RSS

Arxiu d'etiquetes: immigració

Salut i Immigració

Avui que es celebra la Festa d’Avant, amb l’amic Antoni Barbarà i Molina  hem publicat a  l’Avant i a Dempeus per la Salut Pública unes reflexions sobre Salut i Immigració a partir, també de la nostra experiència personal i col.lectiva. Volem aportar alguns elements que ajudin, de manera especial, a combatre la xenofòbia des de la salut i a combatre tota mena de  culpabilitzacions construides a partir de fer responsables a les persones immigrants de disfuncionaments o manca de previsió del sistema (per exemple,  la saturació dels serveis sanitaris). I voldríem ressaltar, de manera especial, que és l’accès a aquests serveis públics de manera estacada, amb els d’ensenyament, una eina fonamental per a la millor convivència.

SALUT I IMMIGRACIÓ DES D’UNA PERSPECTIVA NO CONVENCIONAL

Velas y flores en el lugar de Salt (Girona) donde una mujer de unos  30 años ha muerto tras ser apuñalada en plena calle por su pareja.  (efe)El dia que varem començar a pensar en aquest article es coneixia una trista notícia que marca l’enfocament inicial que li donem: Dissortadament, acabava de saber-se que una dona de Salt havia mort a mans del seu company. Era una víctima més de la violència de gènere que no té fronteres ni colors, però el locutor que l’explicava es va veure en l’obligació de dir que ni la dona assassinada ni el seu assassí eren immigrants… Per què calia fer aquesta observació? Perquè Salt és una localitat amb un percentatge més alt que la mitjana a Catalunya de població immigrada? Perquè s’espera comportaments especialment agressius i patològics dels homes immigrants? (aquesta sospita ens aproparia massa de la xenofòbia, però, a més, ens hauríem de preguntar si val i tenim el recel per a tots els orígens…) Perquè el masclisme és especialment assassí quan l’home té una determinada nacionalitat…? Ja sabem que no és el cas!

Sorprèn massa sovint que agències especialitzades, personal mèdic avesat a treballar en barris o localitats on la població nascuda en un altre país representa un percentatge més alt de la mitjana, iniciïn la problemàtica de la salut de les persones immigrades com feia el locutor per un cas dramàtic de violència de gènere: sense tenir present la seva condició de classe, les característiques dels seus treballs, la precarietat en que viuen les persones, siguin del lloc que siguin.

Amb la globalització s’incrementen tot tipus de diferències i desigualtats: també entre països i les migracions sols podran seguir una tendència a créixer més i més en la mesura que les perspectives econòmiques, socials i polítiques de determinats països empitjorin sense que s’obri una esperança de millora en les condicions de vida. La immigració ha estat des dels inicis dels temps un recurs dolorós però necessari per a la supervivència dels col·lectius… Per què no abordar el tractament de la salut des d’aquest determinant, i fer que els serveis d’atenció sanitària siguin un mecanisme més –i dels més efectius, juntament amb l’escolarització i el compartir altres espais i serveis públics – per resoldre els problemes de desarrelament i de desigualtat?

barcelona_cola_inmigrantes_regularizacionCada vegada hi ha més veus que volen afegir a les pitjors condicions laborals de la majoria de les persones immigrades, un accés restringit als serveis de salut. La culpabilització de les persones més febles pel no acompanyament pressupostari de la despesa sanitària les engloba directament, juntament amb els pensionistes i les persones amb malalties cròniques… En el món del treball s’assimilen als col·lectius més explotats: dones, joves… En els serveis públics, i en concret en els serveis sanitaris, als col·lectius més febles, més fàcils de culpabilitzar i convertir en els responsables d’una mala gestió i d’una avarícia privatitzadora.

Es posa l’èmfasi a més en les característiques biològiques i psíquiques, molt més que en les condicions socials, que poden no estar tant lluny (o fins i tot haver empitjorat) en relació al lloc de procedència. Les dificultats per a fer poder fer àpats equilibrats, trobar un habitatge en condicions saludables, sense amuntegaments en un barri mínimament saludable, entendre bé l’idioma i adaptar-se a unes normes de convivència (que molts i moltes han d’aprendre) es sumen a la dificultat de poder tenir una feina no precària, i en massa casos, per massa temps, la impossibilitat de poder conviure amb les persones que s’estimen.

Sentir les veus de persones de casa nostra, com l’alcalde de Vic, que poden restringir amb la seva actitud xenòfoba l’accés als serveis de salut i migrantenkinder_dw__887638g.jpgd’ensenyament reforça el que ja sabíem en el sentit de que, de fet, qui més gaudeix de les millores dels serveis d’assistència no són precisament les persones més pobres, immigrades o no, sinó les capes mitjanes que coneixen la seva existència i saben com fer amb èxit la tramitació burocràtica per a gaudir dels seus beneficis. Difícilment es pot pensar, per altra banda, que el nivell de salut de les persones immigrants, més l’accés als serveis sanitaris del país on van a viure, millorarà instantàniament les seves perspectives de supervivència, o de viure més anys en bones condicions de salut. Les diferències perduraran molt de temps, entre altres coses perquè les condicions del lloc on van a treballar i viure no els ofereixen –malgrat les lleis que així ho determinin—una igualtat completa. Però la única possibilitat de que millorin les perspectives per als seus fills i filles, i que la segona generació ja pugui acostar-se als paràmetres de la mitjana, passa per poder donar el màxim de facilitat a les persones immigrades de la primera generació, juntament amb l’accés als serveis d’ensenyament i de cultura.

La visió de Dempeus per la Salut Pública

El més cert és que, en la majoria de casos, els col·lectius de persones vingudes d’altres punts del planeta representa un grup de persones excepcionalment fortes i resistents doncs han estat capaços de sobreviure i arribar fins aquí en unes condicions sovint duríssimes i mai fàcils. Son bàsicament sectors de població jove, disposada, treballadora i capaç, tant físicament com psicològica. Son persones amb unes tradicions d’ auto- cura sovint envejables pel fet d’evitar la sobremedicació (que els és aliena culturalment) i de respondre amb molta capacitat a l’abús d’ intervencionisme biomèdic.

Amb una forta impregnació xenòfoba (més conscient o menys) se’ls acusa de tots els mals dels nostres propis problemes i per suposat del mal us i abús del sistema públic de salut. La frase és al carrer: “ens ocupen els ambulatoris, ens col·lapse els hospitals, ens prenen els serveis i ajudes socials, ens…”. Sempre des d’una òptica perversa del que és “meu -nostre” i del que “ells”s’apropien. S’omet sistemàticament que la ràtio entre el que paguen- cotitzen a la seguretat social i els que consumeixen d’aquesta és en el cas dels i de les immigrants de les més de les més favorables a la pretesa bondat d’ajust de recursos.

Es parla també de patologies, malalties, de la gent immigrant…situant de forma sibil·lina la presumpció de culpabilitzar a les persones nouvingudes d’”importar” aquí processos o patologies desconegudes i/o no habituals a casa nostra, amb el paradigma il·lustratiu d’infeccions inusuals i malalties exòtiques –“ tropicals”. La realitat mostra que l’increment –real- de malalties d’orígens forans o importades és conseqüència fonamentalment d’ adquisicions o contagis per part de naturals autòctons desplaçats a aquells territoris (ja sigui amb finalitats turístiques, empresarials com també humanitàries o científiques) i on els processos són endèmics, i les condicions, vectors, clima, alimentació, higiene, medi, esdevenen els determinants.

Per als immigrants, per la població al·lòctona, a les nostres terres i ciutats, el risc de contraure malalties és en tot cas superior per a ells i per a elles, desplaçats en usos i costums, en forçada adaptació d’estils de vida i treball, amb unes dinàmiques socials de vegades colpidores i finalment amb un sistema autoimmunitari diferent i que ha de fer-se eficaç a marxes forçades per tal de sobreviure front nous contaminants, nous agents infecciosos, nous al·lèrgens, nous sistemes d’atenció sanitària…

Que hauríem de recomanar des de Dempeus per a una racional, eficaç i justa atenció sanitària de persones (vol dir amb TOTS els drets humans) immigrants ? Una adequació intel·ligent en forma d’invitació- no pas imposició forçada- de les nostres costums,tradicions, usos i estils de vida (però només dels saludables !!). Una adaptació de les atencions personals a les seves demandes, necessitats a la fi, d’horaris i temps per a les consultes: si una persona immigrada treballa tota al jornada haurà de consultar per ella mateix o dur la mainada al pediatra a la fi dels horaris (llargs horaris !) laborals, o el cap de setmana si fa festa…i per tant, quan els CAPs són ja tancats, hauran d’anar a Urgències amb l’evident inadequació de tot tipus de l’assistència. Encara una reivindicació, lògica a més de molt útil: caldrà dotar i incrementar la presència i l’aportació a les atencions de “mediadors/es” que puguin “traduir” no solament en termes d’idioma, que també, però exercint funcions de veritable comunicació cultural mútua entre pacients i professionals de la salut.

Un cop més, a Dempeus, fem certa aquella afirmació esdevinguda reivindicació: la sanitat podrà ser individual o privada, però la salut és i serà sempre pública !! I això serà incloent a TOTES les persones amb independència del seu origen, com també del gènere, el grau de dis/capacitat, l’edat, la classe social, l’ estatus econòmic, el color de la pell, l’orientació sexual, i els seus valors ètics i culturals… Negar-ho és ser, a més de racista o xenòfob, o masclista, o homòfob, o tantes coses… profundament inútil i estúpid.

emigrantes2rotoMirem-ho d’aquesta manera: si la classe obrera és una sola, al marge del lloc de naixement de cadascuna de les persones que la integren, la millor manera de cohesionar-la com a classe va més enllà de la vida sindical i la defensa dels seus drets laborals: passa necessàriament perquè ningú dubti del seu dret als serveis públics bàsics. I, en aquest sentit, seria especialment contrari a l’equitat l’establiment de qualsevol taxa o copagament per accedir als metges de capçalera o als serveis d’urgències… Per no parlar de la major desatenció a la que se’ls condemnaria en casos d’accidents laborals… Recordem el cas de l’empresari que va abandonar el treballador accidentat a les portes d’unes urgències hospitalàries per la seva irregular condició laboral. Si ja s’observen moltes reticències, en segons quins casos, per acudir als serveis sanitaris quan caldria, hem d’acceptar precisament el contrari del que molts prediquen: que els serveis d’atenció de la salut s’haurien de flexibilitzar en favor de les persones immigrades, i que haurien d’atendre amb especial cura i delicadesa els homes i les dones que estan pagant, de manera especialment dura, amb el desarrelament i la lluita per la supervivència més crua, les grans desigualtats globalitzades.

Antoni Barbarà i Àngels Martínez Castells

Dempeus per la Salut Pública

 
3 comentaris

Publicat per a 3 Juliol 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Més sobre política d’immigració

immigration2-utepedu.jpg

Malament ho va tenir ahir Artur Mas a TV3 per justificar les errades que en el delicat tema de la immigració ha comès l’alcalde de Vic, i encara més la impossible interpretació que va fer de la seva pregunta a la comisària europea d’interior Cecilia Mälstrom l’eurodiputat de CiU Ramón Tremosa… Molt més contundent i savi ha estat aquest matí Oriol Amorós, Secretari per a l’Immigració d’ERC, que ha posat el discurs clar, professionalment impecable, i sobre tot, molt honest — en un tema tant delicat. És difícil (o més aviat impossible) intentar guanyar amb arguments la política d’immigració de l’actual Govern de Catalunya… sols es pot intentar doblegar-lo amb apel.lacions a l’egoïsme, la insolidaritat, la por… El discurs d’immigració d’Oriol Amorós (que comparteix fins i tot el responsable d’aquest tema de CiU!) respecta a les persones… en canvi, el discurs d’Artur Mas d’ahir per poder dir (que no fer) quelcom de semblant va haver fins i tot de recórrer al seu cristianisme…

No cal recórrer a la religió ni molt menys a la caritat cristiana per entendre que si hi ha alguna cosa que falla en les exigències de l’alcalde de Vic (“si volen serveis sanitaris i d’ensenyament, també han de tenir treball”). El que l’alcalde pretén desconèixer en primer lloc, és que la immensa majoria de les persones immigrades han vingut a treballar, i com diu Oriol Amorós, si moltes d’elles estan en situació irrregular és perque hi ha molt, massa, treball irregular i en segon lloc, que el treball depén d’empresaris privats (massa sovint podríem dir-ne sols explotadors privats) i els serveis socials, de salut i ensenyament són, encara (i esperem que per sempre) públics, i això significa que com a societat hem fet un pas endavant sobre la llei de la selva, i que hem de defensar la salut i l’ensenyament públics per no fer un pas civilitzatori enrera. Les conseqüències podrien ser terribles, i CiU n’hauria de ser conscient.

No és combat la xenofòbia pura i dura amb xenòfobia que pot semblar “políticament correcte”… aquest és el camí de la barbàrie.

Per cert, que sobre l’entrevista en el seu conjunt de Mónica Terribas a Artur Mas, us recomano les opinions de l’amic  Antoni Puig Solé i podeu veure també sobre el tema d’aquest post: Estratègies electorals perilloses.

 

Etiquetes: , , ,

Estratègies electorals perilloses

xenofobia.jpg

La crida a la baixes passions, a l’enemic atàvic, al “nosaltres” front el “vosaltres”, al victimisme, a reivindicacions espúries (per no dir insolidàries, xenòfobes o masclistes) torna a primer pla en aquest dies de primavera en les que també desperta la pre-campanya electoral en un panorama polític a Catalunya encara força desorientat. Espero que poc a poc es perfilin a l’alça posicions i programes, però de moment el que surt als diaris no augura rés de bo. Per exemple, CiU posa en un compromís a la comissària europea d’Interior, Cecilia Malmström, tergiversant la resposta que va donar a l’eurodiputat nacionalista Ramon Tremosa i que sembla aplaudir l’actitud més que reprobable de l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal. Però si anem al text, veurem que Tremosa es limita a preguntar si és possible que «una administració local no comprovi, a l’hora d’incloure els nacionals extracomunitaris, la seva legalitat o il·legalitat de residència». La resposta de la comissària va ser que, en virtut de la directiva europea de retorn, les autoritats espanyoles, quan tenen coneixement de la presència d’immigrants en situació irregular, «ja no són lliures per tolerar aquesta situació sense iniciar els procediments de retorn» o autoritzar-ne la residència, i que cada Estat «pot determinar, d’acord amb la seva legislació nacional, a quin nivell administratiu (local, regional o estatal) es prenen les decisions relacionades amb el retorn o la concessió del dret de permanència».

Sense pensar que cap comissari de la UE és una germaneta dels pobres, cal forçar molt les paraules de Malström per acabar entenent el que diu CiU en nota de premsa, i que és que: «La UE avala l’Ajuntament de Vic i insta l’Estat espanyol a no empadronar els immigrants en situació irregular», i menys que des de l’UE es poden donar ales a l’alcalde de Vic per reprendre la seva delació dels sense papers que es vulguin empadronar a la capital d’Osona, i fer de corifeu dels regidors del PSC i d’ERC integrats en el govern municipal.

No crec que darrera aquestes estratègies perilloses hi hagi sols la voluntat de contrarestar la capacitat de donar una sorpresa electoral de Plataforma per Catalunya (en qualsevol cas, l’estratègia seria tan perillosa com la mateixa plataforma xenòfoba). Crec que hi ha, a més, la temptació aparentment còmoda i rendible de deixar-se anar per la pendent plena de riscos de l’atac al dèbil i diferent (una cosa semblant al que fa al PP amb Catalunya fora de Catalunya) i que dissortadament sembla donar fruits tan sucosos a les urnes com corrosius per a la societat.

Altrament, tampoc s’entendria que (en un altre àmbit, per altres motius i argumentat de manera diferent, però de la mateixa arrel podrida) el PSC-PSOE obri campanyes en polítiques de salut que tendeixen a culpabilitzar també les persones immigrants, els jubilats, les persones amb malalties cròniques i les més pobres…

i jo em pregunto: Voleu dir que no hauríem de reaccionar amb més fermesa davant actituds com aquestes? No hauríem de sentir-nos força indignats de pensar que alguns partits ens ofereixen desigualtat, marginació, delació, inequitat i menys drets de ciutadania per aconseguir el nostre vot?

No sé a vosaltres, però a mi no m’agrada gens que ningú pensi que seré més feliç amb la desgràcia dels altres, o posant a les persones amb menys recursos en pitjor situació per defensar-se a la vida… Algú molt estimat em va dir de petita (fa molts i molts anys) que “quan el sol surt, surt per tothom”… Que alguns polítics de Catalunya entenguin que el servei públic consisteix en ser parcials i insolidaris em fa sentir a la vegada molta ràbia i molta vergonya.

 
3 comentaris

Publicat per a 10 Abril 2010 in Ciutadania/Política, Igualtat

 

Etiquetes: , ,

Carlos Elordi: Un vent feixista corre per Espanya

foto_427521_cat.gif

La ultradreta creix de manera imparable a tot Europa. I aquí, a Espanya, també. El nostre sistema electoral, justament blasmat perquè des de fa més de 30 anys impedeix que es consolidin opcions alternatives als grans partits, no permet que aquesta opció adquireixi pes a les urnes. Però és una realitat palpable. S’està percebent des de fa anys. En la vida quotidiana. En la gent que repeteix enfervorida, com si fossin creacions pròpies, els despropòsits feixistes que pul·lulen per les ones.

Fins al moment, cap dirigent polític ha alçat la veu per denunciar-ho. Callen, com fan la majoria dels ciutadans corrents quan es troben, en un bar, en un taxi, amb un d’aquests energúmens. ¿Per què els has de respondre res si tampoc els podràs convèncer de res i si, a sobre, encara et pots endur un disgust? Però el sondeig que publicava la setmana passada EL PERIÓDICO indica que la cosa és molt greu i que no hi valen pal·liatius per fer-hi front. Perquè el rebuig tan extens a la immigració que registrava l’enquesta no suposa tant, tot i que també, l’expressió d’un fenomen sociològic –la dificultat de conviure amb una immigració massiva i que, a més a més, ha arribat de cop– com la manifestació d’una ideologia d’ultradreta. Que, igual que a França, a Itàlia, a Holanda, a Àustria, a Suïssa, a Bèlgica o a Dinamarca, ha escollit la immigració com a principal reclam de la seva proposta. El mateix que va fer Hitler amb els jueus. O la dreta nord-americana, amb el magnat John Rockefeller al capdavant, als Estats Units d’aquells mateixos anys, els de la depressió econòmica.

Si no ens trobem davant d’un fet ideològic, ¿per què no tots els que es veuen afectats pels problemes que planteja la immigració no es perden en divagacions xenòfobes, segons confirma l’esmentat sondeig? S’ha dit que si l’enquesta d’EL PERIÓDICO es fes per a tot Espanya, els resultats serien bastant similars. Però ni un sol dirigent polític ha obert la boca respecte a aquest tema. Com si el rebuig als partits no fos una de les raons principals del creixement de la ultradreta.

Versió en castellà.

 
 

Etiquetes: , ,

Cap persona pot ser il.legal

el-roto-immigracio.jpg

Perquè estic d’acord que cap persona és il•legal, aquest bloc vol fer visible la reivindicació que ahir va ser convocada per diferents col•lectius i associacions d’immigrants, i que respon a una acció coordinada amb altres països com Grècia, Itàlia i França, on també es varen celebrar actes reivindicatius.

De totes les coses que diuen i comparteixo, en destaco dues en les que crec profundament:

– Que la classe obrera és una sola
– Que cap persona és il•legal.

I utilitzant el seu llenguatge afegiré, doncs, la meva solidaritat de xarnega i emigrada en altres moments a la seva lluita, perquè desaparegui per sempre el racisme i el xovinisme de la nostra terra.

 
4 comentaris

Publicat per a 2 Març 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

El video que va emocionar ahir Catalunya

Sembla que els guionistes del “Cor de la ciutat” i altres culebrots, en moments donats, fan una anotació al marge del guió en moments especialment tensos o ensucrats , i escriuen: “Catalunya plora” .

Doncs bé, ahir Catalunya, a l’hora de la vaga dels treballador i treballadores de TV3 potser no va plorar, però si que es va emocionar. Moltes persones ens varem sentir properes i solidàries a una altra visió de la Barcelona d’aparador, tot i que algunes altres, com és lògic, es devien molestar d’allò més per l’emissió d’aquest documental… Ja ahir en vaig parlar… I tancava la notícia amb un gran poema de Gil de Biedma que s’ho mirava tot, amb recança, de l’altra banda dels poderosos… Us vaig dir que és magnífic el poema? Doncs ho és, tant com el vídeo, que no us heu de perdre.

Per suggeriment de la Nynaeve (i amb el suport de l’Eva Maria) aquí el teniu:

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

 

Etiquetes: , , , ,

Volem més vagues a TV3

el-camp-de-la-bota.jpg

Visca la vaga a TV3 que ens ha permès estalviar-nos la imatge tronada de ZP recitant el Deuteronomi entre carques hipòcrites a l’Imperi, per un magnífic documental de les arrels de la Barcelona olímpica.

Tota la solidaritat amb els treballadors de TV3 (llegir el seu comunicat aquí) però quina vaga tan oportuna, i quina idea tan magnífica, en temps de xenofòbia i modernitats absurdes, omplir les hores de protesta amb aquest magnífic documental que ha permès que moltes persones tornessim a tocar de peus de terra desprès de l’envolada d’un  Fòrum que soterra el Somorrostro i d’una Barcelona tan post-moderna que no ens vol deixar veure que els olímpics de veritat són  els treballadors i treballadores que varen aixecar aquesta ciutat que ara presumeix de maca i poderosa, de capital europea de moda, i s’envergonyeix de les llàgrimes i els treballs que l’han fet gran. Guapes de veritat eren les dones que, en el documental,  explicaven la seva història de lluita i supervivència amb la dignitat de qui passa per la vida donant el millor de sí mateix, foulard palestí al coll, i comprensió i solidaritat cap a les noves persones immigrades.

Si no han pogut veure encara aquest documental, estiguin alerta per quan el repeteixin:

“Barraques. La ciutat oblidada

Cap a l’any 1960, unes cent mil persones vivien en barraques a Barcelona. Havien arribat al llarg dels anys 40 i 50 de moltes zones d’Espanya i de Catalunya fugint de la misèria i la persecució política de la postguerra. A Barcelona es van trobar amb una falta absoluta d’habitatges en condicions, i això en va obligar molts a viure durant anys en coves i barraques. També es van trobar amb la intolerància i la repressió. Les autoritats intentaven frenar els assentaments amb controls policials i enderrocs, però la realitat desbordava aquests intents. La ciutat necessitava mà d’obra per a l’emergent indústria dels anys 50, i com que no hi havia habitatge social, per a molts els barris de barraques eren l’única solució. Hi havia nuclis de barraques fins i tot en zones benestants de la ciutat, com a la part alta de la Diagonal. La celebració de grans esdeveniments públics va ser el motiu de l’enderroc d’urgència de barris sencers.

CAN TUNIS. Fotografia de Carles Barba.

Els nuclis de barraques s’estenien per les platges, com el Somorrostro i el Camp de la Bota; dalt dels turons, amb els múltiples barris de Montjuïc o del Carmel, o enmig de zones urbanes. Les condicions de vida hi eren molt dures: sense aigua corrent, sense llum elèctrica ni clavegueram, al principi sense escoles ni dispensaris, i a mercè dels temporals que arrasaven les barraques del litoral. Però els habitants eren gent treballadora que va aconseguir tirar endavant malgrat les penalitats. Es van organitzar i, a través de la seva lluita, de mica en mica, van anar aconseguint els serveis més elementals. Després les barraques es van anar enderrocant i es van construir polígons a la perifèria. En molts casos, les vivendes es van fer de pressa i malament. Era el “barraquisme vertical”, un problema que encara no s’ha acabat de resoldre. Als polígons van haver de lluitar novament per aconseguir la remodelació dels barris.

Somorrostro. Fotografia de Josep Corrons.

El documental està construït a partir del relat dels antics barraquistes. Els protagonistes són persones íntegres i fortes a qui l’experiència de les barraques ha donat molta humanitat. Ens parlen de temps difícils, però en el seu relat, sovint dramàtic i molt punyent, tampoc no hi falta l’ humor. Alguns fins i tot recorden amb certa nostàlgia la vida a les barraques, on hi havia un gran sentit de la solidaritat. Els protagonistes creuen que no s’ha d’oblidar el passat, i molt menys ara que l’habitatge torna a ser un greu problema per a tantes persones.

Una llarga recerca en arxius públics i particulars ha permès trobar moltes imatges dels barris de barraques, algunes inèdites, que permeten reconstruir aquella realitat que les autoritats preferien ignorar. Sovint són imatges filmades per cineastes amateurs que hi anaven impulsats per un sentit de compromís social i de denúncia. Van captar el dia a dia d’uns barris que no apareixien mai en els noticiaris oficials.

La ciutat de les barraques ha estat massa temps oblidada, potser perquè era un record incòmode. Però forma part de la història de la ciutat. L’any passat, una exposició al Museu d’Història de Barcelona va ser un primer pas per recuperar la memòria d’aquell període.

Veure el dossier de premsa del documental.

“BARRAQUES. LA CIUTAT OBLIDADA”.

Direcció i realització: Sara Grimal i Alonso Carnicer
Documentació: Miracle Tous
Muntatge: Agustí Poch
Producció: Tona Julià / Sandra Rierola
Muntatge musical: Marta Millà
Postproducció de so: Joan Bonjoch
Durada: 75 minuts

– Premi Cinema Rescat a la millor recerca de material d’arxiu al festival internacional Memorimage 2009.
– Programat a 25 sales de cinema com a “Documental del mes” durant el novembre del 2009.

——-

I, de l’altre cantó de la riquesa, el poeta  Jaime Gil de Biedma s’ho mirava d’aquesta manera:

«Barcelona ja no es bona»

                                                                    o mi paseo solitario en primavera

A Fabián Estapé

Este despedazado anfiteatro,
impío honor de los dioses, cuya afrenta
publica el amarillo jaramago,
ya reducido a trágico teatro,
¡oh fábula del tiempo! representa
cuánta fue su grandeza y es su estrago.
Rodrigo Caro

En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor…
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas – Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.

 

Etiquetes: , , , ,

Artur Mas a Sant Benet

sant-benet.jpg

Avui, els dirigents de Convergència i Unió s’han trobat al Mont Sant Benet de St. Fruitós del Bages i han complert el ritual d’escollir, per darrera vegada, diuen, a Artur Mas com a candidat a President de la Generalitat de Catalunya. I ho han fet entre una èpica supèrflua i casolana i gestos sobreactuats: tot plegat desprenia una certa olor de ranci.

No massa rés de nou, ni la retòrica d’una Catalunya que ja no és, ni les abraçades de rigor amb un Jordi Pujol que sembla que cada dia passa més de Convergència, ni els retrets sobreentesos d’un Duran i Lleida que sempre vol més protagonisme del que li dónen (o del que li toca?). Una certa tristesa ho embolcallava tot plegat, com una esquerda en el convenciment de triomf que denuncia defectes d’estructura: ha estat un tret de sortida electoral amb pólvora mullada.

En qualsevol cas, la càmera, indiscreta, s’ha aturat un moment en Josep M. Vila d’Abadal, l’alcalde de Vic, que estava a les darreres fileres. I l’esquerda s’ha fet més gran i ha deixat veure algunes misèries… Aleshores he recordat el que fa tres o quatres dies va publicar el meu amic Antoine en el seu bloc Sin Perdon. I ho he recordat perquè la nostàlgia de les paraules de l’Artur Mas (en el lament d’un desert de 7 anys sense governar que desmereixia la imatge que es volia donar, de més alçada renaixentista, d’una Catalunya mil•lenària i mítica) oblida reiteradament que ara la sang de Catalunya és de moltes ètnies, i el treball que ens fa créixer com a nació, cotze a cotze amb la gent d’aquí (i que molta, en el seu moment, també va venir de fora) el fan, amb menys drets i pitjors condicions, persones de tot el món.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 gener 2010 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

Un grup de Facebook contra la xenofòbia!

immigrants2.jpg

xenofòbia a la Wikipedia: La xenofòbia (del grec fobos, “por”, i xenos, “forasters” o “estrangers”) és l’animadversió cap a persones o cultures diferents, o considerades com a estrangeres. És el contrari de l’al·lofília.

Es pot tractar de prejudicis racials, culturals, religiosos o simplement cap a individus. Amb el sorgiment de les ideologies feixistes al segle XX la xenofòbia va arribar a ser un problema molt greu, que encara avui perjudica moltes societats del món.

Encara profundament trasbalsada pee la injustícia comesa contra l’alcalde de Seseña, vull deixar escrit, de totes maneres (desprès ja tornarem, per desgràcia, al tema de la corrupció i potser, “suposadament” a la prevaricació) que em sembla una magnífica idea la creació d’aquest grup al Facebook, i demanar ajuda a les persones immigrades perquè no ens deixin sols amb els energùmens de Roserno (Calàbria), ni de El Ejido, (ni amb els regidors de Vic que estan jugant amb foc…)

n249474344109_8477.jpg

Categoria:
Interessos comuns – Política
Descripció:
Estem en contra de la mesura imposada per l’Ajuntament de Vic d’impedir que les persones migrades es puguin empadronar al municipi. Perquè és discriminatòria, perquè és racista i perquè és xenòfoba. Aquí trobareu un espai de denúncia i de protesta. La imatge del grup pertany a una pintada realitzada a Itàlia que posa de manifest l’estat d’opinió contra els episodis racistes que s’estan produint allà. Ni a Vic, ni a Itàlia, ni enlloc!. Sumeu-vos-hi!
Mena de privacitat:
Obert: tot el contingut és públic.

Per anar a l’adreça de Facebook i sumar-s’hi, clicka!

 
2 comentaris

Publicat per a 14 gener 2010 in Igualtat

 

Etiquetes: , , ,

El ciutadà Iñaki Escudero contra el racisme

inaki-escudero.jpegIñaki Escudero és una gran persona. A més, també s’encarrega de la responsabilitat de coordinador d´EUiA a la comarca d´Osona, i des d’un bon començament. s´ha mostrat molt crític amb els criteris d´empadronament per a nouvinguts anunciats per l´equip de govern vigatà, ja què els considera “una greu discriminació entre els ciutadans de Vic”. Val la pena recordar –com podem llegir avui a El Periodico— que “el 24 de novembre del 2003, el ple de l’Ajuntament de Vic va rebutjar de manera contundent (per 20 vots a un) una proposta de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) en la qual se sol·licitava al consistori que entregués a la Subdelegació del Govern a Barcelona «les fotocòpies dels passaports d’aquells estrangers empadronats a Vic i de qui l’ajuntament tingui indicis que no són residents legals». Una mica més de sis anys després, l’equip de govern de la capital d’Osona (CiU, PSC i ERC) ha anunciat que aplicarà una mesura que té una gran semblança amb aquella a la qual l’ajuntament va barrar aleshores el pas: els immigrants sense papers que s’empadronin seran delatats a la policia en cas que no hagin regularitzat la seva situació tres mesos després de registrar-se.”

immigrants_474.jpg

Per Escudero la mesura és “electoralista” i considera “un greu error” la intenció d´anar a “pescar vots als caladors de la Plataforma per Catalunya impulsant mesures més pròpies d´aquesta organització, caracteritzada per la criminalització del col•lectiu immigrat”. I segueix declarant que “en una situació de crisi com l´actual, assenyalar amb el dit el col•lectiu immigrat amb mesures com l´anunciada només pot servir per a incentivar el caldo de cultiu propici pels interessos electorals de l´extrema dreta”.

A més, no s’hi valen excuses ni actituds vergonyants: Si tal i com es diu des de l´equip de govern municipal el col•lectiu afectat per la regulació serà mínim, el company Escudero creu que “s´entén encara menys aquesta mesura que crea discriminació i conflicte entre la ciutadania” i que “és del tot incomprensible la regulació proposada pel tripartit vigatà (CiU, PSC i ERC) quan, a l´àmbit nacional, els mateixos partits que el formen, dos d´ells a més amb responsabilitats de govern, havien acordat marcar criteris comuns arreu de Catalunya per l´empadronament de nouvinguts”. És per aquest motiu que el dirigent d´EUiA d´Osona, Iñaki Escudero, s´ha posat en contacte amb el grup d´ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, a través del seu representant a la Ponència elaboradora del Projecte de Llei d´Acollida de persones Immigrades, Jordi Miralles, per tal de denunciar aquesta iniciativa contraria als treballs de la Ponència.

Escudero també ha exigit a l´equip de govern vigatà la retirada d´aquesta iniciativa i la defensa dels drets de ciutadania de totes les persones que viuen a Vic.

Bé per l‘Iñaki i la gent d’Euia de Vic!


Podeu llegir a Iñaki Escudero en el seu bloc Desde l’esquerra

 
6 comentaris

Publicat per a 8 gener 2010 in Ciutadania/Política, Igualtat

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: