RSS

Arxiu d'etiquetes: pensions

Jornada de Reflexió XSUC i Socialisme 21

En el marc de la Conferència de Confluència entre la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya i Socialisme 21, avui, 12 d’octubre es celebra una jornada de reflexió amb el seguent programa al centre cívic La Sedeta de Barcelona (Sicília, 321 Metro Joanic)

a ) 10 h. La Unió Europea com a problema : els efectes de l’euro i les seves alternatives. Pedro Montes, Giaime Pala, Salvador Jove

b ) 12 h . Sobirania Nacional i Procés Constituent. Diosdado Toledano, Jaume Botey, Armando Steinko

c ) 16 h . Quin futur per al Sistema de Pensions, L’Educació i la Salut. Hector Illueca, Àngels Martinez Castells, Rosa Cañadell, Vidal Aragones

d) 18 h . Alternativa Socialista i subjecte del canvi. Ramon Franquesa, Joan Tafalla, Manolo Monereo

El diumenge 13 al matí, a partir de les 10 hores, tindrà lloc la Conferència d’Unificació , on s’exposarà i debatrà el document polític “Sumant per transformar”.

image

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Octubre 2013 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Albert Batiste i 25 economistes i juristes contra la reforma pensions

Informe de 25 economistes i juristes contra la reforma de les pensions del PP

generacion perdida

Albert Batiste Triadó – ATTAC Acordem

La darrera ofensiva del capital financer i els polítics al seu servei contra les classes populars, és apropiar-se de la part del sal.lari que els treballadors destinem a tenir una pensió quan ens jubilem. El que fins ara es fa primordialment a través de les aportacions al sistema públic de la seguretat social, volen que, com als Estats Units, es faci a través de fons de pensions de les asseguradores privades.

Després de que el govern de Zapatero ja hagués començat aplicat aquestes polítiques elevant als 67 anys l’edat mínima de jubilació, ara el govern de Rajoy vol reblar el clau impulsant una reforma de les pensions que, entre altres mesures, pretén modificar el criteri actual d’actualització d’acord amb l’increment del cost de la vida (expressat en l’IPC), per un altre d’increment en funció de l’increment dels ingressos de la seguretat social, amb un mínim del 0,25 %. Aquest criteri, aplicat a l’any 2014 (en que serà d’aplicació el mínim i l’increment de l’IPC es preveu del 2 %), significarà una baixada del poder adquisitiu dels pensionistes del 1,75.

Això, de més a més de ser l’incompliment més clamorós del programa electoral de Rajoy (que va jurar que no tocaria les pensions), significarà cas de ser aprovat la modificació sense consens d’un acord bàsic de la transició (el Pacte de Toledo acordat l’any 1995 per consens entre tots els partits espanyols). De fet, respon a un nou diktat de la troika (Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i Comissió Europea) que governa de fet Europa i representa els interessos del capital financer internacional, a la que Rajoy obeeix al peu de la lletra.

Aquests atacs als pensionistes es justifiquen en base a un informe que va encarregar el govern a un grup de “experts” vinculats a les asseguradores, amb l’argument principal de que cada cop vivim més anys i no hi haurà prous ingressos per a mantenir l’actual nivell de pensions.

Front a aquest informe, 25 prestigiosos economistes i juristes han redactat un contrainforme en el que argumenten que la sostenibilitat de les pensions no és un problema demogràfic ni econòmic si no polític, i aporten alternatives a la retallada que proposa el Partit Popular (enllaç a l’informe a 1).

En realitat, l’objectiu d’aquesta ofensiva no és altre que augmentar els beneficis de les asseguradores, ficant la por al cos de la gent per el seu futur com a jubilat i induint-los a que contractin plans de pensions. Estratègia que ja porten temps aplicant pel que fa a la sanitat pública i que ja els està donant resultat amb un notable increment de la subscripció d’assegurances sanitàries per part de les classes mitges que poden fer-ho.

De moment, tots els partits polítics menys el Partit Popular s’oposen a la reforma (veurem si persisteixen tots fins al final). Els moviments socials (que per experiència no es refien dels partits polítics) estan impulsant iniciatives contra aquest nou atac a les classes populars. L’ocupació de la seu de la Seguretat Social a Barcelona feta per la iniciativa ciutadana Iaioflautes el passat 30 de setembre (2), i la crida a l’acció feta per les associacions de veïns de Barcelona (3), són els primers passos de la lluita en defensa d’un servei públic fonamental i del benestar de les generacions actuals i futures.

(1) http://www.rebelion.org/noticia.php?id=174336

(2) http://www.iaioflautas.org/blog/2013/09/30/iaioflautas-en-defensa-de-las-pensiones-ocupamos-la-adminisitracion-de-la-ss-gritamos-sospensiones/

(3) http://www.favb.cat/node/751

 

Etiquetes: , , , ,

Resistències a la UPEC en salut, ensenyament i pensions.


La crònica recollida per la UPEC sobre la sessió d’ahir matí, recull que “Envers les polítiques d’austeritat i de retallades que s’estan duent a terme tant a nivell nacional com internacional, la UPEC ha demostrat que hi ha vies alternatives per combatre la crisi que no perjudiquen l’Estat del Benestar. Així, a la conferència titulada “Els serveis públics en perill” l’exconsellera de Salut Marina Geli, la periodista Milagros Pérez i la presidenta de Dempeus per la Salut Pública, Àngels Martínez Castells, han reivindicat la necessitat d’uns serveis socials universals per aconseguir una societat més justa i igualitària”.

Des de l’UPEC segueixen dient que “L’exconsellera ha sentenciat que “quan algú diu que es poden retallar mil milions d’euros sense que passi res és que viu a un altre món” i ha afegit que a Catalunya “el sistema sanitari privat és pitjor que el públic”. A més, Geli ha reconegut que les esquerres “han perdut la batalla ideològica” i ha lamentat que la política “ha perdut pes enfront l’economia i la comunicació”. La metgessa ha assegurat que “la gent creu que la seguretat i les finances són cosa de dretes” i ha volgut matisar que “l’equitat està molt més garantida a la sanitat que a l’educació”. En la mateixa línia s’ha expressat Milagros Pérez que ha fet autocrítica i ha apuntat que no han sabut defensar amb “la contundència que calia la necessitat d’aquests serveis”. La periodista ha interpel•lat a “aquells que diuen que retallar és la solució” i ha assegurat que s’equivoquen, perquè així “l’economia s’empobreix”. Un exemple d’això, segons l’experta, “és que els països que estan suportant la crisi és perquè tenen una àmplia ocupació pública”. D’altra banda, Àngels Martínez s’ha mostrat en sintonia amb certes reivindicacions del moviment indignat ja que ha afirmat que “l’Estat Espanyol, li diuen democràcia i no ho és”. Ha denunciat, també, que “no es vol que es critiqui el president del Banc Santander, Emilio Botín, perquè és l’únic que dóna beques” i ha reivindicat que no se l’ha d’alabar perquè “si ho fa és perquè li surt molt econòmic”.”

Per la meva part, voldria afegir que, en el meu cas. mai havia cregut en la validesa de “terceres vies” i que, per honestedat intel.lectual, havia d’advertir que el meu pensament no procedia de la socialdemocràcia, sinò del marxisme (encara que, irònicament, semblava molt evident que avui erem els marxistes els darrers keynesians conseqüents)…. Vaig recordar el contrast entre les promeses electorals en educació o sanitat del programa de CiU i la realitat de les polítiques de retallades que es proten a terme,  tal com s’analitzen els companys i companyes de l’assemblea de sanitat de l’acampadabcn, que de nou posa en qüestió les mancances que existeixen en els processos de la democràcia representativa. No sols no es mantenen les promeses electorals, sinò que es fan polítiques contràries als drets de ciutadania… i fins i tot els drets humans.

També vaig recollir i denunciar el poder dels laboratoris i  l’ofensiva contra les pensions. A manera d’exemples, ho podeu veure sobre França i Equador en el post en castellà  “Avaricia sin límites en pensiones y salud”  . I em varen semblar adients algunes de les afirmacions més de fons del col.lectiu Inflexió sobre l’origen i desenvolupament del capitalisme. Finalment, vaig acabar recomanant les conclusions de la Jornada celebrada per l’Esquerra Europea sobre Serveis Públics (en castellà)  i que podeu llegir a  o el Manifest encara en construcció de Dempeus per la Salut Pública, per “Una Nova Cultura de la Salut”.

En qualsevol cas, agraïr sincerament a l’UPEC la invitació feta a Dempeus per la Salut Pública, felicitar-la per les Jornades i desitjar que en properes edicions siguin també de tanta oportunitat i interès.

 

Etiquetes: , , , , ,

Sarkozy no dóna la talla, França, SI

portada-liberation.jpg

Diu Libération en portada que el 79% de la ciutadania francesa creu que Sarkozy hauria de reprendre el diàleg amb els Sindicats, i a l’editorial llegim que “les il.lusions del govern s’han perdut. Les manifestacions havien d’enfonsar-se… i continuen. La opinió pública havia de cansar-se: i es manté. Els estudiants hacien de tornar a les aules, i estan al carrer. El que es volia des del govern –un braç de ferro que permetès l’acceptació més o menys tàcita de la reforma– ha estat refusat per tot un pais temptat per la revolta. N’hi ha prou amb escoltar el carrer (…)”

manif1610-5_8931.jpgAhir, França ens va tornar a donar una lliçó que mereix alguna resposta (com a mínim, de simpatia) per part d’UGT i CC.OO i totes les persones que varem donar suport a la Vaga General del 29-S. No podem deixar sense resposta als professionals de la reacció; als que, fent de Casandra sense fonament –ideòlegs neo.con del desastre social– pronosticaven que a França els sindicats es dividirien… quan segueixen junts, i més decidits que mai.

Ara ja a ningú se li escapa que les “provocacions” i “aldarulls” al carrer que omplen les notícies, són una acció desesperada, o en altres casos una provocació dels que que no poden acceptar que de nou, França, torni a exercir els seus drets en actiu i en positiu, i es defensi de forma rotunda quan el President o el Parlament els volen imposar unes lleis que van en contra dels interessos i voluntat de una majoria que creix i es manté ferma.

Cada dia que passa queda més clar que és el moment d’escoltar el que es crida en els carrers, el que es discuteix a les assemblees per tot França.

Obrir-se al diàleg no es cap derrota, negociar no és rendir-se, cedir no és cap humiliació. Però, ho pot entendre així, Sarkozy?

Veure també: La Ratera.

 
2 comentaris

Publicat per a 20 Octubre 2010 in Europa, Igualtat

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Júlia López, la Reforma Laboral i el 29-S

julialopez.jpg

En una altra bona edició de Cara a Cara, l’espai d’entrevistes de TV3 que dirigeix Montse Jené, Rafael Ortiz, advocat del bufet Garrigues i Júlia Gómez, professora de Dret Laboral de la UPF, discuteixen la Vaga General del 29-S des de posicions diferenciades, posen de relleu les mancances de la llei aprovada, la seva difícil interpretació jurídica que pot provocar seriosos conflictes en els Tribunals. Diu Júlia López, al respecte: “Lo que se propone en el Preámbulo de la Ley no tiene nada que ver con el contenido de la misma…” defensant l’exercici del dret de la vaga afirmant que “la criminalización que se hace del derecho de huelga es patológico”. Al final, els dos convidats al programa acaben parlant dels futurs passos del Govern Zapatero, i la viabilitat del sistema de pensions.

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

I per una valoració política en una altra dimensió, molt més política, de classe i de dignitat del 29-S, aneu a Toni Barbarà: Panorama tras la Huelga general. Un diagnóstico.

 
1 comentari

Publicat per a 4 Octubre 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

La ofensiva de los depredadores, o Ecofin… ¿por qué no te callas?

tiburon-blanco.bmp

La ofensiva de los escualos depredadores es insaciable… y no cesa. Aprobado el Tratado de Lisboa ya se pueden acabar de quitar la careta, abrir la boca  y demostrar al servicio de quién están las instituciones europeas. Ayer mismo, el Ecofin “invitó” de nuevo a la “grande bouffe”:  España debe reformar los sistemas de pensiones y salud “para disminuir el déficit anual un 1,5 puntos porcentuales del PIB,  adoptando las reformas destinadas a mejorar la calidad de las finanzas públicas mediante la eficiencia y la efectividad del gasto público”. Con la depredación de lo público, quieren obligar a cumplir el pacto de estabilidad en 2013 (que establece un máximo de déficit del 3%)… un pacto estúpido, formado por reglas estúpidas, que saltó por los aires con la crisis económica para ayudar masivamente a los bancos y a las grandes compañías financieras de la Unión Europea de la zona euro. Y conste que sobre la estupidez de las cláusulas del Pacto de Estabilizadad  también ha hablado Joseph Stiglitz, Premio Nobel de Economía en el 2001.  ¡Pero cuando comen los tiburones no importa que el Pacto y sus estúpidas normas salten por los aires!

En realidad, de lo que trata la propuesta del Ecofin es de privatizar, de abrir bandas de expansión a un capitalismo financiero que debería estar en el banquillo por la crisis económica y financiera y todas las atrocidades cometidas en los últimos 20 años. Lo que recomienda el Ecofin es que bolsillos privados se queden con las pensiones públicas y el sector público de la sanidad… y para ello resucita todas las excusas pseudo-tecnocráticas y todos los absurdos mandamientos de un neoliberalismo que si no se ha hundido ya es porque se ha tenido que tragar sus propias recomendaciones y dejar que le apliquen los remedios de los que abomina.  

La ministra de Economía y Hacienda, Elena Salgado, ha tenido una reacción de manual. Por una parte, ha declarado que  “nuestro crecimiento potencial es mayor que el que estima la Comisión pero, en todo caso, haremos este esfuerzo. Este año 2010, ya está contemplado un esfuerzo fiscal correspondiente a 1,3 puntos del PIB. Y si tenemos que hacer un esfuerzo del 1,5, lo haremos”. Y, por otro lado, ha pedido “muchísima prudencia” a la hora de plantear un sistema de copago en el Sistema Nacional de Salud (SNS) que, en cualquier caso, debe ser reclamado por las comunidades autónomas ya que son ellas quienes tienen competencia en la materia. En cualquier caso, ha advertido (en simpatía con las declaraciones que hizo ayer Trinidad Jiménez en el ClubSiglo XXI)  que la universalidad de la Sanidad en España es “un elemento clave que no se debería perder“. Y recordó, además, que “cuando era responsable de Sanidad ya se planteó el tema, con un euro por visita”, recordó la actual titular de Economía, quien destacó que en aquel momento se argumentó que se trata de una medida que “disuade a quien no tiene dinero”.

nido-urracas.jpg

Al pasar en parte la “patata caliente” a las autonomías, el jefe de Servicio de Medicina Interna del Hospital Vall d´Hebron de Barcelona y presidente de la Comisión de Expertos del Govern de Catalunya que se reúne para la racionalización y financiación del gasto sanitario, Miquel Vilardell, no se ha resistido a la oportunidad de pasar a primer plano y “ha apostado por revisar la cartera de servicios sanitarios en aras de una mayor eficiencia.” Lo mismo, lo mismo que Boi Ruiz... ambos alineados contra los derechos a la salud pública!

Ahora veo que el título se queda incluso corto: ¡Hay tanta gente en este país que debería cerrar la boca para que hablara la ciudadanía, empoderada y en pie,  en defensa de sus pensiones, de la salud pública, de sus derechos tan duramente conseguidos!

Noticias vistas en PublicoEuropapress y Redacción Médica

 
 

Etiquetes: , , , , ,

Treballadors pobres als Estats Units

day-working-poor.jpg

El passat mes d’octubre el CENTER FOR ECONOMIC AND POLICY RESEARCH dels Estats Units va donar a conèixer un estudi segons el qual el 75% dels treballadors i treballadores d’aquell país no tenien ni un salari digne ni beneficis socials suficients.

En concret, sols el  25,2% tenien un treball per al que cobraven un mínim de 16 dòlars l’hora, amb dret a assegurança mèdica i a pensió de jubilació. Aquest Informe, que porta per títol  “How Good is the Economy at Creating Good Jobs?” explica també que entre el  1979 i el 2004, i malgrat el gran creixement econòmic del període, el nombre de persones d’aquell país amb un lloc de treball digne no va canviar (es defineix “lloc de treball digne” el que representa una remuneració de com a mínim 16 dòlars l’hora o uns 32.000 dòlars a l’any, assegurança a càrrec de l’empresa i dret a pensió de jubilació). En els darrers 25 anys, la classe obrera dels Estats Units ha envellit, ha agafat més experiència i està millor preparada, però tot i així, el 75% dels treballadors i treballadores segueixen amb ocupacions que no impliquen el dret a l’atenció sanitària, ni subsidi de jubilació, ni contracte estable.

L’economia dels Estats Units, doncs,  no ha aconseguit convertir el creixement en millors llocs de treball, i des de 1979, i malgrat la renda per càpita s’ha incrementat en un 60%, el percentatge de persones que treballen en condicions dignes segueix sense passar del 25%. I si la classe obrera no ha tingut cap mena de millora, la proporció de llocs de treball dignes ha disminuït del  25 al 30 per cent, malgrat els increments de valor de les accions i el progrès tecnològic de tot el periode. De fet, aquest darrer factor hauria d’haver incrementat la facilitat per a la creació d’ocupació de qualitat.

El percentatge de la població dels USA que te feines de molt mala qualitat es calcula en un 26,6%, sense registrar per tant cap progrés destacable en relació al 1979, any pel que s’estima un percentatge del 27,9 per a treballs en les pitjors condicions (mal pagats i sense assegurança mèdica ni dret a subsidis).

“How Good is the Economy at Creating Good Jobs?” és el primer d’una sèrie que analitzarà la qualitat de les condicions de treball als Estats Units.

Per baixar l’informe:

http://www.cepr.net/publications/labor_markets_2005_10.pdf

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Novembre 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

 
A %d bloguers els agrada això: