RSS

Arxiu d'etiquetes: maig 68

El Maig de les dones

medium_jeune68.jpg

Sembla impossible, però ja en fa 40 anys d’un Maig que va començar el dia 3 a la Sorbona però que no s’esgota ni caduca el dia 30 quan De Gaulle dissolt l’Assemblea nacional sota l’amenaça d’intervenció de l’exercit; segueix el juny amb la vaga general més important de la història de França i unes conquestes obreres vigents fins ara malgrat Sarkozy, i continua amb el renaixement del feminisme dels anys 70. Maig 68 continua perquè, en paraules del filòsof,

« L’important, c’est que l’action ait eu lieu, alors que tout le monde la jugeait impensable. Si elle a eu lieu cette fois-ci, elle peut se reproduire… » (Jean-Paul Sartre, 1968)

Què en vàrem aprendre del Maig del 68? Les dones, molt. Malgrat la contestació, l’atreviment i la rebel•lia dels joves d’aleshores, Maig del 68 va reproduir fil per randa en els seus inicis els rols patriarcals i masclistes de la Revolució de 1789 que va portar llibertat, igualtat i fraternitat fins allà on érem les dones, acabant amb la condemna a mort d’Olympe de Gouges per proclamar els Drets de la Dona i la Ciutadana. brisons-les-vieux-engrenages.jpg 179 anys desprès, quan demanant tant assenyadament l’impossible semblaven desfer-se les diferències entre treball manual i intel•lectual, la diferència més antiga encara entre gèneres seguia inamovible: “Les hommes discourent, les femmes nettoient”’ . Els líders d’una revolució intel•lectual i de costums que desbordava el barri llatí per prendre cos d’amenaça a la Renault i en tantes i tantes lluites obreres seguien demanant a les seves companyes les tasques invisibles i cafè fumejant. Però no es va repetir la trista història: les dones varen assumir el desencís i començar tot seguit a trobar la seva veu, les seves reivindicacions, el seu propi Maig.

Així va néixer el Mouvement de libération des femmes que el diari France Soir va donar a conèixer l’agost del 1970 en publicar que unes quantes feministes s’aplegaren per denunciar a l’Arc de Triomf de París que més desconeguda que el soldat desconegut n’era la seva dona. En aquesta primera intervenció divertida i intel•ligent, les dones es feien visibles demostrant una vegada més que el feminisme no pot ser mai una visió estreta de la vida, una qüestió més de “tema únic” ja que es vinculava també a la denúncia les lluites que sacsejaven tot occident: la oposició a les guerres i en concret a la del Vietnam com emblema de lluita anticolonialista en un context d’alliberament d’antigues colònies. Les dones reivindicaven una igualtat de drets real a partir dels seus drets diferents, però que tampoc podien deslligar-se de les lluites contra l’apartheid a l’ Àfrica del Sud i els plens drets de ciutadania per a totes les minories.

Un cartell del 1968 que m’agrada especialment de l’Atelier Popular de Belles Arts deia: “Laissons la peur du rouge aux bêtes à cornes”. I podríem deixar també per a ells la por al violeta, ja que Maig 68 va significar la primera proposta de revolució col•lectiva i personal en la que les dones, en molts pocs mesos, varen guanyar raó i espai propi, sense esperar que s’els atorguessin drets: s’els varen començar a prendre i exercir amb humor, intel•ligència i lucidesa. I malgrat les contradiccions inherents a tots els moviments –feministes i de les esquerres– malgrat avenços i retrocessos, Maig 68 no sols es pot reproduir –com deia Sastre– sinó que segueix viu encara.

 atelierpop.jpg

(Publicat originalment a la revista virtual “Diàleg”, a http://www.terricabras-filosofia.cat/.)

 

Etiquetes: , ,

Primer de maig entre Catalunya i París

A Paris, l’any 1889, el congrés obrer socialista va acordar que en record dels màrtirs de Chicago el Primer de Maig seria el dia internacional de les reivindicacions obreres, entre les que la jornada de 8 hores ocupava el lloc central: per aquest motiu, cada 1 de maig les treballadores i els treballadors anaven a la vaga per imposar la jornada de 8 hores a la patronal i als governs.

A Paris, aquest any, el que es prefigura com a guanyador de les properes eleccions a la Presidència de la República ha fet un acte de campanya en el que ha promès acabar amb les restes que queden de les 35 hores, més salari nomès si es treballa més, creació d’un ministeri de la immigració i la identitat nacional i enterrar definitivament l’ideari del Maig del 68. Per això va comptar amb André Gluksmann, vella glòria del 68 i des dels anys 90 un dels intel.lectuals entregats amb molt bona paga a la missió impossible de donar al “capitalisme un rostre humà”. Des de la primera filera i prenent la paraula, Gluksmann ha acabat servint cínicament de coartada a la reaccionària reivindicació “moral” de Sarkozy.

Es tracta a més d’un exercici massa hipòcrita. Enmig del discurs “moralista” hi ha tot l’interès en oblidar les conquestes obreres i socials del 68 i els anomenats “Acords de Grenelle” (seu del Ministeri d’Assumptes Socials): Augment del salari minim interprofessional d’un 25%, la resta de salaris en un 10% i reducció de la jornada de treball. Posteriorment, però també indestriable del maig 68, dret de les dones a mesures contraceptives i a decidir sobre el seu cos.

Com les esquerres denuncien, i Ségolène Royal no es cansa de repetir, la proposta de Sarkozy és brutalitat, és retrocès humà i social (vegis les seves opinions sobre la homosexualitat i la joventut dels barris obrers) i un president francès amb tanta impunitat com la legislació permet, alimentat no sols pels vots sinó pel pensament lepenista, és un perill massa gran per la democràcia i les conquestes obreres europees. Sarkozy promet fer entrar per sota de la finestra el projecte de Constitució europea que el poble francès va refusar.

El proper diumenge es demostrarà fins a quin punt el centre polític existeix. François Bayrou pot intentar fer un salt endavant i anunciar per a les properes legislatives la creació d’un nou partit demócrata, però mentrestant no pot defugir situar-se amb les dretes o les esquerres. Com va dir un economista intel.ligent: “el centre és nomès un punt débil, gairebé inapreciable, entre l’egoïsme i l’altruïsme”

A més de 1000 kms. al sud de París, les centrals sindicals de Catalunya ens convoquen a manifestar-nos per la igualtat, l’ocupació de qualitat que potenciï la lluita contra la sinistralitat laboral, i salaris dignes. Els motius centrals de la convocatòria són potents i importants, i tant de bo els carrers s’omplin amb dones i homes que defensin aquests lemes. Les treballadores i els treballadors, a París i Catalunya, tornaran a ser aquest any protagonistes d’excepció d’un 1er. de Maig de reivindicació social i política.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2007 in Igualtat

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: