Ahir, en nom de Dempeus per la Salut Pública vaig poder estar a Celrà parlant amb Albert Planes de la FOCAP i la ciutadania de Celrà sobre el dret a la salut en perill. El proper dijous estaré amb l’Albano Dante de CafeambLlet, parlant també, com ahir, de privatitzacions, al Casal Jaume Compte de Sants, a Barcelona, presentant Perspectives. (I espero que l’Albano ens pugui ensenyar també el nou CAFEAMBLLET mensual sobre llistes d’espera…) Les dues xerrades formen part de cicles molt interessants sobre l’austericidi que pateix la sanitat, i la seva alternativa, des de diferents angles.
En concret, el proper dijous l’Albano i jo explicarem per què ens varem posar d’acord per denunciar la “dictadura sanitaria” i la seva complicitat en l’intent de desvirtuar i destruir la sanitat pública. Però com ja he tingut oportunitat d’explicar a Celrà i en altres indrets, ni la intenció, ni el programa, ni les maneres tenen res de nou. Cal recordar la història dels darrers trenta anys i estar amatent al que ja s’està maquinant, l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió per seguir destruint la nostra societat (i la nostra sanitat). I cal fer feig d’arguments i raons per poder bastir una alternativa que estigui a l’alçada de la gran ofensiva que estem patint a tot el món occidental, i de manera especialment dolorosa a casa nostra.
Per no repetir ni el proper dijous ni aquí arguments propis sobre el Consens de Washington i la TIPP, o els que podeu veure al capítol de l’Albano Dante i meu a Perspectives, faig meu l’anàlisi de Josep Manel Busqueta, del col.lectiu Taifa, al final del seu capítol al llibre col.lectiu El preu de la Salut. A l’apartat dedicat al postconsens de Washington: l’Estat, la crossa del capital, Busqueta diu:
“La sortida de la crisi i la reestructuració del capitalisme que comporta aquest procés és planteja com un veritable saqueig capitalista sobre el conjunt dels drets i patrimoni de la societat. La ideologia que permet consolidar aquest procés s’actualitza, i ara es basa en una reformulació del superat consens de Washington. Si fins ara es tractava d’aconseguir la màxima desregulació a partir de l’acció pública, que permetia aprofundir en els processos de mercantilització i privatització, a partir d’ara la lògica del postconsens de Washington es presenta com un intent de distanciar-se del neoliberalisme clàssic, si més no a escala teòrica i retòrica. Com expliquen Ben Fine i David Hall, la nova cara del neoliberalisme es presenta com un enfocament més favorable a l’estat, contrari a la idea que hi ha un únic model (el del lliure mercat) adaptable a tots els entorns. Ara se sosté que les imperfeccions que presenten tant el mercat com la lògica institucional, ofereixen una base per tal que l’estat, a partir d’una certa intervenció, operi en la direcció de millorar el funcionament dels mercats i la globalització. En definitiva, ara més que mai, és l’estratègia del mercat la que preval amb el màxim suport institucional. L’estat s’allunya i s’evadeix del compromís que té amb la societat per centrar-se a convertir-se en el millor suport del sector privat.
Un cop les privatitzacions fàcils i rendibles ja s’han portat a terme, ara la nova estratègia es basa en un major ús dels recursos i les capacitats de l’estat per incorporar el paper del sector privat en tots aquells àmbits en què fins ara s’havia mostrat contrari a intervenir. En aquest model que s’imposa en l’actualitat, una de les tasques importants que ha d’assumir l’estat és assegurar que la privatització funcioni. Segons Fine i Hall, aquest procés de regular el sector privat de manera suficient i amb èxit pot comportar un esforç més gran del que s’hauria de realitzar en el cas que fos el mateix estat el que assumís tota la gestió, ja que els objectius i les metes de caràcter més general sovint es veuen obstaculitzades per la recerca del benefici privat. Segons la lògica que s’imposa en l’actualitat, després d’un procés de privatització sovint es posa de manifest que els resultats no són els que s’havien promès en relació als nivells d’inversió, la qualitat dels serveis o l’accés als mateixos. Això exigeix que hagi de ser l’estat qui reguli, renegociï els contractes i compensi els exclosos del servei, donat que el subministrament privat es concentra en els sectors rendibles.
Un dels programes estrella d’aquesta nova onada privatitzadora és la que es coneix amb les sigles PPP (partenariat públic-privat). Es tracta de contractes que es fonamenten en la lògica segons la qual el sector públic aporta recursos en forma d’inversió directa com a alternativa als fons públics. El problema bàsic dels PPP —o de qualsevol altra forma de privatització—, tal com reconeixen el mateix FMI o l’OCDE, és que fins i tot en els temps favorables és un mètode més car de finançar que el que ofereix el sector públic mitjançant el crèdit estatal. Aquest cost extra, tal com s’assenyalava anteriorment, l’acaba assumint l’estat, que normalment és el client final dels PPP de serveis públics —com ara hospitals, o escoles— o els usuaris, quan els PPP es basen en el pagament de quotes —com en els casos de les carreteres de peatge o del transport públic, o en alguns models de concessions d’aigua. El finançament privat es converteix finalment en un passiu públic, fet que ha suposat, per exemple, que alguns experts en estadística hagin començat a insistir al Regne Unit, i a altres països, que els PPP apareguin en els balanços del govern.
Quant a l’Estat espanyol, i concretament pel que fa al sector de la sanitat —que és el tema de què s’ocupa aquesta publicació—, la llei 15/97 sobre les noves formes de gestió de la sanitat, permet que la gestió i l’administració dels centres sanitaris pugui ser desenvolupada per qualsevol tipus d’entitat, i que la prestació i gestió dels serveis sanitaris sigui realitzada per entitats amb ànim de lucre. A partir d’aquesta llei, i per part de les diferents comunitats autònomes, s’ha engegat una forta onada privatitzadora. Pel que fa a l’atenció primaria, moltes àrees de salut bàsica del Principat són gestionades per entitats privades (entitats de base associativa), i al País Valencià s’han fet concessions privades per gestionar els centres.
En la dinàmica de privatització dels hospitals hi ha diferents modalitats de contractes que responen a aquesta lògica de partenariat públic-privat. Alguns d’aquests contractes suposen la cessió de la construcció dels edificis a les empreses privades. De la mateixa manera, se cedeix a la iniciativa privada la dotació d’equipaments públics i la contractació de personal no sanitari, però els treballadors sanitaris continuen sent treballadors públics. Aquesta modalitat ha permès l’entrada a la sanitat pública de les grans empreses constructores (ACS, FCC, SACYR, etc.). En l’anomenat «model Alzira», s’afegeix a la gestió privada la contractació del personal sanitari, i també s’hi inclou l’atenció primària i especialitzada. Aquesta modalitat ha beneficiat, sobretot, les grans empreses sanitàries (ADESLAS, ASISA, SANITAS, DKV, etc.).
En aquesta direcció, cal afegir que els models de gestió sanitària del govern balear i valencià han coincidit en la promoció de dos macrocentres hospitalaris: La Fe, a València, i Son Espases, a Palma. Aquests centres pretenen concentrar l’assistència pública de manera que se’n faciliti la privatització parcial. La construcció d’aquests dos centres, a banda de suposar un negoci milionari a les constructores —moltes d’aquestes després també estan vinculades a l’explotació dels serveis perifèrics com els aparcaments—, no ha tingut en compte ni les necessitats dels usuaris ni les dels treballadors. Els centres s’han construït als afores de les ciutats, cosa que en dificulta l’accés. Alhora, els centres antics no han estat substituïts per instal·lacions que puguin continuar l’assistència de proximitat, de manera que barris sencers s’han trobat, d’un dia per l’altre, sense serveis hospitalaris.
Davant d’aquesta realitat que s’imposa més cada dia que passa, cal oposar la màxima resistència. Cada cop queda més clar que la nova modalitat del capitalisme del segle XXI no accepta cap pacte social redistributiu. Sense el mecanisme del crèdit, que permetia l’expansió del capitalisme a costa dels recursos i dels beneficis futurs, el capitalisme actual, altament sobredimensionat, necessita accelerar els mecanismes d’explotació i despossessió per tal d’assegurar-se l’existència. Immersos en aquest atac frontal contra els elements fonamentals que estructuren les nostres societats, cal reaccionar reivindicant la defensa i la consolidació d’allò que és obvi.
Resulta obvi que com a societat no podem acceptar un procés que discrimina l’atenció sanitària que reben les persones en funció de la capacitat econòmica que tenen, com tampoc podem acceptar pensions de misèria per als nostres avis i àvies, ni que els fills dels rics i poderosos aconsegueixin les millors condicions eductives per projectar-se en la societat, mentre els fills de les classes treballadores veuen com l’educació a què tenen accés empitjora cada dia que passa —o desapareix del tot la possibilitat d’accedir-hi per la manca de recursos econòmics que es poden dedicar a l’estudi i a la formació. La defensa d’aquestes obvietats, imprescindibles per bastir una societat, ha de conjugar-se amb tota la resta de reivindicacions laborals i socials. I és a partir d’aquestes reivindicacions que caldrà bastir el programa de mínims que permeti l’articulació d’un moviment ampli, flexible i radical en la proposta de construcció d’una alternativa de societat a la que ens planteja el capitalisme. (…)”
—
Veure també Punts clau per una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat
Punts de Vista 