RSS

Arxiu d'etiquetes: Josep Cabayol

Josep Cabayol fa preguntes incòmodes per obrir debat democràtic

imageA finals del passat mes de Juliol, el periodista i amic Josep Cabayol publicava a Crític una reflexió que es ressentia en aquell moment molt més de l’impacte del drama i el frau democràtic de Grècia, del que no sembla tenir avui -tot i la vigència innegable (i que no podrem defugir) del que Cabayol es i ens pregunta.

La pregunta de Cabayol forma part d’aquelles qüestions incòmodes -massa, per alguns- que solen contestar amb afirmacions tan contundents com indemostrades i que posen de manifest fins a quin punt alguns polítics ens confonen amb els seus fills menors d’edat (o fins i tot amb nets futuribles…) Però debatre, donar sentit, avaluar totes i cadascuna de les esquerdes que s’obren (o es tanquen) entorn a les diverses posicions que implica el 27S per Catalunya i més enllà, vol dir acceptar sortir dels contes de fades, els “deus ex machina” de tramoïes pre-preparades i sempre deficients, i assumir entre adultes, i com adultes, que hi ha encara moltes preguntes cabdals per contestar. Entre elles, les de Josep Cabayol. Perquè sapiguem on anem, i què votem, i que el panorama que tenim (i el que s’obre) no és precissament cap escenari de la Disney, amb bons molt bons i malignes molt malignes… (Segons qui m’explica què, sento que insulten la meva intel.ligència… No els hi passa també a vostès?) en canvi, ens fan més adultes i conscients, estiguem o no d’acord, textos com els de Cabayol:

Josep Cabayol amb Nuria Martí Sato, Albano-Dante Fachin i Angels M. Castells en un acte en defensa sanitat pública. Terrassa.

Josep Cabayol amb Nuria Martí Sato, Albano-Dante Fachin i Angels M. Castells en un acte en defensa sanitat pública. Terrassa.

Paga la pena que Catalunya sigui a la UE?

Les eleccions catalanes del 27-S són presentades per les forces que es reclamen innovadores com la porta cap a un futur millor. Tant els neoliberals, siguin independentistes o no, com les esquerres, asseguren tenir a les mans les claus per a un futur millor. Es pot conquerir, però, aquest futur de romandre en el si de la Unió Europea?

En una de les presentacions dels documentals de SICOM (Solidaritat i Comunicació), algú em va preguntar quina de les noves opcions polítiques em resultava més creïble. Vaig contestar: aquella que disposi de diners per acomplir els objectius electorals. Pregunteu com finançaran tot allò que proposen. Pregunteu com recuperaran la sobirania econòmica imprescindible per fer Política.

Grècia

Grècia ens ensenya com es pot exercir la sobirania política i perdre la sobirania econòmica i, per tant, la capacitat de fer Política. Pels grecs votar no ha servit (gairebé) de res. Han votat, han donat un gran tomb polític, han posat al Govern un partit (nou) d’esquerres, han votat i guanyat un referèndum contra el parer d’Europa i al final han hagut d’acceptar les condicions econòmiques ‘proposades’ per Brussel·les. Només el 10,3% dels diners rebuts per Grècia fins al juliol de 2015 s’han pogut fer servir per a la despesa corrent; la resta ha estat per a pagaments predeterminats.

S’ha imposat el pensament únic econòmic i han descobert què significa la pèrdua de sobirania política: no poder decidir sobre una qüestió clau per a un país, qui té dret a què i si algú ha de quedar fora (hauria de ser obligació que ningú).

Grècia ens demostra que, a l’actual Unió Europea, votar no serveix de res si no ets aquiescent a les ‘recomanacions’ comunitàries.

Merkel

L’1 de setembre de 2011, Angela Merkel va limitar la sobirania econòmica del Bundestag: “Vivim en una democràcia parlamentària i, per tant, la confecció del pressupost és un dret bàsic del Parlament. Això no obstant, trobarem la manera de fer-ho perquè estigui d’acord amb els mercats”.

Aquell dia, Merkel va deixar ben clares dues coses: que l’única política possible era la dictada pels poders financers i que la sobirania econòmica ja no descansava en el poble. (La meitat de la població alemanya acumula el 99% de la riquesa nacional; l’altra meitat, l’1,1%.)

Un dia després, el Congrés dels Diputats espanyol va aprovar la modificació del l’article 135 de la Constitució introduint-hi el concepte d’estabilitat pressupostària i la prioritat absoluta del pagament del deute per sobre de qualsevol altra ‘obligació’ constitucional. El president Zapatero havia cedit a les pressions el 23 d’agost.

Aquells dies 1 i 2 de setembre, els drets socials, els drets dels ciutadans/anes van quedar per sota dels drets dels poders financers, del capital. Des d’aquell dia, les persones, i per decisió política, ja valíem menys que els bitllets.

La dita Europa és un ens netament identificable amb els interessos neoliberals. I quins són aquests interessos? Doncs, de cara a la galeria, construir l’única societat possible per aconseguir la ‘recuperació’; en la pràctica, una societat per a les elits financeres i els ‘supervivents’ que hi càpiguen; i en la interioritat/hipocresia moral, pels que s’ho mereixen: “Si Déu t’ho nega, per alguna cosa deu ser!”.

La selecció i els tests de supervivència

Si vols ser membre de la societat neoliberal que propugna la UE —visquis on visquis—, hauràs de superar:

La privatització dels béns comuns i dels drets socials que ens porten a haver de ‘pagar per viure’: pagar per la salut, l’educació, l’habitatge, l’aigua, els aliments, l’aire, condicions indispensables per tenir futur.

La negació del dret al treball com a dret fonamental i la consegüent flexibilització/inseguretat dels sous que obliguen les persones a buscar feina —la que trobin— sense reivindicar salaris justos ni tenir temps per organitzar-se per exigir drets.

La retallada d’unes pensions que ja eren escasses i que converteixen el dia a dia dels més grans en una heroïcitat i els escurça la vida.

Recomano la lectura de l’article de l’historiador Josep Fontana “La lògica del camp de concentració” a ‘La Lamentable’.

Viure menys vol dir menys costos

Totes tres condicions signifiquen una disminució de l’esperança de vida, la reducció de costos socials per a les elits i l’augment exponencial de beneficis per a les classes dirigents.

El resultat serà una societat dual en la qual els que s’ho puguin pagar tindran futur i els que no puguin, amb prou feines podran fer front al present, seran persones/coses amortitzables/substituïbles/prescindibles.

I totes tres condicions s’aplicaran arreu però començant —ja ho ha fet— pel Sud, convençut com està el Nord agrupat al voltant de Berlín, que aplicar austeritat i disciplina a la Mediterrània millorarà la seva situació. Saben que la crisi sistèmica avança de Sud a Nord i han decidit allargar-ne l’arribada sacrificant els mes febles. És la decisió: sacrificar els més febles, primer els de fora i si cal, també els de dins. Necessiten perifèries a dins i a fora, per produir barat.

Claustre o presó? En aquestes condicions, a les quals hauríem d’afegir les polítiques discriminatòries per no dir racistes, amb els immigrants, val la pena romandre a la UE? Li valdrà la pena a Grècia? Li valdrà la pena a la Catalunya per venir?

És la UE el claustre on evoluciona el benestar o és una presó per a tots aquells que no tenen diners per satisfer els guardians? És reformable la UE sense abandonar el neoliberalisme/capitalisme?

Catalunya

Cada cop s’escolta més dir que entrar a la Unió Europea i a la moneda comuna va ser un error però que sortir-ne resultaria massa car. Massa car per a qui? Estem parlant de fer un país nou, una república catalana més igualitària, més justa, no? N’esteu segurs, membres dels partits polítics i coalicions, que aquesta UE és beneficiosa per a la majoria de les persones? Per què tanta por, com a mínim, del debat democràtic?

Què li ha passat a Grècia quan s’ha negat a acceptar el creixement de les desigualtats com a manera indiscutible d’abordar el futur, quan ha qüestionat si el deute era il·legal? Doncs l’amo/mestressa li ho va deixar ben clar: o acceptes les condicions que hem decidit per a tu o marxa fora del claustre europeu. I, per romandre a Europa, l’han obligat a vendre/privatitzar actius (propietats/béns) públics per un import de 50.000 milions d’euros, reduir al mínim les polítiques socials, revisar la negociació col·lectiva i reformar les pensions, és a dir, abaixar pensions i sous i que els contractes siguin temporals. I, si tot va bé, Brussel·les accedirà a parlar de reestructurar el deute, però en cap cas n’acceptarà una quitança.

Què li passarà a Catalunya —la reflexió val per a Espanya— quan exigeixi canviar les polítiques d’austeritat per combatre les desigualtats? Permetran Berlín i Brussel·les que el pagament del deute no sigui la primera obligació d’una possible Catalunya independent?

(El deute públic espanyol és del 98% del PIB, i el català del 32% del PIB de Catalunya. I una part de l’espanyol tocaria a Catalunya,)

D’on es trauran els diners per fer polítiques socials que retornin els drets als seus legítims propietaris si el deute s’ha de pagar ineludiblement i l’Estat no té capacitat de fabricar diners? Es desobeirà el BCE i es faran diners a Barcelona —o a Madrid—? Es nacionalitzaran els bancs o es crearà un sistema monetari propi?

Els partits i coalicions que diuen representar-nos haurien de respondre unes quantes preguntes:

Hi ha cap possibilitat d’evitar la privatització dels drets socials si romanem a la UE?

Les persones tenim cap possibilitat de fer valer els nostres drets i evitar que les necessitats ineludibles que haurien de ser inalienables acabin convertint-se en objecte de negoci?

I, si hem de pagar per les necessitats bàsiques, no esdevenim esclaus?

Val la pena pagar el preu de mantenir-nos en el si de la UE amb aquestes condicions? No seria millor que els països del Sud ens anéssim organitzant conjuntament i, des de les persones com a propietàries dels drets i dels béns comuns, plantem cara?

Josep Cabayol és periodista i president de SICOM

 
2 comentaris

Publicat per a 9 Agost 2015 in Europa

 

Etiquetes: , , , ,

La història que no volem entendre, ben explicada per Josep Fontana

Vist a La Lamentable gràcies a l’esment que en fa Josep Cabayol en el seu article d’avui a Sentit Crític (el text de Cabayol el penso compartir, comentat, en pocs dies). De moment, una nova lliçó de Josep Fontana, a qui mai agraïrem prou que escrigui com ho fa:

image

LA LÒGICA DEL CAMP DE CONCENTRACIÓ

Per Josep Fontana

He llegit darrerament una sèrie de noves investigacions sobre l’holocaust i els camps de concentració, entre les quals destaca el gran llibre de Nikolaus Wachsmann KL, i m’he adonat que, com la majoria de la gent, era víctima de l’error de pensar que els camps eren un lloc d’extermini. No ho eren, sinó organitzacions industrials gestionades amb uns criteris econòmics peculiars, però ben racionals en el que fa referència a la maximització dels beneficis.

En realitat tot el sistema de dominació nazi estava pensat d’acord amb aquests principis. L’ocupació de territoris a l’est, a Polònia i a Rússia, era organitzada per maximitzar la producció d’aliments que havien de servir per proveir els exèrcits alemanys. De la mateixa manera, els més de set milions de presoners i treballadors forçats estrangers que hi havia al Reich eren dedicats a produir. Quan, en acabar la guerra, els polonesos que treballaven als camps alemanys van tornar al seu país, no quedava ningú per cultivar la terra, de manera que els aliats es van veure forçats a fer-hi treballar els presoners de guerra per pal·liar la fam.

Tot, fins la pròpia aniquilació dels jueus, estava pensat amb criteris de rendibilitat. El protocol de la conferència de Wannsee de 20 de gener de 1942, que planejava l’eliminació final dels jueus d’Europa, preveia que onze milions de jueus havien de ser evacuats cap a un est indefinit, a Rússia o més enllà. Conduïts en grans columnes, separats per sexes, se’ls portaria a construir carreteres. “No hi ha dubte –afegia el protocol- que es perdrà una gran proporció d’ells com a conseqüència d’una selecció natural. Els que quedin necessitaran un tractament adequat, perquè sens dubte representen la part més resistent, i amb el seu alliberament es podrien transformar en el germen d’una resurrecció jueva (proves d’això les dóna la història)”.

Però la millor mostra de la racionalitat econòmica la tenim en els grans camps de concentració, on, segons els càlculs de Wachsmann, han mort 1.700.000 persones (menys de la tercera part dels sis milions de víctimes de l’holocaust). El secret de la seva rendibilitat consistia en utilitzar fins al seu esgotament uns treballadors que costaven molt poc en termes de manteniment i que eren exterminats quan deixaven de ser útils, igual com ho eren la major part dels fills de les treballadores acollits a les guarderies de les fàbriques. Eliminar els costos improductius garantia una elevada competitivitat.

Auschwitz-Birkenau era l’exemple més representatiu de l’holocaust industrial. Constava de tres unitats: Auschwitz I era un centre de producció industrial amb tallers de les SS i d’indústries d’armament (però també era un centre d’experiments mèdics, on professors universitaris practicaven la vivisecció); Auschwitz II Birkenau era el gran camp d’extermini i Auschwitz III Monowitz, el que proporcionava treball a la gran fàbrica de cautxú sintètic de les IG Farben. Hi havia a més un sistema d’uns cinquanta camps auxiliars estesos per Silèsia, amb granges, mines de carbó, pedreres, piscifactories … La vida activa dels treballadors-esclaus d’aquest sistema industrial era curta, ja que acabava quan deixaven de rendir adequadament i se’ls enviava a Birkenau per a la seva liquidació. Dels 1.700.000 morts del conjunt del sistema concentracionari Auschwitz en va aportar 1.100.000.

Algú potser s’estranyi que faci aquestes consideracions en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns estan imposant. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del treball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els que no estan en condicions de seguir produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, com és la “flexibilització de l’ocupació”, que en deixar els treballadors indefensos davant de l’atur, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” quan hi ha contractes de 0 hores?).

La part de l’eliminació dels que ja no són productius es va realitzant discretament amb la reducció de les pensions. És un procediment més lent, que segurament millorarà en eficàcia en el futur (amb el copagament dels medicaments, per exemple), però és molt més net que cremar-los al forn. Per acabar-se d’assemblar a l’original, podem veure que als creditors alemanys actuals no els manca respecte dels europeus del sud aquella mateixa convicció de superioritat racial que feia dir a Goebbels que els polonesos “són més aviat animals que humans”.

Em preocupa veure el que està passant al camp de concentració en què s’ha convertit Grècia, perquè, tenint en compte la situació d’aquest país nostre, on el volum del deute públic està entorn del 99 per cent del PIB (tenim ara 300.000 milions més de deute que quan Rajoy va arribar al poder), el que pot passar, si pugen els baixos tipus d’interès actuals que permeten atendre’l sense massa problemes, seria senzillament un desastre.

Potser és per això que, en una mateixa setmana, el FMI i el senyor Luis de Linde, governador del Banc d’Espanya, ens han donat la mateixa mena de consells. On el FMI demanava reduir els salaris (abaratint l’acomiadament) i limitar el nostres costos de manteniment (apujant l’IVA i reduint l’aportació de l’estat en educació i sanitat), el senyor Luis de Linde, endut d’entusiasme, ha anat encara més enllà, demanant una nova reforma laboral (que més drets poden prendre encara als treballadors?) i avisant-nos que no ens fem il·lusions que ens seguiran mantenint amb les pensions quan siguem vells.

No és encara ben bé com al camp de concentració, però a mesura que n’aprenen ho fan cada vegada millor.

 
 

Etiquetes: ,

El gobierno de CiU miente, y es malo para la salud

image
Podemos encontrar en Catalunya Plural dos textos que demuestran que el Gobierno de CiU miente y es malo para la salud. El primero es una entrevista hecha por Jordi Subirana a Andreu Mayayo, catedrático de Historia Contemporánea en la Universidad de Barcelona, para quien “vender que los recortes de CiU se han hecho por obligación es una tomadura de pelo”. Siguiendo el pensamiento de Mayayo, con la nueva consulta sólo se quiere movilizar a la gente que está a favor de la independencia cuando uno de los puntos importantes de la radicalidad en defensa de la democracia debería expresarse en todos los ámbitos de la conversación pública. Explica Mayayo que en Europa lo que funciona y mucho es el derecho a decidir, a través de referéndums, por ejemplo, sobre la remunicipalización del agua. Este es un combate que se ganó en París, en Berlín y en otras ciudades europeas, porque se ha hecho evidente que con el proceso de privatización los que han salido perdiendo han sido los ciudadanos. Quienes administran estas ciudades han visto muy claro en qué cosas no puede haber afán de lucro y tienen que ser bienes garantizados para toda la población. Recomienda Mayayo devolver al espacio público todas aquellas cuestiones básicas para la ciudadanía europea y sobre las cuales la ciudadanía tiene que tener la última palabra. “Aquí, tendríamos que poder decidir sobre cuestiones como Eurovegas y Barcelona World. De lo que se trata es poder decidir nuestro modelo de país.”

Las organizaciones que defienden la salud pública están decidiendo también con radicalidad, en el mismo sentido de hacer políticas desde, de y para la ciudadanía, el modelo sanitario de Catalunya. Y en este sentido, ayudan -y mucho- J. Martí, E. Feliu, J. Cabayol y J. Vallhonesta  de la Plataforma pel Dret a la Salut, autores de los siguientes “Comentarios sobre el informe del Departamento de Salud: Efectos de la Crisis económica en la salud de la población de Cataluña. Informe setiembre 2014.”

 

La verdadera realidad social y de salud en Cataluña: disminuye la esperanza de vida

En realidad el informe del Departamento de Salud debería decir: efectos sobre la salud de la crisis económica y las políticas del gobierno para hacerle frente, ya que determinadas políticas de austeridad y recortes han agravado los efectos de la crisis en lugar de paliarlas.

Según el informe, casi todos los determinantes de la salud se han deteriorado y por lo tanto sabemos que a medio plazo afectará a la salud de las personas.

El paro pasó de 277.500 personas (7%) en 2006 a 902.300 (24,5%) en 2013. Uno de cada tres adultos recibe alguna prestación (un 31,7%) pero sólo uno de cada ocho menores de 30 años la reciben (un 11,9%). Además, el 56,3% (500.000) hace más de un año que están en paro.

El riesgo de pobreza ha aumentado. En 2006 era de un 17,2%, mientras que en 2012 es de un 20,1%.

La privación material grave era en 2006 de un 3% y el 2011 de un 5,8%. Los dos indicadores afectan sobre todo a las clases sociales con tan solo estudios primarios o inferiores.

En el mismo informe, citando datos de la PAH, desde 2007 a 2013 hubo en Cataluña 79.043 desahucios, es decir 30 desahucios cada día de cada año. Un 70% de los desahuciados estaban en paro y también un 70% tenían dificultades severas para cubrir las necesidades básicas (alimentación, agua, energía, etc.)
Desde 2008 han aumentado en un 31% las personas sin hogar, de las cuales el 30% duermen en la calle, el 20% en asentamientos y un 50% en recursos asistenciales. (Datos del Observatorio de Vulnerabilidad de la Cruz Roja)

Aumentan los hábitos tóxicos, sobre todo en parados de larga duración y clases económicamente pobres.

El recorte presupuestario de 2.000 millones de euros en tres años significa un 16% de disminución del presupuesto. Traducido en presupuesto per cápita supone que de 1.297 € por persona en el año 2.010 se pasó a 1.150 el 2.012 y a solo 1.090 el 2.013. Esto ha supuesto una gran pérdida de calidad en el sistema, que se ha visualizado, sobre todo, en el cierre de servicios, la disminución de personal y en la pérdida de condiciones laborales (sueldos, pagas, etc.).

Aumento en todas las listas de espera (quirúrgicas de todos los procedimientos, visitas y pruebas) aunque el informe lo maquilla diciendo que se ha priorizado el acceso por patologías graves (cirugía cardiaca y oncología). Se dice que la actividad quirúrgica bajó de 2008 a 2011, pero que subió (ligeramente) en el 2012 y 2013 y que la cirugía con ingreso también bajó (como era de esperar por el cierre de servicios) lo que se compensa con la cirugía sin ingreso (de poca complejidad).

Se afirma que los resultados en salud todavía son buenos, lo que no es del todo cierto, ya que se empiezan a ver los (malos) resultados de estas políticas:

La esperanza de vida, que iba aumentando en Cataluña en los últimos años, ya se ha estancado e incluso en el último año del estudio (2012), ha perdido una décima.

La mortalidad general aumenta en 2012

La mortalidad infantil (a un año) aumenta de 2,96 / 1000 en 2009 a 3,03 el 2012.

La mortalidad perinatal (7días) pasa de 4,77 / 1000 en 2008 a 5,39 en 2011.

Aumentan levemente las muertes por suicidios: de 4,9 en 2008 a 5,6 en 2011. También han aumentado las hospitalizaciones por intentos de suicidios en mayores de 65 años. Y se incrementa el consumo de ansiolíticos y antidepresivos.

Se incrementan y mucho, las infecciones de transmisión sexual. Este aumento importante se debería explicar y aplicar medidas de prevención (Gonococos, de 5,3 en 2007 a 12,7 en 2013; Linfogranuloma de 0,2 a 1,6; Sífilis, de 3,2 a 11,1)

Empeora significativamente la percepción de la salud, sobre todo en las personas sin estudios y parados.

Así están algunos indicadores del sistema sanitario y de la salud de la población en este primer informe, que evalúa hasta el 2012 y en algunos casos hasta 2013: los determinantes de la salud (sociales, económicos, educativos, etc.) han empeorado, sobre todo en las clases sociales más desfavorecidas y los resultados en accesibilidad al sistema para las patologías más frecuentes, han empeorado como percibe la mayoría de la población afectada. Los resultados en salud ya empiezan a deteriorarse también (aumento de ciertas patologías, de la mortalidad, de los suicidios y disminución de la esperanza de vida). Una situación que irá creciendo desgraciadamente, si no se aplican políticas preventivas, tanto en los determinantes (desempleo, pobreza…) como en el sistema sanitario (devolviendo los 2.000 millones de euros esquilmados al presupuesto)

Es por todo ello que los ciudadanos debemos exigir que queremos decidir también sobre nuestra salud y el sistema sanitario de Cataluña.

Veure també l’informe de Pasu_cat a http://dempeusperlasalut.wordpress.com/2014/10/22/avaluacio-de-limpacte-en-lassistencia-sanitaria-a-catalunya/

 

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Dimecres i dijous ben moguts, en defensa de la SALUT

image

Comencem pel proper dimecres, 21 de Maig. El mateix dia que surten els 145.000 exemplars del CAFEAMBLLET mensual que ompliran tot Catalunya en defensa de la sanitat pública, és també el dia d’obertura del Congrès del MIHealth Fòrum, on es trobaran els principals “gestors” de la sanitat. Diverses organitzacions i activistes per la sanitat pública suggereixen donar la benvinguda al conseller en cap de les Retallades i Privatitzacions de la Sanitat, Boi Ruiz i Garcia (a qui no li agrada gens el CAFEAMBLLET, i si és que encara no ha dimitit).

La sanitat publica es va consumint poc a poc mentre s’enriqueixen a costa de la teva salut: explotació laboral, corrupció, saqueig, privatització, abús, espoli. Per això cal deixar clar a la concentració de benvinguda del MIHealth Fòrum que la sanitat és el seu negoci i la teva salut la seva mercaderia. Des la Secretaria de Gènere de CGT-Catalunya i Dones Llibertàries es dóna suport a la convocatòria i es fa una crida al boicot a les multinacionals de la Sanitat que perjudiquen la nostra salut:

“Nosaltres, les treballadores de la sanitat, que patim les retallades en salaris, precarietat laboral, augments de jornada que repercuteix negativament en la nostra salut i en la salut de les persones malaltes que depenen de nosaltres…
Nosaltres, usuàries de la sanitat que patim les retallades en llits hospitalaris, augment de les llistes d´espera, disminució de proves diagnòstiques…
DIEM PROU a les multinacionals que fan negoci amb el dret a la salut.
Nosaltres, que amb les retallades en la llei de dependència ampliem les nostres jornades laborals amb tasques de cura a les persones depenents…
FEM FORA els mercaders de la salut.
La Sanitat no està en venta i la nostra salut tampoc. Per una Sanitat 100% pública ens veiem dimecres 21 de maig, a les 9h, al Palau de Congressos-Pavelló 5 (Fira de Montjuïc).

imageI DIJOUS podeu probar la vostra ubiqüitat intentant assistir a dos actes molt saludables que estan previstos a la mateixa hora.

D’una banda, MedicusMundi i Farma mundi, dins la campanya Dret a la Salut a l’Àfrica, presenten als Cinemes Girona (c/Girona, 175 de Barcelona) La Salut el Negoci de la Vida, realitzat pels companys de SICOM, i que és una profunda anàlisi de les causes i els responsables de la situació actual del sistema sanitari a Catalunya. Per fer reserva d’entrada, aquí!

image

Hi haurà un debat posterior:
“Salut: sense feina, casa ni diners?” amb la participació d’Antoni Barbarà (secretari plataforma Dempeus per la Salut Pública), Carme Borrell (Doctora en Salut Pública, Universitat Pompeu Fabra) i Josep Cabayol (productor executiu del documental).

Val la pena recordar que “La Salut el Negoci de la Vida”, és un projecte de periodisme d’investigació i preventiu, en desenvolupament permanent i format per diferents produccions audiovisuals: Draps Bruts, Pagar per Viure i La Salut el Negoci de la Vida (determinants de la salut), amb una anàlisi exhaustiva de la situació de la salut pública: els determinants socials de la salut, les circumstàncies en les que les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen i les desigualtats en salut (…)

I finalment, també aquest dijous, podeu anar al Casal Jaume Compte de Sants per
debatre amb l’Albano Dante de CafeambLlet i jo mateixa sobre privatitzacions a la sanitat, on també presentarem el llibre Perspectives. (I espero que l’Albano ens pugui ensenyar també el nou CAFEAMBLLET mensual sobre llistes d’espera…)

image

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , ,

La corrupción no es buena para la SALUD

Fue una Jornada memorable, que empezó con una mañana de acción y acabó en una tarde de reflexión. En este post les resumo mi intervención en la sesión que tuve el privilegio de compartir con compañeros y compañeras de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa al lado de Nuria Martí, Albano Dante y Josep Cabayol:

image

La CORRUPCIÓN se puede definir como un ABUS0 DEL PODER CONFERIDO EN BENEFICIO PRIVADO. En lo que a la sanidad se refiere, la CORRUPCIÓN incluye los SOBORNOS y compra de los políticos y reguladores, a los profesionales del sector y la manipulación de la información sobre ensayos clínicos o farmacológicos, así como acaparar medicinas, manipular la oferta o poner un sobreprecio en la facturación de mútuas, hospitales y compañías de seguros.

Así, la CORRUPCIÓN no se limita a los políticos ni a los funcionarios, sino que también la ejercen los actores privados de la sanidad que juegan un papel público importante. Cuando los administradores de los hospitales o los ejecutivos de las empresas farmaceúticas actúan de manera deshonesta para enriquecerse o para conseguir más poder, ABUSAN de su situación de poder y roban recursos públicos que debían ir destinados a mejorar la sanidad y nuestra salud.

LA CORRUPCIÓN SE EJERCE PUES EN LOS DOS LADOS DE LAS PUERTAS GIRATORIAS.

UNA IMAGEN DEL CORRUPTO: Graham Green escribió un magnífico retrato de la corrupción que en 1949 el director Carol Reed llevó a las pantallas con Orson Welles, Joseph Cotten y Alida Valli y una música inolvidable de Anton Karas. En el papel de un traficante de penicilina llamado Harry, el Tercer Hombre, le pregunta a su amigo en lo más alto de la noria del Prater de Viena:

imageHARRY “¿De verdad sentirías compasión por alguno de esos puntitos si dejara de moverse para siempre? Si te ofreciera veinte mil libras por cada puntito que se parara, ¿realmente me dirías que me guardase mi dinero, muchacho, o empezarías a calcular cuántos puntitos podrías permitirte dejar con vida? Libres de impuestos, amigo. Libres de impuestos. (Le dirige su sonrisa de complicidad infantil.) Hoy en día es la única manera de ahorrar.

¿Es esa la psicopatología de los corruptos? Creo que sí. Su desprecio por la vida humana se oculta por lo substancial de sus ganancias. Recordemos que en el Informe sobre corrupción en la sanidad del año 2006, Transparencia Internacional valoraba que el sector sanitario movía en todo el mundo 3 billones de dólares. Un 3 seguido de 12 ceros. Y preguntado el personal sanitario de los distintos países sobre qué parte de esta financiación (en su mayor parte pública, financiada por impuestos) se “perdía” en corrupción, tanto en USA como en Camboya calculaban que entre un 5 y un 10%. En el peor de los casos, el del 10%, imaginen ahora un 3 seguido de 11 ceros que se desvían de la atención sanitaria para desaparecer en lujos, yates, o paraísos fiscales. En este mismo Informe, la ex Comisionada por los Derechos Humanos de la ONU y ex-Presidenta de Irlanda, Mary Robinson, escribe:

“Uno de los derechos humanos fundamentales de todo ser humano es el acceso a la salud, y como tal se incorporó en el artículo 12 del Pacto Internacional sobre Derechos Económicos, Sociales y Culturales. La corrupción -como la pobreza, la falta de equidad, el conflicto civil, la discriminación y la violencia– es un tema de gran importancia que no se ha tratado adecuadamente en el marco de los derechos básicos.” De hecho, los fondos que deberían destinarse a combatir la pobreza y la enfermedad acaban en bolsillos privados o en paraísos fiscales. Así, la corrupción viola literalmente los derechos humanos ya que se priva a las personas de servicios que sus gobiernos están obligados a dar. En la mayoría de países son las mujeres las que más sufren esta discriminación de los servicios públicos, por diversos motivos (asumir más responsabilidades, menos prevención, atención sanitaria insuficiente, restricciones en sus derechos…)

Finalmente destacaremos que este mismo año la PREOCUPACIÓN POR la CORRUPCIÓN la ha expresado un Informe de la UE de febrero de 2014. Cuando habla de los sectores más vulnerables, cita en primer lugar la construcción (vinculada a delitos de urbanismo, atentados ecológicos y financiación derivada a partidos políticos), seguida muy de cerca por la SANIDAD, “donde la vulnerabilidad a la corrupción está generalizada”. Y a pesar de estudios e intentos de reforma de distintos Estados al respecto, “la corrupción en la sanidad y el sector farmacéutico siguen siendo preocupantes”. Y las prácticas corruptas las conocemos, destacamos junto con las PUERTAS GIRATORIAS que aseguran un lugar de privilegio SIEMPRE a los corruptos, los PROCEDIMENTOS DE MERCADO que retuercen los procedimentos legales para desvirtuar lo público, y el abuso prevaricador de las listas de espera.

En la sanidad se dan una serie de características que “ayudan” a la corrupción. Una de ellas es el DESEQUILIBRIO EN LA INFORMACIÓN: son los profesionales los que tienen información sobre la enfermedad de sus pacientes, pero también sobre sus costes y procedimientos. Si la información sobre estos dos últimos aspectos fuera transparente podría reducirse la CORRUPCIÓN. Por ejemplo, en Argentina consiguieron disminuir un 50% los precios pagados por los hospitales a la industria farmacéutica cuando se hizo público lo que los hospitales pagaban por sus productos.

Otro aspecto que colabora con la CORRUPCIÓN es la INCERTIDUMBRE: no saber si y cuándo enfermaremos, ni de qué, ni si nos curaremos nos pone en situación de debilidad frente al sector y ofertas de seguros privados, pero también la incertidumbre (que aparentemente “justifica” decisiones poco claras, puede extenderse a quienes toman las decisiones en políticas sanitarias: compra masiva de vacunas, o riesgo de acaparamiento de medicinas y otros recursos imprescindibles, especialmente en situaciones de emergencia.

También la complejidad de los sistemas de salud, por el gran número de personas y organismos que intervienen, ayuda a esconder la corrupción. En este sentido, el intento del conseller Boi Ruiz de desmembrar el ICS no ayuda en nada a combatirla, sino que abunda en sentido contrario.

3 repercusiones míninimas de la corrupción:

1) En la calidad de los servicios, empobrecimiento de las personas, aumento de las desigualdades, especialmente entre los Grupos sociales más vulnerables.

2) En Catalunya, por ejemplo, favorece que el sector privado de la sanidad se comporte como sanguijuelas del sector público.

3) La corrupción reduce el crecimiento económico, fomenta los mercados negros, y perjudica la inversión.

CONCLUSIONES:

Los efectos de la corrupción tienen sesgo de clase y de género, y parece imposoble poder acabar con la pobreza sin acabar con la CORRUPCIÓN. Combatirla es tarea urgente que debe ponerse en primer plano y llama a que en su erradicación confluyan todas las personas que quieren vivir y dejar un mundo mejor.

Desde el punto de vista de las personas más pobres, sufrimos unas políticas que desde hace tiempo pretenden legalizar la “mordida”. ¿Podemos explicar la diferencia entre la “mordida” que nos exigen en países del llamado “tercer mundo” por unos medicamentos que deberían entregarse sin ella, o el euro que nos cobraron por receta?

La excusa más inaceptable para legalizar todo tipo de “mordidas” es la de supeditar las necesidades humanas a unas exigencias de déficit presupuestario que incorporan por su irracionalidad el gusano de la corrupción, y lo más triste es que cuando la corrupción se apodera del sistema sanitario, se convierte en una cuestión de vida o muerte. La corrupción viola directamente los derechos humanos en la medida que priva a las personas de su derecho a la atención sanitaria. Atenta directamente contra 3 de los 8 Objectivos del Milenio de la ONU, en concreto la reducción de la mortalidad infantil, la mejora de la salud materna y el combate del VIH\SIDA, la malaria u otras enfermedades infecciosas… ¿Cómo podemos explicar sino como un atentado a estos objetivos la muerte de Alpha Pan no en el África subsahariana, sino en la desarrollada isla de Mallorca?

Así, y de manera especial en la lucha contra la CORRUPCIÓN, cuando nos hablen de manera interesada que tenemos DERECHOS pero también DEBERES, convendría pensar, para ahuyentar culpabilizaciones, que nuestro primer DEBER es exigir nuestros DERECHOS. De otra manera, seguiremos hundidos en nuestros deberes y responsabilidades, seguiremos pagando impuestos mientras los corruptos se apropian de los fondos públicos, e iremos perdiendo servicios públicos y poder ciudadano hasta convertirnos en meros súbditos.

Más información en Infotalqaul y en Dempeus.

 

Etiquetes: , , , , , , ,

 
%d bloggers like this: