La millora de la qualitat democràtica en salut

El dia 4 de maig, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) juntament amb la  Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya , organitzen la jornada de debat com millorar la qualitat democràtica en l’àmbit de la salut i el sistema sanitari. 

Tot i no poder-hi anar personalment, m’hi sentiré plenament representada pels companys i companyes que vagin en nom de Dempeus per la Salut Pública. Estic segura que la seva participació serà de qualitat i enriquirà el debat. Vist amb una certa distància, les meves consideracions anirien, de lo particular a lo general,  en aquest sentit:

1) Un exemple especialment  esforçat i que representa grans i seriosos esforços de participació per part de la ciutadania (en especial quan es tracta de col.lectius de persones malaltes) és la presentació d’Iniciatives Legislatives Populars. Pel que fa a l’àmbit de la salut, prenc com a  referent la ILP per a un millor tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica i a l’hora de valorar la qualitat democràtica caldria no sols analitzar i revisar molt a fons com l’administració i polítics en general varen rebre i tractar la iniciativa i  les persones que formen la Comissió Promotora, sinó posar els mecanismes per eliminar d’una vegada per totes, de l’Administració, comportaments prepotents i desencoratjadors… és molt difícil seguir defensant la participació política quan s’ha viscut una experiència com la de la ILP de la que parlem. Per no parlar de que la Resolució 203/VIII, votada per unanimitat en el Parlament de Catalunya,  encara està empantanada en un procés difícil de descriure (i millor potser no intentar-ho en aquest context)  desprès d’haver vençut el seu termini de compliment. En lloc de ser un estímul per afavorir i engrescar a la participació, aquesta ILP i la seva Resolució han posat de relleu  un greu dèficit democràtic entre una Conselleria que no escolta, un  Parlament que hauria de fer complir la paraula donada, i la societat que així (encara) ho espera…

2) Perquè està molt relacionada amb temes de salut, també vull fer esment, en el mateix sentit, de  l’experiència dels companys i companyes que varen presentar la ILP sobre transgènics… Tot un exemple per part dels partits majoritaris de com no s’estimula (ni tant sols es respecta) la participació popular, i com s’allunya a les persones de les institucions que haurien de representar-la. Veure, sobre els punts anteriors: Iniciatives Legislatives Populars.

3) Es difícil participar en l’àmbit de la salut com caldria quan constament la societat està essent bombardejada per “globus-sonda”  sobre co-pagaments/re-pagaments, insinuacions de culpabilització per al mal us dels serveis sanitaris de les persones més febles (jubilades, immigrades, amb malalties cròniques); quan es produeixen privatitzacions encobertes que lesionen drets; quan s’opta cada dia més per un sistema “mixt” que no és altra cosa que afavorir amb diners públics el desenvolupament de la sanitat privada i la manca d’equitat en salut… i tot això sense un debat obert, transparent, i sense demanar a la ciutadania la seva opinió (segurament perquè està massa demostrat que la immensa majoria de la població prefereix, vol i dóna suport a una sanitat pública, de qualitat, d’accès garantit, i finançada a través d’un sistema públic d’impostos que hauria de ser, a més, progressiu.).  Veure:  El PSC i el repagament.

4) I el darrer punt tindria que veure amb l’acceptació plena de la discrepància, quan aquesta s’expressa de manera articulada i respecta plenament les normes democràtiques. Tindria a veure amb la transparència en els mètodes i les actituds. I desitjo sincerament que per a la millora de la qualitat democràtica a la salut s’abandonin definitivament  pràctiques que acaben per no fer públics materials aportats, o no tractar amb peu d’igualtat  organitzacions que participen en salut des d’una visió pròpia, i defensen interessos que es poden contraposar (dissortadament!) als  d’una administració excessivament centrada en sí mateixa –i que oblida massa sovint la funció per a la que va ser creada. Recordem la dita que també un peix mort “participa” a favor de la corrent… i no cal dir que Dempeus és i pot ser moltes coses, però de cap manera una comparsa de l’administració.  Veure: DEMPEUS a la Jornada del CAPS: “Salut en Temps de Crisi”

La salut és pública, o no serà, i la salut pública implica participació real, molta més democràcia radical (d’anar a l’arrel dels problemes per trobar les solucions), saber escoltar i posar les persones, els seus drets i les seves necessitats en salut  per davant  d’interessos partidaris o del manteniment de jerarquies mediocres que fomenten de tot, menys política democràtica i participativa en salut, és a dir, de les persones, amb les persones i per les persones.

 

Dempeus per la salut pública de l’Ateneu al Pati Llimona

Demà, divendres 19, en farà un any que ens varem presentar a l’Ateneu. Ara, avui, les paraules del Manifest són més vàlides que mai. La proposta que fa, més urgent  d’escoltar i de seguir. I també el llenguatge, els valors, l’actitud i la invitació a que la ciutadania es faci sentir, amb més força que mai,  pels seus drets i necessitats, i per una salut pública entesa com el Manifest explica.

Per això us demanem que us reserveu  el divendres, dia 12 de març, perquè ens acompanyeu a celebrar la publicació del llibre de Dempeus, amb textos de molta gent i fotografies de David Tortosa, entre altres, al Pati Llimona, carrer Regomir,3 de Barcelona,  a les 7 de la tarda.

És un luxe tenir aquest Manifest llegit en part per la Vicki Peña i la Carme Sansa, aquestes dues magnífiques actrius i ciutadanes. En record d’una jornada excepcional viscuda a l’Ateneu Barcelonés, i en el convenciment que en viurem d’altres tan importants com aquesta, us reproduïm el vídeo fet pel company  J.L.de la Torre.

Podeu veure també la benvinguda, la intervenció de la companya Rosa Regàs i llegir també la presentació i intervenció de Toni Barbarà, Lucía Artazcoz, Sergi Estanyol, Joan Ramon Lladós, Mario Bofill i Montserrat Lamarca.

Per signar el manifest:

(en el comentari poseu el DNI i si voleu també la vostra adreça mail)

http://www.efirmas.com/463176/index.html

Text del manifest (en català) 

Texto del manifest (en castellano)

 

Defensar lo públic és defensar la democràcia

Segurament moltes persones ens adonem, cada vegada més, que lo privat és públic. Aquest lema va començar essent característic del moviment feminista ara el fan seu moltes organitzacions. Gràcies a anar-ho entenent, la societat ha pogut dotar-se de lleis que han posat fre a la violència i la desigualtat envers dones i infants que eren i són encara autèntics atemptats contra la humanitat. No és cap pràctica privada la mutilació genital femenina. No forma part de “lo privat” que des de les tribunes eclesials ens diguin com hem d’estimar, ni a qui podem estimar… i a qui no.

Però lo públic també és privat en molts àmbits de l’economia… I fins que la democràcia no penetri les relacions de producció, fins que no entri a les empreses, hi haurà massa àmbits de la societat que estaran en una esfera pre-democràtica. La reflexió és immediata: n’hi ha prou amb la creació d’un tercer sector per poder fer una esquerda en aquest món que segueix al marge de les conquestes socials, polítiques i econòmiques? Com es viuen aquestes experiències, parcials i limitades, però que ens poden donar ja algunes pistes de per on avançar… o fer-nos veure per on no hi ha camí possible? I finalment, s’està recuperant des de la societat civil la reivindicació de lo públic? Quines noves experiències hi ha? I si són encertades aquestes experiències, per què no es coordinen millor, per què no s’apropen unes a altres i guanyen en força i capacitat, i ajuden a reforçar l’àmbit de lo públic en els sectors més amenaçats com l’ensenyament i la sanitat?

Des de la Fundació Pere Ardiaca i l’organització Universitat en Marxa s’ofereix una possibilitat de reflexió i debat en la seu de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Si podeu, passeu tot el divendres reflexionant amb nosaltres… I si sols podeu passar-vos una estona, al matí o a la tarda, també valdrà la pena… Us esperem!

Jornada de reivindicació de lo públic

Seguint el debat encetat fa ja tres anys i les conclusions del 2008, volem aprofundir un debat sobre la democràcia, entesa com quelcom més que unes regles institucionals formals, amb les entitats socials com a pilars de la vida democràtica i importants agents de benestar. Per tant la concepció republicana i l’impuls de contribució cívica- del qual el voluntariat i l’associacionisme en són expressió- són la base per aprofundir la democràcia i construir cultura democràtica.

Divendres 11 de Desembre FAVB. C/Obradors número 6-10, baixos. Cantonada amb C/Escudellers. Ciutat Vella. Barcelona

Tercer Sector: una tercera via entre públic i privat?

Susana Narotzky, Catedràtica d’Antropologia Social de la UB Carles Campuzano, Diputat de CiU al Congrés David Fernández, Coop57-Serveis financers ètics i solidaris Presenta: Nuria Lozano, Responsable del Món del Treball d’EUiA

Experiències de participació en la gestió col.lectiva de lo públic

Andrés Naya, Prosperitat Cultura En Acció  Adelina Escandell, Mestre de l’Escola Barrufet  Michel Cibot, Director General dels serveis de la ciutat de Malakoff (França), Delegat de l’Associació de Ciutats per la Pau Presenta: Anna Rubio i Cillan, Consellera del Districte de Sants-Montjuïc

Quina articulació de la reivindicació de lo públic per a la recuperació de la iniciativa política?

Eva Fernández, Presidenta de la FAVB  Àngels Martínez i Castells, Dempeus per la Salut Pública   Manuel Delgado, Professor d’Antropologia de la UB   Àngel Crespo, Secretari General de CCOO del Barcelonès   Presenta: Maria José Pardo, Regidora d’Acció Social i Salut Pública de l’Ajuntament de Cornellà

Organitza:

 

Crisi, Salut i Participació: sostenibilitat i alternatives

Tercera i darrera entrada sobre la ponència de tema Crisi i Salut presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el passat 21 d’octubre d’enguany. Podeu trobar la resta de materials en les dues entrades anteriors i al “Dossier Primera Jornada de Dempeus“.

La sostenibilitat del sector sanitari

Cada vegada més es pretén fer-nos dubtar de la sostenibilitat del sistema sanitari, oblidant que és una peça cabdal de les polítiques de salut, i que la salut implica –per la seva mateixa naturalesa—la transversalitat de la majoria de polítiques públiques. Sobre aquesta qüestió em remeto a les reflexions d’Ortún i Puig-Junoy (2004) en les que afirmaven que “La sostenibilitat (del sistema sanitari) ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític” que no pas econòmic. En aquest sentit, recentment la Fundación del BBVA ha publicat un Informe (juliol 2009) en el que queda palès no sols l’interès de les persones pels temes de salut, sinó fins i tot que una majoria important de les persones enquestades (58,70%) preferirien un sistema ampli de Seguretat Social, tot i que això impliqués pagar més impostos, front a les que s’inclinaven per fórmules mixtes tipus co-pagament (15,6%), i els liberals recalcitrants (19%, als que cal suposar tanta bona salut com fortuna personal) que preferien impostos baixos i que cadascú tractés individualment de les seves necessitats.

Per tant, la disponibilitat social a que la ciutadania, mitjançant els seus impostos, assumeixi la sostenibilitat del sistema de salut sembla assegurada, i Ortún i Puig ens diuen que cal tenir present que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinó com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.
2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l’establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de “butlles” a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l’anterior Govern- per poder “pecar” impunement, n’hi ha prou d’observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.
3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l’Estat.
4. Les reformes en el finançament de la salut necessiten un consens parlamentari més difícil d’obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els “pobres financen els pobres”.

A manera de conclusió: Algunes alternatives des de la ciutadania…

Segurament serien moltes les conclusions que podríem treure de tot el que hem anat analitzant fins ara, però en un esforç de concreció –i juntament amb Sánchez-Bayle (2009) pel que fa al primer punt, recomanaríem:

1) A nivell global, reconèixer el dret a la salut com un DRET BÀSIC, a incorporar als tractats i acords internacionals. La salut és un DRET i no una MERCADERIA, i cal, en aquest sentit, treballar per la universalització del dret a l’atenció sanitària i eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, etc…)

2) Potenciar i desenvolupar serveis públics de salut que assegurin una atenció sanitària a tota la població, des del servei públic, de qualitat i el tracte digne, amb separació nítida del servei públic de salut i la sanitat privada, i assegurant mitjançant participació i control de la pròpia Administració i de la ciutadania, que els diners de tots van a la sanitat de tots (i no a l’enriquiment privat d’una minoria).

3) Potenciar a l’alça (i no a la baixa, com ja succeeix en algunes comunitats) l’anivellament de l’atenció, formació, investigació i tracte en el servei públic, amb particular atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada indret , sense biaix de classe, ètnia o gènere.

4)Des de la participació compromesa, introducció de mecanismes de control i responsabilització (rendiment de comptes) realment democràtics….

5)I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades pels retalls i la precarització dels serveis de salut; dels treballadors en el seu conjunt, i en la seva qualitat també de consumidors; i dels col•lectius d’ajuda mútua i de les persones més febles.

El repte és crear una societat en la que augmenti l’autonomia i la capacitat de decidir de les dones i les persones que pertanyen als col•lectius més febles. S’ha de construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre les mateixes.

Bibliografia bàsica:

Artazcoz, L., (2005) La salut des de la sensibilitat de gènere, Quaderns de l’Institut, Institut Català de les Dones.

Baquero, J., (2009) “Más allá de la gripe A. No es la naturaleza ni una conspiración, es el sistema”, Viento Sur,

Baquero, J. (2004) , Privatización y negocio sanitario: La salud del capital. Tierra de Nadie Ediciones.

Baquero,J. I San José, P., (2008) “La mercantilización de la sanidad” Revista de Economía Crítica, núm. 6.

Barbarà Molina. A., (2009) “Capitalisme i crisi o salut, nosaltres triem” L’Espurna, núm. 8
.
Benach, J., i Muntaner, C., (2009) “Desigualtats en salut: una epidèmia que podem evitar”, L’Espurna, núm. 8.

Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisis en femenino plural”. Revista de Economía Crítica, en premsa.

Fundación BBVA (2009), Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública. Percepción del modelo económico y valoración de la crisis.

Levy, B., i Sidel, V., “Crisis económica y salud pública”, a Medicina Social, juny 2009.

Martínez Castells, A., (2008) “El gran casino de l’economia financera” Illacrua, núm. 160.

Martínez Castells, A., “Arguments per a no refundar altra vegada el capitalisme” L’Espurna, núm. 8.

Martínez Castells, A., (2009) “¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero?” El Viejo Topo, núm. 253.

Ortún, V., i Puig-Junoy, (2004) “És sostenible el model sanitari a Catalunya?”, Revista Econòmica de Catalunya., núm. 49-50.

Sánchez Bayle, M. (2009) “Salud y crisis global”, Nueva Tribuna.es.

 

Crisi, Salut i Participació: un dret de ciutadania que es privatitza

Segona entrada de la Ponència presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el dia 21 d’octubre d’enguany.

Salut: dret de ciutadania

En aquests 30 darrers anys d’ hegemonia neoliberal, el FMI, el BM i la OMC han imposat les polítiques favorables al capital financer i a les empreses multinacionals i han restat sobirania als diferents països membres, per sobre dels interessos i necessitats de la ciutadania. Front el terreny planer que es troben alló on les polítiques liberals han aconseguit que la salut es considerés poc més que una mercaderia, la privatització dels serveis públics de salut representa un problema en els països que ho consideren un dret de ciutadania. Per tant, des de les institucions econòmiques internacionals (FMI, BM, OMC i OCDE) es recomanen diferents estratègies per aconseguir treure rendibilitat dels centres sanitaris i la seva posterior (?) privatització.

Així, l’estratègia privatitzadora consisteix en:
1) Debilitar i fragmentar el sector públic.
2) Crear competència entre proveïdors per reduir costos.
3) Crear organismes autònoms com fundacions, consorcis, etc., a fi d’escapar controls tan de l’administració pública com de la participació social que farien que el servei públic pogués actuar de manera més transparent i ser més democràtic.
4) Actuar directament en la provisió de serveis, transferint-los a les empreses privades.

Fites de la privatització a Espanya

L’any 1991, l’Informe Abril, seguint aquestes directrius que acabem de veure, aconsella separar finançament i gestió de gestió i provisió de serveis, introduir la gestió empresarial en els centres sanitaris, donar autonomia de gestió als hospitals, i sotmetre’ls al dret privat. L’ instrument fonamental de que es dota és la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió, que tan sols aplicar-se ja origina problemes de mala gestió. Així, l’ empresarialització dels centres sanitaris es reflexa en negatiu a l’Informe del Tribunal de Cuentas sobre hospitals de l’ INSALUD del 1998 destacant que 10 hospitals havien “vulnerat sistemàticament els principis de publicitat, concurrència, eficiència i legalitat en la contractació de serveis”, i que en la compra de productes mèdics i farmacèutics cada centre pagava un preu diferent per un mateix medicament, i fins a 4 vegades per sobre del preu de mercat. (El País, 2001).

El “Tribunal de Cuentas”, en Informes successius, crida l’atenció sobre el mal control de les històries clíniques -o l’ incompliment de requisits legals i ètics en assajos clínics, en contractes al personal, i “absoluta falta d’ homogeneïtat” en aspectes jurídics, administratius, econòmics i financers, i “importants omissions” en facturació i ingressos.

Catalunya, tristament pionera…

La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, va consolidar un model “mixt” i va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). El 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament– per davant de la Llei 15/97 de “noves formes de gestió”.

L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.

De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes reiterades per a la construcció d’ un “mercat sanitari intern” adient amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.

La sanitat privada costa més que la pública

D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que “inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006), en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix: “Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura, prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix l’estalvi que es pretenia.)

La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa, i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del CNRS:

“En el terreny de les polítiques de salut, totes les comparacions fetes amb un mínim de rigor porten a rebutjar el model ara tant de moda de “clau en mà”. No hi ha cap excepció, en especial des del punt de vista de l’augment de les despeses de la sanitat. A tot arreu aquest model neoliberal fa que les despeses augmentin amb més rapidesa que el PIB i les polítiques públiques no poden contenir-les. De manera especial, està demostrat el fracàs i els efectes perversos de les mesures adoptades actualment a tota Europa, com la “corresponsabilitat financera” de la ciutadania, o la introducció de la competència entre hospitals, o la proliferació d’indicadors d’execució. La paradoxa és que alguns “bons alumnes” europeus semblen inspirar-se en l’experiència nord-americana que ha posat a prova els seus propis límits. Estats Units és el país de la OCDE que dedica una major proporció del PIB a despesa sanitària (16 % contra una forquilla que va del 9 % fins al 11 % a Europa), tot i que no existeix un sistema de salut universal i obligatori. En els USA hi viuen 46 milions d’americans sense cap tipus d’assegurança mèdica, per no parlar de les grans desigualtats que hi ha en aquell país davant la malaltia i la mort. …! “ (L’Humanité, 2009)

I l’ex-ministre de Sanitat del primer govern de Tony Blair, Frank Dobson, advertia a la ciutadania del Canadà per a no deixar-se arravatar el seu sistema públic de salut:

“Sé que esteu orgullosos del vostre sistema públic de salut. (…) Fins fa poc, Gran Bretanya tenia un sistema como el de Canadà , el National Health Service (NHS), (…) però el seu futur està en perill amb la introducció de les “forces del mercat” i de proveïdors que es mouen per l’afany de beneficis privats. Entenc que els polítics i els membres dels lobbies privats de la sanitat diguin que la privatització del sistema de salut al R.U. ha estat un èxit, però res està més lluny de la veritat. Gran Bretanya ha introduït recentment hospitals privats, com clíniques quirúrgiques privades, per encarregar-se de les operacions barates, de menor rics, i per a pacients en general benestants. Per dir-ho sense embuts, es queden amb les intervencions que donen benefici i deixen als hospitals del NHS a les persones amb menys possibilitats econòmics i totes les intervencions difícils (…)”(The Vancouver Sun, 2007).

Tot i que Dobson denuncia que els costos són un 11% superiors a la privada que a la pública, i aquest increment de costos sols pot tenir explicació en la necessitat de remunerar els capitals privats (recompensar “l’afany de lucre” que tan lluny hauria d’estar dels serveis públics) s’asseguren els guanys privats mitjançant contractes com el que Dobson explica: “Es contracta per atendre 5.000 persones a l’any i encara que n’atenguin menys, cobren igual.” I en tant es garanteixen els ingressos de la privada, s’obliga a competir a la pública, fins i tot entre els propis centres públics, mitjançant el mecanisme que es coneix com a “pagament per resultats” o “finançament centrat en el pacient”. Dobson explica també que amb aquest sistema s’ha augmentat la part del pressupost de salut destinat a burocràcia (des d’un 4% a un 15%) , tot i que la privatització es va presentar com una manera de reduir costos i llistes d’espera. La introducció del concepte de competència en serveis públics, denuncia Dobson, sols ha servir perquè els hospitals no compartissin les millores en investigació, organització i tractaments per treure avantatges entre sí… i en detriment de les persones malaltes.

Podríem seguir donant centenars d’exemples i testimonis, però podríem resumir en 6 punts fonamentals la deriva del que està succeint:
1) No funcionen mecanismes de control.
2) S’imposen en el sector públic les fórmules empresarials de direcció i funcionament i els interessos corporatius i de gestió.
3) Guanya la prioritat economicista per sobre les necessitats de salut de les persones.
4) La participació social en salut és testimonial i sense capacitat decisòria pràctica, en especial quan no va a favor de l’establer, i obliga a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent.
5) Es produeix una sistemàtica i dolorosa degradació de les condicions de treball.
6) Augmenta dia a dia la capacitat determinant de les grans empreses asseguradores, farmacèutiques, biomèdiques.

Aquestes línees degeneratives són fàcils de discernir perquè acaben per canviar fins i tot el llenguatge dels serveis públics, i naturalment, del sector de salut. Així:

1) S’accepten com a propis conceptes “de mercat” i es comença, per exemple, parlant de clients en lloc de parlar de persones malaltes (i dels seus drets, i de les seves necessitats).
2) Es raona en termes de cost-benefici privat, sense tenir present que del que es tracta de la salut tant els costos com els beneficis són socials.
3) S’intenta monopolitzar l’eficiència pel sector privat, quan no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç per naturalesa… i no s’admet que la privatització dels recursos de salut i el seu malbaratament és immoral.

 

Crisi, Salut i Participació: una mica d’història econòmica

Transcric ara, en tres entrades, la intervenció que vaig fer a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública, a la UPF, el dia 21 d’octubre d’enguany. Espero que us interessi!

La crisi: financera, econòmica, de sobreproducció, energètica, alimentària, de valors, afecta també la salut de les persones.

No podem entendre què està passant amb l’actual crisi econòmica si no fem, molt breument, una mica d’història. Tal com moltes veus d’economistes recomanen, per poder-nos guiar en les causes de la crisi actual hem de remuntar-nos al crack de l’any 1929 i la gran Depressió que la va seguir. Tant la crisi del 29 com l’actual tenen unes causes semblants, un impacte molt fort i unes repercussions que afecten la salut i la qualitat de vida de una immensa majoria de persones. En el cas de la crisi de 1929, convé recordar que sols desprès d’un llarg període d’inactivitat per part de les autoritats econòmiques i polítiques en les que triomfava el “laissez faire, laissez passer” mentre l’economia mundial s’enfonsava i cada vegada l’atur era una lacra impossible de solucionar, es varen començar a atacar les causes. Malgrat que fins la fi de la II Guerra Mundial no podem tornar a parlar de “remuntada” del creixement econòmic, la crisi del 29 va començar a remetre quan finalment es varen adoptar mesures que posaven límits a la desregulació, augmentaven els sous mínims, i es destinava una importantíssima dotació pressupostària a la inversió pública.

Mentrestant, la salut de la població se’n va ressentir amb força, i la desnutrició es va convertir en un problema de primera magnitud. Per exemple, el 1932 i als Estats Units, un de cada tres infants i una de cada 4 persones adultes en patien. Arreu on la crisi s’anava estenent augmentaven els casos de violència de gènere, els problemes de salut ambiental i laboral i creixia la injustícia social i es violaven els drets humans (Levy i Sindel, 2009). Aquest mateix any de 1932, i en el mes d’abril Roosevelt tenia clar que no n’hi havia prou amb les ajudes de l’Administració a les empreses i els bancs mentre s’oblidaven dels que més patien la crisi: treballadors i treballadores amb o sense lloc de treball. A la seva administració, a més del New Deal i la regulació bancària que comencen el 1933, el President Roosevelt va posar límits al capital financer donant un nou paper a la Reserva Federal, separant la banca comercial i la d’inversió i creant la garantia de dipòsits, topalls al pagament d’interessos, etc. Amb totes les seves limitacions, la Seguretat Social dels Estats Units es va crear el 1935.

Però era evident que aquestes regulacions que significaven massa traves per al poder econòmic (que acostuma a imposar els seus criteris al poder polític) serien combatudes ben aviat. I de fet, es comencen a debilitar amb la construcció del nou ordre financer internacional desprès de la II Guerra Mundial, a la Conferència de Bretton Woods (1944).

Europa front els USA

La sortida de la II GM no va ser la mateixa pels Estats Units i Europa. Els USA protagonitzen i volen jugar en solitari el paper de vencedors, ignorant l’esforç de la Unió Soviètica i combatent –des de lluny—una alternativa de model econòmic que amb l’acabament de la II GM s’estava estenent i guanyant adeptes per Europa. Els països europeus tenen l’alternativa a tocar, i el capital europeu no pot de cap manera optar –amb governs de coalició amb les esquerres en molts països i alts percentatges de vot cap als Partits Comunistes– per les polítiques únicament centrades en els interessos del capital, com succeeix en els USA. Així, doncs, fins els anys 70 la majoria de països europeus opten en economia per polítiques de plena ocupació i de serveis públics més o menys garantits, mentre els Estats Units creixen i es converteixen en el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, el seu paper hegemònic militar, l’explotació dels seus propis treballadors i treballadores i la de la resta de països amb qui mantenen relacions comercials o de dominació.

Els models s’acosten amb la globalització….

En la dècada negra dels anys 80-90 coincideixen, en el temps:
– els governs de Ronald Reagan y M. Thatcher,
-la reconversió industrial,
-els primers atacs importants a Europa en contra dels sindicats i conquestes obreres,
-i l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven del “socialisme real”.

L’any 1989 significa no sols la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava, i com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre tot sobre les dones. En les polítiques neoliberals s’ajunta el biaix de classe i de gènere, i el seu bateig oficial es produeix en el Consens de Washington de l’any següent, amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà dels Estats Units i els principals dirigents econòmics i polítics del món. En el Consens de Washington es marquen les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització i fer prosperar les propostes de desregulació, privatització, reducció de la despesa pública… És a dir, pren cos i es fa real el somni neoliberal de la globalització, que assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme, que retornarà amb crisis de nou inevitables, quan en el període 45-73 semblaven oblidades… i fins la crisi dels nostres dies.

Triomf del neoliberalisme

Podríem simbolitzar la fi de les regulacions de Roosevelt amb l’abolició feta per Clinton de la Glass-Steagall Act (Llei de Regulació Bancària) el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mida que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió. Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que és difícil distingir on comença un i acaba l’altre, i d’aquesta mena de construcció impossible i de tan difícil delimitació no se n’escapa de cap manera el sector de la salut.

Atac al sector públic

L’ ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 pels governs USA i en alguns d’Europa (Regne Unit) i s’escampa amb les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM) . Aquest organismes internacionals promouen la privatització o reducció de sectors que representen conquestes de ciutadania (i són més amics de les dones i les persones més febles) posant com a condició de les ajudes econòmiques o fins i tot la qualitat de membre, a la reducció de la despesa pública i l’ “aprimament” de l’Estat (en especial, de l’Estat del Benestar”) per obrir també noves bandes de creixement del benefici privat a partir dels sectors potencialment més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i la privatització i retallada del sistema públic de pensions (on no s’aconsegueix, les amenaces es renoven de manera periòdica, a partir d’estudis dels principals bancs o Caixes d’estalvis.)

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’ Acord General de Comerç i Serveis de la OMC, va imposar importants limitacions als Estats en polítiques de protecció del medi, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar als Estats membres a reduir les regulacions internes i a derogar procediments o normes que limitin les llicències a l’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats. Si un Estat no ho compleix, la OMC pot expulsar l’Estat rebel, cercant el seu aïllament econòmic. Aquesta limitació de la OMC a la sobirania política dels Estats representa una gran font de beneficis per a les empreses privades. Per exemple, podem llegir a Baquero (2004) “que sols el sector de l’aigua genera uns ingressos anuals d’un bilió de dòlars, encara que sols està privatitzat actualment entre el 5 i el 10 por cent del sector mundial”.

També Baquero (2009) denuncia que la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries … perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en les que es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets…” Però a Catalunya en tenim una demostració evident en el que sembla la incapacitat de les autoritats en salut per complir la Resolució 203/VIII aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat i que representa una millor atenció i tractament per a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. També en aquest cas s’anteposa la rendibilitat econòmica a les necessitats existents i al mandat parlamentari, deixant palès que, sense una lluita que ha de continuar per part de la ciutadania, l’economia s’imposa a la política i a les conquestes democràtiques.

 

1a. Jornada Dempeus per la Salut Pública

Primera Jornada Dempeus per la Salut Pública:

On es fa? A la Universitat Pompeu Fabra, edifici Roger de Llúria (en el mapa, en vermell), aula 40.008, planta baixa, carrer Ramon Trías Fargas,  25-27, 08005 Barcelona.

Com arrivar?

Metro: Línea 4 (Parada CIUTADELLA – VILLA OLÍMPICA)
Autobusos propers : Línia 14 VILLA OLÍMPICA – PG. BONANOVA (parada Ramon Trias Fargas i Sardenya),
Tramvia: Línia 4 (Parada CIUTADELLA – VILLA OLÍMPICA)

Qui parla?   Parlarà tota la gent que vulgui participar en torn als temes de:

“Evidenciar les desigualtats: malalties emergents”, a càrrec de Clara Valverde, Sergi Estanyol i Cristina Montané.

 “Crisi i salut mental”, a càrrec de Sergi Raventós  (presentat per Elena Àlvarez).

 “Les polítiques per disminuir les desigualtats socials en salut”, a càrrec de Carme Borrell (presentada per Vanessa Puig i Barrachina)

 “Participació en salut en temps de crisi”, a càrrec de Antoni Barbarà Molina i Àngels Martínez Castells, (presentats per  Àngels Altés i Planas).

La Jornada s’iniciarà a les 9 del matí i la Cloenda serà de 13:30 a 14 hores.

Comfirmar l’assistència a:

Dempeusperlasalut@gmail.com

(Es prega no usar perfums, desodorants ni locions per respecte a les persones amb Sensibilitat Química Múltiple.)

 

DEMPEUS “a la canadenca”

Text: La infermera diu a la persona que li ensenya el bitllet de 10 dòlars: “Número 10, el doctor el veurà ara”

Ja sabíem que els deprededors de la salut públic estan escampats arreu del món. Ara ens arriben notícies del Canadà, on s’ha format una coalició que inicia una campanya nacional en favor del servei públic de salut. Així es pretén respondre als enganys i les mentides interessades del Dr. Robert Ouellet, president de l’associació mèdica canadenca (Canadian Medical Association), que va explicant una falsa imatge del que passa a Europa sobre els nostres sistemes de salut per reforçar el pas de la sanitat canadenca a mans privades.

Michael McBane, coordinador de la Canadian Health Coalition (CHC), explica que el “El Dr. Ouellet, és també el propietari d’una empresa privada que es dedica al sector de la sanitat. Sap perfectament que la ciutadania canadenca no vol el sistema americà del dos terços pel seu país i per tant el que fa és buscar i retallar trossos de notícies sobre els diferents sistemes europeus per fer empassar la idea de un sistema més privatitzat , amb serveis més encarats al benefici privat.” McBane ha declarat també que “La idea que té el Dr. Ouellet de l’atenció en salut és ‘paga més i aconsegueix menys.’”

Aquesta és la web canadenca en la que es demana a la gent que s’impliqui en la lluita per salvar el sistema de salut públic.

McBane diu que el Dr. Ouellet parla de l’anomenat “Model Europeu” de serveis mixtes privats/públics que com a tal, no existeix. “A Europa no hi un sistema únic. Cada país te sistemes amb avantatges i problemes diferents, però el sistema privatitzat que sols cerca el benefici privar que vol el Dr. Ouellet no resoldrà cap dels problemes del nostre sistema públic de salut”.

La Coalició per la Salut Canadenca és una organització sense ànim de lucre i no partidària que vol protegir i fer créixer el sistema públic de salut del Canadà en benefici de tots els canadencs i canadenques. En formen part persones grans, dones, esglésies, infermeres i altre personal que te cura de la salut de les persones i activistes anti pobresa.
———-

Per anar a DEMPEUS, clicka AQUÍ
I ja has signat al Manifest de DEMPEUS en defensa de la salut pública? CLICKA AQUÍ!