Dones immigrades: Treball i Sindicat

S’ha publicat aquest estiu per part de la Secretaria d’Immigració de CC.OO. i el CITE els treballs que es varen presentar en unes jornades de reflexió que segurament ara, quan les conseqüències de la crisi ja estant afectant durament les condicions de vida de les persones més febles, estan demostrant de manera especial la seva utilitat.

Voldria encoratjar a que es faci una difusió ampla i valenta del llibre, a que no es quedi a les prestatgeries del sindicat ni dels organismes oficials que han donat suport: a que les paraules d’anàlisi i denúncia cobrin vida en el compromís concret de persones i institucions. Com deia la consellera Mar Serna en relació al traspàs de la Inspecció de Treball, amb aquesta eina es podrà lluitar de manera més efectiva “contra l’economia submergida, contra aquelles situacions d’explotació que pateixen amb més intensitat les dones immigrades…”

En el llarg camí contra l’explotació i cap a la igualtat, les paraules de la Introducció de Dolores Juliano ajuden a clarificar conceptes quan denuncia que: “Fragmentar a las personas asignándoles derechos desiguales por grupo étnico, pertenencia racial o género, es una vieja estrategia de dominación, que se potencia a su vez introduciendo subdivisiones dentro de cada sector. Nativos versus inmigrantes, documentados frente a indocumentados, trabajos femeninos versus trabajos masculinos, trabajos dignos frente a trabajos indignos. La idea dominante es que cada persona defienda su pequeña parcela y vea como principal enemigo a aquella otra que compite por los mismos escasos recursos. La legislación de extranjería es un ejemplo de esta política de “divide y vencerás” legitimando las discriminaciones y dificultando ls reivindicaciones. Desenmascarar sus fallas y proponer modificaciones es una tarea políticamente útil y socialmente necesaria. Y hacerlo desde la perspectiva sindical aumenta su eficacia”.

Té raó la Dolores Juliano. Ja s’està veient ara com el temor incrementat a les situacions en precari, de present i de futur, està portant a les persones a recloure’s en lloc d’ajuntar-se, a mirar-se de reüll en lloc d’oferir la mà estesa, i a escoltar les insídies de la xenofobia per enganyar-se triant un fals enemic, fàcil i feble.

És en aquest sentit que val la pena ajudar a difondre el llibre, i demanar que tant la lletra com l’esperit de les Jornades es faci més fort. El treball constant –i la sensibilitat de gènere– de companys com en Ghassam Saliba, secretari d’immigració de CC.OO. de Catalunya, mereixen suport, reconeixement, ajuda i simpatia.

 

Repensar els treballs informals i la Precarietat

 

Lourdes Beneria m’ha enviat l’adreça electrònica del llibre: “Rethinking Informalization: Poverty, Precarious Jobs and Social Protection” del que és autora i editora, juntament amb Neema Kudva.

Malgrat que la data de publicació és de maig del 2005 no ha tingut la difusió que es mereix, i seria massa injust que caiguès en l’oblit de les estanteries virtuals, com es pot jutjar per un resum de l’abstract que cito a continuació:

“La globalització, la reestructuració econòmica en profunditat i les polítiques neoliberals han transformat el món del treball tant en el Nord com en el Sud. Al contrari del que esperaven qui estudiava el “sector informal” en els anys 1970 i 80, l’economia informal segueix estenen-se i guanyant terreny. Aquesta edició recull les aportacions d’un grup interdisciplinari de persones dedicades a la investigació i a intervenir amb les seves actuacions repensant la informalització del món laboral. En conjunt exploren els processos i els motius que s’amaguen sota el creixement de les activitats informals i les possibilitats de generar treball decent i mercats de treball equitatius en les condicions actuals. En el llibre s’inclouen textos que examinen la diversitat de les activitats informals, els processos que generen el seu creixement i la manca de preocupació per les creixents desigualtats econòmiques i socials. Algunes de les contribucions es centren en la necessitat de repensar les proteccions socials del treball i la generació de treball digne. Altres vinculen els treballs informals amb la pobresa, i l’assaig que clou el volum es centra en els impactes del treball informal en la segmentació de l’espai urbà i la política”

Per a totes les persones que seguim treballant en les condicions de precarietat i salut a fi d’anar omplint de contingut la “Carta de Barcelona” i per a les estudioses de la qüestió de gènere, recomano sincerament que us baixeu el text perque la seva qualitat no és el menor element que el manté de molta actualitat.

 http://ecommons.library.cornell.edu/bitstream/1813/3716/1/Rethinking+Informalization.pdf

I bona lectura!

 

Salari mínim i desigualtats europees

La publicació d’Eurostat, Statistics in Focus, Population and social conditions, 71/2007 “Minimum wages 2007 – Variations from 92 to 1570 euro gross per month” que s’ha donat a conèixer el 18 de juny posa de relleu que el salari mínim varia des dels €92 al mes per Bulgària als €1.570 mensuals de Luxemburg. Els sous mínims bruts a la UE a gener tenen un ventall de 1 a 17 entre països, i si ajustem per paritat de poder de compra, aquesta diferència es redueix de 1 a 7, essent per al Luxemburg (1.503 PPS) i per Romania (204 PPS).

En divuit dels vint països de la UE on és obligatori l’establiment del Salari Mínim Interprofessional, és força més alta la proporció de dones que el cobren que no pas el nombre d’homes, reforçant la diferència salarial per raons de gènere present a tota Europa.

Des d’Eurostat analitzen l’existència de tres grans grups de països segons nivell de salari mínim. En el primer hi trobaríem els que tenen un salari mínim per sota dels 300 euros a gener del 2007:
Bulgària (€92) Romania (€114), Letonia (€172), Lituania (€174), Eslovaquia (€217), Estonia (€230), Polònia (€246),Hongria (€258)i la República txeca (€288).
En el segon grup hi trobem els que estan entre els 400 i els 700 euros mensuals, i que són:
Portugal (€470), Eslovènia (€522), Malta (€585), Espanya (€666) i Grècia(€668 a juliol del 2006)
Finalment un tercer grup tindria un SMI per sobre dels 1.200 euros i entre ells hi ha França (€1.254), Bèlgica (€1.259), Holanda (€1.301), Regne Unit (€1.361), Irlanda (€1.403) i Luxemburg (€1.570).

En comparació, el salari mínim federal dels USA era de €676 mensuals a gener d’aquest any.

A més de la consideració de gènere feta a l’inici, la proporció de persones sense especificar sexe que reben aquests salaris és molt diferent segons països, anant des del 1% d’Espanya fins al 17% a França.

Per altra banda, val la pena saber que l’any 2005 el salari mínim representava una tercera part dels ingressos bruts a serveis i indústria a Estònia, Romania, Polònia i Eslovaquia i la meitat a Irlanda, Luxemburg, Malta i Bulgària. Als USA, per la seva banda, representava un 32% dels ingressos mensuals bruts.

 

Immigració i gènere

La immigració s’està tractant de forma perillosa i barroera com a eina electoral per part dels partits de dretes i fins i tot dels que es reclamen de “centre”. No faré cap comentari. Donarè tant sols algunes dades que em semblen especialment interessants per a reflexionar:

1. Segon les Nacions Unides, una de cada sis persones en el món són treballadores immigrants.
2. La immigració representava el 80% del creixement global de la població de la Unió Europea abans de la darrera integració, era la responsable del creixement demogràfic, i a més en les edats més productives.
3. Un 73% dels immigrants asiàtics són dones i pel que fa a determinats països de la Unió Europea la feminització ha arribat pràcticament a la paritat.
4. És doncs evident que s’està enfortint la divisió de gènere del treball a nivell mundial, i caldria considerar amb urgència la feminització de les polítiques d’immigració. Dissortadament, aquest és un més dels temes socials que pateix una visió deformada molt tradicional i masclista, i sembla evident que calen polítiques de reagrupació familiar diferents, replantejament dels sistemes d’ajudes i benestar no només des de la Conselleria de Benestar o de Treball, sinó també des dels ajuntaments.
5.- Les polítiques d’acolliment no ajuden a fer visibles les dones immigrants, segurament les més invisibles de les dones treballadores.
En aquests sentit, el Lobby Europeu de Dones va denunciar fa poc més d’un any la relativa “neutralitat” de les polítiques comunitàries en matèria d’immigració, que no tenien en compte « la discriminació que viuen les dones immigrades i la seva situació específica. El manteniment d’un enfoc « neutre » de la immigració significa que s’ignoren els drets humans de les dones, així com les seves experiències i necessitats». De fet, encara segueix predominant la concepció ultrapassada de considerar les dones immigrants com esposes i filles dels homes immigrants.

Les propostes que el Lobby Europeu de Dones feia, i que convido a difondre als partits que utilitzen la immigració amb fins electorals són, de forma resumida:

– Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat ;
– Permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral ;
– Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball (principalment treballs de cura i domèstic) i al mercat negre de treball ;
– Regularitzar a totes les persones immigrades que ja estan en el territori de la UE i atorgar un estatut legal independent, drets individuals i accés a protecció social ;
– Combatre el treball clandestí (…) i respondre a les situacions específiques de les dones que s’hi trobin ;
– Promoure la plena participació i integració de les dones immigades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida ;
– Felicitar-se pel pluriculturalisme europeu i defensar el respecte de les cultures i les pràctiques religioses i culturals sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.

 

Serveis de salut i gènere

La Conselleria de Salut de Catalunya s’ha proposat incrementar el treball dels metges i metgesses de capçalera atribuint a aquest primer nivell la responsabilitat del tractament i diagnòstic de malalties com la Fibromialgia i la Sindrome de la Fatiga Crònica i fent que assumeixin en determinats casos tasques de pediatria, i tot en l’horitzó de descarregar de visites al personal mèdic especialitzat.

La primera reflexió que em sembla evident és que cada vegada l’atenció primària està més feminitzada (són cada vegada més les doctores que ens atenen), i que semblen també especialment feminitzades les responsabilitats que s’els hi volen encomanar: són en la seva majoria dones les que pateixen la SFC i la FM, però són també dones les que acompanyen al seu fill o filla al pediatra. Sembla especialment injust que si es produeix una situació de desajust o frustració en la qualitat de l’atenció dels serveis públic de salut hagin de ser en la seva majoria dones (les metgeses d’atenció primària i sense que en tinguin cap culpa) les que en pateixin les conseqüències com a professionals i també, en el altre costat, les dones que pateixen determinades malalties o que esperen sense éxit la visita del o la pediatra. Tant unes com altres es veuen abocades a la frustració personal i professional perquè són les primeres víctimes de la pèrdua de valor dels serveis públics de salut.

És evident, una vegada més, que som les dones les primeres interessades en que es mantigui un servei de salut públic de primer ordre, perquè anar laminant la qualitat de l’atenció té un biaix de gènere que em sembla especialment colpidor.