RSS

Arxiu d'etiquetes: eleccions

Toni Barbarà obre per vacances… perque votar és important

Oberta per vacances.

Ratera reactivada, nova etapa, nova carrega per invasió de ratots de totes mides i colors.

Toni BarbaràTemps complexos, temps confusos… Temps de blancs i negres, temps sense memòria històrica ni biogràfica a cops, temps de buidat de conceptes i de valors, temps d’enganyifes i de trilers, temps d’eufemismes mentiders, i sobretot i el més greu, temps de catalans bons i dolents. I encara pitjor d’ espanyols “buenos y malos”, o fatxenda o botifler. Temps de moltes vísceres i hormones, en contrast amb la insuficiència de neurones. Màxim si parlem de neurones autònomes, lliures, vull dir no subjectes a contracte.

Un primera reflexió de context: A casa nostra… a la nostra TV3, a la 8 del senyor comte i d’altres NO hi ha gairebé “món exterior”. En prou feines un minuts per temes aliens: quatre titulars sobre pasteres mortals, les malifetes a Grècia, la nova situació a Xina, Síria, Cuba, el Món !! en una distorsió autista que no pot ser bona.

Van per davant diari els “titulars” dels diaris. El mateix “Junts, pel sí” a les declaracions de tots el ajuntats. Tan sucoses com la del Sr. Romeva que declara “No importa qui sigui el president el 27S “ o que “no penso defensar la gestió de Mas”, “que Mas no pilota el procés”  (sic) !! Junts per a què ?? el SÍ a què ?? …o  el NO a què i a qui ?

Diuen que ara el que toca és parlar i ventilar d’un rampell el tema de la Independència. Que primer marxar d’Espanya (d’Europa no es diu res, que potser ens trauran ells mateixos) i desprès ja entrarem en matèria “social”. Doncs i si NO ho acceptem així ? I si volem  saber primer de la vida, la salut i el benestar de les persones i desprès parlem de l’encaix nacional ? Es pot pensar en una sortida tractada, debatuda, pensada, referendada, multilateral i en qualsevol cas per a unes polítiques absolutament diferents a les del binomi neoliberal dels germans Mas/Rajoy (barallant-se per qui dels dos treu més tallada) ?. O s’ha acabat la història ? O res no pot ja canviar de la par d’”allà “?

“…això és impossible i ja ho vam provar sense èxit…” em diuen en to massa elevat a la cua del super i a la musclada de la colla nostrada. Cert que res no és fàcil.  Doncs sembla ser que resulta que declarar unilateralment la independència amb el 51% d’escons al Parlament no és agosarat ni utòpic ni arriscat…ni perillós. És la il·lusió o és un exercici d’il·lusionisme ?

2-dance-of-the-vampires-catalanPreguntar és ofendre ? Puc seguir preguntant en veu alta ?

Patir gana i protestar és antipatriòtic ? Quedaran suspesos els desnonaments programats pel dilluns 28-ese ? Perdre el sostre on malviure és fugir del debat que toca ? Sobreviure en condicions de pobresa, inclosa la misèria estricta, segons totes les observacions serioses (no oficials) és una actitud insolidària amb el país ?

Romandre mesos a la llista d’espera per una internació quirúrgica o una Ressonància Magnètica és una mostra d’egoisme culpable ?

Morir, sense haver de morir, com a conseqüència d’una degradació flagrant i vergonyant del nostre ben guanyat i ben estimat Sistema Nacional de Salut, a mans dels amics dels Boi/Mas/Rajoy ?  Lluitar contra aquests governants que, amagats a una llista poti -poti-, volen seguir manant el 28S per seguir privatitzant (externalitzar en diuen ara), imposant RE-pagaments (co-pagar segons ells i el FMI), esmicolar i aprimar el sistema públic de salut, vendre’s les nostres dades personals i sanitàries al mercat que pagui per fer el gran negoci, despatxar personal treballador, tancar plantes, llits i serveis públics… uff… és una inconsciència traïdora?

 

Junts amb qui, per a què ??

Exigir que s’acabi i es reverteixi tota la malifeta practicada pels “millors” en dotació escolar, preus i matricules universitàries, subvencions a xarxa privada, fracàs de vergonya europea, i que impúdicament passen de llarg i ni tan sols s’excusen… perquè pensen seguir desprès del 27S i fer-ho ja sense romanços ni tanta punyeta de controls parlamentaris ni de protestes socials… és maleducat ?

Perdre la feina i no trobar-ne mai més, menjar tots farinetes amb la pensió de l’avia, acomiadar els fills/es que fugint de la precarietat i la desesperança marxen esperançats cap a nous horitzons de futur, acceptar salaris i condicions d’esclavatge,  retrocedir decennis en el progrés civilitzatori… és una actitud reprovable dels qui no saben esperar la redempció que ens portarà el nou estat català…? del Sr Mas o del qui posin els qui manen i sempre (excepcions fetes de breus lapsus històrics ) han manat … ?

Pujol Mas Marta

Hem de recomanar paciència i entrega a la causa independentista, a les persones discapacitades que perden l’ajuda i els servis socials, als dependents i els avis que perden la pensió i l’habitatge, a famílies que passen fred, a les dones maltractades i assassinades, als infants que passen gana (i NO ÉS cap figura retòrica, senyors demagogs!  acusadors de populisme i demagògia quan senten el que no els agrada escoltar !)? Ens podem creure que els mateixos que ens han portat fins aquí, un cop alliberats de Madrid (que per cert, llegim bé, es diu PP i/o nacionalisme centralista espanyol, i deu n´hi do el que ens maltracten) ens ho resoldran tot …o voldran resoldre-ho a favor del humils i explotats?

Gents que s’han mostrat insensibles amb el dolor aliè, inhumans front a desgracies inhumanes, egoistes patològics amb el seu monotema del seu guany i el benefici, líders que s’han atipat de mentir, de “caure” en totes les corrupcions que ells mateixos han conreat, poden cridar-nos ara a votar-los ?

JUNTS sí, però per una Catalunya de les catalanes, catalans, titulars dels seus drets, dignes, honestos, treballadors, treballadores, altives i solidaries, en igualtat i equitat.

Ens hi va la Salut, l’educació, ens hi va la vida. Anem rumiant-ho !!

SALUT !!!

Pont republicà

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Agost 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: ,

Amb Albano Dante recuperant les institucions: ara toca la Generalitat

Ahir tarda vaig tenir el privilegi de presentar un acte important que pot consolidar -si la candidatura d’Albano Dante guanya a les primàries de Podem- un procès constitucional i de canvi que signifiqui el pas a la història del govern d’Atur Mas. En un acte convocat en molt poc temps, i que tot i així va omplir la sala de cares conegudes, de persones empoderades, d’activistes i defensors dels serveis públics, Albano Dante es va oferir per derrotar el 27-S “un dels governs més neoliberals del sud d’Europa”. No s’equivoca qui afirma que si Albano Dante es presenta a les primàries de Podem és amb el compromís de que el “poder polític es posi a treballar pels interessos de tots i no d’uns quants”.

image
Dante ha defensat que el dia després de les eleccions catalanes les coses s’han de poder fer “d’una altra manera” a Catalunya: a favor de la gran majoria, i ha anat repassant un seguit de valoracions contràries a les polítiques privatitzadores que les grans empreses proposen, PWC i Deloitte implementen i els polítics catalans disposen que es converteixin en norma i llei. Així ho ha fet CiU, de manera descarada, sota el mandat dels poders econòmics. Les conseqüencies són desastroses per les persones i molt bones pels nostres creditors. Per això cal, segons explica Dante, una auditoria ciutadana, perquè la població såpiga què es déu, i a qui, i decideixi també, en base a les necessitats de la població, com es prioritzen les inversions.

Albano Dante, encara candidat (fins el dia 10, que es sabran els resultats definitius de les primàries en les que es pot votar entre 9 candidats) ha advertit que es va intentar “caricaturitzar el 15-M” tot assegurant que aquells que es manifestaven no sabien com es fan les coses. (El monopoli del poder provoca monstres, com per exemple que el pretès “govern dels millors” s’hagi de fet famós com el “govern dels Millets” i de la coalició de les seus embargades.) Albano Dante afirma amb rotunditat: “Sabem què no volem i sabem què s’ha de fer perquè hi ha molta gent que fa molt de temps que hi treballa”, ha sentenciat. I ha recordat Manuela Carmena i tanta gent anònima i entregada com exemple de lluita constant, de compromís vital que el convida a acceptar el seu compromís.

Dante ha obert portes a parlar, a fer forta l’alternativa, i a que des de baix es participi de forma oberta i transformadora, en un futur millor per al país. Ha insistit també que és necessari que Catalunya resolgui el debat sobiranista per mitjà d’una consulta a la qual Podem dóna suport, però ha subratllat que aquest dret a decidir ha de ser sobre tots els àmbits. Creu, a més, que el procés constituent no s’hauria de deslligar d’altres pobles de l’Estat que hi vulguin participar, i en un record cap a Grėcia, Portugal, i altres països molt colpejats per les polítiques neoliberals, fins i tot caldria coordinar amb la resta del sud d’Europa.

image

 
 

Etiquetes: , ,

Interpel·lant al candidat Mas, més enllà del #DebatTV3

Preguntes que fa el mestre en atur i escriptor en actiu Lluis Bosch, i que paga la pena difondre.

Algunes de les qüestions que es varen trobar a faltar ahir, en el #DebatTV3, i a les que que en podríem afegir algunes més….

La gènesi del qüestionari, aquí i el text que acompanya el video que us convido a veure tot seguit, aquí.

(amb la meva enhorabona per l’amic Bosch pel seu bloc Mil Demonios, una petita joia de la xarxa…)

 
2 comentaris

Publicat per a 19 Novembre 2012 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , ,

… y ahora a Mas le toca

foto-artur-mas.jpg

No pretendo hacer burla de las elecciones de Catalunya. Al contrario. Tómenlo como la confirmación en las urnas en versión de humor casi negro de las palabras del ex-presidente Maragall hace algunas semanas: “Ahora le toca a Mas”. Parece como si esas familias de toda la vida de Catalunya deciden quién juega, y cuándo juega, y la ciudadanía lo avala en las urnas. Esta vez con menor abstención, y eso es bueno. Pero todavía insuficiente, porque mientras la participación sea el mayor esfuerzo político consciente de las personas, el gobierno seguirá creando sus propios mundos matrix, sus propias “clases políticas” y sus cabildeos ajenos a las necesidades reales.. Lo ejemplificó muy bien la señora Ferrusola (esposa de Jordi Pujol, por si hay todavía alguien despistado) cuando exclamó tras la formación del primer tripartito que frustraba el paso de CiU: “és com si ens haguéssin entrat a robar a casa!”

Pues ahora CiU no ha robado nada a nadie. Ha recibido regalos –por torpeza, por autismo, por enajenación y división de las izquierdas– a manos llenas.

(…seguirá)

 
6 comentaris

Publicat per a 28 Novembre 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: ,

Estratègies electorals perilloses

xenofobia.jpg

La crida a la baixes passions, a l’enemic atàvic, al “nosaltres” front el “vosaltres”, al victimisme, a reivindicacions espúries (per no dir insolidàries, xenòfobes o masclistes) torna a primer pla en aquest dies de primavera en les que també desperta la pre-campanya electoral en un panorama polític a Catalunya encara força desorientat. Espero que poc a poc es perfilin a l’alça posicions i programes, però de moment el que surt als diaris no augura rés de bo. Per exemple, CiU posa en un compromís a la comissària europea d’Interior, Cecilia Malmström, tergiversant la resposta que va donar a l’eurodiputat nacionalista Ramon Tremosa i que sembla aplaudir l’actitud més que reprobable de l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal. Però si anem al text, veurem que Tremosa es limita a preguntar si és possible que «una administració local no comprovi, a l’hora d’incloure els nacionals extracomunitaris, la seva legalitat o il·legalitat de residència». La resposta de la comissària va ser que, en virtut de la directiva europea de retorn, les autoritats espanyoles, quan tenen coneixement de la presència d’immigrants en situació irregular, «ja no són lliures per tolerar aquesta situació sense iniciar els procediments de retorn» o autoritzar-ne la residència, i que cada Estat «pot determinar, d’acord amb la seva legislació nacional, a quin nivell administratiu (local, regional o estatal) es prenen les decisions relacionades amb el retorn o la concessió del dret de permanència».

Sense pensar que cap comissari de la UE és una germaneta dels pobres, cal forçar molt les paraules de Malström per acabar entenent el que diu CiU en nota de premsa, i que és que: «La UE avala l’Ajuntament de Vic i insta l’Estat espanyol a no empadronar els immigrants en situació irregular», i menys que des de l’UE es poden donar ales a l’alcalde de Vic per reprendre la seva delació dels sense papers que es vulguin empadronar a la capital d’Osona, i fer de corifeu dels regidors del PSC i d’ERC integrats en el govern municipal.

No crec que darrera aquestes estratègies perilloses hi hagi sols la voluntat de contrarestar la capacitat de donar una sorpresa electoral de Plataforma per Catalunya (en qualsevol cas, l’estratègia seria tan perillosa com la mateixa plataforma xenòfoba). Crec que hi ha, a més, la temptació aparentment còmoda i rendible de deixar-se anar per la pendent plena de riscos de l’atac al dèbil i diferent (una cosa semblant al que fa al PP amb Catalunya fora de Catalunya) i que dissortadament sembla donar fruits tan sucosos a les urnes com corrosius per a la societat.

Altrament, tampoc s’entendria que (en un altre àmbit, per altres motius i argumentat de manera diferent, però de la mateixa arrel podrida) el PSC-PSOE obri campanyes en polítiques de salut que tendeixen a culpabilitzar també les persones immigrants, els jubilats, les persones amb malalties cròniques i les més pobres…

i jo em pregunto: Voleu dir que no hauríem de reaccionar amb més fermesa davant actituds com aquestes? No hauríem de sentir-nos força indignats de pensar que alguns partits ens ofereixen desigualtat, marginació, delació, inequitat i menys drets de ciutadania per aconseguir el nostre vot?

No sé a vosaltres, però a mi no m’agrada gens que ningú pensi que seré més feliç amb la desgràcia dels altres, o posant a les persones amb menys recursos en pitjor situació per defensar-se a la vida… Algú molt estimat em va dir de petita (fa molts i molts anys) que “quan el sol surt, surt per tothom”… Que alguns polítics de Catalunya entenguin que el servei públic consisteix en ser parcials i insolidaris em fa sentir a la vegada molta ràbia i molta vergonya.

 
3 comentaris

Publicat per a 10 Abril 2010 in Ciutadania/Política, Igualtat

 

Etiquetes: , ,

La lliçó de les eleccions a França.


Vist a L’Humanité. L’abstenció a les regionals franceses ha arribat a nivells récord. Les esquerres recuperen el seu avantatge. El front d’esquerres guanya credibilitat en el panorama polític, però és insuficient encara. Amb una abstenció que vol dir moltes coses en un pais tant polititzat com França, amb un FN que recupera part de l’electoral perdut a les Europees fins un 11,2% que ha de fer reflexionar, i amb urgència, i amb un PS de Martine Aubry que no acaba de convèncer, hi ha un problema polític seriós que va més enllà del país veí i comença a ser un símptoma de tota Europa.

Sarkozy ha ampliat la distància entre ciutadania i política, i ha ajudat a obrir una autència crisi de confiança en la democràcia.

El “Front de gauche” i les llistes coaligades  “Ensemble pour des régions à gauche, solidaires, écologistes et citoyennes” poden estar relativament contents. Per exemple, han aconseguit el  6 % dels vots nacionals (sobre les 22 regions encata que sols es presentaven a  17) i el  6,55 % a  Ile-de-France, l’aliança entre el  PCF, el “Parti de gauche” i la “Gauche unitaire”.

Ahir declarava la dirigent del PCF, Marie-George Buffet que estava  “satisfeta”però calia fer més sòlida la coalició i donar-li més suport popular, mentre que Jean-Luc Mélenchon, valorava que “els votants d’esquerres han preferit l’esquerra unida a l’esquerra solitaria.”

marie-george-buffet.jpg

Les llistes verdes, tot i aconseguir bons resultats, no han pogut aprofitar la debacle de la UMP ni són alternativa a l’abstenció. Cal analitzar seriosament el panorama polític francès i veure si també l’ecologisme per si sol, o  les alternatives socialdemòcrates,  representen alguna oportunitat de regeneració de la política.
Sobre el PS, en concret,  faig meves les paraules d’ Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique d’aquest mes. Diu Ramonet, en dos paràgrafs diferents:

“Las recientes elecciones han demostrado que la socialdemocracia europea ya no sabe dirigirse a los millones de electores víctimas de las brutalidades del mundo postindustrial engendrado por la globalización. Esas multitudes de obreros desechables, de neo-pobres de los suburbios, de mileuristas , de excluidos, de jubilados en plena edad activa, de jóvenes precarizados , de familias de clase media amenazadas por la miseria. Capas populares damnificadas por el shock neoliberal… Y para las cuales, la socialdemocracia no parece disponer de discurso ni de remedios.(…)

La socialdemocracia europea carece de nueva utopía social. En la mente de muchos de sus electores, hasta en los más modestos, el consumismo triunfa, así como el deseo de enriquecerse, de divertirse, de zambullirse en las abundancias, de ser feliz sin mala conciencia… Frente a ese hedonismo dominante, machacado en permanencia por la publicidad y los medios masivos de manipulación, los dirigentes socialdemócratas ya no se atreven a ir a contracorriente. Llegan incluso a convencerse de que no son los capitalistas los que se enriquecen con el esfuerzo de los proletarios, sino los pobres quienes se aprovechan de los impuestos pagados por los ricos…”

Alguna versió d’aquest pensament corre pel noste país, amb una reaccció totalment insuficient als perills de la dreta. I també la incompetència per entendre i saber donar la justa proporció a l’ecologisme en un marc d’alternativa global. L’abstenció també ens amenaça, amb tanta o més força que al país veí, i pels mateixos motius: la crisi econòmica, i la major distància i desengany de la ciutadania amb la política. Però a Catalunya i Espanya  pot donar a les urnes uns resultats totalment contraris als de França: un augment del vot dels partits situats més a la dreta. Aquí les esquerres (en sentit generós) des del PS fins a les llistes més alternatives, han d’entendre el que passa. Han de ser més lùcides i generoses que a França, perquè la situació és molt pitjor per la crisi i la manca de tradició demoràtica, i per tant, la diferència afavoreix una abstenció més gran encara, més creixement de les opcions que fomenten la intolèrancia, i més desesperació i allunyament del poder i la política de la immensa majoria de la població.

El repte, aquí, és saber reaccionar a temps, amb intel.ligència i generositat, i en el sentit correcte. França ensenya que avancen les esquerres que s’escolten, que dialoguen, que s’uneixen. Tan difícil és d’entendre?

 
9 comentaris

Publicat per a 15 Març 2010 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Artur Mas a Sant Benet

sant-benet.jpg

Avui, els dirigents de Convergència i Unió s’han trobat al Mont Sant Benet de St. Fruitós del Bages i han complert el ritual d’escollir, per darrera vegada, diuen, a Artur Mas com a candidat a President de la Generalitat de Catalunya. I ho han fet entre una èpica supèrflua i casolana i gestos sobreactuats: tot plegat desprenia una certa olor de ranci.

No massa rés de nou, ni la retòrica d’una Catalunya que ja no és, ni les abraçades de rigor amb un Jordi Pujol que sembla que cada dia passa més de Convergència, ni els retrets sobreentesos d’un Duran i Lleida que sempre vol més protagonisme del que li dónen (o del que li toca?). Una certa tristesa ho embolcallava tot plegat, com una esquerda en el convenciment de triomf que denuncia defectes d’estructura: ha estat un tret de sortida electoral amb pólvora mullada.

En qualsevol cas, la càmera, indiscreta, s’ha aturat un moment en Josep M. Vila d’Abadal, l’alcalde de Vic, que estava a les darreres fileres. I l’esquerda s’ha fet més gran i ha deixat veure algunes misèries… Aleshores he recordat el que fa tres o quatres dies va publicar el meu amic Antoine en el seu bloc Sin Perdon. I ho he recordat perquè la nostàlgia de les paraules de l’Artur Mas (en el lament d’un desert de 7 anys sense governar que desmereixia la imatge que es volia donar, de més alçada renaixentista, d’una Catalunya mil•lenària i mítica) oblida reiteradament que ara la sang de Catalunya és de moltes ètnies, i el treball que ens fa créixer com a nació, cotze a cotze amb la gent d’aquí (i que molta, en el seu moment, també va venir de fora) el fan, amb menys drets i pitjors condicions, persones de tot el món.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

Die Linke: un gran avenç de l’esquerra alemana

01365947_100.jpg

No és massa arriscat augurar més comoditat per a les polítiques de govern d’Angela Merkel en la propera legislatura, associada amb els liberals del FPO. La “gran coalició” amb el SPD ja no és necessària pel fort retrocès del partit socialdemòcrata, encara que també Merkel ha obtingut també el pitjor resultat des de 1949. Tot i així, amb un 33,8% segueix essent –sense sorpreses– la coalició guanyadora. En canvi, els liberals han tingut el millor resultat de la seva història amb un 14,6%, segurament perquè ja no es presenten con els ultraliberals aferrissats d’altres eleccions i s’apunten a l’invent de la “política social de mercat” que ha mantingut la majoria per a Merkel però ha fet fracassar els socialdemòcrates. Fins i tot sembla que avui –l’endemà de les eleccions– ja es veu probable que renuncïin a la baixada d’impostos que havien promès durant la campanya per a finançar el nou model d’estat social —l’Estat del Benestar “tradicional” alemany ja havia estat desmuntat pels governs socialdemòcrates de Gerhard Schröder.

El SPD, amb un 23% de vots, paga molt car haver governat amb Merkel 11 anys. Ara caldrà veure si davant els possibles intents de privatització del sistema sanitari el SPD s’arrenglararà amb Die Linke per a fer-hi oposició, o bé donarà suport a unes polítiques anti-salut pública que demostren la seva ineficiència i capacitat d’enriquiment d’uns pocs arreu d’on s’apliquen.

La bona notícia és la pujada electoral de Die Linke, que passa del 8,7% i 54 escons del 2005 a un 11,9% dels vots i 76 escons. Representa un augment del 36% de suport electoral i un increment del 40% dels diputats. Les eleccions confirmen també el procés de creixement experimentat per Die Linke des de la seva fundació el juny de 2007, tant en les successives eleccions als Länder com a les darreres eleccions europees.

S´han celebrat també eleccions aquest diumenge als Länder de Brandenburg i Schleswig-Holstein. A Brandenburg, Die Linke continua com a segona força més votada amb prop d´un 27,2% dels sufragis i pel que fa al Lander de Schleswig-Holstein ha passat del 0,8% al 6%, amb 6 diputats i una entrada espectacular al Parlament d’aquest Lander.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Setembre 2009 in Europa

 

Etiquetes: , , , , ,

A Portugal, la CDU i el Bloco avancen i el bipartidisme retrocedeix

Avancen les esquerres!

Desprès de les eleccions d’ahir queda clar que a Portugal  s’obre amb rotunditat un camí polític a seguir –si el PS no s’aventura en pactes contra-natura: el camí dels pactes entre l’esquerra social, cívica i dels drets dels treballadors i treballadores front la crisi. Fins i tot el conservador diari O Publico assenyala que un dels dos guanyadors clars de les eleccions: d’ahir és  la del dirigent de la CDU (7,88), Jerónimo de Sousa.  Aquesta coalició guanya un escò. L’altre guanyador clar des de l’esquerra  ha estat el Bloco (9,85%), amb 16 escons (8 més dels que tenia. malgrat que les expectatives mediàtiques i pròpies li atorgaven un creixement superior com a receptor “natural” dels vots desenganyats i realment “socialistes” d’un PS de José Socrates que no sols perd la majoria absoluta sinó que té una caiguda espectacular (del 45,03% al 36,56%). Del mig milió de vots que perd el PS, 200 mil varen anar al Bloco de Francisco Louça i uns 30.000 a la CDU.  La resta, augmenta  l’abstenció o fins i tot es perd cap a la dreta.
El CDS encapçalat per Paulo Portas (10,46%), la dreta pura i dura, augmenta vots per a sorpresa dels mitjans de comunicació i del propi partit,  i sembla poder ser –contra natura– una opció de majoria parlamentària (i potser de govern) al PS per a una sortida a la crisi que afavoreixi als poderosos, ja que el PSD  (29,09%) amb Manuela Ferreira Leite, que també va millorar resultats, no va assolir l’objectiu ni de ser ni poder formar amb el CDS una alternança de dretes  al PS. La victòria que havia tingut a les eleccions europees magnifiquen el fiasco electoral d’ahir.  Però cada elecció és diferent i important a Portugal, i no hi ha cap dubte que les properes municipals del dia 11 d’octubre posaran de relleu, amb més força, l’arrelament i creixement real i amb solidesa demostrada de la CDU en els municipis.

Més lluny del bipartidisme

I una nota curiosa: la suma dels percentatges del PS i el PSD que sempre havia estat superior al 70%, en aquestes eleccions es queda en el 66%. Una bona notícia en el sentit que Portugal  sembla avançar també cap a un pluripartidisme més democràtic, més proper a la realitat i les necessitats socials de la ciutadania.

 
9 comentaris

Publicat per a 28 Setembre 2009 in Europa

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Yes, we can’t

030407_obamaaipac_001.jpg

Des de que l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán va dir que els europeus hauríem de poder votar el president dels Estats Units, articles com el de l’amic i company Iñaki Escudero que recomano, queden justificats…. Però l’Iñaki està en bona companyia i sintonia… El número d’agost de Le Monde Diplomatique obre la seva edició francesa amb un article crític sobre Obama de Serge Halimi.

Halimi creu que Barak Obama té molta sort. Podrà succeir a un dels présidents mes impopulars de l’historia del seu país, a més, ens diu, és jove, mestís, i sembla que tot el planeta esperi que ocupi la Casa Blanca per « renovar el liderat americà en el món ». Però Serge Halimi ens crida l’atenció sobre les darreres intervencions d’Obama. Pel que fa a l’ Afganistan en concret, destaca les seves declaracions : « Construiré un exèrcit del segle XXI i una aliança tant poderosa com l’anticomunista que va guanyar la guerra freda, amb l’objectiu que estiguem per tot arreu a l’ofensiva, des de Djibouti fins a Kandahar . » De fet, Obama ja ha dit que s’inspira en política exterior en els plantejaments de George Bush- pare, de John Kennedy i, en certs aspectes, de Ronald Reagan ». Halimi conclou que, dissortadament, el multilateralisme no és per demà, i que l’imperialisme amb Obama potser serà més suau, més hàbil, i menys assassí, encara que els 8 anys d’embargament de la presidència Clinton varen ser responsables de moltes morts a l’Irak.

I Halimi acaba dient que el famós « Yes, we can » s’ha convertit en « Sí, podem criticar que el Tribunal Suprem prohibeixi l’execució dels violadors no culpables d’assassinat ; sí, podem pronunciar davant el lobby pro-israelita un discurs que fa costat a les posicions més inflexibles del govern d’Ehoud Olmert ; sí, podem associar sistemàticament creativitat i sector privat, completar la missió de redefinició de progressisme de Clinton i Anthony Blair, impulsant una aliança de classes en la que els directors d’empresa i els quadres tècnics en serien els actors clau. »

Precisament pel paper que Obama dona a aquests “quadres” Barbara Ehrenreich el veu també “girar a la dreta”, i explica el seu desengany quan el candidat demòcrata va escollir Jason Furman com assessor econòmic, “que està a l’extrema dreta del partit Demòcrata i déu la seva reputació a haver sigut un dels defensors de Wall-Mart [la cadena minorista denunciada per l’autora en el seu famós llibre Nickel and Dimed, un informe molt real i cru sobre les dificultats de la classe obrera dels Estats Units].

 
1 comentari

Publicat per a 30 Juliol 2008 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: