Visions alternatives (i insumises) a la crisi actual

En un context de retallades brutals en ajuda al desenvolupament a casa nostra, en Marc Planagumà -amb més gent que no es conforma amb les mentides oficials- ha pensat fer un exercici de reflexió sobre el sistema econòmic, l’autèntic sentit del desenvolupament, els Objectius del Mil.leni i la necessitat (o no) de continuar ajudant els països empobrits. Hi ha molt populisme sobre la solidaritat internacional i sobre les “necessitats” d’uns i altres sobre la transmissió de riqueses. Per en Marc i els seus amics, qui deu a qui podria ser també una bona pregunta. El que pretenen, per tant, és valorar la crisi a casa nostra fent una comparativa social/cultural/històrica des de les dades objectivables que els objectius del mil·leni ens permeten.

Aquest video és una primera mostra d’un treball en construcció, en el es posa en qüestió el capitalisme del nostre temps, les seves conseqüències tan poc saludables sobre les persones i la natura, i el paper (ben diferent del que fa realment) que hauria de jugar la política econòmica a favor de les persones, en especial les més colpides per aquesta ESTAFA que anomenen CRISI.

Un primer tast del que pot ser un document important al que podeu ajudar amb els vostres comentaris, i perquè guanyi en interès i es pugui aconseguir un bon resultat.

Talls de veu de David Llistar, François Houtart i meus (Angels Martínez Castells) amb la voluntat de construir un altre món. Visions fresques i sensates de la humanitat i amb humilitat.

 

La hipocresia institucional: dels “paquets” de rescat als Objectius del Mil.leni

Amb l’amic i company Andreu Espasa intercanviem informacions que personalment em semblen molt interessants. Des de que està a la Universitat de Harvard l’Andreu disposa a més d’una panoràmica excepcional sobre la crisi econòmica i li arriben reflexions de tot el món que ell, amb molta lucidesa, sap triar i difondre. Per exemple, avui mateix ha penjat al Facebook l’enllaç amb un escrit en anglès de Ramzy Baroud que preveu un proper Dia Internacional de l’Alimentació especialment penós.

Baroud considera que la hipocresia dels nostres governs ha quedat en evidència amb el doble raser amb el que es fa front a la crisi alimentària mundial, i ho justifica perquè gran part dels mitjans de comunicació sols es preocupen per la crisi econòmica de proporcions èpiques –la pitjor des de la Gran Depressió— i que ningú entén com un fenomen fugaç per al que es poden trobar solucions ràpides –o gairebé màgiques.

Fins i tot en una entrevista a la Fox Business Network, el secretari del Tresor de Bush, Henry Paulson va expressar–de manera inusual per a qualsevol alt càrrec dels USA– el seu pesar pels “errors” comesos en el desenvolupament econòmic i que semblaven traduir-se en una recessió mundial en els propers anys, i va prometre que els USA “mitigarien l’impacte sobre l’economia real i farien que aquest sistema financer funcionés novament”.

Ramzy Baroud no posa en dubte el compromís de Paulson amb el sistema financer. De fet, afegeix, tot i que el FMI ha repudiat governs a Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud durant molts anys per qualsevol petita intervenció en l’economia del seu país (se’ls havia advertit que una “economia de lliure mercat” ha de ser totalment NO regulada a fi que els controls i equilibris “naturals” puguin resoldre qualsevol crisi), l’administració Bush i les principals potències occidentals no varen dubtar a nacionalitzar algunes de les més grans institucions dels seus propis mercats. En aquest sentit, compara el PIB USA en el 2007 – 13,8 bilions de dòlars– amb el primer paquet de rescat de 700 mil milions de dòlars (tot i que posteriorment a aquest escrit el nou President Obama farà aprovar un segon “paquet” de 819 mil milions de dòlars) , i el PIB de Gran Bretanya estimat pel 2007 en 2,457 bilions de dòlars amb el paquet de rescat inicial de 680 mil milions de dòlars, i el rescat estimat de la zona euro, que era inicialment de 1,37 bilions de dòlars. La saviesa convencional, com han repetit gairebé tots els experts financers en la majoria dels mitjans de comunicació, indica que aquests números són simplement un reflex de la magnitud de la crisi que potser ha arribat a ser tant important perquè, en el seu moment, l’administració Bush no va nacionalitzar a temps el Lehman Bros com ho va fer més tard amb Fannie Mae i Freddie Mac.

Ramzy Baroud troba força irònic que els que s’indignaven cada vegada que un govern del Tercer Món gosava intervenir en la seva economia nacional – encara que fos per garantir el benestar dels segments més pobres de la seva societat – varen callar quan els EUA, el Regne Unit i altres governs es varen saltar totes les regles de l’economia de lliure mercat tan defensades pels economistes neoliberals. El darrer argument per justificar el comportament del govern USA era, una vegada més, l’efecte “degoteig”: un terme encunyat per un que li feia els discursos a Ronald Reagan i que simplement vol dir que el que és bo per als rics potser podrà ser, en última instància, bo per als pobres… però es pot desafiar aquest punt de la reaganomania preguntant perquè cal fer aquests recats impressionants als poderosos (pel bé de les persones pobres, en un punt imaginari en el futur), sempre que les persones pobres poden ser salvades directament amb molt menys cost i molt més ràpidament…

El fet és, ens diu Baroud, que ni els pobres d’Amèrica ni els d’Àfrica estan en la ment dels dirigents europeus. I ens recorda unes declaracions d’Oxfam del Regne Unit: “El nombre de persones que pateixen fam, actualment, s’estima en uns 967 milions. I al voltant de 24.000 persones moren diàriament per causes relacionades amb la fam. Uns 2,7 milions de persones viuen amb menys d’una lliure esterlina al dia, i fins al 80 per cent d’aquest import es destina a queviures.” Altres càlculs fets per organitzacions internacionals són igualment sinistres: 220 milions de persones al món estant prop del punt d’inanició. I aquesta crisi ja existia abans de la crisi financera de Wall Street, i és molt més greu, perquè afecta a la pròpia vida, no només al nivell de vida, de molts milions de persones a tot el món.

També Barbara Stocking va escriure en el New Statesman, “Segons les últimes dades, la crisi alimentària s’ha traduït en un 119 milions de persones desnodrides, amb la qual cosa el total ascendeix a gairebé a mil milions – o sigui, una de cada set persones pateix fam. Aquesta és una fam a tan gran escala que és difícil entendre com el món ha pogut arribat a aquest punt.”

Tanmateix, ja s’han gastat bilions de dòlars en les institucions financeres d’àmbit mundial, mentre que a principis d’aquest any es va comprometre a Roma la comparativament petita suma de 12.300 milions de dòlars per compensar la crisi alimentària… i només se n’han lliurat mil milions de dòlars. L’esperança de que l’extrema pobresa pogués ser eradicada a finals de 2015, tal com es fixa en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’ONU, sembla poc realista com sempre, però no per manca de recursos, sinó per manca d’una veritable preocupació pels pobres del món.

Encara que els governs americans, europeus o de qualsevol altre lloc del món aconsegueixin rectificar la crisi financera mundial mitjançant els paquets de rescat, el més probable és que el 16 octubre del 2009 podrem llegir novament notícies devastadores sobre la difícil situació dels pobres del món i el més probable és que no passi d’aquí: de ser simples “notícies” que no impliquen cap acció per posar-hi remei.