Els voltors sobrevolen Catalunya: de Sheldon Adelson a Enrique Bañuelos

Mas – Bañuelos

El grup inversor Veremonte amb qui CiU vol fer sis parcs temàtics a Tarragona és del mafiòs propietari d’Astroc, l’immobiliària que primer va enfonser-se i deixar als petits accionistes en la ruina mentre que un grup -entre ells Amancio Ortega- es feien d’or amb els negocis tèrbols del PP valencià de Zaplana. (…)

Enrique Bañuelos és l’empresari valencià que va arribar a ser fa dos anys el número 95 en el rànquing de fortunes de tot el món, segons la revista Forbes. (…)  Va crear una immobiliaria aprofitant els PAI, les facilitats de construcció que oferia l’antiga Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística valenciana (LRAU, que regularitzava la figura d’agent urbanitzador. Durant deu anys, Bañuelos va arribar a promoure més de 50.000 habitatges. La seva immobliària, Astroc, va rebre el suport financer del Sabadell i Caixa Galicia, segons el diari El Economista, la qual el va ajudar a impulsar-la. A partir d’aleshores, Bañuelos va ser una de les figures més rellevants del boom immobiliari, fins que el 2007 Astroc va començar a tenir enormes pèrdues, amb les conseqüents pèrdues per a milers d’accionistes, fins a la fallida.

Després del fracàs d’Astroc, Bañuelos se’n va anar al Brasil, on, mitjançant el grup inversor Veremonte, va fer compres de sòl agrícola amb inversions a les empreses Agre i Vanguarda Agro. Però passat un temps se’n va desfer, i per comprar el 28% del capital de l’empresa de telecomunicacions Amper. Aquest estiu passat ha signat un conveni amb el Alejandro Agag, gendre de l’ex-president espanyol José María Aznar, per a potenciar la Fórmula 1 en cotxes elèctrics.

Agag i Bañuelos

‘Enrique Bañuelos  va arribar a ser fa dos anys el número 95 en el rànquing de fortunes de tot el món, segons la revista Forbes. (…) i es fa amb l’elit econòmica i la política. El  2006 va anar a una recepció amb l’aleshores president dels EUA, George Bush, a la Casa Blanca; hi va anar acompanyat d’ambaixadors i de responsables de grans companyies espanyoles, com Iberdrola, FCC i Mango. Aquests contactes el van ajudar a sumar al seu projecte destacats accionistes d’Abertis i Inditex, entre més. En ple creixement de la bombolla immobiliària i quan Astroc vivia els temps de més èxit borsari, Bañuelos va comprar el 5% del Banc Sabadell, que després, amb la fallida, hauria de tornar a vendre. El 2007 Astroc va començar a tenir enormes pèrdues, que van repercutir en milers d’accionistes, fins a la fallida.

L’empresari que ara vol liderar la construcció de sis parcs temàtics en terrenys de La Caixa pel Port Aventura amb una inversió de 4.500 milions d’euros va passar per un dels seus pitjors moments arrel de la querella presentada per diversos accionistes d’Astroc desprès de la seva fallida, però el jutge Baltasar Garzón la va arxivar  tres mesos després (…)

Els orígens d’ Enrique Bañuelos (Sagunt, 1966) són obscurs. Es diu que el seu pare treballava en Alts Forns de Sagunt i va morir en un accident laboral quan Enrique tenia 9 anys. Bañuelos va fundar la seva primera empresa amb 18 anys. La siderúrgia de Sagunt travessava una virulenta reconversió industrial. A través de la Caixa de Sagunt va aconseguir una subvenció per produir i comercialitzar mel mentre estudiava Dret. I va ‘enlluernar’ els responsables de la caixa. Tot plegat un d’aquests contes de fades per a crèduls típics de l’Espanya dels testaferros i els corruptes.

Format en lleis, va apreciar les possibilitats que oferia la figura de l’agent urbanitzador consagrada per les Corts valencianes el 1994. Essencialment, la possibilitat de promoure la urbanització de sòl sense necessitat de ser propietari.  I per al PP, que va ocupar la Generalitat el 1995, tot el sòl era urbanitzable.

La integració de les caixes d’estalvi locals en Bancaixa va créixer en paral·lel a la fortuna de Bañuelos, que va ser generosament avalat per la filial immobiliària de l’entitat valenciana fins que va aconseguir consolidar un espectacular patrimoni.

Va comprar el palauet del Marquès de Salamanca al passeig de la Castellana. Era propietari del Castell de Bendinat a Calvià, a Mallorca. Es va fer amb un altre edifici històric al carrer de la Pau, al centre de València. Els tres immobles estaven cridats a ser la seu de la Fundació Astroc, una entitat destinada al foment de les arts i de la cultura valenciana. Desprès de contribuir a la bombolla immobiliària de la Comunitat Valenciana, aspirava a donar el salt a la resta d’Espanya, a Mèxic, a Brasil. Va dissenyar una torre de negocis a Nova York. I es va presentar a Nova York amb una paella per a 25.000 comensals a Central Park el setembre de 2006.

Quan va treure a Borsa la quarta part d’Astroc al maig de 2006 ja era molt ric. Caixa Galicia i Carmen Godia, vicepresidenta d’Abertis, es van vincular a Astroc a primera hora. Félix Abánades, president del Grup Rayet, va prendre una participació quan Bañuelos va comprar el 60% de Rayet Immobiliària, al desembre. Poc després va entrar en l’accionariat la família Nozaleda, propietària de la immobiliària Nozar. Amancio Ortega, propietari d’Inditex, va ser l’últim notable que va apostar per Bañuelos.

Quan Astroc va sortir a Borsa la seva major actiu era un extens terreny no urbanitzable a Mallorca, en gran part protegit. Un os fins i tot per a un gestor de sòl d’èxit.  El febrer del 2007, les accions d’Astroc s’intercanviaven per 72 euros. Fins que les aigües van tornar a mare de forma torrencial. En sis setmanes el valor de l’empresa es va depreciar un 76%. (…)

A finals de juny, a la junta en què Felip Izquierdo clamava pels estalvis que havia vist evaporar-se en uns mesos, Bañuelos va explicar: “Jo m’aparto totalment de la gestió i em plantejo deixar el meu lloc en el consell. Sento no haver sabut transmetre el model d’Astroc”.  El promotor va abandonar l’empresa i va viatjar al Brasil, on va anunciar que pretenia instal · lar 40 anys. Però no ha deixat de moure.  (…) “Bañuelos no torna a Espanya”, va assegurar ahir una portaveu de l’empresari, “perquè mai s’ha anat. I ara aporta 900 milions d’euros per a Barcelona World, un negoci de turisme familiar, res a veure amb l’especulació immobiliària”,

Només amb les màfies del narcotràfic, la prostitució i la ludopatia o el blanqueig de capitals .

Fonts:  Sirius i :http://elpais.com/

 

La U.E. debat l’especulació financera

Ja era hora que els més alts dirigents de la Unió Europea pensessin seriosament en intervenir i prendre mesures per estabilitzar l’economia. Ja fa un parell de dies que Merkel i Sarkozy estaven elaborant propostes en el sentit de defensar la moneda europea dels capitals pirates, dels suposats “errors” digitals, i de les qualificacions poc encertades que desfermen atacs especulatius globals. Ara sabem que ahir mateix van acordar en una cimera extraordinària a Brussel·les “crear un mecanisme d’intervenció coordinat per protegir la divisa europea i assegurar l’estabilitat financera del conjunt dels estats europeus davant dels atacs especulatius dels mercats financers”. Sembla que el mecanisme en qüestió, que es pretén que tingui caràcter estable i permanent, permetrà ajudar els estats que es trobin en dificultats (com les cries de bestiar que s’allunyen del ramat i són atacades pels voltors). Els detalls de funcionament d’aquest sistema inèdit s’aprovaran en una reunió especial del Consell de Ministres d’Economia i Finances de la Unió Europea (UE) que es celebrarà demà, diumenge, a partir d’una proposta de la Comissió Europea.

La pregunta sorgeix espontàniament, per la seva obvietat: I no seria millor i més efectiu impedir que es puguin portar a terme les especulacions? (O sigui, impedir amb les regulacions que calgui, l’especulació dels especuladors?) Perquè en definitiva, si el que es fa és crear un mecanisme protector pels països de la Eurozona, els voltors podran seguir fent la seva feina destructora en altres països del món (com ja va succeir a Mèxic, al sud-est asiàtic, a Brasil i a Argentina en els darrers 15 anys).

L’exemple clàssic del que cal eradicar és prou conegut, però que val la pena tenir-ho present: l’any 1992 George Soros, un especulador que ara és rebut i mimat en els cercles més selectes de l’economia i la política mundial, va “aportar” 10 mil milions de dòlars contra la lliura esterlina… i va aconseguir doblegar el totpoderós Banc Central britànic, obligant a que pugès el tipus d’interès del 10 al 15 per cent i a destinar la meitat de les seves reserves en divises a mantenir la moneda britànica… i tot i així, va guanyar Soros i va perdre el Regne Unit. Ho podeu llegir en el llibre convertir en best-seller mundial, “Soros habla de Soros”. I entre les reflexions que l’home es fa, llegim també: “Nunca tuve que calcular las consecuencias sociales de mis actos. En algunas circunstancias yo estaba consciente que sus consecuencias podrían ser nefastas pero me daba igual, porque yo estaba respetando las reglas…”

Doncs aquestes regles, de moment, no han canviat… i si des d’Europa i els Estats Units no surten mesures serioses per regular el capitalisme en els seus aspectes més descaradament rapinyaires com els fons especulatius, els productes derivats i les interessades i privades agències de rating, sols s’aconseguirà que els voltors es desplacin a un altre territori i sembrin la pobresa, l’atur i la marginació a una altra zona del món.

La contradicció és greu i important, i molt difícil de resoldre si no es va al fons del problema: Perquè els dirigents europeus que ara cerquen augmentar la protecció de l’euro, actuen de manera egoista si l’únic que fan és desplaçar els voltors a territoris menys protegits… I si van més al fons i proposen reglamentacions i limitacions a l’economia especulativa estan, de fet, tractant de posar límits a l’essència mateixa del capitalisme.

I aquesta tasca, si es vol fer des del mateix capitalisme, sembla impossible.

 

Lectures actualizades dels avatars de la crisi

Dos blocs d’amics i companys han publicat aquesta setmana que avui acaba sengles articles que val la pena divulgar.

Al bloc de El Colomí Missatger, hi poden trobar comentaris i la traducció d’un article, del Washington Post que pot aclarir dubtes sobre qui i per què s’està atacant amb informacions més que falses, estùpides, i provocant “el pànic” i una crisi de l’eurozona, que podria ser causada pel deute “impagable” de Grècia, Portugal i Espanya.

En una entrevista publicada a Sirius (de Liberation) amb el el portuguès Jose Socrates, ja apuntava el primer ministre del pais veí la rara coincidència entre els interessos de les agències de qualificació de risc, la City anglesa i les economies anglosaxones, ambdues precissament creadores de la crisi global financera i amb problemes molt més greus que qualsevol païs de la sòlida zona euro.

En Carles Acózar ens alerta, a més, que una altre dada a tenir molt en compte, en el cas espanyol, és la coincidència que el Banc de Santander, el segon d’Europa en capital, baixés un 9% el mateix dia que repartia dividends al seus accionistes, sabent-hi que no cal més de dos dies per comprar les accions, cobrar el dividend i vendre inmediatament. I que la borsa espanyola va perdre 30.000 milions el mateix dia que Grècia ofertava 3.000 milions de deute -al més alt tipus d’interès d’Europa- i rebia més de 26.000 milions en ofertes!

Com han dit economistes i politics europeus, el bocamoll Joaquín Almunia “ningú entén per quina raó”, va deixar anar frivolitats que “han espantat als inversors, creient que el mercat patia un problema i no una especulació baxista organitzada per que alguns traguessin profit”, creant tan gran malestar a la U.E. que hi ha qui demana un canvi de comissari de la competència per algú que no faci del càrrec un acudit, doncs no és pas la primera patinada imprudent i riallera de l’amic i dedignat de Felipe González.

I no és casual, que els països atacats pel capital especulatiu, siguin precisament els governats per l’esquerra socialista europea, encara que aquí semblin de dretes, mentre que, dins i fora del euro però entre els 27 de la UE, hi ha molts països en una situació de fallida no posible sinó reial i actual, fins al punt que la “lliberada i democràtica” Croacia ha tingut de reduïr a la meitat el seu exèrcit i endarrerir les compres d’armes fins que trobin un sponsor o s’ompli el forat que els governs fatxendes de dretes van deixar quan, en les primeres eleccions sense fusells dels ustatxes a l’esquena, el poble croata va canviar les titelles ianquis per polítics.

Pel que han pogit llegir fins ara, ja veuen que el plantejament és molt interessant. Doncs si volen conèixer tot l’article del Washington Post, en la seva versió anglesa i traduït al català, també poden clickar aquí i aixi visiten, de passada, una nova i excel.lent Agència catalana de notícies!

I per demà, l’entrada de l’amic Bassetta, que també mareix el màxim de divulgació.

I mentrestant, bona lectura!

 

Michel Collon: “Nos dicen que…”

“Lunes, las Bolsas se hunden. Viernes, suben de nuevo. ¿Qué fue lo que cambió? Nada. El valor real de las empresas no se trastorna de esa manera.

Nos dicen que la humanidad debe ser dirigida por tales “mercados”, que el capitalismo es un sistema racional. Nos dicen cualquier cosa.

¿De dónde viene esta alegría del viernes en Wall Street? Del Plan Bush. ¿Se acuerdan? El que decía: el Estado no debe intervenir en la economía. Esta alegría se debe a que el Estado hará pagar a la gente modesta los crímenes especulativos de los poderosos. Lo que obviamente no hará más que empeorar la agonía.

¿Y eso, nos lo dijeron en la tele?”

 

Capitalisme i Colesterol

Avui he sentit una entrevista a Els Matins de TV3 que m’ha deixat molt perplexa: un catedràtic d’economia, altíssim càrrec d’una empresa que es va privatitzar en el seu moment, i vice-president del Cercle d’Economia, parlava de la crisi i comparava el capitalisme amb el colesterol. N’hi ha de bo, deia, i n’hi ha de dolent. Explicava que ara tenim una pujada del colesterol dolent, relacionat amb la manca de control de les institucions financeres, que ens ha portat a l’actual crisi econòmica. Les conseqüències del colesterol econòmic dolent és que l’estat i els bancs centrals han d’intervenir i fer “socialisme de rics”, donant ajudes o fins i tot nacionalitzant les institucions financeres que impideixen que el corrent monetari circuli.

El que donava la lliçoneta matinera és, a parer d’un gran amic meu, un saltimbanqui de llealtats successives, però tot i així m’ha preocupat que fos la tercera o quarta vegada que sentia en els mitjans de comunicació la paraula “socialisme” relacionada amb les mesures preses des de Gran Bretanya i els Estats Units en relació a asseguradores i grans bancs… I cap entrevistador fa la pregunta de si pot haver-hi “socialisme” sense socialistes, perquè la resposta és massa òbvia: és evident que no, i que la gran cerimònia de la confusió passa per enganyar a les persones amb explicacions suposadament clares… i totalment enverinades. El que m’ha deixat, però, més cansada és provar d’acceptar la fal.làcia dels “dos capitalismes” i cercar el capitalisme “bo”… Quin seria?

No el de l’economia submergida, ni tampoc el que té magnífics aparadors a Europa però que explota mà d’obra infantil al Tercer Món… no pot ser el del complex militar-industrial, per raons òbvies, ni tampoc el químic-farmaceutic que impideix que els medicaments arribin a les persones que els necessiten i no poden pagar preus molt per sobre del seu cost… Ni tampoc el capitalisme que s’engreixa amb la privatització dels serveis públics (amb el vist i plau de gestories socialdemòcrates i post-modernes)… ni amb l’explotació de primeres matèries… ni tampoc amb el que impideix, si cal per la força, que les nacions s’autodeterminin en relació a les seves riqueses naturals si no afavoreix el compte de resultats de les grans empreses energètiques, de l’aigua o les telecomunicacions (cap capitalista sembla massa amic d’Evo Morales)…

Al final de la tarda, a l’hora de publicar aquest post, he arribat a la conclusió que els metges poden tenir un munt de raons per dividir el colesterol en bo i dolent, però els economistes no podem permetre’ns el luxe de trivialitzar les conseqüencies del capitalisme, ni enganyar parlant de “socialisme de rics” per, de passada, seguir prostituint la paraula socialisme.

SATIS EST!!!!!

 

La crisi i el galliner

En tant que per fer front a la crisi econòmica calen accions dels governs a l’alçada de la seva gravetat i disbauxa, els polítics del govern i de la oposició de l’Estat espanyol es dediquen –en el seu món de Liliput– a fer declaracions poc afortunades… i massa perilloses. Primer va ser el ministre Corbacho. Ahir va ser el senyor Rajoy Brey qui va jugar amb foc barrejant en una mateixa frase les persones que des d’Andalusia solen fer la verema francesa i les que, essent immigrades, cobren el subsidi d’atur… Sense molestar-se en indagar si per a les persones de l’Estat que solen fer la verema francesa els hi representa uns ingressos a l’any amb els que ja hi compten, el senyor Rajoy insinua estalviar uns quants euros i retallar les condicions d’accés al subsidi d’atur mentre agita les baixes passions… Què aconsegueix? augmentar el malestar entre la ciutadania, enfrontar treballadors i treballadores… i seguir sense proposar res de valor per posar fre a la crisi. El recurs fàcil a la política de galliner embruta a qui la fa i a qui l’escolta, i no supera l’alçada del vol de les pròpies gallines….Per exemple, avui, alguns programes de televisió que cobren més d’un euro per trucada i “fomentar la participació”, feien pujar els comptadors de respostes xenòfobes, preguntant si calien noves regulacions per al subsidi d’atur…

Els polítics que fan declaracions haurien de tenir una altra dimensió política per anar a l’arrel del problema i dir amb veu alta i clara que cal regular amb severitat –i nacionalitzar en molts casos—les institucions de crèdit i d’assegurances, i que els seus alts càrrecs –els que cobraven sous milionaris en dòlars i euros—han de respondre davant la llei per les seves actuacions fraudulentes, per la seva imprudència temerària i per haver portat la seva cobdícia fins l’estafa organitzada. I s’ha de tenir una talla moral que no entra per la porta del galliner per explicar que això no significa “socialitzar pèrdues”, perquè es comprometen a que aquestes institucions financeres i d’assegurances no tornaran a ser privatitzades desprès del seu “sanejament”, sinó que seguiran en mans del Sector Públic, i al servei de la majoria, i no d’uns pocs…

Les persones que serveixen al bé comú haurien de tenir l’honestedat suficient per investigar la responsabilitat de la política –i dels polítics corruptes– en el seu sotmetiment als interessos dels més poderosos, i reconèixer que mai una crisi s’ha resolt per sí mateixa –Keynes ja ens ho va explicar molt bé el segle passat—i que cal posar límits definitius a les polítiques neoliberals, a la impunitat i cobdícia del sector financer i les màfies especuladores que ens han portat fins aquí. Però això no ho farà cap dels polítics que –per ignorància, interès propi o covardia– prefereixen els jocs de galliner a fer front a la crisi.

 

Reflexions sobre la crisi

El gran joc especulador d’inversors que es deleixen pels guanys a curt termini –amb l’ajut de polítics sensibles a l’oferta més alta– ha portat a la crisi de l’habitatge. Els comportaments poc assenyat de grans bancs han conduït a la crisi hipotecària i a l’encariment dels tipus d’interès. La possibilitat de que en un mercat mundial desregulat de productes financers es fessin nous negocis comprant i venent les promeses de pagament de demandes insolvents ha globalitzat la crisi. L’instint de cacera per altes rendibilitats ha reconduït cap els mercats de futurs en matèries primeres les grans fortunes deleroses de trobar terrenys fèrtils i igualment desregulats pels seus negocis. La prepotència de l’imperi per fer-se convidar d’altres economies del món ha seguit mantenint molt baix el preu del dòlar i alt el preu d’un euro regit pel Banc Central Europeu que lluita contra la inflació sense cap altra engruna de sensibilitat. I del temps en que especuladors i intermediaris han fet l’agost en tant els bancs centrals intervenen per evitar la fallida de bancs privats se’n diu també crisi econòmica.

Les conseqüències per als pocs que han provocat tot l’enrenou: un lleuger vertigen en augmentar el risc de desbocament.

Per a la majoria: més sacrificis per arribar a final de mes, dificultat –o impossibilitat—de seguir pagant l’habitatge. Més precarietat. Més por a perdre la feina, a que la crisi empitjori. L’augment dels preus dels productes alimentaris i dels tipus d’interès (hipoteca més cara, crèdits que costen més de tornar), ja estan repercutint en el nivell i qualitat de consum i la salut de moltes persones. I ja s’adverteix des d’un Banc d’Espanya amb massa poca feina des de la Unió Monetària que per frenar la inflació caldrà que els salaris no augmentin. Naturalment, no és veritat, però els poderosos sempre aprofiten la conjuntura per repartir-se millor el pastís entre ells. Perquè no parlen, naturalment, de les provocadores remuneracions dels grans executius… A més, sempre quedaran alguns immigrants per culpabilitzar i portar als camps al retorn, sobre tot quan ja poca gent es creu que la culpa de l’increment de preus sigui de la Xina!

Mentrestant, unes persones que solen estar fora d’aquest món estant debatent a la Comisión Nacional de la Energía si el rebut de l’electricitat ha de reflectir o no uns costos que es diuen reals –i que no tenen res a veure amb la realitat–, al Parlament de Madrid si s’ha de privatitzar o no l’aeroport de Barcelona, i al Tribunal Constitucional si l’Estatut de Catalunya ja ha passat prou pel ribot de la prepotència i el centralisme rapinyaire… Sembla urgent començar a canviar les coses!