RSS

Arxiu d'etiquetes: Hepatitis C

O pagues el SOVALDI… o “agua bendita”

Les declaracions fetes per una ex directiva de Gilead a La Sexta ens han indignat, de nou, amb els laboratoris ferotges, però justifiquen el títol i el contingut de l’article de Toni Barbarà  “Hepatitis C: la borsa o la vida” que crec fonamental difondre junt a  la reacció dels malalts d’Hepatitis C davant el cinisme corporatiu de Gilead:

Es patético. Es indignante una justificación del capitalismo duro y crudo”. Indignación y rabia es lo que produce en los enfermos de Hepatitis C escuchar las declaraciones de la exdirectiva de Gilead. “Las compañías lo que hacen es redistribuir la riqueza, a partir de qué precio es lícito dejarnos morir”, decía la exdirectiva. Aseguran que no es cierto que la farmaceutica que comercializa el Sovaldi haya asumido ningún tipo de riesgo. “Son los únicos que asumen el riesgo, las compañías farmacéuticas y detrás todos los pequeñitos inversores”, decía. Quique Costas, de la plataforma gallega de afectados por la Hepatitis C, considera que este no ha sido el caso. “Gilead ha comprado una patente, ha comprado un laboratorio sin haber arriesgado un duro”.

Consideran que se trata de declaraciones completamente frívolas. “¿Cuánto cuesta tratar a un paciente en Egipto? Estarán tratando con agua bendita o algo así”, decía ella, y los pacientes responden: “A partir de qué precio es legítimo tratarnos con agua bendita como propone esta señora”. Y en ningún caso dicen se puede justificar que el Sovaldi se pague a un precio u a otro según la renta per cápita del país. La impotencia crece cuando vuelven a escuchar esto: “Muchos pacientes decían hasta que no esté muy malito no me trato”…

 

image

HEPATITIS C: LA BORSA O LA VIDA

No és un titular sensacionalista, sinó una realitat palmària. Milers persones afectades pel virus de l’hepatitis C, a Espanya, a Europa i milions el món perdran la vida, literalment sense eufemismes, a mans de la borsa de beneficis de les multinacionals de farmàcia.

Perquè paradoxalment la bona notícia és que la investigació biomèdica, finançada en substància pels sistemes públics, ha descobert i produït una sèrie de nous fàrmacs contra el virus de l’hepatitis C, cada vegada més eficients, més ben tolerats, més resolutius. Tres noves molècules en l’últim any i segueixen apareixent noves: Simeprevir, Daclatasvir, i la més coneguda i mediàtica el Sofosbuvir (Sovaldi) que a l’associació deguda en cada cas arriba curacions de més del 90% de casos. La vida ..

La mala notícia és que els laboratoris que tenen les patents de producció i distribució volen i imposen la seva brutal negoci a costa de les persones malaltes. Gilead del nefast Donald Rumsfeld – és el paradigma, de l’empresa – fons capital risc – que compra el principi i multiplica el preu per aplicar el major lucre en cada territori / mercat. Els preus són desorbitats i un tractament de 12 setmanes, el de més durada, pot suposar 40.000-65.000€ a Espanya, més encara a França o EUA. I els sistemes públics de salut no poden o no estan disposats a aquest “malbaratament”, tot i saber que curar és aquí una vegada més el més avantatjós, fins i tot en l’econòmic. Curar és una obligació imperiosa, ètica i social.

No és (només) una qüestió mèdica.

imageAixí doncs des del passat any tenim a les mans l’opció de guarir (no pal·liar) milers de persones afectades, … si poden pagar el preu.

Qui són aquestes afectats? Per al tipus C d’hepatitis viral, el contagi és via sang. A diferència de l’A o B, no és per aliments, aire o contacte o altres fluids. A diferència d’elles NO disposa de vacuna. La gran majoria de malalts van adquirir el virus mitjançant una transfusió o material sanitari en els propis hospitals, sobretot abans de 1992 en què es va començar a identificar i garbellar la sang a transfondre i quan es van implantar procediments normats.

Per descomptat que cada cas és diferent i particular. Que cal considerar i aplicar el tractament òptim en cada pacient, en funció de les seves característiques, patologies, del genotip concret del virus (de 6 possibles), l’estadi de la malaltia (de fases I a IV segons evolució i gravetat). Que caldrà considerar anteriors fracassos terapèutics, intoleràncies, situacions particulars d’altres patologies, lactància o embaràs, etc. Per descomptat que serà el criteri clínic qui estableixi, pauta i classifiqui cada situació, però fet i fet és el criteri de solvència econòmica el determinant en cada cas i en cada país.

Mentre comitès d’experts, fonamentalment vinculats a les grans farmacèutiques, decideixen els protocols i criteris d’inclusió / exclusió de pacients a tractar amb els nous fàrmacs, mentre es fan comptes, mentre els governs van calculant el nombre de malalts i d’euros a “gastar “, mentre passen els dies, cada dia moren a Espanya 12 persones afectades d’Hepatitis C. Irremeiablement, tot i que existeix el remei.

De quants pacients parlem?

Aquesta és una dada fonamental. La malaltia pot mantenir silent, sense símptomes durant molt de temps. De fet sabem que només es diagnostiquen un 40% dels malalts reals … quan la malaltia crònica es descompensa i es manifesta amb simptomatologia i exploracions. L’evolució negativa deriva en cirrosi i insuficiència hepàtica letal o en càncer de fetge, a més de moltes altres afectacions. Estem parlant d’una malaltia, en massa casos, mortal.

Les dades que es manegen són de 600.000 afectats, segons els hepatòlegs mostren que 170.000 persones estan diagnosticades d’hepatitis C a Espanya, dels quals el 40 per cent estan en fase 3 o fase 4, en aquest últim cas parlem de cirrosi. D’aquesta 40 per cent hi ha uns 35.000 cirròtics greus avançats, “amb una esperança de vida molt curta si no se’ls dóna tractament avui mateix, amb la consciència que potser demà ja serà tard“.

Les persones SÍ poden entendre el que està passant. No perdre en llenguatges tècnics. Les necessitats peremptòries i els drets ciutadans

Cal rebutjar la teoria que predica que aquestes qüestions de tipus mèdic són “massa complexes” per a profans. Malauradament les persones afectades acaben convertides en expertes a base d’assajos, tractaments, intoleràncies, però en qualsevol cas tots i totes ciutadans i ciutadanes té el dret a conèixer i decidir sobre el seu futur i pot entendre i optar per la seva voluntat, sacrifici i qualitat de vida. I això no és tema exclusiu de professionals “bates blanques” (que també) sinó de tota la ciutadania.

És més, només es podrà abordar amb garanties i equitat el problema si és amb la participació activa i empoderada de la ciutadania, especialment d’afectats però no només d’afectats, en forma de plataformes, associacions, organitzacions cíviques.

Els interessos creats i mantinguts. Les “farmacèutiques”.

El moll és l’alt preu d’aquests productes. Com deia a l’inici el preu és aleatori i fruit d’un estudi de mercat. El que realment ho determina en cada país és la perspectiva / expectativa de benefici, el nombre de possibles pagadors, el màxim a esprémer al sistema públic. Parlem de patents, que no de costos de producció. La veritat és que la producció neta d’aquests principis en genèrics i fabricats a l’Índia o altres països que rebutgen la tirania dels registres de multinacionals és de més o menys 100 € per tractament. Un preu absolutament assequible per la gran majoria de sistemes públics que actualment han d’invertir milions en totes les parts del globus on disposen de atencions públiques.

Una altra discriminació sobrevinguda en aquest país és que estant les competències en sanitat transferides a les CCAA s’estan donant casos d’inacceptable inequitat en funció de cada govern autònom i de les seves particulars comptes, prioritats, interessos i conjuntures.

Hi ha solucions. Es pot. S’ha. Cada dia moren 12 persones És urgent ¡!

L’hepatitis C podria estar controlada a Espanya en 2030 si els nous i costosos fàrmacs antivirals d’última generació s’administraran a bon ritme, almenys a entre 10.000 i 12.000 pacients a l’any, segons Ramon Planas, cap d’Aparell Digestiu de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona “El més car és no tractar“, ha assegurat Joan Berenguer, especialista en malalties infeccioses de l’hospital Gregorio Marañón,

IU diu a la seva Moció:

“Entendemos que el Gobierno no ha hecho lo debido para garantizar un tratamiento para todos los afectados susceptibles de beneficiarse del mismo. Aduce problemas de financiación, debido al elevado coste del tratamiento individual, pero no ha hecho uso de las herramientas que están a su alcance. El acuerdo sobre propiedad intelectual de la Organización Mundial del Comercio (Acuerdo ADPIC) permite la utilización de licencias obligatorias, esto es, permisos para que un gobierno pueda producir un producto patentado o utilizar un procedimiento patentado sin el consentimiento del titular de la patente. Es decir, según los acuerdos internacionales firmados, el Gobierno español podría autorizar la producción de genéricos basados en la patente de Sofosbuvir para dar tratamiento a precio sostenible. Es más, en casos como el que nos ocupa, de auténtica emergencia sanitaria y de prácticas empresariales anticompetitivas, el Gobierno no está obligado a intentar negociar una rebaja de precio con el propietario de la patente, sino que puede imponer directamente el precio que considere oportuno, adecuado y justo.

La única limitación, que no forma parte del acuerdo ADPIC (modificado en 2003), es la decisión voluntaria de algunos países desarrollados, entre los que se encuentra España, de renunciar a la importación de genéricos producidos bajo licencia obligatoria en terceros países, herramienta que sería útil en caso de que no existiera capacidad técnica para la producción del medicamento genérico en el propio territorio nacional.”

Lluitar és salut.

Un cop més. Un altre cop i com sempre els drets no imploren, s’exerceixen. La lluita, com la desenvolupada per les Plataformes que sorgeixen a tot l’Estat, i l’emblemàtica de la tancada en el 12 d’Octubre a Madrid. Lluita que és ja salut i la salut creix, es desenvolupa i es preserva amb la lluita. Una lluita social justa, legítima, necessària, urgent i sense co-repagaments que ja hem pagat i finançat el sistema públic.

Exigir al Govern provisió de fons per a la prestació de tractaments immediats, denúncia de la patent i adquisició lliure de genèrics, posada en marxa d’una vegada d’una indústria farmacèutica pròpia i pública on produir fàrmacs de provat interès social.

‘Tractament per tots i totes els afectats que ho necessitin, JA!

Toni Barbarà
Metge i secretari de DEMPEUS per la Salut Pública https://dempeusperlasalut.wordpress.com/

 

 
 

Etiquetes: , , ,

PEL BÉ DE LA NOSTRA SALUT: ni mútues privades, ni laboratoris ferotges

PEL BÉ DE LA NOSTRA SALUT: NI MÚTUES PRIVADES, NI LABORATORIS FEROTGES

image

Ens espanten, ens fan tirar enrere, ens coaccionen, però ens ofereixen bàlsams i remeis si podem pagar el seu preu. Estem començant a oblidar el xantatge que va suposar la falsa epidèmia de Grip A quan ja se’ns advertia que els laboratoris no troben rendible investigar en nous antibiòtics, i que d’aquí a poc hi haurà bacteris resistents que serà impossible vèncer. I han arribat a superar totes les barreres de dignitat posant preus de monopoli (és a dir, sense cap contacte amb els costos reals) i, sense cap bri de sentit social, a medicaments que curen la IVH/SIDA i l’Hepatitis C. Ara ja sabem qui hi ha darrera Gilead, el laboratori que especula amb el SOVALDI, i quins voltors de la guerra i de la mort, com Donald Rumsfeld, estan en el seu consell d’administració. Rumsfeld va ser abans Secretari d’Estat de Gerald Ford del 1975-1977 i de George W Bush del 2001-2006. No el recordem per res de bo, si de cas, pel seu reconegut hooliganisme en les criminals invasions de l’Afganistán i de l’Irak.

Les grans farmacèutiques manen més del que convé, i si es posa en marxa el TTIP manaran molt més encara, per sobre de tota engruna que en quedi de democràcia: Ja fa temps una periodista de l’Agència Reuter m´explicava que a Alemanya ningú arriba a la Cancelleria (ni tan sols la senyora Merkel) sense l’aprovació dels poderosos laboratoris farmacèutics. Però el seu poder és global, i cal ser un polític amb les idees molt clares per posar-los a ratlla: un fet poc conegut és que l’any 2009, el President Rafael Correa va voler que més gent a Equador pogués disposar dels medicaments que necessitava reduint el seu cost. Immediatament, l’ambaixada dels EUA a Quito i les companyies farmacèutiques multinacionals es van posar d’acord amb tres ministres del govern per boicotejar la nova política de salut. Es van reunir a l’ambaixada representants locals de Pfizer, Merck, Sharp and Dohm, Schering-Plough, i Wyeth. El seu objectiu: protegir les seves llicències a l’Equador a costa de provocar una çrisi de govern. Per sort per a la salut pública, l’intent de cop va fracassar, i a l’abril del 2010 Equador va poder importar genèrics d’Ritonavir, el fàrmac contra el VIH / SIDA que ha salvat milions de vides.

I mentre els medicaments necessaris s’escatimen, ens fan prendre més medecines de les que necessitem. Les dues coses, encara que contradictories, donen bons beneficis, però és que també l’accés als medicaments posa de manifest les desigualtats en salut. Un 10% de la població mundial consumeix el 90% dels productes farmacèutics. I tan perjudicial és la seva manca com la seva abús. Espanya i Catalunya en són grans consumidores… Però són necessaris tots els fàrmacs que consumim? Ni pensar-ho. Molts no representen només una pèrdua de diners, sinó de salut. No és saludable la dependència d’una càpsula per dormir, per desvetllar-se, o fins i tot per estimar. No és sa no poder resistir la menor tristesa, per justificada que sigui, sense medicació. Però ens fan creure que no som res sense els productes dels grans laboratoris. I sols tenen raó en molt pocs casos, perquè les supervendes d’alguns laboratoris no és per la bondat dels seus productes, sinò pel gran dispendi que fan en publicitat. El Director de l’Institut de Farmacologia de la UAB, el Dr. Joan-Ramon Laporte, explicava que la indústria farmacèutica dedica globalment el doble (a Espanya el triple) del seu pressupost a promoció comercial que no pas a investigació.

Per no ser preses fàcils dels interessos privats hem d’aprendre a acostar-nos a la salut d’una altra manera. Sense mútues privades, sense laboratoris ferotges, més atents a als nostres drets i als determinants de salut de la nostra societat. I tenim base legal per fer-ho. Així, a la Ronda de Doha, desprès de fortes mobilitzacions i denúncies a nivell internacional, l’Organització Mundial del Comerç es va veure obligada a flexibilitzar la seva defensa aferrissada de la indústria farmacèutica pels efectes que els acords sobre patents provocaven sobre la capacitat d’accès dels païssos més pobres els nous (i caríssims) medicaments. La Declaració de Doha reconeix els greus problemes de salut pública que provoquen, en especial pel que fa a la VIH/SIDA, la tuberculosi, el paludisme i altres epidèmies, i estableix que cada país membre té el dret de concedir llicències obligatòries i la llibertat de determinar les bases sobre les que s’estableixen les llicències. Però, de manera més important, reconeix que “cada país membre té el dret a determinar el que constitueix una emergència nacional o altres circumstàncies d’urgència extrema”.

Ara cal afegir a la llista de malalties que es poden curar si es fa accessible la medicació segrestada la Hepatitis C, organitzar-se com han fet les afectades a Barcelona que ha creat la primera Plataforma per decidir LLUITA i VIURE, i ACTUAR en conseqüència.

Més informació a Dempeus (que fa un seguiment diari de les accions i mobilitzacions) i a La Ratera pel que fa a la constitució de la Plataforma d’Afectats de Barcelona.

 
1 comentari

Publicat per a 22 gener 2015 in Drets Humans, Salut

 

Etiquetes: , , , ,

Cuando la vida tiene precio….

Considera el Gran Wyoming que “cuando la vida tiene precio urge otro modelo”. Diría que mucho antes, porque la deriva de una sociedad dominada por los “des-valores de mercado” ha ido abarcando productos básicos para la vida, reduciendo y prohibiendo su acceso, hasta intentar convertir salud y enseñanza en mercancías prostituidas en manos de amigotes, sectas y buitres. Urge otro modelo porque ya hemos entrado en caída libre en la liquidación de los valores reales de convivencia europeos, como que hacer política por el bien común implica priorizar una mejor redistribución de la renta y la riqueza (y no el carnaval de la desigualdad que se hipertrofia en nuestro día a día). O la apuesta por la igualdad de oportunidades, aunque sólo sea para devolver empleo digno a las generaciones más jóvenes, o investigación a las Universidades, o derechos y responsabilidades sin sesgo de género ni de clase para mujeres y hombres en un contrato social que no sancione esta crisis-estafa en vergonzosas enmiendas constitucionales. Y hay que recurrir a las mejores y más descarnadas denuncias para que todo el mundo lo entienda. Las televisiones públicas deberían asumir su función, incluida y en lugar destacado TV3, y poner en horario de prime-time PSICO, de Michael Moore, pero también “La salut, el negoci de la vida” de SICOM… Así entenderíamos mejor las consecuencias de esa piratería obscena que Boi Ruiz nos niega. Por todo ello, textos como el que sigue (y el próximo número de cafeambllet) deberían ser leídos, discutidos y utilizados para defender una convivencia digna y preservar la salud de los buitres que monopolizan Sovaldi u otros fármacos, y de los CAPIO de turno….

image

(Ante el error del paciente que abre su boca al máximo, el médico le aclara que lo que debe abrirle es su cartera…)

“Los partidarios y promotores de eso que llaman colaboración público privada, también llamada PPP (Public Private Patnership), han tocado techo. Bajo esa lógica de cooperación que adquiere múltiples formas se esconde también la cesión por parte de la Administración de todo aquello que pueda enriquecer a las grandes empresas en detrimento del bolsillo de los ciudadanos.

Resulta obvio pensar que la iniciativa empresarial sólo “colaborará” con la Administración en aquellos proyectos en los que obtenga beneficio, claro, pero el rédito que obtiene la Administración en esos proyectos, puesto que de colaboración se trata, es más complicado de entender y, en cualquier caso, esa colaboración debería tener un límite, alguna línea roja.

Yo vengo de un mundo donde los grandes descubrimientos científicos pasaban a ser patrimonio de la humanidad al instante. Gracias a ello, muchos de los que defienden a ultranza desde la política y los medios de comunicación la falta absoluta de control por parte del Estado en los negocios irían con muletas a trabajar por no haber tenido acceso en su día a la vacuna de la polio, o no habrían sobrevivido a enfermedades como la viruela, actualmente erradicada, o a infecciones que hoy no suponen el menor riesgo gracias a los antibióticos. ¿Alguien se imagina el precio que podría haber alcanzado en el mercado negro la penicilina si su uso no se hubiera universalizado?

Recuerdo ahora la película El tercer hombre, luego convertida en novela, de Graham Greene, donde el malvado Harry Lime se dedicaba, precisamente, a eso, a hacer negocio con la precaria salud de los austriacos en la posguerra de la Segunda Guerra Mundial vendiendo medicinas en el mercado negro. Se consideraba entonces el más execrable de los crímenes.

Ahora es un negocio legal. En la moral del siglo XXI es guay. Nadie duda del legítimo derecho en una sociedad llamada de libre mercado a obtener beneficios de una inversión, pero la falta de intervención del Estado en favor del interés general o, mejor dicho, la intervención del Estado para procurar el máximo beneficio a la industria farmacéutica, que en Estados Unidos quita y pone presidentes a través de eso que llaman lobbies, que no es otra cosa que la compra de voluntades desde el mundo del dinero, ha llegado a convertir en cotidiano, a legalizar de hecho, la especulación criminal, dicho en el sentido más literal del término: una especulación que mata. Que priva del recurso necesario para seguir viviendo al que padece una enfermedad crónica. Me refiero, como muchos habrán comprendido, a la hepatitis C. Llamo especulación criminal a lo que sucede porque el precio al que se vende el fármaco nada tiene que ver con la inversión realizada en la investigación para su descubrimiento, sino con la efectividad del mismo y la exclusividad de una marca a la hora de ponerla en el mercado que no deja elección posible. Si tienes dinero, te salvas. Si no, te mueres. Así de sencillo. Esa es la filosofía. Es la ley del libre mercado. Es el paradigma de los que pregonan que la intervención de Estado en la regulación del mercado es un atentado contra la libertad y una forma perversa de totalitarismo. Para los neoliberales es un dogma.

Según varios informes, ya se habría amortizado con creces el gasto en la investigación del fármaco. El alto coste del tratamiento, que se planteaba en 60.000 euros por enfermo, teniendo en cuenta que es una enfermedad que afecta a millones de personas –los cálculos en EEUU estiman en 3,2 millones los que la padecen sólo en aquel país– obliga a la búsqueda de una solución sin demora y sin que tengan que seguir muriendo de forma gratuita miles de seres humanos por la codicia de unos negociantes sin escrúpulos. De demagogia tachan cualquier propuesta los defensores del tráfico de vidas humanas que, dicho sea de paso, ignoran si padecen la enfermedad, ya que pueden pasar hasta veinte años sin que afloren los síntomas.

Hay que indemnizar al propietario de la patente por un precio razonable, ahora que todavía no se ha aprobado el Tratado de Libre Comercio, el famoso TTIP, donde contemplarían en ese pago el “lucro cesante”, es decir el negocio que hubieran hecho si no interviniera el Estado, y poner el fármaco a disposición de los médicos.

Hay que recordarles a los que se escandalizan cuando se plantean estas medidas que el laboratorio propietario de la patente del fármaco no fue el que la descubrió, sino que la compró a los que dieron con él, con la sana intención de forrarse a costa de la vida de los ciudadanos. Pues eso mismo es lo que tenían que haber hecho las Administraciones Públicas si miraran por el interés del personal en lugar de pasarse el día engrasando las puertas giratorias. Así de sencillo. Se enteran de cuánto han pagado por esa patente y se les da un dinero, vamos lo que se llama una expropiación, que es lo que hacen con las propiedades de los paisanos cuando se traza una carretera, una vía del tren o Eurovegas. Ahí no tienen problemas.

La gente está muriendo. Esta cuestión no es broma ni motivo de rifirrafe ideológico; pone en cuestión la esencia de la utilidad del Estado. Con la excusa de salvar la vida de los ciudadanos dilapidamos fortunas en medidas preventivas sintetizadas en la compra de armamento, medidas que se hacen más incomprensibles ahora que el software de nuestros arsenales se queda obsoleto enseguida.

Sólo la lucha del colectivo de afectados por esa enfermedad, que ha desenmascarado la injusticia social, moral, política y religiosa que supone esta verdadera masacre llevada a cabo con la colaboración de nuestros gobernantes, nos ha hecho tomar conciencia de hasta dónde están dispuestos a llegar. Si se hubieran muerto en silencio, sin hacer ruido, como pretende el actual ministro de Sanidad cuando afirma que las acciones de este colectivo son perjudiciales para la negociación, no se hubiera evidenciado en manos de quién estamos y de qué lado están.

Este no es un caso aislado. Es sólo un ejemplo que nos ayuda a comprender el empeño de estos señores neoliberales por exterminar la investigación científica tal y como siempre la habíamos concebido, como un empeño colectivo al servicio de la Humanidad.

Son muchas las investigaciones llevadas a cabo con un gran esfuerzo de dinero público que cuando están tocando a su fin son vendidas a la empresa privada para que exploten los resultados.

Ellos han tocado techo en su desprecio por la vida de los ciudadanos. Nosotros fondo.

No queda otra, a pesar de la apocalíptica imagen del terror y las amenazas de los organismos internacionales “neutrales”, tecnócratas y apolíticos que dirigen nuestras vidas, que tomar impulso y salir a la superficie.”

 
1 comentari

Publicat per a 14 gener 2015 in Mitjans de comunicaci, Salut

 

Etiquetes: , , , , , ,

 
%d bloggers like this: