RSS

Arxiu d'etiquetes: lluita obrera

Angel Rozas: In Memoriam

angel-rozas.jpg

Angel Rozas, mestre de sindicalistes, amic de la lluita obrera i de la memòria de classe, un d’aquells que són imprescindibles, dels que cal fer viure sempre en el nostre record i del que cal seguir aprenent per anys i anys que passin, va morir el primer dia d’aquest mes, a l’edat de 83 anys.

L’ acte de comiat del company tindrà lloc el proper divendres, 4 de juny, a les 18:30 en el Saló d’Actes de CC.OO., Via Laietana, 16.

Aquestes són les paraules –vistes a Sin.Pelos— que va pronunciar Angel Rozas en el Palau de la Música Catalana en l’Acte de record a Gregorio López Raimundo, el 12 de Febrer del 2008, i que reflexen perfectament qué sentia i pensava en aquests darrers anys de la seva vida:

“A finales de los años cincuenta me encontré con Gregorio y con Guti. Debo decir que, en un primer momento, no conocí a ninguno de los dos. Al primero me sorprendió verlo allí, tal vez, y al segundo porque se había afeitado la perilla. Os estoy hablando de algo que sucedió hace cerca de medio siglo.

Todo ese tiempo transcurrido me hace pensar que la vida de una Vida es una fuente inagotable en sí misma. Quiero decir, contarla y contárnosla es inagotable. De hecho, este es un propósito que nos podemos plantear sabiendo de antemano que no llegaremos hasta el fondo de ese pozo en el que pretendemos penetrar en mi caso como en el de otras personas que intervienen hoy aquí con el único utensilio de nuestra memoria personal.

Recordando algunas palabras de nuestro añorado Manolo Vázquez Montalbán, es posible decir que la vida de Gregorio ha sido más Historia que Vida, desde aquellos lejanos años treinta del pasado siglo XX.

Y, este es el caso, como el mismo Gregorio insistía a menudo en decir, de muchos otros compañeros y otras compañeras de militancia comunista y de lucha antifranquista, algunos de los cuales se nos han ido ya. Un compromiso como aquel, de lucha y de espíritu revolucionario, nos cambió. Con el sentido que cada uno quiera darle a ello. Pero lo cierto es que cambió nuestras vidas de una manera prodigiosa; realmente la cambió para siempre.

Es posible que estemos en un siglo que empezó hace más de ocho o nueve años, como sostienen algunos reconocidos historiadores, y que nuestro pasado parezca ahora padecer alguna lejanía inexplicable para nosotros… ¡Pero de aquello hace ya mucho tiempo…! como dicen algunos a menudo. No obstante, y cada día más, mi impresión es que, en términos generales, el supuesto camino que hemos tomado para que nuestras vidas hayan pasado a ser más Vida –algo que está muy bien, por cierto– insisto, que hayan pasado a ser más Vida que historia, no parece conducir, por lo menos eso me parece a mí, a cambiar la vida, como decía el poeta, y ni siquiera la historia.

Claro que esto es lo que digo yo, un señor de ochenta años, que tiene mucho de urgencia biológica por cambiar una y otra; y todavía algo de fe en que sea posible hacerlo.

Por eso Gregorio y muchos camaradas permanecerán en mi recuerdo, en mis afectos, como un acicate para recordarme y recordarnos que, ante las cosas que pasan en este Planeta Humano, es necesario decirnos: Y sin embargo se mueve.”

Àngel, una abraçada molt forta, i fins sempre!

 
3 comentaris

Publicat per a 3 Juny 2010 in Persones a recordar

 

Etiquetes: , , ,

Reflexions entorn a l’ERO de NISSAN

treballadors-en-crisi.JPGL’estratègia de les multinacionals en les deslocalitzacions –o amenaçant amb deslocalitzar-se– es pot comparar com deia Sami Naïr a la de les aranyes. Teixeixen la seva teranyina en el lloc que creuen més adient per atrapar les seves víctimes: treballadors i treballadores, empreses subministradores molt més dèbils i subordinades, i hisendes públiques a tots els nivells: locals, regionals i estatals…

No han deixat mai de tenir beneficis, però els incrementen contínuament amb una triple tàctica:

1) Per una banda, utilitzen tota la enginyeria comptable de les multinacionals entre les seves diferents localitzacions, que pot “enriquir-se” en participar d’operacions financeres opaques que els permeten especular en els mercats de futurs i derivats, les cotitzacions de les accions i, quan poden, els fons de pensions dels seus propis treballadores i treballadores.

2) Per un altre costat, rebaixen les condicions de contractació i els sous reals, sense permetre que ni una petita part dels increments de productivitat es destinin a augmentar salaris. Han obert el ventall salarial com mai, de manera que el que cobren els directius pot significar 20 vegades o més el salari mitjà. Les permissives normes sobre amortitzacions permeten que les inversions –en especial les poc intensives en capital— madurin amb molta més rapidesa, fomentant la cacera de noves subvencions i la contractació en precari –contractes escombraria– amb sous més baixos, sense plusos, ni antiguitats. Es forma una nova teranyina que atrapa una plantilla més jove, suposadament més rendible, i molt més dòcil. Però com tantes crisis properes demostra, també és especialment agressiva per a les dones en edat fèrtil, amb responsabilitats familiars, i per a les dones conscients dels seus drets i disposades a defensar-se.

3) Aconsegueixen noves “rendes” en forma de subsidis i avantatges fiscals de tot ordre i de tots els nivells de govern, que són fàcilment objecte de xantatge d’aquestes grans corporacions totalment descompromeses amb les persones i el territori que les han acollit. Les crisis econòmiques que afecten el teixit industrial i impliquen deslocalitzacions, alteren les fonts de riquesa de comunitats senceres i les xarxes que estructuren els territoris, i encara que no s’expliqui en els llibres de text, tenen costos socials i personals enormes. Pretenen domesticar el moviment obrer i els sindicats. I, a més, tenen importants efectes de gènere que transcendeixen l’economia i s’endinsen en les condicions de vida i salut, en l’equilibri i la felicitat de les persones, i en la qualitat de la democràcia.

Si els acomiadaments que demanava NISSAN es transformen definitivament en una reducció temporal d’ocupació, serà una victòria important per a totes les persones, a tots els nivells, que han lluitat contra un ERO salvatge, començant pels treballadors i treballadores que han portat a terme una lluita exemplar… Una lluita que no s’acaba fins exterminar definitivament les aranyes i les seves teranyines.

 
2 comentaris

Publicat per a 7 Desembre 2008 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , , , ,

PA I ROSES

(per a la meva amiga Pilar Fuster)

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes, i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i fins i tot a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la –en mirada miop– impossible d’identificar… sols una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 s’identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta… A partir dels anys 90 el daltabaix i confusió dels països de socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a la que s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la que cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) … Un exemple: segons un informe de la UNIFEM del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfec de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfec de dones… Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme…

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el món, –en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques, i les empreses privatizadores de l’aigua– , amb el vist-i-plau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi es confonen perillosament amb la xenofòbia, al racisme i el feixisme i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobre tot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrera aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors…) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Pel que fa a les dones que havien adquirit visibilitat com a col•lectiu en creixement en el món laboral en les darreres dècades, han de fer front a tres ofensives importants de la crisi:
1) la pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball,
2) l’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entebana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)
i 3) la desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrement dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament.

Les directrius que venen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: