RSS

Arxiu d'etiquetes: mercat de treball

Crisi econòmica, condicions de treball i la salut de les dones

Com explicava en altres entrades, amb l’Annalí Casanueva Artís anem analitzant  des de l’inici de la crisi els seus efectes de gènere. En aquesta entrada citem treballs d’investigadores de primer nivel com són la Lucía Artazcoz, la Carme Borrell  i tot el seu equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

EFECTES DE LA CRISI SOBRE LA SALUT DE LES DONES

lucia-artazcoz.jpg

No hi ha dubte que totes les tensions socials agreujades per la crisi econòmica empitjoren l’estat de salut de les dones. No sols pel menor consum propi en aliments i cura amb la disminució dels ingressos familiars, sinò pel major nombre d’hores que s’han de dedicar al treball remunerat i no remunerat a fi i efecte de compensar –en la mesura que sigui possible— els efectes negatius de la crisi. L’intercanvi que les dones solen fer en aquests casos de temps per renda intentant mantenir estable el benestar de les persones properes té repercusions directes sobre la salut de les mateixes dones.

Pel que fa a la salut laboral, en la presentació de Dempeus per la Salut Pública el pasat mes de febrer, Lucía Artazcoz (2009) ens recordava que en un context de crisi i globalització no ens podíem permetre ser optimistes perquè les regles de joc dels mercats de treball ja no les marquen els governs sinò les multinacionals i les empreses financeres i el seu objetiu no és la qualitat de vida de las persones sinò el benefici econòmic. En aquest context de crisi i incertesa, amb moltes famílies molt endeutades, no sols la jornada laboral tendirà a incrementar-se, sinò que s’acceptaran condicions de treball més difícils per por a perdre el lloc de treball. Artazcoz afegia que el retall de costos per part de les empreses pot començar per les condicions de seguretat i salut laboral, i que les creixents demandes econòmiques i socials ens estan portant a una societat de 24 hores, en la que cada vegada més els treballadors i treballadores es veuen en l’obligació de cumplir horaris atípics. I encara que es vol afalagar la nostra condició de consumidors/es i ens volen presentar aquesta jornada ininterrumpida de treball –i la major flexibilitat horària que comporta– com una “oportunitat” per adquirir béns i serveis totes les hores del dia, és més preocupant l’efecte negatiu sobre la salut dels horaris atípics (en el comerç, per exemple, amb una ocupació molt feminitzada) i la pèrdua crònica d’hores de son.

Citant la investigació que en el seu moment es va publicar a la revista Lancet, Artazcoz recordava com el fet d’obligar a les mosques a canviar de forma constant el seu rellotge biològic s’associava a una reducció de l’esperança de vida. I seguia dient: “La manipulació dels éssers humans, de la mateixa manera, no és ética. No obstant, ja sigui per elecció o per necessitat, moltes persones estem realitzant experiments incontrolats amb nosaltres mateixos.” En aquest sentit, l’equip format per Artazcoz, Borrell, etc. (2007)ha investigat l’efecte de les llargues jornades de treball sobre la salut i els hàbits relacionats: les dones que treballen més de 40 hores a la setmana tenen més problemes de salut que els homes amb la mateixa jornada laboral –i d’entitat diferent. Entre els homes els simptones es tradueixen sobre tot per manca de son – amb les complicacions que comporta-, i entre les dones s’associa a simptomes depressius, ansietat, major probabilitat de fumar, hipertensió, sedentarisme i més insatisfacció laboral. Pel que fa als problemes de salut mental, es pot apreciar clarament l’impacte i prevalència diferents per gènere entre treballadors i treballadores manuals a Espanya en funció del tipus de contracte.

salutgenere.jpg
Les autores van més enllà de recomenar com a mesura bàsica -i moltes vegades única– la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones s’ha de tenir també en compte l’exposició continuada a condicions de treball deficients i el mateix treball domèstic. Per exemple, a l’estudi del 2007 valoren si la larga jornada es fa per elecció de la persona o no, i assenyalen que molts professionals d’alta qualificació poden escollir quantes hores dediquen al seu treball, que a més pot ser creatiu, i gairebé sempre suposa gratificació i reconeixement personals. En canvi, les llargues jornades de les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques s’expliquen gairebé sempre per presió de l’empresa o necessitat econòmica. Els resultats demostren que en el cas dels homes amb un status laboral alt, solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, i en el cas de les dones, les jornades extenses van unides a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).

És a dir, la repercussió de les llargues jornades en una salut millor o pitjor entre homes i dones s’explicava porquè les dones que treballen més de 40 hores a la setmana ocupen llocs poc qualificats i tenen unes condicions de treball pitjors. “El treball menys qualificat es paga pitjor, no compensa a nivell personal, en tant que en el cas dels homes hi ha més elecció, perquè els resulta enriquidor i els reporta més beneficis”, explica Artazcoz en relació als resultats de l’estudi.

En aquest sentit, la investigació conclou que les dones en situacions socioeconòmiques més difícils són també les que treballen més hores, al contrari del que succeix entre els homes – el 5,8% de les dones divorciades treballaven més de 40 hores a la setmana, i els homes divorciats eren sols el 2,2%.

Fins fa molt poc, la salut laboral s’ocupava de sectors tradicionalment ocupats per homes, com la indústria o la construcció, i ni tan sols entrava a considerar altres sectors en els que predominen les dones, com els serveis en general, el comerç o la neteja. Ara, però, sembla evident que cal analitzar les necessitats de les dones que treballen al sector serveis i millorar les seves condicions laborals, igual com s’ha fet en altres sectors i llocs de treball.

Lucía Artazcoz acaba recomenant polítiques de salut laboral més ambicioses, transversals amb la resta de les polítiques, i que valorin abans que res el seu impacte en les persones i la seva salut. “D’aquesta manera ja no es podria seguir parlant de com abaratir l’acomiadament o de com retallar les prestacions econòmicas de l’atur.”

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Juliol 2009 in Gènere, Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

La crisi i les dones joves

Annali Casanueva Artís i Gisela CorominesAmb l’Annalí Casanueva Artís (a la foto, amb la seva cosina Gisela Coromines) anem analitzant els efectes de gènere de la crisi econòmica i avui voldríem enumerar alguns punts que de manera especial afecten a  dones joves. De fet, la crisi és especialment agressiva amb les persones joves, com ho demostra el fet que la taxa d’atur de menors de 25 anys són especialment escandaloses a tota la Unió Europea. A l’abril del 2009, la taxa d’atur respectivament del 18,5% a la zona euro i del 18,7% a la UE27, arribant a les seves cotes més altes a  Espanya  amb el 36,2%… (Quin país es pot permetre que més d’un de cada 3 joves estigui a l’atur…!)

Malgrat la magnitud del desastre, hem d’afegir a més que les dones joves són  vulnerables front la crisi.  Les dades de l’atur registrat a Espanya pel primer trimestre del 2009 reflecteixen una taxa del 16,10% en dones més grans de 25 anys i del 34,99% en dones de menys de 25 anys. Aquestes xifres fan  ostensible i dolorosament visible aquesta situació. A més, com es pot veure en el gràfic, la taxa d’atur de les dones joves creix amb més rapidesa que la taxa d’atur de les dones de més de  25 anys i és més sensible als canvis  estacionals de creació de treball.

atur-dones.jpg

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ Enquesta de Població Activa (EPA) publicades pel Institut Nacional d’Estadística (INE)

 Altres factors a tenir presents serien:

1.- Les persones joves porten, naturalment, menys temps cotitzat a la seguretat social, i reben per tant prestacions d’atur de menys temps i menys diners, cosa que agreuja la  dependència de la joventut en relació als ingressos d’altres membres de la família, i fa impossible que puguin tenir una  vida independent de manera continuada. (Per no parlar de projectes de vida pròpia, assumir noves responsabilitats familiars…)

2.- Els paradigmes político-econòmics. La ideologia dominant neoliberal que va començar a imposar-se a tot el món a finals del segle passat, ha aconseguit transformar les relacions laborals i imposar condicions laborals cada vegada més precàries. Aquestes polítiques es varen començar a aplicar en els nous contractes i  han afectat per tant,  en una mesura més gran, a les persones més joves. En aquest sentit, les noves contractacions de persones joves no suposen els mateixos drets laborals aconseguits  per generacions anteriors.   Aquest “trancament” no és sols contractual. Implica també una profunda divisió en la classe obrera i els seus objectius sindicals.

 3.- Les dificultat afegides de formació, amb  la disminució o precarització dels ingressos familiars, més una dotació insuficient d’ajuts per estudiar (beques i altres)  i tots els condicionadors de temps que implica la nova organització de l’Espai Europeu d’ Ensenyament Superior. Les noves normatives en ensenyament i formació no afavoreixen la mobilitat social, sinò que tendeixen a enquistar la societat fragmentada  i marginadora dels “dos terços”,  amb un biaix afegit de gènere… i edat.

Tot aquest conjunt de situacions empeny a les persones joves cap el mercat de treball i l’acceptació del que es coneix com  “contractes escombraria”. A les noies joves, a més, les condemna a situacions laborals no regulars, a treballs escadussers que ni tan sols impliquen continuïtat en el mercat submergit de treball. I  les repercusions que tenen de forma negativa en la seva formació,  es reprodueixen també de forma immediata en la seva implicació com a ciutadania participativa,  i en un termini més o menys llarg en la seva salut física i psicològica, posant encara més en dubte i precari la capacitat emancipadora  de la joventut.

 

 
3 comentaris

Publicat per a 8 Juliol 2009 in Ciutadania/Política, Gènere

 

Etiquetes: , , , , ,

Sobre la Conferència ‘Catalunya. Política i Economia, avui’ feta pel President José Montilla al Cercle Financer

president-montilla.jpg

El President Montilla va voler oblidar la manera no massa elegant com l’ha tractat fins ara la Patronal catalana: volia aconseguir una certa  complicitat.  Semblava seguir  la petja del  vice-president del Cercle d’Economia  que quan parla de la crisi  compara el capitalisme amb el colesterol i recomana per tant fer  “socialisme de rics”.  El President Montilla va començar parlant  d’ un “determinat model econòmic” i de que “és necessari admetre els excessos comesos”. Els excessos –que s’han comès i es segueixen cometent (vegis la notícia del repartiment de les subvencions estatals entre els alts directius de la AIG dels USA) no són una “malifeta” puntual d’uns quants aprofitats, sinó endògens al model. Si com vol el President  hem de parlar clar per guanyar-nos la credibilitat de les persones, hem d’explicar com funciona realment el capitalisme,  i no buscar “culpables” en els que s’han aprofitat de les escletxes del sistema o han actuat en la seva marginalitat  (o han portat la seva lògica fins les darreres conseqüències!)  Aquest sistema crea els seus propis paràsits,  els consenteix i els admira perquè compleixen perfectament la norma bàsica del capitalisme: “maximitzar el benefici privat”… El “seu” benefici privat, encara que el món s’ensorri! El capitalisme és l’enfrontament de l’individu amb la col.lectivitat: no hi ha cap mà invisible que perseguint el bé propi aconsegueix el bé comú… L’exemple de la pagesa que al final de l’hora de mercat ven més barat per no tornar a la masia carregada amb productes sobrers i la compradora que aprofita  tenir més pomes a millor preu (una imatge que es podia donar també en el feudalisme) no té res a veure amb la proposta de pujada de les tarifes elèctriques d’un 30%, sense transparència de costos, i amb la gairebé total indefensió del consumidor captiu… On és la mà invisible en els oligopolis que dominen el capitalisme dels nostres dies?

Read the rest of this entry »

 
3 comentaris

Publicat per a 17 Març 2009 in Uncategorized

 

Etiquetes: , , ,

Crisi, respostes des de l’esquerra

 
Descripció:
L´acte està organitzat per EUiA de Barcelona juntament amb el món treball. Intervindran a l´acte Daniel Alfonso, membre del comitè d´empresa de Nissan, Àngels Martínez Castells, economista, i Àngel Crespo, secretari general de CCOO del Barcelonès.
Hora:
18.00h
Lloc:
Biblioteca Francesc Candel. C/ Amnistia Internacional, 10. Bcn.
Cartell:
 
Deixa un comentari

Publicat per a 16 Març 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

La crisi des d’una perspectiva de gènere

Encara és aviat per poder copsar amb estadístiques suficientment explicatives els efectes de la crisi econòmica i financera sobre la situació laboral de les dones. A més del fet del retard amb el que es recullen i es poden comparar dades significatives, cal tenir present el fet que el treball remunerat de les dones és encara molt més submergit que el dels homes, i per tant és més difícil de poder valorar amb xifres oficials el seu impacte real.

ATUR
Una de les conseqüències de la crisi és l’augment de l’atur. Per les característiques concretes de la crisi que ens afecta, l’atur sembla estar afectant molt més als homes que a les dones (mireu el gràfic 1). Això és degut a que els sectors més afectats són en els que hi ha més percentatge d’homes empleats (per exemple, la construcció i el sector de l’automòbil, conseqüència també de la diferència de rols en els sectors productius). Però hi ha molta feminització del treball en la indústria depenent de les grans factories de l’automòbil que podrà incrementar amb força el nombre de dones aturades a la indústria. A més, dins les proporcions d’ocupació a les empreses entre dones i homes, i per estudis fets per dones sindicalistes de la SEAT, els Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) no són neutrals pel que a gènere es refereix, i afecten proporcionalment a un nombre superior de dones que d’homes. A més, reapareixen amb més força els conceptes sexistes de preferència de conservació del treball per als homes, menystenint les necessitats econòmiques, professionals i d’autonomia personal de les dones.

atur-1.JPG

Gràfic 1. Font : Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT)

Pel que fa a l’atur de llarga durada (permanència en l’atur per un període superior a un any) ens trobem ja ara, i seguint tendència que ve de lluny, ben arrelada en concepcions patriarcals, amb una taxa força més alta per a les dones. Dissortadament cal esperar que la tendència no canviï i les dones que han perdut la feina a conseqüència de la crisi econòmica actual estiguin a l’atur més temps que els homes que es troben en la mateixa situació. Els efectes de la crisi en les dones, però, no acaben aquí.

POLÍTIQUES SOCIALS
Amb la crisi, Hisenda recapta molt menys fons que procedeixen tant dels impostos directes com dels indirectes (menys rendes del treball, menys consum, menys activitat econòmica…) i, com massa vegades, la repercussió de la disminució dels ingressos es tradueix en una disminució de les despeses. En aquest sentit, l’àmbit més afectat és el de les polítiques socials que afavoreixen la situació de les dones (un exemple clar és la disminució de pressupost per a la llei de dependència). En ser les “polítiques amigues de les dones” les que abans deixen de comptar amb finançament públic, la consolidació de la quarta pota de l’estat del benestar serà dificultosa, amb efectes de gènere lesius de manera especial per a les dones que assumeixen els treballs familiars fonamentals per a la vida.

SUBSIDI D’ATUR I DE JUBILACIÓ
Les característiques concretes de la vida laboral de les dones fan que la seva continuïtat en el treball, la legalització dels seus contractes, els menors salaris, la major presencia de dones en contractes a temps parcial (veure el gràfic 2, referit a tot l’estat espanyol) i en general les condicions de precarietat que acompanyen un escurçament dels seus drets laborals signifiqui menor temps de cotització tant per la percepció d’un subsidi d’atur digne i amb durada suficient per poder trobar una altra feina, com també per tenir dret a una pensió de jubilació que signifiqui una vellesa amb accés a una renda mínima imprescindible. Cal vigilar de manera especial qualsevol retall de les pensions de jubilació que agreugi el negatiu impacte de gènere que en l’actualitat ja tenen aquestes prestacions.

jornadaparcialjpg.JPG

Gràfic 2. Font: Instituto Nacional de Estadística (INE)

RENDA FAMILIAR
Quan es parla de que amb la crisi s’ha produït una caiguda del Producte Interior Brut, el que de fet s’està dient és que els ingressos de les persones i de les famílies (la renda familiar) també ha disminuït, tant per la precarització de les condicions de treball com per l’augment de l’atur i per la disminució del salari real. Això produeix diversos efectes negatius en les dones.

Per una banda, les dones han d’augmentar les hores dedicades al treball domèstic per tal de mantenir la qualitat de vida dels membres de la llar, invertint més temps en la transformació de productes menys elaborats i per tant de preu més baix.

Per una altra banda, es produeix un increment dels contractes laborals en precari, a temps parcial o directament irregulars. Moltes dones, en disminuir els ingressos familiars, es veuen obligades a acudir a fer tot tipus de feines (en general poc qualificades i mal remunerades) com a complement de la renda familiar en horaris i condicions laborals de força dificultat per a una harmonització dels temps de treball i convivència. Això fa que, com podeu veure al gràfic 3, el nombre de dones inactives (dones que no busquen feina i/o no estan disponibles per a introduir-se al mercat de treball) disminueixi. Aquesta situació s’agreujarà de forma important a mesura que s’esgotin els subsidis d’atur i qualsevol possibilitat d’ingressos pugui representar una millora econòmica de la família. Tot això condiciona el treball de la dona fora de la llar a situacions econòmiques totalment subordinades, en les que la persona que pot donar feina té l’última paraula, al marge de la voluntat personal i les necessitats familiars de les dones.

<p
donesinactives.JPG
Gràfic 3. Font : Instituto de la Mujer

… IMPACTE SOBRE LA RENDA DE L’INCREMENT DEL COST DE LA VIDA I LES PRIVATITZACIONS
L’increment de preus dels productes bàsics amb sous reals estancats o pensions clarament disminuïdes pel que fa a la pujada de la cistella de la compra i productes de consum obligat com el gas, l’electricitat i el transport públic carreguen, de manera especial, els costos de l’ajust de les llars a la crisi sobre les dones. No sols és més treball propi, sinó menor consum per a les pròpies dones, arribant en molts casos per sota del nivell de suficiència fins a posar en situació crítica la pròpia salut.

La crisi és especialment agressiva amb les persones més dèbils, amb menys poder negociador, amb menys possibilitats de trobar formes per escapar de l’avarícia dels poderosos. En aquest sentit, la joventut és també un factor de vulnerabilitat i així, les dones joves són especialment vulnerables. Només cal fixar-se en les últimes dades sobre atur registrat a Espanya que se situa en una taxa de 11.07 en dones majors de 25 anys i en 24,96 en dones menors de 25 anys. En crisis anteriors s’han demostrat els seus efectes negatius sobre l’ensenyament, la formació i la salut. En l’actualitat, l’increment de les privatitzacions en aquests camps (la darrera embranzida, a més de la salut, són els serveis públics d’abastiment d’aigua) tenen també un biaix de gènere i de classe que cal denunciar i aturar quan abans millor.

DESLOCALITZACIONS
Com ja va començar a analitzar la Secretaria de la Dona de CC.OO amb L’estudi de gènere sobre els tancaments d’empreses a Catalunya, les deslocalitzacions són especialment lesives pels interessos de les dones treballadores. Amb la crisi econòmica s’agreuja el ritme de les deslocalitzacions, deixant en alguns casos territoris sencers sense indústries on hi treballaven moltes persones. Les empreses –malgrat seguir presentant balanços amb beneficis– es traslladen a països menys regulats laboralment, amb sous més baixos i una ma d’obra menys reivindicativa, amb les conseqüències ja esmentades. Per a les dones –que nombrosos estudis demostren solen treballar més a prop de la seva llar– la possibilitat de trobar feina a molta distància de casa seva –si es produeix– significa un element desincentivador important, complica encara més l’organització de la vida quotidiana i agreuja la dependència econòmica de les dones –si finalment es veuen obligades per manca real d’oportunitats o per desincentivació, a abandonar el mercat de treball-.

MIGRACIÓ
La globalització del capitalisme més atroç fa que la crisi sigui a nivell mundial i afecti particularment els països més pobres. Aquesta situació fa que més gent es plantegi buscar millors condicions de vida a l’exterior, afavorint així les xarxes de tràfic il•legal de persones (com les de prostitució). Amb la globalització la divisió del treball per gènere ja no coneix fronteres, tot i que les traves al reagrupament familiar impossibilita que les dones immigrades a casa nostra que tenen cura de la nostra gent gran, no puguin tenir cura personal també de les persones grans o de les criatures de la seva família. La feminització de l’immigració és un fet no prou reconegut ni atès per les lleis i que caldria seguir treballant com a sindicat, en el mateix sentit de les Jornades sobre “Dones immigrades: Treball i Sindicat” que es varen celebrar al desembre del 2007. Moltes de les reflexions publicades pel CITE i la Secretaria d’Immigració de CC.OO. tenen ara, amb la crisi econòmica, una especial rellevància.

A MANERA DE CONCLUSIÓ
És evident que la crisi econòmica no és amiga de les dones. No dóna ocasió que es puguin consolidar les conquistes dels darrers anys en el mercat laboral amb una implicació directa sobre els seus drets, les seves rendes, la seva capacitat d’elecció i de formació i l’empoderament de les dones. La crisi, desprès del triomf de les polítiques neoliberals i la globalització econòmica, pot provocar un creixement dels treballs informals i un empitjorament de la vida quotidiana de les dones i les seves famílies. De fet, hi ha estudis que demostren com són les llars (les dones) les que assumeixen en gran mesura els riscos en situacions de canvi econòmic, i que el gènere és un factor important en el grau de vulnerabilitat (si s’és dona, s’és més vulnerable), en les posicions socials d’homes i dones (si s’és dona es té una posició social més baixa que els homes en igualtat de condicions) i en la presa de decisions a la llar (si s’és dona, es té menys poder de decisió a la llar)…El paper de les dones serà determinant davant els canvis i limitacions que la crisi alimentària, econòmica i ecològica estan imposant arreu del món.

Autores: Annalí Casanueva i Artís i Àngels Martínez i Castells.

 
9 comentaris

Publicat per a 20 gener 2009 in Economia crítica, Gènere

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: