RSS

Arxiu d'etiquetes: Parlament de Catalunya

Demà al Parlament amb @MareaBlancaCat

imageDemà dijous 11 de febrer a les 9.30, concentració saludable davant el Parlament. A les 10, el nou Conseller de Salut, Toni Comin compareixerà davant la Comissió de Salut. No serà la primera vegada que haurà de respondre a preguntes sensibles sobre la gestió que pensa fer i les polítiques que vol seguir. Ja la setmana passada Albano Dante Fachín li va preguntar sobre el VISC+, i les respostes de Comín han donat a la premsa titulars “gloriosos”: Comín ha arribat a apel·lar a la independència per reduir les llistes d’espera .

“Disposar d’un Estat independent ens permetria recuperar els 1.000 milions d’euros que necessitem per posar fi a les llistes d’espera”.

Ha de dependre la salut dels catalans de la forma política en que es decideixi constituir el poble de Catalunya?

Reduir-ho tot a una qüestió de finançament , tal com ho planteja el nou Conseller, amaga la realitat de les eleccions ideòlogiques  que ha fet i que està fent a dia d’avui el govern de la Generalitat, i  que han marcat el camí de les retallades sofertes pel sistema sanitari públic, al marge de les necessitats de les persones.  I ho demostren aquests links que donen arguments per preparar un bon debat:

A La Klau:

al mateix Parlament:

 

 

Etiquetes: , , , ,

Un Parlament que es mou per la #sanitat pública i contra la pobresa

No tota la política està en stand-by a Catalunya, esperant el resultat d’unes negociacions molt de cúpula, mentre el govern en funcions, sense soroll ni control de cap mena, va fent de les seves. Per exemple,l’Hospital de Mataró sense que el Comité d’Empresa en sàpiga res, veu suspensa la seva autonomia de gestió que significa, entre altres coses, segons el director del CatSalut Josep Maria Padrosa, que es pagaran, com a màxim, el 25% de les retribucions variables vinculades a objetius mentre desapareix el pagament de complementes de productivitat (i augmenten les derivacions). De, nou la reducció del dèficit surt en gran mesura de les nòmines de les persones que treballen a la sanitat- I es demostra que l’autonomia de gestió no és un principi tan ferm i fonamental del model Boi Ruiz, sinó una manera més d’anar retallant i mercantilitzant la sanitat.

sala-15-10-15Per això és ja una victòria que la Marea Blanca es reunís en un Parlament encara per constituir amb el grup parlamentari de Catalunya Si que es Pot, i sobre la reunió escriu Jéssica Mouzo a El Pais:

Ni pactos sanitarios ni acuerdos concretos entre partidos. La Marea Blanca, la plataforma que aglutina unas 60 entidades en defensa de la sanidad pública, dejó claro ayer que no aceptará medias tintas a la hora de abordar la situación de la sanidad catalana, menguada por los recortes a los que ha sido sometida durante la última legislatura (unos 1.000 millones menos de presupuesto). “No nos dejemos enredar con pactos sanitarios”, advirtió Pep Martí, miembro de la Marea Blanca, durante una reunión con el grupo parlamentario de Catalunya Sí Que Es Pot. La plataforma abogó por una transformación total del modelo sanitario catalán.

“No nos dejemos enredar con pactos sanitarios”, advierte la Marea Blanca

Con la vista puesta en la próxima legislatura, la Marea Blanca ha empezado a apretar a los grupos parlamentarios sobre la situación de la sanidad catalana. Hace una semana, la plataforma advertía de que no estaba dispuesta a tolerar “más decisiones que sean una hipoteca para la sanidad del futuro” y alertaba de que el Gobierno en funciones, liberado del control parlamentario habitual, estaba “tomando decisiones que afectaban al sistema sanitario público”. El grupo parlamentario que encabeza Lluís Rabell se reunió ayer con la plataforma para “coordinar una respuesta conjunta a esta situación”.

“Es el momento de trabajar por un nuevo modelo sanitario”, alentó Martí. El controvertido modelo catalán se caracteriza por dar asistencia pública a través de centros de titularidad pública y privada (modelo mixto). Para sus detractores, este sistema, que pervivió durante 20 años con la connivencia de los grandes partidos, es el culpable de los grandes males actuales de la sanidad catalana.
Publicidad

La plataforma apuesta por “ofrecer resistencia técnica con el objetivo final de poder cambiar el modelo sanitario”

”El modelo no ha cambiado, simplemente se ha agravado la situación”, apuntó Cesca Zapater, del Foro Catalán de Atención Primaria (FoCAP). La Marea Blanca expuso ante el propio Rabell y los diputados electos Albano Dante-Fachín (Podem), Ángels Martínez Castells y Marta Ribas (ICV), su intención de “fijar las líneas rojas de cómo tiene que ser el modelo sanitario público, de calidad y universal” que quieren. En la charla también se abordaron temas controvertidos como el proyecto VISC+ de venta de datos sanitarios anónimos, la actividad privada que se hace en centros públicos y la externalización de ambulatorios y servicios hospitalarios.

angels-csqp-15-10-15En la reunión quedó patente la intención de la plataforma de emprender las acciones de resistencia necesarias para frenar los proyectos impulsados por Salud. “Instalarse en la inercia de este Gobierno es lo peor que podemos hacer”, advirtió Toni Barbará, portavoz de Dempeus per la Salud Pública. Así, la Marea acordó con el partido “elaborar una lista de urgencia” sobre los temas que corre más prisa solucionar y “ofrecer resistencia técnica con el objetivo final de poder cambiar el modelo sanitario”.
.

I també Siscu Baiges deixa constància de que els problemes socials estan presents en el Parlament a CatalunyaPlural:

Pobresa-Zero-presentat-SANDRA-LAZARO_EDIIMA20151016_0680_5

La Plataforma ‘Pobresa Zero’ ha organitzat un acte, davant del Parlament de Catalunya, per demanar els partits polítics que van obtenir escons a les eleccions del passat 27 de setembre que posin a l’agenda d’aquesta legislatura la lluita contra les desigualtats i la pobresa. L’acte, que s’ha la vigília del 17 d’octubre, dia que commemora mundialment la lluita contra la pobresa, ha consistit en la lectura d’un manifest de 12 punts, per part de dirigents i portaveus de diverses entitats i col·lectius que formen part d’aquesta Plataforma. Diputats de totes les opcions polítiques representades al nou Parlament han recollit les propostes de ‘Pobresa Zero’ llevat del PP, que no hi ha estat present. “Junts pel Sí”, ha estat representada pel diputat Oriol Amorós, ERC, que ha assumit, per tant, la representació de CDC. David Fernández, per les CUP, Noemí de la Calle, de Ciutadans, Eva Granados, del PSC, i Lluís Rabell, de Catalunya Sí que es Pot, també hi han assistit.

El Manifest comença recordant que “un de cada cinc habitants del planeta viu en situació de pobresa, la mateix proporció que a casa nostra” i que els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides es proposen “posar fi a la pobresa arreu del món” i “l’adopció de noves polítiques fiscals, salarials i de protecció social per aconseguir progressivament una major igualtat”.

Reclama “un canvi de model econòmic i social orientat a la justícia global” i assenyala la responsabilitat dels poders públics a l’hora “de desplegar polítiques predistributives i redistributives per reduir les desigualtats i eradicar la pobresa”. La fita és, segons ‘Pobresa Zero’ “fer de Catalunya un país més just, on totes les persones tinguem les mateixes oportunitats per a una vida digna i plena, i que alhora contribueixi a fer-ho possible també arreu del món”.

Els organitzadors de l’acte han instal·lat davant el Parlament un plafó amb espai pels 12 mesos de l’any i després de la lectura de cadascun dels apartats del Manifest s’hi ha anat col·locant les reivindicacions successives. Al gener s’hi ha enganxat la necessitat de “construir un mercat de treball just i una economia centrada en les persones”, en un text que lamenta que “les desigualtats a Espanya s’han accentuat més que en qualsevol altre Estat desenvolupat”, que el 15% dels treballadors siguin pobres i que la bretxa de gènere continuï creixent.

“Cal garantir una educació equitativa i de qualitat que asseguri la igualtat d’oportunitats” i “el dret a l’educació més enllà de l’escola als més vulnerables” es llegeix en el punt dedicat a l’ensenyament. S’inclou, també, la reivindicació d’una fiscalitat justa que lluiti contra el frau i “on paguin més els que més tenen” i un sistema de prestacions que garanteixi uns mínims a tothom. En aquest darrer capítol, les xifres de què disposa ‘Pobresa Zero’ detecten que hi ha 519.800 catalans desocupats que no cobren cap subsidi i 257.00 que viuen en llars on no hi entra cap ingrés. S’ha tornat a posar sobre la taula la Renda Garantida de Ciutadania, a la qual CiU s’hi va oposar en l’anterior legislatura i ara està per veure si ‘Junts pel Sí’ l’assumeix o no.

Habitatges dignes i no als copagaments

També es planteja la necessitat de “assegurar un habitatge digne per tothom, l’eradicació de les polítiques migratòries racistes –amb la suspensió de les ordres d’expulsió i el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers- i que es garanteixi els serveis sociosanitaris com un dret universal, sense copagaments i capaços de promoure l’autonomia personal.

Els apartats més centrats en l’economia del Manifest exigeixen el control de les transaccions financeres, per acabar amb l’evasió, el frau fiscal, el blanqueig de capitals i el predomini de l’economia especulativa sobre la productiva, que s’auditi el deute públic per dilucidar-ne la seva legitimitat, que se supervisi les inversions realitzades per les empreses transnacionals per evitar les agressions que sovint cometen als drets humans i el foment del comerç equitatiu i sostenible entre els països.

El darrer dels punts, corresponent al mes de desembre al plafó de ‘Pobresa Zero’, aspira a cumplir una recomanació de Nacions Unides que ni Catalunya ni Espanya mai no han assolit: “destinar el 0’7% del PIB al desenvolupament dels més empobrits”. Això “mostraria una mínima voluntat política que ha d’anar acompanyada de polítiques transversals coherents per fomentar el desenvolupament sostenible, la igualtat de gènere i la construcció de pau”.

Els convocants resumeixen totes aquestes reivindicacions en la necessitat de “actuar sobre les causes estructurals de les desigualtats potenciant els poders públics com a actor principal de la cohesió social i de l’economia a través de la regulació perquè els mercats treballin per al benestar comú, amb l’objectiu d’oferir un marc real d’igualtat d’oportunitats, afavorir la redistribució de la riquesa i garantir una vida digna per tothom”.

La Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, Lafede.cat, el Col·legi Oficial de Treball Social i el de Pedagogs són les quatre entitats promotores de la campanya Pobresa Zero, amb la participació del Casal dels Infants, CCOO, UGT, ECAS-Entitats Catalanes d’Acció Social, la FaPaC, la Federació Catalana del Voluntariat Social, la Fundació Codespa, Oxfam Intermón, Sonrisas de Bombay i la Universitat Politècnica de Catalunya i l’adhesió d’altres universitats, col·legis professionals, organitzacions no governamentals pel desenvolupament i solidàries i diverses plataformes socials i polítiques.

 
3 comentaris

Publicat per a 17 Octubre 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , ,

David Companyon: derecho a decidir y lucha de resistencia

David Companyon, d'EUiA,  a la Mesa del Parlament

David Companyon, d’EUiA, a la Mesa del Parlament

Estas son las reflexiones publicadas en SP del amigo y compañero David Companyon i Costa sobre el  pacto CiU-ERC, la sesión de investidura y el futuro precario de una legislatura y un Govern que puede empezar, hoy mismo, poniendo en serias dificultades a ERC.

Empieza la X legislatura en el Parlament de Catalunya. Artur Mas acabó la anterior –la más corta de la historia- con 62 diputados y volvió al hemiciclo con 50. Ahora ha sido investido con los votos de los 21 diputados y diputadas de ERC. Su investidura coincidía prácticamente con el primer año de Rajoy (sí, sólo un año…) y con los peores datos económicos tras cinco trimestres consecutivos de caída del PIB (-1,6%), el paro desbocado y una recesión del consumo interno del -3,3%. Tal vez esta legislatura sea aún más corta…

Estos días es interesante leer los editoriales de La Vanguardia o El País. Ambos coincidirían en aceptar como “mejor opción” que Mas hubiera hecho como lo que tantos gobernantes tras unas elecciones: coger el programa electoral y dejarlo en el cajón tras apelar a la “dura realidad”. Seguro que PP o PSC-PSOE lo hubieran entendido, ellos lo han hecho muchas veces. Eso al menos parecían pensar los responsables de las patronales, cámaras de comercio, asociaciones empresariales y… Duran i Lleida, Rubalcaba, Rajoy que atacaron un posible acuerdo entre CiU y ERC.

El fracaso político de CiU en su búsqueda de una mayoría excepcional podía haber sido la excusa perfecta. Artur Mas, hay que reconocerlo, no ha querido ser enterrado en el basurero de la historia por lo que hubiera sido una estafa monumental a sus votantes. Pese a todas las presiones, el Pacto se ha realizado y Mas ha sido investido con los 21 votos de ERC.

La legislatura estará marcada por la voluntad de ejercer el derecho a la autodeterminación el año 2014. Nos guste o no cómo lo han pactado CiU y ERC este será uno de los elementos clave sobre los que pivotará un Parlament con más protagonismo que nunca… pues el que tiene la sartén por el mango no se sentará en el Palau de la Generalitat, desde donde Mas será el encargado de gestionar el otro aspecto que marcará la legislatura: los brutales recortes a los servicios públicos.

Esta es la combinación que se ha bautizado como el “Pacte per la Llibertat” (Pacto por la libertad) firmado el día 19 por Artur Mas y Oriol Junqueras, que incluía la investidura del primero y el apoyo a los presupuestos del segundo. Un pacto barroco, con multitud de recovecos, meandros, comités de seguimiento, de transición nacional… que hacen presagiar una legislatura donde el centro de la política estará en el parque de la Ciutadella, sede del Parlament, más que en la Plaza Sant Jaume, sede del gobierno.

Pere Navarro, calificó el debate entre Mas y Junqueras, de amable diálogo entre el candidato y el que en teoría es el “jefe de la oposición”… pues ambos defendían el mismo programa de gobierno…

En la investidura poco hubo del Mas de 2010, aquel que se presentó con “la mejor” tripulación (el govern dels millors) rumbo a la “excelencia”: recortes, estabilización, crecimiento en lo económico y el Pacto Fiscal en el terreno nacional. Casi no queda rastro de aquel que daba lecciones a derecha e izquierda, se presentaba como el gobierno de los negocios “business friendly” (su discurso de investidura de hace dos años parecía una clase magistral de ESADE) convencido como estaba que sería el primero de la clase de la austeridad, que daba clases gratuitas al gobierno de Rajoy sobre cómo aplicar las políticas de ajuste

Ahora el tono de su discurso nada tuvo que ver. La arrogancia ha desaparecido, el fracaso del “camino hacia la excelencia” de las políticas de austeridad ha dejado mella. Es un líder derrotado en sus objetivos políticos por el 25 N.

Avanzar hacia el derecho a decidir, en ello basó su discurso y su lectura de los resultados electorales: malos para CiU, buenos para la autodeterminación. En el terreno económico y social desorientado: ni una palabra sobre la estabilización de las finanzas, menos aún sobre el crecimiento. Sólo se atisban recortes sociales más que nunca, más sufrimiento social y más paro. Ya no tiene discurso… ni soluciones. Sólo lamentos y quejas hacia sus maestros en Europa: el BCE, el gobierno alemán y muy especialmente hacia el/los gobierno de España por su asfixia financiera, fiscal, sus incumplimientos presupuestarios, su deslealtad, su incomprensión.

Oriol Junqueras, que hizo su discurso sin leer, no apareció como el salvador que Mas soñó ser en la campaña electoral. Fue muy moderado y firme a la vez en la necesidad de alcanzar la independencia con toda suerte de argumentos económicos para justificar un pacto a dos que implica a todos los demás.

La razón esgrimida es el momento histórico, el más importante en 300 años explican en su relato para justificar su acuerdo y las renuncias de cada uno para conseguirlo. Histórico es, sin duda, gobernar desde la oposición y hacer oposición desde el gobierno, pues si bien CiU ha aportado al Pacto lo que debe hacerse, ERC ha escrito sobre el cómo deberá aplicar el programa de gobierno.

El pacto entre CiU y ERC implica que para avanzar hacia el derecho a decidir, habrá que hacerlo pasando por un doble “via crucis” con el Estado Español y con una agenda de recortes sociales sin parangón: 4.000 millones de euros que atacarán los débiles fundamentos del mal llamado “estado del bienestar”, paralizarán aún más la economía, provocarán más paro, menos consumo y menos ingresos. ERC ha aceptado que el derecho a decidir tiene un precio y están dispuesto a pagarlo por salvaje que sea, por mucho que deje al país hecho unos zorros… pues sólo con CiU pueden convocar el referéndum de autodeterminación.

No han entendido que el derecho a decidir es del pueblo

El “Pacte per la Llibertat” reproduce, desgraciadamente, el esquema convergente y ERC se ha apuntado a él. Ellos marcan la ruta y las estaciones. Es un acuerdo hecho fuera del Parlament y al margen de la sociedad, de las entidades sociales, de los sindicatos, de las asociaciones que conforman el país… de aquellas que salieron a la calle el 11 de setiembre tan masivamente. CiU y ERC han llegado a un acuerdo, pero han dejado al resto como espectadores, no como protagonistas.

Herrera lo definió bien en el debate parlamentario: “Han hecho que el derecho a decidir sea más pequeño” que lo que suman las fuerzas dispuestas a que se ejerza, han dejado fuera a ICV-EUiA, a la CUP e incluso al PSC (pese a todas sus ambigüedades). No han entendido lo principal: que el derecho a decidir es del pueblo de Catalunya, de todos los catalanes, de los que están a favor, de los que están en contra y de los que dudan. De los que están por la independencia, de los que son federalistas, de los que se quedarían como una autonomía más.

¿Gobernará Mas con el programa de Junqueras?

Oriol Junqueras no se ha movido prácticamente de lo que había manifestado pocas horas después de las elecciones hasta la votación de investidura: Catalunya necesita un gobierno; sólo CiU puede conformar ese gobierno; ERC le apoyaría sin entrar en el gobierno siempre que CiU acuerde una fecha para fijar un referéndum sobre la independencia. Ese es el objetivo de “país”

El que se ha tenido que mover ha sido Mas. En sus cálculos CiU contaba en incorporar a ERC al gobierno y confiaban en moderar sus pretensiones políticas con el desgaste de la “dura realidad”. La tozudez de Junqueras descolocó a los negociadores de CiU que comenzaron a dudar de su estrategia que, además, era puesta en duda públicamente por Duran, que prefería negociar a “dos bandas” con ERC y PSC para “ablandar” el maximalismo de Junqueras empeñado en fijar la fecha de la consulta.

“Maximalismo” que iba acompañado de medidas sociales que sirvieran de paliativo a los 4.000 millones en recortes y que permitieran a ERC presentarse como el moderador del “dogmatismo liberal” de CiU: creación de nuevos impuestos, supresión del euro por receta, reversión de algunas privatizaciones… La gran patronal, la cámara de comercio, personajes ilustres acostumbrados a coger el teléfono y “aprobar o tumbar” leyes… empezaron a criticar abiertamente un acuerdo entre CiU y ERC; Rajoy cargó contra el posible acuerdo apelando a la “cordura” de CiU, la vicepresidenta atacó negando cualquier posibilidad de consulta…

Finalmente Mas entendió que no podía aguantar una negociación de tantos días. La negociación se estaba desgastando y podía provocar disensiones cada vez más públicas. ERC decidió no poner en cuestión el euro por receta, las privatizaciones y dio carta de libertad a Mas para decidir sus Consellers. En un día se terminaron las negociaciones y se ponía fecha a la consulta con una cláusula de salvaguarda “si no se realiza será por acuerdo entre ambas formaciones”. Se consumaba la segunda derrota de Mas en un mes horribilis. También para horror de Duran i Lleida.

CiU entre derecha y país… ha escogido “país” pero “de derechas”. Eso es lo que ha votado ERC… es lo que ha votado el “país” dice Junqueras. Si se confirma la continuidad de Consellers com Boi Ruiz (el privatizador de la sanidad), Mas Collell (padre de los recortes), Irene Rigau (con toda la comunidad educativa enfrentada)… ERC tendrá difícil hacer entender su pacto pues se encontrará con la movilización social de frente.

Entre el país y la izquierda: el país… aunque sea de derechas

Junqueras cuando accedió hace dos años al liderazgo de ERC dijo aquella frase que era toda una declaración de intenciones que ahora adquiere mucho más valor: “Entre derecha e izquierda, de izquierdas, entre el país y la izquierda, el país”. Si traducimos la frase al resultado de las elecciones implica que si CiU era capaz de comprometerse “seriamente” con el referéndum, ERC le daría su apoyo para investirlo pese a su política económica; si tenía que “tragarse” su ideología progresista… lo haría.

Pero ERC ha hecho un salto cualitativo al aceptar el “marco lógico” del austericidio impuesto por Madrid y Bruselas: un recorte brutal de 4.000 millones de euros en sanidad, educación, servicios sociales… Toda la rebelión frente a Madrid por el derecho a decidir, se evapora en el terreno social… la libertad sirve para hablar de Catalunya, no para la inmensa mayoría de catalanes y catalanas que sufren cada día el paro, la falta de recursos para tener una vida digna, ven cómo se degrada exponencialmente la educación, la sanidad… ven cómo sus salarios y pensiones se reducen directamente o por efecto de la fenomenal escalada de precios del agua, la luz, el gas, el transporte…

Para ellos sólo hay una frase: si fuéramos independientes todo iría mejor. Esa frase es el “almax” para digerirlo todo. Aunque es bueno recordar que en la antesala del “Pacte per la Llibertat” está la abstención de ERC para proteger a Mas de comparecer en el Parlament para dar explicaciones del “caso Palau” por el cual la sede de CiU ha tenido que ser hipotecada para hacer frente a la fianza impuesta… Junqueras ha protegido los silencios de CiU en los casos de corrupción.

El PSC con “la cabeza bajo el ala”

En el ínterin del pacto entre CiU y ERC, el PSC que se había negado desde las elecciones a “dejarse querer” por CiU… soltó de repente que estaría dispuesto a formar un “gobierno de concentración nacional” en el cual sería mejor que Mas no estuviese. El sorprendente cambio de actitud fue recibido con alegría en los círculos económicos y, a su vez, volvió a descolocar a su propio partido en el que las críticas fueron indisimuladas.

Con este precedente Pere Navarro tenía la oportunidad de aparecer como el “verdadero jefe de la oposición”. Empezó su discurso con firmeza pero se fue diluyendo en la falta de claridad. Del gobierno de concentración ni una palabra y de repente cuando anuncia que el PSC se abstendrá durante toda la legislatura sobre el derecho a decidir. Todo el mundo boquiabierto.

El PSC se desactivó en un tema de tanta trascendencia “para toda la legislatura” y ha decidido anular su capacidad de influencia… su abstención sólo puede entenderse en clave interna, en los problemas de su relación con el PSOE, en su indefinición sobre qué implica reconocer que Catalunya es una nación a la que se le niega la soberanía para decidir su futuro… pero es incomprensible para la mayoría de la población que en sus casas, en sus trabajos, en las calles sí debatirá cómo se desarrolla ese proceso. ¿Qué propuso? La reforma constitucional para un Estado federal y la del Senado. La réplica de Mas lo empequeñeció, pues el PSC no tiene fuerza ante el PSOE para tal apuesta y la reforma del Senado suena a un “déjà vu” antediluviano. Demasiado reto para un PSC que está comprando todos los números para que cada vez más catalanes se abstengan de votarlo.

¿Qué le queda? ¿Oponerse a los recortes? Sí claro, pero el PSC ha perdido mucha de su raigambre y los movimientos sociales no le reconocen ni se reconocen en él tras haber votado con Zapatero los cambios en la Constitución, de haber justificado los primeros recortes y la reforma laboral, de haber congelado las pensiones. El PSC se está convirtiendo en un partido menor en Catalunya, no por sus resultados electorales, sino sobre todo por su falta de ambición nacional y social, por su debilidad a la hora de interpretar y canalizar las necesidades de la mayoría del pueblo… Si en algún momento el PSC fue el mejor reflejo de cómo eran los catalanes, hoy ese espejo está roto.

La bancada del miedo

El debate entre Alicia Sanchez-Camacho y Mas fue el de aquella parejas que se divorcian de manera agria. Todo fueron reproches y amenazas por parte de un PP que ha quedado relegado a una especie de franquicia catalana de la FAES.

Subió al escenario a visualizar la ruptura de dos años de colaboración entre CiU i PP, lo hizo de forma airada, no tuvo la necesidad de proclamarse “líder de la oposición” como Navarro, ella representa otra oposición: la de la España del régimen de la monarquía borbónica, la del obscurantismo, la que castiga a sus hijos díscolos con el destierro del imperio de la ley del nacionalismo español dispuesto a lo que haga falta con tal de impedir una consulta “ilegal”. En su “razón”. Sólo falta citar el “derecho de conquista”. Aunque todo se andará. El PP dejó claro que es un partido incompatible con la democracia.

Albert Rivera de Ciutadans hizo un discurso repetitivo, muy duro verbalmente contra Mas en un terreno casi personal, pero que no sabe qué decir. Alguna ocurrencia: contra la corrupción y la política-negocio. La radicalidad españolista del PP no deja a este ridículo partidillo otra alternativa que la de imaginar los miedos y catástrofes que implicarían supuestamente una consulta democrática.

PP y Ciutadans no representan más del 20% de los votos, 28 (19 y 9) diputados sobre 135. Su fuerza radica en defender los privilegios de la “nación española” (soberana) sobre la “nación catalana” (subsidiaria de la española). Su defensa miserable de la Ley Wert contra el modelo de escuela catalana, en nombre de la libertad individual de 16 familias, es el mejor ejemplo de esta infamia. Hacen de la Constitución del 78 un Muro de Berlín contra el derecho a decidir. Son los defensores de un régimen que aparece en Europa, en comparación con Escocia y Gran Bretaña o con Quebec y Canadá, como un Estado reaccionario alejado de los principios elementales de la democracia: la libertad y la fraternidad entre los pueblos para que pueda construirse una convivencia entre iguales.

Derecho a decidir sí, recortes sociales no

Joan Herrera, en nombre de ICV-EUiA, empezó su intervención citando las movilizaciones sociales, laborales, cívicas, por la escuela catalana… Hilvanó un discurso sólido: quién gana y quién pierde con la crisis, que volvió a calificar de estafa. También explicó cómo la crisis se ha convertido en la principal herramienta tanto en el ámbito catalán, como en el español y en el europeo para cambiar la correlación de fuerzas entre el capital y el trabajo (rebajar salarios, derechos laborales, aumentar el ejército de parados) y expresa su hegemonía social y política negando cualquier alternativa.

Herrera habló alto y claro sobre la necesidad de ejercer la autodeterminación sin adherirse al pacto CiU-ERC, el cual dijo hay que reformular desde abajo hacia arriba con el Parlament como eje de la legitimidad y no los despachos del gobierno: “el derecho a decidir también se debe vincular al derecho a la educación, a la sanidad, a la vivienda, a una renta básica… basta de sufrimiento para la gente”.

Mas en su réplica le espetó: “Usted tiene discurso, pero no tiene soluciones”. Fue una frase para la prensa, para descalificar las alternativas económicas y sociales al austericidio que ICV-EUiA le planteó. Para Artur Mas el derecho a decidir va unido a la gestión del día a día del gobierno y su estabilidad, es decir, a los recortes y su lógica económica neoliberal.

Parecería que auditar la deuda, declarar una moratoria del pago a las empresas concesionarias o los peajes a la sombra, parar los desahucios, renegociar, revisar o dejar de pagar una parte de la deuda financiera de la Generalitat, crear un impuesto a las grandes fortunas, a las empresas que siguen teniendo grandes beneficios -pese a la crisis- como La Caixa… y dedicarlo a un plan de rescate social, sería incompatible con el apoyo de CiU al derecho a decidir. Herrera hizo una intervención de la izquierda que quiere transformar, no gestionar.

La intervención de David Fernàndez, de la CUP, fue seguida con gran expectación. En el contenido y el continente fue impecable. El suyo fue un discurso sobre la necesidad de construir la sociedad sobre unas nuevas bases. Fue una crítica mordaz, bien estructurada. A un Estado español que durante décadas ha intentado desculturalizar los Països Catalans (Paises Catalanes). También a una Catalunya burguesa que ha hecho y sigue haciendo sus negocios a costa del sufrimiento de la mayoría de la población, “como La Caixa que ha ganado en estos tres últimos de crisis 8.000 millones de euros”. Contra un gobierno de Mas sumiso y partícipe de los intereses de esa minoría y convertido en un partido-negocio salpicado de casos de corrupción desde sus orígenes. Su mano tendida al derecho a decidir y el puño cerrado contra los recortes: fue una de las imágenes del debate.

A mi entender las intervenciones de Herrera y Fernàndez son dignas de volver a ser escuchadas. (He de confesar que yo aplaudí las dos). Fueron complementarias y auguran una legislatura también diferente en el campo de la izquierda de la izquierda ahora huérfana con ERC aliada de CiU y un PSC absentista.

En ambos discursos había respuestas a Mas cuando dice que la izquierda tiene discurso pero no soluciones. Que no es posible ejercer el derecho a decidir sin aceptar los recortes sociales. Emulando a la PAH le dijeron: sí se puede. Sí se puede ejercer un derecho que es incondicional, que implica el derecho a la separación y la formación de un nuevo Estado si es voluntad de la mayoría y al cual no se le puede poner precio, ni ser moneda de cambio

Emulando a la PAH le dijeron: sí se puede. Sí se puede ejercerlo sin recortes contra la mayoría de la población. Hay respuestas y están en la propia lucha contra los recortes y en los movimientos sociales, en la economía social y las cooperativas de trabajo, de consumo, de compra; en la economía sostenible y verde, en las iniciativas de economía solidaria y de proximidad. En Madrid los sindicatos y las plataformas contra la privatización de la sanidad han respondido al gobierno autonómico no solo con la movilización, sino con alternativas posibles que harían no sólo innecesaria cualquier privatización.

Ello implica naturalmente cambiar las reglas, cuestionar la deuda, obligar a las grandes empresas y a las grandes fortunas a “sacrificarse” por el bien del pueblo. ¿Cómo es posible que La Caixa reciba más de 4.000 millones de euros para quedarse con el Banco de Valencia por un euro? Mientras el gobierno Mas ha privatizado y aumentado el precio del agua, en París el ayuntamiento ha municipalizado su gestión.

Si el presupuesto de la Generalitat tuviera paredes de cristal y estuviera controlado por entidades sociales, la austeridad sería un valor y no una coartada para que los ricos sean cada vez más ricos y los pobres más pobres.

La gente que participa en las movilizaciones a buen seguro que tiene propuestas y respuestas que hace poco tiempo parecían utópicas como ha pasado con la dación en pago impulsada por la PAH. Escuchar al pueblo no parece mala respuesta. Y si no se le escucha hay que acumular fuerzas, tejer alianzas, unir las movilizaciones para ser escuchados.

David Companyon i Costa es miembro del Consell Nacional de Esquerra Unida i Alternativa y Diputado por la coalición ICV-EUiA en el Parlament de Catalunya

 
 

Etiquetes: , , , , ,

En defensa del PIRMI i la dignitat, dins i fora del Parlament

Per divendres, 26 d’agost, a les 9:30 hores del matí, diferents organitzacions ciutadanes convoquen a una concentració davant del Parlament de Catalunya per exigir una Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) digne i suficient. Ja en la concentració de dijous 16 “En defensa del PIRMI, la pobresa alça la seva veu”
, un miler de persones que treballen en l’assistència social, que reben el PIRMI o que estan aturades, juntament amb ciutadans i ciutadanes de Catalunya que manifesten la seva legítima preocupació per les retalles contra els més febles, varen decidir, amb el suport del moviment 15 M, de sindicats i altres col.lectius i organitzacions, denunciar la lleu de “mesures fiscals i financieres” de 27 de juliol que en el seu article 62 empitjora la Lley de Renda Mínima d’Inserció. Des de l’Assemblea d’Aturats i Aturades de Barcelona ens diuen:

“También se criticó la insuficiencia económica del PIRMI reivindicándose la aplicación del artículo 24.3 del Nou Estatut de Autonomía de Catalunya que establece el derecho a una Renta garantizada de ciudadanía, y que su cuantía económica sea de 658 euros tal como existe en Euskadi con la Renta Básica. Se condenó el intento de criminalizar a los más débiles y la política del Gobierno de la Generalitat de rebajar impuestos a los más ricos y de tolerancia con episodios de corrupción bien conocidos.

Por último se convocó a una concentración de protesta delante del Parlament de Catalunya el 26 de agosto (viernes) a las 9:30 horas de la mañana, día en que los Consejeros de Empresa y ocupación y Bienestar social, sres. Xavier Mena y Josep Lluis Cleries deberán comparecer ante la Diputación permanente del Parlament para dar cuenta de sus acciones ante la reclamación de la mayoría de partidos representados. (…)”

Cal difondre aquesta convocatòria per exigir un PIRMI digne i suficient, amb la reparació dels perjudicis ocasionats amb el canvi en el pagament d’aquest mes d’agost, i perquè el conseller Mena es desdigui de les seves declaracions de suport de la “societat catalana”. Ningú li demana que faci el fatxenda, senyor Mena, i no volem que ens faci còmplices de les seves dèries i els seus abusos contra les persones més dèbils, com li han reclamat també Càrites i les entitats socials.

votar

 
4 comentaris

Publicat per a 22 Agost 2011 in Benestar, Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , ,

Catalunya “business friendly” (en valoració d’urgència)

mas-a-linvestidura.jpg

He escoltat amb força atenció tot el discurs d’investidura del senyor Artur Mas, i voldria anar en primer lloc a un detall que sembla no tenir importància però que crec que defineix tot un programa. M’ha semblat emblemàtica –i m’ha sonat malament– la frase en anglès que destaco en el títol. I no perquè es podria dir perfectament en català: “Catalunya anirà en favor de les empreses”, sinó perquè repeteixo des de fa temps que el que calen són polítiques “amigues de les dones”, “amigues de les persones més febles”, “amigues de combatre les desigualtats”, amigues, en definitiva, de més equitat.

Es pot aconseguir això sota el lema de “business friendly”? Una ràpida consulta ens diu que els països en el món que més utilitzen aquesta fòrmula són l’emirat de Bahrain i Singapur, i com a presidents de Comunitats, Esperanza Aguirre és també la lideresa del “business friendly” (i així li va a la sanitat madrilenya…). I és que precisament –al meu parer– es pot aconseguir una política amiga de les petites i mitjanes empreses amb polítiques de plena ocupació, de bona salut i ensenyament públics, i ajudes socials importants. Però això ni a Bahrain, ni a Singapur, ni al cap de la senyora Aguirre, on sols hi ha lloc per les amistats empresarials, sembla possible.

Crec que aquesta frase és també una mostra del que poden ser les “amistats perilloses”: Així, Mas parla d’ “indústria sanitaria” i no de dret a la salut. (No sé a qui em recorda….) I quan parla també de les tensions de l’excel.lent model sanitari català i proposa reformes, pensa en les seves amistats en el sector privat de les clíniques i asseguradores privades. I encara que diu NO AL COPAGAMENT, de moment, sí que avisa que caldrà trobar fòrmules per evitar els abusos als sector sanitari… sense dir de qui són els abusos. Més aviat sembla que són de les persones malaltes o que pateixen enfermetats cròniques, perquè parla de que l’impediment del copagament és, principalment, les escasses rendes dels i les pensionistes. I no són pas precisament les persones amb problemes de salut les responsables d’un possible malbaratament en les despeses en salut, ni en cap altre sector públic… Per què es culpabilitza a les persones innocents i no es cerquen als autèntics responsables d’una millor gestió?

La resposta la tenim. de nou, en la seva preferència pel sector privat, tant en ensenyament com en sanitat, i les seves propostes de cercar “millors fórmules de gestió” al marge de titularitat pública.

I una bona manera de millorar la gestió de lo públic NO és precisament no cobrir les baixes per jubilació, “excepte en els serveis bàsics” sempre que estiguem parlant de llocs de treball i no d’assessories, on segurament sí es poden fer estalvis des de fa moltes, moltes legislatures (no sols les últimes dues)…

I una inconcreció que no m’ha agradat com ha resolt: en parlar de la població immigrada, Mas ha declarat que no té tanta importància l’origen com formar part d’una “comunitat de destí”… Donat que això recorda encara a tanta gent uns temps gens democràtics, calia utilitzar aquesta expressió, més pepera o pitjor, que de la cultura d’aquella altra de que “és català qui viu i treballa (o vol treballar) a Catalunya????

Sobre les referències que ha fet a l’ecologia, Mas es decanta per l’ecologisme del “fer”… Però no diu fer què? Si no hi ha valors que el guien, on va aquest ecologisme? Què fa? Perquè una de les amenaces d’aquesta nova ecologia pot ser la seva afirmacio de que l’aigua cal anar a buscar-la on n’hi ha: I on n’hi ha, d’aigua: a mar? als núvols?… o al Roina?

Mas ha anunciat que derogarà el codi ètic dels Mossos d’Esquadra, mentre parla de seguretat i diu que Barcelona és capital mundial de la transgressió… No exagera una mica/força? I no es contradiu precisament una mesura amb l’altra?

I finalment, voldria comentar la promesa de cada legislatura: Mas impulsarà una nova llei electoral, si es pot... Molt fa témer, de la manera que s’ha anunciat, que “aquesta vegada tampoc”. I seguirà doncs la gran estafa de la proporcionalitat del vot a Catalunya… I l’augment de les desigualtats no queda en el valor del vot: ha eludit qualsevol concreció sobre independència i/o concert econòmic, decantant-se per un inconcret “pacte fiscal en la línia del concert econòmic”. En aquest punt, recupero el comentari de Dolors Camats sobre la proposta de reduir impostos catalans, com el de Successions: “Mas vol moderació fiscal i reduir el dèficit. Genial! Un altre que fa miracles de pans i peixos.”

No voldria fer cap resum a aquesta valoració d’urgència, però si vull recordar una imarge que m’ha impactat: un plànol general del Parlament, amb l‘Alícia Sanchez Camacho, a la nova i destacada ubicació, encantada d’on seu ara, tan aprop del poder… i del que estava escoltant del discurs d’Artur Kennedy Mas. De fet, tot el discurs plegat, ple de frases que recorden un “perpetum mobile” com “Catalunya és una idea en moviment” em sembla que queda lluny de les necessitats reals de Catalunya.

Artur Mas ha fet una crida a la societat civil a implicar-se en la vida pública i ha convidat a que tothom que tingui talent pot posar-lo al servei del país. Doncs així serà, amb més o menys talent, per motius d’urgència i civilització. Per defensar les polítiques “amigues dels treballadors i de les dones i els més febles”. Per aconseguir una Catalunya al servei de la majoria de la seva població, i sobre tot en la defensa dels drets que tant marginats han quedat del discurs del senyor Mas.

votar

 

Etiquetes: , ,

Iniciatives Legislatives Populars

tortura-no-es-cultura.JPGAhir la Fundació Ferrer i Guardia va convocar a la seva seu a persones que havíem impulsat Iniciatives Legislatives Populars per analitzar els seus punts forts i febles, i veure com es poden elaborar recomanacions per a millorar la pròpia Llei. A la carta de convocatòria se’ns deia:

“Com sabeu, la primera llei que va articular la ILP a Catalunya data de 1995 i aquesta va ser modificada i reformada l’any 2006. L’entrada en vigor d’aquesta nova llei ha estimulat la presentació d’ILP’s, facilitant els processos administratius, ampliant el dret a donar suport als joves entre 16 i 18 anys i a alguns col·lectius d’immigrants, reduint el nombre de signatures necessàries per entrar a tràmit a 50.000 o atorgant a la Comissió Promotora un més gran protagonisme en la defensa de la proposició de llei i possibilitant-li la retirada de la proposta sempre que ho consideri convenient. La llei 1/2006 introdueix altres canvis significatius amb la finalitat de facilitar la presentació d’ILP’s però, tanmateix, pensem que per fer una avaluació convenient del seu desplegament, cal escoltar la veu de les persones que, com vosaltres, heu desenvolupat propostes concretes d’ILP. Han passat 4 anys des de l’aprovació d’aquesta llei i pensem que és un bon moment per fer balanç.”

Doncs crec que ja tindran feina, a fer balanç, perquè ahir estavem convidades, totes les ILPS’s, però sols hi varem assistir quatre. Tot i que des del primer moment va quedar clar que no teníem perquè compartir els continguts de totes les ILP’s presentades, ni que pel fet d’haver-se complert els requisits en temps i forma suposavem que ja s’havia d’acceptar el text proposat, totes les persones assistents reclamavem més respecte demoràtic.  I tot i així, varem observar que  les poques persones que havíem acudit a la reunión pertanyíem a les ILP menys “cremades” (que ja és un dir ben generós en el cas que em pertoca, la ILP per a un millor tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica –i que si fos ara, inclouria també la Sensibilitat Química Múltiple). I, a més,  tres de les 4 persones presents pertanyen a ILP’s que es mantenen encara vives en la forma original…

logo-som-lo-ksembrem.jpg

Caldrà que tant la Fundació Ferrer i Guàrdia encarregada de valorar el que ahir es va dir com el Departament de Participació Institucional, quan li arribi, es posin les piles. No era ni satisfacció ni alegria el que ahir es respirava a la reunió.. Tot i així, es varen fer propostes de millora que caldrà veure si s’accepten. Entre elles:

— accelerar el procès d’acceptació de signatures electròniques;
— que les Comissions Promotores puguin controlar els “tempos”, en especial el moment en el que s’ha de presentar la ILP en el Plenari;

— que es tinguin presents les circumstàncies concretes de les persones que hi ha darrera de cada ILP, en especial si es tracta de persones malalties, amb minusvalues, persones grans, etc…

— que es doni a les Comissions Promotores accès als mitjans per defensar el seu contingut, com a mínim en la mateixa quantitat i qualitat de minuts i programes que ho fan els membres del Parlament, o científics i “especialistes” que en parlen en contra;
— que hi hagi absoluta transparència  en el procés, amb informació de qui rep a la Comissió Promotora, què diu, a què es compromet (i qui es nega a rebre-la, per què, etc.)

— que es puguin rebatre les mentides (moltes vegades vestides d’informacions aparentment seriores) que s’utilitzen en el procès per desvirtuar els motius de les ILP’s.

— que s’informi de la possibilitat de demanar empara al President del Parlament si una ILP (i la seva Comissió promotora) es senten menystinguts pels seus interlocutors habituals del Parlament;

— que s’informi preceptivament a la Comissió promotora de cada ILP quan es presentin esmenes a la totalitat i es faciliti el seu text.

— que s’instauri el dret de réplica en el Plenari per a les persones que presenten les ILP’s, desprès de que cada grup parlamentari hagi intervingut;

concentracio2.jpg— que el Parlament vetlli en Plenari i de forma diligent perquè si una ILP es resolt en una Resolució, aquesta s’apliqui de manera satisfactoria, en temps i forma.

En una cosa sí varem coincidir de manera satisfactòria totes les persones assistents: en l’ajuda imprescindible que havíem rebut del cos de lletrats del Parlament, i en concret, per la magnífica feina i acollida  del lletrat Xavier Muro. Nosaltres ja li varem expressar en el seu moment en el Parlament, i a la reunió ens va agradar coincidir amb la resta de persones pertanyents a Comissions Promotores.  De nou, doncs, moltes gràcies!

Esperem que amb l’ajut de tots vagi millorant el text de la Llei, però, sobre tot, el capteniment d’alguns diputats i diputades que haurien d’acollir amb maneres menys distants (i en alguns casos, fins i tot prepotents) el que la ciutadania, atenent-se al seu dret i al que percep com a  necessitats, proposa.

 

Etiquetes: , ,

De Iniciatives Legislatives Populars, braus, ratolins… i Fibromiàlgia.

toro1.JPGAvui podem celebrar que els companys i companyes de la ILP sobre la prohibició de les curses de braus a Catalunya han aconseguit que la seva iniciativa legislativa segueixi endavant, i lamentar de nou que els companys i companyes de la ILP sobre els trangènics no ho aconseguissin.

Lamentem també que les peticions que varen motivar la ILP per a un millor tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica –i que va donar pas a una Resolució aprovada per unanimitat–  segueixin pendents de que el Parlament compleixi la seva paraula.

No sabem si és que poc a poc parlamentaris i parlamentàries va entenent que cal discutir les propostes avalades pels centenars de milers de signatures que acompanyen les iniciatives legislatives populars perquè són l’expressió de preocupacions o necessitats reals de la ciutadania, o s’han marcat una de “bones festes” dedicada als braus. El sentiment que se’n deriva és confús, perquè semblen interessar més els toros que les persones que pateixen determinades malalties, o la nostra salut alimentària. En qualsevol cas, avui és dia de felicitacions als companys de la ILP anti -taurina, i de reproduir, també,  aquesta comunicació sobre noves dades descobertes en relació als perills dels transgènics.

NOTA DE PREMSA
Divendres, 18 de desembre 2009  

TOXICÒLEGS TROBEN NOVES PROVES D’EFECTES SOBRE LA SALUT DE VARIETATS DE BLAT DE MORO TRANSGÈNIC

>>>Noves anàlisis de proves fetes sobre ratolins revelen  nous efectes sobre la salut de tres diferents tipus de panís transgènic:  el NK 603, el MON 863, i el MON 810, que es conrea a Catalunya

>>>L’article detallant els resultats  ha estat escrit per quatre investigadors francesos, i ha estat publicat a la revista International Journal of Biological Sciences

Som lo que Sembrem, ara ja constituïda com una associació, torna una vegada més a exigir la prohibició del conreu MON 810 a Catalunya i també un etiquetatge rigorós i un control de tot els transgènics importats, de manera que els ciutadans d’aquest país puguin diferenciar clarament aquell producte alimentari que conté transgènics, i evitar ser tractats com a conillets d’índies com fins ara.

És la primera vegada que s’han fet aquest tipus d’estudis comparatius. Aquests panissos es troben arreu del món en pinsos per animals i en menjar per humans. El NK 603 ha estat modificat per ser tolerant a l’herbicida d’ampli espectre Roundup i conté per tant residus d’aquesta formulació. El MON 863 i el MON 810 han estat fabricats per sintetitzar dues toxines diferents que serveixen d’insecticides.

Es van classificar 60 paràmetres diferents per cada òrgan i es van mesurar en sang i orina després de 5 i de 14 setmanes d’alimentació. Les rates que havien estat alimentades amb OMG van ser comparades amb les que havien estat alimentades amb el panís  equivalent no OMG. Això va ser seguit d’una comparació amb sis grups més de referència, que havien menjats altres panissos no transgènics.

Els resultats donen clarament efectes secundaris dels panissos OMG, que depenen del sexe i de la dosi.  Els efectes es donen sobretot al fetge i als ronyons, que són els òrgans de detoxificació. També s’han trobat efectes sobre altres òrgans, com el cor i les glàndules adrenodenals.

En conclusió, fins i tot sent els estudis de curt termini, indiquen signes de toxicitat hepàtica renal, probablement a causa dels pesticides específics de cada tipus de panís transgènic. En adició a això, no es poden descartar conseqüències metabòliques directes o indirectes de la mateixa modificació genètica.

Som lo que Sembrem creiem que la política de la Generalitat en el tema transgènics ens està aïllant més i més d’Europa i dificultarà les exportacions dels productes produïts i transformats a Catalunya, especialment els agroecològics, que representen l’oportunitat de futur per al camp.

Som lo que Sembrem demanem un etiquetatge seriós com el de molts països centreeuropeus, i també l’etiquetatge la  de carn, ous i llet.


Enllaç a la publicació científica
http://www.biolsci.org/v05p0706.htm

Enllaç al Debat a la Totalitat en el Parlament el dia 2 de juliol
http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/videos?p_cp1=411393&p_cp2=tot&p_cp3=2&p_cp22=


 

Etiquetes: , ,

De nou, la Fibromiàlgia i la Síndrome de la fatiga Crònica a TV3!

Us agraïria molt que fossiu vosaltres qui féssiu els comentaris d’aquest espai que ens ha cedit TV3 –que cal reconèixer que aquesta vegada s’ha portat!

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

 

Etiquetes: , , , ,

 
A %d bloguers els agrada això: