Perquè per la Marea Blanca i Dempeus la SALUT és el que importa….!

(amb el meu agraïment a totes les companyes i companys solidaris que ahir em varen fer costat al plató de 8TV…)

El debat d’ahir a 8tv sobre “La Salut és el que importa” no era gens fàcil per a qualsevol persona que representès i defensès, des de l’activisme social, la salut pública. Sols cal veure qui havia estat convocat, repassar els ex-consellers (i ex-consellera) que ocupaven els llocs d’honor, i que encapçalava en Boi Ruiz, cínic com sempre, negant la major, i intentant menjar-se al personal que li portava la contrària. Francesc Duch, de Metges de Catalunya i fins i tot Ramon Espasa, l’ex-conseller degà, varen haver d’encaixar els seus desmentiments del que és més obvi: que ha pervertit un model “català” -que mai pot ser neutre- i que condiciona la gestió. El conseller que es banta de no haver encarregat mai un informe de la PwC no diu que de fet, no li cal. Ell ja fa el que la PwC (i els grans interessos financers que especulen a la sanitat) vol, encarregui informes o no. De fet, ell sols s’encarrega de portar a la pràctica el que ordenen. Perquè encara hi ha qui mana i qui obeeix. I el conseller de (la mala) Salut de Catalunya és dels darrers. Per això el seu partit no s’oposa, sinò que signa i promou el TIPP, TISA, i tot el que vingui recomanat per Wall Street i Washington. Però quan està a la televisió, ha de fer veure que és el gall del galliner…

Si l’ex-conseller Pomès i Boi Ruiz es mostraven tan valents, no era cap casualitat. Con solen fer des de CiU, sabien que jugaven amb molt d’avantatge a plató. Però no comptaven amb la xarxa, que sobre tot a travès de twitter no els hi va deixar passar cap mentida. I pel que fa a mi, saber que aquesta campanya tuitera s’estava lliurant amb gent tant honesta, lluitadora i lùcida, em va donar moltes forces per aguantar un debat en precari, tocat ja d’inici pels minuts esmerçats a la campanya del que Rosa María Artal ha qualificat amb encert “Fusilar al concejal Zapata” . I quan finalment em donen la veu, haver de desmentir una presentació que no s’ajusta a la realitat. Qui em coneix sap que ni represento ni puc representar mai “els pacients”, sinò en tot cas, ciutadania empoderada que vol mantenir i millorar el seu dret a la salut i sanitat públiques… Però desfer la presentació esbiaixada també cansa, i fa perdre segons.

Vull agraïr la quantitat enorme d’afecte i ànim en forma de SMS, links, mails i trucades que vaig rebre abans del programa. Vaig entendre que sols em calia ser valenta, perque els raonaments, els desmentiments, les argumentacions, les posarieu vosaltres en 140 caracters. Era impossible estar còmode entre tant d’interès creat i tantes ganes de que no es diguessin les coses pel seu nom. CIU, com sabeu, a travès del seu conseller, s’entesta en infantilitzar a la gent, i pensa que amb una bonica tarjeta sanitària per rebre atenció sanitària, ja en tenim prou. El dret a la salut bescanviat per un troç de plàstic….

No importa el patiment dels professionals, ni el que diuen des de la Sindicatura, ni tan sols que el nombre d’imputats creix i no s’atura… No s’ha de dir que les llistes d’espera desesperen, ni que es tanquen llits, ni que es fan desaparèixer serveis, ni que s’expulsen malalties de la sanitat pública, ni que els pressupostos (retallats) estan esbiaixats en contra de la pública i a favor de la concertada, ara “engreixada” a més amb CAPIO (que segons Boi Ruiz, a la cimera del cinisme, també és “pública”!)

Una cosa que sí lamento és no haver tingut temps per explicar els 10 punts de la Marea Blanca al final del programa, i limitar-me a enunciar-ne alguns, potser fins i tot no els més importants… Pel que fa a la resta, i perdoneu la manca de modèstia, penso que si volien menystenir-nos o desactivar-nos, ho tenen difícil. També en el debat, i gràcies a vosaltres, la por no es va quedar del costat que ells volien i tenien predeterminat (i com sempre passa quan la gent es posa dempeus, la por va anar cambiant de banda).

Ho podeu veure (o reveure) tot plegat aquí, i opinar si ho veieu o no de la mateixa manera. A mi sols em toca constatar, una vegada més, que quan la solidaritat s’activa, no hi ha tasques impossibles.

Perquè la SALUT s’ho val, i perquè queden encara massa batalles per lliurar, moltes, moltes gràcies! I seguim!

 

Per un Servei Nacional de Salut… quan els pacients són els herois

Per un Servei Nacional de Salut: presentació del document als grups parlamentaris

El dia 15 d’octubre es va presentar al Parlament de Catalunya el document Programa per un Servei Nacional de Salut a Catalunya i a la nova web de Sicom.cat podeu trobar tota la informació que reprodueixo aquí. El document traça una línia vermella: cap diner públic per a la sanitat privada. Marta Ribas de ICV-EUiA i Carme Pérez de Ciutadans, varen acceptar aquesta línia vermella mentre que Marina Geli del PSC i Alba Vergés de ERC li varen posar tota mena de pegues. CiU va fer una volada de coloms sense dir res de res, i la CUP i PP no varen acudir a la cita, per diferents motius. Aquest és el resum de la presentació feta per Àngels Martínez Castells de Dempeus per la Salut Pública i Josep Martí de la Plataforma pel Dret a la Salut i de les respostes de les portaveus parlamentàries.

(presentació del document)

Quan els pacients de Bellvitge foren herois

La indignitat de la mal dita col•laboració públic privada s’entén i es manifesta amb tota la seva crueltat, quan han de ser els pacients – herois – el que diuen “No vull que em facis fora del meu llit”… perquè saben que el tancaran hi n’obriran un a la sanitat privada. Va passar a Bellvitge i passarà més si no canvien les polítiques i els polítics. La col.laboració público-privada és un atac al bé comú.és un procès de saqueig i cal que els polítics obrin els ulls. No és que la ceguesa els faci còmplices: és que la salut de la nostra societat no es pot permetre aquest espoli ni un dia més.

Dempeus per la salut pública // @Dempeus

Plataforma Pel Dret a La Salut @PelDretalaSalut

Sicom @Sicomtelevision

 

Marina Geli, la apóstol del REpago, en la puerta giratoria hacia ABBOTT

Artículo de Jéssica Mouzo Quintans en El Pais (y me ahorro los comentarios…!)

La diputada del PSC y exconsejera de Salud, Marina Geli, será asesora de la fundación Abbott, dependiente de los laboratorios farmacéuticos del mismo nombre. La política socialista confirmó ayer que se integrará en el consejo asesor de la organización, formado también por cuatro catedráticos y docentes para asistir a la fundación de la multinacional Abbott en “temas estratégicos de tecnología y nutrición”, explicó Geli.

Por el desempeño de su labor en el consejo asesor, que que se reúne al menos dos veces al año, la diputada socialista no cobrará un sueldo, pero sí percibirá dietas. Geli asegura que desconoce la cuantía de estas remuneraciones.

La política, que fue titular de Salud de 2003 a 2010, hizo público su fichaje por los laboratorios farmacéuticos después de que la comisión de compatibilidades del Parlament aprobase la compatibilidad de su trabajo en Abbot con su cargo público como diputada del PSC. “No tengo nada que esconder, por eso lo comuniqué públicamente y pasé por la comisión. Es un trabajo en calidad de técnica, que tiene que ver con lo que hacía en mi etapa anterior como médica, cuando trabajé en nutrición con grandes discapacitados”, justificó Geli.

La sesión del 25 de abril de la comisión del Estatuto del Diputado del Parlament trató sobre su nombramiento. “En principio no tiene ningún tipo de incompatibilidad con el cargo de diputada, no percibirá sueldo, sino solamente dietas de asistencias a los consejos que son dos o tres reuniones al año, por lo que en este aspecto no hay incompatibilidad”, reza el acta de la reunión. Esta añade: “Por si alguno se pregunta si podría haber incompatiblidad por su cargo anterior de consejera de Salud, tampoco, ya que han transcurrido más de dos años desde que abandonó, desde que cesó como consejera de Salud”.

“Quizás me he pasado de publicidad pero lo dije porque no estoy haciendo nada incompatible con el cargo. No tienen nada que ver”, insistió la diputada y remitió a la resolución de la comisión de compatibilidades que avanzó ayer el Diari de Girona. “Nunca habría estado en el patronato de la fundación ni hubiese cobrado un sueldo”, concretó.

Aparte de fomentar la investigación biomédica y tecnológica y potenciar la formación de los profesionales sanitarios, los estatutos de la fundación recogen, entre sus fines, “desarrollar acciones en el marco social, político y científico de la sanidad española” y colaborar “con las instituciones, comunidades autónomas, entidades y organismos públicos y privados comprometidos con el mismo fin”.

La diputada también desechó “las voces” que apuntan a que su nombramiento podría estar relacionado con la complicada situación que vive en el PSC desde que, el pasado enero, el partido la apartase de sus cargos orgánicos —junto a sus compañeros Joan Ignasi Elena y Núria Ventura— tras desmarcarse de la posición oficial del PSC y votar a favor de reclamar la competencia para convocar el referéndum. La exconsejera ocupaba, hasta ese momento, el cargo de portavoz del PSC en la comisión de Salud del Parlament. “Yo soy médica y cuando deje la política ya veremos adónde vuelvo”, concretó.

Geli, Ventura y Elena están a la espera de que la comisión de garantías del PSC resuelva el expediente abierto contra ellos, lo que probablemente no sucederá hasta el mes de julio. Mientras llega esa fecha, Geli y Elena han dejado de formar parte de la ejecutiva del PSC y, además han sido relegados al gallinero del Parlament junto con Ventura, en un gesto que visualiza el “castigo” por su actuación. Su actividad parlamentaria se limita a votar, pues los tres han sido apartados de las comisiones en las que representaban al PSC.

 

Constituït el Pacte dels Voltors, Boi Ruiz, la Geli i Famaindústria ataquen de nou

Ho sento, se m’havia escapat.. la notícia i la foto (tot un poema). Estava en altres coses pròpies de la meva salut privada (magníficament resoltes i ateses per un personal de gran vàlua i sensibilitat a un Hospital Clínic que sols seguirà sent PUBLIC  si no ens deixem prendre més drets ni permetem que ens enverinin més la vida). Però avui l’Albano Dante m’envia el link i em poso a tremolar. Quina por tornar a veure tant aprop la Marina Geli i en Boi Ruiz amb les mans ficades al “futur” privatitzat de la sanitat catalana, i acompanyats de tant personal sospitòs i d’atres secundaris d’atrezzo. Seguiré la facècia que pensen executar amb estivalitat i poquíssima transparència, però estic segura que, malgrat la calor, ens hem de posar molt alertes perquè els voltors deprededors de la salut pública i dels nostres drets ja no dubten en sortir a la foto dels caçadors sense escrúpuls, just abans de que comencin a abatre les seves víctimes. I no ho dic per dir… Llegit el document d’introducció, he trobat magnífic material per cafeambllet, pel periodisme més valent… però també per El Triangle i els Tribunals de Justícia…  I que es gira feina per organitzacions que defensen la sanitat i la salut pública com Dempeus! Seguirem.

Podeu trobar la notícia a les pàgines de premsa de la Conselleria de Salut:

Boi Ruiz: “La Comissió ha de ser un espai de consens per situar més enllà de la confrontació política el futur del sistema sanitari públic”

• Govern, partits polítics, patronals, sindicats, món local i representants de professionals, pacients i usuaris volen assegurar el futur del model sanitari públic català
  
• Un primer document definirà com ha de ser el Sistema Nacional de Salut a partir de la millora de l’actual model sanitari propi
  
• El conseller Boi Ruiz havia manifestat fa temps la necessitat d’un gran pacte polític, sectorial i social per mantenir el model sanitari públic propi de Catalunya

La Comissió per al Pacte Nacional de la Salut a Catalunya s’ha constituït avui amb l’objectiu de posar les bases que assegurin el futur del sistema sanitari públic català. Integrada pel Govern, els partits polítics, món local, patronals, sindicats i representants dels professionals, els usuaris i el món acadèmic, la constitució de la Comissió ha de donar lloc el proper mes de setembre a un document de bases pel manteniment de l’excel·lència i la qualitat del Sistema Nacional de Salut propi de Catalunya.

El conseller de Salut, Boi Ruiz, havia reiterat en diverses compareixences parlamentàries i en diferents tribunes públiques la necessitat d’arribar a un gran acord, el més ampli possible, per tal que Catalunya pugui continuar tenint un sistema sanitari que doni resposta a les necessitats de salut de la ciutadania.

Segons ha expressat el conseller, la Comissió “hauria de ser un espai de consens i participació de tots els agents i partits polítics per situar més enllà de la confrontació política a curt termini el debat sobre cap on ha d’anar el sistema sanitari públic i aconseguir que el model mantingui l’excel·lència, la qualitat i el servei a tots els ciutadans, sense diferències de sexe, origen o situació socioeconòmica”.

En el transcurs de l’acte de constitució de la Comissió, el conseller ha expressat la voluntat que les sessions de treball permetin anar més enllà de la defensa d’interessos particulars, partidistes o corporatius i que es pugui arribar a un acord amb independència de la conjuntura política, com ha estat sempre en l’àmbit sanitari català.

D’altra banda, el conseller ha recordat que el “sistema sanitari públic català és un model d’èxit que els ciutadans valoren positivament i que, tot i les restriccions pressupostàries, manté el nivell de serveis”.

 

Marina Geli se pasa de trilera

No se trata sólo de que Marina Geli, la Consellera de Salut de Catalunya, quiera legislar para todas las Españas, sino que quiere hacerlo usando todos los trucos, triquiñuelas, trampas, engaños y fraudes que una persona que se dedica a la política en un Gobierno auto-calificado de progreso no se debería permitir.

Imbuida de la misión de salvar el déficit sanitario a costa de las personas enfermas, esta Juana de Arco del repago se ha puesto de trilera intentando ocultar sus verdaderas intenciones y las consecuencias de las medidas que propugna mientras juega también con las palabras.

En primer lugar, traspasa  la responsabilidad de la propuesta  regresiva y dolosa a un “grupo de expertos”, (una solución muy en boga en toda la Unión Europea propugnada ya desde el Libro Blanco de la Salud de la Comisión Europea del  2007 (4.1)  para tomar  decisiones clave en la orientación de lo público ocultándose detrás de supuestos “sabios” sin responsabilidad social ni política ninguna).  Sabemos, además, por las declaraciones hechas por  uno de ellos que ni siquiera se ha fingido consensuar un acuerdo en este segundo informe Vilardell que la consellera intentará vender a todos sus homólogos en el  Consejo Interterritorial de Salud.

El segundo regate y engaño consiste en el cambio de la palabra copago (ahora ya todo el mundo sabe que es repago) por el eufemismo de «tasa de uso»… que cuando se lee lo que es, pues es lo mismo:  de uno o dos euros por visita médica, más un euro por cada receta de fármacos, y otros dos euros cuando un usuario acuda al servicio de urgencias de un hospital sin sufrir una emergencia que lo justifique. Y una cantidad a estudiar de dos a cinco euros por cada cinco días de ingreso hospitalario…

¿Y qué se conseguirá con ello?

1.-  Básicamente, y al revés de lo que dicen pretender, unos ingresos escasos y redistribuir la renta de forma regresiva después del cobro de este impuesto sobre la enfermedad y las personas enfermas.

2.- Lograr que las personas con menos recursos y que viven más en precario se abstengan de acudir a un centro de salud, aunque debieran hacerlo,  “desanimadas” por el desembolso que les puede suponer…

3 (aunque no acaban aquí las consecuencias) – Finalmente, y me aterra  pensarlo, aumentar más aún una parte de la burocracia de la Conselleria  que no rinde cuentas ante la sociedad  y que debería responsabilizarse de una mejor gestión de sus recursos en lugar de pretender incrementarlos de manera vergonzosa a costa de las personas que no atraviesan los mejores momentos de su vida.

Marina Geli no sólo juega con fuego como pretende jugar con las palabras  insistiendo en el copago, repago o ahora,  “tasa de uso”… juega con la equidad y  la salud de las personas.  Juega con el malestar de la sociedad en unos momentos de crisis económica muy duros, con altos niveles de paro,  y cuando acaba de saberse que la banca española es de las más rentables del mundo gracias a las comisiones que cobra. En estos momentos, precisamente,  Marina Geli, banquera de la salud,  quiere también ingresar en Caja sus comisiones. Pero si no puede reprimir su instinto recaudatorio, debería proponer, para ser mínimamente ética,  la creación de nuevos impuestos sobre los que más tienen. Y si con los poderosos no se atreve, entonces, por encima de todo, Marina Geli debería acordarse y aplicar lo que aprendió en la Facultad de Medicina: “lo primero, no hacer daño”;  debería tratarse sus fijaciones, tomarse unas vacaciones de muchos, muchos años,  y dejarnos vivir tranquilos.

—-

Ver,sobre este tema, pero en sentido opuesto:

Toni Barbarà,  “Ni copago, ni repago ¡ya lo hemos pagado!”, y los materiales de la Jornada de Dempeus sobre el Co-Repago, incluida la Declaració sobre el No al Co-Repagament: Equitat i Salut Pública.

 

El PSC i el re-pagament

Publica avui Dempeus per la salut pública que a les tesis de desembre que el Partit Socialista de Catalunya va aprovar diu:

“Un bon ús dels recursos sanitaris i arribar a la sostenibilitat del sistema requereix de l’aportació econòmica dels ciutadans i ciutadanes com succeeix en tants serveis públics, a través d’un sistema de copagament en funció de les rendes, del patrimoni i del tipus de patologia de cada usuari. Cal assumir que introduir el copagament sanitari en el discurs polític ens pot portar a un desgast electoral, per tant, abans de la seva instauració cal un autèntic esforç de conscienciació social”.

Permetin alguns comentaris sobre la frase que té un munt de malentesos a esclarir:

1) En primer lloc, els serveis de salut no són assimilables a d'”altres serveis públics”, com diu el paràgraf citat, a excepció potser, i amb molts matisos, de l’ensenyament. En qualsevol cas, que els socialistes catalans es tranquil·litzin perquè ja es paga en funció de les rendes: la sanitat es financia també a través dels Impostos que haurien de ser progressius. (I cal confiar que encara ho són malgrat les rebaixes que tan graciosament ha fet el PSOE dels tipus més alts d’IRPF). A més, si la sanitat no es paga en funció del patrimoni, és perquè el PSC-PSOE van legislar abolint l’Impost corresponent. I sobre la patologia, em sembla un escarni equiparar-la a rendes i riquesa (com argument per a un re-pagament) ni que sigui en una redacció mal feta.

2) Aquest recórrer a la patologia com argument per a un re-pagament s’adiu amb el que cal fer un “autèntic esforç de conscienciació social” que no passa per altra cosa que culpabilitzar, de nou, i més, a les persones malaltes. I això hauria de fer molta vergonya, i sobre tot a la Consellera que és metgessa i hauria d’aplicar, també en les polítiques de salut, el principi de “primum non noccere”.

Perquè per justificar el re-pagament no tot s’hi val. Si una persona pateix d’una malaltia que requereix més despesa sanitària, no s’ha de sentir culpable fins al punt d’acceptar que en el seu cas sí que ha de repagar. Per què? És que ara a les persones que pateixen càncer de pulmó se les ha de culpabilitzar, quan ja estan malaltes, per haver fumat, mentre quan encara estan sanes l’Estat no sols no prohibeix el tabac, sinò que cobra bons impostos per la seva venda?

3) La “conscienciació” de la que el PSC parla passa per culpar els col·lectius més febles, com les persones immigrades i les persones jubilades, i llençar falses acusacions de que unes col·lapsen les consultes i les altres emmagatzemen els remeis. Sobre les persones immigrades, està demostrat que la seva salut és força millor que la de la mitjana de la població autòctona, i sobre les persones jubilades, potser ja seria hora que el personal mèdic que les atén disposés de més temps per cada visita i pogués vigilar més atentament la medicació (en quantitat i qualitat) que es prenen (o que no es prenen, que de tot hi ha). A més, l’atenció de les persones grans sabem perfectament que és un problema que no hem resolt com a societat, i que ens hem de plantejar amb rigor, i no agafant el rave per les fulles, quan ens convé, i a sobre perquè la societat les miri de reüll quan, de manera força despersonalitzada en la majoria de CAPs, van a fer receptes.

Finalment, el PSC-PSOE sembla que argumenta que “el copagament ha estat, tanmateix, un tema tabú en el tripartit perquè els partits d’esquerra consideren que l’assistència sanitària gratuïta és un dret universal”.

Doncs s’equivoquen de mig a mig, perquè cal deixar ben clar que els “partits d’esquerra”, per exemple, Esquerra Unida i Alternativa, i organitzacions com Dempeus per la salut pública que s’oposen al co/re-pagament, no pensen ni per un moment que l’assistència sanitària és gratuïta, sinó tot el contrari. A Dempeus, en concret, pensem que la sanitat ja la paguem entre totes i tots, i li donem molt de valor. Tant que volem que tothom pugui tenir dret als nivells actuals de qualitat del sistema sanitari, administrant bé, sense dubtes, amb claredat, davant la ciutadania, la Sindicatura de Comptes i els Tribunals de Comptes si cal, que sembla que a en algun cas, si que cal… I no deixant cap dubte ni en procediments foscos de consorcis creats per l’ocasió, ni sobre els drets a aplicar, que recorden, dissortadament, ni que sigui de lluny, altres facècies.

I si cal estalviar, que sempre és bo, que millori l’administració i es retallin costos dels proveïdors, com ja ha començat a fer la Ministra. Més genèrics i menys proximitat amb les grans patronals de l’assegurança mèdica i del sector hospitalari i farmacèutic privats. Perquè si no hi haguessin malversaments manifestos en sanitat no caldria escurar encara més les butxaques de la ciutadania. Anar a recaptar més diners de la gent que per força ha d’acudir als serveis sanitaris és massa fàcil, és un escàndol i és una vergonya!

Altres artícles relacionats:

Pacte Nacional per la Sanitat

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles

 

 

 

Sobre l’amenaça recurrent a l’Informe Vilardell

Ahir Dempeus per la salut pública va reproduir un article de El periodico,  un diari amatent com mai a atendre les indicacions de la senyora Geli. Difícilment trobarem a Catalunya cap publicació més sol.lícit amb aquesta Conselleria, sobre tot quan es tracta de llençar globus-sonda…  i “a veure què passa” o bé de justificar les polítiques errònies de la conselleria davant la crisi i el trate tantes vegades injust i indigne que reben les persones que pateixen malalties “molestes” per a la Conselleria.

Opinaré sobre l‘Informe Vilardell 2 quan es presenti, però mentrestant vull deixar constància de que, en la meva opinió, ni aquest és el camí, ni tampoc ajuda en rès  la publicació extemporània de notícies amenaçant de que ve el llop. No reproduïré aquí tota l’entrada de Dempeus (es pot llegir clickant aquí), però sí la presentació, perquè crec que segueix sent l’hora de dir les coses pel seu nom. Perquè mentre el personal sanitari veu retallades i cada vegada més en precari les seves condicions de vida i de treball, perquè mentre les llistes d’espera no baixen, mentre continuen externalitzacions i privatitzacions encobertes, i mentre la Consellera no compleix la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya i que ajudaria a millorar les condicions de vida de moles persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, hi ha gent a la Conselleria que s’entesta en trobar (?) solucions pel camí més equivocat possible… simplement perquè no vol veure ni la veritat, ni les necessitats reals de les persones a una millor atenció sanitària.

Diu Dempeus per la salut pública:

“N’hi ha que no n’aprenen ni n’aprendran mai. I tornen amb les seves dèries –segurament interessades i pressumptament ben pagades– a reeditar les polítiques que MAI haurien de fer-se en temps de crisi, i MAI ni tan sols haurien de passar pel cap si es volen servir i enfortir els drets de ciutadania i no els privilegis dels poderosos. Ara des de la conselleria de Salut, tornen a amenaçar amb l’Informe Vilardell i llencen globus-sonda per veure quines reaccions desperta…. com si no fos ben sabut –per part fins i tot d el’OMS i el Tribunal de Cuentas– que si cal gestionar millor el sector de la salut el primer que s’ha de fer és privatitzar i externalitzar menys i vigilar millor… I no ajuntar precisament la guineu amb les gallines!

I una pregunta per ajudar a estalviar: Algú podria dir quan han costat –i segueixen costant– les diverses reedicions de l’Informe Vilardell? Perquè aquesta despesa –com la de tans altres Informes encarregats per la Conselleria– és perfectament i totalment prescindible!”

Altres artícles relacionats:

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

Clara Valverde: sobre l’informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles

 

El VALOR de la salut, i el seu PREU al Círculo Ecuestre

Expliquen els que eren “de la pomada” que en aquelles ocasions que el Palau de la Música s’omplia de gom a gom una remor corria per les balconades: “Avui hi som tots”… A partir d’ara, quan torni a sonar solemnement el Mesies de Haëndel ja no hi serà en Fèlix Millet i alguns/es comparses, però sobre tot haurà canviat aquella idea “made in Jordi Pujol” de que la societat civil catalana començava i acabava –i cabia sencera– en el Palau de la Música, el Liceu i el Círculo Ecuestre.

Qui no ho ha entès encara és la consellera Marina Geli, sobre tot si hem de fer cas al bitllet d’opinió de Josep Maria Ureta que avui publica l’edició catalana de El Periodico. Diu així:

La salut té preu

Foto: JOAN CORTADELLAS

Josep-Maria Ureta

“Per escoltar Marina Geli, consellera de Salut, al Círculo Ecuestre de Barcelona s’havien de complir tres requisits: ser soci de l’Associació Espanyola de Directius –amb fort pes català– portar corbata i preveure que la doctora Geli supervisaria si el menú era l’adequat a la dieta mediterrània. A la primera condició, van complir uns 50 socis. A la segona, tots, algun queixós que ahir fos el primer dia d’exigència de la peça penjant, que arriba amb la tardor, igual que el menú: sopa de porros, galtes de vedella i minestra de fruites. Aprovat alt.

Geli va optar per un discurs en el qual no apareixia–¡visca!– la grip A. «Hem de tornar a ser un país industrial», va ser la visió macroeconòmica. La novetat és que en aquell concepte hi va incloure la «indústria de la salut», prenent com a referència del sector secundari l’eficiència i la creació de benefici social i econòmic perquè «la salut sigui una locomotora». On s’ubica un hospital, es crea teixit econòmic. I si és comarcal (Puigcerdà, Tremp, Igualada), més. I si se sap actuar com la indústria agroalimentària –des del producte de la terra de qualitat fins al seu envasat i distribució o els restaurants amb estrelles–, el cicle virtuós es completa. En el cas de Catalunya i el seu singular model de cooperació públicoprivada en la provisió de serveis sanitaris, Geli va recordar els èxits d’estar en els circuits mundials d’excel·lència –noms com els investigadors Massagué i Izpisua són indiscutibles–, ser seu de congressos internacionals («després del de cardiologia a l’agost els taxistes em feien l’onada») i l’alta capacitat de compra de serveis del seu departament per encunyar un concepte ben explícit: la salut és una economia d’arrossegament, genera activitat en tots els sectors.

Va complir, per tant, amb l’exigència del president d’AED, el catedràtic Ramon Adell, que en la seva presentació va avisar que «no podem ser bons en tot, s’ha de triar en quins camps». Va dir això de la indústria de la salut i Geli s’hi va apuntar de seguida….”

Ai, senyora Consellera, si a aquestes alçades encara no distingim entre valor i preu (sobre tot en salut) i ens apuntem “de seguida” a empassar-nos les pastenagues que ens ensenyen  ex-assessors dels especuladors mercats de futurs com en Ramon Adell…  on anirem a parar?

 

Trinidad Jimenez, Marina Geli i la pastilla postcoital

Sembla que la ministra Trinidad Jiménez –amb força elements de raó– no aprova el protocol elaborat amb el Consell de Col.legis de Farmacèutics de Catalunya i la Conselleria de Salut de Catalunya per regular la venda en farmàcies –al “mòdic” preu de 18 euros!– de la pastilla postcoital.

Voldria dir que estic d’acord amb la Ministra, i que tampoc m’agraden els punts que des del Ministeri s’assenyalen com a problemàtics:

– que els farmacèutics puguin acollir-se a l’objecció de consciència per no dispensar el medicament,
– que les farmàcies de guàrdia que atenguin a través d’una finestreta no el dispensin,
– que el personal de la farmàcia realitzi una «prova de maduresa» a les menors d’entre 13 i 16 anys per comprovar si estan preparades per al fàrmac, considerat un mètode anticonceptiu, no abortiu, per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La Consellera Geli interpreta molt a la seva manera la participació en política, i els resultats sempre van en el mateix sentit: restringir llibertats, i en aquest cas concret, en lloc d’afavorir l’empoderament de les dones, donar veu i vot als farmaceutics en una situació especialment delicada.

Trinidad Jiménez no s’oposa a que qualsevol autonomia elabori un protocol amb les farmàcies sempre que no en dificulti l’accés, però és que el de Catalunya ofereix força dubtes, com la capacitat del farmacèutic per entrar a valorar la maduresa d’una usuària… Per què, qui valora la capacitat de valorar del farmacèutic?

Per la seva banda, el director de Recursos Sanitaris de la conselleria, David Elvira, ha tingut de fer malabarismes en defensa de la seva Consellera, i ha declarat que en cap cas es tracta de posar obstacles a la mesura aprovada el maig passat pels Ministeris de Sanidad i Igualdad per frenar el nombre d’avortaments, que creix cada any, fins la darrera xifra oficial –per al 2007– de 112.000.

Elvira reivindica Catalunya com a pionera en la regulació de l’accés gratuït a aquest medicament (ara també el faciliten Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Navarra, Extremadura, Balears i Galícia), que s’ha de prendre durant les 72 hores posteriors al coit. Sembla doncs estrany que ara s’hi posen entrebancs, sobre tot perquè la seva eficàcia disminueix amb el pas del temps: d’una efectivitat del 95% en les primeres 24 hores passa a un 85% a les 48 i sols ho és en un 58% quan n’han passat entre 49 i 72. El protocol de Catalunya queda lluny, però, de les dificultats que es posen a la Comunitat de Madrid, on els impediments per tenir accès a la pastilla postcoital representen una autèntica gimcana.

Però finalment, més que difícil, ho té gairebé impossible David Elvira per justificar l’objecció de consciència, que al protocol es vol presentar com un «dret constitucional» –i a la Constitució no apareix per enlloc. Per altra banda, el Tribunal Constitucional sols ha reconegut l’objecció en els casos d’avortament, quan la pastilla, segons els experts, no és abortiva.

Doncs si és així, a què juguem?