RSS

Arxiu d'etiquetes: França

Sarkozy no dóna la talla, França, SI

portada-liberation.jpg

Diu Libération en portada que el 79% de la ciutadania francesa creu que Sarkozy hauria de reprendre el diàleg amb els Sindicats, i a l’editorial llegim que “les il.lusions del govern s’han perdut. Les manifestacions havien d’enfonsar-se… i continuen. La opinió pública havia de cansar-se: i es manté. Els estudiants hacien de tornar a les aules, i estan al carrer. El que es volia des del govern –un braç de ferro que permetès l’acceptació més o menys tàcita de la reforma– ha estat refusat per tot un pais temptat per la revolta. N’hi ha prou amb escoltar el carrer (…)”

manif1610-5_8931.jpgAhir, França ens va tornar a donar una lliçó que mereix alguna resposta (com a mínim, de simpatia) per part d’UGT i CC.OO i totes les persones que varem donar suport a la Vaga General del 29-S. No podem deixar sense resposta als professionals de la reacció; als que, fent de Casandra sense fonament –ideòlegs neo.con del desastre social– pronosticaven que a França els sindicats es dividirien… quan segueixen junts, i més decidits que mai.

Ara ja a ningú se li escapa que les “provocacions” i “aldarulls” al carrer que omplen les notícies, són una acció desesperada, o en altres casos una provocació dels que que no poden acceptar que de nou, França, torni a exercir els seus drets en actiu i en positiu, i es defensi de forma rotunda quan el President o el Parlament els volen imposar unes lleis que van en contra dels interessos i voluntat de una majoria que creix i es manté ferma.

Cada dia que passa queda més clar que és el moment d’escoltar el que es crida en els carrers, el que es discuteix a les assemblees per tot França.

Obrir-se al diàleg no es cap derrota, negociar no és rendir-se, cedir no és cap humiliació. Però, ho pot entendre així, Sarkozy?

Veure també: La Ratera.

 
2 comentaris

Publicat per a 20 Octubre 2010 in Europa, Igualtat

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La lliçó de les eleccions a França.


Vist a L’Humanité. L’abstenció a les regionals franceses ha arribat a nivells récord. Les esquerres recuperen el seu avantatge. El front d’esquerres guanya credibilitat en el panorama polític, però és insuficient encara. Amb una abstenció que vol dir moltes coses en un pais tant polititzat com França, amb un FN que recupera part de l’electoral perdut a les Europees fins un 11,2% que ha de fer reflexionar, i amb urgència, i amb un PS de Martine Aubry que no acaba de convèncer, hi ha un problema polític seriós que va més enllà del país veí i comença a ser un símptoma de tota Europa.

Sarkozy ha ampliat la distància entre ciutadania i política, i ha ajudat a obrir una autència crisi de confiança en la democràcia.

El “Front de gauche” i les llistes coaligades  “Ensemble pour des régions à gauche, solidaires, écologistes et citoyennes” poden estar relativament contents. Per exemple, han aconseguit el  6 % dels vots nacionals (sobre les 22 regions encata que sols es presentaven a  17) i el  6,55 % a  Ile-de-France, l’aliança entre el  PCF, el “Parti de gauche” i la “Gauche unitaire”.

Ahir declarava la dirigent del PCF, Marie-George Buffet que estava  “satisfeta”però calia fer més sòlida la coalició i donar-li més suport popular, mentre que Jean-Luc Mélenchon, valorava que “els votants d’esquerres han preferit l’esquerra unida a l’esquerra solitaria.”

marie-george-buffet.jpg

Les llistes verdes, tot i aconseguir bons resultats, no han pogut aprofitar la debacle de la UMP ni són alternativa a l’abstenció. Cal analitzar seriosament el panorama polític francès i veure si també l’ecologisme per si sol, o  les alternatives socialdemòcrates,  representen alguna oportunitat de regeneració de la política.
Sobre el PS, en concret,  faig meves les paraules d’ Ignacio Ramonet a Le Monde Diplomatique d’aquest mes. Diu Ramonet, en dos paràgrafs diferents:

“Las recientes elecciones han demostrado que la socialdemocracia europea ya no sabe dirigirse a los millones de electores víctimas de las brutalidades del mundo postindustrial engendrado por la globalización. Esas multitudes de obreros desechables, de neo-pobres de los suburbios, de mileuristas , de excluidos, de jubilados en plena edad activa, de jóvenes precarizados , de familias de clase media amenazadas por la miseria. Capas populares damnificadas por el shock neoliberal… Y para las cuales, la socialdemocracia no parece disponer de discurso ni de remedios.(…)

La socialdemocracia europea carece de nueva utopía social. En la mente de muchos de sus electores, hasta en los más modestos, el consumismo triunfa, así como el deseo de enriquecerse, de divertirse, de zambullirse en las abundancias, de ser feliz sin mala conciencia… Frente a ese hedonismo dominante, machacado en permanencia por la publicidad y los medios masivos de manipulación, los dirigentes socialdemócratas ya no se atreven a ir a contracorriente. Llegan incluso a convencerse de que no son los capitalistas los que se enriquecen con el esfuerzo de los proletarios, sino los pobres quienes se aprovechan de los impuestos pagados por los ricos…”

Alguna versió d’aquest pensament corre pel noste país, amb una reaccció totalment insuficient als perills de la dreta. I també la incompetència per entendre i saber donar la justa proporció a l’ecologisme en un marc d’alternativa global. L’abstenció també ens amenaça, amb tanta o més força que al país veí, i pels mateixos motius: la crisi econòmica, i la major distància i desengany de la ciutadania amb la política. Però a Catalunya i Espanya  pot donar a les urnes uns resultats totalment contraris als de França: un augment del vot dels partits situats més a la dreta. Aquí les esquerres (en sentit generós) des del PS fins a les llistes més alternatives, han d’entendre el que passa. Han de ser més lùcides i generoses que a França, perquè la situació és molt pitjor per la crisi i la manca de tradició demoràtica, i per tant, la diferència afavoreix una abstenció més gran encara, més creixement de les opcions que fomenten la intolèrancia, i més desesperació i allunyament del poder i la política de la immensa majoria de la població.

El repte, aquí, és saber reaccionar a temps, amb intel.ligència i generositat, i en el sentit correcte. França ensenya que avancen les esquerres que s’escolten, que dialoguen, que s’uneixen. Tan difícil és d’entendre?

 
9 comentaris

Publicat per a 15 Març 2010 in Ciutadania/Política, Europa

 

Etiquetes: , , , , , , ,

 
%d bloggers like this: