RSS

Arxiu d'etiquetes: Partit de l\’Esquerra Europea

Pobles d’Europa, contra l’austeritat

3-el-rapto-de-europa-por-max-beckmann-1933Va dir Hugo Chávez que als que s’alegrarien de la seva mort, ell els hi desitjava llarga vida per a poder veure com seguia endavant la revolució bolivariana. Tant de bo així sigui perquè Chávez segueix viu en molts homes i dones de Venezuela, però també de tot el continent americà. Quan el comandante entra a la història amb totes les millores aconseguides en sanitat, ensenyament, habitatge i treball per al seu poble, espero que els avenços de la igualtat a Amèrica Llatina vagin acompanyats també, a la Unió Europea, per passos endavant contra les desigualtats i les polítiques de l’espoli que condemnen pobles sencers a la pobresa. Avui, un dia més, el futur dels més desprotegits, dels més explotats, s’uneix a Amèrica i Europa, s’arrela en un món global, en una lluita comuna per un futur millor. En aquest sentit, el Partit de l’Esquerra Europa crida a mobilitzacions a tota Europa contra les polítiques de destrucció de les conquestes ciutadanes, de les treballadores i els treballadors, pels propers 14 i 15 de març.
.

“Pobles d’Europa units contra l’austeritat”

Amb motiu de la Cimera Europea prevista pels 14 fins i 15 març, el
Partit de l’Esquerra Europea dóna suport i participa en les accions i
mobilitzacions a tot Europa, i participarà en la mobilització europea
contra l’austeritat organitzada per la CES a Brussel · les el 14 de
març.

El missatge de totes les mobilitzacions que tenen lloc a Europa és
comú: Prou d’ austeritat !

Les polítiques d’austeritat que estan impulsant les economies a la
recessió, a les retallades en la despesa social, i a crear les
condicions d’una nova harmonització a Europa, l’harmonització de la
destrucció social i de la catàstrofe humanitària, com la que els
països del sud d’Europa enfronten ja avui en dia.

L’orientació actual de la Unió Europea és perillosas ja que es segueix
el mateix camí en diversos països i ha de ser revertida.

El Partit de l’Esquerra Europea lluita per un canvi de direcció de la
Unió Europea.

En aquest sentit el PEE proposa:

– Desenvolupament d’eines productives i de serveis públics per crear
llocs de treball, serveis de qualitat i una producció alternativa

– El control públic i democràtic dels bancs i la moneda, la revisió
dels estatuts i les tasques del BCE

– El respecte a la sobirania popular i el reequilibri de poder dins de
la UE, a favor dels parlaments nacionals i el Parlament Europeu

– L’harmonització de les normes socials per d’alt, a manera
d’exemple: un salari mínim europeu

El Partit de l’Esquerra Europea subratlla la importància de treballar
tots junts en unitat contra l’austeritat, per tal de fer un moviment
popular sense precedents, de construir sobre les idees transformadores.

El PEE dóna suport a les crides realitzades pels sindicats i els
moviments socials i a les crides a tot el món a l’altura d’aquest
desafiament històric.

Partit de l’ Esquerra Europea

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Març 2013 in Europa

 

Etiquetes: , , ,

Toni Barbarà: Intervenció sobre bases argumentals per a una Declaració

Per arrodonir el relat de les intervencions de la mesa de Bases Argumentals per a la Declaració de Barcelona a la Jornada de Salut i Determinants Socials a Europa, em faltava reproduir les paraules del metge i amic Toni Barbarà, que varen afegir  un ingredient més polític a les intervencions anteriors de Joan Benach i meves.  Profund coneixedor de la realitat europea, Toni Barbarà va començar referint-se al marc de la Unió Europea i al tema de la salut en aquest contexte.


El marc Europa…

1.- Cal ubicar les presents reflexions dins una realitat i un moment concret com és l’Europa que avui tenim. Aquest és el substrat real, el caldo de conreu on treballar un instrument declaratiu que en surti de la Jornada i que haurà de tenir molt present l’actual correlació de forces dins l’espectre polític de la UE. Una realitat que no pretenem ignorar, malgrat la diagnosis no sigui engrescadora. Amb una Europa que desprès les darreres eleccions al Parlament de juny de 2009 se’ns presenta més dretana cada cop, vull dir amb més suport electoral i polític a les formacions de dretes i/o centre dreta, però també amb unes expressions ideològiques i polítiques més arcaiques, dretanitzades, conservadores, neoliberals, i també més xenòfobes, homòfones i racistes. Una Europa profundament tintada de capitalisme i eurocentrisme.

2.- Un escenari on tot just acabem d’inaugurar el Tractat de Lisboa que ve a sacralitzar i ratificar la ja vella coneguda Estratègia de Lisboa, altrament dit el conjunt de polítiques neoliberals que ens han dut fins al moment actual. Una situació a la que hem arribat desprès de maniobres tramposes i antidemocràtiques per tal de d’ignorar o manipular el vot de la ciutadania, ja a França, a Holanda o darrerament a Irlanda. Un Tractat que ben poques llums aporta per la construcció de l’Europa social que nosaltres aspirem i treballem. Tanmateix és cert que disposa d’un apartat annex com la Carta Social, però aquesta exposició de literatura no és més que un rosari de bones intencions amb finalitat d’exculpació i maquillatge per amagar les veritables polítiques dures d’ajust econòmic.

3.- Una Europa que es diu a la recerca de la seva pròpia identitat, dins l’historia contemporània, un lloc al món, de cohesió i personalitat social i política, però tancada i barrada a la prioritat economicista, corporativa i l’adoració- submissió al mercat.

4.- Una Europa immersa dins aquesta brutal macro-CRISI que afecta i determina en allò econòmic però també ecològic, social, de models, cultural, de valors i d’idees, i política a la fi. Una Europa de moltes estrelles, i una Europa “estrellada”, que cerca la seva estrella polar que la orienti i que no veu que aquesta guia ha de ser l’Europa social. Una situació cada cop més insostenible per a la supervivència de treballadors, treballadores i classes populars, i que ha passat en pocs anys de la prestesa societat del “benestar” a la del “malestar” insuportable de la immensa majoria.

5.- Una Europa amb Presidència de torn espanyola en aquest primer semestre. Una menció de caràcter “honorífic”, cada cop amb menys continguts reals, des de la nova Presidència permanent. Tot plegat amb una manca d’entusiasme i de brillantor preocupants, molt a la moda d’aquesta lamentable situació on el “baix perfil” polític ha esdevingut un mèrit, a l’hora d’avaluar virtuts de líders i personatges. Tan poc engrescadora com el seu lema “Innovando Europa”. Una Espanya immersa de ple en la negror de la crisi, aquí especialment virulenta i duradora per les seves característiques causals , amb un govern central esgotant els seus rèdits electorals, instal•lat a l’ inèrcia de la desfeta, disposat a claudicar front les exigències de la dreta i la patronal, en un moment polític on mira de subsistir cercant suport a la seva dreta i amb les formacions nacionalistes, i executant retallades socials tan greus com la reforma laboral en curs o agressions tan serioses com la recent proposta de retard en l’edat jubilació fins als 67 anys, i que ja li ha estat contestada al carrer amb una multitudinària mobilització.

El tema Salut…

1.- A l’Estat espanyol, i a Catalunya com a territori autònom amb competències transferides igual que les altres autonomies, avaluem una situació històrica que confirma un sòlid i bon sistema públic de salut. Una atenció amb prestigi guanyat a pols i una eficàcia, i eficiència consolidades. Insistim en el concepte eficient donada la excel•lent relació entre els recursos emprats i els resultats obtinguts (mesurats en paràmetres de salut).

No deixa de ser paradoxal que mentre als EE.UU. el president Obama es debat amb virulència amb les forces més reaccionaries i ultraliberals per fer possible la seva fita d’una assistència sanitària universal, per a tothom, a Europa i en concret a Espanya i Catalunya, aquest accés és un fet en vigor. I encara més que el cost a les arques publiques de la sanitat és als EE.UU. superior al 14 % del PIB mentre a Espanya és tan sols de 7 % i esqueix.

2.- El més cert és però, com venim comprovant tota la jornada a Europa, que les grans corporacions multinacionals de la farmàcia, la biotecnologia mèdica, les empreses asseguradores i les mútues patronals han decidit i estan en plena execució l’assalt als fons públic i als serveis públics del sector salut i serveis socials. Les practiques emprades per aquestes macro empreses transnacionals i les forces econòmiques i polítiques que els donen cobertura i suport són d’una agressivitat extrema i la seva pretensió última és la parasitació i depredació final dels sistemes públics que avui coneixem fins a la seva liquidació o en tot cas aprimant-los fins a un servei caritatiu marginal per a pal•liar l’exclusió social irreversible. Les formes i maneres, d’altra banda, son múltiples i diverses i van des de la més elemental privatització per via decret fins a sofisticats mètodes d’ enginyeria financera incontrolable i opaca, o a subtils fórmules mixtes de pretesa col•laboració públic- privada, i consorcis de tota mena. Des del “Con-tracte” per a provisió de serveis al “Sense-tracte” desregulat de màxima impunitat gestora. A cada país, a cada territori, a cada historia local una metodologia local per fer bo l’objectiu global: mercantilitzar i liquidar el que queda de l’estat del benestar.

3.- I aquesta estratègia es dona a Espanya amb tota nitidesa. En alguns casos, amb governs autonòmics responsable de segell PP (Madrid, València) i de la dreta econòmica i política (CiU a Catalunya fins l’arribada dels Governs d’esquerres i catalanistes). En aquestes ocasions la connivència, permissivitat quan no directa complicitat o iniciativa són de fàcil comprensió. Més doloroses, però, resulten situacions com la present a Catalunya, on amb un Govern d’esquerres i de progrés, un govern tripartit (i on nosaltres, en tant que EUiA en fem part, ni que sigui una petita part…) sintonitzi i fins i tot promogui fórmules externalitzadores i mercantilistes com és el cas del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, que sota la responsabilitat (històrica) de la Sra. Geli, reactiva segones edicions d’informes d’”experts” tipus Vilardell (continuadors d’aquells Abril Martorell) que pretenen explorar i oferir solucions financeres modernes- liberals per la “sostenibilitat” del sistema públic de salut, i que sistemàticament reactiven globus- sondes sobre imposicions de noves privatitzacions, mixtificacions, limitacions, o el seu gran desideratum: el COPAGAMENT. La batalla és de fons i ens hi juguem el futur del sistema o la seva demolició. Acceptar, suportar, patir a la fi aquesta figura mal anomenada co-pagadora, ja sigui per servei, producte o atenció, no és altra cosa que claudicar front un veritable RE-pagament. Repagament perquè ja hem pagat la nostra aportació econòmica per via fiscal i impositiva als recursos generals de l’Estat. No és qüestió de discutir la quantitat, simbòlica o no, sinó de negar el concepte mateix per fal•laç i pervers, doncs un cop instal•lada la fissura, la esquerda, és tot l’edifici el que queda sentenciat fins l’enfonsament. Així doncs NI parlar-ne de “COPAGO” perquè fora un “REPAGO”.

Aquesta reflexió abona la procedència de negar la caracterització de “gratuïtat” de les atencions dins el sistema públic de salut: no és “gratis” sinó ja pagat, prepagat, des del nostre esforç fiscal,…per part dels qui SÍ complim les obligacions tributàries, com ara els treballadors i treballadores. També volem denunciar en aquest capítol i moment les que sabem noves figures mercantilitzadores d’implantació soterrada: retallades a la cartera de serveis inclosos a la xarxa pública per tal d’ ofertar-los en forma de paquets d’assegurances privades (assistència buco-dental, altes tecnologies, atencions de confort hospitalari, etc) o, encara pitjor, mitjançant bonificacions fiscals per premiar la contractació de cobertures privades. Qualsevol d’aquestes maniobres son igualment perverses i depredadores i han de trobar la nostra oposició frontal i decidida.

4.- Per a nosaltres tota gestió realment pública dins el sistema ha de garantir la absoluta transparència i control democràtic de la direcció i objectius, ha d’estar provadament desproveïda de lucre empresarial i pel damunt de tot ha de mesurar els resultats i rendiments en paràmetres socials i de salut i no pas en termes de prioritat econòmica. Cas de no complir aquests condicionants el servei no és públic (encara que atengui “públic”) i no és concertable, ni externalitzable.

5.- Com veiem doncs , tot un panorama !! En plena macro-crisi, veiem com creixen les desigualtats o inequitats, per motiu de gènere, de classe, d’origen, de discapacitat… Constatem com s’aprimen les atencions i qualitat en salut laboral, com la salut mental segueix pendent de la seva redenció i integració plena dins el sistema, mentre s’incrementen les malalties, conductes addicctives i patiments mentals, o fins i tot el els suïcidis. Veiem com l’atenció a la dependència i la cura dels i de les més febles es queda sense recursos per poder abastar amb suficiència i rapidesa les mateixes previsions legals… Veiem finalment com en són de determinants per la salut les causes socials (causes de les causes) i més enllà causes les polítiques (causes de les causes de les causes en expressió de Joan Benach).

6.- Tot això explica l’ interès i la necessitat de cercar aliances socials i polítiques per conformar un ampla front de resistència anti-neoliberal i de defensa del caràcter –nítidament- públic de la salut, donant a més alternatives i discurs, com està fent l’entitat “Dempeus per la Salut Pública” en la seva curta però intensa vida associativa.

A Europa, tan diversa, tan plural, tan rica en particularitats de tot tipus, afirmem que els enemics de la salut pública són arreu els mateixos. Els mateixos que actuen a escala global i planetària al servei del mercat i del capital. El mateixos protagonistes polític, i corporatius, amb els mateixos inconfusibles objectius mercantils depredadors…encara que amb models ad hoc per a cada lloc, moment i situació particular. Per tant es tracta de respondre amb amples defenses, des d’un acord global i multinacional, a escala europea, però amb concrecions arreu, respostes locals i nacionals, i que a més haurà d’abastar la major interdisciplinarietat, la transversalitat dels temes i determinants.

7.- Com diu la OMS “posant la salut en totes les polítiques” i com diem aquí « posant la salut en tots els polítics…i les seves agendes »…

Si voleu seguir llegint, aneu a La Ratera

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Març 2010 in Europa, Salut

 

Etiquetes: , , ,

Declaración de Barcelona – BCN-Salud!

DECLARACIÓN DE BARCELONA-SALUD o ¡ BCN. Salud !

(texto corregido y definitivo en castellano)

En Barcelona y convocad@s por la Fundación L’Alternativa, Esquerra Unida i Alternativa, el Partido de la Izquierda Europea, y con la colaboración de “DEMPEUS per la Salut Pública”, nos hemos reunido para tratar a lo largo de una jornada de trabajo el tema “SALUD Y DETERMINANTES SOCIALES EN EUROPA”. Y hacerlo de forma colectiva, sumando y atendiendo a las diversas experiencias aportadas. Con la voluntad de homogeneizar el lenguaje y de llegar a unas propuestas comunes y pensadas para, y desde, la Europa real y social de la que formamos parte.

El presente texto es el producto, en forma breve y concisa, de la elaboración de un trabajo más amplio (el documento base de la Declaración de Barcelona) que permite ofrecer a la esperanza de alcanzar en Europa una mejor salud y una mayor equidad, una fundamentación académica y científica. Ese documento lleva el título “La Salud Pública y la equidad en salud en Europa” y constituye la base rigurosa y en profundidad que fundamenta las reivindicaciones políticas que se expresan en esta declaración.

Las conclusiones del debate realizado son el fundamento argumental para la presente DECLARACIÓN:

a) Hemos podido evaluar, con una gran coincidencia de aportaciones de los diferentes territorios geográficos, culturales e históricos europeos, la presente situación de degradación por lo que respecta al derecho a la salud, de pérdida de su calidad y accesibilidad, y de incremento de las desigualdades en salud. También constatamos el ataque que supone la mercantilización flagrante u oculta del sector sanitario, las privatizaciones de los servicios de salud, y la presencia cada vez más agresiva de los intereses corporativos y con fines de lucro con la consiguiente pérdida de calidad y equidad respecto a los servicios públicos.

b) Nos manifestamos en el acuerdo y seguimiento de la legislación y normativas internacionales y europeas que promueven el carácter público, universal y de calidad de la promoción, la protección y las atenciones a la salud y de todos sus determinantes: La Carta de Derechos Humanos de las Naciones Unidas, la Declaración de Alma-Ata, la Carta de Ottawa, la Carta Social europea o las últimas recomendaciones de la propia OMS denunciando esta mercantilización a través de la Comisión de Determinantes Sociales de la Salud (2008). O la misma Carta de Barcelona sobre “Precariedad y Salud” que confeccionamos y editamos en esta ciudad en junio de 2007.

c) La salud viene determinada por elementos de carácter económico, cultural y político. El enfoque en salud debe ser intersectorial e interdisciplinar, siguiendo el consejo de la Comisión de Determinantes Sociales en Salud de la OMS.

Dicho esto como marco y posición colectiva, reivindicamos la justicia, la necesidad y la viabilidad de reivindicar los siguientes puntos:

1.- La salud, tal como la define la OMS, es un derecho social y no una mercancía. Cuando se confrontan intereses o interpretaciones del binomio “Salud derecho- Salud mercado” la primacía del ejercicio del derecho debe prevalecer legítimamente y en todos los casos.

2.- Estamos pues, tratando la salud como un derecho, un valor, un objetivo social primordial y exigible que aporte la mayor protección, promoción, garantía y cuidados para todas las personas. Esta es una obligación inexcusable de los gobiernos. Y esto es particularmente cierto y válido para Europa y, en definitiva, para la UE social que queremos construir.

3.- Hemos constatado una falta objetiva de sistemas de información y la evaluación de políticas en materia de salud y de sus determinantes a nivel del territorio europeo. Hoy no disponemos de una verdadera herramienta de trabajo, imprescindible para realizar un “diagnóstico” contrastado y completo que permita plantear en la forma más adecuada una posterior acción a escala de la UE. Máxime si consideramos la complejidad añadida por la heterogeneidad nacional. Es una necesidad básica el dotarnos de un Sistema u Observatorio europeo que ofrezca la garantía y rigor necesarios, que sea fiable, y que permita monitorizar la salud, la equidad en salud y el conjunto de determinantes sociales, que facilite un alto nivel de información sobre los factores más relevantes, y que sea realice con pleno control público y democrático. Desde una instancia instrumental de este tipo SÍ se podrá estudiar y evaluar el evidente “Impacto en la Salud y la equidad” de todas las acciones y las políticas desarrolladas en el ámbito europeo, un impacto que se debería inexcusablemente anexar en todas las proposiciones, directivas y regulaciones europeas, sean del ámbito que sean.

4.- Reivindicamos también la garantía a la protección de la salud y el acceso universal a los servicios sanitarios en todos y en cada uno de los países y territorios de la UE. Ello permitirá una atención y asistencia sanitarias digna para toda persona que la necesite. Esta prestación ha de venir avalada y protagonizada por el Sistema Nacional y Público de salud en cada país – la única forma que así lo garantiza – y ha de ser integral y de calidad.
Especial atención merecen actualmente las patologías más prevalentes, las enfermedades emergentes, así como las enfermedades infrecuentes o insuficiente conocidas y tratadas. En estos casos deberán abordarse con más medios públicos, incluida la asistencia, la formación, la información y la investigación, sostenidas y garantizadas desde las Administraciones públicas.

5.- La financiación se ha de generar necesariamente desde las diversas fuentes del sistema fiscal de cada país y de la UE. Negamos que el sector público de salud no sea sostenible. Como derecho de ciudadanía ha de recibir también financiación de manera especial de la tributación de las rentas del capital financiero insuficientemente gravado y especialmente protagonista e impulsor de la globalización neoliberal.

6.- Rechazamos frontalmente todas las formas de mercantilización de la atención sanitaria bajo engaños a través de co-pagos y complementariedades, que no son otra cosa que re-pagos.

7.- En la concepción más amplia y valiosa de la salud, aquella que la define como una forma de vivir que es autónoma, solidaria y gozosa, y en armonía con el entorno social y medioambiental, nos pronunciamos por las intervenciones necesarias y pertinentes en todos y cada uno de sus determinantes, sin olvidar los factores sociales que son, al fin y al cabo, la causa fundamental del estado de salud y equidad de una sociedad. El empleo, el trabajo, el género, el medioambiente, la etnia, la nacionalidad, la discapacidad, la cultura, la protección social, la clase social, el urbanismo, o la vivienda, son los verdaderos definidores de la salud pública, y esto supone la necesidad ineludible de tratar todos estos temas desde la transversalidad, la intersectorialidad y la mayor amplitud participativa y transdisciplinaria. En este sentido se manifiesta la OMS cuando pide y propone el objetivo de “acabar con las desigualdades en salud en una generación” en todo el mundo, y también en Europa. Consideramos las inequidades en salud como un indicador clave de la desigualdad y la justicia social, una lacra que debemos y podemos superar.

8.- Para desarrollar estos objetivos es imprescindible la participación social. Nos referimos a una forma nueva y activa de participar, desde el poder popular y la democracia directa, la corresponsabilización, el respeto democrático a las diferencias, el compromiso de transparencia, con el seguimiento y participación de la ciudadanía. Los ciudadanos y ciudadanas de Europa, actuando en la salud y sus determinantes son el agente imprescindible, el agente socio-sanitario y de salud fundamental, pero son todavía más, son un agente clave de identidad en la construcción dinámica de la Europa social que nosotr@s queremos y estamos construyendo.

9.- La salud no tiene fronteras, como no las tienen tampoco las enfermedades y las agresiones ecológicas y económicas de las políticas neoliberales. Es todo el planeta, globalmente, el que saldrá adelante o sucumbirá en la empresa. Igualmente, en el campo de la salud reclamamos que se realicen los análisis y prácticas que asuman estas situaciones a escala internacional y lo hagan con la prioridad de la justicia, la equidad y la solidaridad entre territorios, pero también entre pueblos y en fin entre personas.

Por todo esto PROPONEMOS trasladar y usar como herramienta, como un instrumento concreto, este texto declarativo:

A) A escala europea, posibilitando la tramitación y la gestión adecuada en las instancias pertinentes, y en particular en el Parlamento Europeo donde disponemos del apoyo manifestado por eurodiputados presentes del GUE/EVN, que la podrá utilizar para la interpelación al resto de Grupos de la Cámara, para una nivelación al alza de las conquistas alcanzadas en todos y en cada uno de los territorios europeos.

B) Difusión a todos los niveles de estamentos, instituciones y organizaciones competentes en materia de salud. Ya sean profesionales, académicas, o Gobiernos locales, regionales, estatales y europeos.

C) Extender esta Declaración (BCN.Salud) a toda la base social. Hacer difusión, en las diversas lenguas de la UE entre toda la ciudadanía para su conocimiento, pronunciamiento y apoyo si lo considera. Recuperando una forma activa de hacer sociedad “En Pie /DEMPEUS” desde el empoderamiento autónomo y la exigencia democrática, explorando la perspectiva de movilizaciones a todos los niveles posibles, estudiando la viabilidad de promoción de Iniciativas Legislativas también desde la población, retomando aquellas prácticas de implicación de la Europa “partisana”, cerrando filas en la defensa del carácter público de la salud y protegiéndola de la nuevas oleadas parasitadoras, privatizadoras y mercantilistas de la actual Europa neoliberal y capitalista.

¡ Podemos ! ¡Claro que podemos, y además es nuestro deber!

Barcelona, a 27 de febrero de 2010

Ver el documento base de la Declaración de Barcelona “La Salud Pública y la equidad en salud en Europa” pulsando aquí!

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Març 2010 in Europa, Salut

 

Etiquetes: , , ,

Jornades BCN-Salut – Intervenció Dempeus per la Salut Pública

Joan Benach -  Angels Martínez i Castells BCN Salut

Algunes notes des de “Dempeus per la Salut Pública” a la Jornada sobre Salut i Determinants Socials a Europa:

Agraint que la nostra organització hagi estat convidada a aquestes Jornades, voldria començar exposant unes hipòtesi que a aquestes alçades de la Jornada, desprès de sentir les intervencions de les persones convidades de les delegacions internacionals (i en especial de Grècia, Alemanya i França) crec que ja podríem gosar-ne dir FETS. Uns fets plens d’interrogants i que ens deixen molts deures per fer, però que en síntesi podrien resumir en els següents punts:

1.- La precarització de la salut pública és global, no es limita a un sol país, afecta a tota la civilització (és una conseqüència nefasta en salut de la GLOBALITZACIÓ) Cal una anàlisi de dimensió europea, i desprès de veure el que hem de fer per nosaltres, estendre també la solidaritat en salut per combatre, entre altres objectius més globals, la desigualtat, la desnutrició i les malalties al món. Què hem de fer i podem fer des de l’UE? Com podem col•laborar a una globalització solidària i en positiu en salut?

2.- La salut es situa en un dels epicentres de la lluita entre economia i política, entre les instruccions del neoliberalisme (sense cap visió conspirativa) i els drets i necessitats de les persones. (Cal endegar doncs, una lluita ciutadana que acompanyi i sigui part integrant de la lluita política)

3.- Qualsevol atac a la salut representa un atac paral•lel a l’autonomia de les persones i a la qualitat de la democràcia del país de referència. I és que nosaltres entenem SALUT I AUTONOMIA, a més de com a drets, com a necessitats bàsiques, universals, que les polítiques econòmiques, a tots els nivells, han d’atendre.

4.- La situació de privatització, externalització i manca d’equitat dels serveis es correspon amb unes polítiques neoliberals que cal aturar en bé mateix de la humanitat. Intervenir en aquest camp és també una tasca civilitzadora, una tasca que permet que la humanitat avanci en el progrés ben entès, per una manera de viure més humana i més digne.

5. La U.E. , un territori on les desigualtats s’incrementen, és una de les difusores, impulsores i “sponsors” de les polítiques neoliberals. I cal que passi a ser de nou impulsora i garant de drets de ciutadania i conquestes obreres aconseguides. (En el millor sentit de la paraula, hem de plantejar-nos el retorn a l’EUROPA partisana de la democràcia, de tornar el poder i la paraula a la ciutadania).

6.- La salut no és una mercaderia. Cal denunciar els negocis escabrosos i gairebé delictius que es fan per intentar convertir-la en un bé de consum en lloc del dret que és i ha de seguir sent. (A Europa, el dret a la salut, com l’Estat del Benestar que es va aconseguir, és un dret aconseguir en lluites doloroses, no és cap regal d’un capitalisme magnànim).

Si acceptem considerar i acceptar com a material de treball en aquesta Jornada els punts anteriors, i desprès de la seva anàlisi, segurament s’obriran noves tasques concretes a discutir, de divers nivell, però totes elles importants: regulacions, nacionalitzacions (si cal), impuls dels genèrics, assegurar la cobertura de tota la població europea en temes de salut, visibilitzar pels drets i la equitat malalties que es volen amagades, assegurar les mateixes prestacions i drets a les persones immigrades… Potser, també, propostes de directives. Però, el que espero que es vegi amb tota claredat és la necessitat del CANVI DE POLITICA ECONÒMICA en temes sanitaris i de salut, perquè els treballadors i treballadores d’Europa no en surtin més perdedors d’aquesta crisi, i en un terreny tan especialment sensible.

Si les hipòtesis són mínimament ajustades a la realitat, quines serien les tasques que podem fer des de la ciutadania? D’entrada, potser no ens cal inventar res de nou, sols recordar com érem, com i per què lluitàvem en altres moments que les classes populars, la ciutadania europea, tenia la iniciativa. Una societat civil que des de finals de la IIGM fins gairebé el començament dels 80 va aconseguir uns nivells d’igualtat i de benestar inèdits en el procés civilitzador.

Com sabem, Estats Units i Europa no surten de la II GM en igualtat de condicions. Els EUA juguen en solitari el paper de vencedors ignorant la contribució a la victòria aliada de la Unió Soviètica i combatent una alternativa de model econòmic que en acabar la II GM s’estén i guanya adeptes a Europa. Els països europeus tenen el veïnatge immediat d’una possible alternativa, i el capital europeu no pot optar -amb governs de coalició i en molts països amb alts percentatges de vot als Partits Comunistes- per polítiques centrades únicament en els seus interessos, com sí que es poden permetre als Estats Units. Així, fins als anys 70, en la majoria de països d’Europa i fruit de la correlació de forces (sindicats forts, moviment obrer organitzat) s’opta per polítiques de plena ocupació i serveis públics universals, entre ells els sanitaris, de manera destacada, mentre que els Estats Units no avancen més enllà de les conquestes de Seguretat Social de l’any 35 i que formen part del New Deal de Roosevelt. Sols cal veure com Obama s’estavella una vegada rere l’altra per aconseguir un Pla de Salut que va formar part del programa electoral que el va portar a la victòria, però que s’està fent estelles. En el terreny econòmic i financer, els USA són encara l’imperi que és a la vegada el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, però que deuen el seu paper hegemònic a l’explotació de la seva classe obrera i la de la resta de països amb els que mantenen relacions comercials, o de simple dominació i a ser el cau de rapinya del gran capital financer internacional.

Una mica abans d’Obama, però, en els anys 80, la globalització ja va començar a aproximar models amb els governs de R. Reagan i M. Thatcher, la reconversió industrial, els primers atacs importants a Europa contra els sindicats i les conquestes obreres, i finalment, l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven “socialisme real”.

1989 no és només l’any de la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava. Com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre les dones, perquè a les polítiques neoliberals s’intensifica el biaix de classe i de gènere. Però crec que podem afirmar, ara també, que el mur va caure sobre el dret a la salut i sobre la majoria dels determinants de salut a Europa. El baptisme oficial de la nova situació es celebra amb el Consens de Washington (1990) amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Republicà, i l’aplaudiment dels principals dirigents polítics i econòmics de tot el món. El Consens de Washington marca les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització, i perquè prosperin les polítiques de desregulació, privatitzadores, de reducció de la despesa pública … És a dir, el somni neoliberal de les polítiques necessàries per assegurar el creixement sense traves del capitalisme … la qual cosa implicarà al seu torn el retorn dels seus inevitables crisi, quan en el període 45-73 semblaven haver desaparegut, i marcarà també l’enfocament ultraliberal en la construcció de la Unió Europea.

Podríem donar una data simbòlica al triomf del neoliberalisme amb la l’abolició de la Glass-Steagal Act (Llei de Regulació de la Banca de Roosvelt) feta per Clinton el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que, al marge de la revolució tecnològica i els enormes increments de productivitat, no pot rendir els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que, com més avança, més noves vies d’expansió necessita, Les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial fins al punt que és difícil saber on comença un i acaba l’altre. (Bona part de les penúries i dificultats que travessa actualment la població grega i que ens ha explicat aquest matí en la seva intervenció el company Dimitri Adamopoylos té la seva explicació a la seu de Goldman Sachs) I d’aquesta mena de construcció impossible de tan difícil delimitació no escapa en absolut el sector de la salut. Com crec que diria el professor Joan Benach, que m’ha precedit en l’ús de la paraula, tots els determinants de salut empitjoren.

L’ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 i la difonen les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM), que promouen la privatització o reducció dels sectors que representen conquestes obreres o de ciutadania , posant com a condició per a ajudes econòmiques o fins i tot la pròpia qualitat de membre, la reducció de la despesa pública, el “aprimament” de l’Estat (en especial, les polítiques de benestar i “amigues de les dones”) i obrir així noves vies de creixement al benefici privat a partir de la privatització o “colonització” dels serveis més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i al sistema públic de pensions (i on encara no s’aconsegueix, es van renovant de manera periòdica les amenaces de fallida del sistema públic, a partir d’estudis finançats pels més interessats (les patronals sanitàries i els grans bancs i caixes).

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’Acord General de Comerç i Serveis de l’OMC va imposar importants limitacions als Estats en polítiques ecològiques, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar els Estats membre a menors regulacions i derogar normes que limiten la llicència d’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats Si un Estat no compleix, l’OMC pot expulsar l’estat rebel condemnant a l’aïllament econòmic. Aquesta limitació a la sobirania política dels Estats representa grans beneficis per a les empreses privades. A més, com denuncien diversos autors, la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries, perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en què es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets.

En aquests 20 últims anys d’hegemonia neoliberal –i en especial els darrers 10 anys des dels Acords de la Conferència Ministerial de la OMC a Seattle— des de les institucions econòmiques internacionals es recomanen diferents estratègies per rendibilitzar els centres sanitaris amb vista a la seva posterior privatització consistents en:

1) Debilitar i fragmentar el sector públic.

2) Escapar del rendiment democràtic de comptes, introducció de procediments gens transparents i donar cada vegada més pes a empreses privades.

3) Privar a una part important de la població dels drets laborals i de ciutadania aconseguits (joves i precarietat laboral, malalties emergents, amenaça de noves inclusions de patologies mentals…)

En aquest sentit, el sector de la salut sols seria un exemple més a tenir en compte, perquè és tota la societat la que pateix una dolorosa revinclada en la manera de viure, la cultura, i unes jerarquies assumides i compartides que són menys desiguals que les que vindran, i s’empobreixen uns valors de convivència per uns altres que sols funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir treball gratuït o a molt bon preu, en especial de joves i de dones).

I aquesta és, en síntesi, la política que la Unió Europea en formació fa seva. Una política pensada i estructurada des d’uns Estats Units que mai varen conèixer la salut com un dret: l’atenció sanitària de qualitat ha estat considerada una mercaderia, i l’atenció sanitària pagada sense assegurances, sense pagament o copagament, una caritat.

Si miréssim sense sectarismes ni nostàlgia el passat del que venim, de les esplèndides lluites ciutadanes europees d’abans del Tractat de Maastricht i de les estúpides normes del Pacte d’Estabilitat i Creixement Europeu –és a dir, abans de la traducció a la política europea del Consens de Washington convertit en la política de Brussel•les, fins i tot sota l’amenaça de coaccions i sancions– trobaríem les claus del que està passant ara també. Sols que ara ens enfrontem a més –i també en el camp de la salut– amb trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per mercenaris que boicotegen diàriament i sistemàticament els valors de lo públic, de lo col•lectiu.

Com podem, des de la ciutadania, donar la volta a la situació i reivindicar la salut pública i l’autonomia de les persones, i la satisfacció de les seves necessitats bàsiques com la manera natural i humana de viure?

Cal fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” de lo públic i transcendint l’horitzó temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes, però que es volen interessadament separades.

Dempeus per la salut pública, entén la salut en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones , amb la terra i tot l’entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:

1. – La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salut. En forma argumentada des del rigor científic i d’interès col•lectiu, la bondat social, la justícia política i l’oportunitat del moment, defensant la universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.

2. – Participació social, “empoderament” i co-decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions que lluiten per una vida millor i els grups d’ajuda. La salut, naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.

3. – Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents, moltes d’elles relacionades amb la violentació química de la natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també noves formes de malalties.

El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens envolta, i la bona gestió –el bon govern– del que és de tots, per part de tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és l’autèntica ecologia que Europa necessita. No hi pot haver una gestió ecològica i sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de tots.

Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns, amb totes les ONG, organitzacions d’ajuda mútua i associacions cíviques que es reclamen d’una altra cultura social, d’una altre manera d’entendre la vida.

El sistema s’ha especialitzat en frustrar la construcció de maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants, i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan cruels com ben escollides com les que ens va explicar un magnífic economista que va ser formar part també de les Brigades Internacionals de defensa de la República Espanyola. Em refereixo, naturalment, a Albert Hirschman i els advertiments que ens va fer, fa uns quants anys en contra dels arguments més utilitzats pels portaveus del capitalisme per desmerèixer les nostres raons:

La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa evidencia, per a fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s’ho val.
L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: intenten convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen– que és pitjor el remei que la malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del dèficit públic, per exemple).
El risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els mals que ens podrien caure a sobre si acabés per triomfar el que reivindiquem, és a dir, que lo públic s’imposi sobre lo privat. (Manca d’eficiència, caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)

Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desemmascarar tots les maneres noves que s’inventen per a “empassar-se” uns quans poderosos el que és de tots. Cal fer pedagogia de que es pot, i acollir sense sectarismes a totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el dels seus fills.

A manera de conclusió: unes alternatives des de la ciutadania …

Segurament podríem treure moltes conclusions, però en un esforç de concreció, destaquem:

1) A nivell global, cal reconèixer el dret a la salut com a dret humà bàsic, i que cal que el Parlament i les institucions europees així ho reconeguin. La salut és un dret i no una mercaderia i, s’ha d’exigir des de totes les instàncies europees on tinguem accés la universalització del dret a l’atenció primària, a l’atenció sanitària, i l’eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, re-pagaments, etc.)

2) Encara queda molt per fer en el desenvolupament dels serveis públics de salut que assegurin atenció sanitària de qualitat i amb tracte digne a tota la població, amb una nítida separació del servei públic i la sanitat privada que asseguri amb la participació i control de l’Administració i de la ciutadania, que els impostos financen la sanitat de tots i no es desvien cap a l’enriquiment privat d’una minoria.

3) A tota Europa s’ hauria de potenciar a l’alça (i no a la baixa, com succeeix en algunes comunitats) l’anivellament de l’atenció, formació, recerca i tracte digne en salut, amb especial atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada comunitat i sense biaix de classe, edat, ètnia o gènere.

4) Des de la participació compromesa, haurien d’introduir-se i aplicar mecanismes de control i rendiment de comptes realment democràtics.

5) I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades per les retallades i precarització dels serveis de salut juntament amb el dels treballadors i treballadores en el seu conjunt i en totes les facetes de la seva vida,  i els col • lectius d’ajuda mútua.

El repte plantejat és el de crear una societat en la que augmenti la capacitat d’autonomia i decisió de les dones i les persones que pertanyen als col • lectius més febles, i construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un control més efectiu sobre les mateixes.

Amigues i amics, companyes i companys, si hi ha una lliçó a aprendre a Europa en aquests moments és que a Europa, també, som el que lluitem si ens ho creiem, i si lluitem dempeus.

dempeus5.jpg

També a Dempeus per la Salut Pública

 
Deixa un comentari

Publicat per a 2 Març 2010 in Europa, Salut

 

Etiquetes: , , ,

Declaració de Barcelona-Salut

Amb el compromís i la complicitat de Marisa Matias del Bloco de Esquerda (Portugal) Eurodiputada GUE/EVN i responsable de salut del grup i de Willi Meyer, l’eurodiputat d’Izquierda Unida, el document que es transcriu al final com a cloenda de la Jornada sobre Salut i Determinants Socials a Europa, seguirà fent camí per defensar, també al Parlament Europeu, el Dret a la Salut.

Impossible poder transmetre tota la riquesa de les aportacions de les persones que varen intervenir. Sí voldria destacar, d’entre totes, la de Dimitri Adamopoylos Responsable del Departament de Salut de Synaspismos, que va fer un relat impressionant de la situació que les classes populars viuen actualment a Grècia, i la de Joan Benach, que va fer –de la defensa de la salut– pedagogia política de rigor i la millor qualitat. Per motius diferents,  un agraïment molt i molt especial a tots dos.

Tampoc puc mencionar –malgrat el seu interès– totes les aportacions, salutacions, etc. Potser desitjar que el treball presentat per Carme Borrell, especialista en Salut pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre diferències en salut a diverses ciutats europees, doni ben aviat fruits pel seu enfoc tan prometedor. Seran ben útils els seus resultats per intervenir en polítiques de salut a Europa, i agraïr a Adolfo Barrena, Imma Cortés, Kathrin Senge-Schaefer, Fabien Cohen, Fina Santiago, Carmen Vicioso, Laura González, Mercè Civit i Inés Sabanés les seves aportacions, totes elles importants.

Gaspar Llamazares i Jordi Miralles varen coincidir en rebutjar qualsevol plantejament de copagament sanitari, tant a Catalunya com a la UE, i en demanar que s’estudïi l´impacte sobre la salut de qualsevol mesura laboral, sanitària, de serveis, mediambiental, perquè ambdos es pronuncien per una societat i una Europa saludables.

Crec que la Jornada va ser un gran éxit col.lectiu, de totes les persones, presents i absents, que es pronuncien clarament per la salut pública, i sí voldria agraïr en especial el treball de tres membres fonamentals de Dempeus per la Salut Pública per tot l’esforç, treball i saviesa que varen comprometre en l’exit de la Jornada: la Vanessa Puig Barrachina, en Lluis Camprubí i de manera especial, el metge i amic Antoni Barbarà. Sense la seva tenacitat, convicció de la importància de la salut per a les esquerres, i els seus amplis coneixements socials i polítics, aquesta Jornada no hauria estat possible.

I aquest és el texte de la Declaració:

BCN. SALUT !!

(BCN.Health !!–BCN.Salud !!–BCN.Santé!!)

A Barcelona i convocats per la Fundació l’Alternativa, Esquerra Unida i Alternativa, el Partit de l’Esquerra Europea i la col.laboració de DEMPEUS per la Salut Pública, ens hem reunit per tal de tractar al llarg d’una jornada de treball el tema de “SALUT I DETERMINANTS SOCIALS A EUROPA”. I fer-ho de forma col•lectiva, sumadora i atenent les diverses experiències aportades. Amb la voluntat d’homogeneïtzar el llenguatge i d’arribar a unes propostes comunes i pensades per i des de l’Europa real i social de la que nosaltres en fem part.

El present text és producte, en forma breu i concisa, de l’elaboració del treball científic annexat que ens permet donar a l’esperança d’una Europa millor en salut, fonamentació científica. Aquest porta el títol ‘La Salut Pública i l’equitat en salut a Europa’ i és la base rigorosa i en profunditat que fonamenta les reivindicacions polítiques que en aquesta declaració s’expressen.

Les conclusions del debat són les bases argumentals per a la present DECLARACIÓ:

a) Hem pogut avaluar, amb una gran coincidència d’aportacions dels diferents territoris geogràfics, culturals i històrics europeus, la present situació de degradació pel que fa al dret a la salut, de pèrdues de seva qualitat i accessibilitat i l’increment de les desigualtats. També constatem l’atac que suposa la mercantilització flagrant del sector, de l’increment quantitatiu i qualitatiu (amb diverses concrecions formals) de les privatitzacions dels serveis de salut, i de la presència cada cop més agressiva dels interessos corporatius i de lucre amb la conseqüent pèrdua de qualitat pel que fa als serveis públics.

b) Nosaltres ens posicionem i així ho manifestem, en l’acord i el seguiment de la legislació i les normatives internacionals i europees que promouen el caràcter públic, universal i de qualitat de la promoció, la protecció i les atencions a la salut i a tots els seus determinants: Carta de Drets Humans de Nacions Unides, Declaració d’Alma-Ata, Carta d’Ottawa, la Carta Social europea… o les darreres recomanacions de la pròpia OMS denunciant aquesta mercantilització, o la mateixa Carta de Barcelona sobre ‘Precarietat i Salut’ que vam confeccionar i editar en aquesta ciutat el juny de 2007.

c) La salut ve determinada per tots els elements de caràcter social, econòmic i polític. L’enfocament en salut ha de ser intersectorial i interdisciplinar seguint el consell de la Comissió de Determinants Socials en Salut de la OMS.

Dit això com a marc i posició col•lectiva, reivindiquem la justícia, necessitat i viabilitat dels següents punts:

1.- La Salut tal com la defineix l’OMS, és un DRET i no una mercaderia. Quan es confronten interessos o interpretacions del binomi “salut dret-salut mercat” la primacia de l’exercici del dret ha de prevaldre legítimament i en tots els casos.

2.- Estem doncs, tractant la salut com un dret, un valor, un objectiu social primordial i exigible que aporti la major protecció, promoció, garantia i cura per a totes les persones. Aquesta és una obligació inexcusable dels governs. I això és particularment cert i vàlid per Europa i, en definitiva, per la UE que volem construir.

3.- Hem constatat una manca objectiva de sistemes d’informació i avaluació en matèria de salut i dels seus determinants a nivell del territori europeu. Avui no disposem d’una veritable eina de treball imprescindible per a una diagnosis contrastada i una posterior acció a escala UE. Màxim si considerem la complexitat afegida per la seva heterogeneïtat nacional. Fora una necessitat bàsica dotar-nos d’un sistema /observatori europeu amb garantia i rigor, fiable, que monitoritzi la salut, el conjunt dels seus determinants socials i les desigualtats en salut, capaç de mesurar allò que realment il•lustra, i de facilitar un alt nivell d’informació sobre paràmetres rellevants, amb control públic i democràtic. Des d’una instància instrumental d’aquest tipus SÍ es podrà estudiar i avaluar l’ evident “Impacte en Salut” de totes les accions i de les polítiques desenvolupades en l’àmbit europeu, impacte que s’hauria d’annexar en totes les propostes, directives i regulacions europees, siguin de l’àmbit que siguin.

4.-Reivindiquem la garantia a la protecció de la salut i l’accés universal als serveis sanitaris a tots i cadascun dels territoris de la UE. per tal de realitzar l’atenció i assistència digna a tota persona que la necessiti. Aquesta prestació ha de venir avalada i protagonitzada pel sistema nacional i públic de salut en cada país –l’única forma que ho garanteix- , i ha de ser integral, i de qualitat.

Especial atenció mereixen actualment les patologies emergents, així com les malalties infreqüents o d’insuficient coneixement i tractament. En aquests casos caldrà abordar-les amb més mitjans públics, inclosa l’assistència, la formació, la informació i la recerca, sostingudes i garantides des de les Administracions públiques.

5.- El finançament s’ha de generar necessàriament des de les diverses fonts del sistema fiscal de cada país, i de la UE. Neguem que el sector públic de salut no és sostenible. Com a dret de ciutadania ha de rebre, també, finançament de manera especial de la tributació de les rendes del capital financer insuficientment gravat i especialment protagonista i impulsor de la globalització neoliberal.

6.- Rebutgem frontalment totes les formes de mercantilització de l’atenció sanitària sota els paranys de copagaments i complementarietats, que no són altra cosa que repagaments.

7.- Dins la concepció més ampla i valuosa de la salut,aquella que la defineix com un estat complet de benestar i harmonia amb la persona i el seu entorn social i mediambiental, ens pronunciem per les intervencions necessàries i pertinents en tots i cadascun dels seus determinants, sense oblidar aquells socials i que són a la fi la causa i efecte de l’estat de salut d’una societat. El treball, el gènere, l’origen, el medi ambient, la discapacitat, la cultura, la protecció social, el nivell socio-econòmic, l’urbanisme, l’habitatge i els serveis socials, son els veritables definidors de la salut pública i això suposa la necessitat ineludible de tractar tot el tema des de la transversalitat, la intersectorialitat i la major amplitud participativa i disciplinària. En aquest sentit es manifesta la OMS quan demana i proposa l’objectiu en una generació de “liquidar les desigualtats en salut” arreu, també a Europa. Considerem les inequitats en salut com un indicador clau de desigualtat social, una xacra que cal i que podem superar.

8.- Per desenvolupar aquests objectius és imprescindible la participació social. Ens referim a una forma nova i activa de participar, des de l’empoderament, la coresponsabilització, el respecte democràtic a les diferències, amb el compromís de transparència, de seguiment i suma de la ciutadania. Els i les ciutadans/es actuant en salut i els seus determinants son l’agent imprescindible, són l’agent socio-sanitari i de salut fonamental, però encara més són l’agent d’ identitat en la construcció dinàmica de l’Europa social que nosaltres volem i estem construint.

9.- La salut no té fronteres, com no les tenen tampoc les malalties i les agressions ecològiques econòmiques de les polítiques neoliberals. És tot el planeta globalment el que se’n sortirà o sucumbirà en l’empresa. Igualment en salut nosaltres reclamem anàlisis i pràctiques que assumeixin les situacions a escala internacional i ho facin amb prioritats de justícia, equitat i solidaritat entre territoris, però també de pobles i a la fi de persones.

Per tot això PROPOSEM traslladar i usar com eina, com instrument concret, aquest text declaratiu:

A) A escala europea, possibilitant la tramitació i la gestió escaient a les instàncies pertinents, i en particular al Parlament Europeu on disposem del suport manifestat pels eurodiputats presents del GUE/EVN que la podrà utilitzar per a la interpel·lació a la resta de Grups de la Cambra per a un anivellament a l’alça de les conquestes assolides en tots i cadascun dels territoris europeus.

B) Difusió a tots els nivells d’ estaments, institucions i organitzacions competents en matèria de salut. Ja siguin professionals, acadèmiques, o Governs locals, regionals, estatals i europeus.

C) Estendre aquesta Declaració (BCN-Salut) a tota la base social. Fer-ne difusió, en les diverses llengües de la UE a tota la ciutadania per al seu coneixement, pronunciament i suport si ho consideren. Recuperant una forma activa de fer societat “Dempeus” des de l’empoderament autònom i l’exigència democràtica, explorant la perspectiva de mobilitzacions a tots els nivells possibles, estudiant la viabilitat de promoció d’Iniciatives Legislatives també des de la població, reprenent aquelles pràctiques d’implicació de l’“Europa partisana”, tancant files en la defensa del caràcter públic de la salut i protegint-la de les noves onades parasitàries, privatitzadores i mercantilistes de l’actual Europa neoliberal i capitalista.

Podem, és clar que podem, i és, a més, el nostre deure.

Barcelona, a 27 de febrer de 2010.

 
3 comentaris

Publicat per a 28 febrer 2010 in Ciutadania/Política, Europa, Salut

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: