RSS

Arxiu d'etiquetes: finançament

Trinidad Jiménez i la defensa de la sanitat pública

trinidad-jimenez.jpg

En unes declaracions que recollia ahir el diari adn la ministra de Sanidad y Política Social, Trinidad Jiménez, va explicar que el problema del Sistema Nacional de Salut no és de “sostenibilitat”, com venen afirmant de forma interessada i maxacona destacats dirigents de la patronal sanitaria que vetllen per les butxaques dels seus inversors, sinó de que el pressupost és insuficient.

llamazares-iu.jpg

En el Club Siglo XXI Trinidad Jiménez va comentar la proposició de llei d’Izquierda Unida feta en el Congreso de los Diputados per Gaspar Llamazares sobre gestió del model sanitari, en el sentit d’eliminar propostes d’un sistema mixt que alimenta el sector privat amb diners públics i/o els diners de totes les persones. Ens referim als “concerts” i altres propostes com el co-pagament que des de Dempeus per la salut pública, amb tot l’encert, se’n diuen re-pagaments.

El problema, segons Trinidad Jiménez, és que es venen arrossegant (ja des del temps de les “vaques grasses”) dèficits entorn al 10% per sota de les quantitats que seria necessari pressupostar, i que han convertit aquest dèficit de la sanitat en “estructural”. En aquest sentit, demana per a la Sanitat Pública els recursos suficients en el marc d’una “decissió política”, tenint en compte les característiques i les necessitats de la població.

Trinidad Jiménez va reivindicar el model que ernest_lluch.jpgErnest Lluch va posar en marxa l’any 1986 i que, segons va dir Trinidad Jiménez, va representar per primera vegada a Espanya i en el món un sistema “universal i gratuit”. El seu encert es demostra en que en aquell moment la Sanitat pública va representar el 4,5% del PIB i el 2009 sols representa el 6%, una quantitat del tot insuficient si mirem als països del nostre entorn (Espanya és el segon pais amb menys despesa sanitaria de la Unió Europea), amb tots els progressos fets per la tecnologia i els avenços científics del món de la salut. Segons Jiménez, no es pot dubtar de l’eficiència de la sanitat pública.

La ministra de Sanitat reitera que el problema és de pressupost baix i no de co-pagament, ja que (i són de manual d’economia del benestar les paraules de la ministra) “establir un cost per als serveis de salut n’apartaria a les persones amb menys possibilitats i podria crear, en canvi, un problema sanitari més gran”.

Jiménez no critica  els convenis amb organitzacions privades critica, però sí que afirma que “inicialmente se pensó que una concertación con clínicas privadas podía ahorrar al sistema determinados recursos y, los datos que están llegando, ahora nos dicen que no”.

La ministra va demanar que en el debat sobre la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salud s’actui amb “solvència, serietat i experiència comparada”… és a dir, al contrari del que fa el senyor Boi Ruiz i que podem llegir al bloc de Dempeus per la Salut Pública,  “el president de la Unió Catalana d’Hospitals, aquell senyor que fa dies deia coses com que per exemple potser caldria pagar el menjar als hospitals, el transport sanitari, els medicaments que et donen mentre estàs ingressat o ingressada, o fins i tot “el servei de bugaderia”…! (VilaWeb)

El mateix senyor Boi Ruiz que va tenir aquella expressió feliç de que “La barra lliure només s’ha de poder oferir a aquell que la pugui pagar”  (confonent segurament  una barra de bar a la “happy hour” amb la seva, de barra!).  El mateix Boi Ruiz del que ens recordaven fa temps en un editorial de Catalunyapress que corria pels despatxos per a “recordar el seu passat ugetista”,  en actuacions que provocaven un cert “pitorreo” i que portaven a que fins i tot l’anomenessin “el transvestit Ruiz”. (CatalunyaPress)

ruiz.jpg

El mateix Boi Ruiz del que a  lamalla.cat  es diu textualment que podia estar implicat, presumptament, a un desviament de 460.000 euros destinats a cursos de formació, juntament amb tres ex-alts càrrecs de l’Hospital Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet i tres directius de la Unió Catalana d’Hospitals, encara que Boi Ruiz va poder explicar a Com-Ràdio que sobre les presumptes irregularitats, denunciades pel sindicat CATAC-CTS,  l’Hospital del Sant Esperit no va aportar la documentació necessària dels cursos de l’any 1996 i van haver de tornar 30 milions de pessetes, més de 180.000 €.  

El mateix Boi Ruiz que ens trobarà Dempeus per la salut pública, mentre ell s’apunta a la conxorxa de retallar els drets de la ciutadania a una atenció pública de qualitat, universal i garantida.”

Sobre el pensament d’Ernest Lluch en sanitat pública, veure: Montserrat Lamarca a Dempeus.
Veure també la proposta de Gaspar Llamazares en defensa de la Sanitat Pública.

 
2 comentaris

Publicat per a 3 Desembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , , , ,

La transversalitat de les polítiques de salut

Poc a poc va guanyant terreny la concepció de que les polítiques de salut han de ser transversals. A la presentació de l’Informe de la Comissió sobre Determinants Socials de la Salut (que podeu trobar en el post anterior) la seva necessitat va quedar molt palesa, i la Ministra de Sanitat ho va entomar amb determinació. Sembla com si poc a poc conceptes fonamentals per a una bona formació, aplicació i valoració de les polítiques que més afecten la vida quotidiana s’anessin transformant en un sentit positiu que, a la vegada, les fa més properes, més democràtiques (en el sentit de l’abast i les vies de participació política que obren) i molt més efectives.

L’antecedent immediant és la transversalitat de les polítiques de gènere. No és encara un objectiu plenament aconseguit, però poc a poc es va imposant. Com a mínim, ja no és políticament correcte dubtar del biaix de gènere de la nostra societat, l’economia que la governa i els valors tradicionals que cal anar canviant per a millorar la qualitat democràtica de la vida. Manca la seva traducció concreta a moltes mesures que es prenen des dels diferents nivells de govern, però s’ha avançat de forma important en la recollida de dades estadístiques que, com a mínim, ens ajuda a fer-mos més visibles com a dones, i en lleis per a la igualtat que ajuden a compensar l’impacte de gènere d’altres decisions polítiques, socials i econòmiques que encara són “cegues” des d’un punt de vista de gènere.

2027632-original.jpg

Ara el pas cap a la transversalitat s’està donant en el camp de la salut, i no hi ha dubte que també des del gènere –per les mateixes funcions de cura tant assumides per les dones– és un avanç important. Encara que ja fa molt de temps que des dels sectors socialment més conscients s’està insistint en aquesta visió, finalment, la proposta sembla obrir-se pas en les instàncies des d’on es determinen les directrius de les polítiques de salut. I així, es reconeix que per a portar a terme les prioritats fonamentals que entenen la salut molt més enllà de “l’absència de malaltia” els responsables de les polítiques de treball, de gènere, d’agricultura, sobre el medi, i naturalment, d’economia i hisenda, hi havien d’estar profundament implicats. I tant de bo així sigui, perquè és massa superficial, a hores d’ara, parlar de polítiques laborals sense mencionar les seves repercusions sobre vida i salut, o parlar de la introducció de determinats cultius o de polítiques urbanístiques i sobre el medi sense valorar-ne les seves conseqüències a mig i llarg termini sobre les taxes de morbilitat.

El mal exemple de Catalunya

Tot el contrari del que passa a Catalunya, i en donaré dos exemples del que en podríem anomenar –des de la transversalitat i el nou enfocament– “mala praxis”: fa poc temps, i en una de les moltes vegades que va decebre de nou la negociació amb Madrid sobre el finançament, el conseller Castells va demanar reunió urgent de la Comissió Vilardell per retallar despeses en el sector sanitari. Aquesta és la transversalitat “al revès”, o sia, la salut al servei de l’economia –quan hauria de ser tot el contrari, perquè la salut de les persones –i els serveis públics de salut públics, de qualitat i universals– han de tenir prioritat sobre les estrafolàries normes neoliberals –imposades de manera interessada– i que condueixen economia i societat cap a la crisi. I l’altre exemple del que no s’ha de fer és el que passa amb el “compliment” de la Resolució 203/VIII per a un millor tractament de la fibromiàlgia i la SFC: NO habilitar en el seu moment les partides econòmiques necessàries en els Pressupostos de la Generalitat. (Ara, amb presses per complir la Resolució, o com a mínim fer-ho veure, les tensions recauen sobre l’esforç i la voluntat d’uns bons professionals que s’han d’enginyar i tensionar per a la creació d’unes Unitats per a les que no hi ha un mínim finançament.)

Esperem que aquesta “nova” concepció transversal de la salut faci canviar algunes coses… i ben aviat. Perquè és del tot incompatible amb aquest sistema del màxim guany privat a costa –també, i sobre tot– de la salut de les persones.

 

Etiquetes: , , , ,

La salut: valor o preu?

hospital_clinic.jpg

Una vegada més, dissortadament, m’he convertit en “usuària” del servei públic de salut. Excel.lent el tracte que he rebut de les infermeres, metges, cirurgians… el meu agraïment és immens perquè totes les persones amb un mínim funcionament neuronal valoren tant la seva salut com rebre un tracte professional i humà… però tot i així, –i segurament en contra de la voluntat de moltes d’aquestes persones– hi ha quelcom que no funciona en sintonia.. Cada vegada s’accentua més la tendència a la burocratització, a que els “protocols” aplicats al peu de la lletra passin per sobre d’un gest amable –i totalment possible– de millora del benestar de la persona malalta…

El que volia explicar aquí, tanmateix, és l’enigma amb el que em varen obsequiar a la sortida de l’Hospital Clínic, quan en donar-me les indicacions mèdiques hi afegeixen UNA NOTA INFORMATIVA SOBRE DESPESES SENSE CÀRREC. Segons aquesta NOTA, m’informen que els COSTOS generats per l’assistència sanitària és de 2.469,57 euros. I d’aquí la meva perplexitat: si estic ingressada en un Hospital de la xarxa pública de salut, per què me la donen, aquesta nota? Perquè em senti valorada pels recursos que han esmerçat en mi? O perquè em senti culpable de la meva involuntària contribució al dèficit públic? La donen ara a tots els serveis, o sols a Ginecologia –com si les dones poguéssim evitar els nostres problemes de salut…? En qualsevol cas, no cal dir que agraeixo especialment que m’estalviessin la “noteta informativa” fa uns mesos, desprès d’una operació a cor obert de més de 7 hores de quiròfan, perquè podia haver provocat un trauma de per vida i una nova hospitalització!

Però anem al que és important: a qui se li acudeix imprimir en un magnífic full de paper no reciclat un suposat preu (que s’arriba a concretar fins el cèntim…) i en cap moment em recorden el VALOR de la salut, del SERVEI PÚBLIC DE SALUT, la conquesta històrica que significa i el dret de ciutadania que representa?

 
16 comentaris

Publicat per a 6 Mai 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , ,

DEMPEUS en castellano

183_dempeus_f.jpg
Lo que llamamos modelo sanitario catalán tiene su despliegue y apoyo en la Ley de Ordenación Sanitaria de Cataluña (LOSC) de julio de 1990, que consolidó un modelo “mixto” y creó la Red Hospitalaria de Utilización Pública (XHUP). El año 1991 se crea el Servicio Catalán de la Salud (CatSalut), como un ente adscrito al Departamento de Salud responsable de garantizar la prestación de los servicios sanitarios de cobertura pública a la ciudadanía de Cataluña sin ningún tipo de discriminación, ni de género, ni clase, ni lugar de procedencia. Estas modificaciones catalanas de involución liberalizadora precedieron a las privatizaciones y desregulaciones del PP en todo el Estado español mediante la Ley 15/97 de “nuevas formas de gestión”. Con respecto a la U.E, van surgiendo orientaciones y propuestas reiteradas hacia un “mercado sanitario interno” desde contenidos en redacciones de Tratados y Directivas diversas.
Después de 23 años de depredación de los recursos sanitarios con privatizaciones, externalitzaciones, quiebras económicas fraudulentas, modelos de gestión mercantilistas, medidas de apoyo a la privada, sometimiento a las grandes compañías aseguradoras o mutuas privadas y a la industria farmacéutica, la degradación del sistema público concluye en un importante déficit público en los servicios públicos de salud… Desgraciadamente esta tendencia no se ha corregido todavía. Más de la mitad del presupuesto sanitario de la Generalitat se sigue derivando a conciertos, consorcios y entidades de carácter privado o mixto.

SITUACIÓN ACTUAL
Constatamos, con preocupación, como en estos últimos tiempos surgen una serie de iniciativas patrocinadas y promovidas desde diversas instancias que, con lo pretexto de “modernizar” y hacer “sostenible” el Sistema Nacional de Salud de Cataluña, reclaman nuevas aportaciones económicas por parte de la ciudadanía, que pasa a ser considerada como “cliente”. Es lo que se conoce como ” co-pagos”, o nuevas tasas, o limitaciones de la cartera de servicios. Se da prioridad a una supuesta gestión “eficaz y actual” y de “mercado” por encima de la satisfacción de los derechos democráticos, económicos y sociales.
En situación de crisis económica se recortan los gastos sanitarios mientras se invierten cifras astronómicas de dinero público en la banca privada. Se reiteran los viejos argumentos de que no hay bastante dinero para sanidad y que hay que poner unos “límites” al gasto. Se culpabiliza la ciudadanía del gasto sanitario público con el fin de vencer las resistencias hacia un RE-pago y se la dirige hacia aseguradoras y coberturas privadas. En este sentido, vemos con inquietud cómo se quiere imponer como hecho consumado una especie de “Pacto Apolítico”, supuestamente “técnico” y “neutral” que abriría camino a la mercantilización de todo el sector… cuando estas políticas neoliberales están demostrando su fracaso por todas partes.

EL DERECHO LA SALUD
Nos reafirmamos en la concepción de la Salud como una categoría superior a la simple atención en sanidad: la salud va mucho más allá de la ausencia de enfermedad y se considera “un estado completo de bienestar físico, mental y social”. Podemos afirmar que las causas de las enfermedades que más nos afectan se deben a un tipo de “progreso” que nos ha sido impuesto y que provoca desigualdades, accidentes diversos, enfermedades cardiovasculares, enfermedades cancerosas, problemas de salud mental, envejecimiento, etc…. no hay duda de que la mayoría de causas de la NO salud dependen de cuestiones laborales, culturales, económicas, de género y ambientales. Nosotros defendemos que la salud individual sólo puede abordarse de forma colectiva y social. Enfermamos, o no, en función de cómo vivimos y de las condiciones económicas y psico- sociales de nuestra vida que producirán a menudo más enfermedad, o más salud, que la propia condición biológica e individual.
Entendemos este concepto de salud en sentido positivo, no en contraposición al concepto de enfermedad. La Salud es aquella manera de vivir autónoma, jubilosa, llena, solidaria y armónica con uno mismo/a, el resto de personas y con el entorno. Es una herramienta necesaria para la promoción de la persona en el plan personal y social, directamente vinculada con las condiciones de vida, relación y de trabajo.
De ninguna manera tenemos que pagar la actual crisis económica con reducciones de salarios ni de servicios públicos. No somos los responsables de la crisis. Ahora más que nunca, los gobiernos tienen que invertir en prestaciones y en apoyos sociales. Y en Catalunya, es muy discutible “cómo” y “cuánto” gastamos, ya que seguimos por debajo de las aportaciones de la UE-15. Disponemos de una financiación insuficiente y además la gastamos erróneamente. Hay que conseguir un importante incremento relativo de la protección, prevención y promoción de la salud.
La participación ciudadana organizada es el otro agente socio- sanitario imprescindible. Necesitamos más que nunca la articulación de un movimiento transversal y unitario de las organizaciones, de las redes ciudadanas, de las asociaciones políticas, sindicales y vecinales para defender el carácter público, universal, de calidad, integral, solidario y equitativo del Sistema Nacional de Salud. El derecho a la protección de la salud para toda la ciudadanía es uno de los derechos fundamentales de cualquier estado democrático.

DEFENDEMOS LA SALUD PÚBLICA
Nos pronunciamos en defensa del Sistema Nacional de Salud en todo su carácter conquistado: público, universal, de calidad, integral, solidario y de equidad garantizada. Consideramos igualmente que su objetivo irrenunciable es el de dar la cobertura y servicios para garantizar el derecho constitucional de la ciudadanía a la protección de la salud, sin discriminación de ningún tipo. Y no sólo en la vertiente reparadora o curativa sino también, cómo hemos dicho, en las acciones de prevención, y promoción de salud. Nos orientamos a promover la reflexión colectiva, generar debates, y buscar sinergias en favor de la acción cívica y política por una movilización social. Tres de los ámbitos en los que inicialmente nos proponemos trabajar son:
1. – La defensa del carácter PÚBLICO del sistema nacional de salud. En forma argumentada y sostenida desde el rigor científico y el interés colectivo, la bondad social, la justicia política y la oportunidad del momento. Sin “híbridos- mixtos” ni fórmulas parasitarias, siempre orientadas hacia el beneficio final del mercado, y que supondrían una pérdida grave de universalidad y de equidad.
2. – Participación social, “empoderamiento” y co- decisión, incorporando el gran abanico de potencialidad de la red de sociedad civil organizada, las asociaciones y grupos de ayuda. La salud, naturalmente pública, por esencia y concepción, sólo lo será si incorpora realmente a estos agentes sociales.
3. – Abordaje interdisciplinario y de calidad de las nuevas patologías emergentes (o las poco usuales, mal llamadas “raras”) sometidas a un trato injusto para ser incorporada dentro del sistema de atención sanitario y de cobertura económica y social, a pesar de una prevalencia y/o severidad incuestionables. La reivindicación para atender dignamente la salud mental o la reciente experiencia participativa y movilizadora de la ILP para la Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica son ejemplos paradigmáticos y que hay que ham de acabar en un triunfo pleno.
Con nuestro manifiesto hacemos también un llamamiento abierto a todos aquellos grupos, colectivos o personas que ya trabajan por estos objetivos con el fin de generar una necesaria y urgente movilización social y política reivindicativa.

tarjet1.jpg

MANIFIESTO: EN PIE POR LA SALUD PÚBLICA
Las personas que nos adherimos a este documento consideramos que el momento presente es determinante con respecto al futuro de la sanidad y la salud en Cataluña y nos pronunciamos en defensa del Sistema Nacional de Salud con todo su carácter público, universal, de calidad, integral, solidario y de equidad garantizada.
Consideramos igualmente que su objetivo irrenunciable es el de dar la cobertura y los servicios adecuados para garantizar el derecho constitucional de la ciudadanía a la protección de la salud, sin ningún tipo de discriminación, tampoco para las personas inmigradas, que trabajan o quieren trabajar, en nuestro país. La equidad y la lucha contra las desigualdades en salud son objetivos fundamentales y necesarios.
Últimamente, desde diversos ámbitos de las Administraciones y empresas vinculadas al sector de la salud, se quiere restringir de muchas maneras el ámbito público. Por ejemplo, se reclaman nuevas aportaciones económicas de la ciudadanía (“copagos”), limitación de servicios, contrataciones de pólizas de seguro privado y particulares, tasas, tratamiento mixto de la financiación, generalización de prácticas de privatización o de externalización. Es decir, valores de “mercado” por encima de los sociales y políticos, y la supremacía de una gestión orientada por valores privados por encima de la satisfacción de los derechos democráticos, económicos y sociales.
La situación de crisis económica se viene a sumar al viejo argumento de los “límites económicos de la financiación pública”, para debilitar la exigencia de los derechos y culpabilizar la ciudadanía. Se quiere imponer un tipo de “Pacto Apolítico neutral” que abriría camino a la mercantilización de todo el sector … cuando estas políticas ultra-liberales están fracasando a todas partes.
Nosotros, que provenimos de diferentes experiencias, formaciones, oficios y disciplinas, organizaciones sociales y políticas, de diversas luchas y amplios compromisos sociales, nos reafirmamos en la concepción de la Salud como una categoría superior a la simple atención en sanidad o la ausencia de enfermedad. Salud es aquella manera de vivir, personal y colectiva, autónoma, jubilosa, plena, solidaría y armónica con un/a mismo/a, con el resto de personas y con el entorno. Una definición que permite abordar el binomio salud/ enfermedad desde una visión en sus tres dimensiones: biológica, psicológica y social. Por lo tanto nos comprometemos a actuar en la promoción, protección y prevención de la salud, y a partir de sus causas, de los Determinantes de Salud: trabajo y sus condiciones, género, clase social, educación, estilos de vida, medio ambiente, urbanismo, origen, autonomía, movilidad, etc.
Nos orientamos a promover la reflexión colectiva, generar debates, buscar acuerdos desde nuestra pluralidad, manifestar públicamente nuestras opiniones y propuestas, animar la movilización social y la acción cívica y política hacia los objetivos acordados. Igualmente, por las características y composición del Grupo, nos comprometemos a dar a conocer las elaboraciones colectivas y personales que tengan interés para la reflexión y la acción sobre el tema. Y a comprometer al máximo de personas en la defensa de la salud pública.
Algunos de los ámbitos en los que inicialmente nos proponemos trabajar son:
1. – La defensa del carácter PÚBLICO del sistema nacional de salud.
2. – Participación social, con otras asociaciones que vienen trabajando desde hace tiempo en la defensa de lo público, y grupos de ayuda.
3. – Abordaje interdisciplinario y de calidad de patologías no suficientemente reconocidas, enfermedades mal atendidas como las mentales, las incorrectamente llamadas “raras”, o las nuevas patologías emergentes sometidas a un trato injusto para ser incorporada dentro del sistema de atención sanitaria y para una cobertura económica y social, a pesar de su prevalencia y severidad incuestionables. La reciente experiencia de la ILP sobre la Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica es un ejemplo que hace falta acompañar hasta su triunfo definitivo.
Sin competir con ninguna de las plataformas, asociaciones y colectivos que coinciden en estos objetivos, y haciendo un llamamiento a la mayor unidad y apoyo mutuo, entendemos necesario, urgente y oportuno, difundir esta Declaración en defensa del Sistema Público de Salud y pedir a todas a las personas que defienden su carácter público a darle apoyo.

 
6 comentaris

Publicat per a 11 febrer 2009 in Ciutadania/Política, Salut

 

Etiquetes: , , ,

UN PRESSUPOST AMB DEFECTES CONGÈNITS

joanra.jpg El company Joan R. Lladós en sap molt de salut pública: pertany al sector des de fa molts anys, i de la seva vocació de servei ningú pot dubtar-ne. Forma part d’un col.lectiu de defensa de la salut pública al que tinc l’honor de pertànyer. El company Lladós, una vegada publicats els primers resums sobre els Pressupostos de la Consellera Marina Geli, m’ha fet arribar la seva valoració:

“Els diners de la Sanitat Pública catalana depenen, en gran mesura del finançament autonòmic. És evident, per tant, que mentre els recursos econòmics assignats a Catalunya es mantinguin per sota de les necessitats, no hi podrà haver un finançament suficient de la Sanitat Pública.
El Pressupost de la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2009 suposa un increment del 2,77% en relació a l’any anterior tot assolint la quantitat de 9.412,9 milions d’euros. Els Hospitals s’emporten més de la meitat dels recursos, concretament un 56%, sense que això suposi gaires noves inversions. A la Assistència Primària es destina un 25% del pressupost, que contempla alguns nous ambulatoris.
Pel que fa a la despesa en medicaments, que suposa gairebé el 25% del total, es preveu un lleuger descens, malgrat el constant increment de persones assistides, passant a representar el 18,7%. Aquesta reducció es podria assolir gràcies a la constant reducció del preu dels medicaments. En realitat la despesa en medicaments segueix creixent (6,8%) a causa de diversos factors: l’increment del número de receptes (6%), el preu mitjà de les mateixes (1,5%, amb tendència al decreixement) i l’augment de la població assistida (més de 200.000 noves targetes sanitàries en el darrer any a Catalunya).
El proper acord del Ministeri de Sanitat amb Farmaindustria preveu un estalvi de 380 milions d’euros per a l’erari públic i la revisió semestral dels preus dels medicaments. Aquesta, de posar-se en marxa, podria accelerar tant la reducció dels preus dels medicaments (ara un 23% per sota de la mitjana dels països de la OCDE) com l’increment dels problemes per manca de desabasteixement puntual d’alguns fàrmacs.
La inversió per càpita es redueix de 1.274 a 1.254 euros. Una xifra insuficient, atès que es pretenia arribar l’any 2.010 als 1.600 € per persona. Ara diuen que hi arribarem l’any 2.012, dos anys més tard del previst. Tot apunta, doncs, a que el pressupost actual es quedarà curt. La Consellera, però, creu tenir algunes cartes amagades a la màniga: una possible millora de l’acord de finançament amb el Govern Central abans d’acabar l’any, un possible endeutament de l’1% i l’inacceptable co-pagament.
En definitiva, es mantenen els patrons segons els quals la orientació de la Sanitat es decanta cap a una actitud purament reparadora en lloc d’apostar per combatre les causes, que obeeixen clarament a factors de caràcter econòmic i social.”

 
3 comentaris

Publicat per a 26 Novembre 2008 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , ,

Tristes obvietats

balco-generalitat.jpgAquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere…” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya –i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero –quan encara el President de Govern era José M. Aznar– fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, –encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.

La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negocació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa… Que una persona de tanta solvència com el vice-president hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.

Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l’Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vice-presidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional… La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l’Estatut de Catalunya en paper mullat.

 
1 comentari

Publicat per a 24 Juliol 2008 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , , ,

 
%d bloggers like this: