Bé per Cristina Fernández de Kirschner!

El govern argentí ha decidit nacionalitzar totes les empreses privades dedicades a la gestió de pensions i jubilacions. Cristina Fernández de Kirchner ha donat tot el seu suport a la mesura per la descapitalització que patien els fons de pensions. Les persones treballadores de l’Argentina estaven veient com s’esfumava la possibilitat de tenir una vellesa segura i sense pobresa pel fet que els sistemes privats de pensions estan invertits en accions i bons que, amb la crisi, han perdut valor i moltes de les empreses que els gestionaven s’han descapitalizat. De fet, l’Estat argentí ja havia de complementar amb fons públics bona part de les pensions privades per la seva migradesa.

És una gran notícia que les treballadores i treballadors argentins –que s’havien convertit en jugadors de Borsa sense voler– tornin a recuperar un sistema públic de pensions. Tanmateix, els diaris econòmics i financers sols semblen preocupar-se per com afecta aquesta mesura a la cotització de les accions del BBVA que, a l’igual que la resta d’empreses internacionals que operen en el sistema de seguretat social argentí des de 1994, veurà nacionalitzada la seva agència a l’Argentina.

Esperem que durant un temps quedi en suspens l’amenaça globalitzada de privatitzar les pensions de jubilació. De fet, el Ministre Solbes ja ha assegurat avui en el Congreso –potser pensant per un moment en Argentina– que a Espanya la solvència de la Seguretat Social no corre cap perill… Millor dir-ho, perquè no és ara un bon moment per fer propaganda subliminal dels fons privats (ni tan sols a títol de complement), que han arriscat en el casino de les Borses –i amb operacions d’alta i fraudulent enginyeria “financera”– les pensions de jubilació de les persones treballadores.

 

Gordon Brown dona classes de nacionalizació

Molt més fort que Rajoy deixès anar que la desfilada del 12 d’Octubre és un “coñazo” és que els caps de govern de l’eurozona prenguessin nota la tarda del diumenge sobre com Gordon Brown ha nacionalitzat “temporalment” els principals establiments de la banca anglesa. Els grans defensors del “laissez-faire” han d’intervenir, conjuntament, desfent la tendència ja massa alarmant de que quan hi ha problemas al territori de la Unió Europea, cada país mira per ell… I ho fan anant a classe de qui no està al Sistema Monetari Europeu ni té com a moneda l’Euro!

De fet, les costures del Pacte d’Estabilitat, de les polítiques que sustenten el Banc Central Europeu i la seva suposada independència de tota politica, han esclatat. Ningú ho diu, però no serveix ara per res el Tractat de Maastricht, ni la versió vergonyosa de la Constitució europea fallida, el Tractat de Lisboa i el lliure moviment de capitals que sanciona. No ho volen reconèixer, però els ciments neoliberals estan trontollant, amb perill de ruïna total, i deixen veure les greus esquerdes d’aquestes semi-constitucions fetes a esquenes de la gent…

I si el sistema bancari espanyol s’en escapa –de moment– és perquè des del Banco de España s’havien mantingut unes regulacions molt més estrictes del que el neoliberalisme europeu i “global” demandava (i criticava)… Ves per on, no regulacions abans vol dir, ara, nacionalitzacions!

Els governs de la UE demostren de nou la seva incapacitat per veure l’economia com un conjunt, i no assumeixen fer un front comú per protegir els sectors productius, la ocupació i els serveis socials de la UE. És necessari que es posin a controlar seriosament els moviments internacionals de capital, reforçar els Fons Estructurals i el control públic dels bancs privats, a més de mantenir els fons públics a la banca que s’ha nacionalitzat, preservant-la de futures privatitzacions. A més, en contra de la moda de les privatitzacions, haurien de comprometre’s a evitar l’entrada de capital privat en els que anomenen “serveis d’interès públic” (com el sistema públic de salut) en el sistema públic de pensions i la seguretat social.

Guanyarien en credibilitat si emprenguessin mesures per a suprimir els paradisos fiscals i tota l’actuació de frau i especulació que els ha fet nèixer i créixer, impedir les deslocalitzacions d’empreses perfectament rendibles i assegurar el nivell d’inversions productives i d’ocupació estable i digne i de salaris.

Finalment, haurien d’aturar i l’alta volatilitat dels mercats de divises posant fi als privilegis de la moneda dels Estats Units, vigilant que la revaluació de l’euro i altres monedes no impliqui perjudicar la capacitat exportadora dels paísos amb economies més febles de l’Euro-zona o dels mercats asiàtics.

Aquestes serien unes bones bases per afrontar, a continuació, la crisi alimentària i de productes energètics.

 

Capitalisme i Colesterol

Avui he sentit una entrevista a Els Matins de TV3 que m’ha deixat molt perplexa: un catedràtic d’economia, altíssim càrrec d’una empresa que es va privatitzar en el seu moment, i vice-president del Cercle d’Economia, parlava de la crisi i comparava el capitalisme amb el colesterol. N’hi ha de bo, deia, i n’hi ha de dolent. Explicava que ara tenim una pujada del colesterol dolent, relacionat amb la manca de control de les institucions financeres, que ens ha portat a l’actual crisi econòmica. Les conseqüències del colesterol econòmic dolent és que l’estat i els bancs centrals han d’intervenir i fer “socialisme de rics”, donant ajudes o fins i tot nacionalitzant les institucions financeres que impideixen que el corrent monetari circuli.

El que donava la lliçoneta matinera és, a parer d’un gran amic meu, un saltimbanqui de llealtats successives, però tot i així m’ha preocupat que fos la tercera o quarta vegada que sentia en els mitjans de comunicació la paraula “socialisme” relacionada amb les mesures preses des de Gran Bretanya i els Estats Units en relació a asseguradores i grans bancs… I cap entrevistador fa la pregunta de si pot haver-hi “socialisme” sense socialistes, perquè la resposta és massa òbvia: és evident que no, i que la gran cerimònia de la confusió passa per enganyar a les persones amb explicacions suposadament clares… i totalment enverinades. El que m’ha deixat, però, més cansada és provar d’acceptar la fal.làcia dels “dos capitalismes” i cercar el capitalisme “bo”… Quin seria?

No el de l’economia submergida, ni tampoc el que té magnífics aparadors a Europa però que explota mà d’obra infantil al Tercer Món… no pot ser el del complex militar-industrial, per raons òbvies, ni tampoc el químic-farmaceutic que impideix que els medicaments arribin a les persones que els necessiten i no poden pagar preus molt per sobre del seu cost… Ni tampoc el capitalisme que s’engreixa amb la privatització dels serveis públics (amb el vist i plau de gestories socialdemòcrates i post-modernes)… ni amb l’explotació de primeres matèries… ni tampoc amb el que impideix, si cal per la força, que les nacions s’autodeterminin en relació a les seves riqueses naturals si no afavoreix el compte de resultats de les grans empreses energètiques, de l’aigua o les telecomunicacions (cap capitalista sembla massa amic d’Evo Morales)…

Al final de la tarda, a l’hora de publicar aquest post, he arribat a la conclusió que els metges poden tenir un munt de raons per dividir el colesterol en bo i dolent, però els economistes no podem permetre’ns el luxe de trivialitzar les conseqüencies del capitalisme, ni enganyar parlant de “socialisme de rics” per, de passada, seguir prostituint la paraula socialisme.

SATIS EST!!!!!

 

La crisi i el galliner

En tant que per fer front a la crisi econòmica calen accions dels governs a l’alçada de la seva gravetat i disbauxa, els polítics del govern i de la oposició de l’Estat espanyol es dediquen –en el seu món de Liliput– a fer declaracions poc afortunades… i massa perilloses. Primer va ser el ministre Corbacho. Ahir va ser el senyor Rajoy Brey qui va jugar amb foc barrejant en una mateixa frase les persones que des d’Andalusia solen fer la verema francesa i les que, essent immigrades, cobren el subsidi d’atur… Sense molestar-se en indagar si per a les persones de l’Estat que solen fer la verema francesa els hi representa uns ingressos a l’any amb els que ja hi compten, el senyor Rajoy insinua estalviar uns quants euros i retallar les condicions d’accés al subsidi d’atur mentre agita les baixes passions… Què aconsegueix? augmentar el malestar entre la ciutadania, enfrontar treballadors i treballadores… i seguir sense proposar res de valor per posar fre a la crisi. El recurs fàcil a la política de galliner embruta a qui la fa i a qui l’escolta, i no supera l’alçada del vol de les pròpies gallines….Per exemple, avui, alguns programes de televisió que cobren més d’un euro per trucada i “fomentar la participació”, feien pujar els comptadors de respostes xenòfobes, preguntant si calien noves regulacions per al subsidi d’atur…

Els polítics que fan declaracions haurien de tenir una altra dimensió política per anar a l’arrel del problema i dir amb veu alta i clara que cal regular amb severitat –i nacionalitzar en molts casos—les institucions de crèdit i d’assegurances, i que els seus alts càrrecs –els que cobraven sous milionaris en dòlars i euros—han de respondre davant la llei per les seves actuacions fraudulentes, per la seva imprudència temerària i per haver portat la seva cobdícia fins l’estafa organitzada. I s’ha de tenir una talla moral que no entra per la porta del galliner per explicar que això no significa “socialitzar pèrdues”, perquè es comprometen a que aquestes institucions financeres i d’assegurances no tornaran a ser privatitzades desprès del seu “sanejament”, sinó que seguiran en mans del Sector Públic, i al servei de la majoria, i no d’uns pocs…

Les persones que serveixen al bé comú haurien de tenir l’honestedat suficient per investigar la responsabilitat de la política –i dels polítics corruptes– en el seu sotmetiment als interessos dels més poderosos, i reconèixer que mai una crisi s’ha resolt per sí mateixa –Keynes ja ens ho va explicar molt bé el segle passat—i que cal posar límits definitius a les polítiques neoliberals, a la impunitat i cobdícia del sector financer i les màfies especuladores que ens han portat fins aquí. Però això no ho farà cap dels polítics que –per ignorància, interès propi o covardia– prefereixen els jocs de galliner a fer front a la crisi.