RSS

Arxiu d'etiquetes: deslocalitzacions

Sobre la Conferència ‘Catalunya. Política i Economia, avui’ feta pel President José Montilla al Cercle Financer

president-montilla.jpg

El President Montilla va voler oblidar la manera no massa elegant com l’ha tractat fins ara la Patronal catalana: volia aconseguir una certa  complicitat.  Semblava seguir  la petja del  vice-president del Cercle d’Economia  que quan parla de la crisi  compara el capitalisme amb el colesterol i recomana per tant fer  “socialisme de rics”.  El President Montilla va començar parlant  d’ un “determinat model econòmic” i de que “és necessari admetre els excessos comesos”. Els excessos –que s’han comès i es segueixen cometent (vegis la notícia del repartiment de les subvencions estatals entre els alts directius de la AIG dels USA) no són una “malifeta” puntual d’uns quants aprofitats, sinó endògens al model. Si com vol el President  hem de parlar clar per guanyar-nos la credibilitat de les persones, hem d’explicar com funciona realment el capitalisme,  i no buscar “culpables” en els que s’han aprofitat de les escletxes del sistema o han actuat en la seva marginalitat  (o han portat la seva lògica fins les darreres conseqüències!)  Aquest sistema crea els seus propis paràsits,  els consenteix i els admira perquè compleixen perfectament la norma bàsica del capitalisme: “maximitzar el benefici privat”… El “seu” benefici privat, encara que el món s’ensorri! El capitalisme és l’enfrontament de l’individu amb la col.lectivitat: no hi ha cap mà invisible que perseguint el bé propi aconsegueix el bé comú… L’exemple de la pagesa que al final de l’hora de mercat ven més barat per no tornar a la masia carregada amb productes sobrers i la compradora que aprofita  tenir més pomes a millor preu (una imatge que es podia donar també en el feudalisme) no té res a veure amb la proposta de pujada de les tarifes elèctriques d’un 30%, sense transparència de costos, i amb la gairebé total indefensió del consumidor captiu… On és la mà invisible en els oligopolis que dominen el capitalisme dels nostres dies?

Read the rest of this entry »

 
3 comentaris

Publicat per a 17 Març 2009 in Uncategorized

 

Etiquetes: , , ,

Crisi, respostes des de l’esquerra

 
Descripció:
L´acte està organitzat per EUiA de Barcelona juntament amb el món treball. Intervindran a l´acte Daniel Alfonso, membre del comitè d´empresa de Nissan, Àngels Martínez Castells, economista, i Àngel Crespo, secretari general de CCOO del Barcelonès.
Hora:
18.00h
Lloc:
Biblioteca Francesc Candel. C/ Amnistia Internacional, 10. Bcn.
Cartell:
 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Març 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

La crisi des d’una perspectiva de gènere

Encara és aviat per poder copsar amb estadístiques suficientment explicatives els efectes de la crisi econòmica i financera sobre la situació laboral de les dones. A més del fet del retard amb el que es recullen i es poden comparar dades significatives, cal tenir present el fet que el treball remunerat de les dones és encara molt més submergit que el dels homes, i per tant és més difícil de poder valorar amb xifres oficials el seu impacte real.

ATUR
Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur. Per les característiques concretes de la crisi que ens afecta, l’atur sembla estar afectant molt més als homes que a les dones (mireu el gràfic 1). Això és degut a que els sectors més afectats són en els que hi ha més percentatge d’homes empleats (per exemple, la construcció i el sector de l’automòbil, conseqüència també de la diferència de rols en els sectors productius). Però hi ha molta feminització del treball en la indústria depenent de les grans factories de l’automòbil que podrà incrementar amb força el nombre de dones aturades a la indústria. A més, dins les proporcions d’ocupació a les empreses entre dones i homes, i per estudis fets per dones sindicalistes de la SEAT, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) no són neutrals pel que a gènere es refereix, i afecten proporcionalment a un nombre superior de dones que d’homes. A més, reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, menystenint les necessitats econòmiques, professionals i d’autonomia personal de les dones.

atur-1.JPG

Gràfic 1. Font : Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

Pel que fa a l’atur de llarga durada (permanència en l’atur per un període superior a un any) ens trobem ja ara, i seguint tendència que ve de lluny, ben arrelada en concepcions patriarcals, amb una taxa força més alta per a les dones. Dissortadament cal esperar que la tendència no canviï i les dones que han perdut la feina a conseqüència de la crisi econòmica actual estiguin a l’atur més temps que els homes que es troben en la mateixa situació. Els efectes de la crisi en les dones, però, no acaben aquí.

POLÍTIQUES SOCIALS
Amb la crisi, Hisenda recapta molt menys fons que procedeixen tant dels impostos directes com dels indirectes (menys rendes del treball, menys consum, menys activitat econòmica…) i, com massa vegades, la repercussió de la disminució dels ingressos es tradueix en una disminució de les despeses. En aquest sentit, l’àmbit més afectat és el de les polítiques socials que afavoreixen la situació de les dones (un exemple clar és la disminució de pressupost per a la llei de dependència). En ser les “polítiques amigues de les dones” les que abans deixen de comptar amb finançament públic, la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar serà dificultosa, amb efectes de gènere lesius de manera especial per a les dones que assumeixen els treballs familiars fonamentals per a la vida.

SUBSIDI D’ATUR I DE JUBILACIÓ
Les característiques concretes de la vida laboral de les dones fan que la seva continuïtat en el treball, la legalització dels seus contractes, els menors salaris, la major presencia de dones en contractes a temps parcial (veure el gràfic 2, referit a tot l’estat espanyol) i en general les condicions de precarietat que acompanyen un escurçament dels seus drets laborals signifiqui menor temps de cotització tant per la percepció d’un subsidi d’atur digne i amb durada suficient per poder trobar una altra feina, com també per tenir dret a una pensió de jubilació que signifiqui una vellesa amb accés a una renda mínima imprescindible. Cal vigilar de manera especial qualsevol retall de les pensions de jubilació que agreugi el negatiu impacte de gènere que en l’actualitat ja tenen aquestes prestacions.

jornadaparcialjpg.JPG

Gràfic 2. Font: Instituto Nacional de Estadística (INE)

RENDA FAMILIAR
Quan es parla de que amb la crisi s’ha produït una caiguda del Producte Interior Brut, el que de fet s’està dient és que els ingressos de les persones i de les famílies (la renda familiar) també ha disminuït, tant per la precarització de les condicions de treball com per l’augment de l’atur i per la disminució del salari real. Això produeix diversos efectes negatius en les dones.

Per una banda, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.

Per una altra banda, es produeix un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars. Moltes dones, en disminuir els ingressos familiars, es veuen obligades a acudir a fer tot tipus de feines (en general poc qualificades i mal remunerades) com a complement de la renda familiar en horaris i condicions laborals de força dificultat per a una harmonització dels temps de treball i convivència. Això fa que, com podeu veure al gràfic 3, el nombre de dones inactives (dones que no busquen feina i/o no estan disponibles per a introduir-se al mercat de treball) disminueixi. Aquesta situació s’agreujarà de forma important a mesura que s’esgotin els subsidis d’atur i qualsevol possibilitat d’ingressos pugui representar una millora econòmica de la família. Tot això condiciona el treball de la dona fora de la llar a situacions econòmiques totalment subordinades, en les que la persona que pot donar feina té l’última paraula, al marge de la voluntat personal i les necessitats familiars de les dones.

<p
donesinactives.JPG
Gràfic 3. Font : Instituto de la Mujer

… IMPACTE SOBRE LA RENDA DE L’INCREMENT DEL COST DE LA VIDA I LES PRIVATITZACIONS
L’increment de preus dels productes bàsics amb sous reals estancats o pensions clarament disminuïdes pel que fa a la pujada de la cistella de la compra i productes de consum obligat com el gas, l’electricitat i el transport públic carreguen, de manera especial, els costos de l’ajust de les llars a la crisi sobre les dones. No sols és més treball propi, sinó menor consum per a les pròpies dones, arribant en molts casos per sota del nivell de suficiència fins a posar en situació crítica la pròpia salut.

La crisi és especialment agressiva amb les persones més dèbils, amb menys poder negociador, amb menys possibilitats de trobar formes per escapar de l’avarícia dels poderosos. En aquest sentit, la joventut és també un factor de vulnerabilitat i així, les dones joves són especialment vulnerables. Només cal fixar-se en les últimes dades sobre atur registrat a Espanya que se situa en una taxa de 11.07 en dones majors de 25 anys i en 24,96 en dones menors de 25 anys. En crisis anteriors s’han demostrat els seus efectes negatius sobre l’ensenyament, la formació i la salut. En l’actualitat, l’increment de les privatitzacions en aquests camps (la darrera embranzida, a més de la salut, són els serveis públics d’abastiment d’aigua) tenen també un biaix de gènere i de classe que cal denunciar i aturar quan abans millor.

DESLOCALITZACIONS
Com ja va començar a analitzar la Secretaria de la Dona de CC.OO amb L’estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya, les deslocalitzacions són especialment lesives pels interessos de les dones treballadores. Amb la crisi econòmica s’agreuja el ritme de les deslocalitzacions, deixant en alguns casos territoris sencers sense indústries on hi treballaven moltes persones. Les empreses –malgrat seguir presentant balanços amb beneficis– es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i una ma d’obra menys reivindicativa, amb les conseqüències ja esmentades. Per a les dones –que nombrosos estudis demostren solen treballar més a prop de la seva llar– la possibilitat de trobar feina a molta distància de casa seva –si es produeix– significa un element desincentivador important, complica encara més l’organització de la vida quotidiana i agreuja la dependència econòmica de les dones –si finalment es veuen obligades per manca real d’oportunitats o per desincentivació, a abandonar el mercat de treball-.

MIGRACIÓ
La globalització del capitalisme més atroç fa que la crisi sigui a nivell mundial i afecti particularment els països més pobres. Aquesta situació fa que més gent es plantegi buscar millors condicions de vida a l’exterior, afavorint així les xarxes de tràfic il•legal de persones (com les de prostitució). Amb la globalització la divisió del treball per gènere ja no coneix fronteres, tot i que les traves al reagrupament familiar impossibilita que les dones immigrades a casa nostra que tenen cura de la nostra gent gran, no puguin tenir cura personal també de les persones grans o de les criatures de la seva família. La feminització de l’immigració és un fet no prou reconegut ni atès per les lleis i que caldria seguir treballant com a sindicat, en el mateix sentit de les Jornades sobre “Dones immigrades: Treball i Sindicat” que es varen celebrar al desembre del 2007. Moltes de les reflexions publicades pel CITE i la Secretaria d’Immigració de CC.OO. tenen ara, amb la crisi econòmica, una especial rellevància.

A MANERA DE CONCLUSIÓ
És evident que la crisi econòmica no és amiga de les dones. No dóna ocasió que es puguin consolidar les conquistes dels darrers anys en el mercat laboral amb una implicació directa sobre els seus drets, les seves rendes, la seva capacitat d’elecció i de formació i l’empoderament de les dones. La crisi, desprès del triomf de les polítiques neoliberals i la globalització econòmica, pot provocar un creixement dels treballs informals i un empitjorament de la vida quotidiana de les dones i les seves famílies. De fet, hi ha estudis que demostren com són les llars (les dones) les que assumeixen en gran mesura els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat (si s’és dona, s’és més vulnerable), en les posicions socials d’homes i dones (si s’és dona es té una posició social més baixa que els homes en igualtat de condicions) i en la presa de decisions a la llar (si s’és dona, es té menys poder de decisió a la llar)…El paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions que la crisi alimentària, econòmica i ecològica estan imposant arreu del món.

Autores: Annalí Casanueva i Artís i Àngels Martínez i Castells.

 
9 comentaris

Publicat per a 20 gener 2009 in Economia crítica, Gènere

 

Etiquetes: , , , ,

Estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya

Estudi deslocalitzacions

El treball que es presenta s’inscriu en el marc dels estudis sobre els efectes de la globalització en els països desenvolupats i la seva repercussió de gènere; es proposa valorar algunes crisis empresarials i deslocalitzacions que s’han patit a Catalunya, donant el màxim protagonisme a les dones treballadores afectades. L’estudi conclou en 16 línies de treball que poden considerar-se orientadores per a fer front als riscs i les inseguretats dels tancaments d’empreses en la lògica de la globalització.

1. Polítiques laborals concretes que des d’una visió de gènere, ajudin a combatre l’ocupació en precari.- Aquest tipus d’ocupació es dona en el transvasament d’ocupació industrial al sector serveis, amb la reducció dràstica de les condicions laborals: des dels salaris a l’estabilitat, i afecta especialment a les dones, i de forma especial a les dones immigrades.

2. Polítiques públiques que ajudin a internalitzar els costos socials.- La immensa majoria de la població i el medi assumeixen els costos ecològics i socials d’una organització econòmica especialment permissiva. Les reglamentacions no haurien de permetre que les empreses es desentenguin dels estralls socials, ecològics i humans que provoquen en no assumir els costos socials del seu funcionament.

3. Polítiques del mercat de treball que ajudin a una menor rotació en els llocs del treball.- Aquest problema és especialment important en el sector del comerç i l’alimentació. Però també existeix una forta rotació en els serveis de cura de les persones (llars per a la tercera edat, per exemple, que només poden empitjorar algunes de les patologies augmentant el grau de confusió i desemparament). A més, una plantilla amb fortes rotacions de personal implica menys compromís dels treballadors/es en l’acció sindical.

4. Polítiques d’immigració fortament positives per a les dones.- En relació a aquest tema voldríem recordar algunes de les recomanacions que s’estan fent a nivell de la UE per part del Lobby de Dones Europeu: “Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat; permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral; Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball i al mercat negre de treball; combatre el treball clandestí; promoure la plena participació i integració de les dones immigrades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida; defensar el respecte de les cultures, sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.”

5. Una implicació més clara i directe dels Ajuntaments en les crisis del seu territori, amb actuacions que contemplin el biaix de gènere.- En base a les experiències recollides en terres lleidatanes durant l’elaboració del treball, proposem la participació activa, recollida de dades, i comissió de seguiment per part dels Ajuntaments, a més de partides en els Pressupostos municipals per a la igualtat de gènere i en especial assegurant la igualtat d’oportunitats.

6. Empreses d’outplacement.- Assegurar a les seves polítiques una perspectiva de gènere, i no només el comportament que assegura un nombre superior de recol•locacions en base a reproduir en el mercat laboral la divisió del treball tant esbiaixada des del punt de vista del gènere, intentant mantenir el sou i una feina semblant en el nou lloc de treball.

7. Creació d’ocupació pública en serveis d’atenció a les persones.- Aquesta és la millor manera de facilitar polítiques “amigues de les dones” i acostar-se als nivells de benestar dels països més desenvolupats de la Unió Europea introduir la negociació col•lectiva en aquest sector per establir bones condicions d’ocupació i salarial. La desestructuració del sector serveis empitjora les condicions de treball i s’hauria de tenir especial cura en aquells convenis que tenen baixos salaris estructurals, per als quals prendre l’IPC com a única base de referència en la negociació no fa més que mantenir o fins i tot incrementar les condicions de desigualtat salarial en la classe obrera.

8. Formació.- A l’estudi s’ha posat de manifest el problema estructural denunciat en relació a la formació continuada. Es necessari augmentar les facilitats per a poder compaginar feina amb formació, i calen programes de xoc molt acurats i individualitzats quan les treballadores es troben en situació d’atur. Caldrien cicles formatius especials per a persones (dones) de més de quaranta anys i limitacions en l’aprenentatge, vigilar que les empreses que fan contractes en pràctiques, que tenen l’obligació de donar formació, realment la facin efectiva i trencar els esquemes mentals d’ocupació “per a homes” i “per a dones”. Una de les millors maneres d’acabar amb la segregació ocupacional pot ser que de les escoles de FP en surtin dones perfectament qualificades en els oficis considerats tradicionalment com “feina d’homes”.

9. Auto-ocupació.- Revisar les ajudes que proporcionen les administracions en foment de l’autoocupació, i que acaben repruduïnt els rols tradicionals de gènere. Catalunya és terra de dones treballadores i emprenedores, i obrir un negoci pot ser l’única manera de no abandonar el món dels treballs remunerats quan per l’edat, el lloc on es viu o la dificultat per aconseguir una feina digna es fa difícil formar part de la nòmina d’una empresa. El fet és que el nombre de dones “autònomes” o empresàries augmenta d’any en any, encara que la gestió de franquícies superi en molt les opcions cooperatives.

10. Horaris.- Caldria seguir treballant des de les institucions en aconseguir horaris de comerços i serveis “amics de les dones assalariades”, però també oposar-se a la flexibilització d’horaris poc amiga de les dones: per exemple, concentració de la jornada laboral en 4 dies, etc., difícils de resistir per part de les dones i que pot representar una desfeminització de la plantilla.

11. Salaris.- Reducció de la desigualtat salarial entre homes i dones i reducció del ventall salarial per disminuir les diferències entre assalariats, que està augmentant a nivell mundial. A nivell individual, les dones han d’exigir programes de reciclatge no sexistes, i acabar amb la tradicional orientació de les dones cap al sector serveis i dels homes cap els sectors tècnics. A nivell col•lectiu: de sindicats, de grups socials, de qualsevol organització, cada vegada més s’ha de qüestionar un sistema econòmic que pensa exclusivament en el desenvolupament econòmic i deixa de banda el desenvolupament social.

12.Un impost contra tancaments.- Es tracta d’una posposta que Lourdes Beneria suggeria per evitar que les empreses amb beneficis es deslocalitzin. La mecànica proposada és que “quan les empreses estan interessades en invertir en una determinada localitat és el moment perquè l’Ajuntament signi el corresponent contracte amb les empreses, mitjançant el qual es comprometen a quedar-se durant un període de temps de 20 ó 25 anys a la localitat i, en cas de marxar abans del període estipulat, tenir l’obligació de pagar un impost de tancament.”

13. Disposar d’ajuda psicològica.- La Dra. Montserrat Moreno Marimón recomana poder acudir a una dona psicòloga en els expedients amb acomiadament, i els assimilava a qualsevol catàstrofe, amb una funció igualment important. I recalcava que calia que fos dona psicòloga per ensenyar a les dones l’empoderament de si mateixes, “del que són capaces de fer.”

14. Prejubilacions.- No sembla que una bona solució sigui demanar prejubilacions, en especial per a les dones. Carme Torres ens explicava el diferent comportament d’homes i dones a la banca davant la política de pre-jubilacions de les empreses, ja que les dones es resistien a tornar a casa a fer les feines de tota la vida a jornada completa.

15. Reclamar la interdisciplinarietat en els estudis de gènere.- Com deia la Dra. Montserrat Moreno, les dones tenim facilitat per saber lligar les coses, per veure les relacions que es volen invisibles, i ho atribuïa a les dificultats que ens han fet créixer. A més, les dones tendim a cercar explicacions més amples i globals per a les coses, i no ens satisfà el resultat que permet veure el món i els seus problemes des d’un punt de vista únic i estret. En aquest sentit, podríem reivindicar per a les dones una visió més rica, complexa i humanista.

16. Demostrar que són artificials les muralles entre l’esfera privada i la pública, entre els treballs assalariats i els de cura, de relació, etc.- Des d’un punt de vista més sindical, i en paraules de Juan Manuel Tapia: “El model d’empresa dominant econòmicament segueix generant un model de societat. Hem viscut l’empresa fordista i hem viscut la societat fordista. Era una empresa fortament generadora de discriminacions de les quals la nostra societat i les nostres empreses són hereves encara avui dia. Si els empresaris, amb les noves organitzacions del treball, han creat les condicions per trencar aquesta barrera entre allò públic i allò privat, perquè cada vegada han fet més exigències a l’espai privat de les persones per posar-ho al servei de l’organització del treball, amb la flexibilitat del tipus de feina es veu clarament que envaeix els espais privats. Per tant, hem d’exigir que hi hagin nous intercanvis: l’empresa no pot estar aïllada autàrquicament de la societat (…) Per tant hem de poder exigir drets personals a les empreses. I per això és el moment per exigir un canvi a l’empresa que es converteixi, també, en un motor generador d’igualtat.”

 
3 comentaris

Publicat per a 16 Juny 2007 in Economia crítica, Gènere

 

Etiquetes: , , , ,

 
A %d bloguers els agrada això: