RSS

Arxiu d'etiquetes: pactes electorals

A Portugal, la CDU i el Bloco avancen i el bipartidisme retrocedeix

Avancen les esquerres!

Desprès de les eleccions d’ahir queda clar que a Portugal  s’obre amb rotunditat un camí polític a seguir –si el PS no s’aventura en pactes contra-natura: el camí dels pactes entre l’esquerra social, cívica i dels drets dels treballadors i treballadores front la crisi. Fins i tot el conservador diari O Publico assenyala que un dels dos guanyadors clars de les eleccions: d’ahir és  la del dirigent de la CDU (7,88), Jerónimo de Sousa.  Aquesta coalició guanya un escò. L’altre guanyador clar des de l’esquerra  ha estat el Bloco (9,85%), amb 16 escons (8 més dels que tenia. malgrat que les expectatives mediàtiques i pròpies li atorgaven un creixement superior com a receptor “natural” dels vots desenganyats i realment “socialistes” d’un PS de José Socrates que no sols perd la majoria absoluta sinó que té una caiguda espectacular (del 45,03% al 36,56%). Del mig milió de vots que perd el PS, 200 mil varen anar al Bloco de Francisco Louça i uns 30.000 a la CDU.  La resta, augmenta  l’abstenció o fins i tot es perd cap a la dreta.
El CDS encapçalat per Paulo Portas (10,46%), la dreta pura i dura, augmenta vots per a sorpresa dels mitjans de comunicació i del propi partit,  i sembla poder ser –contra natura– una opció de majoria parlamentària (i potser de govern) al PS per a una sortida a la crisi que afavoreixi als poderosos, ja que el PSD  (29,09%) amb Manuela Ferreira Leite, que també va millorar resultats, no va assolir l’objectiu ni de ser ni poder formar amb el CDS una alternança de dretes  al PS. La victòria que havia tingut a les eleccions europees magnifiquen el fiasco electoral d’ahir.  Però cada elecció és diferent i important a Portugal, i no hi ha cap dubte que les properes municipals del dia 11 d’octubre posaran de relleu, amb més força, l’arrelament i creixement real i amb solidesa demostrada de la CDU en els municipis.

Més lluny del bipartidisme

I una nota curiosa: la suma dels percentatges del PS i el PSD que sempre havia estat superior al 70%, en aquestes eleccions es queda en el 66%. Una bona notícia en el sentit que Portugal  sembla avançar també cap a un pluripartidisme més democràtic, més proper a la realitat i les necessitats socials de la ciutadania.

 
9 comentaris

Publicat per a 28 Setembre 2009 in Europa

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

De pactes, crisi, sentiment nacional i unitat d’esquerres

Pi de les tres branques

Tota la discussió que hi està havent sobre crisi i pactes (en els matins de TV3 fins i tot es pregunta, sense cap innocència, si avorreixen) em fa pensar unes quantes coses que enumero tot seguit:

1.- Les majories absolutes són dolentes per la democràcia, però els partits majoritaris no deixen de procurar-les. Tendir a un sistema bipartidista com el dels Estats Units assegura la professionalització de la política i la desatenció creixent dels problemes reals de la gent. Però els grans partits fan campanya pel bipartidisme, i això implica no donar arguments per entendre els pactes posteriors. Per crear una democràcia més rica, amb més veus representades, caldria assegurar governs plurals fins i tot en majories absolutes quan les ideologies són properes, i no estic dient res que no s’hagi vist : l’alcalde Maragall va fer-ho a Barcelona en una situació semblant. Les coalicions no haurien de ser una solució per governar amb tranquil•litat, sinó una cultura de diàleg permanent.

2.- Els partits haurien d’explicar en campanya amb qui volen pactar, i tant si són grans com no tant : aquesta claredat va afavorir a les eleccions al Parlament de Catalunya la coalició ICV-EUiA. En canvi, no fer-ho ha perjudicat per dues vegades ERC, encara que en un primer moment no es traduís en pèrdua de vots: ara, la seva crisi té arrels en l’anterior campanya, i en l’ambigüitat d’un concepte que s’utilitza, l’equidistància, que s’assembla massa a un dubte no resolt entre afavorir CiU o afavorir les forces d’esquerra en la seva pluralitat (i on, dissortadament, el PSC-PSOE confon massa vegades les seves opcions amb el consens).

3.- És difícil, per no dir impossible, trobar o crear de bell nou, des de les esquerres, un equilibri entre sentiment nacional i sentit de classe. Crec que ajuda a entendre el que vull dir haver viscut l’Assemblea de Catalunya i com es va resoldre, de manera gairebé espontània, aquesta qüestió. Els “nous catalans” varen aixecar amb igual força la bandera catalana i la bandera roja, i era a les fàbriques on més impressió feia sentir el crit de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. En el primer 1 de maig de la democràcia els drets nacionals i les reivindicacions obreres eren la mateixa cosa. I sé que la història no s’ha de repetir, però tampoc es pot oblidar ni trair.

4.- Altres coses d’ordre menor: la condició que vol posar CiU de que governi la llista més votada ni tant sols aquesta coalició la respecta, però a més no satisfà, al contrari del que s’argumenta, més voluntats de la població. Tampoc la sortida que es dona d’obligar a coalicions més amples. Quan hi ha majories plurals d’esquerra no hi ha en democràcia cap argument per exigir que sensibilitats polítiques diferents es presentin sota unes mateixes sigles: en canvi, hi ha un munt d’arguments, entre ells el de que més gent es senti representada en el nou govern, per arribar a un programa comú .

5.- Benvinguda la discussió política, si pot ser amb serenor, perquè enraonar vol dir donar raons, i el pitjor que pot haver-hi en política és que ens abstinguem fins i tot del necessari diàleg. Però no hauria de perillar la unitat de les esquerres perque crec que hem de posar per davant la política contra la precarietat i els accidents laborals, l’habitatge social, millorar el sistema de salut per exemple fent que malalties que no hi són prou ben tractades siguin ben ateses, i prendre mesures més actives contra la violència de gènere, i l’acolliment i drets de les persones immigrades, sense eufemismes i tenint en compte les necessitats específiques de les dones immigrades. En aquest sentit, darrerament s’ha iniciat a Europa una discussió molt interessant sobre el paper de les religions i les condicions de les dones, on s’hi inclou les invisibilitats obligades en el vestir, les mutilacions, la “conformitat” als papers tradicionals que allunyen de qualsevol empoderament… En aquest sentit, no veig en millors mans l’Institut Català de les Dones, però tampoc la Conselleria de Treball… (i fins i tot el senyor Bru de Sala reconeix avui els mèrits del conseller Saura!!!)

 
5 comentaris

Publicat per a 4 Juny 2007 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: