RSS

Arxiu d'etiquetes: Neoliberalisme

Pau Llonch treu els colors a Sala-i-Martin

Vist, llegit i rellegit amb molt d’interès, de Pau Llonch, a La Directa

Foto: jordi Borràs per Sentit Crític

Foto: Jordi Borràs per Sentit Crític

La innovació originària (en colors)

“Ai Sala-i-Martín, Ai Sala-i-Martín, vull entendre-ho però no puc”.
(Escrit a la porta del lavabo d’un antre sabadellenc)

Un geni barbut de Trèveris, en el seu viatge teòric per desvetllar la llei econòmica fonamental de la societat moderna, va parir un dels passatges més absorbents i captivadors de la història de l’Economia Política, amb l’objectiu de desmuntar les mistificacions ideològiques sobre l’origen del capitalisme. En el capítol 24è d’El Capital -un fragment que segur que no ha llegit el destinatari d’aquesta columna, sa majestat Xavier Sala-i-Martín, vistos els malencerts sobre història que ja va demostrar a El convidat d’Albert Om-, Marx critica amb una prosa sublim la farsa que justificava l’acumulació originària de capital a mans d’uns pocs basada en una total poca-soltada, sostinguda per la resta d’economistes de l’època: “En un temps ja molt llunyà hi havia, d’una banda, una elit diligent, intel·ligent i per damunt de tot estalviadora i, de l’altra, un lumpen ociós i, particularment, desenfrenat.” A aquesta versió, que per Marx exerceix en l’Economia Política el mateix paper que el pecat original en la teologia, ell hi oposa les veritables causes històriques de l’acumulació primitiva: l’expropiació dels productors directes i, més específicament, “la destrucció de la propietat privada que es funda en el treball propi, és a dir, l’expropiació del treballador”, que permet un element clau del capitalisme: “L’explotació del treball formalment lliure d’altres, és a dir, el treball assalariat”. Un procés històric de despossessió que es va fer, per descomptat, a sang i foc. Llegiu “L’anomenada acumulació primitiva”, feu-me cas. Tres o quatre vegades.

Veient i patint el primer programa d’Economia en colors, programat a la televisió pública que paguem entre tots, no trobo punt de partida més encertat que aquest per assenyalar l’estafa ideològica que suposa aquesta revisitació cool neoliberal del mite de l’acumulació originària: diguem-li -proposo- la innovacio originària. En colors. La punyetera farsa onanista dels dos joves genis en un garatge, de la gran idea original per explicar l’èxit de monstres multinacionals com IKEA, Zara, Apple, Starbucks, i McDonald’s. Ni rastre de l’únic i veritable origen del benefici: el treball assalariat.

Clar. No tindria prou rigor econòmic, parlant d’IKEA, atribuir l’acumulació de beneficis a la deslocalització empresarial, a l’explotació sagnant als llocs de producció, a la precarització als llocs de venda o la repressió sindical, o a l’animalada d’haver convertit un objecte abans patrimonial en un objecte de consum obsolescent de conseqüències ecològiques irreversibles. Què dius, ara?! Per què explicar que el seu fundador va ser un calvinista mesquí amic de Per Engdahl i Sven Olov Lindholm, líders del moviment pronazi suec? On vas a parar!? Això no seria economia, perquè l’economia s’explica millor dient que 85 persones del món tenen la mateixa riquesa que la meitat del planeta… perquè van tenir una idea de l’hòstia.

En aquesta orgia mística de la maleïda emprenedoria, Amancio Ortega apareix com el llest de la classe que va descobrir que produint roba nova cada setmana (i no només dues vegades l’any) podria disparar els seus beneficis, moment del programa en què Marx es recaragola a la seva tomba i es talla les venes amb les pàgines del Llibre II de la seva obra magna sobre el temps de rotació del capital com a factor inversament proporcional a l’acumulació. És ben cert que com menys saps més creus que ets capaç d’inventar. Per no parlar del moment antològic en què Sala-i-Martin parla d’Inditex, amb 6.000 botigues en 80 països diferents, com una empresa de “producció de proximitat”. Ens tenen el cap tan devorat que ja no els perjudica ni cagar-se a la nostra cara. I McDonald’s? I Starbucks? Deixem-ho.

El símil amb Pep Guardiola (com a innovador originari) i el Barça de les 6 copes és també memorable. És curiós que de la mateixa manera que el de Santpedor respon a la pregunta de si l’èxit d’aquell equip havia nascut de la seva idea de col·locar Messi de fals davanter amb un “no, el mèrit no era meu. Eren els jugadors”, Sala-i-Martin no s’ho apliqui quan atribueix les fortunes obscenes dels capitalistes que reverencia i entengui que… són les treballadores. Amb la diferència, a més, que aquestes no es reparteixen el pastís de la riquesa que creen, mentre que els capitalistes es forren amb el treball que no paguen. Per cert, us heu fixat en l’escenografia des de la qual expliquen els èxits de Zara? Ni un treballador. Tot de màquines que van soles i magatzems plens de roba. Visqui el treball immaterial i cognitiu que sosté… Zara. Que la realitat no espatlli mai un -penós- relat.

Per cert, no caldria dedicar ni una sola línia a desmuntar l’ideòleg neoliberal del règim català si autors com Diego Guerrero i obres com la seva Economia no liberal para liberales i no liberales, on destrossa literalment per KO Sala-i-Martín, tinguessin una mil·lèsima part del ressò que té l’exconsultor del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional d’americanes alegres a les nostres televisions. És patètic haver de recordar als senyors de TV3 que existeixen molts corrents de pensament econòmic a part del neoclàssic, tot i que s’entén que sigui quelcom que se’ls escapi, ja que també se’ls escapa a l’absoluta totalitat de les facultats d’economia de Catalunya i de l’Estat.

 

Etiquetes: , , ,

Dempeus per la salut pública de l’Ateneu al Pati Llimona

acte3.jpg

Demà, divendres 19, en farà un any que ens varem presentar a l’Ateneu. Ara, avui, les paraules del Manifest són més vàlides que mai. La proposta que fa, més urgent  d’escoltar i de seguir. I també el llenguatge, els valors, l’actitud i la invitació a que la ciutadania es faci sentir, amb més força que mai,  pels seus drets i necessitats, i per una salut pública entesa com el Manifest explica.

Per això us demanem que us reserveu  el divendres, dia 12 de març, perquè ens acompanyeu a celebrar la publicació del llibre de Dempeus, amb textos de molta gent i fotografies de David Tortosa, entre altres, al Pati Llimona, carrer Regomir,3 de Barcelona,  a les 7 de la tarda.

És un luxe tenir aquest Manifest llegit en part per la Vicki Peña i la Carme Sansa, aquestes dues magnífiques actrius i ciutadanes. En record d’una jornada excepcional viscuda a l’Ateneu Barcelonés, i en el convenciment que en viurem d’altres tan importants com aquesta, us reproduïm el vídeo fet pel company  J.L.de la Torre.

Podeu veure també la benvinguda, la intervenció de la companya Rosa Regàs i llegir també la presentació i intervenció de Toni Barbarà, Lucía Artazcoz, Sergi Estanyol, Joan Ramon Lladós, Mario Bofill i Montserrat Lamarca.

Per signar el manifest:

(en el comentari poseu el DNI i si voleu també la vostra adreça mail)

http://www.efirmas.com/463176/index.html

Text del manifest (en català) 

Texto del manifest (en castellano)

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: sostenibilitat i alternatives

Tercera i darrera entrada sobre la ponència de tema Crisi i Salut presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el passat 21 d’octubre d’enguany. Podeu trobar la resta de materials en les dues entrades anteriors i al “Dossier Primera Jornada de Dempeus“.

salud-es-derecho.jpg

La sostenibilitat del sector sanitari

Cada vegada més es pretén fer-nos dubtar de la sostenibilitat del sistema sanitari, oblidant que és una peça cabdal de les polítiques de salut, i que la salut implica –per la seva mateixa naturalesa—la transversalitat de la majoria de polítiques públiques. Sobre aquesta qüestió em remeto a les reflexions d’Ortún i Puig-Junoy (2004) en les que afirmaven que “La sostenibilitat (del sistema sanitari) ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític” que no pas econòmic. En aquest sentit, recentment la Fundación del BBVA ha publicat un Informe (juliol 2009) en el que queda palès no sols l’interès de les persones pels temes de salut, sinó fins i tot que una majoria important de les persones enquestades (58,70%) preferirien un sistema ampli de Seguretat Social, tot i que això impliqués pagar més impostos, front a les que s’inclinaven per fórmules mixtes tipus co-pagament (15,6%), i els liberals recalcitrants (19%, als que cal suposar tanta bona salut com fortuna personal) que preferien impostos baixos i que cadascú tractés individualment de les seves necessitats.

Per tant, la disponibilitat social a que la ciutadania, mitjançant els seus impostos, assumeixi la sostenibilitat del sistema de salut sembla assegurada, i Ortún i Puig ens diuen que cal tenir present que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinó com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.
2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l’establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de “butlles” a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l’anterior Govern- per poder “pecar” impunement, n’hi ha prou d’observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.
3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l’Estat.
4. Les reformes en el finançament de la salut necessiten un consens parlamentari més difícil d’obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els “pobres financen els pobres”.

A manera de conclusió: Algunes alternatives des de la ciutadania…

Segurament serien moltes les conclusions que podríem treure de tot el que hem anat analitzant fins ara, però en un esforç de concreció –i juntament amb Sánchez-Bayle (2009) pel que fa al primer punt, recomanaríem:

1) A nivell global, reconèixer el dret a la salut com un DRET BÀSIC, a incorporar als tractats i acords internacionals. La salut és un DRET i no una MERCADERIA, i cal, en aquest sentit, treballar per la universalització del dret a l’atenció sanitària i eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, etc…)

2) Potenciar i desenvolupar serveis públics de salut que assegurin una atenció sanitària a tota la població, des del servei públic, de qualitat i el tracte digne, amb separació nítida del servei públic de salut i la sanitat privada, i assegurant mitjançant participació i control de la pròpia Administració i de la ciutadania, que els diners de tots van a la sanitat de tots (i no a l’enriquiment privat d’una minoria).

3) Potenciar a l’alça (i no a la baixa, com ja succeeix en algunes comunitats) l’anivellament de l’atenció, formació, investigació i tracte en el servei públic, amb particular atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada indret , sense biaix de classe, ètnia o gènere.

4)Des de la participació compromesa, introducció de mecanismes de control i responsabilització (rendiment de comptes) realment democràtics….

5)I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades pels retalls i la precarització dels serveis de salut; dels treballadors en el seu conjunt, i en la seva qualitat també de consumidors; i dels col•lectius d’ajuda mútua i de les persones més febles.

El repte és crear una societat en la que augmenti l’autonomia i la capacitat de decidir de les dones i les persones que pertanyen als col•lectius més febles. S’ha de construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre les mateixes.

Bibliografia bàsica:

Artazcoz, L., (2005) La salut des de la sensibilitat de gènere, Quaderns de l’Institut, Institut Català de les Dones.

Baquero, J., (2009) “Más allá de la gripe A. No es la naturaleza ni una conspiración, es el sistema”, Viento Sur,

Baquero, J. (2004) , Privatización y negocio sanitario: La salud del capital. Tierra de Nadie Ediciones.

Baquero,J. I San José, P., (2008) “La mercantilización de la sanidad” Revista de Economía Crítica, núm. 6.

Barbarà Molina. A., (2009) “Capitalisme i crisi o salut, nosaltres triem” L’Espurna, núm. 8
.
Benach, J., i Muntaner, C., (2009) “Desigualtats en salut: una epidèmia que podem evitar”, L’Espurna, núm. 8.

Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisis en femenino plural”. Revista de Economía Crítica, en premsa.

Fundación BBVA (2009), Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública. Percepción del modelo económico y valoración de la crisis.

Levy, B., i Sidel, V., “Crisis económica y salud pública”, a Medicina Social, juny 2009.

Martínez Castells, A., (2008) “El gran casino de l’economia financera” Illacrua, núm. 160.

Martínez Castells, A., “Arguments per a no refundar altra vegada el capitalisme” L’Espurna, núm. 8.

Martínez Castells, A., (2009) “¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero?” El Viejo Topo, núm. 253.

Ortún, V., i Puig-Junoy, (2004) “És sostenible el model sanitari a Catalunya?”, Revista Econòmica de Catalunya., núm. 49-50.

Sánchez Bayle, M. (2009) “Salud y crisis global”, Nueva Tribuna.es.

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: un dret de ciutadania que es privatitza

Segona entrada de la Ponència presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el dia 21 d’octubre d’enguany.

escher_variaciones.jpg

Salut: dret de ciutadania

En aquests 30 darrers anys d’ hegemonia neoliberal, el FMI, el BM i la OMC han imposat les polítiques favorables al capital financer i a les empreses multinacionals i han restat sobirania als diferents països membres, per sobre dels interessos i necessitats de la ciutadania. Front el terreny planer que es troben alló on les polítiques liberals han aconseguit que la salut es considerés poc més que una mercaderia, la privatització dels serveis públics de salut representa un problema en els països que ho consideren un dret de ciutadania. Per tant, des de les institucions econòmiques internacionals (FMI, BM, OMC i OCDE) es recomanen diferents estratègies per aconseguir treure rendibilitat dels centres sanitaris i la seva posterior (?) privatització.

Així, l’estratègia privatitzadora consisteix en:
1) Debilitar i fragmentar el sector públic.
2) Crear competència entre proveïdors per reduir costos.
3) Crear organismes autònoms com fundacions, consorcis, etc., a fi d’escapar controls tan de l’administració pública com de la participació social que farien que el servei públic pogués actuar de manera més transparent i ser més democràtic.
4) Actuar directament en la provisió de serveis, transferint-los a les empreses privades.

Fites de la privatització a Espanya

L’any 1991, l’Informe Abril, seguint aquestes directrius que acabem de veure, aconsella separar finançament i gestió de gestió i provisió de serveis, introduir la gestió empresarial en els centres sanitaris, donar autonomia de gestió als hospitals, i sotmetre’ls al dret privat. L’ instrument fonamental de que es dota és la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió, que tan sols aplicar-se ja origina problemes de mala gestió. Així, l’ empresarialització dels centres sanitaris es reflexa en negatiu a l’Informe del Tribunal de Cuentas sobre hospitals de l’ INSALUD del 1998 destacant que 10 hospitals havien “vulnerat sistemàticament els principis de publicitat, concurrència, eficiència i legalitat en la contractació de serveis”, i que en la compra de productes mèdics i farmacèutics cada centre pagava un preu diferent per un mateix medicament, i fins a 4 vegades per sobre del preu de mercat. (El País, 2001).

El “Tribunal de Cuentas”, en Informes successius, crida l’atenció sobre el mal control de les històries clíniques -o l’ incompliment de requisits legals i ètics en assajos clínics, en contractes al personal, i “absoluta falta d’ homogeneïtat” en aspectes jurídics, administratius, econòmics i financers, i “importants omissions” en facturació i ingressos.

Catalunya, tristament pionera…

La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, va consolidar un model “mixt” i va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). El 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament– per davant de la Llei 15/97 de “noves formes de gestió”.

L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.

De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes reiterades per a la construcció d’ un “mercat sanitari intern” adient amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.

La sanitat privada costa més que la pública

D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que “inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006), en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix: “Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura, prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix l’estalvi que es pretenia.)

La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa, i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del CNRS:

“En el terreny de les polítiques de salut, totes les comparacions fetes amb un mínim de rigor porten a rebutjar el model ara tant de moda de “clau en mà”. No hi ha cap excepció, en especial des del punt de vista de l’augment de les despeses de la sanitat. A tot arreu aquest model neoliberal fa que les despeses augmentin amb més rapidesa que el PIB i les polítiques públiques no poden contenir-les. De manera especial, està demostrat el fracàs i els efectes perversos de les mesures adoptades actualment a tota Europa, com la “corresponsabilitat financera” de la ciutadania, o la introducció de la competència entre hospitals, o la proliferació d’indicadors d’execució. La paradoxa és que alguns “bons alumnes” europeus semblen inspirar-se en l’experiència nord-americana que ha posat a prova els seus propis límits. Estats Units és el país de la OCDE que dedica una major proporció del PIB a despesa sanitària (16 % contra una forquilla que va del 9 % fins al 11 % a Europa), tot i que no existeix un sistema de salut universal i obligatori. En els USA hi viuen 46 milions d’americans sense cap tipus d’assegurança mèdica, per no parlar de les grans desigualtats que hi ha en aquell país davant la malaltia i la mort. …! “ (L’Humanité, 2009)

I l’ex-ministre de Sanitat del primer govern de Tony Blair, Frank Dobson, advertia a la ciutadania del Canadà per a no deixar-se arravatar el seu sistema públic de salut:

health_care_is_a_right_not_a_privilege_small.gif“Sé que esteu orgullosos del vostre sistema públic de salut. (…) Fins fa poc, Gran Bretanya tenia un sistema como el de Canadà , el National Health Service (NHS), (…) però el seu futur està en perill amb la introducció de les “forces del mercat” i de proveïdors que es mouen per l’afany de beneficis privats. Entenc que els polítics i els membres dels lobbies privats de la sanitat diguin que la privatització del sistema de salut al R.U. ha estat un èxit, però res està més lluny de la veritat. Gran Bretanya ha introduït recentment hospitals privats, com clíniques quirúrgiques privades, per encarregar-se de les operacions barates, de menor rics, i per a pacients en general benestants. Per dir-ho sense embuts, es queden amb les intervencions que donen benefici i deixen als hospitals del NHS a les persones amb menys possibilitats econòmics i totes les intervencions difícils (…)”(The Vancouver Sun, 2007).

Tot i que Dobson denuncia que els costos són un 11% superiors a la privada que a la pública, i aquest increment de costos sols pot tenir explicació en la necessitat de remunerar els capitals privats (recompensar “l’afany de lucre” que tan lluny hauria d’estar dels serveis públics) s’asseguren els guanys privats mitjançant contractes com el que Dobson explica: “Es contracta per atendre 5.000 persones a l’any i encara que n’atenguin menys, cobren igual.” I en tant es garanteixen els ingressos de la privada, s’obliga a competir a la pública, fins i tot entre els propis centres públics, mitjançant el mecanisme que es coneix com a “pagament per resultats” o “finançament centrat en el pacient”. Dobson explica també que amb aquest sistema s’ha augmentat la part del pressupost de salut destinat a burocràcia (des d’un 4% a un 15%) , tot i que la privatització es va presentar com una manera de reduir costos i llistes d’espera. La introducció del concepte de competència en serveis públics, denuncia Dobson, sols ha servir perquè els hospitals no compartissin les millores en investigació, organització i tractaments per treure avantatges entre sí… i en detriment de les persones malaltes.

Podríem seguir donant centenars d’exemples i testimonis, però podríem resumir en 6 punts fonamentals la deriva del que està succeint:
1) No funcionen mecanismes de control.
2) S’imposen en el sector públic les fórmules empresarials de direcció i funcionament i els interessos corporatius i de gestió.
3) Guanya la prioritat economicista per sobre les necessitats de salut de les persones.
4) La participació social en salut és testimonial i sense capacitat decisòria pràctica, en especial quan no va a favor de l’establer, i obliga a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent.
5) Es produeix una sistemàtica i dolorosa degradació de les condicions de treball.
6) Augmenta dia a dia la capacitat determinant de les grans empreses asseguradores, farmacèutiques, biomèdiques.

Aquestes línees degeneratives són fàcils de discernir perquè acaben per canviar fins i tot el llenguatge dels serveis públics, i naturalment, del sector de salut. Així:

1) S’accepten com a propis conceptes “de mercat” i es comença, per exemple, parlant de clients en lloc de parlar de persones malaltes (i dels seus drets, i de les seves necessitats).
2) Es raona en termes de cost-benefici privat, sense tenir present que del que es tracta de la salut tant els costos com els beneficis són socials.
3) S’intenta monopolitzar l’eficiència pel sector privat, quan no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç per naturalesa… i no s’admet que la privatització dels recursos de salut i el seu malbaratament és immoral.

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: una mica d’història econòmica

Transcric ara, en tres entrades, la intervenció que vaig fer a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública, a la UPF, el dia 21 d’octubre d’enguany. Espero que us interessi!
titanic_01.jpg
La crisi: financera, econòmica, de sobreproducció, energètica, alimentària, de valors, afecta també la salut de les persones.

No podem entendre què està passant amb l’actual crisi econòmica si no fem, molt breument, una mica d’història. Tal com moltes veus d’economistes recomanen, per poder-nos guiar en les causes de la crisi actual hem de remuntar-nos al crack de l’any 1929 i la gran Depressió que la va seguir. Tant la crisi del 29 com l’actual tenen unes causes semblants, un impacte molt fort i unes repercussions que afecten la salut i la qualitat de vida de una immensa majoria de persones. En el cas de la crisi de 1929, convé recordar que sols desprès d’un llarg període d’inactivitat per part de les autoritats econòmiques i polítiques en les que triomfava el “laissez faire, laissez passer” mentre l’economia mundial s’enfonsava i cada vegada l’atur era una lacra impossible de solucionar, es varen començar a atacar les causes. Malgrat que fins la fi de la II Guerra Mundial no podem tornar a parlar de “remuntada” del creixement econòmic, la crisi del 29 va començar a remetre quan finalment es varen adoptar mesures que posaven límits a la desregulació, augmentaven els sous mínims, i es destinava una importantíssima dotació pressupostària a la inversió pública.

Mentrestant, la salut de la població se’n va ressentir amb força, i la desnutrició es va convertir en un problema de primera magnitud. Per exemple, el 1932 i als Estats Units, un de cada tres infants i una de cada 4 persones adultes en patien. Arreu on la crisi s’anava estenent augmentaven els casos de violència de gènere, els problemes de salut ambiental i laboral i creixia la injustícia social i es violaven els drets humans (Levy i Sindel, 2009). Aquest mateix any de 1932, i en el mes d’abril Roosevelt tenia clar que no n’hi havia prou amb les ajudes de l’Administració a les empreses i els bancs mentre s’oblidaven dels que més patien la crisi: treballadors i treballadores amb o sense lloc de treball. A la seva administració, a més del New Deal i la regulació bancària que comencen el 1933, el President Roosevelt va posar límits al capital financer donant un nou paper a la Reserva Federal, separant la banca comercial i la d’inversió i creant la garantia de dipòsits, topalls al pagament d’interessos, etc. Amb totes les seves limitacions, la Seguretat Social dels Estats Units es va crear el 1935.

Però era evident que aquestes regulacions que significaven massa traves per al poder econòmic (que acostuma a imposar els seus criteris al poder polític) serien combatudes ben aviat. I de fet, es comencen a debilitar amb la construcció del nou ordre financer internacional desprès de la II Guerra Mundial, a la Conferència de Bretton Woods (1944).

Europa front els USA

La sortida de la II GM no va ser la mateixa pels Estats Units i Europa. Els USA protagonitzen i volen jugar en solitari el paper de vencedors, ignorant l’esforç de la Unió Soviètica i combatent –des de lluny—una alternativa de model econòmic que amb l’acabament de la II GM s’estava estenent i guanyant adeptes per Europa. Els països europeus tenen l’alternativa a tocar, i el capital europeu no pot de cap manera optar –amb governs de coalició amb les esquerres en molts països i alts percentatges de vot cap als Partits Comunistes– per les polítiques únicament centrades en els interessos del capital, com succeeix en els USA. Així, doncs, fins els anys 70 la majoria de països europeus opten en economia per polítiques de plena ocupació i de serveis públics més o menys garantits, mentre els Estats Units creixen i es converteixen en el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, el seu paper hegemònic militar, l’explotació dels seus propis treballadors i treballadores i la de la resta de països amb qui mantenen relacions comercials o de dominació.

Els models s’acosten amb la globalització….

En la dècada negra dels anys 80-90 coincideixen, en el temps:
– els governs de Ronald Reagan y M. Thatcher,
-la reconversió industrial,
-els primers atacs importants a Europa en contra dels sindicats i conquestes obreres,
-i l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven del “socialisme real”.

L’any 1989 significa no sols la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava, i com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre tot sobre les dones. En les polítiques neoliberals s’ajunta el biaix de classe i de gènere, i el seu bateig oficial es produeix en el Consens de Washington de l’any següent, amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà dels Estats Units i els principals dirigents econòmics i polítics del món. En el Consens de Washington es marquen les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització i fer prosperar les propostes de desregulació, privatització, reducció de la despesa pública… És a dir, pren cos i es fa real el somni neoliberal de la globalització, que assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme, que retornarà amb crisis de nou inevitables, quan en el període 45-73 semblaven oblidades… i fins la crisi dels nostres dies.

Triomf del neoliberalisme

Podríem simbolitzar la fi de les regulacions de Roosevelt amb l’abolició feta per Clinton de la Glass-Steagall Act (Llei de Regulació Bancària) el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mida que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió. Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que és difícil distingir on comença un i acaba l’altre, i d’aquesta mena de construcció impossible i de tan difícil delimitació no se n’escapa de cap manera el sector de la salut.

Atac al sector públic

L’ ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 pels governs USA i en alguns d’Europa (Regne Unit) i s’escampa amb les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM) . Aquest organismes internacionals promouen la privatització o reducció de sectors que representen conquestes de ciutadania (i són més amics de les dones i les persones més febles) posant com a condició de les ajudes econòmiques o fins i tot la qualitat de membre, a la reducció de la despesa pública i l’ “aprimament” de l’Estat (en especial, de l’Estat del Benestar”) per obrir també noves bandes de creixement del benefici privat a partir dels sectors potencialment més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i la privatització i retallada del sistema públic de pensions (on no s’aconsegueix, les amenaces es renoven de manera periòdica, a partir d’estudis dels principals bancs o Caixes d’estalvis.)

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’ Acord General de Comerç i Serveis de la OMC, va imposar importants limitacions als Estats en polítiques de protecció del medi, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar als Estats membres a reduir les regulacions internes i a derogar procediments o normes que limitin les llicències a l’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats. Si un Estat no ho compleix, la OMC pot expulsar l’Estat rebel, cercant el seu aïllament econòmic. Aquesta limitació de la OMC a la sobirania política dels Estats representa una gran font de beneficis per a les empreses privades. Per exemple, podem llegir a Baquero (2004) “que sols el sector de l’aigua genera uns ingressos anuals d’un bilió de dòlars, encara que sols està privatitzat actualment entre el 5 i el 10 por cent del sector mundial”.

També Baquero (2009) denuncia que la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries … perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en les que es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets…” Però a Catalunya en tenim una demostració evident en el que sembla la incapacitat de les autoritats en salut per complir la Resolució 203/VIII aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat i que representa una millor atenció i tractament per a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. També en aquest cas s’anteposa la rendibilitat econòmica a les necessitats existents i al mandat parlamentari, deixant palès que, sense una lluita que ha de continuar per part de la ciutadania, l’economia s’imposa a la política i a les conquestes democràtiques.

 

Etiquetes: , , , , ,

Aprender de Samir Amin

Samir Amin publicó en febrero del 2003 “La ambición criminal de EEUU: El control militar del planeta” con traducción de Beatriz Morales. A pesar del tiempo transcurrido su lectura hoy tiene un doble interés. En primer lugar, porque da “otras” claves imprescindibles para entender la actual situación de crisis económica y financiera. Y, en segundo lugar, porque permite conocer el pensamiento de un autor muy importante al que se podrá escuchar en Barcelona el próximo día 2 de diciembre dentro de las Jornades GUERRA, PAU i NEOLIBERALISME.

Estos son algunos puntos importantes del artículo de Samir Amin:

1.
Desde los años ochenta, cuando se anuncia el desmoronamiento del sistema soviético, se diseña una opción hegemónica que se brinda al conjunto de la clase dirigente de EEUU (a sus establishments demócrata y republicano). Llevados por el éxito de su potencia armada, que ya no tiene ningún rival capaz de templar sus fantasmas, EEUU elige afirmar su dominio en primer lugar por medio del despliegue de una estrategia estrictamente militar de “control del planeta”. Una primera serie de intervenciones -Golfo, Yugoslavia, Asia Central, Palestina, Iraq- inaugura a partir de los años noventa la puesta en marcha de este plan de “guerras made in USA”, guerras sin fin, planificadas y decididas unilateralmente por EEUU.

La estrategia política que acompaña al proyecto prepara sus pretextos, ya sea el terrorismo, la lucha contra el narcotráfico o la acusación de producción de armas de destrucción masiva. Pretextos evidentes cuando se conocen las complicidades que permitieron a la CIA fabricar un adversario “terrorista” a medida (los talibanes, Ben Laden – los hechos del 11 de septiembre nunca han sido clarificados…), o desarrollar el Plan Colombia dirigido contra Brasil. Respecto a las acusaciones de posible producción de armas peligrosas lanzada contra Iraq, Corea del Norte y en el futuro contra cualquier país, no son nada comparadas con el uso efectivo de estas armas por parte de EEUU (las bombas de Hiroshima y Nagasaky, el empleo de armas químicas en Vietnam, la amenaza reconocida de utilización de armas nucleares en futuros conflictos…) Así pues, se trata sólo de medios que son muestra de la propaganda en el sentido que Goebbels daba al término, eficaces quizá para convencer a la ingenua opinión pública de EEUU, pero cada vez menos creíbles en otros lugares.

La Guerra Preventiva formulada desde ahora como un “derecho” que Washington se reserva de invocar, supone de entrada la abolición de todo derecho internacional. La Carta de Naciones Unidas prohíbe recurrir a la guerra, excepto en caso de legítima defensa, y somete esta posible intervención militar propia a unas condiciones severas, además de establecer que la respuesta debe ser mesurada y provisional. Todos los juristas saben que las guerra emprendidas desde 1990 son absolutamente ilegítimas y que, por lo tanto, sus responsables son, en principio, criminales de guerra. Naciones Unidas son ya tratadas por EEUU, aunque con la complicidad de terceros, como antaño lo fuera la Sociedad de Naciones por los Estados fascistas.

2.
La abolición del derecho de los pueblos, ya consumada, sustituye el principio de su igualdad por el de la distinción entre un Herrenvolk (el pueblo de EEUU, accesoriamente el de Israel) que tiene el derecho de conquistar el “espacio vital” que considere necesario y los demás, cuya existencia misma sólo es tolerable si no constituye una “amenaza” para el despliegue de los proyectos de aquellos que están llamados a ser los “amos del mundo”.

¿Cuáles son, por lo tanto, estos intereses “nacionales” que la clase dirigente de EEUU se reserva el derecho de invocar como le vienen en gana? A decir verdad, esta clase se reconoce sólo en un objetivo -“hacer dinero”- y el Estado estadounidense se ha puesto abiertamente al servicio prioritario de la satisfacción de las exigencias del segmento dominante del capital constituido por las multinacionales de EEUU

Así pues, a los ojos del establishment de Washington todos nos hemos convertido en “Pieles Rojas”, es decir, pueblos que sólo tienen derecho a existir en la medida en que no interfieran a la expansión del capital multinacional de EEUU. Cualquier resistencia será reducida por todos los medios, incluso hasta el exterminio si fuera necesario, como nos asegura EEUU. Quince millones de dólares de beneficios suplementarios para las multinacionales estadounidenses y, en contrapartida, tres cientos millones de víctimas, sin duda alguna. EEUU es, sin lugar a dudas, el Estado canalla por excelencia, por retomar la terminología de los presidentes Bush padre, Clinton y Bush hijo.

Este proyecto es claramente imperialista en el sentido más brutal, pero no es “imperial” en el sentido que Negri da este término, porque no se trata de controlar al conjunto de las sociedades del planeta para integrarlas en un sistema capitalista coherente, sino sólo de apoderarse de sus recursos. La reducción del pensamiento social a los axiomas de base de la economía vulgar, la atención unilateral dada a la maximización de la rentabilidad financiera a corto plazo del capital dominante, reforzada por la puesta a disposición de éste de medios militares conocidos por todos son los responsables de esta bárbara deriva que el capitalismo lleva consigo, puesto que se ha desecho de cualquier sistema de valores humanos que ha sido sustituido por las exigencias exclusivas de la sumisión a las supuestas leyes del mercado. Por la historia de su formación, el capitalismo estadounidense se prestaba a esta reducción mejor aún que el de las sociedades europeas, porque el Estado estadounidense y su visión política han sido formados para servir exclusivamente a la economía, aboliendo con ello la relación contradictoria y dialéctica economía/política. El genocidio de los indios, la esclavitud de los negros, la sucesión de oleadas de emigraciones que sustituían la maduración de la conciencia de clase por la confrontación de los grupos que compartían supuestas identidades comunitarias (manipuladas por la clase dirigente), han producido una gestión política de la sociedad por parte de un partido único del capital cuyos dos segmentos comparten las mismas visiones estratégicas globales (…). Privada de la tradición por medio de la cual los partidos obreros social-demócratas y comunistas marcaron la formación de la cultura política europea moderna, la sociedad estadounidense no dispone de los instrumentos ideológicos que le permitirían resistir a la dictadura sin contrapeso del capital. Por el contrario, es éste el que labra unilateralmente el modo de pensar de la sociedad en todas sus dimensiones y, en especial, produce, reforzándolo, su fundamental racismo que le permite verse como Herrenfolk. El eslogan Play boy Clinton, Cow boy Bush same policy [Play boy Clinton Cow boy Bush, misma política], expresado en “lenguaje indio”, pone con toda justicia el énfasis en la naturaleza del partido único que gobierna la supuesta democracia estadounidense.

Debido a ello el proyecto estadounidense no es un proyecto hegemónico banal que compartiría con otros que se han ido sucediendo a lo largo de la historia moderna y antigua las virtudes de una visión de conjunto de los problemas que permite darles respuestas coherentes estabilizadoras, aunque estén fundadas en la explotación económica y en la desigualdad política. Es infinitamente más brutal por su concepción unilateral extremadamente simple y, desde ese punto de vista, se acerca más al proyecto nazi, fundado también en el principio exclusivo del Herrenfolk . Este proyecto de EEUU no tiene nada que ver con lo que afirman los universitarios liberales estadounidenses, que califican a esta hegemonía de “benigna” (“indolora”).

Si este proyecto se sigue desarrollando durante cierto tiempo, sólo traerá un caos cada vez mayor que apele a una gestión cada vez más brutal por medio de acciones puntuales, sin una visión estratégica a largo plazo. En última instancia, Washington ya no tratará de reforzar unos verdaderos aliados, lo que siempre impone saber hacer concesiones. Unos gobiernos títere, como el de Karzai en Afganistán, son más útiles mientras el delirio del poderío militar permite creer en la “invencibilidad” de EEUU. Lo mismo que pensaba Hitler.

3.
El examen de las relaciones de este proyecto criminal con las realidades del capitalismo dominante constituido por el conjunto de países de la tríada (EEUU, Europa, Japón) permitirá medir sus fuerzas y debilidades.

La opinión general más extendida, dirigida por aquellos media que no llaman a la reflexión, es que el poderío militar de EEUU no constituye más que la punta del iceberg, que prolonga la superioridad de este país en todos los dominios, especialmente económicos, pero también políticos y culturales. Debido a ello la sumisión a la hegemonía que pretende este país sería inevitable.

El examen de las realidades económicas invalida esta opinión. El sistema productivo de EEUU está lejos de ser el “más eficaz del mundo”. Por el contrario, casi ninguno de sus segmentos estaría seguro de superar a sus competidores en un mercado verdaderamente abierto como imaginan los economistas liberales. Prueba de ello es el déficit comercial de EEUU que se agrava cada año: de 100.000 millones de dólares en 1989 ha pasado a 450.000 millones en 2000. Además, este déficit concierne a prácticamente todos los segmentos del sistema productivo. Incluso el excedente del que se beneficiaba EEUU en el terreno de los bienes de la alta tecnología, que era de 35.000 millones de dólares en 1990, se ha convertido actualmente en déficit. La competencia entre Ariane y los cohetes de la NASA, Airbus y Boeing son testimonio de la vulnerabilidad de la ventaja estadounidense. ¡Frente a Europa y Japón para los productos de alta tecnología a China, Corea y otros países industrializados de Asia y de América del sur para los productos manufacturados corrientes, a Europa y al Cono Sur para la agricultura, EEUU probablemente no los superarían sin recurrir a los medios “extraeconómicos” que violan los principios del liberalismo impuestos a sus competidores!

De hecho EEUU sólo se beneficia de las ventajas comparativas establecidas en el sector del armamento, precisamente porque éste escapa ampliamente a las reglas del mercado y se beneficia del apoyo del Estado. Sin duda esta ventaja implica algunas consecuencias para la vida civil (el ejemplo más conocido es Internet), pero también está en el origen de las importantes distorsiones que constituyen desventajas para muchos de los sectores productivos.

La economía estadounidense es una economía parásita en detrimento de sus socios en el sistema mundial. “EEUU depende para el 10% de su consumo industrial de bienes cuya importación no está cubierta por exportaciones de los productos nacionales” (E. Todd, Après l´Empire, pág. 80).

El crecimiento de los años Clinton, alabado por ser producto del “liberalismo” al que Europa, desgraciadamente, se había resistido demasiado, es de hecho muy ficticio y, en todo caso, no generalizable, porque descansa en transferencias de capital que implican el estancamiento de los socios. Para todos los segmentos del sistema productivo real, el crecimiento de EEUU no ha sido mejor que el de Europa. El “milagro estadounidense” se ha alimentado exclusivamente del crecimiento de los gastos producidos por el agravamiento de las desigualdades sociales (servicios financieros y personales: legiones de abogados y de policías privados, etc) En ese sentido, el liberalismo de Clinton preparó claramente las condiciones que permitieron el desarrollo reaccionario y la ulterior victoria de Bush hijo. (…)

El mundo produce, EEUU (cuyo ahorro nacional es prácticamente nulo) consume. La “ventaja” de EEUU es la de un depredador cuyo déficit está cubierto por el aporte, consentido o forzado, de terceros. Los medios puestos en marcha por Washington para compensar sus deficiencias son de distintas naturalezas: repetidas violaciones unilaterales de los principios del liberalismo, exportaciones de armamento (60% del mercado mundial) ampliamente impuestas a aliados subalternos (¡que, además -como ocurre en los países del Golfo- nunca utilizarán ese armamento!), búsqueda de subrentas petrolíferas (que suponen el poner a los productores bajo su autoridad de forma regulada, motivo real de las guerras en Asia central e Iraq). En todo caso, lo esencial del déficit estadounidense se cubre por las aportaciones en capital procedentes de Europa y de Japón, del sur (países petrolíferos ricos y clases compradoras [1] de todos los países del tercer mundo, incluidos los más pobres), al que se añadirá la sangría ejercida a título del servicio de la deuda impuesta a la casi totalidad de los países de la periferia del sistema mundial.

Las razones que dan cuenta de la persistencia de los flujos de capital que alimenta el parasitismo de la economía y de la sociedad estadounidense, y permiten a esta superpotencia vivir al día son indudablemente complejas. Pero en absoluto son el resultado de las supuestas “leyes del mercado”, que son a la vez racionales e ineludibles.

La solidaridad de los segmentos dominantes del capital multinacionalizado de todos los socios de la tríada es real y se expresa por medio de su adhesión al neoliberalismo globalizado. En esta perspectiva EEUU es visto como el defensor (militar, si es necesario) de estos “intereses comunes”. En todo caso, Washington no pretende “repartir equitativamente” los beneficios de su liderazgo. Por el contrario, EEUU se esfuerza por avasallar a sus aliados y, en ese espíritu, sólo está dispuesto a consentir concesiones menores a sus aliados subalternos de la tríada. ¿Acaso este conflicto de intereses del capital dominante está llamado a acentuarse hasta el punto de acarrear una ruptura en la alianza atlántica? No es imposible, aunque sí poco probable.

El conflicto prometedor se sitúa en otro terreno, el de las culturas políticas. En Europa sigue siendo posible una alternativa de izquierdas. Esta alternativa impondría simultáneamente una ruptura tanto con el neoliberalismo (y el abandono de la vana esperanza de someter a EEUU a sus exigencias, permitiendo así al capital europeo librar una batalla sobre el terreno no minado de la competición económica), como con alineamiento a las estrategias políticas de EEUU. El excedente de capitales que por el momento Europa se contenta con “situar” en EEUU podría entonces destinarse a una recuperación económica y social, sin lo cual esta seguiría siendo imposible. Pero cuando Europa eligiera por ese medio dar prioridad a su desarrollo económico y social, la artificial salud de la economía de EEUU se desmoronaría y la clase dirigente estadounidense se enfrentaría a sus propios problemas económicos y sociales. Ese es el sentido que le doy a mi conclusión “Europa será de izquierdas o no será”.

Para lograrlo hay que librarse de la ilusión de que la carta del neoliberalismo debería -y podría- jugarse “honestamente” por todos y que, en ese caso, todo iría mejor. EEUU no puede renunciar a su opción en favor de una práctica asimétrica del liberalismo, porque ésta es el único medio que tienen de compensar sus propias deficiencias. El precio de la “prosperidad” estadounidense es el estancamiento de los demás

¿Por qué, entonces, a pesar de estas evidencias, continúa el flujo de capitales en beneficio de EEUU? Para muchos sin duda el motivo es simplemente que EEUU es “un Estado para los ricos”, el refugio más seguro. Este es el caso de las inversiones de las burguesías compradoras del tercer mundo. Pero, ¿en el de los europeos? El virus liberal -y la creencia ingenua de que EEUU acabará por aceptar el “juego de los mercados”- opera aquí con una fuerza evidente entre las grandes opiniones públicas. En este espíritu el FMI ha consagrado el principio de la “libre circulación de capitales”, de hecho simplemente para permitir precisamente a EEUU cubrir su déficit por medio del bombeo de los excedentes financieros generados en otros lugares por las políticas neoliberales, a las que EEUU sólo se somete selectivamente. Sin embargo, para el gran capital dominante la ventaja del sistema prevalece sobre sus inconvenientes: el tributo que hay que pagar a Washington para asegurar su permanencia.

Existen países calificados de “países pobres endeudados” que están obligados a pagar. Pero también existe un “país poderoso endeudado”, del que debería saberse que nunca va a devolver sus deudas. Debido a este hecho, este verdadero tributo impuesto por el chantaje político de EEUU sigue siendo frágil.

4.
La opción militarista del estalishment de EEUU se sitúa en esta perspectiva. No es otra cosa que el reconocimiento de que EEUU no dispone de otros medios para imponer su hegemonía económica.

Las causas que están en el origen del debilitamiento del sistema productivo de EEUU son complejas. No son, desde luego, coyunturales, y que por ello se podrían corregir, por ejemplo, por medio de la adopción de un tipo de cambio correcto, o por medio de la construcción de relaciones más favorables salarios/productividades. Son estructurales. La mediocridad de los sistemas de enseñanza general y de formación, producto de un prejuicio tenaz que favorece sistemáticamente lo “privado” en detrimento del servicio público, es una de las principales razones de la profunda crisis que atraviesa la sociedad de EEUU.

Así pues, deberíamos sorprendernos de que los europeos, lejos de sacar las conclusiones que impone la constatación de las insuficiencias de la economía de EEUU, se apresuren, por el contrario, a imitarlas. A este respecto tampoco el virus neoliberal lo explica todo, aunque si satisfaga algunas funciones útiles para el sistema, paralizando a la izquierda. La privatización a ultranza, el desmantelamiento de los servicios públicos solo podrán reducir las ventajas comparativas de las que aún se beneficia la “vieja Europa” (como la llama Bush). Pero sean cuales sean los daños que ocasionen a largo plazo, estas medidas ofrecen al capital dominante, que vive en el corto plazo, la ocasión de beneficios suplementarios.

La opción militarista de EEUU amenaza a todos los pueblos. Procede de la misma lógica que antaño fue la de Adolf Hitler: modificar por medio de la violencia militar las relaciones económicas y sociales en favor del Herrenfolk del momento. Esta opción, imponiéndose en el escenario mundial, sobredetermina todas las coyunturas políticas, porque la prosecución del despliegue de este proyecto debilitaría extremadamente todos los avances que los pueblos podrían obtener por medio de sus luchas sociales y democráticas. Por consiguiente, hacer fracasar el proyecto militarista de EEUU se convierte entonces para todos en la tarea primordial, en nuestra principal responsabilidad.

La lucha para hacer fracasar el proyecto de EEUU es ciertamente multiforme. Comporta aspectos diplomáticos (defensa del Derecho Internacional), militares (se impone el rearme de todos los países del mundo para hacer frente a las agresiones planeadas por Washington -no hay que olvidar nunca que EEUU ha utilizado armas nucleares cuando tenía su monopolio y que ha renunciado a ello cuando no lo tenía) y políticas (especialmente en lo que concierne a la construcción europea y a la reconstrucción del bloque de los países No Alineados).

El éxito de este combate dependerá de la capacidad de los espíritus para liberarse de las ilusiones liberales. Porque nunca existirá una economía globalizada “auténticamente liberal”. Y, sin embargo, se intenta y se seguirá intentando por todos los medios hacerlo creer. Los discursos del Banco Mundial, que opera como un especie de ministerio de Propaganda de Washington, concernientes a la “democracia” y al “buen gobierno”, o la “reducción de la pobreza”, tienen esta única función, como el ruido mediático organizado en torno a Joseph Stiglitz, al descubrir algunas verdades elementales, afirmadas con autoridad arrogante, sin sacar sin embargo la menor conclusión que cuestione los prejuicios tenaces de la economía vulgar. La reconstrucción de un frente del Sur, capaz de dar a la solidaridad de los pueblos de Asia y Áfica, y a la Tricontinental, una capacidad de actuar en el plano mundial pasa, también ella, por la liberación de las ilusiones de un sistema liberal globalizado “no asimétrico” que permitiría a las naciones del tercer mundo superar sus “retrasos”. ¿No es acaso ridículo ver a los países del tercer mundo reclamar la “puesta en marcha de los principios del neoliberalismo, pero sin discriminación alguna”, y beneficiarse entonces de los nutridos aplausos del Banco Mundial? ¿Desde cuándo el Banco Mundial ha defendido al tercer mundo frente a EEUU? (…)

Si los europeos hubieran reaccionado en 1935 o en 1937, habrían logrado parar el delirio hitleriano. Al reaccionar solamente en 1939, se infligieron decenas de millones de víctimas. Actuemos para que la respuesta sea más temprana frente al desafío de los neonazis de Washington.

Nota:

1. Clases no productivas que sirven de enlace con el capitalismo exterior

 
2 comentaris

Publicat per a 19 Novembre 2008 in Economia crítica, Pau

 

Etiquetes: , , , , ,

Michel Collon: 10 preguntas sobre la crisis

lourde_crise.jpg

1. ¿Subprimes ? El punto de partida es una verdadera estafa ya que los bancos occidentales han ganado una enorme cantidad de dinero a costa de los hogares estadounidenses, diciéndose que si no eran capaces de pagar, les quitarían sus casas por cuatro monedas.

2. ¿Es sólo una crisis bancaria? No, en absoluto. Se trata de una verdadera crisis económica que ha comenzado en el sector bancario, pero cuyas causas son mucho más profundas. En realidad, toda la economía de los Estados Unidos vive a crédito desde hace 30 años. Las empresas se endeudan por encima de sus posibilidades, el Estado se endeuda también por encima de sus posibilidades (para hacer la guerra) y se ha impulsado sistemáticamente a los ciudadanos a endeudarse, la única manera de mantener, artificialmente, un crecimiento económico.

3. ¿La verdadera causa? Por supuesto, los medios de comunicación tradicionales no nos dicen nada. Y sin embargo, las subprimes no son más que la punta del iceberg, la manifestación más espectacular de una crisis de superproducción que golpea a los Estados Unidos, pero también a los países occidentales. Si el objetivo final de una multinacional consiste en despedir a trabajadores en masa para hacer el mismo trabajo con menos personas, si además se bajan los salarios por todos los medios y con la ayuda de los gobiernos cómplices, ¿A quién van a venderles los capitalistas sus mercancías? ¡No han parado de empobrecer a sus clientes!

4 ¿Es sólo una crisis de la que sobreponerse? La historia demuestra que el capitalismo ha ido siempre de una crisis a otra con, de vez en cuando, una buena guerra para salir de ella (eliminando a sus rivales, empresas, infraestructuras, lo que permite un buen reimpulso económico). En realidad, las crisis son también un periodo que aprovechan los grandes para eliminar o absorber a los más débiles. Es lo que ocurre ahora en el sector bancario estadounidense, o en el caso de BNP que se traga a Fortis (y todo esto no ha hecho más que empezar). Pero, si la crisis refuerza la concentración de capital en manos de un número aún más pequeño de multinacionales, ¿cuál será la consecuencia? Estos super-grupos tendrán aún más medios de eliminar o empobrecer la mano de obra y así convertirse en una competencia aún más fuerte. Estamos otra vez en la casilla de salida.

5. ¿Un capitalismo sobre bases éticas? Hace ciento cincuenta años que nos lo prometen. Hasta Bush y Sarkozy lo han hecho. Pero en realidad, es tan imposible como un tigre vegetariano. Y es que el capitalismo se apoya en tres principios: 1. La propiedad privada de los grandes medios de producción y de financiación. No es la gente la que decide, sino las multinacionales. 2. La competitividad: ganar la guerra económica, es decir, eliminar a la competencia. 3. El máximo beneficio: para ganar esta batalla no basta con tener unos beneficios normales o razonables, sino una tasa de beneficios que permita distanciar a las empresas de la competencia. El capitalismo no es sino la ley de la selva, como ya escribía Karl Marx: “Al capital le horroriza la ausencia de beneficio. Cuando siente un beneficio razonable, se enorgullece. Al 20%, se entusiasma. Al 50% es temerario. Al 100% arrasa todas las leyes humanas y al 300%, no se detiene ante ningún crimen.”

6. ¿Salvar a los bancos? Por supuesto, hay que proteger a los clientes de los bancos. Pero en realidad, lo que el Estado está haciendo es proteger a los ricos y nacionalizar las pérdidas. Por ejemplo, el estado Belga no tenía 100 millones de euros para ayudar a la gente a mantener su poder adquisitivo, pero para salvar a los bancos, ha encontrado 5.000 millones en dos horas. Miles de millones que nosotros tendremos que rembolsar. Lo irónico es que Dexia era un Banco Público y que Fortis se ha tragado un banco público que funcionaba muy bien. Gracias a ello, sus dirigentes han hecho negocios durante veinte años. Y ahora que la cosa no funciona, ¿se le pide a estos dirigentes que paguen los platos rotos con el dinero que han estado ganando y que se han guardado? No, se nos pide que paguemos nosotros.

7. ¿Los medios de comunicación? Lejos de explicarnos todo esto, fijan su atención en asuntos secundarios. Nos dicen que habrá que buscar los errores, a los responsables, combatir los excesos y bla, bla, bla. Sin embargo, no se trata de tal o tal error, sino del sistema. Esta crisis era inevitable. Las empresas que se están derrumbando, son las más débiles o las que peor suerte han tenido. Las que sobrevivan, tendrán aún más poder sobre la economía y sobre nuestras vidas.

8. ¿El neoliberalismo ? La crisis no ha sido provocada sino acelerada por la moda neoliberal de los últimos veinte años. Los países ricos han intentado imponer este neoliberalismo en todo el tercer mundo. En América Latina, como acabo de estudiar durante la preparación de mi libro Los 7 pecados de Hugo Chávez, el neoliberalismo ha sumido a millones de personas en la miseria. Pero al hombre que ha lanzado la señal de la resistencia, el hombre que ha demostrado que se podía resistir al Banco Mundial, al FMI y a las multinacionales, el hombre que ha enseñado que había que darle la espalda al neoliberalismo para reducir la pobreza, este hombre, Hugo Chávez, no deja de ser diabolizado a golpe de mentira mediática y de difamación infundada. ¿Por qué?

9. ¿El tercer mundo ? Sólo se nos habla de las consecuencias de la crisis en el Norte. En realidad, todo el tercer mundo sufrirá gravemente a causa de la recesión económica y de la bajada de precios de las materias primas que provocará la crisis.

10. ¿La alternativa ? En 1989, un famoso autor estadounidense, Francis Fukuyama, nos anunciaba el Fin de la Historia : el capitalismo había triunfado para siempre, nos decía. No ha hecho falta mucho tiempo para que los vencedores se estrellen. La humanidad necesita verdaderamente otro tipo de sociedad. El sistema actual fabrica miles de millones de pobres, hunde en la angustia a aquellos que tienen (provisionalmente) la suerte de trabajar, multiplica las guerras y arruina los recursos del planeta. Pretender que la humanidad está condenada a vivir bajo la ley de la selva, es tomar a la gente por imbéciles. ¿Cómo debería ser una sociedad más humana, que ofrezca un porvenir digno para todos? Este es el debate que tenemos todos la obligación de lanzar. Sin tabúes.

Michel Collon, 6 octobre 2008
Puedes enviar tus preguntas y comentarios a: michel.collon@skynet.be

 
4 comentaris

Publicat per a 9 Octubre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Crisi i distribució de la renda

drfichas03_1.gifFrançois Ruffin a Le Monde Diplomatique del passat mes de gener i Juan Torres a Attac han escrit recentment sobre la distribució de la renda. El tema és important perque de fet és el punt cec per a la majoria de comentaristes de l’actual recessió econòmica. Fins i tot a la Banque des règlements internationaujx (BRI) de Basilea es pot llegir un treball que es queixa de que «La part dels beneficis és ara inhabitualment elevada (i la part dels salaris inhabitualment baixa). De fet, la magnitud d’aquesta evolució i el nombre de paisos afectats no té precedents en els darrers 45 anys.» Aquestes reflexions no les fa cap sindicat de classe, sinò una institució que reuneix les banques centrals per «coordinar les politiques monetaries ». No són marxistes, però troben que el « marge [de beneficis] és d’una magnitud sense precedents ». (La cita sencera es pot trobar a Luci Ellis et Kathryn Smith, « The global upward trend in the profit share », Banque des règlements internationaux, Working Papers, n° 231, Basilea, juliol del 2007.)

Per la seva banda Alan Greenspan, ex-director de la Reserva federal americana i que per tant tampoc és d’esquerres, va declarar al Financial Times : « Estic esperant que es normalitzi el repartiment del benefici i dels salaris (…) ja que la part dels salaris en el valor afegit és històricament molt baixa, al contrari de la productivitat que millora constantment. »
Aquesta constatació es pot trobar també en el FMI, on alerten que en els paisos membres del G7, la part dels salaris en el PIB ha disminuit en un 5,8 % entre 1983 i 2006. I segons la Comisió Europea, nomès per Europa la caiguda ha estat del 8,6 %., encara que a França ha representat el 9,3 %. Ruffin considera que el mutisme que envolta aquesta distribució de la renda i la riquesa és de fet una explotació permanent.

Per la seva banda el catedràtic d’economia aplicada de Màlaga Juan Torres, en el seu article ”Con la mano izquierda te doy un poco, con la derecha te quito más” ens parla d’un estudi de la fundació Eurofound de la Unión Europea segons el qual les rendes dels treballadors en tota la zona euro varen augmentar en un 0,8% en 2006, i a Espanya tan sols un 0,5%, una dada més que confirma la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris dels darrers anys.

Juan Torres creu que el menor creixement dels sous i salaris a Espanya reflexa el fet de que “el gobierno de Zapatero actúa con una lógica bastante perversa. Con la mano izquierda diseña y ofrece políticas sociales que pretenden ser muy avanzadas y dirigidas a los más desfavorecidas, pero con la mano derecha de la economía favorece un reparto de la renta cada vez más beneficioso para las rentas del capital. El saldo evidente no puede ser más que el incremento de la desigualdad y ésta siempre termina con más malestar social.”

I segueix dient: “Es verdad que esto se produce hoy día como consecuencia de reformas y transformaciones que se dieron años atrás (privatizaciones, reformas laborales y fiscales, políticas desreguladoras, privilegio de la banca, facilidades para la desolocalización…) pero eso no exime de responsabilidad a este gobierno. El de ZP afirma permanentemente que tiene más voluntad de hacer políticas sociales y bienestaristas que el de Aznar, que pretende gobernar a favor de los más desfavorecidos. Y es verdad que eso lo consigue en gran medida, como es fácil comprobar simplemente comparando las leyes de una y otra etapa. Pero el problema de este gobierno es que puede terminar siendo una experiencia frustrada y prácticamente calcada del anterior en materia económica (es decir, de rentas y bienestar en definitiva) porque está casi completamente atado de pies y manos por las políticas neoliberales que aplican sus responsables económicos.

La política fiscal, el empecinamiento en mantener el superávit presupuestario que impide avanzar como sería necesario en educación, en desarrollo tecnológico e innovación, en infraestructuras sociales y en protección social, la falta de intervenciones más decisivas en el mercado de trabajo, la excesiva desregulación de los servicios… todo eso genera precarización y salarios a la baja. Mientras que la mano tendida a las grandes empresas, la incapacidad para hacer que la actividad económica sea menos patologico-dependiente de la construcción o la falta de decisión política frente a los grandes poderes financieros, dan ala a las grandes empresas para imponer condiciones laborales y salariales muy perjudiciales para los trabajadores.

Esta esclavitud es la que deberían tratar de romper los socialistas más consecuentes, los sindicalistas honrados y todos los ciudadanos de izquierdas. Aunque no será fácil porque no se percibe ni que haya voluntad política para ello ni condiciones sociales para lograrlo. El principal escollo radica en una de las más grandes paradojas de nuestra época y que es, a su vez, la principal victoria del neoliberalismo: a medida que las clases trabajadoras pierden renta se hacen más conservadoras e incapaces para enfrentarse al poder establecido que las empobrece.

Como sus vanguardias sindicales y políticas tienden a reproducir ese conservadurismo para poder identificarse con sus bases resulta que las clases trabajadoras pierden poder de influencia y decisión, se fragmentan y desorganizan pasando a ser un magma de individuos aislados en lugar de grupos sociales con intereses expresos y compactos y, a la postre, se callan y tratan solamente de sobrevir cada persona como se pueda. Resignados, los trabajadores terminan por ser los grandes legitimadores de las políticas económicas que los empobrecen.

Por eso decimos que el empobrecimiento no consiste simplemente en tener menos rentas, sino en la pérdida de empoderamiento, de pulsión y rebeldía, en la renuncia a pertenecer al ser social de referencia, e incluso en la confusión que provoca en los individuos a la hora de saber lo que de verdad interesa o conviene a cada uno.

El problema no es que estén bajando los salarios en España sino que eso se produce precisamente porque los trabajadores adniten estar más explotados sin rechistar, porque se han rendido, porque ya les da todo igual. Les hacen juegos de manos delante de sus narices cuando les dicen que están dándole mucho por aquí y les quitan más todavía por allí, pero, ensimismados como están, son incapaces de descubrir el truco.

Y no es que los neoliberales sean unos grandes magos. Es que nos han entontecido.”

 
1 comentari

Publicat per a 18 febrer 2008 in Economia crítica, Europa, Igualtat

 

Etiquetes: , ,

 
A %d bloguers els agrada això: