RSS

Arxiu d'etiquetes: model sanitari català

Infermeria en primera línea

paqui-pavon.bmp

Sobre les noves propostes i experiencies que s’estan fent a diversos CAP de Catalunya (a la foto, l’equip de Can Bou, de Castelldefels, del projecte pioner) i de les que La Vanguardia va informar el passat mes de gener, voldria d’una banda, reconèixer la tasca que fa el grup multidisciplinari en el que hi intervé la meva amiga i magnífica infermera Paqui Pavón i, per l’altre, difondre aquestes reflexions de la també boníssima companya i amiga Carmina Olivé, infermera de vocació, de les de veritat i de tota la vida, fundadora de de Dempeus per la Salut Pública i a més, professora de Fonaments d’Infermeria a la U.B.

Infermeria, una professió tant antiga com d’altres! I tant sacsejada, com d’altres també.

carmina-olive.JPGAnem a la història recent, després d’un parèntesi tenebrós en el que ens varen anomenar com ATS (Ajudant Tècnic Sanitari) vam entrar a la universitat com Diplomades el 1977, un primer cicle, fa anys d’això, però no tants pels temps que necessiten els canvis estructurals i sociològics. Ens varen deixar aquí, sense possibilitat de tirar endavant en la carrera acadèmica, un sostre com el de vidre, amb vistes, i així hi va haver companyes que van fer antropologia, o comunicació àudio-visual, o altres ensenyaments de primer i segon cicle, buscant fer el doctorat, tant apreciat per fer investigació pròpia, créixer en els nostres sabers i alhora, col·laborar d’igual a igual amb els altres professionals, de la salut o no, estem pel treball multi i transdisciplinar.

Amb això dir que la cursa per la formació competencial de les infermeres és llarga i curulla, que tenim un rol propi que desenvolupar, que sempre ens hem vist lligades amb el cuidar i acompanyem en el curar i el tractar.

Dit això, que se’ns reconegui és perfecte, seguirem treballant i esforçant-nos com portem tants anys fent-ho, moltes vegades entenem els nostres desitjos i anhels professionals de la ma del feminisme, o no som moltes més dones que homes en el col·lectiu? Si mes no, en el d’a peu, en els de dalt… la piràmide s’inverteix. Doncs això, molts dels problemes i les faltes de reconeixement es donen per que reproduïm el mateix esquema, dones fent una feina de… no ho vull dir!

Reconeixement professional i primera línia pel que som, per les competències pròpies que ens atorga la formació universitària i la formació que seguim fent en el decurs de la vida professional, fins aquí SI! de tota manera, si del que es tracta és de contractar infermeres per fer feines de metges per què, o be en falten o be resulten més econòmiques: NO.

Cal que les infermeres fem les tasques de cura i acompanyament, ansietat, mal de cap? Si el que cal és escoltar, contemplar la globalitat de l’individu, atendre’l en el seu dia a dia: PERFECTE! Si del que es tracta és APLICAR PROTOCOLS, de tasques de les quals els facultatius en son els metges:

QUI FARÀ LES FUNCIONS DE LES INFERMERES?

Hem parlat del paral·lelisme infermera/dona, caldrà que siguem infermeres super10 o be contractaran personal per que ens faci el que ens és propi a les infermeres? O potser encara millor per l’administració:

ES DEIXARÀ DE FER LA TASCA DE CURA I ACOMPANYAMENT?

Carmina Olivé

 
5 comentaris

Publicat per a 17 febrer 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , ,

Conclusions del Consorci Hospitalari sobre el model sanitari català

elrotomedicina.gif

En relació a l’Informe del que ja es donava informació a l’entrada anterior, el CHC presenta les següents conclusions que afavoreixen clarament l’opció privada dins un sistema anomenat “mixt”, la precarització dels treballadors i treballadores i la situació de desgovern i descontrol en la que actualment es troba el sector. Igualment, el CHC es posiciona a favor del co-pagament des del que en el bloc de Dempeus per la salut pública i altres blocs amics ens hem pronunciat reiteradament. Per tant, poques coses són les que comparteixo d’aquestes conclusions. Però crec que val la pena que es coneixin en la seva integritat i em limito a transcriure-les, assenyalant en negreta els punts que em semblen d’especial interès:

1. El Consorci Hospitalari de Catalunya es posiciona a favor del manteniment de la separació nítida de les funcions de compra i provisió de serveis, separació de responsabilitats, control per resultats i corresponsabilització dels prestadors, per tal d’estimular adequadament la qualitat i l’eficiència.

2. El CHC considera que cal aprofundir en fórmules de gestió pública indirecta, a través d’una xarxa de proveïdors amb autonomia de gestió, que garanteixi la flexibilitat, la capacitat de resposta als canvis de l’entorn i que estimuli la qualitat i l’eficiència, mitjançant mecanismes de contractació. En aquest sentit i pel que fa als consorcis, cal trobar fórmules jurídiques que permetin diferenciar clarament entre propietat i gestió, especialment en aquells consorcis en els quals el patrimoni sigui del CatSalut, promovent les fórmules patrimonials que millor s’adaptin a cada realitat (que, recordem, és diversa a cada territori, tant per la titularitat sobre els mitjans com respecte de les entitats que en participen). també s’han de cercar fórmules jurídiques que evitin que el Servei Català de la Salut entri a formar part de la propietat del patrimoni dels nous consorcis o en els seus òrgans de govern.

3. En l’àmbit de recursos humans, el CHC considera que l’autoritat sanitària hauria de definir un marc general que estableixi uns mínims homogenis (qualitatius, quantitatius i de capacitació) per a tot el sector, però respectant l’autonomia de gestió dels proveïdors per definir les seves pròpies polítiques de recursos humans i model d’organització. L’homologació salarial entre convenis del sector públic o privat, no hauria d’incorporar rigideses per a la resta de proveïdors, amb el corresponent risc de funcionarització.

4. El CHC aposta per una separació clara entre propietat, govern i gestió de les institucions, diferenciant clarament entre aquests tres nivells:
a. Propietat: l’exercici dels drets dominicals per part de la Generalitat sobre el seu patrimoni immobiliari, quan s’escaigui i existeixi.
b. Govern: garantir el compliment de la missió i la direcció estratègica de l’organització, controlar la seva gestió i rendir comptes dels resultats econòmics i de salut. El govern de les empreses proveïdores, participades o no per la Generalitat, correspon als seus òrgans de govern (consells d’administració, consells rectors o patronats).
c. Gestió de les empreses, que correspon als equips directius professionals.

5. Els ingressos dels centres sanitaris han de procedir dels contractes, i no de pressupostos o subvencions. Els mecanismes de compra podran ser en base a l’activitat, capitació o resultats, en funció del que es vagi determinant en cada circumstància; però sempre mitjançant instruments que les normes SEC acceptin com a mecanisme de venda, i amb regles transparents i estables.

6. El finançament dels acords retributius ha de materialitzar-se a partir de l’establiment d’unes tarifes suficients, i no amb fons finalistes. En conseqüència, els futurs convenis col·lectius han de negociar-se sobre la base del coneixement previ de les tarifes disponibles.

7. Cal oferir seguretat en els ingressos, potenciant contractes per períodes plurianuals en lloc de la negociació anual.

8. El CHC defensa el manteniment de la diversitat de proveïdors, molt arrelats al territori i a la seva societat civil. Alhora, considera necessària la creació de grups sanitaris d’una mida suficient, que afavoreixi una gestió eficient, la creació de sinèrgies i el poder fer front a politiques d’inversió. En tot cas s’ha de garantir, si s’escau, la possibilitat del manteniment de personalitats jurídiques diferenciades dels proveïdors.

9. S’han de buscar fórmules que permetin compatibilitzar la relació laboral tradicional amb unes modalitats d’exercici de la professió que s’assimili a la dels professionals independents dins de la mateixa institució.

10.Les institucions han de tenir capacitat per diversificar i flexibilitzar les contractacions i, dins del marc laboral, han de contemplar la possibilitat d’adequar les retribucions en funció de la quantitat i qualitat del treball.

11. El CHC creu necessària una redefinició de rols professionals, afavorint la redistribució de competències, basada en l’organització del treball en equips interdisciplinaris i la resolució de processos en el lloc més eficient per al sistema, potenciant al màxim l’autonomia de cada professional.

12. En contraposició a la porta d’entrada única del model actual, s’ha de potenciar el paper d’infermeria, formant a infermeres de pràctica avançada i, quant s’escaigui impulsant les reformes legals que augmentin les seves competències i la seva capacitat resolutiva.

13. En la negociació col·lectiva, els interlocutors han de ser les patronals i la representació social.

14.Les decisions adoptades en el si dels consells professionals haurien d’integrar-se en els convenis col·lectius i els acords de condicions laborals.

15. El CHC considera necessari obrir el debat sobre l’adopció de mesures que permetin controlar la demanda i d’aquesta forma, assegurar l’equitat i accessibilitat real dels pacients als serveis sanitaris, prioritzant aquelles que incideixen en la millora de l’eficiència del sistema i en la racionalització de les prestacions sanitàries públiques.

16. Revisar els mecanismes de copagament actuals.
a. Reforma del copagament farmacèutic, de forma que sigui més equitatiu (aplicant criteris de capacitat de pagament) i eficient (aplicant criteris de cost i efectivitat).
b. Estudiar la introducció, de la mateixa forma que succeeix en el nostre entorn europeu, de mecanismes de taxes d’utilització evitable. El co-pagament no es pot plantejar com un mecanisme de recaptació ni com una mesura d’estalvi econòmic, sinó que la seva funció s’ha de plantejar com un instrument per desincentivar serveis poc efectius i l’ús inadequat dels serveis públics.

 
1 comentari

Publicat per a 18 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , ,

El Consorci Hospitalari opina sobre el model sanitari català

dominio-08-271.jpgEl Consorci Hospitalari de Catalunya es presenta “com una entitat pública de caràcter local i base associativa, que té el seu origen en el moviment municipalista. Es va constituir legalment l’any 1983. Els associats del CHC són entitats de govern local i centres prestadors de serveis de salut i d’atenció social de tots els nivells, que reuneixen un total de 252 dispositius d’atenció a les persones. Tots els associats són institucions de caràcter públic i/o sense ànim de lucre”.

I afegeix: “El CHC és una entitat orientada a donar serveis als seus associats i a representar-los davant les administracions i altres agents dels sectors sanitari i social. Per poder prestar aquests serveis, el CHC s’ha dotat dels instruments necessaris, que en determinats casos tenen entitat jurídica pròpia, com la patronal CAPSS, el grup d’empreses CHC, S.A. o la Fundació Personalia. En altres casos, s’actua des d’unitats especialitzades de caràcter tècnic, com l’Àrea jurídica, el Servei de contractacions administratives (SACAC), l’Àrea de sistemes i tecnologies de la informació, l’Àrea de comunicació i el Servei d’Estudis i Prospectives en Polítiques de Salut (SEPPS).” 

El poder del CHC per determinar la política sanitària és més que important, determinant, i sembla doncs interessant reproduir alguns paràgrafs de la Introducció al seu Posicionament en defensa del model sanitari català de novembre de l’any passat, i en un moment decissiu pel sistema de salut.

En opinió del CHC:

“El sistema sanitari català, a diferència dels d’ altres comunitats, s’ha caracteritzat per l’existència d’un important sector concertat que suposa el 74% de les altes hospitalàries d’aguts, i una separació de funcions entre l’autoritat sanitària (departament de Salut), el comprador de serveis (CatSalut) i els proveïdors sanitaris (entitats proveïdores de serveis de salut) diversos i amb diferents fórmules jurídiques de constitució.
Durant els anys 80 i 90, les prioritats del sistema van ser la construcció del model de relació entre els diferents actors (creació del CatSalut i de la Xarxa Hospitalària d’utilització Pública o XHuP, diferenciació del CatSalut de l’iCS, acreditació de centres, etc.), la modernització de la xarxa de proveïdors, tant des del punt de vista de gestió com de les infraestructures, la professionalització de la gestió i el desenvolupament de la compra de serveis com a forma de relació entre el finançador i el proveïdor. (…)
En el moment actual i en un marc econòmic de crisi, les prioritats són:
• Repensar el model de relació entre el finançador i el proveïdor davant de canvis com: l’entrada del Servei Català de la Salut en els òrgans de govern de molts centres, les noves normatives que afecten als consorcis o la nova interpretació atorgada a normativa preexistent.
• Redissenyar les polítiques de recursos humans per fer front a la “crisi del professionalisme” i al dèficit de professionals.
• Modernitzar el nostre model sanitari, posant al ciutadà en el centre del sistema i fomentant la seva participació i correponsabilització, dotant d’una major transparència al conjunt del sistema i garantint l’equitat, la qualitat i la cohesió social.
• Orientar els centres assistencials en les noves tecnologies, fent front a la necessitat d’una forta capacitat inversora per adaptar-se als reptes que se’n deriven.

El sistema sanitari català, a hores d’ara, es troba probablement en un punt d’inflexió en el que cal prendre posició amb claredat respecte a aquests tres aspectes:
• Gestió dels centres a través de proveïdors independents (que és la base de l’anomenat model català) versus gestió pública directa a través de la creació d’una xarxa de centres pròpia de l’Administració.
• Polítiques de recursos humans de proximitat, portades a terme per les diferents empreses i basades en l’autonomia, versus homogeneïtzació de les condicions laborals en tot el sector i creació d’un cos de servidors públics funcionaritzats.
• Foment de mesures de participació del pacient en les decisions assistencials i en la gestió de la demanda (entre d’altres el foment de l’autocura, la millora en l’educació sanitària i la corresponsabilització del ciutadà en la sostenibilitat econòmica dels serveis sanitaris) versus pacients menys involucrats en la seva cura i un sistema amb majors dificultats per garantir l’accessibilitat i l’equitat real.
Totes les opcions són legítimes, però cal considerar que la tendència en països europeus amb grans xarxes de provisió pública, és evolucionar cap a la gestió indirecta dels hospitals a través d’entitats independents, cap al manteniment de l’autonomia dels professionals i cap a un pacient cada vegada més corresponsable i involucrat en els serveis de salut.”

Les conclusions d’aquest Posicionament del Consorci Hospitalari, a la propera entrada!

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , ,

El model sanitari català a debat

Amb motiu de la 11 Festa d’Euia tindrà lloc el dissabte 3 d’octubre, a les 6:30 de la tarda i a l’edifici de l’INEF (Av. de l’Estadi, s/n), un debat sobre el model sanitari a Catalunya. Dempeus per a la salut pública hi ha estat convidada, així com la Consellera de Salut, Marina Geli. Donada la importància del tema, volem anar recordant aportacions que s’han fet en els darrers anys des de punts de vista semblants als que es defensen en aquest bloc i a Dempeus per la salut pública.

fadsplogo.jpg El primer dels escrits que aportem (també perquè és dels més antics) correspon a la ACDSP-FADSP i és de l’any 2005. Però els seus arguments són encara del tot vàlids:

“El model sanitari català, va ser pioner en introduir mecanismes de mercat en els serveis sanitaris. Amb una gran Seguretat Social i una xarxa d’hospitals comarcals i mutuals els canvis es van justificar barrejant conceptes com reforma, modernitat, competitivitat, eficiència.
Però 20 anys desprès de les transferències sanitàries, el govern català ha ampliat la xarxa d’entitats privades que gestionen la sanitat i ha introduït també el model en l’atenció primària. Pocs dies abans del canvi de Conselleria de Sanitat, l’antic director del Servei Català de la Salut, Josep Prat i Domènech va declarar que la gestió del actual sistema sanitari català passa per la “desregulació, la corresponsabilització entre Administració y professionals sanitaris, i en trobar un model sostenible en base a noves fórmules de financiació, així com en una oferta de prestacions més ajustada als requeriments dels ciutadans�?. i per posar fi a “la desmotivació entre el personal sanitari�?, proposa que el nou model de gestió sanitària de qualitat contempli la “corresponsabilitat real i efectiva dels professionals del sistema sanitari en la gestió dels centres�? y per aquest motiu s’ha introduït el model de Entitats de Base Associativa (EBA).

Afirmacions gratuïtes que no es basen en cap evidencia. No demostra que els EBA millorin de forma eficient la salut de la població, donat que no s’han establert indicadors bàsics de salut i tampoc n’hi ha evaluació de l’assitència. No reconeix les crítiques que s’hi donen per part de sindicats i ciutadans a aquest model, perquè si un reduït grup de professionals es motiven actuant de empresaris-gestors, poguent-se beneficiar de l’estalvi que la seva gestió genera, no queda garantit que aquesta reducció de costos es tradueixi en una millora o en un manteniment de la qualitat assistencial en la població atesa. Un altre dels riscos d’aquesta estructura es el de la inestabilitat i precarització laboral d’ una gran part dels treballadors.

A nivell hospitalari el model que s’imposa és el de les Fundacions Sanitàries, entitats de diversa titularitat, algunes gestionades per mutues o asseguradores privades i altres per ajuntaments o societats sense ànim de lucre, que fragmenten el sistema. Aquesta fragmentació del sistema sanitari en oligopolis sanitaris, augmenta els costos burocràtics, en detriment dels sanitaris. Amb dades de Galícia, comunitat pionera en la creació de Fundacions Sanitàries, i amb dades elaborades pels nostres companys de Galícia, el nombre de directius de les fundacions ha augmentat significativament, arrivant a ser un 37,5% superiors als dels hospitals comarcals del mateix nivell sanitari, el dels metges és un 24,7% inferior i el d’infermeria un 62,9%. (dades establertes per 10.000 habitants).

Amb la proliferació d’aquestes entitats no s’assegura la construcció de sistemes sanitaris basats en la promoció de la igualtat, ni en la prioritat de la salut com a dret ciutadà en front del mercat. A més a més, irresponsablement, s’està ignorant l’impacte que aquestes mesures tindran a mitj i llarg termini. Tenim el risc de que la solidaritat i responsabilitat col·lectiva sobre la salut i la malaltia sigui substituïda pels interessos econòmics, i de que el govern traspassi la responsabilitat de la salut de la població al sector privat.

Perquè en aquest muntatge, segueixen sense funcionar els mecanismes de control democràtic, cada vegada més necessaris, mecanismes reconeguts per la Llei d’Ordenaciò Sanitària de Catalunya, en 1990. El model català es sospitós d’ineficient, burocràtic, endogàmic i generós en afavorir als amics. Ha augmentat el sector sanitari gestionat per entitats o consorcis privats en front dels de titularitat pública, s’afavoreix la entrada de iniciatives privades en la gestión de las àrees bàsiques, sense que la gestió privada hagi demostrat millors resultats en la salut de la població que ha d’atendre, ni tampoc en l’estalvi que justifiqui aquest creixement. No s’ha avançat com la societat requereix en la reforma de les àrees bàsiques gestionades per l’ICS, la gran empresa pública, afavorint amb aquestes mancances la consolidació de la gestió privada, amb ànim de lucre.

Es necessari que aquesta estructura cada vegada més elitista s’obri a la societat, a la participació ciutadana, al control democràtic. Tenim el perill de que la gran màquina burocràtica del model català segueixi creixent, sense que es tradueixi en atenció sanitària i en millores en salut.

Els serveis de salut han de ser sistemes que contribueixin a millorar la salut dels individus i de la societat. S’ha d’utilitzar els recursos de forma eficient i no ens referim només a una eficiència econòmica sinó també i sobretot a una eficiència social.”

Associació Catalana per a la Defensa de la Sanitat Pública (ACDSP-FADSP)

Mira també:
http://www.nodo50.org/fadsp/
 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: