RSS

Arxiu d'etiquetes: FoCAP

La FoCAP llença un SOS per l’Atenció Primària

image

La Focap ha fet públic aquest comunicat que és una alerta i un crit d’atenció especialment colpidor. Per la profunditat de les qüestions que exposa, va més enllà de l’àmbit del personal d’atenció primària i ens ha de fer reflexionar a tota la societat sobre quin model de sanitat volem, adient amb les necessitats de les persones, un tracte signe i el respecte dels drets humans. El que ens desvetlla són les tristes conseqüències de la mercantilització d’un model que afecta a la atenció primària fins a voler-la fer irrellevant per donar el gran negoci i poder de decisió sobre la nostra salut a les mútues i els grans hospitals privats. I, com ja sabem per tantes lluites viscudes, en el triomf dels saquejadors de la sanitat ens hi va la salut.

DEFENSAR L’ATENCIÓ PRIMÀRIA SIGNIFICA DONAR SUPORT A UNA SANITAT MÉS HUMANA, I DECANTAR-SE PER UNA SOCIETAT ON PREVAL LA SALUT I EL TRACTE DIGNE!

imageBenvolguts companys i companyes,

No sabem si vosaltres teniu la mateixa percepció, però a la Junta del FoCAP pensem que l’Atenció Primària de Salut (APS) està entrant en una situació crítica. Després de viure un il·lusionant renaixement de l’APS fa pocs anys, ara estem assistint, amb una passivitat dolorosa, a l’agonia que la portarà a convertir-se en un nivell assistencial residual, menyspreat i utilitzat com a titella del sistema sanitari. Més enllà de la pena i la ràbia que senten els que van fer de l’atenció primària un recurs eficient, proper a la població i dedicat a la cura del seu patiment integral, amb un alt nivell resolutiu i un envejable nivell científic, i de la perplexitat dels que ja van ser formats amb aquest horitzó d’excel·lència científica i professional, està la conseqüència que això tindrà per la salut de les persones i del sistema sanitari en general i també pel nostre futur professional.

És cert que el tancament de llits hospitalaris i l’augment de les llistes d’espera quirúrgiques que es van denunciant cada cop amb més força, tenen conseqüències immediates evidents. Però la sagnia que està patint l’atenció primària no té parangó: ens han retallat de forma salvatge el pressupost; han menyspreat als nostres esforços d’adequació de la prescripció farmacèutica i contenció de la despesa, no revertint el nostre estalvi en la mateixa atenció primària; ens han deixat sols amb aquestes mesures, que ni s’expliquen ni s’exigeixen a altres nivells assistencials, ni tampoc es fan entenedores a la població; han menystingut la nostra tasca d’atenció integral de les persones, valorant la nostra feina només en funció de números i de diners… El darrer desdeny, el que motiva aquest escrit, és la implantació del programa de crònics que s’està fent al territori.

Als darrers anys alguns gestors han descobert que a la comunitat hi ha pacients d’alta complexitat. Sembla que fins ara estaven deixats de la mà de deu, o millor dit de la mà dels professionals d’atenció primària. Tot indica que això no ha estat bo en alguns aspectes. Ha estat bo, molt bo, per la salut dels pacients que gaudeixen de les cures integrals del seu equip d’atenció primària (EAP), i pel seu equilibri personal i familiar. Però evidentment no ha estat bo pel model hospital-cèntric que ens regeix, i que segueix atenent malalties i pensant en rutes assistencials i no en persones. Un sistema hospital-cèntric que segueix sense donar bona solució als pacients crònics quan es descompensen (continuen necessitant peregrinar per urgències malgrat que el seu EAPels atengui i orienti correctament). Tampoc fins ara el model de crònics estava ben organitzat per ser objecte de privatitzacions ni perquè s’hi implantessin copagaments.

Com en altres precedents, el punt de partida és que la primària no ho fa bé, que ha renunciat voluntàriament a parcel·les d’atenció i que, com no vol treballar, s’ha de transferir l’atenció a altres actors que ho facin millor. És evident que els EAPs podrien fer-ho millor i que alguns professionals han “renunciat” a exercir plenament les seves funcions. És clar que és positiu fer autocrítica i millorar. També és bo analitzar les condicions en què es treballa a l’APS (i les retallades que ha patit) i valorar-ne l’efecte devastador. Però no és menys cert que el mateix criteri es podria aplicar als hospitals: si no han atès prou bé fins ara els crònics, els traiem la responsabilitat i la donem a altres actors (seria imaginable…?)

L’altra assumpció és que la població serà cada cop més vella, més malalta i més gastadora de recursos. En aquest context, apareix una immensa oportunitat de negoci per a sociosanitaris i clíniques privades a qui cada cop més s’està derivant la realització d’exploracions complementàries i visites d’atenció secundària. El finançament ve del malgrat tot gran pastís dels pressupostos públics i de la introducció de copagaments. Perquè és evident que la desorientació de la població amb la novetat del model sòcio-sanitari està permetent establir re-pagaments a càrrec del pacient, que d’altra manera eren assumits per l’erari públic. Un cop més les polítiques neoliberals carreguen contra els més vulnerables, els vells i els malalts.

No serà el FoCAP qui digui que l’atenció primària no té marge per millorar, que no hem de recuperar la centralitat del pacient en la nostra feina, que no hem de ser millors professionals i millors persones, més compassives, més empàtiques, més generoses, més dedicades als nostres pacients. Però no hi ha cap altra nivell assistencial amb tanta capacitat autocrítica, tanta disposició i aptitud per adquirir noves i variades competències professionals i tant compromís amb la sostenibilitat del sistema sanitari, que finalment és compromís amb les persones i amb la societat.

Companys, companyes, els nostres polítics i gestors assumeixen la nostra incompetència per a controlar les baixes laborals, per a atendre els pacients crònics complexos de la comunitat, per a fer l’atenció domiciliària, per a atendre els pacients pal·liatius… Al darrere hi ha motivacions ideològiques, però la nostra passivitat ens fa còmplices perquè els atorga la raó. Deixarem que ens declarin incompetents per a fer la nostra feina? Permetrem que ens arrabassin la longitudinalitat de l’atenció, que està en l’essència de les nostres especialitats? Volem tenir aquest paper marginal?

Tenim les vacances d’estiu per a reflexionar, però anem tard i alguna cosa hem de fer. El curs vinent el FoCAP seguirà lluitant per més i millor atenció primària per a una millor atenció a les persones i un millor servei a la societat. Us necessitem en aquesta lluita.

Salut i bon estiu!

Junta FoCAP

 
1 comentari

Publicat per a 30 Juliol 2014 in Drets Humans, Salut

 

Etiquetes: , , ,

La salut en perill: debat amb @_Focap_ @Dempeus i @CUPCelra

Jornades sobre la sanitat organitzades per la CUP de Celrà el 17 de maig de 2014 amb el títol:
RETALLADES I PRIVATITZACIONS: A QUIN MODEL ENS ABOQUEN?

Per seguir tota la sessió, la intervenció d´Albert Planes i debat, aneu a CUP Celrà

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La privatització de la sanitat i altres crosses del capital

imageAhir, en nom de Dempeus per la Salut Pública vaig poder estar a Celrà parlant amb Albert Planes de la FOCAP i la ciutadania de Celrà sobre el dret a la salut en perill. El proper dijous estaré amb l’Albano Dante de CafeambLlet, parlant també, com ahir, de privatitzacions, al Casal Jaume Compte de Sants, a Barcelona, presentant Perspectives. (I espero que l’Albano ens pugui ensenyar també el nou CAFEAMBLLET mensual sobre llistes d’espera…) Les dues xerrades formen part de cicles molt interessants sobre l’austericidi que pateix la sanitat, i la seva alternativa, des de diferents angles.

imageEn concret, el proper dijous l’Albano i jo explicarem per què ens varem posar d’acord per denunciar la “dictadura sanitaria” i la seva complicitat en l’intent de desvirtuar i destruir la sanitat pública. Però com ja he tingut oportunitat d’explicar a Celrà i en altres indrets, ni la intenció, ni el programa, ni les maneres tenen res de nou. Cal recordar la història dels darrers trenta anys i estar amatent al que ja s’està maquinant, l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió per seguir destruint la nostra societat (i la nostra sanitat). I cal fer feig d’arguments i raons per poder bastir una alternativa que estigui a l’alçada de la gran ofensiva que estem patint a tot el món occidental, i de manera especialment dolorosa a casa nostra.

imagePer no repetir ni el proper dijous ni aquí arguments propis sobre el Consens de Washington i la TIPP, o els que podeu veure al capítol de l’Albano Dante i meu a Perspectives, faig meu l’anàlisi de Josep Manel Busqueta, del col.lectiu Taifa, al final del seu capítol al llibre col.lectiu El preu de la Salut. A l’apartat dedicat al postconsens de Washington: l’Estat, la crossa del capital, Busqueta diu:

“La sortida de la crisi i la reestructuració del capitalisme que comporta aquest procés és planteja com un veritable saqueig capitalista sobre el conjunt dels drets i patrimoni de la societat. La ideologia que permet consolidar aquest procés s’actualitza, i ara es basa en una reformulació del superat consens de Washington. Si fins ara es tractava d’aconseguir la màxima desregulació a partir de l’acció pública, que permetia aprofundir en els processos de mercantilització i privatització, a partir d’ara la lògica del postconsens de Washington es presenta com un intent de distanciar-se del neoliberalisme clàssic, si més no a escala teòrica i retòrica. Com expliquen Ben Fine i David Hall, la nova cara del neoliberalisme es presenta com un enfocament més favorable a l’estat, contrari a la idea que hi ha un únic model (el del lliure mercat) adaptable a tots els entorns. Ara se sosté que les imperfeccions que presenten tant el mercat com la lògica institucional, ofereixen una base per tal que l’estat, a partir d’una certa intervenció, operi en la direcció de millorar el funcionament dels mercats i la globalització. En definitiva, ara més que mai, és l’estratègia del mercat la que preval amb el màxim suport institucional. L’estat s’allunya i s’evadeix del compromís que té amb la societat per centrar-se a convertir-se en el millor suport del sector privat.

Un cop les privatitzacions fàcils i rendibles ja s’han portat a terme, ara la nova estratègia es basa en un major ús dels recursos i les capacitats de l’estat per incorporar el paper del sector privat en tots aquells àmbits en què fins ara s’havia mostrat contrari a intervenir. En aquest model que s’imposa en l’actualitat, una de les tasques importants que ha d’assumir l’estat és assegurar que la privatització funcioni. Segons Fine i Hall, aquest procés de regular el sector privat de manera suficient i amb èxit pot comportar un esforç més gran del que s’hauria de realitzar en el cas que fos el mateix estat el que assumís tota la gestió, ja que els objectius i les metes de caràcter més general sovint es veuen obstaculitzades per la recerca del benefici privat. Segons la lògica que s’imposa en l’actualitat, després d’un procés de privatització sovint es posa de manifest que els resultats no són els que s’havien promès en relació als nivells d’inversió, la qualitat dels serveis o l’accés als mateixos. Això exigeix que hagi de ser l’estat qui reguli, renegociï els contractes i compensi els exclosos del servei, donat que el subministrament privat es concentra en els sectors rendibles.

Un dels programes estrella d’aquesta nova onada privatitzadora és la que es coneix amb les sigles PPP (partenariat públic-privat). Es tracta de contractes que es fonamenten en la lògica segons la qual el sector públic aporta recursos en forma d’inversió directa com a alternativa als fons públics. El problema bàsic dels PPP —o de qualsevol altra forma de privatització—, tal com reconeixen el mateix FMI o l’OCDE, és que fins i tot en els temps favorables és un mètode més car de finançar que el que ofereix el sector públic mitjançant el crèdit estatal. Aquest cost extra, tal com s’assenyalava anteriorment, l’acaba assumint l’estat, que normalment és el client final dels PPP de serveis públics —com ara hospitals, o escoles— o els usuaris, quan els PPP es basen en el pagament de quotes —com en els casos de les carreteres de peatge o del transport públic, o en alguns models de concessions d’aigua. El finançament privat es converteix finalment en un passiu públic, fet que ha suposat, per exemple, que alguns experts en estadística hagin començat a insistir al Regne Unit, i a altres països, que els PPP apareguin en els balanços del govern.

Quant a l’Estat espanyol, i concretament pel que fa al sector de la sanitat —que és el tema de què s’ocupa aquesta publicació—, la llei 15/97 sobre les noves formes de gestió de la sanitat, permet que la gestió i l’administració dels centres sanitaris pugui ser desenvolupada per qualsevol tipus d’entitat, i que la prestació i gestió dels serveis sanitaris sigui realitzada per entitats amb ànim de lucre. A partir d’aquesta llei, i per part de les diferents comunitats autònomes, s’ha engegat una forta onada privatitzadora. Pel que fa a l’atenció primaria, moltes àrees de salut bàsica del Principat són gestionades per entitats privades (entitats de base associativa), i al País Valencià s’han fet concessions privades per gestionar els centres.

En la dinàmica de privatització dels hospitals hi ha diferents modalitats de contractes que responen a aquesta lògica de partenariat públic-privat. Alguns d’aquests contractes suposen la cessió de la construcció dels edificis a les empreses privades. De la mateixa manera, se cedeix a la iniciativa privada la dotació d’equipaments públics i la contractació de personal no sanitari, però els treballadors sanitaris continuen sent treballadors públics. Aquesta modalitat ha permès l’entrada a la sanitat pública de les grans empreses constructores (ACS, FCC, SACYR, etc.). En l’anomenat «model Alzira», s’afegeix a la gestió privada la contractació del personal sanitari, i també s’hi inclou l’atenció primària i especialitzada. Aquesta modalitat ha beneficiat, sobretot, les grans empreses sanitàries (ADESLAS, ASISA, SANITAS, DKV, etc.).

En aquesta direcció, cal afegir que els models de gestió sanitària del govern balear i valencià han coincidit en la promoció de dos macrocentres hospitalaris: La Fe, a València, i Son Espases, a Palma. Aquests centres pretenen concentrar l’assistència pública de manera que se’n faciliti la privatització parcial. La construcció d’aquests dos centres, a banda de suposar un negoci milionari a les constructores —moltes d’aquestes després també estan vinculades a l’explotació dels serveis perifèrics com els aparcaments—, no ha tingut en compte ni les necessitats dels usuaris ni les dels treballadors. Els centres s’han construït als afores de les ciutats, cosa que en dificulta l’accés. Alhora, els centres antics no han estat substituïts per instal·lacions que puguin continuar l’assistència de proximitat, de manera que barris sencers s’han trobat, d’un dia per l’altre, sense serveis hospitalaris.

Davant d’aquesta realitat que s’imposa més cada dia que passa, cal oposar la màxima resistència. Cada cop queda més clar que la nova modalitat del capitalisme del segle XXI no accepta cap pacte social redistributiu. Sense el mecanisme del crèdit, que permetia l’expansió del capitalisme a costa dels recursos i dels beneficis futurs, el capitalisme actual, altament sobredimensionat, necessita accelerar els mecanismes d’explotació i despossessió per tal d’assegurar-se l’existència. Immersos en aquest atac frontal contra els elements fonamentals que estructuren les nostres societats, cal reaccionar reivindicant la defensa i la consolidació d’allò que és obvi.

Resulta obvi que com a societat no podem acceptar un procés que discrimina l’atenció sanitària que reben les persones en funció de la capacitat econòmica que tenen, com tampoc podem acceptar pensions de misèria per als nostres avis i àvies, ni que els fills dels rics i poderosos aconsegueixin les millors condicions eductives per projectar-se en la societat, mentre els fills de les classes treballadores veuen com l’educació a què tenen accés empitjora cada dia que passa —o desapareix del tot la possibilitat d’accedir-hi per la manca de recursos econòmics que es poden dedicar a l’estudi i a la formació. La defensa d’aquestes obvietats, imprescindibles per bastir una societat, ha de conjugar-se amb tota la resta de reivindicacions laborals i socials. I és a partir d’aquestes reivindicacions que caldrà bastir el programa de mínims que permeti l’articulació d’un moviment ampli, flexible i radical en la proposta de construcció d’una alternativa de societat a la que ens planteja el capitalisme. (…)”

Veure també Punts clau per una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

La salut, el negoci de la vida… i una nit de vetlla per la sanitat

LA SALUT, EL NEGOCI DE LA VIDA, el nou documental del SICOM, s’estrenarà el dia 21 de Novembre, el dia que farà 12 anys de l’assassinat de l’Ernest Lluch l’home que com a ministre va iniciar el procès d’ universalitzar a l’Estat el dret a la salut al cinema Meliès, Villarroel, 102.
.
Participen del documental, entre altres:

Joan Benach, Carles Muntaner, Teresa Forcades, Joan-Ramon Laporte, Àngels Martínez Castells, Gemma Tarafa, Roger Bernat, Xavier Querol, Antoni Barbarà, Antonio Jesús Blanco, Josep Martí Valls, Carme Borrell, Clara Valverde, Jaume Torras, Montse Pineda, Agustí Colom, Santiago Vidal, Marco Aparicio, Miguel Ángel Mayo, Natalia Fuertes, Oriol Güell, Albert Planes Magrinyà, Montserrat Figuerola, Jordi Colomer, Helena Ris, Cristina Contel, Francesc Sancho, Albano Dante i Marta Sibina – Caféambllet – , David Vidal, Andrés Rueda, Josep Clusa, Lluís Isern, Cáritas, PAH…

Estrenes properes i assegurades ara mateix, a més de la preestrena a Barcelona el dia 20:

 dia 21, a les  19 hores a Barcelona La Sedeta, organitzada per Attac-Acordem;

i a les 22,00 segona preestrena a Barcelona a la Sala Meliès.

També el 21 a Cardedeu, Terrassa, i Montmeló on s’estrenarà a les 19.00 desprès de retre a les 18h. un homenatge a l’Ernest Lluch. El dia 22 Sabadell, Vic i l’Arboç, i el 23 Girona i Barcelona Sant Andreu. Per concretar dia Reus i Montornès i es preparen estrenes a Cambrils, Badalona i Barcelona Gràcia.

Podeu veure molts més videos relacionats amb el documental si aneu al Canal sicomtv en youtube: http://www.youtube.com/user/sicomtv.

I quan s’està mobilitzant tota la sanitat en defensa de la salut i dels drets, quan el personal que hi treballa ens adverteix del seu estat crític i demana una nit de vetlla per la sanitat i que signen un manifest en la seva defensa, aqui teniu els motius perquè continuem DEMPEUS PER LA SALUT, i on signar per una Sanitat Pública i Universal:

 
4 comentaris

Publicat per a 18 Novembre 2012 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Les degravacions a les mútues en temps de crisi

dempeus9.jpg

Mireu els diferents arguments que es donen en la petita tertúlia, segons penseu qui defensa el vostres interessos de veritat, podeu votar aquí si hi esteu a favor o en contra (Fins demà matí teniu temps).

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

A veure si entre totes i tots aturem aquesta campanya a favor de la sanitat privada que amenaça en deixar el sistema públic en un servei de mínims… Per una sanitat pública de qualitat, universal, d’accessibilitat garantida, no podem acceptar retallades ni subvencions que mermin les dotacions pressupostàries.

Difon i vota:

votar

Podeu veure el panorama general que ens amenaça a:

Más recortes de salud en Catalunya
La política de la conselleria de salut vista por Dempeus
Boi Ruiz retalla 850 milions d’euros a la sanitat pública catalana
La desgravación fiscal de los seguros privados descapitaliza la sanidad pública
La Focap, la Fadsp i Dempeus creuen que les quotes no han de desgravar

 
 

Etiquetes: , , , ,

Dempeus contra la desgravació de les quotes a mútues

declaracions-per-ara-de-dempeus.jpg
Aquestes són les declaracions fetes des de Dempeus per la Salut Pública al diari Ara i publicades ahir diumenge, 16 de gener, quan ens va preguntar sobre què en pensavem de les desgravacions a les qüotes de particulars a mútues privades per accedir en millors condicions a les consultes, els hospitals i les clíniques del sector privat. Des de Dempeus entenem que un contracte d’aquesta mena és del tot voluntari, que pel seu import no està a l’abast de la majoria de famílies i que era un contrasentit, en un moment en que hi ha problemes per atendre serveis públics fonamentals com l’ensenyament, l’atenció a persones depenents, la violència de gènere, que es proposi des del govern de la Generalitat deixar d’ingressar menys diners per un servei que constitueix una discriminació i empitjora, en especial, les condicions de treball i finançament del sector públic. Si es posen en marxen “iniciatives” com les que està tenint el senyor Ruiz de privatització i clara decantació cap a la patronal privada del sector, el que s’aconseguirà és convertir el nostre servei públic de salut –un servei que és un orgull per a totes les persones que vivim i treballem (o estem aturades) a Catalunya– en un servei “per a pobres” que acaba per ser un sistema pobre. Creiem que aquest és un luxe que no es pot permetre ningú d’aquesta societat si mira més enllà d’una mirada miop, i massa a curt termini. Em qualsevol cas, una mirada que de cap manera s’ha de permetre qui ocupa la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya.

logo-dempeus.jpegEncara que com és natural les nostres declaracions al diari ARA varen ser més extenses, el fonamental del que varem dir hi està recollit. N’hi ha prou amb comparar les declaracions del senyor Lluís Montset amb les nostres per entendre quina mesura va en interès general i quina en interès de la patronal del sector privat de la sanitat.

I finalment, neguem (si és que calia) que per argumentar en contra de les desgravacions i a FAVOR d’un sistema universal, d’accessibilitat garantida i per a tothom, signifiqui tenir cap mentalitat dictatorial. Ans el contrari, es tracta de la proposta més democràtica que permet a totes les persones (des del Rei fins a qualsevol ciutadana o ciutadà, sigui quina sigui la seva condició econòmica, laboral o de salut) la millor atenció sanitària.

(Per veure les opinions en el mateix sentit de la FoCAP i de la FADSP, aneu a Dempeus.)

votar

 
 

Etiquetes: , , , ,

Sobre incentius als metges de família

Els mitjans de comunicació no s’han fet prou ressó de dues coses importants en el món de la salut:

La primera, fonamental: la creació de la FoCAP, el Fòrum Català d’Atenció Primària, i la segona, que n’és una derivada, és que aquesta associació de profesionals de la sanitat ja han començat a fer sentir la seva veu en temes més importants per la salut i la sanitat a casa nostra. Un exemple que és prou il.lustratiu el tenim en la resposta cívica que un dels seus membres, el Dr. Francesc Borrell Carrió, dóna en forma de carta argumentada als incentius que ja fa dies es varen anunciar que es donaries als metges de família en funció de”l’estalvi” en baixes laborals que facin. Sobre aquest tema ja se’n va parlar en aquest bloc, en una entrada que manté tota la vigència, però ara toca sentir parlar un membre del Fòrum Català s’Atenció Primària, que té un lema que ens agrada de manera especial: “Per una Atenció Sanitària centrada en les persones”.

Per visitar la pàgina web de la FoCAP, clicka aquí!

 

I la carta del Dr. Borrel que fa honor al lema del FoCAP, és aquesta:

ELS METGES DE FAMILIA REBUTJEM INCENTIUS ECONÒMICS QUE PUGUIN EROSIONAR DRETS FONAMENTALS DELS TREBALLADORS, COM ARA EL DRET A LA BAIXA LABORAL.-

Francesc Borrell Carrió
Metge de Familía
Cornellà de Llobregat

Sembla que en algunes comunitats autònomes, entre elles les de Madrid i Catalunya, els metges de família anem a percebre una quantitat de diners en funció d’haver disminuït els dies de baixa laboral (1).

La notícia ens ha sorprès als propis metges d’aquestes comunitats, entre altres raons perquè de ser certa obre la caixa de Pandora d’un tema enverinat i complex. En efecte, els metges no podem admetre un incentiu que pot erosionar un dels drets més sagrats del treballador, el dret a ser protegit en cas de malaltia. És ben cert que una minoria de treballadors abusa d’aquest dret, i com en moltes altres circumstàncies semblants bé farà l’Administració de perseguir aquests abusos si hi fossin. No obstant això a ningú se li ocorreria incentivar econòmicament els jutges perquè disminuïssin els dies de presó, per tal d’alleugerir els comptes de l’Estat. Valgui el símil perquè els metges també hem de jutjar si un pacient està capacitat o no per treballar, el que a vegades no és gens fàcil. Com demostrar que aquest treballador de la construcció no té els marejos que diu tenir, i que li impedeixen pujar a la bastida, o que aquesta altra dona embarassada no té les contraccions uterines que diu tenir? No anem a perdre de vista un detall de la major importància: els responsables legals d’una alta precipitada que produeixi danys irreparables serem nosaltres, els metges de família, i cap gestor ni director donarà la cara per nosaltres. En aquestes circumstàncies produeix estranyesa que es destini diners per a “persuadir” als metges que forcem altes, quan un dels motius pels que s’allarguen són les llistes d’espera per fer proves diagnòstiques, intervencions quirúrgiques o visites a serveis especialitzats. No seria molt més raonable que aquests diners es destinessin a millorar aquestes prestacions, reforçant circuits especials per atendre pacients laboralment actius? Els mateixos pacients serien els primers a agrair-ho.

Recordem per acabar aquestes reflexions que l’any 2007 alguns metges de família de l´ Institut Català de la Salut varem denunciar a les Comissions Deontològiques dels nostres escoles un incentiu similar. Finalment aquest incentiu va ser retirat entre d’altres raons perquè conduïa al col•lapse d’algunes especialitats. En efecte, el metge de família té al seu abast un mecanisme que li permet acomplir amb el propòsit de minvar els dies de baixa sense discussions ni males cares amb el pacient: trametre una baixa laboral previsiblement llarga a l’especialista corresponent. Per exemple, un procés meniscal en espera d’intervenció es transferirà al traumatòleg, una lumbàlgia en embarassada al tocòleg, etc., Amb el consegüent alleugeriment en els indicadors del metge de família, a costa, això sí, del col•lapse dels especialistes. Malauradament no va ser un criteri de deontologia mèdica el que va fer retirar aquest incentiu, sinó una cosa tan electoral com les llistes d’espera. No obstant això qui subscriu aquestes línies estaria també en contra de “fer trampes” en aquest assumpte. Des del meu punt de vista els metges de família, en cas que l’Administració ens ofereixi un incentiu d’aquest tipus, hem d’ignorar completament i actuar amb caràcter general com si no existís. Fins i tot seria bo penjar a les portes dels nostres despatxos una nota informativa adreçada als nostres pacients, informant que rebutgem aquest incentiu i que les baixes i altes les donarem amb criteris estrictament mèdics.

(1) El País, 23/12/2009 La Seguretat Social paga als metges perquè donin menys baixes. Elena G. Sevillano.

PD.- Aquest escrit va ser remés el dia 24/12/2009 a El Pais per ser publicat ni que fos com Carta al Director. Tanmateix aquest diari va preferir publicar sobre aquest tema altres cartes de ciutadans indignats amb els metges “comissionistes”.

Francesc Borrell i Carrió
Metge de Família. EAP Gavarra. Cornellà de Llobregat

 
1 comentari

Publicat per a 23 gener 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , , , , , ,

 
%d bloggers like this: