RSS

Arxiu d'etiquetes: feminisme

Avortament: Dret o Delicte?

abortion L’amic ANTONI BARBARÀ I MOLINA publicarà pròximament a la revista  “D’UN ROIG ENCÈS” de la FUNDACIÓ PERE ARDIACA aquest article, del que en dóna primícia el seu bloc La Ratera, i també Dempeus per la Salut Pública
—–

La Llei.- El 24 de febrer de 2010 es va produir un fet històric a l’Estat espanyol: l’ aprovació final del text de la dita nova Llei d’avortament. Era el final d’una llarga i tortuosa tramitació. Es votava una esmena a la totalitat de la llei presentada pel PP, i van ser 132 vots contra el veto, 126 a favor (PP), i 2 abstencions (CC). Quedava doncs rebutjat l’intent d’ « avortar » la Llei d’avortament. El nou text es publicà al BOE (4- 3- 10) i entrarà en vigor als 4 mesos, és a dir el proper 5 de juliol.

El fet.- Fins aquí la legislació vigent al respecte era del 1985. Dins aquesta realitat jurídica el 2007 es van produir a Espanya, segons registres oficials, 112.138 IVEs (Interrupcions Voluntàries e l’Embaràs) dels quals 6.273 a menors de 18 anys ( i encara 500 a menors de 15 anys). El 2008 puja un 3’27 % a 115.812, i 10.221 menors entre 15 i 18 anys. Aquesta és una realitat incontrovertible i d’una contundència que liquida qualsevol tractament superficial o negacionista del fenomen social que son els embarassos no desitjats i les seves conseqüències.

Fins aquí pura descripció. Ara una afirmació tan senzilla com aclaridora: la Llei NO OBLIGA a cap dona a avortar!. Naturalment! Malgrat que llegint l’argumentari dels detractors i de la legió ultra antiavortista es diria que la legislació és una invitació o quasi un mandat a interrompre l’embaràs. I això és una gran mentida.

Altra cosa és la cobertura del dret de la dona a decidir sobre el seu cos, sobre la seva vida, sobre el seu futur, i a fer-ho sense posar en perill la seva salut ni la seva integritat, ni la seva legalitat. I d’això parla la nova Llei a la que nosaltres donem suport.

La nova llei tracta de més aspectes, que no pas solament de l’avortament com a final d’un procés indesitjat. Parla de Formació sexual i reproductiva, d’educació a la fi, però també de formació de professionals de la salut preparats i disposats per a exercir. Tracta, i ho celebrem, d’altres aspectes com ara el finançament públic dels anticonceptius, (inclosa píndola del dia desprès). Per tant de promoció de salut i de prevenció d’embarassos indesitjats. És un fet que a millor informació- formació- planificació, menys IVEs ( amb experiències concloents com a Cantàbria al llarg de 2007). Però la caverna mediàtica, la Espanya nacional- catòlica, les forces de la reacció i el conservadorisme més carrincló s’han llençat a la guerra: el Cardenal Antonio Cañizares blasmava a la COPE fa uns dies “La eutanàsia ja és present … és una fallida profundíssima de l’ humanitat… i tot s’inscriu dins una campanya mediàtica contra el Papa”. O el bisbe de Granada que ens recordava l’Àngels Martínez al seu bloc Punts de Vista. Va de retro !, El cataclisme !! Tots els i les diputats/des que han votat a favor de la Llei seran excomunicats i condemnats a l’ínfer, excepte el Rei Joan Carles, pobre, que ha hagut de signar-la per “obligació del càrrec”.

Tanmateix tot i sent una bona llei, no és òptima, i és perfectible en el futur. No garanteix (tot i que preveu) l’ exercici de la IVE dins la xarxa sanitària pública ,…i deixa l’opció privada “si cal”. No garanteix la disponibilitat real i arreu de professionals competents i disposats, és a dir “no objectors”, dins el sistema públic. Cal acceptar que aquesta doble opció suposa, de moment, un mecanisme de viabilitat pràctica front una realitat pretesament objectora i recalcitrant molt dura ( i que caldrà tractar degudament i preceptiva). Veure que en diu Dempeus per la Salut PúblicaÉs encara una Llei de terminis quan aquest criteri de temps hauria de desaparèixer. La IVE s’ha de practicar, lògicament i com tota dona sap, el més aviat que li sigui possible però sense limitació en el temps com determinant d’il•legalitat. Com era fins ara ?, Com queda ara ? Era legal en 3 supòsits: Recollia el risc greu per la vida o la salut de la mare (ja físic o psíquic) sense data límit. O també en cas de violació ( fins les 12 setmanes), i un tercer, dit avortament eugenèsic, en cas d’anomalies fetals greus (fins la setmana 22). Ara, la IVE es pot practicar fins les 14 setmanes sense necessitat de donar explicacions ni motius. Fins a les 22 amb motius avaluats de perill cert per a la mare o de malformació fetal. Més enllà només en casos excepcionals de malaltia molt greu o incurable, i/o alt risc per la vida, mitjançant informes de comitès clínics.

Apareix un condicionant farisaic que no podem compartir: Cal esperar sempre un mínim de tres dies de « reflexió » de la dona sol•licitant. En aquests dies rebrà informació confidencial sobre pros i contres de l’avortament, amb carta dissuasòria inclosa ,en un exercici tranquil•litzadors de consciències, proper al penediment cristià i a la submissió a la pressió social. Un altra dels detalls que ha obert un gran debat ha estat l’obligatorietat d’ informació, en cas de menors (16-17 anys), a terceres persones, pares o tutors. Al final del tràmit això preveu excepcions en casos concrets i que s’asseguri i acabi permeten la IVE.

Un darrer aspecte a millorar: No treu, definitivament, l’avortament del Codi Penal on a l’ article 145 preveu penes per a dones i professionals. Una paradoxa: fins ara en el cas de metges/gesses arribaven a penes de 3 anys de presó i fins a 6 d’inhabilitació professional. A partir d’ara aquests terminis s’endureixen fins a 6 anys i 9 respectivament !. Per les dones, en canvi, es passa de fins a un any presó (abans), a tan sols possibles sancions o multes.

Un aspecte de gran importància i molt positiu: La Formació i l’ Educació sexual.

El nou text diu al seu Article 8: “… S’abordarà l’educació sexual amb perspectiva de gènere.. i això inclou, en quan als/a les professionals sanitaris/es que rebran formació en Salut sexual i reproductiva, i en la pràctica clínica en IVE. També es formarà el professorat i tot plegat serà dins els programes de formació continuada.

Aquest precepte de preparació tècnic -mèdic per a la pràctica d’avortaments ha estat un dels cavalls de batalla i d’ insubordinació més flagrants per part de les forces conservadores i les institucions religioses integristes. Així portaveus i professors d’ Universitats catòliques (Navarra o la San Pablo CEU) van manifestar públicament … « Yo solo enseño aborto espontaneo ».

La escassetat de professionals disposats a practicar IVE , i més a centres públics és un fet colpidor. Una realitat que ha estat sovint pal·liada mitjançant l’arribada de metges i metgesses de l’ estranger. Les xifres son il·lustratives: tan sol un 2 % dels avortaments s’ha produït als hospitals de la xarxa pública ! A Aragó, de més de 20.000 IVE el 2008, només 4 ha estat a a centres públics !. A Madrid 4, a Andalusia 18… ! Una vergonya intolerable !

Es reclama aquí l’exercici d’un “dret”: el d’Objecció de consciència, i/o de càtedra. De forma gens dissimulada també el dret mercantil, de lucre i benefici, de butxaca, que permet canviar de criteri a certs professionals i Centres. En funció de l’escenari públic o privat canvia la seva objecció, la seva acreditació, la seva col•laboració amb la llei, … Una xacra que caldrà eliminar ben immediatament fent un seguiment curós d’aquesta contradicció insostenible.

En tot cas el dret a l’objecció no pot anular ni eliminat el Dret a decidir… i caldrà garantir que, sempre i arreu, hi haurà centres, equips i professionals disposats a practicar la IVE segons recull el text legal. Pels objectors de conveniència hi ha molts mètodes senzills capaços d’ esbrinar la seva fermesa ideològica i espirituals o l’ afinitats crematística i material. (…)

Seguiu  llegint a La Ratera.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 31 Març 2010 in Gènere

 

Etiquetes: , ,

8 de març 2010: Manifest Unitari

Manifest Unitari 8 de març de 2010: Nosaltres, alternatives feministes

international_womens_day_02.jpgUn any més, el dia 8 de març, milions de dones de tot el món sortim juntes al carrer per a fer visible la necessitat del canvi i la força dels moviments feministes d’arreu.

Els últims anys, des de certes esferes de poder i alguns mitjans de comunicació pretenen deslegitimar o silenciar les reivindicacions feministes. Ens fan arribar múltiples missatges, com que el feminisme és un moviment del passat, obsolet i superat, i que “la igualtat” ja ha estat assolida. Aquest boicot explícit dels canals de (des)informació formals són un símptoma de què les nostres reivindicacions van més enllà d’aconseguir drets formals per a les dones, i els fa por perquè desestabilitzem els pilars bàsics del sistema patriarcal. La realitat és que les feministes som una molèstia que aquest sistema intenta esborrar. Anem, doncs, pel bon camí.

La consecució d’alguns drets formals bàsics que fins ara ens havien estat negats no ens poden fer oblidar la nostra realitat diària, en la qual continuem essent discriminades, silenciades, oprimides, impunement assassinades i, en definitiva, considerades ciutadanes i treballadores de segona. De nou ens trobem davant d’unes crisis que són fruit del propi sistema capitalista: crisi econòmica, alimentària, ecològica, de les cures… Un capitalisme deshumanitzador que sempre necessitarà que hi hagi explotades i oprimides per a poder sobreviure. És per això que, en aquest context sociopolític, reivindiquem més que mai alternatives feministes, el que significa el feminisme com a pràctica diària, com a alternativa que posa les persones en el centre d’atenció i que sacseja de cap a peus el sistema capitalista, heteropatriarcal, imperialista i racista que se’ns imposa. Un sistema que només se centra en la lògica del benefici econòmic sense tenir en compte les necessitats de les persones, del medi ambient i dels pobles.

Davant de:

* Mercats laborals que ens condemnen, malgrat la retòrica neoliberal de la conciliació entre treball i família i la fal·làcia de la paritat, a altes taxes d’atur, precarietat, temporalitat i subocupació, així com a la discriminació en les seves diferents vessants.

* La retallada de la despesa social i la privatització dels serveis públics, inacceptables, ja que recauen una vegada més sobre les dones, que som qui ens acabem responsabilitzant de les tasques de cura.

* La rebaixa dels sous i de les pensions i la proposta de reforma laboral, de l’augment de l’edat de jubilació i del càlcul de la base de cotització. La retallada en despesa social que promou el govern, portarà moltes llars a la pobresa, i en serem de nou les dones les més perjudicades.

* Una Europa del capital amb interessos econòmics i geopolítics que ens esclavitza com a dones, com a poble i com a classe treballadora.

* La invisibilitat i el no reconeixement del treball reproductiu, conegut com a tasques de la llar.

* Una Llei d’Estrangeria xenòfoba i sexista que condemna a les dones migrades a la dependència, la vulnerabilitat, la submissió, l’explotació i l’exclusió social, tot desposseint-nos dels drets més fonamentals.

* La violència sobre els nostres cossos i les nostres vides a les nostres llars, als carrers de les nostres ciutats i pobles, a l’àmbit laboral i escolar, a tot arreu. Aquesta violència s’agreuja quan alguns jutges redueixen les penes als maltractadors.

* La violència d’Estat i les tortures exercides contra les dones, així com la violació com arma de guerra en els conflictes bèl·lics.

<lazo-2.jpg* La violència resultant de l’estigma social i la persecució policial i institucional contínua a les dones que exerceixen la prostitució.

* La manca d’una educació afectiva i sexual, sincera i honesta, que allunyi a les joves de les relacions regides per les normes heteropatriarcals.

* L’heteronormativitat i la lesbofòbia imperants, que es fan explícites cada dia en les agressions i discriminacions permanents que rebem les lesbianes.

* Les agressions constants als drets sexuals i reproductius de les dones i la catalogació de la transsexualitat com una patologia.

* Uns fonamentalismes religiosos, que volen imposar la seva concepció de la vida i el seu model de societat i que fins i tot arriben a justificar la pederàstia i la violència de gènere per tal d’atacar el dret a decidir de les dones.

Nosaltres, alternatives feministes,

* Exigim el repartiment dels treballs i de la riquesa. Treballar menys per a treballar tothom. Condicions laborals i professionals dignes. Repartiment igualitari del treball productiu i reproductiu; la riquesa ha d’estar al servei de les classes populars. Igual salari entre homes i dones per treball d’igual valor. Cap reforma laboral que precaritzi encara més les nostres vides!

* Exigim inversió en polítiques socials i serveis públics gratuïts i de qualitat: serveis sanitaris, educatius i de cura de les persones. Dret a un habitatge digne i a pensions i subsidis dignes: La crisi no pot ser una excusa per retallar el que s’ha aconseguit amb tanta lluita!

* Exigim el reconeixement de les tasques de la cura, de les persones, les llars i la vida i la seva socialització completa: reclamem escoles bressol, llars de persones grans i per a persones en situació d’autonomia restringida.

* Exigim els mateixos drets per a totes les persones, cap persona és il·legal.

* Exigim el dret de totes les persones a rebre una educació que qüestioni activament l’estructura patriarcal i heterosexista, i que incorpori els nombrosos coneixements i aportacions de les dones al món. No acceptarem de cap manera que se’ns vulgui fer creure que l’escola mixta és en si mateixa un sinònim de coeducació i d’igualtat.

* Exigim respostes explícites i específiques a la lesbofòbia, que recullin les necessitats reals de les lesbianes. Volem deixar de ser un apèndix de les reivindicacions i polítiques dirigides a homes gais i a dones heterosexuals. Reivindiquem les nostres sexualitats lliures, visibles i polititzades.

* Exigim el dret a una sexualitat lliure i dret al propi cos. Exigim particularment la despatologització de les identitats trans!

8-marzo.jpg

* Exigim el dret a decidir sobre els nostres cossos i les nostres vides i la separació entre Religió i Estat, així com la separació entre sexualitat i maternitat. La maternitat ha de ser lliure i desitjada i per això exigim també el dret a l’avortament lliure i gratuït dins de la sanitat pública i fora del Codi Penal.

* Exigim el respecte per la salut i el medi ambient, les mesures per sortir de la crisi en cap cas poden anar en detriment de la salut de les dones ni del territori.

Volem fer una crida molt especial a les nostres companyes i companys de viatge, integrants dels nombrosos moviments socials, per recordar una vegada més la necessitat de construir alternatives conjuntament.

Cal que, entre totes i tots, fem trontollar sistema, de dalt a baix, i el transformem d’una vegada per totes en el món que volem.

LA REVOLUCIÓ SERÀ FEMINISTA O NO SERÀ!

Sortirem al carrer amb contundència, insubmises, persistents, carregades d’arguments i exigirem tot el que ens pertoca, perquè el feminisme és una mirada, un punt de vista crític, una proposta d’alternativa social ferma que és urgent incorporar als discursos, les polítiques i les pràctiques de resistència i de construcció d’un nou model social igualitari. I, especialment, perquè no creiem en les jerarquies sexuals, de gèneres, racials o de qualsevol altre tipus, sinó en la igualtat efectiva per a tothom.

DONES, LA LLUITA ÉS NOSTRA!

Manifestació, 8 de Març a Plaça Universitat a les 19hores, Barcelona

Comissió 8 de Març, 2010

 
Deixa un comentari

Publicat per a 8 Març 2010 in Gènere

 

Etiquetes: , , ,

Per la Manola, en el record

Me n’he enterat avui, com la majoria de companyes i companys que haviem estat al costat de la Manola tantes i tantes vegades i que haviem rebut el seu suport, els seus consells, la seva força…

N’han parlat la Maribel Nogé i en Toni Salado. La Maribel va ser una gran amiga de la Manola, les recordo la darrera vegada, travesant un carrer de Barcelona, molt a poc a poc, de bracet, perquè la Manola tenia problemes per caminar… En el record de la Maribel,  “és així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, sindicalistes, feministes i camarades del partit..

Malalta d’Alzhéimer vivia sola a la casa que tanta història podria explicar-nos, aquell indret a la Rambla del Carmel que s’havia convertit en la seva fortalesa, com si de l’exterior com a potencial enemic s’hagués de defensar..

Feia temps que s’anava apagant envoltada dels seus gats, però també de les seves coses, vivències i records d’uns passatges de la vida molt emblemàtics per la generació que no varem viure la guerra civil. Ella va ser un testimoni infatigable des d’un compromís que va mantenir viu fins al final dels seus dies.

En el seu periple per instituts i tots els indrets on era requerida, no buscava pas el protagonisme personal d’una heroïna, sinó aprofitar la circumstància per continuar difonent ideals de llibertat i de lluita per canviar una societat que no li agradava a ella ni a nosaltres, perquè és injusta, perquè està basada en la riquesa cada vegada més gran d’uns pocs en detriment dels drets humans més elementals de la gran majoria.

Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal que, potser algunes vegades, ens hi distanciava momentàniament perquè et feia sentir incòmode: la seva capacitat de sacrifici es mantenia malgrat l’edat avançada a que ha arribat…

Acompanyada dels seus germans, fills i nets, es va apagar dolçament el dia de la Mercè de l’any passat. El 30 de setembre hauria fet 92 anys. La seva família va decidir fer-li la cerimònia de comiat en la intimitat.

Avui hem sabut d’aquest desenllaç i, amb tota la tendresa dels inoblidables moments passats amb ella, us en vull transmetre el més digne record.”

 

Faig meves les paraules de la Maribel, que tan l’estimava, però també recullo les d’una persona més jove, en Toni Salado, que ens explica els seus records:

Para mi y para otros/as militantes comunistas, Manuela Rodríguez Lázaro, la Manola, era una referencia de lucha y compromiso. La conocí hace más de una década, cuando los CJC la invitamos a la universidad para un acto. Durante el trayecto en metro hacia nuestro barrio común, el Carmel, me contó historias que me pusieron los pelos de punta: como luchó en el frente los primeros días de la guerra, como tuvo a su primer hijo en la cárcel, como torturaron a uno de sus hijos delante de ella para que unos de los dos hablaran, pues la policía sabía que eran del PSUC, como escondió a mineros huelguistas en su casa, como cuidó a veces de Estrella, la hija de Miguel Nuñez, otro de los imprescindibles que nos dejó hace un tiempo.

Feminista, sindicalista, y comunista, mantuvo su actividad política hasta que su salud se lo permitió, como demostraba en sus charlas con el grupo Dones del 36. Pese a su delicado estado de salud, en muchas ocasiones no quiso perder la oportunidad de discutir políticamente como PCC o como EUiA del Carmel. En el 2001 recibió la Medalla Francesc Macià de la Generalitat por su trayectoria política y sindical.
Pero tal vez su faceta menos conocida fué la de poeta. Por eso, yo quiero rescatar dos de sus poemas como homenaje. Son de su libro Latidos. Descansa en paz Manola, yo tampoco olvido, yo tampoco te olvido.

EL OLVIDO
Yo no llamo,
al olvido,
traición,
ni generosidad,
ni a la cuenta nueva
volver a empezar…
Yo,
sencillamente,
no olvido.
El hacerlo sería
reconocer
no haber vivido.
Y yo, vivo.

A VOSOTROS Y VOSOTRAS, UN DIA TRISTE PENSANDO QUE ME IRE
Ya me he ido,
pero estoy.
Me da igual ser yo
que una flor.
Ellas son testigo
de mi retiro,
con vosotras y vosotros
alrededor.
Por eso estoy,
no me he ido.
Desde donde me coloquéis
os miro.
 
9 comentaris

Publicat per a 16 febrer 2010 in Gènere, Persones a recordar

 

Etiquetes: , ,

PA I ROSES

(per a la meva amiga Pilar Fuster)

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes, i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i fins i tot a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la –en mirada miop– impossible d’identificar… sols una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 s’identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta… A partir dels anys 90 el daltabaix i confusió dels països de socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a la que s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la que cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) … Un exemple: segons un informe de la UNIFEM del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfec de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfec de dones… Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme…

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el món, –en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques, i les empreses privatizadores de l’aigua– , amb el vist-i-plau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi es confonen perillosament amb la xenofòbia, al racisme i el feixisme i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobre tot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrera aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors…) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Pel que fa a les dones que havien adquirit visibilitat com a col•lectiu en creixement en el món laboral en les darreres dècades, han de fer front a tres ofensives importants de la crisi:
1) la pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball,
2) l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entebana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)
i 3) la desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrement dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament.

Les directrius que venen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.

 

Etiquetes: , , , ,

El Maig de les dones

medium_jeune68.jpg

Sembla impossible, però ja en fa 40 anys d’un Maig que va començar el dia 3 a la Sorbona però que no s’esgota ni caduca el dia 30 quan De Gaulle dissolt l’Assemblea nacional sota l’amenaça d’intervenció de l’exercit; segueix el juny amb la vaga general més important de la història de França i unes conquestes obreres vigents fins ara malgrat Sarkozy, i continua amb el renaixement del feminisme dels anys 70. Maig 68 continua perquè, en paraules del filòsof,

« L’important, c’est que l’action ait eu lieu, alors que tout le monde la jugeait impensable. Si elle a eu lieu cette fois-ci, elle peut se reproduire… » (Jean-Paul Sartre, 1968)

Què en vàrem aprendre del Maig del 68? Les dones, molt. Malgrat la contestació, l’atreviment i la rebel•lia dels joves d’aleshores, Maig del 68 va reproduir fil per randa en els seus inicis els rols patriarcals i masclistes de la Revolució de 1789 que va portar llibertat, igualtat i fraternitat fins allà on érem les dones, acabant amb la condemna a mort d’Olympe de Gouges per proclamar els Drets de la Dona i la Ciutadana. brisons-les-vieux-engrenages.jpg 179 anys desprès, quan demanant tant assenyadament l’impossible semblaven desfer-se les diferències entre treball manual i intel•lectual, la diferència més antiga encara entre gèneres seguia inamovible: “Les hommes discourent, les femmes nettoient”’ . Els líders d’una revolució intel•lectual i de costums que desbordava el barri llatí per prendre cos d’amenaça a la Renault i en tantes i tantes lluites obreres seguien demanant a les seves companyes les tasques invisibles i cafè fumejant. Però no es va repetir la trista història: les dones varen assumir el desencís i començar tot seguit a trobar la seva veu, les seves reivindicacions, el seu propi Maig.

Així va néixer el Mouvement de libération des femmes que el diari France Soir va donar a conèixer l’agost del 1970 en publicar que unes quantes feministes s’aplegaren per denunciar a l’Arc de Triomf de París que més desconeguda que el soldat desconegut n’era la seva dona. En aquesta primera intervenció divertida i intel•ligent, les dones es feien visibles demostrant una vegada més que el feminisme no pot ser mai una visió estreta de la vida, una qüestió més de “tema únic” ja que es vinculava també a la denúncia les lluites que sacsejaven tot occident: la oposició a les guerres i en concret a la del Vietnam com emblema de lluita anticolonialista en un context d’alliberament d’antigues colònies. Les dones reivindicaven una igualtat de drets real a partir dels seus drets diferents, però que tampoc podien deslligar-se de les lluites contra l’apartheid a l’ Àfrica del Sud i els plens drets de ciutadania per a totes les minories.

Un cartell del 1968 que m’agrada especialment de l’Atelier Popular de Belles Arts deia: “Laissons la peur du rouge aux bêtes à cornes”. I podríem deixar també per a ells la por al violeta, ja que Maig 68 va significar la primera proposta de revolució col•lectiva i personal en la que les dones, en molts pocs mesos, varen guanyar raó i espai propi, sense esperar que s’els atorguessin drets: s’els varen començar a prendre i exercir amb humor, intel•ligència i lucidesa. I malgrat les contradiccions inherents a tots els moviments –feministes i de les esquerres– malgrat avenços i retrocessos, Maig 68 no sols es pot reproduir –com deia Sastre– sinó que segueix viu encara.

 atelierpop.jpg

(Publicat originalment a la revista virtual “Diàleg”, a http://www.terricabras-filosofia.cat/.)

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: