Francisco Fernández Buey, la democràcia en construcció i el dret d’autodeterminació

Una democràcia en construcció on tampoc hi ha dret d’autodeterminació, aportacions de Francisco Fernández Buey

Jordi Mir Garcia presenta a Catalunya Plural el llibre “Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo” (El Viejo Topo, 2015), un nou volum dedicat a l’obra de Fernández Buey que recull articles no sempre fàcils de trobar i conferències no publicades en les que tracta qüestions que li van preocupar al llarg de la seva vida. Bona mostra d’això és que el primer text recollit és de 1980 i l’últim de 2010.

“El derecho a la autodeterminación de los pueblos no es un anacronismo en esta Europa, en este mundo; es un derecho democrático básico en una democracia en construcción (y no habría que tener miedo a decir que ésta, como las demás, es todavía una “democracia en construcción”)”. Amb aquesta claredat i contundència acostumava a expressar- se Francisco Fernández Buey. No el podríem qualificar de nacionalista de cap nació. Allò que li és més propi, entre altres coses, és el comunisme, l’internacionalisme, la democràcia … I precisament per aquestes inquietuds la reivindicació nacional va unida en el seu pensament al dret d’autodeterminació, que defensarà com pocs a l’Espanya que hem conegut.

L’any 1968 hi va haver una reivindicació l’11 de setembre, diada nacional de Catalunya, en una dictadura que no acceptava aquest tipus de posicionaments. Va acabar amb unes quantes persones que la policia es va encarregar de reprimir. Entre elles, Francisco Fernández Buey i bastantes més que no havien nascut a Catalunya i feia pocs anys que havien arribat a aquesta societat. A Fernández Buey no van deixar de preguntar-li amb diferents intencionalitats què feia un palentí reivindicant el 11 de setembre. Què se li havia perdut allà? En el llibre que presentem aquí, “Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo” (El Viejo Topo, 2015) no parla de les seves vivències en episodis com aquest, mai va ser amant d’aquest tipus de literatura. Però és un nou volum dedicat a la seva obra que recull articles no sempre fàcils de trobar i conferències no publicades en les que tracta qüestions que li van preocupar al llarg de la seva vida. Bona mostra d’això és que el primer text recollit és de 1980 i l’últim de 2010. Fernández Buey, catedràtic de filosofia moral i política, ens ofereix anàlisi i reflexions on s’uneixen la història de les idees, la filosofia moral i política i la història des d’una mirada atenta al present. Els textos que conformen aquest recull són alhora documents de la seva època i anàlisi sobre la mateixa. No és material per entrar en lluites de fang actuals. No ens parla de la situació actual. Sí del que ens porta fins aquí. Sí de maneres de fer que ens podrien ajudar a resoldre “el conflicte de les Espanyes”.

Per a Fernández Buey, la reivindicació nacional no pot significar en els seus posicionaments polítics un transvasament de forces i preocupacions que oblidin l’alliberament de les classes oprimides. En els debats sobre federalisme, ell dirà: “una vez admitidas las diferencias lingüístico-culturales y una vez afirmada la voluntad de corregir injusticias históricas anteriores, el criterio básico tiene que ser corregir desigualdades sociales en favor de las personas, clases, comunidades autónomas y grupos intracomunitarios más desfavorecidos. Esta es la única asimetría que puede admitir una izquierda social digna de tal nombre”. A l’inici dels anys vuitanta escrivint sobre els nacionalismes a Espanya dirà: “además de implicar a un número cada vez mayor de personas, se están convirtiendo en lugar de refugio de la tensión político-moral debilitada por la sensación de derrota en el plano económico-social que desde los primeros años de la década pasada planea sobre fuerzas políticas varias con una vocación genéricamente transformadoras”. Això escrivia Fernández Buey el 1980 en un article titulat “Abstención y particularismos: dos aspectos de la crisi social española”. No havia arribat la victòria del PSOE, però arribaria en aquest escenari. El que veia en aquell moment, com ja preveia, va anar a més. L’enfosquiment de la lluita de classes avançava a passos de gegant.

Fernández Buey sempre va tenir clar que l’anomenat “problema basc” o “problema català” no és tal, és el vell problema d’un estat unitari que Espanya arrossega des de fa cinc segles. Ell prefereix parlar del “conflicte de les Espanyes” i pensa en la necessitat de treballar en dues direccions: en l’aprofundiment polític de l’autogovern de les nacionalitats i en el treball pedagògic i didàctic amb l’objectiu de: “facilitar lo más posible la comprensión de las diferencias y particularidades de las otras nacionalidades; enseñar a los niños las lenguas y culturas de los otros, no a mirarse al ombligo. Empezando, desde luego por los niños y los jóvenes de la nacionalidad todavía sin nombre pero que da nombre al estado español”. Poc d’això s’ha fet en cap lloc d’Espanya. S’ha parlat molt de federalisme sense arribar a practicar com segurament caldria el que ell anomena “una cultura federal de ciutadania”. I com sempre va ser partidari de l’autocrítica que es fa un a si mateix i no de la que fa als altres, reconeixia que aquesta falta de connexió entre el que es diu i el que es practica havia afectat el dret d’autodeterminació àmpliament teoritzat i defensat durant els cinquanta, seixanta i setanta per l’esquerra antifranquista. Després de 1980 en lloc d’aprofundir en l’esmentat dret l’esquerra el deixa caure, com massa coses.

Fernández Buey ja fa anys que va preferir parlar dels de dalt i els de baix més que de dreta i esquerra. Un breu document recollit en aquest volum no hauria de passar desapercebut, encara que a primera vista resulti no tan proper al que més il·luminen els focus: “Alterglobalitzación y republicanismo”. Es tracta de l’esquema d’una conferència de fa deu anys on, entre altres coses, proposa un diàleg amb aquestes dues idees a partir de coincidències possibles que poden unir dues propostes alternatives al neo-liberalisme. Allò pensat en 2005, i abans, per Fernández Buey http://www.bibliotecabuey.com/ té molt a veure amb recerques d’altres maneres de fer política que ara pot ser que estiguin arribant a les institucions de representació política i govern amb Barcelona en comú, Ara Madrid, la CUP… Agrada imaginar-lo amb els seus ulls lluminosos i el seu insubmís i discret somriure observant la mobilització que ha portat a Ada Colau des de l’altermundisme i el moviment per l’habitatge digne fins a l’ajuntament de Barcelona o la política i l’ètica que David Fernández ha portat del carrer al Parlament.

A Fernández Buey en els últims anys li agradava recordar la sentència que segons sembla va cridar Estanislao Figueras, president del poder executiu de la Primera República, al juny de 1873 presidint el consell de ministres durant la Primera República. En català hauria dit: “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!” Poc després hauria dimitit i marxat a París. No sabem què pensaria avui Fernández Buey de “tots nosaltres” i els processos i debats en els quals estem. Aquest volum no parla d’avui però ens pot ser de gran utilitat per pensar el moment actual, sabent el que separa els diferents escenaris.

(Texte de Jordi Mir)

 

Sobre Gramsci i el dret d’autodeterminació

En els dos dies que han passat des del post anterior hi ha una trista novetat de la que no em vull sentir obligada a parlar. En canvi, em sembla constructiu recollir els comentaris rebuts sobre pactes, sentiment nacional i unitat d’esquerres, amb noves aportacions sobre el dret d’autodeterminació i algunes reflexions sobre Gramsci.
Sobre la normativa electoral i les seves conseqüències, l’ Elena opina “que propugnar que governi la llista més votada, no només va en contra de la nostra llei electoral sinó que també propiciaria el bipartidisme i les majories absolutes” i Antoni-Italo que “històricament les esquerres sempre han obtingut millors resultats en les grans àrees urbanes per la seva composició específica de la divisió social del treball” i que al temps que cal fer una reforma de la llei electoral per garantir major porporcionalitat, (en la seva opinió “seguir amb l’actual llei electoral no només no serveix per corregir el desequilibri sinó que el legitima i l’augmenta) també fan falta polítiques d’equilibri territorial (millorar les línies de rodalies de renfe, millors infrastructures i equipaments als municipis de fora de l’àrea metropolitana, i impulsar un desenvolupament industrial més equilibrat”.
Jordi Ribó i Flos fa una reflexió més política en el sentit que l’equilibri existent entre sentiment nacional i sentit de classe en temps de l’Assemblea de Catalunya “no només existia sinó que era a més un element de cohesió en el sí de la classe obrera, que identificava la construcció nacional amb la cohesió de classe”. En Jordi, veterà dirigent de CC.OO., pensa que l’equilibri es va trencar amb el primer govern democràtic a la Generalitat, amb el pacte CiU-ERC i la ruptura del PSUC. Val a dir, però, que l’Esquerra Republicana d’aquell temps, dirigida per l’actual president de la Borsa de Barcelona Joan Hortalà, tenia diferències considerables amb l’actual ERC.
En Gerard introdueix el dret d’autodeterminació, i opina que el “gran problema que tenim en aquest país és que una part de les esquerres (ICV i PSOE) tenen una vena lerrouxista molt gran, fins i tot més gran que el sentiment d’esquerres. Per això no s’han fet polítiques de construcció nacional clares a més de polítiques progressistes i per això ara hi ha muntat tot aquest enrenou. Afirmar amb vehemència el DRET d’autodeterminació d’un poble de l’altra punta del món i no fer-ho clarament i reiterada amb el poble català, tot girant als ulls a la seva dissolució com un terròs de sucre, sols té un nom, amiga Àngels: HIPOCRESIA.”
Estic d’acord amb l’amic Gerard en no transigir amb les hipocresies, i segurament ara ens ho podem permetre menys que mai. En relació al lerrouxisme, crec que la ruptura del PSUC va donar facilitats a la creació de minories lerrouxistes en partits d’esquerres, però aquest darrer any Ciutadans se n’ha encarregat de fer una primera neteja, vinculant precisament aquest suposat “lerrouxisme” d’esquerres amb la seva matriu política en el PP. Podem seguir parlant-ne, perquè hi ha partits i persones que mai han deixat de defensar el dret d’autodeterminació fos on fos –en circumstàncies favorables i adverses—i a més vindrà molt a tomb en la discussió que s’acosta sobre la mini-Constitució europea “à la Merkel-Sarkozy”….

Sobre la lluita per l’autodeterminació en Jordi creu que cal vincular-la a la lluita per una societat diferent, sense explotadors ni explotats… Coincideixo plenament en la primera part de l’enunciat, perquè forma part de la lluita contra la desigualtat i l’explotació però per portar-la a terme calen, en paraules d’ Antoni-Italo governs d’esquerra amples i plurals: “L’esquerra no pot governar amb el 51% dels vots. No perquè no sigui legítim, sinó perquè difícilment es té el poder polític necessari per tirar endavant les propostes d’esquerres. Cal recordar els dos “allargaments” (econòmic i societat civil) que planteja Gramsci en els quaderns. I un 51% dels vots difícilment dona la garantia d’un marge de força prou gran en la societat civil per contrarestar la mancança (de força) en l’econòmic. Per tant malgrat aquest 1% s’està en minoria.” Prova palpable del que diu l’Antoni-Italo és que en el Cercle d’Economia ja es donava aquest any a Rodriguez Zapatero per cadàver polític… (Esperem que amb el mateix encert que l’any passat es deia del senyor Rajoy…)
Toni Salado parlava fa uns dies en el seu blog de la coincidència de Gramsci amb el president xilè Allende, el qual va dir “que entre respectar la virginitat de l’ortodòxia i fer les coses, sempre es quedaria amb la segona, és a dir, que la pràctica quotidiana ha de ser la prova de foc de la validesa d’un pensament, i no al contrari, deformar la realitat, falsejar-la, per encabir-la en el corsé ideològic preestablert.”. Aquest repte en majúscules que es feia Allende està a l’aire i Sandro Maccarrone trenca sectarismes inútils quan planteja que Gramsci ha fet “l’aportació més fonamental a la teoria revolucionària en països del centre del sistema capitalista.(…) en aquests països, l’alt nivell de desenvolupament de la societat civil i dels elements culturals comporten una sèrie de conseqüències com la superació dels esquematismes en la relació entre estructura i superestructura, o la famosa metàfora de la guerra de maniobra i guerra de posicions.” Com Gramsci va escriure, si una classe social (qualsevol, la que sigui) vol ser la dominant en les condicions del nostre temps ha d’anar més enllà dels seus propis interessos “econòmics-corporatius”, i exercir un liderat moral i intel•lectual, amb aliances i compromisos amb altres forces. D’aquesta unió Gramsci en deia bloc històric. I els partits haurien de saber no sols quina classe social representen, sinó quins altres partits són els que ajuden a formar, sense falsos emmirallaments, el bloc històric.
Antoni Puig Solé recorda que quan es varen descobrir els Quaderni de la presó de Gramsci va quedar palesa, per si algú encara ho dubtava, la capacitat d’elaboració teòrica que el marxisme conservava. Tot i així, prefereixo acabar amb un tros d’una carta que Gramsci va enviar, des de la presó, a la seva dona Yulca, i que a en Toni Salado i a mi ens emociona: “Quantes vegades m’he preguntat si era possible unir-se a les masses quan no s’ha estimat a ningú, ni tan sols la pròpia família; si és possible estimar a la col•lectivitat quan no s’ha estimat profundament a criatures humanes individuals. No tindrà això un reflex en la meva vida militant? No esterilitzarà ni reduirà a un mer fet intel•lectual , a pur càlcul matemàtic, la meva qualitat revolucionaria?”