Jordi Borja i Quim Sempere parlen de l’esquerra davant el 27-S

(Vist a El Periodico) :

El Parlament va declarar en el seu moment que Catalunya és una nació sobirana. Aquella declaració la van reforçar les últimes eleccions al Parlament: les forces que ho defensen sumen el 70% dels diputats, bona base per exercir pressió a favor del sobiranisme. Però alguns van optar per posar la independència en primer terme, amb l’argument que, un cop descartat pel Govern espanyol el referèndum pel dret a decidir, l’única possibilitat era proclamar la independència. Aquesta opció és il·lusòria: la independència, si no s’aconsegueix amb mitjans violents, s’ha d’aconseguir amb negociacions, i la millor manera d’obligar Espanya a negociar és aplegar una majoria prou àmplia perquè sigui difícil d’ignorar.

Avui l’independentisme representa només la meitat de la població: una força bastant inferior a la que agrupa el dret a decidir. Per això, la política més realista és tornar a posar al centre de la lluita per la sobirania nacional el dret d’autodeterminació, més inclusiu. Afavoriria totes les opcions catalanistes, inclosa la independentista.

Si en les eleccions del 27-S no s’aconsegueix una majoria de diputats per la independència, és previsible que des d’Espanya es consideri un fracàs de Catalunya: el front independentista està a punt de marcar-se un gol en pròpia porta. Per evitar-ho cal posar en primer terme el dret a decidir i no la defensa de la independència immediata.

En lloc de plebiscit, cada formació podria presentar-se a les eleccions amb un compromís comú de defensa del dret a l’autodeterminació. Si s’acceptés un compromís així, es faria visible l’àmplia unitat del poble de Catalunya al voltant d’aquest punt.

La fórmula concreta d’una nova relació amb Espanya -sigui la independència o qualsevol forma d’associació confederal o federal- haurà de ser resultat combinat de negociació amb l’Estat i de consulta referendària. El tema és prou important perquè la consulta al poble de Catalunya sigui obligada. Les esquerres en general, favorables o no a la independència, han de deixar ben clar que la defensaran si aquesta és la decisió que surti d’un referèndum.

El procés no es pot reduir a negociacions i consulta sobre la relació Catalunya-Espanya. Hi ha també un ampli debat social sobre quina Catalunya volem, com a preparació del procés constituent que s’haurà de posar en marxa tan aviat hagi fet efectiu el dret a decidir. Un dret que comprèn tots els aspectes de la vida social i econòmica que avui estan determinats pel gran capital. Una declaració unilateral d’independència feta pel Parlament seria un acte simbòlic sense efectes pràctics que dividiria el poble de Catalunya i posaria una bona part dels sectors populars davant el dilema entre ser només català i ser català i espanyol. L’opinió no independentista s’ha de tenir en compte. Allunyar el perill de trencament segons línies etnicolingüístiques és un imperatiu categòric.

L’exercici efectiu del dret d’autodeterminació només es pot concretar en un referèndum vinculant. Perquè ho sigui, es necessiten condicions institucionals prèvies. Això inclou el reconeixement constitucional espanyol del dret de Catalunya a la sobirania, incloent-hi la separació. Pretendre que podem fer el camí ignorant l’organització institucional espanyola no porta enlloc. Això no significa subordinar el procés català a l’evolució política espanyola. Cal promoure una pressió permanent per a l’autodeterminació de Catalunya, perquè cap força a Espanya estarà disposada a acceptar la sobirania de Catalunya si la voluntat popular no es manifesta amb el vigor suficient.

El procés sobiranista català és una part de la crisi del règim espanyol del 1978 i de la crisi de l’autonomisme. Si, com és previsible, el viratge de la política espanyola cap a l’esquerra debilita els trets més reaccionaris dels governs d’aquests últims anys, la causa de Catalunya en sortirà beneficiada. L’aposta que l’esquerra hauria de fer és a favor d’aquest viratge, davant l’aposta d’alguns independentistes de com pitjor, millor, sota el supòsit que com més centralista i autoritari sigui el Govern, més exciten les ànsies independentistes. Els sentiments no són com les trompetes de Jericó: per si mateixos no fan ensorrar-se cap muralla ni enderroquen cap règim. La causa del sobiranisme de Catalunya sortirà beneficiada de l’esfondrament del règim del 1978. No en podem estar indiferents.

Firmen aquest article juntament amb Jordi Borja (urbanista) i Joaquim Sempere (sociòleg), Joan Busquet (periodista), Anna Camps (catedràtica de Didàctica de la Llengua) i Dolors Comas (antropòloga).

 

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Cada dia ens colpeja la noticia d’una nova retallada en salut, de tancament de llits, quiròfans i serveis, d’increment de les llistes d’espera, de noves precaritzacions en les condicions de treball del personal del sector i de derivacions injustificables de la sanitat pública a la privada. Cada dia apareix una nova amenaça contra la integritat del sistema de salut català, com l’intent de desballestament de l’ICS a Lleida i a Tarragona, o es desafia el nostre enteniment i raó amb declaracions del tot irreals sobre l “estat del benestar” que gaudim o que qualsevol empitjorament en la qualitat i atenció a la sanitat pública és un mite. Però la realitat és la que és, poc transparent i amb nínxols de corrupció que corquen el sistema de salut, com demostren les demandes judicials a qui exigeix transparència, o el menysteniment de qui vol i fa els comptes clars, i darrerament també, cada dia, represàlies de tota mena contra les persones que expliquen la veritat sobre les urgències col•lapsades, o les retallades a la dependència, i que, malgrat les seves limitacions, s’organitzen per defensar un sistema de salut realment universal i pels drets i la dignitat en l’atenció i el tracte a les persones malaltes.

El nostre sistema sanitari públic està travessant un moment crític que pot fer impossible la seva recuperació. Creiem que cal dir prou i denunciar el desballestament del sistema de salut, així com el servilisme als interessos de la indústria farmacèutica i de productes sanitaris, i als fons d’inversió que han convertit la sanitat en el seu objectiu de negoci. No sols cal denunciar les polítiques contràries a la salut i del bé comú del conseller Boi Ruiz (que ja va deixar clares les seves fidelitats des del primer moment en recomanar-nos que ens féssim d’una mútua) sinó denunciar també la pretensió de confondre la sobirania del poble de Catalunya amb el propi interès particular i de classe d’una minoria que elabora Manifestos(1) i proclames recorrent als tòpics de sempre del món empresarial privat de la sanitat. La propaganda ideològica no pot amagar de qui són els arguments i per què serveixen les eines pretesament apolítiques dels autors que molt poc tenen a veure amb la salut pública i la sobirania del poble de Catalunya i el benestar de la seva gent.

Per conquerir la sobirania també en salut i sanitat: actuar sobre els veritables determinants de la salut.

La salut no és una qüestió individual, exclusiva de cada persona. La salut col•lectiva, de tots i totes, depèn sobre tot de condicions socials, econòmiques i polítiques. El Congrés de Metges i Biòlegs de Perpinyà de 1976 va definir la salut «com aquella manera de viure autònoma, solidària i joiosa», descripció que posa en evidència que la salut és una via de promoció de la llibertat i l’equitat. Lamentablement, la majoria de persones tampoc a Catalunya no tenen una situació vital, econòmica o laboral adequada amb la qual poder gaudir i compartir una vida plenament saludable, independent, fraternal i alegre, i menys en temps de crisi. I ara, quan els determinants de salut s’ensorren, es pren la determinació de reduir el sistema de suport social i el sector sanitari que podrien, com a mínim, pal•liar els seus efectes més devastadors. La malnutrició de la canalla, els desnonaments continuats i l’increment de suïcidis a Catalunya ens estan dient que no es fan les polítiques que la població necessita ni les inversions socials i de reforçament dels serveis públics. I tampoc s’emprenen les mesures que poden afectar en positiu a les persones, doncs la sanitat només contribueix en una part de la nostra salut.

Les decisions crucials relacionades amb valors sobre el que és bo o dolent per a la societat i per a la salut es prenen en el terreny de la política. És per aquest motiu que, fora de l’àmbit sanitari (com, per exemple, economia, treball, urbanisme, educació, etc., i també a l’hora d’elaborar els pressupostos) s’ha de tenir en compte, ara més que mai, el seu impacte en la salut, en una aproximació que s’ha denominat «salut en totes les polítiques».(2)

Punts bàsics de sanitat i salut per una Catalunya de totes i tots

Per tots els arguments anteriors volem sotmetre a ampli debat uns punts bàsics que considerem rellevants per donar alternativa a la privatització-mercantilització i biomedicalització de la salut pública, apartant-la de la influència del complex industrial médico-farmacéutic i biotecnològic.(3) Volem bastir una proposta de programa per a la Salut i la Sanitat Pública a Catalunya que pugui ser, si s’escau, un punt de trobada i confluència per a la majoria d’organitzacions que defensen la salut i una sanitat pública per a totes i tots, de qualitat i accés garantit, al servei de la població de Catalunya.

1.- En aquest sentit, cal garantir el Dret a la protecció de la salut i a un model d’assistència sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat suficientment per impostos progressius. No és cert que la sanitat pública sigui deficitària. En la mesura que ha de respondre a costos i beneficis públics, el seu dèficit el provoca, entre altres qüestions, un finançament insuficient, les mancances en l’execució i control pressupostari. El dèficit en la sanitat pública es deu també a la seva poca transparència i és, per tant, de responsabilitat política, també a Catalunya.(4) Garantir aquest punt suposa la derogació de les lleis, decrets i altres instruments jurídics que s’oposin a aquests principis generals.

2.- Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Convertir el Servei Català de la Salut (SCS) en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics, integrals i integrats de Catalunya. La sanitat pública te un valor social indubtable perquè conté, cohesiona i crea sinergies en la investigació, formació, docència, prevenció, atenció, rehabilitació i cures i és la única que permet treballar per a millorar els determinants de la salut i la malaltia. Entenem que la sanitat privada s`ha de finançar privadament, i que la col•laboració pública-privada existent ha d’anar limitant el seu àmbit, on existeixi, fins a la seva total separació i definitiva eliminació, atenint-se mentrestant als interessos de la sanitat pública.

3.- Amb el criteri de que tot el que es paga amb diners públics ha de ser públic, cal la definició i declaració, per part del SNSC dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC: Progressivament la totalitat de les entitats SISCAT, amb hospitals de la XHUP i/o amb equips d’atenció primària hauran de passar a ser entitats que siguin mitjà propi de la Generalitat.(5) Aquest punt implica també l’eliminació de les portes giratòries en la sanitat pública i que les persones incriminades per corrupció siguin jutjades i castigades.

En aquest sentit, alertem de la proposta de la sectorial de sanitat de la ANC (en la que hi ha participat Helena Ris actual directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, i que ja havíem llegit de l’assessor d’Artur Mas, Josep María Via) de no comptabilitzar com “administració pública” els consorcis sanitaris, quan és precisament aquesta consideració la que permet el control de la gestió que fan dels fons públics per part de les institucions democràtiques, i que es demostra totalment necessari a tenor de les gravíssimes irregularitats descobertes al sector concertat en els últims anys. De no seguir-se la directriu europea de la SEC-95 d’integrar les EPIC en el sector públic a efectes comptables, les irregularitats detectades, encara que il•legítimes, haurien pogut tenir cobertura legal.(6)

4.- Sobre política dels medicaments: Volem un sistema de salut sense la omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el que es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos de polítics, gestors i prescriptors, i s’ hi seleccionin els que de veritat són necessaris, de manera que es deixi de comprar fum a preu d’or en el mercat internacional de les tecnologies. La indústria farmacèutica no pot ser màrqueting disfressat de formació mèdica.

5.- Reforçament de l’Atenció Primària i Comunitària, com a instrument bàsic per la resolució i integració dels circuits i intervencions que es realitzen sobre la ciutadania del territori amb una direcció general única per tots els equips d’atenció primària del territori.. Sobre aquest punt, insistint en assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent i preeminència de l’Atenció Primària amb un Codi ètic comú de tots els serveis, autonomia de gestió (no autogestió) dels governs sanitaris territorials, centres i professionals. I avaluació independent (7) amb transparència absoluta de resultats en salut i despeses.

6.- Restauració de l’Agència Catalana de Salut Pública amb les funcions de la Llei General de salut Pública de Catalunya, reforçant els programes de prevenció, promoció i protecció de la salut (com per exemple: aliments, medi ambient, salut laboral, salut mental), promovent l’enfocament de salut en totes les polítiques, per tal d’orientar les prioritats no només als principals problemes de salut, sinó als determinants socials de la salut.

7.- Derogació de coREpagaments sanitaris i farmacèutics i compromís de no imposició de noves taxes com l’euro per medicament que, com s’ha demostrat, signifiquen barreres d’accés al tractament. Són impostos a la malaltia, especialment injustos i regressius perquè res tenen a veure amb la renda o la riquesa de les persones malaltes.

8.- Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, com a mínim en els terminis actualment en vigor, i sense penalització en el Codi Penal, que apoderi a les dones com a persones autònomes i amb dret a decidir, i que vagi acompanyada d’accions d’educació sexual i afectiva per a tota la població (homes i dones).

9.- En una visió molt més integral de la sanitat i la salut que incorpori els aspectes biològic, psicològic i social, cal posar l’accent en el paper del treballador/a social, que juntament amb el personal sanitari mèdic i d’infermeria d’atenció primària, constitueix una figura local molt propera als sectors més vulnerables i que requereixen més solidaritat social.

Entenem, finalment, que cal fomentar la participació ciutadana apoderada en sanitat i salut en el sentir d’afavorir la democràcia real per millorar la sanitat a Catalunya, però també democratitzar la Salut Pública a partir de l’anàlisi i seguiment dels Determinants Socials i per reduir les desigualtats.

La participació: clau de volta de la sobirania dels pobles en salut

De manera similar a com ara ens alerten amb el Manifest “Ultima llamada” que la via de creixement que segueix el sistema és un genocidi en càmera lenta, ja l’any 2000 a la Conferència de Bangladesh es va valorar que una gran part de la població mundial no tenia accés ni a la terra ni als seus recursos, ni tampoc a aliments, ensenyament, aigua potable, sanejament, habitatge, ocupació i serveis de salut.

Bangladesh es va sumar a la denúncia de que els recursos s’estaven esgotant a una velocitat esfereïdora, i que la degradació de la natura significava una amenaça per a tot el món, incrementant les desigualtats en salut amb la «concentració dels recursos en mans de poques empreses que s’esforcen a maximitzar els seus guanys privats». Les directrius de les polítiques econòmiques s’allunyaven de les institucions democràtiques i quedaven en mans d’un petit grup de governs poderosos, i institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç. Les mesures imposades, que signifiquen deute en molts casos impropi, juntament amb les activitats no regulades de les empreses transnacionals, han tingut efectes severs en les vides i en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del sud com del nord. La política desatén les necessitats de la població en reduir el finançament pressupostari als serveis públics i en concret a la sanitat, encara més amenaçada amb la negociació secreta de la TTIP.

No és estrany, doncs, que les organitzacions i moviments dels pobles es considerin «fonamentals perquè els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents» i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals, amb un nou paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de la implementació, desenvolupament i impacte de les polítiques. Perquè val també avui per Catalunya, i per tota la riquesa de l’anàlisi polític, de gènere i de classe de la Conferència de Bangladesh, volem acabar aquest text amb la seva definició de salut, que és una de les més colpidores que s’han escrit i de les que més crida a la reflexió i a l’acció:

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»

Notes:
1 https://assemblea.cat/sites/default/files/documents/DTSalut.pdf
2 Veure Borrell, C., i Benach, J., “Els determinants socials de la salut” a http://espaifabrica.cat/index.php/el-preu-de-la-salut/item/794-els-determinants-socials-de-la-salut#footnote-13124-6
3 En aquest sentit, també, Martínez, Ana i Vergara, M., (coord.) i Benach, J i Borrell, C., (dir. científics) (2014) Cómo comercian con tu salud, Privatización y mercantilización de la sanidad en Catalunya, Icaria.
4 Veure de Sibina, M., i Dante, A., (2013) Artur Mas, on són els meus diners?
5 En aquest sentit, s’hauran de prendre les següents mesures:
-Que consti en els estatuts de l’entitat que es medi propi del SNSC
-Que sigui acreditat pel Sistema amb les garanties de qualitat i sostenibilitat
-Que el proveïdor accepti majoria de representats del SNSC en el seu consell d’administració
-Que signi el codi ètic i accepti explícitament els valors del proveïdor públic (servei públic, no ànim de lucre, no pràctica privada en centres públics, incompatibilitats, no portes giratòries)
6 La SEC-95 és percebuda pels sectors que la denigren com un atac al model d’autonomia de gestió. Una autonomia que gestió que, de manera acreditada, ha facilitat la comissió d’irregularitats molt greus. La proposta de fugir del SEC-95 no només no aporta cap solució a aquesta situació sinó que aprofundeix l’opacitat i la manca de retiment de comptes que la faciliten La proposta de l’ANC, doncs, persegueix una fugida del dret públic que tant molesta als gestors dels diners públics. De fer-se realitat, aquests gestors tindrien les portes obertes per aprofundir en una manera de gestió que allunya la sanitat del control democràtic i que deixa les mans lliures per a que coses com l’opacitat, les portes giratòries i els concursos a mida per a les empreses dels amics tinguin carta de naturalesa.
7 Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària (AQAS)

Primeres signatures:

Josep Martí (CAPS)
Olga Quiroga Fernández (CAPS)
Carme Borrell (CAPS)
Angels Martínez Castells (Dempeus per la Salut Pública)
Sergi Raventós Panyella (Dempeus per la Salut Pública)
Vanessa Puig (Dempeus per la Salut Pública)
Antoni Barbarà Molina (Dempeus per la Salut Pública)
Gemma Tarafa (GREDS-EMCONET, UPF)
Joan Benach (GREDS-EMCONET,UPF)
Joan-Ramon Laporte (Fundació Institut Català de Farmacologia)
Montse Vergara (Dempeus per la Salut Pública)
Joan-Ramon Lladós (Dempeus per la Salut Pública)
Albano Dante-Fachin (Cafeambllet)
Marta Sibina (Cafeambllet)
José Aznar (advocat)
Luisa Blanco Delgado (advocada)
Matilde Barrabès (advocada)
Elena Alvarez (Dempeus per la Salut Pública)
José Alberto Moreira da Silva (Dempeus per la Salut Pública)
Alex Bosso Gaspar (UPF)
Maria Eugènia Sanchez Carreté (Dempeus per la Salut Pública)
Josep Cabayol (SICOM)
Frederic Pahisa (SICOM)
Siscu Baiges (SICOM)
Carmina Olivé (Dempeus per la Salut Pública)
Carlos García Vera (SICOM)
Carlos Collazos (SICOM)
Adela Castellanos (SICOM)
Jordi Escofet (SICOM)
Antonio Cera Rodríguez (Federació AA.VV de Montcada i Reixac. FAVMiR)

 

El día que fui malcontada como “mayoría silenciosa”

Esta Diada me quedé en casa, no formé parte de ninguna justa, impresionante y plurireivindicativa ola sonora, pero sin ninguna duda acerca del derecho de la ciudadanía de Catalunya a decidir. Una convicción que tiene raíces políticas y sociales profundas pero crece en la superficie por el asco (no es aversión, es mucho más) que inspira la propuesta (?) de Estado de un PP sin ninguna credibilidad, con un pie permanentemente en el ridículo y el otro, por imputado de corrupción y más, en los Juzgados. Nada prometedor ni ilusionante puede venir de la Cospedal, ni de Wert, ni de González y Lasquetty, pero mucho menos de Esperanza y Soraya…. y nadie puede creerse tampoco ninguna de las promesas (si las hubiera) que puedan surgir de las “conversaciones secretas” de Rajoy y Mas: ninguno de los dos inspira la más mínima confianza.

La prepotencia de los grandes bonzos de la política centralista viene de antiguo. La han ido desplegando desde la chanza sin gracia del socialista Alfonso Guerra de “pasarle el cepillo” al Estatut hasta que no lo reconociera ni su madre, y siguió, con todos los agravantes, por la recogida de firmas en su contra del PP, y los recursos anticonstitucionales y la bravuconada de far west de “castellanización” de los niños catalanes. Lo último, la farsa de la Sánchez Camacho que “no podía salir de casa” el 11 de setiembre pero se marcó un mini miting en el que, naturalmente, el PPC siguió demostrando que no quiere entender nada.

Pero además, el enojo crece al sentirme instrumentalizada e indebidamente contada en ese falaz argumento de la mayoría silente utilizado por los personajes más nefastos de la historia (Nixon, Spínola, conspicuos representantes del franquismo sociológico y de las derechas recalcitrantes de todo el mundo). Lo único cierto es que la cuenta de expropiación les sale gratis (¡si no tienen ningún respeto por los bienes y servicios públicos, como no van a apropiarse con todo descaro de la opinión de las personas!). Por eso me parece oportuno y necesario protestar. A mí que no me utilicen para unos intereses que me producen arcadas, ni me hagan cómplice de su cerrazón, su dejadez y su incompetencia.

Me gusta lo que escribe al respecto Hugo Martínez Abarca porque une la retórica de la Santamaría contra el derecho a decidir con el cinismo de Lasquetty en la privatización de la sanidad más vergonzante de los anales de los saqueos. Dice:

Soraya Sáenz de Santamaría, “acostumbrada a que la minoría ruidosa defienda sus indefendibles posiciones decidió que ella era capaz de interpretar a todas las personas que en Cataluña no habían participado en la cadena humana del 11 de septiembre: todas por la unidad de España. Aprovechando el tirón, ayer mismo, el consejero madrileño para la privatización de la sanidad, Lasquetty, atacó a los jueces que están paralizando el saqueo sanitario y entre sus argumentos aseguró que la mayoría de los madrileños está a favor de la privatización. Resulta curioso que ambos, Soraya Sáenz de Santamaría y Javier Fernández Lasquetty, están respondiendo esgrimiendo que la mayoría está en realidad con ellos a quienes les piden una consulta popular para que hablen todos en igualdad: los silenciosos y los ruidosos. Precisamente quienes no tenemos quien incremente el ruido de nuestras reivindicaciones, quienes carecemos de grandes medios de comuniación somos quienes estamos continuamente pidiendo referendos que permitan saber sin distorsiones qué opina el pueblo, que en democracia es quien manda. En los dos casos en los que Soraya y Lasquetty se arrogan la mayoría se niegan a convocar el referendo que piden sus contrarios: en Cataluña por la independencia, en Madrid por la Sanidad. Son muchos los referendos que se han pedido: en la propia Cataluña mucha gente está reivindicando que la autodeterminación no sólo es territorial, sino que el pueblo también tiene derecho a gobernar su economía, por ejemplo, sin recortes impuestos por poderosos propios o ajenos. En el conjunto de España se ha pedido que se vote la reforma laboral, el rescate bancario o incluso que pueda haber un referendo revocatorio del gobierno, como permiten constituciones democráticamente más avanzadas como las de la América Latina bolivariana. La respuesta es negativa, siempre. Soraya apela a la mayoría silenciosa no en su condición de mayoría sino por su virtud de ser silenciosa, como la Cenicienta del cuento de Ana Botella.”

Pues como en los malos slogans publicitarios, el CALLAR se va a ACABAR cada vez que utilicen nuestro nombre en vano… que tienen la lengua tan larga como cortas las entendederas.
—

Ver también en InfoLibre: Mayorías silenciosas, espirales de silencio y silenciosas reuniones.

Y se suma Rosa María Artal con Un paseo para charlar con la mayoría silenciosa.

 

Més enllà del dret a l’avortament i el bisbe de Granada

Segueixen encara les discussions sobre les gens afortunades declaracions del bisbe de Granada. Va tocar el moll de l’os una molt bona entrada d’Inés Sabanés en el seu bloc. Els comentaris es centren i denuncien la justificació de la violència que fa el bisbe sobre la dona que ha avortat, però es passa per alt la premissa que justifica la gran mentida que representa l’afirmació central del bisbe Javier Martínez, i que diu:

“Pero matar a un niño indefenso, ¡y que lo haga su propia madre!.”

El bisbe de Granada per muntar la seva homilia ha fet una trampa majúscula. S’ha tret de sota la sotana un d’aquells ninotets amb els que s’equipen els propagandistes de l’Opus Dei i sectes semblants (sembla que sempre en porten un a la bossa per exhibir-lo a la més mínima) i que fent veure que representen un fetus de poques setmanes, de fet són la imatge d’un embrió d’uns quants mesos llargs… El bisbe de Granada comença per la mentida de dir “matar a un niño indefenso…” quan no hi ha cap evidència de cap “niño”! I em remeto a les declaracions del Manifest de Científics sobre el tema del passat mes de juny, i que sota el títol de “Contra la utilització ideològica dels fets científics” deia:

“Les dades científiques disponibles sobre les etapes del desenvolupament embrionari són fets objectivables, la interpretació del qual i difusió han d’estar exemptes d’influències ideològiques o creences religioses”. (Per seguir llegint, aquí)

A tots els arguments que donen la Inés Sabanés, Ossiana, Elena Àlvarez, Marisol, etc., voldria sumar-hi que en aquest món els nens i nenes que moren contínuament, cada dia, de desnutrició, són aquells a qui se’ls podria estalviar la mort i per als que l’església fa molt poc per fer-lis arribar els aliments i l’aigua necessària: són les morts d’innocents que els Objectius del Mil.leni volen evitar, mentre fracassen en les seves intencions perquè ni els governs ni els poderosos del món (entre ells, l’Església Catòlica en lloc destacat) estan disposats a donar.

El nombre de persones que pateixen fam, actualment, s’estima en uns 967 milions. I al voltant de 24.000 persones moren diàriament per causes relacionades amb la fam. Uns 2,7 milions de persones viuen amb menys d’una lliure esterlina al dia, i fins al 80 per cent d’aquest import es destina a queviures.
220 milions de persones al món estant prop del punt d’inanició, i segons les últimes dades, la crisi alimentària s’ha traduït en un 119 milions de persones desnodrides, amb la qual cosa el total ascendeix a gairebé a mil milions – o sigui, una de cada set persones pateix de desnutrició.

I pel que fa exclusivament a nens i nenes reals , deia la UNICEF el passat mes de novembre, 200 milions de nens i nenes menors de 5 anys tenen seriosos problemes de desenvolupament per causa de la denutrició materna i infantil crònica, i si aconsegueixen sobreviure, tindran seriosos problemes de salut a l’edat adulta, quedant atrapades en el cercle intergeneracional de la pobresa i la salut deficient.

I també el mateix mes de novembre la FAO denunciava que 6 milions de nenes i nens reals morien cada any ens països pobres, per causes moltes d’elles totalment evitables.

Però d’aquests nens i nenes reals, millor no parlar-ne. Perquè del que es tracta és de continuar tenint a la dona atemorida, ignorant dels seus drets, ben lligada de peus i mans, en eterna minoria d’edat, no sigui que els hi vegi el llautó la majoria de la parròquia. Com li comentava a l’Inés en el seu bloc, quan vaig llegir La Regenta vaig començar a entendre moltes coses!

—-
Per llegir més sobre el tema:
Informe UNICEF

Sobre la pobreza y aborto

 

La gran comèdia de la ratificació

Fins que no s’obligui al poble d’Irlanda a votar de nou sobre el Tractat de Lisboa i el resultat sigui diferent, el Tractat és mort. Però tanmateix, el Parlament espanyol segueix la farsa: ratificacions entusiastes, amb majories aclaparadores, i excepcions dignes de tota honra. Per exemple, la de Gaspar Llamazares que explicava el NO al Tractat de Lisboa perque era un SI a l’Europa dels valors, i reclamava que s’havia de votar en referendum si la ciutadania vol viure en una “Europa amurallada” que ven la seva ànima al mercat, o en una UE més democràtica i social.

Joan Tardà, d’ERC, es pregunta com es pot votar sí a “l’Europa que prostitueix les llibertats democràtiques. L’Europa rica, culta i espoliadora del món empobrit que renuncia a la lluita pel respecte dels Drets Humans, tot aprovant la Directiva del Retorn, manifestació clara de la impotència per fer compatible la riquesa amb la justícia” I no puc estar més d’acord quan qualifica el Tractat de Lisboa de “fill bord del procés de construcció d’una Europa cada vegada menys forta, menys democràtica i incapaç de superar un model intergovernamental, basat en l’opacitat de treball dels alts funcionaris, allunyat d’una veritable voluntat d’aspiració supraestatal”.

I crec que també s’ha de recordar que el BNG ha donat un vot negatiu perque creu en una Europa més social, més democràtica, i que respecti molt més les identitats nacionals.

Per altra banda, entenc dissortadament les majories entusiastes del sí: de nou demostren la llunyania dels escons… El que no entenc són les abstencions. Segurament el fred que ve d’Europa –com titulava Joan Herrera el darrer escrit del seu blog– també congela la sang. Em sap greu. No era bon moment per encongir-se d’espatlles davant aquesta Europa de les 65 hores i dels camps de la vergonya.

 

TRACTAT DE LISBOA: la burla neoliberal.

Entre comentaris masclistes de baix nivell sobre la faldilla de la representant de Suècia s’ha escenificat avui a Lisboa la burla neoliberal a la democràcia amb la signatura prèvia del “Tractat de Reforma” que ara ja és la proposta en ferm del “Pacte de Lisboa”. Tan sols els irlandesos tindran oportunitat de pronunciar-se en referèndum. El dinàmic Sarkozy no hi pensa ni per un moment: ell ha convertit el NO francès al projecte de Constitució europea en una signatura aprovatoria vergonyant que traeix el fons polític del que va decidir la ciutadania francesa. El primer ministre del Regne Unit, Gordon Brown, ni tant sols ha volgut aparèixer en públic. En canvi, Durao Barroso, el quart home de les Azores, estava exultant. Tindrà més poders, així com Javier Solana, el que va ser home de la OTAN d’ombra allargada, a les relacions internacionals –i molt més– de la UE.

Entre comentaris sobre faldilles el locutor de TVE es felicitava perque els “dignataris” signaven l’acceptació d’uns drets humans universals sense adonar-se –potser– que venien força retallats i de difícil compliment per la cobdícia dels poderosos… Drets humans i flexicurity, Model Social Europeu i competència de mercat fins i tot en els serveis públics fan una barreja difícil d’empassar… ho estem veient ja a casa nostra en el servei de salut, sense anar més lluny. En fí, els pobles de la UE (amb Estat o sense) han pogut presenciar, en el Mosteiro dos Jeronimos que merexia ser escenari d’un acte més digne, una tragicomèdia de baix nivell que no promet una Europa millor. No puc estar més d’acord amb Jordi Miralles quan qualifica la signatura d’avui de “vulneració de la democràcia” i reitera la necessitat de defensar el dret de decidir “també a Europa”.

Fins i tot la magnífica veu de Dulce Pontes a la clausura de l’acte sonava més irònica i burleta que mai.

(Per a més informació, consultar els posts anteriors)