RSS

Arxiu d'etiquetes: Estatut de Catalunya

Coses estúpides fetes per gent estúpida

sirius-keynes.jpg

Keynes sabia construir grans aforismes, a l’estil d’Oscar Wilde. La gràcia de Keynes és, però, que la majoria tenen a veure amb l’economia (coses de l’ofici!). Entenc perquè hi ha tanta gent, des de fa tants anys, que el volen ben mort i enterrat, a ell i al seu pensament… No ho aconsegueixen, però, perquè fins i tot els marxistes, davant tanta desfeta, estupidesa i rebrot feixista, ens hem posat a defensar, seriosament, que no es prengui el seu nom en va.

Exemples de coses que no haurien de passar en una societat entenimentada (o un calaix de sastre que fa molta, molta vergonya):

– que el senyor Fernández Díaz, amb un atreviment que no fa el cas, demani canviar el nom a l’Estadi Lluís Companys pel del feixista Joan Antoni Samaranch…   (Espero pel seu bé que sigui solament una mostra d’ignorància).

– que el senyor García Albiol, núm. 1 del PP a Badalona, però que viu a Pedralbes, repartís ahir amb Alícia Sánchez Camacho pamflets amb una foto de romanesos d’ètnia gitana impresa amb la pregunta “¿Tu barrio es seguro?” mentre promet que si ell és alcalde “podrem (sic) sortir el barri amb  la seguretat de no ser atracats”, com si ell també visqués al barri de La Salut, com si no fos la marginació, l’explotació i la pobresa que tant bé fomenten les polítiques del PP les que creen inseguretat.  (Veure més detalls a La Ratera).

–   “Està clar que la dreta judicial vol donar-li un cop de mà a la dreta política que està esquitxada pel ‘cas Gürtel’. S’imaginen que a Alemanya un partit nazi proposés processar els jutges del processos de Nüremberg en què es va jutjar a la jerarquia del nazisme? Allà és impensable, però aquí els fatxes de Manos Limpias i els falangistes volen asseure Garzón per investigar els crims del franquisme. Simplement esperpèntic.”  I això ho denuncia, amb tota la raó del món, una persona tant assenyada com en Joan Josep Nuet

– i en canvi, el senyor Rajoy ens ha anat repetint aquest cap de setmana, a totes les edicions dels telenotícies, que estava “abochornado” per les manifestacions i declaracions de dirigents polítics que posaven en dubte la legitimitat del Poder Legislatiu (des del Tribunal Suprem al Constitucional), sense entendre que els milers i milers de persones que varen sortir al carrer de tantes ciutats d’Espanya i de l’estranger estan “abochornadas” per aquest espectacle indecent que estan oferint els més alts tribunals espanyols… i pel cas Gürtel… i pel PP de Balears… i per la “bona sort” del president de la Diputació Fabra (PP a Castelló)… i per la injustícia del cas Egunkaria amb el jutge com a mínim del tot incompetent que se n’ha sortit xiulant,  i pel doble jóc de la UPM, i per la cara gruixuda de Félix Millet que se n’ha rigut de lo bo i millor de la burgesia catalana (clar, de la que no n’estava al cas, que cada vegada és més clar que Félix Millet empastifava a tot el que es deixava empastifar…!) I, naturalment, pel cas Malaia i la folklòrica… però també per l’alcalde de Vic i els informes que li fan des del despatx del senyor Roca i Junyent….

–  I la cirereta: que per desfer l’empat del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya s’encarregui la propera ponència a un dels membres del Tribunal Constitucional, del tot caducats i agres, que en el seu moment foren nomenats pel PP i que es passa (es passen) pel forro la sobirania dels Parlaments català i espanyol i el referèndum de Catalunya… Aquesta burla és tan descarada que ha aconseguit que el President Montilla fins i tot sembli (potser a la vista de les eleccions) que es despentina!

I si algú es pregunta qué té a veure tot això amb el cartell que gràcies a l’Agència Catalana de Notícies Sírius he penjat a dalt, sols ens cal recordar que: és l’economia, companys i companyes, és l’economia… És l’economia (és a dir, els grans capitalistes) els que en temps de crisi no dubten de treure a passejar el feixisme.

I lo poc que els hi costa si el feixisme sempre s’ens ha passejat per davant els nassos, i nosaltres sense voler (o poder) ni enterar-nos!

 
3 comentaris

Publicat per a 26 Abril 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , , ,

Estatut, dignitat i rebelió

Avui aquest país es desperta tot empaperat amb el mateix editorial sobre “La dignitat de Catalunya” que es reprodueix a  El Períodico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. El poden llegir en versió castellana, per exemple, aquí i en català al bloc del company Iñaki Escudero.

Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s’han posat d’acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l’Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra… I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d’orgull i d’auto-afirmació rebel. Per això m’agrada més, avui, llegir l’article de Joan Barril perquè, fidel seu estil, barreja la denúncia amb l’anàlisi i una proposta que no serà massa ben rebuda, i perquè ens fa veure que un excès de paciència també pot ser símptoma de malaltia (o de que patim resignadament un estat vegetatiu i comatós).

Avui, doncs, amb Joan Barril, ‘¿Rebelión a bordo?’

TOÑO VEGA

Una de las noticias más angustiantes que recuerdo haber leído la publicaba ayer este mismo periódico. Se trataba de la historia de un joven belga, Rom Houben. A los 23 años, el joven Rom tuvo un accidente de circulación y en el hospital se consideró que el accidentado se encontraba en coma vegetativo. Fueron 23 años en los que Rom Houben fue tratado como un vegetal. A veces, los médicos y los familiares le decían cosas y él las entendía, pero era incapaz de responder y de clamar en favor de su propia conciencia. Cautivo de su propio cuerpo, Houben consiguió salir finalmente de su condición callada y consiguió expresarse, para sorpresa de propios y extraños. El dolor de oír y de no saberse escuchado es de una crueldad infinita.
Unas páginas más atrás el gran experto en anestesia, José Luis Rodríguez Zapatero, pedía que los catalanes mantuviéramos la calma y aseguraba que el Estatut tendría un final feliz. Pensé que nos estaba tomando a todos como colegas del pobre Ron Houben. El presidente habla, los periódicos y los tertulianos de Madrid vociferan, se montan recogidas de firmas contra el Estatut, se organizan boicoteos comerciales, se nos dice que esos ocho magistrados son la repera de sabios y de objetivos y aquí los únicos que se ven obligados a callar son esos ciudadanos que votaron y que esperan mientras la situación se va degradando. Dos cosas son evidentes: los catalanes no han mentido y el hecho de reivindicar un texto aprobado y votado no presupone ser intransigente sino que indica, en todo caso, un exceso de paciencia. Que esté tranquilo el presidente del Gobierno, que nadie va a recordarle aquello de «apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya». A todo el mundo se le calienta la boca en algún momento. Pero no a todo el mundo se le enfría el ánimo, como pasa en Catalunya con el congelador constitucional.
Pues nada. Todos tranquilos y a esperar que el personal se muera de inanición política y de agotamiento mental. Y, mientras tanto, si algún partido político catalán tiene ganas de mantener el tipo, bueno es proponer actos para el día después. El catalán es un especimen político sereno y tranquilo, pero muy ciclotímico. Puede pasar de la euforia del Barça a la debacle nacional. Algunos –y no son tan pocos– ya preparan las urnas simbólicas de la independencia. Otros se aprestan a convocar grandes manifestaciones callejeras.
En este contexto, ¿qué margen de maniobra le queda a Montilla y al PSC? No en vano esta reforma del Estatut para la que se nos pide tanta calma surgió de la tenacidad de Maragall, un miembro del PSC que estuvo a punto de convencer a Zapatero de las bondades de algo de enunciado tan incomprensible como era lo del «federalismo asimétrico». Pero luego el PSC se quedó defendiendo el Estatut con el no de ERC y el debate eterno con CiU. Tanto trabajo para que ahora, tres años y pico después, llegue Zapatero a pedir calma. Como decía Cicerón en el Senado romano, «¿hasta cuando, Catilina, abusarás de nuestra paciencia?»
Le guste o no a ZP, el único camino honroso que le está dejando a Montilla es así de crudo. Si la sentencia del Tribunal Constitucional es adversa, el president de la Generalitat tiene la potestad –y yo diría el deber moral– de disolver el Parlament y convocar nuevas elecciones. Es la única manera de huir de la subordinación arbitraria a la que Zapatero está sometiendo a los socialistas catalanes. De lo contrario, el PSC también entrará en coma. Oirá, pero su familia política no le escuchará.

 

Etiquetes: , ,

Què passa amb l’Estatut?

images.jpeg

Avui, El Periodico de Catalunya dedica el seu editorial i articles interiors a denunciar  que –malgrat les paraules de la presidenta del Tribunal Constitucional, María Emilia Casas— el més probable és que tampoc aquest mes hi hagi la sentència sobre l’Estatut.

Diu l’editorial:  “La primera reacció és d’indignació. ¿Com pot ser que el recurs d’inconstitucionalitat del PP no s’hagi resolt en tres anys? Una sentència contra un Estatut aprovat per àmplia majoria pel Parlament de Catalunya, esmenat i aprovat després pel Congrés i el Senat espanyols i ratificat més tard pel poble de Catalunya sempre seria difícil d’explicar. Tres anys després seria un error.
La segona reacció és de veritable estupor. Un grup de quatre magistrats segueixen les directrius del Partit Popular, quatre més –més plurals– accepten l’Estatut i dos hi tenen objeccions. I la presidenta, que ja va tolerar que s’apartés de manera injustificada un magistrat (Pablo Pérez Tremps) no vol exercir el seu vot de qualitat.
Tots els tribunals constitucionals del món estan polititzats. És normal, no cal que ens esquincem les vestidures per això. No obstant, una altra cosa és que la cúpula d’un partit bloquegi el tribunal i enrareixi tant el clima que la presidenta tingui por d’exercir la seva prerrogativa del vot de qualitat. La tercera reacció és de fonda preocupació. El Tribunal Constitucional s’encamina cap a la seva deslegitimació i la culpa és de la cúpula dels partits. Dels 12 magistrats, un ha mort i no hi ha consens per al relleu. I a un altre se’l va inhabilitar sobre l’Estatut d’una manera força estranya. En queden 10. Però quatre estan a punt de complir 11 anys al càrrec, quan la Constitució fixa un mandat de nou.
És grotesc que el Tribunal Constitucional incompleixi la Constitució. ¿Pot un tribunal amb només la meitat (constitucional) dels seus membres dictar sentència sobre l’Estatut? ¿No sap la dreta que una sentència contrària en aquestes condicions fomentaria la «desafecció» de Catalunya respecte de la resta d’Espanya? ¿És admissible que la renovació del Tribunal Constitucional vagi amb dos anys de retard? ¿Té sentit d’Estat (espanyol) un partit com el PP que per interessos partidistes endarrereix la renovació i posa en perill la convivència entre les nacionalitats i regions que reconeix la Constitució?
Catalunya espera la sentència, però en aquest punt potser el que aniria millor (per a Catalunya i per a Espanya) seria forçar la renovació. I hi ha maneres de fer-ho.”

(… Perdonin, perdonin la llicència… Ja sabem que totes les comparacions són odioses, però baixant alguns esglaons en la jerarquització de les normes i canviant Tribunal Constitucional per Conselleria de Salut… no hi veuen algunes semblances amb el que està escrit a dalt i l’incompliment de la Resolució 203/VIII sobre un millor tractament de la Fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Crónica…?)

 

Etiquetes: , , ,

Sobre el nou model de finançament

antonicastellsjpg.jpg

Hi ha amics i amigues que em demanen –no sé si perquè confien en el meu criteri o perquè em volen veure en un compromís– la meva opinió sobre el nou model de finançament. D’entrada diré que l’únic moment que el conseller Castells em va decaure en tot aquest llarg procés va ser quan, en un moment de desori, va decidir cridar la comissió d’experts de l’Informe Vilardell per veure com “estalviar en Sanitat”. Val a dir en el seu descàrrec que en aquell moment tenia al costat la consellera Geli, que no és pas una bona influència ni qui acompanya els moments més brillants de la política catalana. Però mai vaig dubtar que si hi havia una persona capaç de dirigir unes negociacions que arribessin a bon port i sense cedir en res de fonamental, aquesta persona és l’Antoni Castells. Dit això, voldria afegir que:

Diguin el que diguin els que s’han quedat sense fotografia, el pacte s’adiu en els seus aspectes essencials amb el text de l’Estatut; representa un canvi de model que, sense desatendre la solidaritat interterritorial, reconeix l’esforç fiscal de Catalunya i les seves necessitats de desenvolupament, apropant-se a un model de tipus federal, amb elements de bilateralitat, com es venia reclamant per les forces d’esquerra; pot permetre que des del Govern es pugui canviar la política de malbaratament de temps, recursos i dignitat negociant en base a errònies concepcions de “peix al cove” que solament es traduïen en increments del dèficit fiscal de Catalunya en relació a la resta de l’Estat i es pugui finalment esmerçar intel•ligència i recursos en fer realitat les polítiques d’esquerres acordades en el pacte de progrés; s’estableix un model estable, amb previsió de correcció de les variables fonamentals amb molta més transparència que la que hi havia fins ara, per ex., la població, que assegura un repartiment més just dels recursos fiscals entre totes les CC.AA., sense que cap autonomia en surti perjudicada.

Aquest nou model pot permetre que s’instal•li una millor cultura de comprensió i acostament entre comunitats, establint elements racionals de solidaritat i cooperació, i traurà arguments als partits que pretenen l’enfrontament entre treballadors i treballadores de diferents comunitats per interessos partidaris. No caure en la “catalanofòbia” no és solament un deure cívic imprescindible per a un bon enteniment cap a un model republicà federal, sinó que és també una mostra de respecte a la intel.ligència que es mereixen totes les persones d’esquerres. En aquest sentit, les primeres forces polítiques a posar-ho en pràctica haurien de ser les que estem entorn o formem Izquierda Unida, perquè aquest model és solament un instrument, i serà més útil i progressista en la mesura que es consolidi i s’enforteixi en el marc de:

A) Un sistema fiscal suficient i progressista, que sigui el primer esglaó necessari per a una millor redistribució de la renda. En aquest sentit, de la mateixa manera que s’han anat reduint els impostos de les persones que més tenen en els darrers anys, seria just que en temps de crisi la tributació sobre la renda i la riquesa de les persones més riques compensin els efectes de menys recaptació per l’increment de l’atur i la caiguda obligada del consum de la majoria de la població. Aquesta política fiscal ajudaria a assegurar una bona base per a una política de solidaritat interterritorial més equitativa, i ens acostumaria a saber veure el conjunt de la política fiscal de l’Estat com un TOT, i no com a “membra disjecta” com passa ara.
B) L’acompanyament d’un bon pacte amb els ens municipals. Em sembla especialment imprescindible que per a un foment de la cultura democràtica i bon us de la política, la descentralització de la despesa s’acosti cada vegada més a les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans, i al control de la ciutadania sobre la despesa pública.
C) Una política fiscal que tant des de l’Estat com des del nou model de finançament de les CC.AA., vetlli perquè s’incrementi el subsidi d’atur dels treballadors i treballadores que ja porten massa temps sense una feina, perquè la despesa pública (estatal i autonòmica) faci front a les necessitats generades per la crisi entre les persones més febles, les que perden la seva llar, les immigrades i les que corren risc d’exclusió, fomenti les polítiques d’igualtat (de gènere i de classe) i asseguri un millor nivell de serveis públics, en especial ensenyament i servei públic de salut, sense externalitzacions, ni repagaments, ni privatitzacions que signifiquen una pèrdua de qualitat dels serveis públics en el seu conjunt per donar més beneficis als responsables reals de la crisi econòmica.

 
 

Etiquetes: , ,

Tristes obvietats

balco-generalitat.jpgAquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere…” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya –i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero –quan encara el President de Govern era José M. Aznar– fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, –encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.

La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negocació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa… Que una persona de tanta solvència com el vice-president hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.

Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l’Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vice-presidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional… La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l’Estatut de Catalunya en paper mullat.

 
1 comentari

Publicat per a 24 Juliol 2008 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , , ,

 
%d bloggers like this: