RSS

Arxiu d'etiquetes: Política fiscal

La pujada de l’IVA (si ningú hi fa més que nosaltres)

salgado-647x231.JPG

Encara hi ha temps per esmenar errors, però si no hi ha de sobte una epidèmia de sentit comú, el proper 1 de Juliol augmentarà l’IVA afectant seriosament les nostres butxaques d’una manera “lineal” que vol dir, pagant proporcionalment més qui menys té.

A quins productes s’aplica cada tipus?
El general s’aplica a la majoria de productes i serveis, amb poques excepcions. Augmenta del 16% al 18%.
El reduït s’aplica a la majoria d’aliments, més hoteleria i habitatge. Passa del 7% al 8%.
I el tipus super reduït (l’únic que no es mourà) es per aliments de primera necessitat (farines, llet, ous, fruites, verdures, llegums, pa i patates,.. ), medicaments, llibres i diaris, (en general les persones amb algun problema de salut reconegut poden acollir-se a aquest import per a pròtesis, per exemple, i també s’aplica a l’habitatge protegit).

Suposa aquesta escalada d’increment de tipus entre productes que els rics pagaran més i els pobres no es veuran pràcticament afectats?
Rellegint blocs suposadament progressistes que varen parlar del tema a finals de l’any passat, n’he trobat un que sembla furiosament partidari de la pujada i que deia:

“Un Bentley costa en torn als 230.000 euros, i amb la pujada de l’ IVA del 16 al 18% passarà de pagar 36.800 euros d’IVA a pagar-ne 41.400 euros. En canvi, si un es compra un Peugeot que pot costar uns 21.000 euros, passarà de pagar 3.360 a 3.780 euros d’IVA, equivalent a un parell de quotes més”

Jo no sé si qui escriu aquest bloc té per costum comprar-se Bentleys cada any, però l’exemple que dóna per defensar la puja de l’IVA és indignant, perquè un cotxe de luxe hauria de pagar un impost molt més elevat que el nou tipus del 18%. En canvi, he tingut oportunitat de veure el que em representarà a mi la pujada de l’IVA en compres quotidianes i gairebé imprescindibles, perquè mentre estava escrivint aquest article m’ha arribat la comanda del super per a tota una setmana i sols tinc que aplicar els nous tipus al que he comprat. Avui he pagat d’IVA 11,73 euros, i amb la pujada, si no canvio els meus hàbits de compra –que tampoc són rés de l’altre món– passaré a pagar cada setmana, per compres similars, 14,75.
Això vol dir que casa meva, cada vegada que vinguin els del super, contribuirà en una mica més de 3 euros a l’ Hisenda Pública, sols en productes de menjar i neteja. Això representa més de 156 euros a l’any… i no pensem en el que pagarem de més si anem a restaurants, necessitem els serveis d’un llauner, o volem comprar-nos algun producte informàtic, o necessitem canviar des d’una bombeta a alguna peça de la rentadora (per no parlar de la mateixa rentadora).

De fet, els càlculs fets sobre la repercussió dels tipus de l’IVA per a una família tipus, de renda baixa, s’estima entorn dels 370 euros a l’any, i pels comptes que acabo de fer, crec que s’ha agafat com a mostra unes llars amb molt poques alegries de despesa perquè altrament… d’on surten el 11.000 milions que es volen recaptar de més per aquest concepte?

I em sembla una auténtica burla per a les persones d’aquest estat que patim una pràctica congelació de sous, que perdem poder de compra si som pensionistes, que tenim ben a prop persones en atur, i que cada vegada som més candidates a engruixir les llars que estan sota el nivell de pobresa. Fa poc es denunciava per part de Càrites que ja són 8 milions de persones les que pateixen pobresa a tot l’Estat, en tant que hi ha 600.000 famílies (que es diu aviat) que no disposen d’una mínima renda necessària per cobrir les necessitats més bàsiques. (Els milions de persones que a tota Europa es troben per sota del nivell de pobresa es calculen en 80 milions… i no paren de créixer.) Doncs si aquestes persones no viuen de la caritat, pagaran també un IVA més elevat a partir de l’estiu, perquè no sols de farinetes i pomes viuen les persones.

L’única manera de que ens poguéssim conformar amb la pujada de l’IVA seria que aquests ingressos injustament i durament recaptats anessin, de manera directa, a disminuir l’atur i la pobresa que ens són tant propers. Però no és així. En els Pressupostos aprovats a finals de l’exercici anterior va quedar clar que la despesa pública es retalla en gairebé un 4%, i encara que es donava l’argument que sols s’afectaria despesa corrent i d’altres d’ innecessàries, ja s’està parlant (absurdament, en temps de tant d’atur) de reduir plantilles de l’administració pública, no cobrir les excedències i lluitar contra l’absentisme amb tot el rigor (quan el tret els pot sortir per la culata i acabar convertint-se en un autèntic perill per a la salut pública).

Tots i totes més pobres per una norma neoliberal ridícula i absurda
És a dir, amb aquestes reformes fiscals que toquen els impostos indirectes, les persones tindrem menys diners disponibles per gastar en coses necessàries, i l’Estat també gastarà menys perquè del que es tracta és de complir amb les absurdes, equivocades, estrafolàries i en definitiva, enormement injustes normes de Maastricht i del Pla d’Estabilitat i Creixement (encara que el creixement es vegi molt, molt lluny)… Amb un atur impresentable i retallant encara més les rendes de les persones amb menys ingressos, la pujada de l’IVA anirà destinada a complir les exigències neoliberals que ens han portat a aquesta crisi, a reduir el deute i fer contenta a la Sra. Merkel que aconsegueix que el seu país prosperi a costa de l’empobriment dels països que colonitza dintre de la Unió Europea, i a fer-nos passar per sota del llistó del 3% de dèficit fiscal, que és una xifra absurda i un manament a trencar.

Una pregunta cabdal: I si s’incrementa l’IVA per reduir dèficit, qui i amb què es finançaran les polítiques que s’han de fer per disminuir l’atur?

Una reflexió a compartir: S’està perdent una ocasió d’or per a fer una mica més equitatiu el nostre sistema tributari. Per què, mentre puja l’IVA, i entre altres preguntes que es podien llegir per la xarxa:

– No s’apuja el tram superior de l’ IRPF que cotitza al 43%, quan el primer govern socialista ja el va abaixar al 56%, del 65% que cotitzava abans. A l’IRPF se li apliquen els tipus que van del 24-43%; A les rendes del capital: que abans pagaven el 18%, ha augmentat al 19% fins 6.000 € i superada aquesta quantitat tributa al 21%; A les grans fortunes (SICAV):1%
– No es parla per rés de paradisos fiscals, si no és per a fer-ne burla (amb declaracions i mesures com les que s’estan prenent a Andorra, per exemple)
– No es limiten les stock options i bons dels executius que tan beneficiats han sortit del desori de la crisi, ni es puja la cotització dels esportistes professionals, equiparant-los amb la resta de treballadors i treballadores,
– No es persegueix seriosament ni el frau fiscal ni l’economia submergida
– No tributen en equitat les rendes del capital ni les dels professionals.
– No es corregeix l’error, l’immens error, d’haver eliminat l’Impost sobre el Patrimoni.

En resum: la pujada de l’IVA és sols el reflex d’una política econòmica destinada a servir els interessos dels més rics fent una societat més desigual. Les seves conseqüències, però, no sols les pateixen les persones, sinó la mateixa qualitat de la democràcia.

 
6 comentaris

Publicat per a 26 Març 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , ,

Sobre el nou model de finançament

antonicastellsjpg.jpg

Hi ha amics i amigues que em demanen –no sé si perquè confien en el meu criteri o perquè em volen veure en un compromís– la meva opinió sobre el nou model de finançament. D’entrada diré que l’únic moment que el conseller Castells em va decaure en tot aquest llarg procés va ser quan, en un moment de desori, va decidir cridar la comissió d’experts de l’Informe Vilardell per veure com “estalviar en Sanitat”. Val a dir en el seu descàrrec que en aquell moment tenia al costat la consellera Geli, que no és pas una bona influència ni qui acompanya els moments més brillants de la política catalana. Però mai vaig dubtar que si hi havia una persona capaç de dirigir unes negociacions que arribessin a bon port i sense cedir en res de fonamental, aquesta persona és l’Antoni Castells. Dit això, voldria afegir que:

Diguin el que diguin els que s’han quedat sense fotografia, el pacte s’adiu en els seus aspectes essencials amb el text de l’Estatut; representa un canvi de model que, sense desatendre la solidaritat interterritorial, reconeix l’esforç fiscal de Catalunya i les seves necessitats de desenvolupament, apropant-se a un model de tipus federal, amb elements de bilateralitat, com es venia reclamant per les forces d’esquerra; pot permetre que des del Govern es pugui canviar la política de malbaratament de temps, recursos i dignitat negociant en base a errònies concepcions de “peix al cove” que solament es traduïen en increments del dèficit fiscal de Catalunya en relació a la resta de l’Estat i es pugui finalment esmerçar intel•ligència i recursos en fer realitat les polítiques d’esquerres acordades en el pacte de progrés; s’estableix un model estable, amb previsió de correcció de les variables fonamentals amb molta més transparència que la que hi havia fins ara, per ex., la població, que assegura un repartiment més just dels recursos fiscals entre totes les CC.AA., sense que cap autonomia en surti perjudicada.

Aquest nou model pot permetre que s’instal•li una millor cultura de comprensió i acostament entre comunitats, establint elements racionals de solidaritat i cooperació, i traurà arguments als partits que pretenen l’enfrontament entre treballadors i treballadores de diferents comunitats per interessos partidaris. No caure en la “catalanofòbia” no és solament un deure cívic imprescindible per a un bon enteniment cap a un model republicà federal, sinó que és també una mostra de respecte a la intel.ligència que es mereixen totes les persones d’esquerres. En aquest sentit, les primeres forces polítiques a posar-ho en pràctica haurien de ser les que estem entorn o formem Izquierda Unida, perquè aquest model és solament un instrument, i serà més útil i progressista en la mesura que es consolidi i s’enforteixi en el marc de:

A) Un sistema fiscal suficient i progressista, que sigui el primer esglaó necessari per a una millor redistribució de la renda. En aquest sentit, de la mateixa manera que s’han anat reduint els impostos de les persones que més tenen en els darrers anys, seria just que en temps de crisi la tributació sobre la renda i la riquesa de les persones més riques compensin els efectes de menys recaptació per l’increment de l’atur i la caiguda obligada del consum de la majoria de la població. Aquesta política fiscal ajudaria a assegurar una bona base per a una política de solidaritat interterritorial més equitativa, i ens acostumaria a saber veure el conjunt de la política fiscal de l’Estat com un TOT, i no com a “membra disjecta” com passa ara.
B) L’acompanyament d’un bon pacte amb els ens municipals. Em sembla especialment imprescindible que per a un foment de la cultura democràtica i bon us de la política, la descentralització de la despesa s’acosti cada vegada més a les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans, i al control de la ciutadania sobre la despesa pública.
C) Una política fiscal que tant des de l’Estat com des del nou model de finançament de les CC.AA., vetlli perquè s’incrementi el subsidi d’atur dels treballadors i treballadores que ja porten massa temps sense una feina, perquè la despesa pública (estatal i autonòmica) faci front a les necessitats generades per la crisi entre les persones més febles, les que perden la seva llar, les immigrades i les que corren risc d’exclusió, fomenti les polítiques d’igualtat (de gènere i de classe) i asseguri un millor nivell de serveis públics, en especial ensenyament i servei públic de salut, sense externalitzacions, ni repagaments, ni privatitzacions que signifiquen una pèrdua de qualitat dels serveis públics en el seu conjunt per donar més beneficis als responsables reals de la crisi econòmica.

 
 

Etiquetes: , ,

De pactos fiscales fallidos y declaraciones intempestivas

marioneta1.jpgPoco a poco van reaccionando –con cierta lentitud, pero con gran acierto– los blogs de compañeros y compañeras de IU a la “marcha atrás” del PSOE en política fiscal.

Kabila, piensa que ahora ya no caben más tapujos para declarar que“el PSOE es abiertamente de derechas” y Javier, de Moscas en la Sopa, compara lo que dura la alegría en casa del pobre con la duración de un telediario.

Entre otras aportaciones, Hugo Martínez Abarca habla de nuevo de famosas pinzas, pero no acierta a ver que si fue el propio Zapatero quien hizo los “cheques” fiscales y bajó la fiscalidad a los futbolistas, sería ahora incongruente que cumpliera el corto pacto con IU-ICV-euia.

Por mi parte, quiero destacar también las declaraciones de ayer mismo del secretario de estado de Hacienda (todavía en los minutos de la luna de miel de las “izquierdas”) en el sentido que no se puede disfrutar del nivel de bienestar de Suecia con los impuestos de Irlanda. Pero el problema es que, diga lo que diga cuando le toque hablar el secretario de estado de Hacienda, los que mandan de verdad no quieren, no les interesa un mejor estado del bienestar para todos que es de hecho incompatible con el reparto regresivo de rentas que el neoliberalismo propugna y la crisis agudiza. No pueden mejorar los derechos económicos y sociales para la mayoría porque implica menos ingresos para lujos indignantes, menos despilfarro del que atenta contra la sostenibilidad, y menos dinero negro con el que se nutren los paraísos fiscales que en los primeros días de la crisis Zapatero y Sarkozy querían eliminar y ahora han olvidado, convenientemente….

En Catalunya me ha defraudado profundamente Antoni Castells alineándose acompasadamente — con el sólo apoyo de su muleta(?)– a las tesis de reducción del gasto. Y a continuación me alegra felicitar la rápida reacción de los sindicatos.

Toda esa presión sobre las trabajadoras y trabajadores no se gestó ayer: por ejemplo, hace ya días que el ICAM viene mandando revisiones de bajas que convierte en altas laborales a pesar de no haber cambiado las condiciones de salud de las personas afectadas! Incluso pretenden acortar el tiempo de baja habitual después de intervenciones quirúrjicas sin que las analíticas demuestren la recuperación de las personas afectadas…. Y eso no es una anécdota más: se empieza presionando a las personas más débiles por su muchas veces nula capacidad de respuesta: pero así no se va ni al estado del bienestar, ni siquiera a poder mantener un pacto de izquierdas…

Porque vamos a ver, lo que puede ser, tiene lógica y puede ser y lo que no, ya sabemos que es imposible… Un pacto fiscal con IU-ICV-euia significaba mucho más que los pasos de gallina ciega que se dan en las medidas contra la crisis: significaba un giro de clase en las políticas económicas.. y eso es demasiado para un PSOE rendido desde hace demasiado tiempo al poder económico real de este país (ya desde sus inicios en el poder, allá por los ochenta del siglo pasado, cuando dejó de pedir la nacionalización de la Banca para declarar que en España cualquiera podía hacerse rico… ¿recuerdan? mientras la reconversión industrial acompañaba altísimas tasas de paro con pérdidas considerables de poder adquisitivo de los salarios).

Volviendo a Catalunya, creo imprescindible pedir explicaciones muy detalladas al ministro Castells, porque sus declaraciones de ayer no parecían las de alguien que forma parte de un gobierno plural y progresista.... Pero es que declaraciones como las suyas, o “coitos interruptus” como los que se dieron en política fiscal, serían mucho menos opacos si alguien se atreviese a correr el telón del poder político para ver quién maneja las marionetas…

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: