RSS

Arxiu d'etiquetes: model de finançament

Sobre el nou model de finançament

antonicastellsjpg.jpg

Hi ha amics i amigues que em demanen –no sé si perquè confien en el meu criteri o perquè em volen veure en un compromís– la meva opinió sobre el nou model de finançament. D’entrada diré que l’únic moment que el conseller Castells em va decaure en tot aquest llarg procés va ser quan, en un moment de desori, va decidir cridar la comissió d’experts de l’Informe Vilardell per veure com “estalviar en Sanitat”. Val a dir en el seu descàrrec que en aquell moment tenia al costat la consellera Geli, que no és pas una bona influència ni qui acompanya els moments més brillants de la política catalana. Però mai vaig dubtar que si hi havia una persona capaç de dirigir unes negociacions que arribessin a bon port i sense cedir en res de fonamental, aquesta persona és l’Antoni Castells. Dit això, voldria afegir que:

Diguin el que diguin els que s’han quedat sense fotografia, el pacte s’adiu en els seus aspectes essencials amb el text de l’Estatut; representa un canvi de model que, sense desatendre la solidaritat interterritorial, reconeix l’esforç fiscal de Catalunya i les seves necessitats de desenvolupament, apropant-se a un model de tipus federal, amb elements de bilateralitat, com es venia reclamant per les forces d’esquerra; pot permetre que des del Govern es pugui canviar la política de malbaratament de temps, recursos i dignitat negociant en base a errònies concepcions de “peix al cove” que solament es traduïen en increments del dèficit fiscal de Catalunya en relació a la resta de l’Estat i es pugui finalment esmerçar intel•ligència i recursos en fer realitat les polítiques d’esquerres acordades en el pacte de progrés; s’estableix un model estable, amb previsió de correcció de les variables fonamentals amb molta més transparència que la que hi havia fins ara, per ex., la població, que assegura un repartiment més just dels recursos fiscals entre totes les CC.AA., sense que cap autonomia en surti perjudicada.

Aquest nou model pot permetre que s’instal•li una millor cultura de comprensió i acostament entre comunitats, establint elements racionals de solidaritat i cooperació, i traurà arguments als partits que pretenen l’enfrontament entre treballadors i treballadores de diferents comunitats per interessos partidaris. No caure en la “catalanofòbia” no és solament un deure cívic imprescindible per a un bon enteniment cap a un model republicà federal, sinó que és també una mostra de respecte a la intel.ligència que es mereixen totes les persones d’esquerres. En aquest sentit, les primeres forces polítiques a posar-ho en pràctica haurien de ser les que estem entorn o formem Izquierda Unida, perquè aquest model és solament un instrument, i serà més útil i progressista en la mesura que es consolidi i s’enforteixi en el marc de:

A) Un sistema fiscal suficient i progressista, que sigui el primer esglaó necessari per a una millor redistribució de la renda. En aquest sentit, de la mateixa manera que s’han anat reduint els impostos de les persones que més tenen en els darrers anys, seria just que en temps de crisi la tributació sobre la renda i la riquesa de les persones més riques compensin els efectes de menys recaptació per l’increment de l’atur i la caiguda obligada del consum de la majoria de la població. Aquesta política fiscal ajudaria a assegurar una bona base per a una política de solidaritat interterritorial més equitativa, i ens acostumaria a saber veure el conjunt de la política fiscal de l’Estat com un TOT, i no com a “membra disjecta” com passa ara.
B) L’acompanyament d’un bon pacte amb els ens municipals. Em sembla especialment imprescindible que per a un foment de la cultura democràtica i bon us de la política, la descentralització de la despesa s’acosti cada vegada més a les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans, i al control de la ciutadania sobre la despesa pública.
C) Una política fiscal que tant des de l’Estat com des del nou model de finançament de les CC.AA., vetlli perquè s’incrementi el subsidi d’atur dels treballadors i treballadores que ja porten massa temps sense una feina, perquè la despesa pública (estatal i autonòmica) faci front a les necessitats generades per la crisi entre les persones més febles, les que perden la seva llar, les immigrades i les que corren risc d’exclusió, fomenti les polítiques d’igualtat (de gènere i de classe) i asseguri un millor nivell de serveis públics, en especial ensenyament i servei públic de salut, sense externalitzacions, ni repagaments, ni privatitzacions que signifiquen una pèrdua de qualitat dels serveis públics en el seu conjunt per donar més beneficis als responsables reals de la crisi econòmica.

 
 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: