RSS

Arxiu d'etiquetes: model sanitari

Dempeus a la Festa d’Euia!

414_11a_festa_targeto_sanit_c.jpg

Dissabte, 3 d’octubre, a l’INEF, Av. Montjuic, s/n., i a les 6:30 de la tarda, parlarem de salut i de com el model sanitari català s’ha d’adaptar a les necessitats de les persones, en especial d’aquelles que pateixen malalties que aquest model no pren en consideració, o fins i tot “entrega” a la sanitat privada.

Sobre aquest tema en el bloc de Dempeus , La Ratera i en aquest mateix, s’han anant recollint diverses visions que ens poden ajudar a tenir una visió més ampla i global. Destaco les següents entrades, entre moltes d’altres que podeu trobar en aquests blocs si el tema us interessa:

El model sanitari a debat

El valor i importància del llenguatge… i la salut

La salut no te preu, Sra. Geli, té valor!

Crisi econòmica i salut pública

Clara Valverde: sobre l’Informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega…

Taxes, retallades i nous atacs a la salut

Sostenibilitat del sistema sanitari a Catalunya

Ni copago, ni repago ¡ya lo hemos pagado!

El valor de la salut i el seu preu al Círculo Ecuestre

Conclusions del Consorci Hospitalari sobre el Model Sanitari Català

El Consorci Hospitalari Opina sobre el Model Sanitari Català

Mario Bunge: los enfermos son pacientes, no clientes

Adela Cortina i el fals dilema de l’eficiència a la salut pública

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Sostenibilitat del sistema sanitari a Catalunya

elpais20041223vinetaelroto-silespagamoslomerecidopediranmas.png

Vicente Ortún i Jaume Puig-Junoy varen publicar a la Revista Econòmica de Catalunya. núms. 49-50 del 2004, i en un monogràfic sobre reptes de futur de l’economia catalana,  l’article: És sostenible el model sanitari a Catalunya?. En la recerca de materials per “El model Sanitari a debat” que es celebrarà a la Festa d’Euia a l’edifici de l’INEF el proper dissabte, 3 d’octubre, a les 6:30 de la tarda, reprodueixo l’apartat sobre sostenibilitat del model, amb les seves llums i les seves ombres (i els seus inevitables “tics” acadèmics). Sols m’he permès posar en negreta les afirmacions que em semblen especialment destacables:

SOSTENIBILITAT DEL SISTEMA SANITARI

“Amb la disposicó a pagar dels individus pel guany d’un any de vida ajustat per qualitat no hi ha cap problema de sostenibilitat per a aquells que tenen renda i riquesa suficients. No hi ha problemes de sostenibilitat amb la demanda solvent: es tracta més aviat de mantenir un sistema on l’accés depengui de la necessitat, la qual cosa implica finançament impositiu. El que importa és la disposició social a pagar. I abans de fer projeccions de necessitats de despesa en un futur proper convé recordar estilitzadament alguns fets:

1. El finançament impositiu de la sanitat constitueix més una resposta a una fallida de mercat (impossibilitat d’un mercat d’asseguradores en competència per una prestació en què el 5% dels usuaris representen més del 50% de la despesa d’un any) que no pas una expressió de preocupació per l’equitat.

2. Es creu que uns impostos més elevats per finançar despeses socials redueixen la productivitat, però és una creença que no té cap fonament ni a les estadístiques ni a la història (Lindert, 2004). La despesa social finançada amb impostos no ha perjudicat els incentius ni el creixement econòmic. Els països amb estat de benestar més desenvolupat s’han beneficiat dels costos administratius més petits de l’universalisme i han controlat els incentius contraproduents a través de:
– Una combinació d’impostos poc progressiva (regressiva en el marge) i afavoridora del creixement (impostos sobre rendes de treball, sobre consum i sobre substàncies additives).
– Unes prestacions que no desestimulin ni la responsabilitat individual ni la necessitat de treballar.
– Sotmetre’s a la disciplina de la competència internacional en unes economies molt obertes.

3. La discussió sobre els avantatges i inconvenients de la redistribució a través de l’Estat té segles d’antiguitat i resulta ingenu pensar que els fets contundents al seu favor posaran punt i final al debat. Aquest continuarà i els països continuaran els seus recorreguts condicionats per la seva història i ideologia: diferent entre Suïssa i Suècia, per exemple.
La projecció de la despesa sanitària pública a Espanya pel que fa al PIB (Puig-Junoy, 2004) indica que en 10 anys es requerirà, molt probablement, una assignació superior a l’actual en 0,2-0,5 punts de PIB. En l’escenari base, la despesa sanitària pública augmentaria des del 5,46% del PIB l’any 2003 fins arribar al 5,7% l’any 2013, tot experimentant un augment de 0,24 punts del PIB en aquests deu anys. En l’escenari expansiu, la proporció del PIB destinada a finançar la despesa sanitària pública augmentaria en 0,53 punts. Aixó implica que, sense alterar la pressiò fiscal actual, caldria dedicar fins a una cinquena part de l’augment de la recaptació a sanitat.

La sostenibilitat, per tant, ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític -de mantenir una disposició social a pagar per les prestacions socials- que atorgui a la sanitat finançada públicament la prioritat que requereix perquè augmenti el seu pes al PIB.
Són nombroses les actuacions sobre ingressos i despeses públics que poden afavorir la sostenibilitat política d’un sistema nacional de salut (SNS). Ens equivocaríem greument si pensèssim només estretament en ingressos i despeses (encara que també ho farem). Però abans convé afirmar que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinò com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.

2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l’establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de “butlles” a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l’anterior Govern- per poder “pecar” impunement, n’hi ha prou d’observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.

3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l’Estat.

Pel que fa a ingressos públics, els impostos sobre la renda (IRPF i impost sobre societats), sobre el consum en general (IVA) i sobre consums específics (impostos especials) representen més del 90% dels impostos. Quina possibilitat hi ha d’augmentar la recaptació procedent d’aquests tributs?   L’IVA és un impost relativament harmonitzat subjecte a directiva europea. En els impostos especials, bàsicament alcohol, tabac i hidrocarburs, existeix marge de maniobra.

L’IRPF ha anat evolucionant cap a un impost discriminatori segons l’origen de les rendes: les del treball possiblement superin el 80% del total (diem probablement perquè aquestes dades han estat curosament guardades). A banda de treball, a l’IRPF li queda guanys patrimonials i activitats econòmiques. Els guanys patrimonials tributen a un tipus més baix que les rendes del treball, la qual cosa no constitueix cap originalitat ja que d’altres països europeus tracten encara més favorablement les plusvàlues financeres. Recordi’s que el capital es deslocalitza am un clic de ratolí. I pel que fa a la capacitat recaptadora de les activitats econòmiques (professionals, empresarials, agrícoles, ramaderes i forestals) a l’IRPF, serveixi com a mostra una dada apareguda a la premsa als anys noranta: els rendiments declarats pels seus titulars eren, de mitjana, inferiors als del propis assalariats.

Queda com a marge d’actuació important per al sistema fiscal espanyol l’economia oculta (que inclou la criminal) estimada en més d’un 20% del PIB.  En la lluita contra el frau fiscal es requereixen reformes legals en les figures impositives i en els procediments tributaris per tancar les vies d’elusió fiscal, així com una administració fiscal amb les energies i el convenciment necessari per aplicar-les. Les reformes necessiten un consens parlamentari més difícil d’obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els “pobres financen els pobres” (Sànchez, 2004).”

 
1 comentari

Publicat per a 29 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: