RSS

Arxiu d'etiquetes: pobresa

Josep Fontana i el cinisme del FMI

CREIXEMENT i MÉS CREIXEMENT

Anem bé. El Fons Monetari Internacional ens felicita perquè hem assolit uns ritmes de creixement que poden superar el 3 per cent anual. Som un exemple per a Europa, i per a bona part del món.

Què estrany que al costat d’aquesta esplèndida notícia trobem al diari altres que no semblen lligar, com aquesta: “Mig milió de nens passaran gana a Espanya aquest estiu en quedar-se sense la beca de menjador”. Una notícia que prové de l’estudi d’una O.N.G., Educo, que la completa amb xifres que mostren que el nivell de la pobresa infantil a les comunitats de Castella-La Manxa, Extremadura, Andalusia, Canàries i Múrcia és superior al de Romania (o sigui, que són encara més pobres).

image
Foto: Creu Roja
Menjador infantil gestionat per la Creu Roja.

Com s’explica aquesta contradicció? La resposta la teniu en el mateix comunicat del FMI, que ens dóna consells per seguir prosperant pel mateix camí: abaratir i facilitar l’acomiadament dels treballadors i augmentar l’IVA i el copagament en sanitat i educació, per tal de disminuir la despesa en aquests dos rams.

O sigui, si em deixeu traduir això al llenguatge de les conseqüències que aquestes mesures poden tenir sobre els éssers humans: augmentar la precarietat dels treballadors, estenent les noves situacions dels contractes de poques hores –o de zero hores– que han aconseguit el prodigi de ser més rendibles que l’esclavitud, on el propietari tenia, al menys, l’obligació d’alimentar l’esclau que treballava per a ell. Reduir amb l’augment de l’IVA un consum que, com és ben sabut, ja fa uns anys que va a la baixa.

Però on el cinisme arriba al seu punt més alt és en la recomanació de disminuir la despesa pública en sanitat i educació, on l’afegit “sense que afecti a els capes més necessitades de la població” només es pot interpretar com un sarcasme.

És ben sabut que el copagament farmacèutic està reduint el consum de medicaments de la part de la població que en consumeix més, que són la gent gran. Augmentar el copagament, com proposa el FMI, no faria més que agreujar aquesta situació.

La proposta és tan descarada que em pregunto perquè, en comptes de recórrer a aquesta forma més o menys encoberta d’accelerar la mortalitat dels vells, no ens proposen directament una fórmula d’estalvi més eficient i racional, com seria la d’exterminar tots els majors de setanta-cinc anys. Es reduiria així la despesa en pensions, que quedaria limitada a deu anys per cap, i s’obtindria un estalvi considerable en despesa mèdica (només cal que us acosteu al consultori d’un hospital i comproveu l’edat mitja dels que esperen rebre atenció). Tenint en compte que el rendiment productiu dels majors de setanta-cinc anys es pot considerar menyspreable, el resultat seria un augment considerable del creixement.

De fet, si pareu atenció a la forma en què s’han aconseguit aquestes taxes de creixement què tant el FMI com el govern del PP estan celebrant, que ha estat a través de l’austeritat –és a dir, de la disminució dels impostos que paguen els més rics i dels salaris i els serveis que reben els més pobres– resulta prou clar que el camí que s’està seguint és aquest: creixement (d’alguna cosa i per a algú) a canvi de l’empobriment de la majoria. Ja em direu què poden esperar del futur aquests nens espanyols que viuen en nivells de pobresa que afectaran permanentment, com és ben sabut, les seves capacitats de desenvolupament intel·lectual (que és una altra raó que justifica la recomanació de rebaixar la despesa en educació).

El que podria resultar més sorprenent és que segueixi havent-hi gent –llevat del reduït nombre dels beneficiaris d’aquesta mena de creixement– que votin els polítics que es proposen de continuar imposant-nos l’austeritat. A mi no em sorprèn, perquè fa molt que vaig abandonar la il·lusió que els humans siguin éssers racionals.

Josep Fontana

Publicat a La Lamentable

 
1 comentari

Publicat per a 12 Juny 2015 in Drets Humans, Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Un fòrum imprescindible d’alternatives a l’atur, la pobresa i la desigualtat

image

Aquest és el programa definitiu del Fòrum d’alternatives a l’atur, la pobresa i la desigualtat que es celebra aquest cap de setmana, els dies 24, 25 i 26 a la facultat Pompeu i Fabra (campus Ciutadella). Són dues taules rodones el divendres 24 tarda, 35 tallers el dissabte 25 duran tot el día i l’assemblea de moviments socials i organitzacions el diumenge 26 al matí.

Programa
image

Dies: 24, 25 i 26 d’abril de 2015
Lloc: Universitat Pompeu Fabra (UPF). Campus Ciutadella.
C/ Ramón Trias Fargas 25-27 – Barcelona

Divendres 24

Anàlisi transversal dels temes del Fòrum des dels eixos o sectors: Salut-sanitat, educació, sindical-laboral, habitatge-urbanisme-barris, justícia-drets-indefensió, consum-subministraments, cultural, dona-igualtat, joventut, infància, tercera edat, immigraciò, serveis socials.

17.30h. “Dimensions de l’atur, la pobresa i les desigualtats”

Amb Mercè Darnell (Càrites), Guiomar Todó (Save the Children), Fina Rubio (Fundació SURT), Francesc Mateu (Intermon – Oxfam), Joan Benach (Investigador de salut pública) Lluís Rabell (FAVB), Jordi Giró (CONFAVC), Diosdado Toledano (ILP RGC), Alba Cuevas (SOS Racisme) Albert Pallas (PAH)

20h. “Causes i causants de l’atur, la pobresa i les desigualtats”

Amb Andreu Missé (periodista), Vicenç Navarro (economista), Pere Jodar (sociòleg), Ramón Franquesa (economista), Cristina Pina (Campanya Catalunya contra el TTIP)

Els 35 tallers del dissabte 25 en el gràfic:

image

TALLER del dissabte en que participa DEMPEUS per la Salut Pública:

Atur, Pobresa i Desigualtat com a Determinants de la Salut, de 18 a 20 h del dissabte 25, amb Vanessa Puig Barrachina, Montserrat Vergara i Antoni Barbarà: tres grans companys de DEMPEUS.

Diumenge 26

10h. “conclusions i propostes”
Presentació del Manifest del Fòrum.

13.30h. Forn de Teatre Pa’tothom: “Gran gala Empresari de l’any”

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Obama no puede; los grandes intereses privados en sanidad, SI

obama-prayer-calendar2009.jpg

Joan Josep Nuet me manda la noticia publicada en el Periódico Diagonal. Como necesito un poco de tiempo para digerir las noticias de esta tarde (la primera impresion es que la montaña parió un ratón para tranquilizar los “inversores” y las nada neutrales agencias de valoración internacionales), les dejo mientras tanto con este artículo donde, una vez más, los poderosos se llevan por delante un intento de avanzar en equidad, y la voluntad e ilusiones de tantos millones de personas en los Estados Unidos que se acercaron a la política –muchas por primera vez– pensando que quizás sí se podía. Pero es que la sanidad en los USA (como los problemas del mercado laboral aquí) son sólo una parte de la gran tarea que se debe hacer para que las cosas empiecen a cambiar a favor de la mayoría. Y mientras continuemos abordando la realidad en pequeñas dosis separadas, mientras no sepamos encontrar el punto que une todas las luchas y allana las desigualdades, será difícil que las cosas cambien.

Divide, y vencerás. En este caso, los grandes intereses de la sanidad privada, han dividido y parecen haber vencido a Obama y a los miles y miles de personas que confiaron en sus promesas. Ya la imagen de la oración conjunta de los dos presidentes “astrales” al son de una de las sectas más reaccionarias de los Estados Unidos no prometía grandes avances para las personas trabajadoras que más lo necesitan…

El paso atrás de Obama ante la esperada reforma sanitaria

La promesa del presidente de los EE UU de reformar la sanidad, en el único país industrializado del mundo sin cobertura universal, se desvanece. El “Yes, we can” retrocede ante el poder de las aseguradoras médicas.
Alsi Canales / San Francisco (EE UU)
Jueves 4 de febrero de 2010.  Número 119

JPG - 90.4 KB
Elaboración: DIAGONAL

La reforma del sistema sanitario estadounidense fue un punto central en la campaña electoral de Barack Obama. En noviembre de 2009, la Cámara de Representantes aprobó una versión del anteproyecto de ley para una reforma, que fue seguida por la aprobación de la versión del Senado el pasado 24 de diciembre, en esta cámara los demócratas acaban de perder la mayoría absoluta. Si bien no se conocerá el proyecto definitivo hasta que finalice la negociación entre ambas cámaras (que ahora deberán armonizar ambos textos en uno sólo o ponerse de acuerdo en aprobar una de las dos versiones), la posibilidad de un plan público de salud para el pueblo estadounidense ya ha quedado descartada, lo que podría explicar parcialmente la decepción de buena parte de las bases y votantes del partido demócrata. La sanidad universal, promesa electoral de Obama muy aclamada por buena parte de los medios de comunicación, se convertirá finalmente en una obligación jurídica de comprar un producto privado: la ciudadanía deberá adquirir uno de los seguros médicos que ofrecen muchas de las compañías aseguradoras que operan en el país. Todo ello a pesar de que Obama y el vicepresidente Biden se expresaron en contra de esta medida hace un año. A partir de ahora, quien no obtenga una póliza médica recibirá una multa.

El Gobierno de EE UU ha renunciado también, como explica el catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas Vincenç Navarro, a la medida muy popular de financiar la reforma con los impuestos sobre los grupos más pudientes. Gana terreno, por el contrario, la propuesta republicana de que la expansión de la cobertura a las personas sin prestaciones médicas se realice a base de aumentar los impuestos de los trabajadores que tenían un aseguramiento colectivo, lo que penaliza a los colectivos de trabajadores mejor organizados.

Enemigos de lo público
En el único país industrializado del mundo que sigue sin contar con una asistencia sanitaria universal, los conservadores y las aseguradoras, que con la reforma verán ampliado su mercado, se han opuesto de manera ferviente a la opción pública, que temen pueda servir de ‘caballo de Troya’ para sustituir el modelo actual de pagadores múltiples por un modelo de pagador único (single-payer), un seguro social universal. Este último, que viene siendo reivindicado desde hace tiempo por diferentes asociaciones de profesionales médicos y colectivos de los movimientos sociales, ha pasado a ser un tema del que los políticos han evitado hablar durante los meses que ha durado el debate de la reforma sanitaria. En mayo de 2009, ocho activistas fueron detenidos durante una vista que celebraba la Comisión Financiera del Senado sobre la reforma sanitaria. Esta vista incluía un panel de invitados de 41 expertos, entre los cuales no se encontraba ningún representante de las asociaciones médicas que defienden el sistema de pagador único, a pesar de que habían solicitado una invitación de forma insistente. El suceso ha pasado a ser conocido como el caso de Baucus 8.

La OMS, en su Informe sobre la salud en el mundo 2000 – Mejorar el desempeño de los sistemas de salud, dice que los objetivos de los sistemas sanitarios deben ser la buena salud, la receptividad ante las expectativas de la población y una contribución financiera justa. Sin embargo, en EE UU cada año mueren 100.000 personas por no poder sufragar los gastos de los servicios sanitarios, según un estudio de la Universidad de Harvard. Unos 47 millones de estadounidenses carecen de cobertura médica por ser rechazada por las compañías aseguradoras, por no poder pagar una póliza privada o por no cumplir con suficientes requisitos para entrar en uno de los programas médicos que ofrece el Estado a determinados grupos. Un dato más: la bancarrota por el alto precio de las facturas médicas conforma la primera causa de quiebra personal.

A la hora de intentar explicar el motivo de estos datos en el país que es considerado primera potencia económica, la mayoría de expertos no dudan en señalar hacia el poder de las compañías de seguros privados, que mueven un negocio de 400.000 millones de dólares al año. Las mismas compañías que controlan el sistema sanitario invierten también grandes sumas de dinero para financiar las campañas electorales de los candidatos (seis millones de dólares en el caso de la campaña de Barack Obama). Hace unos días aparecía en los titulares de varios medios de comunicación la decisión del Tribunal Supremo de eliminar restricciones en la financiación privada de las elecciones, por lo que no resulta difícil interpretar que la influencia de este sector seguirá creciendo, no sólo en la financiación de las carreras políticas sino además ejerciendo presión como potentes lobbies.


LAS POSIBILIDADES DE TENER COBERTURA SANITARIA EN ESTADOS UNIDOS

Si eres ’pobre’
Si puedes demostrar, según los requisitos del Estado, muy bajos ingresos los planes públicos principales son Medicare y Medicaid: para personas mayores de 65 años (con suficiente historial laboral), personas con alguna discapacidad, indígenas y nativos de Alaska, en algunos casos.

Como empleado
Seguro privado costeado (total o parcialmente) por el empleador: para personas empleadas por cuenta ajena, según la antigüedad en el puesto y el tipo de contrato. No todos los empleadores lo ofrecen. Suele tratarse de una cobertura general (con ‘agujeros’ según las necesidades de cada persona) y se cancela al perder el empleo.

Autónomo
Seguro privado abonado de forma individual: para trabajadores autónomos y personas que no entren en las categorías anteriores. La póliza aseguradora debe antes valorar y aprobar si el posible cliente es aceptable, según su edad, sexo e historial clínico, entre otros requisitos.

ENTREVISTA // CLAUDIA CHAUFAN, DEL GRUPO DE MÉDICOS PARA UN PROGRAMA NACIONAL DE SALUD

“Los políticos clave en la reforma han recibido millones de los lobbies”

Más de 17.000 profesionales de la salud defienden desde 1989 en Médicos para un Programa Nacional de Salud un seguro social universal y público.

Claudia Chaufan es médica, socióloga y vicepresidenta de la Alianza de Médicos de California, la división californiana del grupo Médicos para un Programa Nacional de Salud (Physicians for a National Health Program), una organización de 17.000 médicos, estudiantes y profesionales de la salud que desde 1989 defienden un seguro de salud universal, público y sin fines de lucro.

DIAGONAL: ¿Cómo se explica que el gasto en sanidad de EE UU duplique el de otros países industrializados y, sin embargo, esté a la cola de estos en la media de esperanza de vida y cuente con los índices más altos en mortalidad infantil?
CLAUDIA CHAUFAN: El sistema actual es un modelo de pagadores múltiples con fines de lucro: es decir, se dan servicios médicos a través de las compañías aseguradoras. El motivo principal por el que hay un gasto en salud tan elevado son los gastos administrativos excesivos y la burocracia. Cada paciente tiene un tipo de seguro distinto. Cada seguro conforma un grupo de papeles diferentes y cada médico debe negociar con cada aseguradora para poder justificar lo que recomendó a cada paciente. Todo este papeleo es lo que llamamos gasto administrativo. El sistema estadounidense gasta de 30 a 40 centavos por dólar moviendo papel. Otro motivo es que aquí se pagan los precios más altos del mundo por unos servicios que en otras partes cuestan mucho menos. Los médicos y hospitales se han convertido en empresarios. Algunas personas tienen un seguro privado a través de sus empleadores. Otras compran un seguro de forma individual. El 62% de la gente que se declara en bancarrota lo hace por culpa de los servicios médicos. Lo más interesante es que de ese 62% que se declara en quiebra, el 78% tiene un seguro de salud. El problema es que el seguro no cubre suficientes necesidades porque está lleno de agujeros.

D.: ¿Qué es lo que impide que se pueda implantar el modelo de asistencia sanitaria universal, de un pagador único y público, conocido como sistema single-payer?
C.CH.: Hay que seguir el trayecto que recorre el dinero y ver dónde va a parar el de las aseguradoras y las compañías farmacéuticas: a los bolsillos de los legisladores, de los senadores y del presidente. Obama era un activista comunitario que defendía el modelo de pagador único. Cuando consiguió el Senado, la Cámara de Representantes y la Casa Blanca, cambió de idea. Entre otros motivos, porque las corporaciones multinacionales le han dado dinero, a él y a los legisladores de su partido. Y los políticos clave en todo este debate de reforma sanitaria, nombrados por el presidente para, por ejemplo, presidir los comités donde se decide el destino de millones de personas, como el senador Max Baucus, han recibido sumas millonarias del lobby medico- farmacológico. Y en este país todo esto es legal.

D.: ¿Se puede entonces decir que los anteproyectos de ley que se han aprobado hasta ahora beneficiarán más a las compañías aseguradoras que a la población?
C.CH.: Totalmente. Esto no es un derecho a la salud. Esto es venderse a las compañías aseguradoras porque les garantizan millones de clientes. Quien no quiera o pueda comprar una póliza tendrá que pagar una multa. Dicen que darán subsidios a quien no pueda comprar un seguro, pero esos subsidios vendrán de los impuestos. Lo van a sacar de un bolsillo para dártelo en el otro. Además, habrá que probar que se es suficientemente pobre para no poder pagarlo. Habrá que ir a un tribunal, con un abogado, para demostrar que no se puede pagar. ¿Pero si no tienes dinero para pagar un seguro, cómo vas a pagar a un abogado? Es maquiavélico. Te pone entre la espada y la pared.
Lo interesante es que los políticos en este país han convencido a muchos, aunque no tantos como la prensa oficial quiere hacerte creer, de que los problemas sociales se resuelven yendo de compras, como si lo que faltase fuese competitividad. Además, las personas empleadas por cuenta ajena no podrán elegir su seguro sino que tendrán que conformarse con el seguro que escoja el empleador, con las características de la cobertura que elija éste, que es la situación que ya se estaba dando. Y si pierden el empleo, se quedarán sin ese seguro médico y tendrán que salir de compras.
La propuesta de los demócratas ha sido mantener el sistema cuya base es el seguro de salud con fines de lucro para cubrir necesidades básicas. Obama dice que al final lo han dejado así para que te puedas quedar con tu plan si te gusta. Lo que no dijo es que si no te gusta, tendrás que quedártelo igual. No hay elección. Esa explicación no me convence. Se trata de un paso atrás en el derecho a la salud: las aseguradoras tienen un poder económico, ergo, un poder político, extraordinario en este país.


“El aborto ha quedado fuera de los cambios”

D.: ¿Cómo afecta que no se lleve a cabo esta reforma del sistema sanitario a la salud y los derechos de las mujeres?
C.CH.: Dentro de las reformas y cambios que se están introduciendo, el aborto ha quedado explícitamente fuera de ellas. Las mujeres, durante la época reproductiva, tenemos más gastos que los hombres. Ahora, por ley, las aseguradoras no podrán cobrar más por ser mujer. Pero los gastos que no entren en el paquete básico se los tendrán que costear las mujeres de todos modos. El hecho de que una necesidad no entre en el paquete no significa que no vaya a existir esa necesidad. Las mujeres siempre salen mal paradas con estas cosas, sobre todo las mujeres pobres, porque las mujeres de una cierta condición económica nunca dejaron de practicar una interrupción voluntaria del embarazo o atender sus necesidades, sean las que fueren. Este país tiene un índice de embarazos no deseados mucho más elevado que el europeo porque prohíbe que el dinero público se destine a programas de educación sexual, a menos que sólo hablen de abstinencia.

 
3 comentaris

Publicat per a 5 febrer 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , , , , ,

Haití: galetes de fang abans del terratrèmol

Amb l’augment de preus dels aliments a tot el món a causa de la crisi econòmica en els països més pobres –i entre ells Haití– abans del terratrèmol moltes persones havien d’acudir a mesures desesperades per engayar la fam.

Charlene, de 16 anys i un fill d’un mes, havia de recórrer a un recurs tradicional: les galetes fetes amb terra seca de la plana central del país. Charlene vivia en un habitatge de dues habitacions amb 6 germans… i els seus pares estaven l’atur: les galetes de terra, sal i mantega vegetal eren l’únic que podia menjar molts dies. El seu fill, al que li dóna el pit, pesava menys dels 2.8 kgs de quan va néixer.

Les galetes tenen un lleuger gust de mantega i sal, però també fam mal d’estómac. “I quan dono el pit, a vegades el bebè te còlics…”

Podeu acabar de lleguir la trista història de les galetes de fang d’Haití abans del terratrèmol clikant aquí…

Però algú es pot estranyar ara, amb tot el que ha passat a més a més, que la gent que ha sobreviscut es desesperi per aconseguir queviures?

 

Etiquetes: , ,

Més enllà del dret a l’avortament i el bisbe de Granada

280savr.jpg

Segueixen encara les discussions sobre les gens afortunades declaracions del bisbe de Granada. Va tocar el moll de l’os una molt bona entrada d’Inés Sabanés en el seu bloc. Els comentaris es centren i denuncien la justificació de la violència que fa el bisbe sobre la dona que ha avortat, però es passa per alt la premissa que justifica la gran mentida que representa l’afirmació central del bisbe Javier Martínez, i que diu:

Pero matar a un niño indefenso, ¡y que lo haga su propia madre!.”

El bisbe de Granada per muntar la seva homilia ha fet una trampa majúscula. S’ha tret de sota la sotana un d’aquells ninotets amb els que s’equipen els propagandistes de l’Opus Dei i sectes semblants (sembla que sempre en porten un a la bossa per exhibir-lo a la més mínima) i que fent veure que representen un fetus de poques setmanes, de fet són la imatge d’un embrió d’uns quants mesos llargs… El bisbe de Granada comença per la mentida de dir “matar a un niño indefenso…” quan no hi ha cap evidència de cap “niño”! I em remeto a les declaracions del Manifest de Científics sobre el tema del passat mes de juny, i que sota el títol de “Contra la utilització ideològica dels fets científics” deia:

“Les dades científiques disponibles sobre les etapes del desenvolupament embrionari són fets objectivables, la interpretació del qual i difusió han d’estar exemptes d’influències ideològiques o creences religioses”. (Per seguir llegint, aquí)

A tots els arguments que donen la Inés Sabanés, Ossiana, Elena Àlvarez, Marisol, etc., voldria sumar-hi que en aquest món els nens i nenes que moren contínuament, cada dia, de desnutrició, són aquells a qui se’ls podria estalviar la mort i per als que l’església fa molt poc per fer-lis arribar els aliments i l’aigua necessària: són les morts d’innocents que els Objectius del Mil.leni volen evitar, mentre fracassen en les seves intencions perquè ni els governs ni els poderosos del món (entre ells, l’Església Catòlica en lloc destacat) estan disposats a donar.

El nombre de persones que pateixen fam, actualment, s’estima en uns 967 milions. I al voltant de 24.000 persones moren diàriament per causes relacionades amb la fam. Uns 2,7 milions de persones viuen amb menys d’una lliure esterlina al dia, i fins al 80 per cent d’aquest import es destina a queviures.
220 milions de persones al món estant prop del punt d’inanició, i segons les últimes dades, la crisi alimentària s’ha traduït en un 119 milions de persones desnodrides, amb la qual cosa el total ascendeix a gairebé a mil milions – o sigui, una de cada set persones pateix de desnutrició.

ninos-africanos.jpg

I pel que fa exclusivament a nens i nenes reals , deia la UNICEF el passat mes de novembre, 200 milions de nens i nenes menors de 5 anys tenen seriosos problemes de desenvolupament per causa de la denutrició materna i infantil crònica, i si aconsegueixen sobreviure, tindran seriosos problemes de salut a l’edat adulta, quedant atrapades en el cercle intergeneracional de la pobresa i la salut deficient.

I també el mateix mes de novembre la FAO denunciava que 6 milions de nenes i nens reals morien cada any ens països pobres, per causes moltes d’elles totalment evitables.

Però d’aquests nens i nenes reals, millor no parlar-ne. Perquè del que es tracta és de continuar tenint a la dona atemorida, ignorant dels seus drets, ben lligada de peus i mans, en eterna minoria d’edat, no sigui que els hi vegi el llautó la majoria de la parròquia. Com li comentava a l’Inés en el seu bloc, quan vaig llegir La Regenta vaig començar a entendre moltes coses!

—-
Per llegir més sobre el tema:
Informe UNICEF

Sobre la pobreza y aborto

 
3 comentaris

Publicat per a 10 gener 2010 in Gènere

 

Etiquetes: , , , ,

Assatjos clínics en els països en desenvolupament

Aquest videu ja té un any, però el seu interès és indubtable i la denúncia que fa, manté tota la seva vigència. Amar Jesani, metge indi expert en ètica i assajos clinics explica per a l’organització holandesa Wemos, per què es duen a terme assajos clínics en condicions poc ètiques a l’Índia i els tres motius que el porten a lluitar contra aquest fet.

Vist a Salut pel desenvolupament

 
3 comentaris

Publicat per a 17 Desembre 2009 in Salut

 

Etiquetes: , , ,

La reforma sanitària USA: un programa de pobresa?

La popularitat de Barack Obama està caient per primera vegada des que va arribar al poder. La causa: la reforma sanitària. Segons sembla, hi ha moltes persones que pensen que els perjudicarà. Segons un sondeig del New York Times, el 69% de les persones enquestades temen que la qualitat de l’atenció que solen rebre disminuexi si el govern crea un programa que abasti totom. La majoria de la població nord-americana té una assegurança de salut i veu la reforma com un programa per ajudar a les persones pobres. James Kwak, a The Baseline Scenario ha escrit un article dedicat a les persones que pensen d’aquesta manera.

_atencion_primaria.gif

Kwak afirma a l’article, entre altres coses, que segons l’Oficina del Cens dels EUA, el percentatge de la població coberta per una assegurança d’empresa ha disminuït anualment des de 2000, des del 64,2% a 59,3% del 2008. Naturalment, per a la majoria de persones, en perdre la feina, es perd l’assegurança, i si s’ha de cubrir de manera individual es pot trobar en l’exigència de pagar una prima massa elevada a causa de l’historial mèdic. Aquesta és la forma en que funciona el mercat lliure. A més amb la crisi financera tots els riscos es relacionen i s’incrementen: emmalaltir augmenta les possibilitats de perdre la feina, i perdre el treball redueix la capacitat per pagar l’assegurança de salut, i si l’economia empitjora, més difícil serà pagar qualsevol cobertura de salut.

A més, existeix el problema que fins i tot si s’està cobert nominalment, la companyia asseguradora pot rescindir la  pòlissa, o pot no cubrir el tractament que es necessita. Però el problema de primer ordre és que tot el temps que l’assegurança de salut depèn del treball, la salut està asegurada en la mesura que el lloc de treball ho estigui…i el lloc de treball no està assegurat.

La solució és molt simple. En paraules de Paul Krugman: “cal regular les asseguradores, perquè no puguin sols optar per les persones sanes: totes les persones dels Estats Units han de poder disposar d’una assegurança”. (…) Però algunes (moltes) persones creuen que la reforma de l’atenció sanitària s’emmarca en un “programa de la pobresa”. I sobre aquest punt creu que hi ha força de raó. Kwak creu que sí que es tracta d’un programa de pobresa – però és que la gran majoria de les persones som, en realitat, pobres. La combinació de pèrdua del lloc de treball i malaltia greu podria acabar amb gairebé qualsevol persona (menor de 65 anys – però també  major de 65 anys ja que Medicare no cobreix l’infermeria de cures a la llar), i per tant la majoria de les persones dels Estats Units pateixen de fet greus problemes d’inseguretat econòmica pel que fa a la salut.  El problema polític és que l’americà mitjà no s’identifica com a pobre (tot i que probablement pensa que necessita més diners) i creu que els programes de pobresa són programes per “altres persones”. A més, Kwak creu que la classe mitjana i la classe alta haurien de donar suport als programes de pobresa, però aquesta és una discussió innecessària. El punt que defensa en el seu article és que la gran majoria de persones dels Estats Units són pobres pel que fa a l’atenció de salut, i per tant, han d’aconseguir veure, darrere de la reforma, el seu propi interès.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 13 Agost 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , , , ,

La “commedia bufa” del G-8 a l’Aquila.

fracassa178.jpgEm costava seguir la cimera del G-8 perquè em crispen sobremanera les pallassades impúdiques del cap d’estat italià. Sincerament, crec que Berlusconi hauria d’estar davant un Tribunal rendint comptes en lloc de presidir trobades internacionals que –aparentment– intenten resoldre els problemes més seriosos del món (la contaminació, la pobresa, la fam…). Gent com Berlusconi degrada i fa mesquí tot el que toca.

capitan_spaventa.jpgLa “commedia de l’arte” de la insensibilitat i el despropòsit sembla, però, que s’encomana, perquè el president Rodriguez Zapatero es va comprometre a restaurar una antiga fortalesa espanyola a l’Aquila (amb un cost estimat d´entre 30 i 40 milions d’euros) quan encara hi ha tantes i tantes famílies visquent en tendes de campanya i sense cap possibilitat immediata de poder tenir accès a una llar en condicions… Quin diàleg tan estrafolari devien tenir el “capitano Matamoros” i el “capitano Spaventa” per decidir restablir les velles glòries militars a càrrec de la ciutadania espanyola… amb tanta gent sense sostre mirant-s’ho!

Però anant a la declaració oficial conjunta d’ahir, divendres, els membres del G-8 i altres països convidats es varen comprometre a aportar 15.000 milions de dòlars en tres anys per combatre la fam al món. Silvio Berlusconi, però va rectificar tot seguit la xifra per arrodonir-la als 20.000 milions de dòlars ….seguia la commedia bufa!

arlequin_mascara.jpgTanmateix, aquests mateixos personatges ja s’havien compromès en el 2005, a Escòcia, a atornar unos 50.000 milions de dòlars d’ajuda als països pobres per al 2010, la meitat dels quals anaven destinats a l’Àfrica. Quatre anys desprès, totes les organitzacions d’ajuda de tot el món denuncien que no s’han complert, ni de lluny, els compromisos, i en declaracions a la BBC, Jon Sleater, portaveu de l’Oxfam al Regne Unit, considera que sols es cumplirà la meitat del que es va prometre, mentre altres organitzacions com Action Aid adverteixen que les ajudes van disminuint a mida que la crisi econòmica mundial avança: ara hi ha 200 milions de persones pobres més a tot el món.

Segons les Nacions Unides, el nombre de persones que pateixen malnutrició ja supera els mil milions, un 10% més que fa un any.

Posts relacionats: La hipocresia institucional
Sobre la farsa del G-8
Parole, parole, parole

I a Dempeus: G-8 contra el hambre ¿otras promesa?

 
2 comentaris

Publicat per a 11 Juliol 2009 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , , , , ,

Les dones davant la crisi

A finals del passat mes de juny s’han reunit a Nova York diverses persones acadèmiques, representants de governs, de les Nacions Unides i de la societat civil per analitzar els impactes de la crisi econòmica des d’una perspectiva de gènere. El panel Economic Recovery and Sustainable Development with Gender Equality va ser organitzat pel Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD), el Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a les Dones (UNIFEM), i les Missions Permanents d’Austràlia, Finlàndia i Nicaragua davant la ONU, i van arribar a la conclusió que els governs han de vetllar perquè les dones no carreguin amb el pes de la crisi econòmica .

bebe.JPG
Es varen analitzar diverses estratègies per suavitzar l’impacte de la crisi econòmica sobre les dones, que corren el risc de veure’s molt més afectades que els homes. Per exemple, en els països en desenvolupament, quan les famílies només poden enviar un nen a l’escola, les nenes són les que es queden a casa, i quan les famílies veuen com tenen menys diners per comprar aliments, les nenes són les pitjor alimentades. Des de les ponències s’expressava una gran preocupació per l’augment del nombre d’abandonament escolar de les nenes, els majors nivells de violència contra dones i nenes, la tracta d’éssers humans, l’explotació sexual, i les taxes de prevalença del VIH i la SIDA

Crisi i Violència

“La violència contra les dones és un greu problema mundial, i limita seriosament la contribució de la dona al desenvolupament social i econòmic”, va dir Gary Quinlan, Representant Permanent d’Austràlia davant les Nacions Unides. “Tenim por de que amb la crisi econòmica s’agreujarà el problema de la violència contra la dona – i per tal de fer front a la violència, cal que invertir en les dones es consideri una prioritat en les respostes a la crisi.” Els governs han de garantir la protecció social i promoure llocs de treball verds per a les dones a través d’inversions alternatives que ofereixin una ocupació decent.

El representant de Nicaragua va afirmar que “No pot haver recuperació econòmica o de desenvolupament sostenible sense la plena integració i l’empoderament de la dona en tots els nivells dels drets econòmics, socials i culturals”, en tant que altres participants encoratjaven els governs a proporcionar a les dones formació específica per al mercat de treball i l’accés al finançament, a més de promoure llocs de treball verds com un mitjà per facilitar a les dones a entrar en els sectors dominats fins ara per homes i que asseguren un lloc de treball decent en l’adaptació al canvi climàtic: energies noves i renovables, conservació de l’energia, prevenció de desastres i la reforestació.

Crisi econòmica i pobresa

Jarmo Viinanen, Representant Permanent de Finlàndia davant les Nacions Unides, va afirmar que “la contribució de les dones i la seva participació són necessàries per fer front a la crisi econòmica i financera.” En aquest sentit, s’ha de garantir que les accions relacionades amb la recuperació econòmica són inclusives i orientades cap a una major igualtat de les societats. Cada vegada més persones perden la seva ocupació, disminueixen els salaris i cauen les remeses de les persones emigrades. Al mateix temps, el cost de la vida augmenta i les famílies pobres corren el risc de caure en la pobresa més profunda.

“Són sempre els homes i les dones pobres els que paguen el preu més alt del mal govern i la cobdícia que ha portat a l’actual crisi econòmica i financera”, segons va declarar Geraldine Fraser-Moleketi, del PNUD. Per això cal un compromís real i renovat amb els més pobres i vulnerables, i de manera especial amb les dones, a fi de garantir que la crisi mundial d’avui no constitueixi un obstacle per a les perspectives de desenvolupament de demà.

 
1 comentari

Publicat per a 4 Juliol 2009 in Economia crítica, Gènere

 

Etiquetes: , , , , ,

Pobresa i precarietat a Europa

untitled.bmp

Acabo de llegir la notícia que segons Adecco i l’escola IESE caldrà crear més treballs a temps parcial per als joves catalans a fi de reduir la seva taxa d’atur que es preveu s’incrementi en el proper any. Aquesta idea és un tant antiga: ja es va intentar posar en marxa fa uns quants anys a fi d’ “incorporar” dones al mercat laboral, encara que a l’informe Adecco-IESE sembla una novetat. El que no diuen és el baix grau de satisfacció de les persones que a l’Estat espanyol tenen aquest contracte, ni el salari que cobren: normalment, els treballs parcials signifiquen sous parcials, que mantenen la dependència econòmica i de vida de joves i dones. En lloc de reduir la jornada laboral per a tothom mantenint els salaris, les empreses i els seus “gurús” proposen contractes precaris, a termini o a temps parcial, que disminueixen els sous de les persones treballadores i incrementen en molt els beneficis empresarials.

Així, a Europa es viu com una realitat important i en creixement el nombre de persones amb contracte laboral però que segueixen sense sortir de la pobresa. Per al 2005 Eurostat calculava que a tota la EU-25, malgrat tenir un lloc de treball, hi havia 14 milions de persones pobres, front els gairebé 7 milions de persones pobres a l’atur.

Com a dada suplementària, la taxa de pobresa de les persones amb contractes temporals era 3 vegades més alta que les que tenien contracte fixe (Comissió Europea 2005b: 193).


I ja que parlem de pobresa a Europa:

Les darreres dades sobre pobresa a la UE indiquen que el 2005 es mantenia l’increment de la mitjana del 2004 fins el 16%, amb valors màxims del 21% per Polònia i Lituania, Grècia, Espanya i Irlanda en el 20%, i Portugal i Letònia en el 19%. En canvi, els valors mínims els presentaven Suècia, amb un 9% i la República Txeca, amb un 10%.

Front a una taxa mitjana per la UE-25 i per adults homes del 14% i per dones del 15%, la taxa per infants de menys de 16 anys puja fins el 19%, la mateixa de les persones de més de 65%.

Sembla, doncs, en base a les dades d’Eurostat-Database (novembre 2007), el risc més alt de pobresa està a la infància, a la tercera edat, en els contractes en precari i a l’atur. Pel que fa als infants de la UE-25, pràcticamente un de cada cinc infants de menys de 16 anys de mitjana viuen en llars pobres, encara que en el cas d’Espanya, Itàlia, Polònia i Lituania, en són més: un de cada quatre.

 
1 comentari

Publicat per a 26 Desembre 2007 in Benestar, Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: