QUI -SINÓ TU- POT DECIDIR
.
—
Text vist a l’Avant. Val la pena llegir també, de Ana Bernal Triviño, “Gallardón y su concepto de la vida”
.
—
Text vist a l’Avant. Val la pena llegir també, de Ana Bernal Triviño, “Gallardón y su concepto de la vida”
Està molt bé sentir la veu de treballadors i treballadores de tot el món que pertanyen a diverses organitzacions sindicals i lluiten pels seus drets laborals, denunciar i protestar pel canvi climàtic. Quan més s’impliquin els sindicats en les qüestions socials, ambientals i polítiques, de defensa de la qualitat de la vida quotidiana i de la democràcia, més credibilitat guanyaran i més útils seran per fer front la crisi econòmica, per descobrir les seves causes i posar fi a les seves conseqüències, i per trobar una sortida que construeixi, amb uns altres valors, i amb les treballadores i treballadors de tot el món (que vol dir el mateix que gairebé tothom, menys un grapat de poderosos) un altre món possible.
Escalfant motors per la manifestació convocada pels sindicats de demà dijous, 3 de desembre, a les 18h, des de la Ronda de St. Pere fins al Foment del Treball, seguixo donant arguments perquè s’hi sumin i es sentin convocades totes les persones que que volen un món més just, amb més igualtat… i un món sostenible.
Lectures recomanables: Manifiesto de José Saramago contra el paro
Article (en castellà) de Lourdes Beneria i Carmen Sarasúa sobre sous, atur i desigualtat.
Convé de manera regular consultar la pàgina web d’Unifem perquè gairebé sempre dóna sorpreses agradables. La darrera, un petit opuscle de poc més de 30 pàgines sobre dones indígenes i el canvi climàtic que recomano de manera especial. Quan encara no han acabat les accions i convocatòries per exigir un món més habitable, com per exemple:
val també la pena de dedicar atenció a les lectures que Unifem ens ofereix sobre l’impacte del canvi climàtic en altres cultures –més en precari encara que la nostra, que ja és dir– i que pateixen de manera desproporcionada els excessos d’un model econòmic i un model de creixement tremendament injust amb la majoria de persones… i suïcida pel que fa a la mateixa Terra.
Autor/Editor: Govind Kelkar
Per a la presentació dels llibre, ens expliquen que els pobles indígenes de tot el món sí que tenen un model de vida sostenible, i a més, contribueixen a regenerar l’atmosfera dels gasos hivernacle que tan agressius són amb el medi. Però aquests mateixos pobles indígenes, i en especial les dones indígenes, són les que més pateixen els efectes del canvi climàtic. Aquestes societats malden per salvar els seus recursos de la deforestació i l’extracció de minerals que perjudiquen l’entorn, com el petroli o el gas, i lluiten també contra les platacions de monocultius que es van extenent arreu i que en bona part es deu als intents colonials de les grans empreses per apropiar-se dels seus recursos d’aquestes societats.
Adivasi Women — Engaging with Climate Change intenta desxifrar l’impacte de gènere del canvi climàtic a les societats indígenes a l’Àsia, i es centra en concret en l’ètnia Adivasi i una tribu de l’Índia. Intenta explicar també com el seu impacte és molt més gran pels canvis estructurals dels sistemes socio-econòmics a partir de la seva història colonial, els recents intents de privatització i els rols de gènere en les comunitats adivasi. Com a conclusió, l’estudi ofereix algunes recomanacions polítiques per enfortir la capacitat de resistència de les dones.
Com explicava en altres entrades, amb l’Annalí Casanueva Artís anem analitzant des de l’inici de la crisi els seus efectes de gènere. En aquesta entrada citem treballs d’investigadores de primer nivel com són la Lucía Artazcoz, la Carme Borrell i tot el seu equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
No hi ha dubte que totes les tensions socials agreujades per la crisi econòmica empitjoren l’estat de salut de les dones. No sols pel menor consum propi en aliments i cura amb la disminució dels ingressos familiars, sinò pel major nombre d’hores que s’han de dedicar al treball remunerat i no remunerat a fi i efecte de compensar –en la mesura que sigui possible— els efectes negatius de la crisi. L’intercanvi que les dones solen fer en aquests casos de temps per renda intentant mantenir estable el benestar de les persones properes té repercusions directes sobre la salut de les mateixes dones.
Pel que fa a la salut laboral, en la presentació de Dempeus per la Salut Pública el pasat mes de febrer, Lucía Artazcoz (2009) ens recordava que en un context de crisi i globalització no ens podíem permetre ser optimistes perquè les regles de joc dels mercats de treball ja no les marquen els governs sinò les multinacionals i les empreses financeres i el seu objetiu no és la qualitat de vida de las persones sinò el benefici econòmic. En aquest context de crisi i incertesa, amb moltes famílies molt endeutades, no sols la jornada laboral tendirà a incrementar-se, sinò que s’acceptaran condicions de treball més difícils per por a perdre el lloc de treball. Artazcoz afegia que el retall de costos per part de les empreses pot començar per les condicions de seguretat i salut laboral, i que les creixents demandes econòmiques i socials ens estan portant a una societat de 24 hores, en la que cada vegada més els treballadors i treballadores es veuen en l’obligació de cumplir horaris atípics. I encara que es vol afalagar la nostra condició de consumidors/es i ens volen presentar aquesta jornada ininterrumpida de treball –i la major flexibilitat horària que comporta– com una “oportunitat” per adquirir béns i serveis totes les hores del dia, és més preocupant l’efecte negatiu sobre la salut dels horaris atípics (en el comerç, per exemple, amb una ocupació molt feminitzada) i la pèrdua crònica d’hores de son.
Citant la investigació que en el seu moment es va publicar a la revista Lancet, Artazcoz recordava com el fet d’obligar a les mosques a canviar de forma constant el seu rellotge biològic s’associava a una reducció de l’esperança de vida. I seguia dient: “La manipulació dels éssers humans, de la mateixa manera, no és ética. No obstant, ja sigui per elecció o per necessitat, moltes persones estem realitzant experiments incontrolats amb nosaltres mateixos.” En aquest sentit, l’equip format per Artazcoz, Borrell, etc. (2007)ha investigat l’efecte de les llargues jornades de treball sobre la salut i els hàbits relacionats: les dones que treballen més de 40 hores a la setmana tenen més problemes de salut que els homes amb la mateixa jornada laboral –i d’entitat diferent. Entre els homes els simptones es tradueixen sobre tot per manca de son – amb les complicacions que comporta-, i entre les dones s’associa a simptomes depressius, ansietat, major probabilitat de fumar, hipertensió, sedentarisme i més insatisfacció laboral. Pel que fa als problemes de salut mental, es pot apreciar clarament l’impacte i prevalència diferents per gènere entre treballadors i treballadores manuals a Espanya en funció del tipus de contracte.
Les autores van més enllà de recomenar com a mesura bàsica -i moltes vegades única– la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones s’ha de tenir també en compte l’exposició continuada a condicions de treball deficients i el mateix treball domèstic. Per exemple, a l’estudi del 2007 valoren si la larga jornada es fa per elecció de la persona o no, i assenyalen que molts professionals d’alta qualificació poden escollir quantes hores dediquen al seu treball, que a més pot ser creatiu, i gairebé sempre suposa gratificació i reconeixement personals. En canvi, les llargues jornades de les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques s’expliquen gairebé sempre per presió de l’empresa o necessitat econòmica. Els resultats demostren que en el cas dels homes amb un status laboral alt, solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, i en el cas de les dones, les jornades extenses van unides a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).
És a dir, la repercussió de les llargues jornades en una salut millor o pitjor entre homes i dones s’explicava porquè les dones que treballen més de 40 hores a la setmana ocupen llocs poc qualificats i tenen unes condicions de treball pitjors. “El treball menys qualificat es paga pitjor, no compensa a nivell personal, en tant que en el cas dels homes hi ha més elecció, perquè els resulta enriquidor i els reporta més beneficis”, explica Artazcoz en relació als resultats de l’estudi.
En aquest sentit, la investigació conclou que les dones en situacions socioeconòmiques més difícils són també les que treballen més hores, al contrari del que succeix entre els homes – el 5,8% de les dones divorciades treballaven més de 40 hores a la setmana, i els homes divorciats eren sols el 2,2%.
Fins fa molt poc, la salut laboral s’ocupava de sectors tradicionalment ocupats per homes, com la indústria o la construcció, i ni tan sols entrava a considerar altres sectors en els que predominen les dones, com els serveis en general, el comerç o la neteja. Ara, però, sembla evident que cal analitzar les necessitats de les dones que treballen al sector serveis i millorar les seves condicions laborals, igual com s’ha fet en altres sectors i llocs de treball.
Lucía Artazcoz acaba recomenant polítiques de salut laboral més ambicioses, transversals amb la resta de les polítiques, i que valorin abans que res el seu impacte en les persones i la seva salut. “D’aquesta manera ja no es podria seguir parlant de com abaratir l’acomiadament o de com retallar les prestacions econòmicas de l’atur.”