Mentre a Catalunya estem pendents de si es dona llum verda o no a la darrera proposta de financiació, s’ha aprovat el Fondo de Reestructuración de Ordenación Bancaria amb el suport conjunt del PP i del PSOE (PSC inclòs). Hi ha qui tem, amb cert fonament, que aquesta confluència d’interessos econòmics dels poderosos continuï en una reforma laboral que satisfaci les reiterades peticions de la Patronal en “flexiexplotació” i acomiadament més fàcil i barat.
El secretari federal d’Economía i Treball d’Izquierda Unida, José Antonio García Rubio, ha explicat que “la convalidació del FROB significa que el Govern prefereix destinar els recursos públics limitats a ajudar als bancs, però nega un suport significatiu als centenars de milers de treballadors i treballadores que ja han esgotat la prestació per atur. A més de les persones en atur, qui necessita avui liquiditat per a seguir fent la seva feina i mantenir l’ocupació no són els bancs, sinó els petits empresaris i els autònoms”.
Aquest Fons posa en mans de bancs i caixes 9.000 milions d’euros, que podrien arribar a 90.000 milions, és a dir, pràcticament un 10% del PIB, sense contrapartides. En aquest cas, a ningú sembla preocupar-li el Pacte d’Estabilitat i Creixement amb les limitacions que imposa sobre el dèficit i el deute –potser perquè el FROB és també una amenaça de privatització per a les caixes d’estalvi en concedir drets polítics a les quotes participatives.
Amb el FROB es concedeix al Banco de España (cada vegada més liberal a les ordres de Miguel Angel Fernández Ordoñez que pretén no sols regular qüestions monetàries sinò les rendes salarials a la baixa) un poder que fins ara no havia tingut sobre les Caixes. Per part d’analistes de solvència es tem, molt fonamentadament, que les Caixes puguin ara ser més fàcilment privatitzades i perdin la seva qualitat d’instrument de desenvolupament regional des de l’acció i decisió pública.
De fet, l’aprovació del FROB segueix la línea política i econòmica habitual del PSOE que en qüestions econòmiques no s’aparta significativament dels interessos dels poderosos, afegint, en aquest cas, un fort agreujant centralista. En canvi, els poders econòmic, judicial i eclesiàstic posen tots els impediments que poden a que el PSOE pugui desenvolupar la seva “altra” línea més socialdemòcrata en l’extensió dels drets de ciutadania… A l’hora de fer balanç polític, sembla evident que tant Rodríguez Zapatero com el PSOE i el PSC haurien d’adonar-se que tanta concessió econòmica que fa més rics als rics i deixa sense empar (ni mitjans de subsistència) als que més pateixen la crisi, no pot compensar ni tan sols a un govern que es proclami tèbiament d’esquerres, o socialdemòcrata, o de la ja força periclitada “tercera via” .
Han parlat també (i molt encertadament) del tema els companys: RHortaleza a cerosalaizquierda
i RGAlmazán a Kabila
Punts de Vista 