Onada de vagues obreres a Xina

Fotografia: Tyrone Siu/Reuters

—

Ho he llegit avui al Guardian, però també en dóna notícia l’Antoni Puig Solé:  

“La Xina s’ha convertit en una gran potència econòmica mundial, i això li ha permès  treure a milions de persones de la pobresa severa. Però aquesta transformació ha tingut un cost social elevat, ha fomentat la corrupció i ha donat lloc a una minoria molt rica.   Ara els obrers xinesos han decidit mobilitzar-se contra l’explotació desenfrenada de les multinacionals, sobretot en les empreses de tecnologia punta vinculades a la cadena mundial de producció.

Les vagues s’han portat a terme  des de fora de les estructures sindicals oficials i ja han arrencat augments salarials espectaculars. L’activitat dels vaguistes es beneficia de la política de fill únic aplicada durant les últimes dècades i de les millores de vida en el camp. Ambdós esdeveniments han reduït el pes de l’exèrcit industrial de reserva.

Fins a ara, les autoritats xineses han adoptat una actitud complaent i això ha sorprès a les grans empreses multinacionals i als mitjans de comunicació convencionals. L’actitud governamental té una doble explicació: En primer lloc, la pressió per a millorar els salaris concorda amb el canvi de les polítiques del govern que ha apostat per afavorir el consum intern. En segon lloc, l’èxit de les vagues ajudaria a reduir les desigualtats socials que, com hem dit més amunt, han crescut conforme Xina s’anava industrialitzant i  s’han convertint en una amenaça per a les autoritats xineses.

La premsa occidental s’ha dedicat durant anys a expressar el seu entusiasme per les privatitzacions i l’obertura econòmica de Xina amb la finalitat de fer creure que els èxits es devien a l’aplicació de polítiques neoliberals. Per altra banda, la precarietat de les condicions laborals dels assalariats xinesos en les empreses multinacionals i en la seva cadena de subministraments s’ha utilitzat de palanca per a empènyer cap avall els salaris dels treballadors en altres parts del món.

Però la major part de l’economia xinesa es manté sota control públic i això també ocorre amb el seu sector financer la qual cosa, fins a ara, li ha permès torejar la crisi econòmica internacional en condicions més favorables que les de la resta dels països industrialitzats. És normal, doncs, que ara els treballadors xinesos intentin treure profit d’aquesta situació.

Aquestes vagues estan causant preocupació en els cercles financers internacionals. Els treballadors de tot el món, en canvi, hem de observar-les amb simpatia.”

Que els treballadors i treballadores xineses tenen molts motius per lluitar per la millora de les seves condicions de treball ho demostra el fet que a la província de Guandong –altament industrializtzada–s’està debatent que treballadors democràticament elegits puguin portar a terme la negociació col.lectiva a fi de millorar salaris, jornada de treball (massa llarga) i condicions de treball.

“Les regulacions s’han revisat desprès pels problemes que s’han viscut a la Foxconn i a Honda,” diu Ou Guangyuan, president del comité del Congrés del Poble de Guangdong. Però de fet, el que va preocupar més va ser l’onada de suicidis a empreses electròniques com la  Foxconn, que fabrica els  iPhones i altres productes Apple, i que ha fet créixer la preocupació  per les condicions de treball de la factoria.

“Es tracta d’un procés molt encoratjador, però caldrà veure com acaba,” ha declarat el Dr. Gan Li,  professor d’economia a la Cheung Kong Graduate School of Business. Afeigeix que Guangdong ha estat més endavantada que altres províncies pel que fa als drets laborals, i ho explica en part per l’enorme quantitat de persones que hi ha immigrades, i en part perquè Internet els ha permès agafar confiança en les seves reivindicacions en llegir que empreses com Honda han augmentat els salaris desprès de l’onada de vagues.

Les autoritats volen mantenir el creixement econòmic i temen que les demandes dels treballadors espantin als inversors estrangers. Però sembla que també els preocupa la realitat dels greuges obrers: segons informa China Daily les rendes salarials han vist disminuir any rera any  la seva proporció en relació al PNB des de l’any  1983 fins el 2005.

El Dr Liu Kaiming del  Institute of Contemporary Observation ha dit que malgrat l’oposició empresarial, és molt probable que es dictin les lleis que els treballadors i treballadores reclamen.  Tot i així, alerta de que “Hi ha moltes lleis a Xina i la qüestió fonamental és com es porten a la pràctica. I un problema afegit és que moltes vegades els treballadors i treballadores ni tan sols saben que les lleis existeixen i per tant, ignoren com es poden protegir….”

 

Un altre món (millor) és possible

José Luis de la Torre Lorente fa lluita ideológica de la bona amb els seus videos. Aquest és el segon realitzat per IU. El primer no em vaig veure en cor de reproduïr-lo… L’horror era a Gaza a flor de pell, com ara, però Hebe de Bonafini, Chávez, Allende i el Ché Guevara, ens ensenyen que la història ens pertany. Sols cal que ens ho creguem, que les nostres raons s’escoltin amb més força, que no ens deixem vèncer pels somriures irònics del Soros de torn… i que ens disposem, dempeus, a ser els i les protagonistes del nostre futur.

El nom del videu és “Ideales y Utopia”… però amb aquests ideals, amb aquesta força, amb aquesta convicció de la raó, la utopia és necessaria i es pot tocar amb les mans, i un altre món (molt millor) és possible!

(Gràcies, José Luis, espero la tercera entrega…)

 

Gordon Brown dona classes de nacionalizació

Molt més fort que Rajoy deixès anar que la desfilada del 12 d’Octubre és un “coñazo” és que els caps de govern de l’eurozona prenguessin nota la tarda del diumenge sobre com Gordon Brown ha nacionalitzat “temporalment” els principals establiments de la banca anglesa. Els grans defensors del “laissez-faire” han d’intervenir, conjuntament, desfent la tendència ja massa alarmant de que quan hi ha problemas al territori de la Unió Europea, cada país mira per ell… I ho fan anant a classe de qui no està al Sistema Monetari Europeu ni té com a moneda l’Euro!

De fet, les costures del Pacte d’Estabilitat, de les polítiques que sustenten el Banc Central Europeu i la seva suposada independència de tota politica, han esclatat. Ningú ho diu, però no serveix ara per res el Tractat de Maastricht, ni la versió vergonyosa de la Constitució europea fallida, el Tractat de Lisboa i el lliure moviment de capitals que sanciona. No ho volen reconèixer, però els ciments neoliberals estan trontollant, amb perill de ruïna total, i deixen veure les greus esquerdes d’aquestes semi-constitucions fetes a esquenes de la gent…

I si el sistema bancari espanyol s’en escapa –de moment– és perquè des del Banco de España s’havien mantingut unes regulacions molt més estrictes del que el neoliberalisme europeu i “global” demandava (i criticava)… Ves per on, no regulacions abans vol dir, ara, nacionalitzacions!

Els governs de la UE demostren de nou la seva incapacitat per veure l’economia com un conjunt, i no assumeixen fer un front comú per protegir els sectors productius, la ocupació i els serveis socials de la UE. És necessari que es posin a controlar seriosament els moviments internacionals de capital, reforçar els Fons Estructurals i el control públic dels bancs privats, a més de mantenir els fons públics a la banca que s’ha nacionalitzat, preservant-la de futures privatitzacions. A més, en contra de la moda de les privatitzacions, haurien de comprometre’s a evitar l’entrada de capital privat en els que anomenen “serveis d’interès públic” (com el sistema públic de salut) en el sistema públic de pensions i la seguretat social.

Guanyarien en credibilitat si emprenguessin mesures per a suprimir els paradisos fiscals i tota l’actuació de frau i especulació que els ha fet nèixer i créixer, impedir les deslocalitzacions d’empreses perfectament rendibles i assegurar el nivell d’inversions productives i d’ocupació estable i digne i de salaris.

Finalment, haurien d’aturar i l’alta volatilitat dels mercats de divises posant fi als privilegis de la moneda dels Estats Units, vigilant que la revaluació de l’euro i altres monedes no impliqui perjudicar la capacitat exportadora dels paísos amb economies més febles de l’Euro-zona o dels mercats asiàtics.

Aquestes serien unes bones bases per afrontar, a continuació, la crisi alimentària i de productes energètics.

 

EL DR. ESTAPÉ I LA CLASSE OBRERA

Quan hi ha tant d’intel•lectual llepafils que s’horroritza per la utilització del concepte “classe obrera”, el Dr. Estapé l’ha posat de forma reiterada en els títols dels seus articles. La darrera vegada ha estat avui mateix, al suplement Dinero de La Vanguardia on publica puntualment, cada diumenge, a la part inferior de la pàgina 8. El d’avui es titula, per a menys ambigüitats, “la classe obrera d’ahir i d’avui”, i sembla ben bé que el Dr. Estapé –des de León—s’hagi sumat a la campanya contra la directiva europea de les 65 hores.
En un viatge a través del temps, relaciona –de forma que pot resultar en certa manera inquietant per alguns lectors de La Vanguardia– les dades sobre la realitat de l´època que coneixem pels metges higiniestes Monlau i Salarich, amb La Gloriosa de 1854, sense deixar de recordar que Pedro Laín Entralgo ja hi va veure en aquesta Revolució una revolta contra la misèria del proletariat, cosa que no és d’estranyar si a les fàbriques tèxtils de Vic, en records de l’època, “el látigo colgaba muy cerca de cada telar”.
Ja en el segle XIX i seguint en les condicions de treball i vida de la classe obrera, ens explica una visita seva feta a Sabadell uns cinquanta anys enrera. I diu: “ Pues bien, observando junto al dueño de aquella industria las instalaciones, me llamó la atención, sobremanera, la prisa de centenares de obreros, todos con su granota, que corrían para enfundarse otras nuevas granotas…Visto el acelerado cambio de uniforme y de puesto, le pregunté al empresario de qué se trataba tanto movimiento. Sencillamente, me dijo, “los del segundo turno les llamo, despectivamente, los del turno del sueño”. Quise mayor explicación y la tuve: los dos turnos seguidos representaban 16 horas de trabajo ininterrumpido y, de este modo, redondeaban un salario que casi no les bastaba para ir y volver a Sabadell.”

Ara es podrien tranquil•litzar algunes consciències perquè aquesta duració de jornada queda reservada a la població immigrada.

Misèria en les condicions de vida de la classe obrera i jornada de treball fins a l’extenuació han anat massa vegades plegades a la història. I no hi són alienes les condicions i la repressió exercida a les persones treballadores immigrants, ja que des del moment en que entren en el mercat de treball, són també part indestriable de la “nostra” classe obrera.
La dinàmica d’explotació creixent, fins als camps de la vergonya, sols acaben quan lluites glorioses s’hi oposen. Per això l’article també queda obert quan el Dr. Estapé, fent un darrer salt en el temps, ens porta a fins fa ben pocs dies, al projecte de la CE per allargar la jornada laboral, que dinamita la vella norma “dels tres vuits” (8 hores de treball, 8 hores de lleure i 8 hores de son)… I acaba dient com aquell que rés: “Hay quien atribuye una gran parte del no de Irlanda a la oposición a este proyecto laboral…”

Em consta que dirigents importants del PSC-PSOE llegeixen cada setmana l’article del Dr. Estapé. M’agradaria de saber com aquesta setmana entomen el repte si entenen la classe obrera dels nostres dies tal com és, en la seva diversitat, i en la desesperada lluita d’una bona part d’homes i dones des de qualsevol continent que venen aquí per formar part, amb tots els papers que calguin –o sense papers– de la classe obrera de Catalunya .

 

Jornada laboral més llarga? No, gràcies!

Segons comunica l’Agència Catalana de Notícies. “la setmana laboral podrà superar les 48 hores i allargar-se fins a 60 o, en el cas de les guàrdies mèdiques, fins a 65. Així ho han acordat aquest dimarts a la matinada, després de quatre anys de negociació i en una maratoniana reunió a Luxemburg que s’ha allargat més de dotze hores, els ministres de Treball de la Unió Europea, tot i l’oposició de l’estat espanyol i de Bèlgica, Xipre, Grècia i Hongria i les reserves de Portugal i Malta. El ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, ha advertit que l’ampliació de la setmana laboral, una flexibilització que Gran Bretanya exerceix des del 1993, és un retrocés en els drets socials dels europeus.”

I ja està? Ja n’hi ha prou amb “advertir”? Qui més es sumarà a les “advertències”? Quin sindicats? Quines associacions de dones? Quins partits?

Qui –més enllà de les “advertències”– denunciarà, protestarà, s’oposarà a aquesta mesura? Qui voldrà que es respectin els drets socials europeus i no es limitarà a “advertir” que retrocedeixen… I sentirà vergonya per la velocitat amb que retrocedeixen…! (Es recorda algú encara de la reivindicació i la conquesta a França de les 35 hores..?)

La redistribució de la renda entre treball i capital s’inclina cada vegada més, en els darrers anys, en benefici del capital. Com hi contribuirà a reforçar aquesta tendència la normativa que ara s’imposa? I com repercutirà en la divisió del treball per gènere? No és fàcil deduir que també augmentaran les hores de treball de les dones a la llar, incrementant les desigualtats en tots els sentits, i perjudicant sobre tot els drets de ciutadania de les dones?

Si algú encara no ha llegit o no entès què volia dir Marx quan parlava de plusvàlua absoluta, doncs és això! Ell també ens va advertir, però d’això en fa gairebé 150 anys… No hem après res en aquest segle i mig? Tan dèbils volem semblar perquè les grans empreses europees no en tinguin prou amb la plusvàlua relativa i s’atreveixin a fer normatives per ampliar l’absoluta?

Com diu el meu amic Juan Manuel Patón: “Para resolver la crisis a favor de quienes la han provocado, el neoliberalismo va a dar una nueva vuelta de tuerca a los trabajadores europeos, ahora con un retroceso de casi un siglo en un derecho social esencial. Visto en el contexto mundial, podemos comprobar que los gobiernos de los países ricos están cada vez más al servicio del poder económico transnacional. El neoliberalismo -la fórmula del capitalismo en la era de la globalización- no tiene suficiente con expoliar a la mayor parte de la humanidad presente y futura, sino que también empeora las condiciones de vida y trabajo de los trabajadores de los países enriquecidos para concentrar aún más la riqueza cada vez en menos manos. El neoliberalismo es el antiprogreso.”

 

Estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya

El treball que es presenta s’inscriu en el marc dels estudis sobre els efectes de la globalització en els països desenvolupats i la seva repercussió de gènere; es proposa valorar algunes crisis empresarials i deslocalitzacions que s’han patit a Catalunya, donant el màxim protagonisme a les dones treballadores afectades. L’estudi conclou en 16 línies de treball que poden considerar-se orientadores per a fer front als riscs i les inseguretats dels tancaments d’empreses en la lògica de la globalització.

1. Polítiques laborals concretes que des d’una visió de gènere, ajudin a combatre l’ocupació en precari.- Aquest tipus d’ocupació es dona en el transvasament d’ocupació industrial al sector serveis, amb la reducció dràstica de les condicions laborals: des dels salaris a l’estabilitat, i afecta especialment a les dones, i de forma especial a les dones immigrades.

2. Polítiques públiques que ajudin a internalitzar els costos socials.- La immensa majoria de la població i el medi assumeixen els costos ecològics i socials d’una organització econòmica especialment permissiva. Les reglamentacions no haurien de permetre que les empreses es desentenguin dels estralls socials, ecològics i humans que provoquen en no assumir els costos socials del seu funcionament.

3. Polítiques del mercat de treball que ajudin a una menor rotació en els llocs del treball.- Aquest problema és especialment important en el sector del comerç i l’alimentació. Però també existeix una forta rotació en els serveis de cura de les persones (llars per a la tercera edat, per exemple, que només poden empitjorar algunes de les patologies augmentant el grau de confusió i desemparament). A més, una plantilla amb fortes rotacions de personal implica menys compromís dels treballadors/es en l’acció sindical.

4. Polítiques d’immigració fortament positives per a les dones.- En relació a aquest tema voldríem recordar algunes de les recomanacions que s’estan fent a nivell de la UE per part del Lobby de Dones Europeu: “Que totes les dones immigrades puguin defensar els seus drets i lluitar contra totes les formes de discriminació de les que en són víctima en la seva pròpia família i comunitat; permetre el seu accés al mercat de treball i a les oportunitats de formació laboral; Lluitar contra els mecanismes polítics i culturals que, a cada estadi de la immigració, releguen a les dones a certs sectors i llocs de treball i al mercat negre de treball; combatre el treball clandestí; promoure la plena participació i integració de les dones immigrades a la vida social, cultural i civil, i reconèixer la seva contribució a la societat d’acollida; defensar el respecte de les cultures, sempre que no puguin servir mai per justificar una violació dels drets humans fonamentals de les dones.”

5. Una implicació més clara i directe dels Ajuntaments en les crisis del seu territori, amb actuacions que contemplin el biaix de gènere.- En base a les experiències recollides en terres lleidatanes durant l’elaboració del treball, proposem la participació activa, recollida de dades, i comissió de seguiment per part dels Ajuntaments, a més de partides en els Pressupostos municipals per a la igualtat de gènere i en especial assegurant la igualtat d’oportunitats.

6. Empreses d’outplacement.- Assegurar a les seves polítiques una perspectiva de gènere, i no només el comportament que assegura un nombre superior de recol•locacions en base a reproduir en el mercat laboral la divisió del treball tant esbiaixada des del punt de vista del gènere, intentant mantenir el sou i una feina semblant en el nou lloc de treball.

7. Creació d’ocupació pública en serveis d’atenció a les persones.- Aquesta és la millor manera de facilitar polítiques “amigues de les dones” i acostar-se als nivells de benestar dels països més desenvolupats de la Unió Europea introduir la negociació col•lectiva en aquest sector per establir bones condicions d’ocupació i salarial. La desestructuració del sector serveis empitjora les condicions de treball i s’hauria de tenir especial cura en aquells convenis que tenen baixos salaris estructurals, per als quals prendre l’IPC com a única base de referència en la negociació no fa més que mantenir o fins i tot incrementar les condicions de desigualtat salarial en la classe obrera.

8. Formació.- A l’estudi s’ha posat de manifest el problema estructural denunciat en relació a la formació continuada. Es necessari augmentar les facilitats per a poder compaginar feina amb formació, i calen programes de xoc molt acurats i individualitzats quan les treballadores es troben en situació d’atur. Caldrien cicles formatius especials per a persones (dones) de més de quaranta anys i limitacions en l’aprenentatge, vigilar que les empreses que fan contractes en pràctiques, que tenen l’obligació de donar formació, realment la facin efectiva i trencar els esquemes mentals d’ocupació “per a homes” i “per a dones”. Una de les millors maneres d’acabar amb la segregació ocupacional pot ser que de les escoles de FP en surtin dones perfectament qualificades en els oficis considerats tradicionalment com “feina d’homes”.

9. Auto-ocupació.- Revisar les ajudes que proporcionen les administracions en foment de l’autoocupació, i que acaben repruduïnt els rols tradicionals de gènere. Catalunya és terra de dones treballadores i emprenedores, i obrir un negoci pot ser l’única manera de no abandonar el món dels treballs remunerats quan per l’edat, el lloc on es viu o la dificultat per aconseguir una feina digna es fa difícil formar part de la nòmina d’una empresa. El fet és que el nombre de dones “autònomes” o empresàries augmenta d’any en any, encara que la gestió de franquícies superi en molt les opcions cooperatives.

10. Horaris.- Caldria seguir treballant des de les institucions en aconseguir horaris de comerços i serveis “amics de les dones assalariades”, però també oposar-se a la flexibilització d’horaris poc amiga de les dones: per exemple, concentració de la jornada laboral en 4 dies, etc., difícils de resistir per part de les dones i que pot representar una desfeminització de la plantilla.

11. Salaris.- Reducció de la desigualtat salarial entre homes i dones i reducció del ventall salarial per disminuir les diferències entre assalariats, que està augmentant a nivell mundial. A nivell individual, les dones han d’exigir programes de reciclatge no sexistes, i acabar amb la tradicional orientació de les dones cap al sector serveis i dels homes cap els sectors tècnics. A nivell col•lectiu: de sindicats, de grups socials, de qualsevol organització, cada vegada més s’ha de qüestionar un sistema econòmic que pensa exclusivament en el desenvolupament econòmic i deixa de banda el desenvolupament social.

12.Un impost contra tancaments.- Es tracta d’una posposta que Lourdes Beneria suggeria per evitar que les empreses amb beneficis es deslocalitzin. La mecànica proposada és que “quan les empreses estan interessades en invertir en una determinada localitat és el moment perquè l’Ajuntament signi el corresponent contracte amb les empreses, mitjançant el qual es comprometen a quedar-se durant un període de temps de 20 ó 25 anys a la localitat i, en cas de marxar abans del període estipulat, tenir l’obligació de pagar un impost de tancament.”

13. Disposar d’ajuda psicològica.- La Dra. Montserrat Moreno Marimón recomana poder acudir a una dona psicòloga en els expedients amb acomiadament, i els assimilava a qualsevol catàstrofe, amb una funció igualment important. I recalcava que calia que fos dona psicòloga per ensenyar a les dones l’empoderament de si mateixes, “del que són capaces de fer.”

14. Prejubilacions.- No sembla que una bona solució sigui demanar prejubilacions, en especial per a les dones. Carme Torres ens explicava el diferent comportament d’homes i dones a la banca davant la política de pre-jubilacions de les empreses, ja que les dones es resistien a tornar a casa a fer les feines de tota la vida a jornada completa.

15. Reclamar la interdisciplinarietat en els estudis de gènere.- Com deia la Dra. Montserrat Moreno, les dones tenim facilitat per saber lligar les coses, per veure les relacions que es volen invisibles, i ho atribuïa a les dificultats que ens han fet créixer. A més, les dones tendim a cercar explicacions més amples i globals per a les coses, i no ens satisfà el resultat que permet veure el món i els seus problemes des d’un punt de vista únic i estret. En aquest sentit, podríem reivindicar per a les dones una visió més rica, complexa i humanista.

16. Demostrar que són artificials les muralles entre l’esfera privada i la pública, entre els treballs assalariats i els de cura, de relació, etc.- Des d’un punt de vista més sindical, i en paraules de Juan Manuel Tapia: “El model d’empresa dominant econòmicament segueix generant un model de societat. Hem viscut l’empresa fordista i hem viscut la societat fordista. Era una empresa fortament generadora de discriminacions de les quals la nostra societat i les nostres empreses són hereves encara avui dia. Si els empresaris, amb les noves organitzacions del treball, han creat les condicions per trencar aquesta barrera entre allò públic i allò privat, perquè cada vegada han fet més exigències a l’espai privat de les persones per posar-ho al servei de l’organització del treball, amb la flexibilitat del tipus de feina es veu clarament que envaeix els espais privats. Per tant, hem d’exigir que hi hagin nous intercanvis: l’empresa no pot estar aïllada autàrquicament de la societat (…) Per tant hem de poder exigir drets personals a les empreses. I per això és el moment per exigir un canvi a l’empresa que es converteixi, també, en un motor generador d’igualtat.”