Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Si estàs en una concentració i algú perd la consciencia, procura que no hi hagi un mosso d’esquadra amb l’empatia sota mínims per ajudar a qui ho necessita. Pots acabar amb una denúncia per desobediència a l’autoritat, com li ha passat a l’advocat Andrés García Berrío, després de la concentració contra el Centre d’Internament d’Estrangers perquè es negava a deixar sola a una persona inconscient mentre no arribava l’ambulància. Poc importa que a l’anterior legislatura el Parlament de Catalunya aprovés una declaració que reclamava al Govern “vetllar pels drets fonamentals” que vulnera la llei mordassa. El racisme institucional, l’arbitrarietat d’alguns mossos i sobre tot la necessitat de tallar de soca-rel tota mostra de solidaritat entre les persones, han convertit a l’advocat dels Drets Humans en el primer encausat de la “llei mordassa”.

García Berrio és membre del Centre per a la Defensa de Drets Humans Iridia, participava com a mediador i com a membre del jurat popular. La foto que acompanya l’article és d’Enric Català. Quan acabava la concentració un dels assistents ha tingut una crisi d’epilèpsia i s’ha desmaiat, i l’advocat ha intervingut juntament amb companys del malalt per fer-se càrrec de la situació i avisar els serveis d’urgències. Aqui explica el periodista Arturo Puente tota la facència http://www.eldiario.es/catalunyaplural/denunciat-Catalunya-mordassa-Drets-Humans_0_479102462.html

I també a el diario-es el mateix García Berrío escrivia fa uns dies que “El Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona està tancat per obres. En els seus 10 anys d’existència és la primera vegada que cap persona es troba privada de llibertat en el centre. La situació arriba fruit d’una interlocutòria judicial emesa fa dos anys després d’una queixa presentada per l’equip jurídic de Tanquem els CIES. El motiu de les obres: que 10 anys després de la seva creació les persones puguin anar al lavabo dins de la cel•la.

Després de 10 anys de relats grotescs sobre la manera en què feien les seves necessitats en galledes a la nit en cel•les habitades per 6 persones, el Ministeri d’Interior, dos anys després de l’ordre del jutjat, va decidir emprendre aquestes obres. Les obres arriben tard i no només pel retard esmentat. Arriben tard perquè el CIE no hauria de tornar a obrir les portes.

Després d’anys de dur treball per part de diferents organitzacions socials, l’octubre de 2014 es va iniciar un procés irreversible cap al tancament del CIE a través de la creació de la campanya ‘Tancarem El Cie’. En els seus primers mesos de vida va aglutinar el suport de més de 250 organitzacions socials, veïnals i polítiques que evidenciaven que s’estava forjant una forta majoria que volia veure ben aviat com el CIE passava a la història.

Mesos després, i fruit d’aquest procés de sensibilització i mobilització, es va constituir un grup d’estudi sobre models de CIE al Parlament de Catalunya. Les organitzacions socials ens impliquem i després de mostrar la realitat que portàvem vivint anys i després d’una nova protesta massiva, el Parlament va aprovar instar al govern central al tancament dels CIES per una majoria superior als 2/3 de la cambra. Van votar a favor de la resolució Convergència, Unió, ERC, PSC, ICV i CUP. Només van votar en contra el PP i Ciutadans.

Mesos més tard i després d’un nou procés d’incidència política dut a terme per les mateixes organitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 de novembre una Declaració Institucional en la qual es va posicionar de nou amb una majoria superior als 2/3 amb el suport de tots els grups parlamentaris a excepció novament dels mateixos que es van oposar al Parlament.

És en aquest escenari i no en un altre en el que el CIE va tancar les seves portes a finals del mes d’octubre per fer unes obres que no sabem en quin moment finalitzaran, encara que sembla que serà durant el mes de febrer. El que sí que tenim clar és que tenim davant una situació d’excepcionalitat i oportunitat que hem d’aprofundir per aconseguir tancar el CIE.

Cal destacar així mateix que a la Moncloa actualment hi ha un govern interí a l’espera de la conformació del pròxim nou Govern en un escenari altament imprevisible. És el moment. Després de molts anys de treball quotidià, de patiment, de resistència, de passos de formiga, ha arribat el moment de fer passos de gegant i ser conseqüents fins al final.

En aquest context excepcional, el primer pas és creure’ns de veritat que podem aconseguir que el CIE no es reobri o que si tracten de reobrir, es tanqui poc temps després. Hem de deixar per uns mesos el pessimisme a un costat i emprendre tota la nostra imaginació, determinació i força per aconseguir-ho…” (seguir llegint a http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/CIE-doble-anomalia-democratica_6_477062298.html )

I també pel seu interès val la pena que aneu a l’entrevista que el passat mes de maig li feien a A. García Berrío a El Periódico en la que parla de Barcelona i els DD.HH:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/andres-garcia-berrio-barcelona-vulneran-derechos-humanos-4201395

 

Dones contra la xenofòbia

Tenien que ser les dones (en aquest cas, les d’Igualada) les que havien de denunciar amb arguments, valentia i humor, l’actitud racista, incívica i inhumana d’uns quants elements que s’apleguen entorn de la Plataforma x Catalunya. Ja el juny de l’any passat ho varen aconseguir donant una lliçó de ciutadania que ha donat la volta al món, i avui, estic segura, tornaran a deixar en ridícul els talibans de l’odi ultranacionalista, de la xenofòbia més perillosa.

La “ciutadana Dempeus” Maribel Nogué ens avisa d’aquesta nova befa que els neo-feixistes de PxC des han anunciat per avui, divendres, sota la forma ja clàssica de recollida d’aliments “pels de casa” al Barri de Fàtima d’Igualada, oferint a canvi –i com a reclam- “pa amb pernil” (tan del segle XVI com són) com a forma d’excloure (o fer exorcisme, amb les seves escasses neurones medievals) i de forma ben visible a totes les persones que professen la religió musulmana i per tant no mengen porc. El sarcasme és que ho consideren “una Festa de la Solidaritat” tot i que no poden estar més lluny ni del concepte ni de la pràctica solidària.

I segueix explicant la Maribel Nogué que no és la primera vegada que el PxC es troba amb una resposta per part de qui considera que les seves “paradetes” atempten contra els drets humans i la dignitat de les persones. Ja al mes de juny, a iniciativa de la Fundació SocioCultural ATLAS, un grup de persones (moltes d’elles nouvingudes i bàsicament dones) feien la seva aportació solidària -i sense discriminació- a la parada instal.lada a l’exterior del Mercat de la Masuca i presidida pel Secretari General d’aquesta formació política i regidor a l’Ajuntament d’Igualada Robert Hernando. Aquests fets varen quedar enregistrats en un vídeo que ha aconseguit que el compartissin milers de persones demòcrates i solidàries de debò a tot el món:

És cert que els efectes de la crisi-estafa colpegen fortament la vida de moltes persones: la gran pèrdua de llocs de treball que s’ha produït els darrers temps, l’abocament massiu a un atur que despenja del mercat de treball ingents col·lectius de persones expulsades en una edat massa gran per trobar feina i massa jove per poder jubilar-se dignament, l’èxode obligat de joves que han estudiat i que s’han de buscar la vida a d’altres indrets, la pèrdua generalitzada d’un nivell salarial que volen reduir fins i tot per sota del Salari Mínim Interprofessional, les retallades en educació (sobretot la gradual eliminació de les Escoles Bressol, beques i ajuts de menjador), la promoció de la sanitat privada en detriment de la pública, la reducció d’ajuts a la dependència i d’altres prestacions socials, han fet que els índex de pobresa s’hagin incrementat fins a extrems humiliants per qualsevol societat que es vulgui situar en el mapa com a independent i entre les més avançades. Però també és cert que la pobresa no distingeix per raons d’origen: hi ha persones necessitades procedents de totes les classes socials, cultures i religions. Les persones que treballen en organitzacions d’ajut, tant les que ho fan des de la vessant professional a través de les institucions com les que hi dediquen el seu temps des del voluntariat, ho palpen cada dia, i rubriquen la dramàtica situació que viuen moltes famílies. El que passa és que la seva feina es multiplica mentre que els recursos institucionals es redueixen, no podent arribar a tot arreu havent de dir sovint – i amb impotència- que no.

I ara, explica la Maribel, se’ns ve a sobre una nova vexació: Per rebre ajut, caldrà un carnet de pobre. Perquè ens han dut a una societat on obliguen gairebé a rivalitzar entre pobres de solemnitat i pobres que no arriben a final de mes, tant per poder pagar els subministres bàsics (energia, aigua o el mateix habitatge) o simplement per alimentar la seva gent.

Estic d’acord amb la companya Nogué que aquestes polítiques que pretenen institucionalitzar la pobresa són un pecat: les situacions de pobresa han de ser sobrevingudes només de forma puntual, mai poden esdevenir cròniques i mantenir-se estructuralment en una societat que tingui una mica de respecte per sí mateixa. És la cara més hipòcrita de la solidaritat, la que està basada en una mala entesa “caritat cristiana” que, pagant un cert delme, té la consciència neta per continuar mantenint un privilegi basat en la injustícia. Cal ajut i suport, sí, però cal –alhora- denunciar les injustícies i els seus responsables promovent polítiques.

“La solidaritat és la tendresa dels pobles”, han deixat escrit els pobles germans de llationoamèrica, per això la campanya “Primer els de casa” que promou PxC és especialment insultant i atempta contra els drets fonamentals, consagrats -entre d’altres- per l’article 14 de la Constitució espanyola (la igualtat davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raons de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social) per la que es regeix la democràcia que tenim i que se’n valen per proclamar valors absolutament contraris.

Per tot plegat, també avui, a Igualada, les dones diran NO a la confrontació per raons de cultura o religió, i barreran el pas a qui vol confrontar-nos fins i tot en la pobresa per raons de religió. Los dones no permeterem cap actitud que doni a la solidaritat un sentit pervers, i menys des d’una actitud paternalista que pretén donar solucions emmetzinades.

Si vols saber-ne més de la Maribel i el que pensa, pots escriure-la a : maribelanoia@gmail.com

 

Més sobre política d’immigració

Malament ho va tenir ahir Artur Mas a TV3 per justificar les errades que en el delicat tema de la immigració ha comès l’alcalde de Vic, i encara més la impossible interpretació que va fer de la seva pregunta a la comisària europea d’interior Cecilia Mälstrom l’eurodiputat de CiU Ramón Tremosa… Molt més contundent i savi ha estat aquest matí Oriol Amorós, Secretari per a l’Immigració d’ERC, que ha posat el discurs clar, professionalment impecable, i sobre tot, molt honest — en un tema tant delicat. És difícil (o més aviat impossible) intentar guanyar amb arguments la política d’immigració de l’actual Govern de Catalunya… sols es pot intentar doblegar-lo amb apel.lacions a l’egoïsme, la insolidaritat, la por… El discurs d’immigració d’Oriol Amorós (que comparteix fins i tot el responsable d’aquest tema de CiU!) respecta a les persones… en canvi, el discurs d’Artur Mas d’ahir per poder dir (que no fer) quelcom de semblant va haver fins i tot de recórrer al seu cristianisme…

No cal recórrer a la religió ni molt menys a la caritat cristiana per entendre que si hi ha alguna cosa que falla en les exigències de l’alcalde de Vic (“si volen serveis sanitaris i d’ensenyament, també han de tenir treball”). El que l’alcalde pretén desconèixer en primer lloc, és que la immensa majoria de les persones immigrades han vingut a treballar, i com diu Oriol Amorós, si moltes d’elles estan en situació irrregular és perque hi ha molt, massa, treball irregular i en segon lloc, que el treball depén d’empresaris privats (massa sovint podríem dir-ne sols explotadors privats) i els serveis socials, de salut i ensenyament són, encara (i esperem que per sempre) públics, i això significa que com a societat hem fet un pas endavant sobre la llei de la selva, i que hem de defensar la salut i l’ensenyament públics per no fer un pas civilitzatori enrera. Les conseqüències podrien ser terribles, i CiU n’hauria de ser conscient.

No és combat la xenofòbia pura i dura amb xenòfobia que pot semblar “políticament correcte”… aquest és el camí de la barbàrie.

—

Per cert, que sobre l’entrevista en el seu conjunt de Mónica Terribas a Artur Mas, us recomano les opinions de l’amic  Antoni Puig Solé i podeu veure també sobre el tema d’aquest post: Estratègies electorals perilloses.

 

Cap persona pot ser il.legal

Perquè estic d’acord que cap persona és il•legal, aquest bloc vol fer visible la reivindicació que ahir va ser convocada per diferents col•lectius i associacions d’immigrants, i que respon a una acció coordinada amb altres països com Grècia, Itàlia i França, on també es varen celebrar actes reivindicatius.

De totes les coses que diuen i comparteixo, en destaco dues en les que crec profundament:

– Que la classe obrera és una sola
– Que cap persona és il•legal.

I utilitzant el seu llenguatge afegiré, doncs, la meva solidaritat de xarnega i emigrada en altres moments a la seva lluita, perquè desaparegui per sempre el racisme i el xovinisme de la nostra terra.

 

El dret a la salut i la responsabilitat de la indústria farmacèutica

A  The Lancet (Vol. 373 Number 9680 June 13-19, 2009) es dedica un editorial a comentar les responsabilitats de la indústria farmacèutica per fer realitat el dret a la salut.

---

Gairebé 2.000 milions de persones a tot el món no tenen accès als medicaments essencials. La responsabilitat de que es respectin els drets humans recau de manera fonamental en els estats. Tanmateix, hi ha altres actors no estatals, com la indústria farmacèutica, que també tenen una part de responsabilitat. El 3 de juny es va presentar al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides un informe independent sobre les pràctiques i polítiques  de GlaxoSmithKline (GSK) en relació a la seva responsabilitat amb el dret a la salut i l’accés als medicaments.

L’any 2008, Paul Hunt, Relator Especial de Nacions Unides va preparar unes  directrius sobre drets humans per a la indústria farmacèutica on analiza la transparència, la gestió, la supervisió i el rendiment de comptes, la fixació de preus i la ètica en la comercialització. Hunt recomava a la GSK sobre aquests punts — però les seves recomanacions podien aplicar-se igualmente a altres empreses: una major transparència a fi de garantir informació fidedigna sobre els medicaments, un rendiment de comptes més gran en relació al dret a la salut, i millorar l’accés als medicaments, en especial a les poblacions marginades. Finalment, en tant que  propietaris de patents de medicaments que salven vides, han de fer possible que el medicament sigui accessible, i quan abans millor, a totes les persones que el necessiten, en un model viable. Més concretament, les empreses han d’afavorir l’us voluntari de llicències comercials.

La GSK no es va sentir còmode amb aquestes recomanacions. Va insistir en que el dret a la salut no està ben definit per als actors no estatals i, per tant, que no han de retre comptes d’aquest dret humà internacional.  Contrariament al que deia, ja són dos els informes de les Naciones Unides que estableixen amb un grau de precisió força raonable com s’aplica a la indústria farmacèutica el dret a la salut en el marc internacional dels drets humans, i en els dos es fan requeriments de tipus operatiu molt específics.

 

Font: The Lancet

Vist a Dempeus

 

Diferències que generen desigualtats

L’amiga Maribel Nogué, una ciutadana DEMPEUS d’envejable lucidesa, ens envia aquest magnífic article publicat a L’Enllaç:

Diferències que creen desigualtats

La conferència institucional que en el marc dels actes commemoratius del Dia de les Dones ens ofereix l’Ajuntament d’Igualada des de fa uns anys, i de forma transversal als diferents departaments o conselleries del seu govern, ens ha portat enguany a la metgessa ginecòloga i doctora en salut pública i epidemiologia Izabella Rohlfs que ens va parlar de les diferències i particularitats biològiques emocionals i socials entre homes i dones, vistes des d’una perspectiva de gènere, donat que, si són invisibilitzades, generen desigualtats.

Ens va parlar del concepte de salut de la OMS com no s’entén sols com l’absència de malaltia sinó que compren benestar físic i mental, benestar i satisfacció, integració social disponibilitat física i vitalitat, hàbits i conductes de vida. Va explicar com la manca d’una visió integradora de la salut determina, cada cop més, la medicació dels sentiments i dels processos naturals. Per exemple, la tristor, la malenconia o el dol són sentiments naturals i es fa un abús de la medicació, va justificar per això els antidepressius o ansiolítics, però en general se’n fa us ús sistemàtic abusiu abans de donar espai per la comprensió i el diàleg. Moltes persones, va dir, creuen que amb una pastilla solucionaran els seus problemes, quan el transfons amaga ben segur una situació de desigualtat.

Va posar damunt la taula la reflexió de com fins els parts naturals, segons les estadístiques, han disminuït donant pas a un increment notable increment dels parts cesaris. En aquest sentit va avançar que, d’una forma gradual, ja s’estan prenent mesures, per part del Departament de Salut, per tal que es pugui facilitar millor els parts naturals als mateixos Hospitals reduint les cesàries als casos estrictament necessaris.

També es fa un ús sistemàtic de processos naturals com ara la menopausa, que sols s’hauria de medicalitzar en casos molt concrets, però no d’una forma generalitzada. De fet, la salut de la dona, fins fa poc, ha estat estudiada únicament per la seva vessant reproductora de l’espècie humana i en la franja d’edat que comporta, deixant a banda aspectes importantíssims de la seva salut que afecten aspectes fonamentals que tenen a veure amb el seu benestar físic, emocional o social. Per exemple, la dona té una dimensió de la seva vida sexual autònoma de la funció reproductora i aquesta –alhora– també té una estructura social que la condiciona. Fins i tot des de l’estrictament biològic, darrerament s’ha pogut comprovar que els símptomes d’un infart que mostra un home o una dona són diferents, però no s’havien estudiat des d’aquesta diferència. També va afirmar que els homes també tenen el seu cicle, amb andropausa i risc d’osteoporosi, però que no ha estat tan estudiat.

Des d’una perspectiva de gènere els reptes de la salut sexual i reproductiva parteixen de la consideració de dret humà “el dret a decidir com, quan i amb qui es vol gaudir de la sexualitat; empoderament de relacions sexuals protegides, decisió de mètodes contraceptius i planificació de l’embaràs; assistència integral i humanització del part; coneixement dels procediments mèdics que ha de passar; i viure en plenitud, sense prejudicis ni discriminacions i amb informació de les diferents etapes del cicle vital”.

Certament, l’exposició de Izabella Rohlfs ens posa damunt de la taula que la nostra salut passa per afrontar seriosament les desigualtats socials que fan de la nostra diferència un obstacle per al dret a la salut que té tot ser humà.

maribelanoia@gmail.com

 

D’Escoto considera un genocidi l’ofensiva d’Israel a Gaza

Miguel d’Escoto Brockmann, l’actual President de l’Assemblea General de l’ONU, ha declarat a Al Jazeera que Ehud Olmert, el primer ministre d’Israel, s’ha desentès de les resolucions d’alto el foc de l’ONU dient que el que ha de fer les Nacions Unides “és ocupar-se de les seves coses”. Mentrestant, segueixen els atacs.

D’Escoto ha seguit deplorant que: “El nombre de víctimes a Gaza creix dia a dia.. La situació és insostenible. Es tracta d’un genocidi.” Ja són 970 els palestins morts i el nombre de ferits sobrepassa els 4.300 des de que Israel va començar l’ofensiva de Gaza el 27 de desembre, amb el pretext d’aturar els coets palestins.

D’Escoto ha declarat que ” És increïble que un país que deu la seva existència a una resolució de l’assemblea general de la ONU pugui menystenir totes les seves altres resolucions…”

D’Escoto, capellà catòlic i ex-ministre d’afers exteriors de Nicaragua, mai ha amagat les seves crítiques a Israel i el darrer any ha equiparat el tractament que Israel dóna als palestins amb el sistema d’apartheid racista que hi havia a Africa del Sud.

Per la seva banda, Ban Ki-moon, el secretari general de l’ONU, està viatjant com a Orient Mitjà per intentar aconseguir un alto el foc inmediat a Gaza. Ban visitarà primer El Caire, on es reunirà amb Hosni Mubarak, el president d’Egipte, i seguirà camí cap a Jordània, Israel, la Franja Occidental controlada per l’Autoritat Palestina, Turquia, Líban, Síria i Kuwait, on en una cimera econòmica de la Lliga Àrab es parlarà de Gaza.

Funcionaris de l’ONU han dit que no visitarà Gaza a causa del conflicte…!!!!