RSS

Arxiu d'etiquetes: precarietat

La II Marxa contra l’atur quan les xifres creixen

ii-marxa-contra-latur.jpgComença la II Marxa contra l’Atur el mateix dia que acabem de saber que en el passat mes de setembre el nombre de persones apuntades a l’atur a Catalunya suma un total de 557.268 homes i dones, amb un creixement d’un 0,25% més que el mes anterior. Segons el Ministeri de Treball, a tot l’Estat es tornen a superar els 4 milions de parats. Concretament són 4.017.763, un 1,2% més que a l’agost, el que representa 48.000 persones més, i a Catalunya, 1.374 persones en el darrer mes. Per sectors, destaca l’augment de l’atur als serveis, ja que al setembre s’acaben molts contractes lligats a la restauració i, en general, al turisme. Per contra, baixa a la construcció, la indústria i l’agricultura.

És important, doncs, fer ben visible una conseqüència inevitable de la crisi com és l’atur, i donar recolzament a la marxa que ha sortit aquest matí de l’Hospitalet del Llobregat i que en una setmana recorrerà les principals ciutats del cinturó industrial de Barcelona.

Al llarg de la marxa es realitzaran diverses activitats i trobades amb la ciutadania i es presentarà la carta reivindicativa i de drets als ajuntaments de les localitats per on passi.

marxa.jpgLa II Marxa travessarà durant 6 dies les següents localitats de Catalunya:

1er dia: Inici en L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Martorell-SEAT, final a Rubí.
2º dia: Rubí, Terrassa, i final a Sabadell.
3er dia: Sabadell, UAB, Badia, Cerdanyola, Ripollet, final a Montcada i Reixac.
4º dia: Montcada, La llagosta, Mollet del Vallès, final a Granollers.
5º dia: Granollers, Montcada, Sant Adrià del Besòs, Badalona, i final a Sta. Coloma de Gramenet
6º dia: Sta. Coloma de Gramenet, itinerari per diversos barris populars de Barcelona fins a finalitzar en la Pça. de Sant Jaume.

Les organitzacions socials, cíviques i polítiques que promouen la II Marxa, criden als treballadors i treballadores, a la ciutadania solidària a incorporar-se activament en la II Marxa contra l’atur, la precarietat i pels drets socials.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Octubre 2010 in Economia crítica, Igualtat

 

Etiquetes: , ,

Obama no puede; los grandes intereses privados en sanidad, SI

obama-prayer-calendar2009.jpg

Joan Josep Nuet me manda la noticia publicada en el Periódico Diagonal. Como necesito un poco de tiempo para digerir las noticias de esta tarde (la primera impresion es que la montaña parió un ratón para tranquilizar los “inversores” y las nada neutrales agencias de valoración internacionales), les dejo mientras tanto con este artículo donde, una vez más, los poderosos se llevan por delante un intento de avanzar en equidad, y la voluntad e ilusiones de tantos millones de personas en los Estados Unidos que se acercaron a la política –muchas por primera vez– pensando que quizás sí se podía. Pero es que la sanidad en los USA (como los problemas del mercado laboral aquí) son sólo una parte de la gran tarea que se debe hacer para que las cosas empiecen a cambiar a favor de la mayoría. Y mientras continuemos abordando la realidad en pequeñas dosis separadas, mientras no sepamos encontrar el punto que une todas las luchas y allana las desigualdades, será difícil que las cosas cambien.

Divide, y vencerás. En este caso, los grandes intereses de la sanidad privada, han dividido y parecen haber vencido a Obama y a los miles y miles de personas que confiaron en sus promesas. Ya la imagen de la oración conjunta de los dos presidentes “astrales” al son de una de las sectas más reaccionarias de los Estados Unidos no prometía grandes avances para las personas trabajadoras que más lo necesitan…

El paso atrás de Obama ante la esperada reforma sanitaria

La promesa del presidente de los EE UU de reformar la sanidad, en el único país industrializado del mundo sin cobertura universal, se desvanece. El “Yes, we can” retrocede ante el poder de las aseguradoras médicas.
Alsi Canales / San Francisco (EE UU)
Jueves 4 de febrero de 2010.  Número 119

JPG - 90.4 KB
Elaboración: DIAGONAL

La reforma del sistema sanitario estadounidense fue un punto central en la campaña electoral de Barack Obama. En noviembre de 2009, la Cámara de Representantes aprobó una versión del anteproyecto de ley para una reforma, que fue seguida por la aprobación de la versión del Senado el pasado 24 de diciembre, en esta cámara los demócratas acaban de perder la mayoría absoluta. Si bien no se conocerá el proyecto definitivo hasta que finalice la negociación entre ambas cámaras (que ahora deberán armonizar ambos textos en uno sólo o ponerse de acuerdo en aprobar una de las dos versiones), la posibilidad de un plan público de salud para el pueblo estadounidense ya ha quedado descartada, lo que podría explicar parcialmente la decepción de buena parte de las bases y votantes del partido demócrata. La sanidad universal, promesa electoral de Obama muy aclamada por buena parte de los medios de comunicación, se convertirá finalmente en una obligación jurídica de comprar un producto privado: la ciudadanía deberá adquirir uno de los seguros médicos que ofrecen muchas de las compañías aseguradoras que operan en el país. Todo ello a pesar de que Obama y el vicepresidente Biden se expresaron en contra de esta medida hace un año. A partir de ahora, quien no obtenga una póliza médica recibirá una multa.

El Gobierno de EE UU ha renunciado también, como explica el catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas Vincenç Navarro, a la medida muy popular de financiar la reforma con los impuestos sobre los grupos más pudientes. Gana terreno, por el contrario, la propuesta republicana de que la expansión de la cobertura a las personas sin prestaciones médicas se realice a base de aumentar los impuestos de los trabajadores que tenían un aseguramiento colectivo, lo que penaliza a los colectivos de trabajadores mejor organizados.

Enemigos de lo público
En el único país industrializado del mundo que sigue sin contar con una asistencia sanitaria universal, los conservadores y las aseguradoras, que con la reforma verán ampliado su mercado, se han opuesto de manera ferviente a la opción pública, que temen pueda servir de ‘caballo de Troya’ para sustituir el modelo actual de pagadores múltiples por un modelo de pagador único (single-payer), un seguro social universal. Este último, que viene siendo reivindicado desde hace tiempo por diferentes asociaciones de profesionales médicos y colectivos de los movimientos sociales, ha pasado a ser un tema del que los políticos han evitado hablar durante los meses que ha durado el debate de la reforma sanitaria. En mayo de 2009, ocho activistas fueron detenidos durante una vista que celebraba la Comisión Financiera del Senado sobre la reforma sanitaria. Esta vista incluía un panel de invitados de 41 expertos, entre los cuales no se encontraba ningún representante de las asociaciones médicas que defienden el sistema de pagador único, a pesar de que habían solicitado una invitación de forma insistente. El suceso ha pasado a ser conocido como el caso de Baucus 8.

La OMS, en su Informe sobre la salud en el mundo 2000 – Mejorar el desempeño de los sistemas de salud, dice que los objetivos de los sistemas sanitarios deben ser la buena salud, la receptividad ante las expectativas de la población y una contribución financiera justa. Sin embargo, en EE UU cada año mueren 100.000 personas por no poder sufragar los gastos de los servicios sanitarios, según un estudio de la Universidad de Harvard. Unos 47 millones de estadounidenses carecen de cobertura médica por ser rechazada por las compañías aseguradoras, por no poder pagar una póliza privada o por no cumplir con suficientes requisitos para entrar en uno de los programas médicos que ofrece el Estado a determinados grupos. Un dato más: la bancarrota por el alto precio de las facturas médicas conforma la primera causa de quiebra personal.

A la hora de intentar explicar el motivo de estos datos en el país que es considerado primera potencia económica, la mayoría de expertos no dudan en señalar hacia el poder de las compañías de seguros privados, que mueven un negocio de 400.000 millones de dólares al año. Las mismas compañías que controlan el sistema sanitario invierten también grandes sumas de dinero para financiar las campañas electorales de los candidatos (seis millones de dólares en el caso de la campaña de Barack Obama). Hace unos días aparecía en los titulares de varios medios de comunicación la decisión del Tribunal Supremo de eliminar restricciones en la financiación privada de las elecciones, por lo que no resulta difícil interpretar que la influencia de este sector seguirá creciendo, no sólo en la financiación de las carreras políticas sino además ejerciendo presión como potentes lobbies.


LAS POSIBILIDADES DE TENER COBERTURA SANITARIA EN ESTADOS UNIDOS

Si eres ’pobre’
Si puedes demostrar, según los requisitos del Estado, muy bajos ingresos los planes públicos principales son Medicare y Medicaid: para personas mayores de 65 años (con suficiente historial laboral), personas con alguna discapacidad, indígenas y nativos de Alaska, en algunos casos.

Como empleado
Seguro privado costeado (total o parcialmente) por el empleador: para personas empleadas por cuenta ajena, según la antigüedad en el puesto y el tipo de contrato. No todos los empleadores lo ofrecen. Suele tratarse de una cobertura general (con ‘agujeros’ según las necesidades de cada persona) y se cancela al perder el empleo.

Autónomo
Seguro privado abonado de forma individual: para trabajadores autónomos y personas que no entren en las categorías anteriores. La póliza aseguradora debe antes valorar y aprobar si el posible cliente es aceptable, según su edad, sexo e historial clínico, entre otros requisitos.

ENTREVISTA // CLAUDIA CHAUFAN, DEL GRUPO DE MÉDICOS PARA UN PROGRAMA NACIONAL DE SALUD

“Los políticos clave en la reforma han recibido millones de los lobbies”

Más de 17.000 profesionales de la salud defienden desde 1989 en Médicos para un Programa Nacional de Salud un seguro social universal y público.

Claudia Chaufan es médica, socióloga y vicepresidenta de la Alianza de Médicos de California, la división californiana del grupo Médicos para un Programa Nacional de Salud (Physicians for a National Health Program), una organización de 17.000 médicos, estudiantes y profesionales de la salud que desde 1989 defienden un seguro de salud universal, público y sin fines de lucro.

DIAGONAL: ¿Cómo se explica que el gasto en sanidad de EE UU duplique el de otros países industrializados y, sin embargo, esté a la cola de estos en la media de esperanza de vida y cuente con los índices más altos en mortalidad infantil?
CLAUDIA CHAUFAN: El sistema actual es un modelo de pagadores múltiples con fines de lucro: es decir, se dan servicios médicos a través de las compañías aseguradoras. El motivo principal por el que hay un gasto en salud tan elevado son los gastos administrativos excesivos y la burocracia. Cada paciente tiene un tipo de seguro distinto. Cada seguro conforma un grupo de papeles diferentes y cada médico debe negociar con cada aseguradora para poder justificar lo que recomendó a cada paciente. Todo este papeleo es lo que llamamos gasto administrativo. El sistema estadounidense gasta de 30 a 40 centavos por dólar moviendo papel. Otro motivo es que aquí se pagan los precios más altos del mundo por unos servicios que en otras partes cuestan mucho menos. Los médicos y hospitales se han convertido en empresarios. Algunas personas tienen un seguro privado a través de sus empleadores. Otras compran un seguro de forma individual. El 62% de la gente que se declara en bancarrota lo hace por culpa de los servicios médicos. Lo más interesante es que de ese 62% que se declara en quiebra, el 78% tiene un seguro de salud. El problema es que el seguro no cubre suficientes necesidades porque está lleno de agujeros.

D.: ¿Qué es lo que impide que se pueda implantar el modelo de asistencia sanitaria universal, de un pagador único y público, conocido como sistema single-payer?
C.CH.: Hay que seguir el trayecto que recorre el dinero y ver dónde va a parar el de las aseguradoras y las compañías farmacéuticas: a los bolsillos de los legisladores, de los senadores y del presidente. Obama era un activista comunitario que defendía el modelo de pagador único. Cuando consiguió el Senado, la Cámara de Representantes y la Casa Blanca, cambió de idea. Entre otros motivos, porque las corporaciones multinacionales le han dado dinero, a él y a los legisladores de su partido. Y los políticos clave en todo este debate de reforma sanitaria, nombrados por el presidente para, por ejemplo, presidir los comités donde se decide el destino de millones de personas, como el senador Max Baucus, han recibido sumas millonarias del lobby medico- farmacológico. Y en este país todo esto es legal.

D.: ¿Se puede entonces decir que los anteproyectos de ley que se han aprobado hasta ahora beneficiarán más a las compañías aseguradoras que a la población?
C.CH.: Totalmente. Esto no es un derecho a la salud. Esto es venderse a las compañías aseguradoras porque les garantizan millones de clientes. Quien no quiera o pueda comprar una póliza tendrá que pagar una multa. Dicen que darán subsidios a quien no pueda comprar un seguro, pero esos subsidios vendrán de los impuestos. Lo van a sacar de un bolsillo para dártelo en el otro. Además, habrá que probar que se es suficientemente pobre para no poder pagarlo. Habrá que ir a un tribunal, con un abogado, para demostrar que no se puede pagar. ¿Pero si no tienes dinero para pagar un seguro, cómo vas a pagar a un abogado? Es maquiavélico. Te pone entre la espada y la pared.
Lo interesante es que los políticos en este país han convencido a muchos, aunque no tantos como la prensa oficial quiere hacerte creer, de que los problemas sociales se resuelven yendo de compras, como si lo que faltase fuese competitividad. Además, las personas empleadas por cuenta ajena no podrán elegir su seguro sino que tendrán que conformarse con el seguro que escoja el empleador, con las características de la cobertura que elija éste, que es la situación que ya se estaba dando. Y si pierden el empleo, se quedarán sin ese seguro médico y tendrán que salir de compras.
La propuesta de los demócratas ha sido mantener el sistema cuya base es el seguro de salud con fines de lucro para cubrir necesidades básicas. Obama dice que al final lo han dejado así para que te puedas quedar con tu plan si te gusta. Lo que no dijo es que si no te gusta, tendrás que quedártelo igual. No hay elección. Esa explicación no me convence. Se trata de un paso atrás en el derecho a la salud: las aseguradoras tienen un poder económico, ergo, un poder político, extraordinario en este país.


“El aborto ha quedado fuera de los cambios”

D.: ¿Cómo afecta que no se lleve a cabo esta reforma del sistema sanitario a la salud y los derechos de las mujeres?
C.CH.: Dentro de las reformas y cambios que se están introduciendo, el aborto ha quedado explícitamente fuera de ellas. Las mujeres, durante la época reproductiva, tenemos más gastos que los hombres. Ahora, por ley, las aseguradoras no podrán cobrar más por ser mujer. Pero los gastos que no entren en el paquete básico se los tendrán que costear las mujeres de todos modos. El hecho de que una necesidad no entre en el paquete no significa que no vaya a existir esa necesidad. Las mujeres siempre salen mal paradas con estas cosas, sobre todo las mujeres pobres, porque las mujeres de una cierta condición económica nunca dejaron de practicar una interrupción voluntaria del embarazo o atender sus necesidades, sean las que fueren. Este país tiene un índice de embarazos no deseados mucho más elevado que el europeo porque prohíbe que el dinero público se destine a programas de educación sexual, a menos que sólo hablen de abstinencia.

 
3 comentaris

Publicat per a 5 febrer 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , , , , ,

La reforma sanitària USA: un programa de pobresa?

La popularitat de Barack Obama està caient per primera vegada des que va arribar al poder. La causa: la reforma sanitària. Segons sembla, hi ha moltes persones que pensen que els perjudicarà. Segons un sondeig del New York Times, el 69% de les persones enquestades temen que la qualitat de l’atenció que solen rebre disminuexi si el govern crea un programa que abasti totom. La majoria de la població nord-americana té una assegurança de salut i veu la reforma com un programa per ajudar a les persones pobres. James Kwak, a The Baseline Scenario ha escrit un article dedicat a les persones que pensen d’aquesta manera.

_atencion_primaria.gif

Kwak afirma a l’article, entre altres coses, que segons l’Oficina del Cens dels EUA, el percentatge de la població coberta per una assegurança d’empresa ha disminuït anualment des de 2000, des del 64,2% a 59,3% del 2008. Naturalment, per a la majoria de persones, en perdre la feina, es perd l’assegurança, i si s’ha de cubrir de manera individual es pot trobar en l’exigència de pagar una prima massa elevada a causa de l’historial mèdic. Aquesta és la forma en que funciona el mercat lliure. A més amb la crisi financera tots els riscos es relacionen i s’incrementen: emmalaltir augmenta les possibilitats de perdre la feina, i perdre el treball redueix la capacitat per pagar l’assegurança de salut, i si l’economia empitjora, més difícil serà pagar qualsevol cobertura de salut.

A més, existeix el problema que fins i tot si s’està cobert nominalment, la companyia asseguradora pot rescindir la  pòlissa, o pot no cubrir el tractament que es necessita. Però el problema de primer ordre és que tot el temps que l’assegurança de salut depèn del treball, la salut està asegurada en la mesura que el lloc de treball ho estigui…i el lloc de treball no està assegurat.

La solució és molt simple. En paraules de Paul Krugman: “cal regular les asseguradores, perquè no puguin sols optar per les persones sanes: totes les persones dels Estats Units han de poder disposar d’una assegurança”. (…) Però algunes (moltes) persones creuen que la reforma de l’atenció sanitària s’emmarca en un “programa de la pobresa”. I sobre aquest punt creu que hi ha força de raó. Kwak creu que sí que es tracta d’un programa de pobresa – però és que la gran majoria de les persones som, en realitat, pobres. La combinació de pèrdua del lloc de treball i malaltia greu podria acabar amb gairebé qualsevol persona (menor de 65 anys – però també  major de 65 anys ja que Medicare no cobreix l’infermeria de cures a la llar), i per tant la majoria de les persones dels Estats Units pateixen de fet greus problemes d’inseguretat econòmica pel que fa a la salut.  El problema polític és que l’americà mitjà no s’identifica com a pobre (tot i que probablement pensa que necessita més diners) i creu que els programes de pobresa són programes per “altres persones”. A més, Kwak creu que la classe mitjana i la classe alta haurien de donar suport als programes de pobresa, però aquesta és una discussió innecessària. El punt que defensa en el seu article és que la gran majoria de persones dels Estats Units són pobres pel que fa a l’atenció de salut, i per tant, han d’aconseguir veure, darrere de la reforma, el seu propi interès.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 13 Agost 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , , , ,

Emergència contra la subcontractació!

La Sònia, una de les delegades sindicals acomiadades de manera totalment injustificada, acaba d’enviar aquesta nota demanant solidaritat contra els acomiadaments fets per empreses subcontractades en serveis que haurien de ser de la Generalitat. En defensa de la seguretat, d’un millor servei públic de salut, i per tots els arguments que ja vàrem explicar en l’entrada sobre “Atento”, una externalització amb repressió laboral i pitjor servei públic, ens fem ressó de la seva petició i reproduim la seva nota i la de CC.OO. cridant a la concentració:

8 persones amb anys d’experiència que treballen al 112 a Barcelona han perdut el seu lloc de treball després del canvi en la subcontractació del Servei. Dos d’elles són delegades sindicals.

Concentració de treballadors i treballadores dimarts 21 de juliol a les 10.30h. davant la seu del departament d’Interior, Carrer Diputació 355. VINE I PARTICIPA!

112.jpg en lluita!”

· No a la precarietat laboral als serveis d’emergències.

· Per un servei professionalitzat i de qualitat.

Nota rebuda de CC.OO:

ACOMIADAMENTS AL 112 – SERVEI D’EMERGÈNCIES DE CATALUNYA

CCOO EN CONTRA DE LES RESCISIONS DE CONTRACTE DEL 112

CCOO no permetrà que cap treballador del 112-Servei d’Emergències de Catalunya perdi el seu lloc de treball.

8 treballadors del 112, a Barcelona, han perdut el seu lloc de treball després del canvi en la subcontractació del Servei. Dues d’elles són delegades sindicals.

Després d’una nova licitació del Servei 112 per part del departament d’Interior, en la que no s’ha respectat la clàusula de subrogació de tot el personal establerta en el plec de condicions, 8 treballadors han quedat exclosos en la nova adjudicació i a la resta no se’ls ha respectat les condicions del contracte anterior.

Davant d’aquests fets, CCOO instem al departament d’Interior que vetlli pel compliment de les clàusules del plec de condicions en les que obliga la nova empresa a subrogar a tots els treballadors de l’antiga empresa. CCOO emprendrà les mesures legals necessàries per vetllar pel manteniment de tots els llocs de treball.

CCOO recolzarà les accions empreses pels treballadors en la defensa dels seus llocs de treball.

Concentració dimarts 21 de juliol a les 10.30h. davant la seu del departament d’Interior, Carrer Diputació 355.

 
5 comentaris

Publicat per a 20 Juliol 2009 in Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Núria Lozano: contra la precarietat

nuria-lozano.jpg

En el marc de la campanya per les eleccions europees, Núria Lozano va parlar ahir en el Petit Palau de la Música Catalana, en un acte del PEE, la precarietat de i de condicions de vida en aquesta societat en crisi, i reivindica un espai europeu de negociació col.lectiva

Núria Lozano és responsable del Món del Treball d´EUiA i candidata número 2 de la coalició ICV-EUiA a les europees. La Núria forma part de la xarxa de sindicalistes del Partit de l´Esquerra Europa (PEE). Ha explicat que el motiu de creació d’aquesta xarxa ha estat fer front a la precarietat dominant a una UE neoliberal: “la precarietat és l´element bàsic de la globalització capitalista, encaminada a anular la força de la societat civil i els treballadors mitjançant la por, la coacció i el xantatge”. La Núria ha insistit en què la precarietat atempta contra la llibertat de dirigir la pròpia existència i que el 80% de les decisions que es prenen a Europa ens afecten directament. Així, la candidata de la coalició roig i verda ha afirmat que els problemes al conjunt de la UE no són tan diferents: precarietat, subcontractació, baixos salaris… I ha posat com exemple els treballadors de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en vaga, amb qui s´ha solidaritzat i els ha desitjat èxit en les seves reivindicacions.

Per acabar, la Núria Lozano ha reivindicat un espai europeu de negociació col.lectiva per combatre directives regressives -com la de Bolkestein, la de les 65 hores, la de retorn d´immigrants-, així com l´acomiadament lliure, i poder oferir propostes i alternatives per a millorar la vida del conjunt de la població. La candidata número 2 d´ICV-EUiA ha situat el 7 de juny com un repte per l´esquerra, juntament amb els moviments socials i sindicals, per a començar a construir una altra Europa.

Articles relacionats:
La flexiexplotació que ve d’Europa.
Carta de Barcelona sobre Precarietat i Salut

 
2 comentaris

Publicat per a 24 Mai 2009 in Europa

 

Etiquetes: , ,

Dona, Precarietat Laboral i Salut

Propostes en femení de la Carta de Barcelona


 

El treball, la naturalesa i condicions o la seva absència són elements determinants per a les condicions socials, els drets i l’estat de salut de la població. El treball mai és neutral en salut: genera malaltia o genera benestar.

temporeras.jpg

En el cas de les dones, és amb major freqüència font de malaltia que no pas de salut, ja que ens trobem en un món laboral, sigui aquest formal o submergit, que incrementa considerablement el grau de risc, d’incertesa, de precarietat, de sinistralitat i d’explotació de les dones a Europa. Aquest concepte de salut ha d’entendre’s com a comprensiu del conjunt de condicions de benestar de les dones i, per tant, ha d’incloure necessàriament la salut sexual i reproductiva -sense que en cap cas s’hagi de supeditar als interessos econòmics de les multinacionals de la indústria farmacèutica- i ha de proporcionar el mateix servei mèdic a homes i dones.

La precarietat té diverses cares: baixos salaris, infra-qualificació professional, treball a temps parcial com a única alternativa d’ocupació, accidents i malalties professionals, inestabilitat laboral, futur incert, falta d’autonomia i capacitat de planificació de la pròpia vida, dependència de la família, pèrdua de drets i falta de recursos estables. En definitiva, desregulació de les condicions d’existència.

Una desregulació que la Comissió Europea està impulsant sota la disfressa de la flexi-seguretat, sense tenir en compte el seu impacte sobre la salut i el benestar. Es tracta de reflexionar sobre un element essencial que ha de guiar la nostra societat: les persones i el seu benestar o l’enriquiment econòmic d’una elit…

La precarietat laboral generalitzada estableix la cultura general de la por, que genera noves formes d’exclusió i de violència social cap a les dones: maltractament físic i psicològic, assetjament moral i sexual, etc.

Per a les dones joves, existeix a més la frustració per la probable inadequació dels estudis realitzats i les dificul­tats d’accés al mercat de treball, una clara consciència del risc d’atur i de les dificultats d’inserció laboral que limiten la seva emancipació. Les joves veuen el seu propi projecte vital en precari en un primer món de benestar i suposadament opulent que tolera les empreses de treball temporal, els treballs desregulats i el mercat negre de treball, i que dificulta el desenvolupament d’un projecte vital propi. Les dones adultes, especialment les aturades de llarga durada, veuen com la seva experiència i coneixements es devaluen i queden en les mateixes condicions inestables que les dones joves, en una competència obligada però totalment desigual… La rotació de contractes, la pluriocupació, el mercat negre de treball, les jornades excessives, els increments de sinistralitat, la baixa sindicació, són altres tantes cares de la pre-carietat, especialment agreujades per a les dones a partir dels quaranta anys, sense ni tan sols possibilitats adequades de formació per a poder seguir actives en llocs de treball de qualitat i amb salaris dignes. La precarietat es torna particularment agressiva per a certs col-lectius com el de les dones amb discapaci-tats i les immigrants. Cal fer especial esment a la precarietat que és ja ‘de facto’ el sistema regular de vida i treball de les dones immigrades, que són part inseparable de la classe obrera de cada país i d’Europa en el seu conjunt. Les lleis d’immigració són insuficients i massa tímides per a garantir drets i deures. En canvi, la permissivitat front els brots de xenofòbia, l’aprofitament fins i tot electoralista de la immigració, la garreperia amb la qual es contempla el seu accés als drets de ciutadania i la dificultat d’implementar les lleis de reagrupament familiar de forma equitativa per a dones i homes formen part del nucli central de la precarietat. Pel que fa a les dones que perceben com renda principal un subsidi de jubilació, aquestes es veuen explíci-tament abocades a condicions de precarietat si continuen els intents de privatització dels fons de pensions i la seva substitució per fons privats, subjectes a la inestabilitat, l’especulació i els interessos dels grans capitals financers. A això cal afegir que la irregularitat de les dones en la seva trajectòria laboral determina que percebin pensions molt allunyades, en ocasions, del llindar mínim per a atendre les seves necessitats més elementals. És necessari canviar aquesta situació: Una altra Europa és possible. Fem una crida a l’actuació coordinada de les forces d’esquerres i les organitzacions sindicals i socials, i demanem que s’organitzin els debats i es prenguin les mesures necessàries a fi que prevalgui el treball digne i la salut de les dones per sobre de la precarietat que patim actualment.

 

 Per això és necessari:

 

1. L’estabilitat en l’ocupació, uns salaris mínims adequats i unes condicions de treball dignes. 2. El foment de la salut laboral, l’avaluació dels riscos laborals i la seva prevenció. 3. Disposar d’ajuda psicològica pública, gratuïta i “amiga” en els moments de crisi laboral o personal. 4. Assistència sanitària completa, inclosa la salut sexual i reproductiva. 5. Prohibir tot tipus de subcontractació que suposi desatenció de riscos. 6. Garantir el compliment dels empresaris, que siguin responsables de vetllar per la salut laboral. 7. Intervenir en el terreny de la política de la salut laboral i pública i advocar a favor d’actuacions sindicals i polítiques. 8. Oposar-se a les pressions que es facin per a desregular encara més les condicions i el mercat de treball, a la nul-la prevenció de riscos laborals, a l’ús de productes poc fiables o perjudicials, a treballar (de forma remunerada o no) en medis i condicions insalubres, així com combatre, inspeccionar i denunciar quan i allí on s’observi la desnutrició, el maltractament, el treball infantil, el mobbing empresarial, el setge i la violència de gènere. 9. Vigilar la contaminació ambiental, les condicions d’habitatge, i combatre les diferències entre les difer-ents societats i en l’interior de les mateixes, i prendre mesures contra les desigualtats, en termes de salut, que resultin de les normes i pràctiques d’aquestes societats.

 

Entrada relacionada: Carta de Barcelona sobre precarietat i salut.

 
1 comentari

Publicat per a 4 Març 2009 in Gènere, Salut

 

Etiquetes: , , ,

Michel Collon: 10 preguntas sobre la crisis

lourde_crise.jpg

1. ¿Subprimes ? El punto de partida es una verdadera estafa ya que los bancos occidentales han ganado una enorme cantidad de dinero a costa de los hogares estadounidenses, diciéndose que si no eran capaces de pagar, les quitarían sus casas por cuatro monedas.

2. ¿Es sólo una crisis bancaria? No, en absoluto. Se trata de una verdadera crisis económica que ha comenzado en el sector bancario, pero cuyas causas son mucho más profundas. En realidad, toda la economía de los Estados Unidos vive a crédito desde hace 30 años. Las empresas se endeudan por encima de sus posibilidades, el Estado se endeuda también por encima de sus posibilidades (para hacer la guerra) y se ha impulsado sistemáticamente a los ciudadanos a endeudarse, la única manera de mantener, artificialmente, un crecimiento económico.

3. ¿La verdadera causa? Por supuesto, los medios de comunicación tradicionales no nos dicen nada. Y sin embargo, las subprimes no son más que la punta del iceberg, la manifestación más espectacular de una crisis de superproducción que golpea a los Estados Unidos, pero también a los países occidentales. Si el objetivo final de una multinacional consiste en despedir a trabajadores en masa para hacer el mismo trabajo con menos personas, si además se bajan los salarios por todos los medios y con la ayuda de los gobiernos cómplices, ¿A quién van a venderles los capitalistas sus mercancías? ¡No han parado de empobrecer a sus clientes!

4 ¿Es sólo una crisis de la que sobreponerse? La historia demuestra que el capitalismo ha ido siempre de una crisis a otra con, de vez en cuando, una buena guerra para salir de ella (eliminando a sus rivales, empresas, infraestructuras, lo que permite un buen reimpulso económico). En realidad, las crisis son también un periodo que aprovechan los grandes para eliminar o absorber a los más débiles. Es lo que ocurre ahora en el sector bancario estadounidense, o en el caso de BNP que se traga a Fortis (y todo esto no ha hecho más que empezar). Pero, si la crisis refuerza la concentración de capital en manos de un número aún más pequeño de multinacionales, ¿cuál será la consecuencia? Estos super-grupos tendrán aún más medios de eliminar o empobrecer la mano de obra y así convertirse en una competencia aún más fuerte. Estamos otra vez en la casilla de salida.

5. ¿Un capitalismo sobre bases éticas? Hace ciento cincuenta años que nos lo prometen. Hasta Bush y Sarkozy lo han hecho. Pero en realidad, es tan imposible como un tigre vegetariano. Y es que el capitalismo se apoya en tres principios: 1. La propiedad privada de los grandes medios de producción y de financiación. No es la gente la que decide, sino las multinacionales. 2. La competitividad: ganar la guerra económica, es decir, eliminar a la competencia. 3. El máximo beneficio: para ganar esta batalla no basta con tener unos beneficios normales o razonables, sino una tasa de beneficios que permita distanciar a las empresas de la competencia. El capitalismo no es sino la ley de la selva, como ya escribía Karl Marx: “Al capital le horroriza la ausencia de beneficio. Cuando siente un beneficio razonable, se enorgullece. Al 20%, se entusiasma. Al 50% es temerario. Al 100% arrasa todas las leyes humanas y al 300%, no se detiene ante ningún crimen.”

6. ¿Salvar a los bancos? Por supuesto, hay que proteger a los clientes de los bancos. Pero en realidad, lo que el Estado está haciendo es proteger a los ricos y nacionalizar las pérdidas. Por ejemplo, el estado Belga no tenía 100 millones de euros para ayudar a la gente a mantener su poder adquisitivo, pero para salvar a los bancos, ha encontrado 5.000 millones en dos horas. Miles de millones que nosotros tendremos que rembolsar. Lo irónico es que Dexia era un Banco Público y que Fortis se ha tragado un banco público que funcionaba muy bien. Gracias a ello, sus dirigentes han hecho negocios durante veinte años. Y ahora que la cosa no funciona, ¿se le pide a estos dirigentes que paguen los platos rotos con el dinero que han estado ganando y que se han guardado? No, se nos pide que paguemos nosotros.

7. ¿Los medios de comunicación? Lejos de explicarnos todo esto, fijan su atención en asuntos secundarios. Nos dicen que habrá que buscar los errores, a los responsables, combatir los excesos y bla, bla, bla. Sin embargo, no se trata de tal o tal error, sino del sistema. Esta crisis era inevitable. Las empresas que se están derrumbando, son las más débiles o las que peor suerte han tenido. Las que sobrevivan, tendrán aún más poder sobre la economía y sobre nuestras vidas.

8. ¿El neoliberalismo ? La crisis no ha sido provocada sino acelerada por la moda neoliberal de los últimos veinte años. Los países ricos han intentado imponer este neoliberalismo en todo el tercer mundo. En América Latina, como acabo de estudiar durante la preparación de mi libro Los 7 pecados de Hugo Chávez, el neoliberalismo ha sumido a millones de personas en la miseria. Pero al hombre que ha lanzado la señal de la resistencia, el hombre que ha demostrado que se podía resistir al Banco Mundial, al FMI y a las multinacionales, el hombre que ha enseñado que había que darle la espalda al neoliberalismo para reducir la pobreza, este hombre, Hugo Chávez, no deja de ser diabolizado a golpe de mentira mediática y de difamación infundada. ¿Por qué?

9. ¿El tercer mundo ? Sólo se nos habla de las consecuencias de la crisis en el Norte. En realidad, todo el tercer mundo sufrirá gravemente a causa de la recesión económica y de la bajada de precios de las materias primas que provocará la crisis.

10. ¿La alternativa ? En 1989, un famoso autor estadounidense, Francis Fukuyama, nos anunciaba el Fin de la Historia : el capitalismo había triunfado para siempre, nos decía. No ha hecho falta mucho tiempo para que los vencedores se estrellen. La humanidad necesita verdaderamente otro tipo de sociedad. El sistema actual fabrica miles de millones de pobres, hunde en la angustia a aquellos que tienen (provisionalmente) la suerte de trabajar, multiplica las guerras y arruina los recursos del planeta. Pretender que la humanidad está condenada a vivir bajo la ley de la selva, es tomar a la gente por imbéciles. ¿Cómo debería ser una sociedad más humana, que ofrezca un porvenir digno para todos? Este es el debate que tenemos todos la obligación de lanzar. Sin tabúes.

Michel Collon, 6 octobre 2008
Puedes enviar tus preguntas y comentarios a: michel.collon@skynet.be

 
4 comentaris

Publicat per a 9 Octubre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Propostes de Portugal front la crisi internacional

jeronimo-de-sousa.jpgDes de Portugal, Jerónimo de Sousa, secretari-general del Partit Comunista Portugués (PCP) denúncia que és una mistificació afirmar que la crisis es deu al comportament d’uns quants, com si la crisi fos la violació d’unes normes ètiques, o com si la maximització dels beneficis no fos inherent al sistema capitalista. També li sembla un engany reduir l’explicació al fet que ha explotat la bombolla de les hipoteques sub-prime. A parer seu, el pes creixent del sector financer a l’economia mundial en detriment de la producció real, les pràctiques especulatives dels grans senyors del diner als que tot els hi era premés, la creixent desvalorització dels salaris i la seva substitució per incentius, juntament amb la facilitat amb la que es recorria a l’endeutament, són aspectes indefugibles de la greu situació a la que hem arribat.

Jerónimo de Sousa denúncia també que és una il•lusió i una mistificació pensar que pot haver-hi transparència i regulació en el marc actual d’economia de mercat, amb la lliure circulació de capitals i els off-shore (paradisos fiscals), com per altre banda posen de manifest les mesures preses després de l’explotació de la penúltima bombolla especulativa – “la de la nova economia” – quan ja es varen prendre noves mesures de regulació, control i transparència, sense canviar les qüestions de fons. Això no significa, però, que els comunistes portuguesos creguin que no s’han de posar sancions ni prendre mesures per reforçar la transparència dels mercats i la obligació de les institucions de donar informació sobre la seva activitat i els seus “productes”.

Des del PCP es considera que aquesta crisis posa també en evidència la falsedat dels dogmes del neoliberalisme, del “menys Estat”, del “Estat no intervencionista”, de la “mà invisible del mercat”, del mercat “regulador”. Els grans defensors del “tot a la privada” i del “Estat mínim”, són ara els grans defensors de la intervenció de l’Estat i de la nacionalització de les pèrdues, i procuren així passar la factura de la crisis al poble en general i premiar amb milions procedents dels fons públics als que ja han guanyat i guanyen milions amb l’especulació. El capitalisme revela un cop més la seva naturalesa i les seves profundes contradiccions perquè no soluciona els problemes de la humanitat, sinó que els agreuja fomentant les desigualtats, les injustícies, la pobresa, la misèria de milions de éssers humans. En la seva opinió, per fer front a la greu crisis, considera que el govern portuguès ha de prendre les següents mesures urgents:

1) En el pla intern, intervenir sobre el sistema bancari per a disminuir els tipus d’interès; prendre mesures per valoritzar, defendre i promoure la producció nacional, alleugerir la tresoreria de les empreses accelerant els pagaments del deute i de tots els fons comunitaris; augmentar els salaris i restablir el poder de compra de les famílies treballadores; reforçar les prestacions socials de manera especial a les famílies amb més carències; i millorar la distribució de la Renda Nacional.

2) Pel que fa a la Unió Europea, intervenir sobre el BCE per baixar els tipus d’interès; deixar en suspens el Pacte d’Estabilitat; combatre les deslocalitzacions; reforçar els Fons Estructurals i altres mesures pressupostaries que rellancin les activitats econòmiques i la inversió; augmentar els salaris de forma que es millori el poder de compra i permeti créixer el mercat intern. El Govern hauria de prendre la iniciativa junt a la UE per acabar amb els offshores (paradisos fiscals).euros2.jpg

3) Cal, a més, revisar el Sistema Monetari i Financer internacional i acabar amb els privilegis del dolar, sense que això signifiqui una revaluació artificial de l’Euro, a costa de les economies més dèbils de la Unió, com és el cas de Portugal.

El PCP considera també que malgrat els plans Bush/Paulson, les intervencions en bancs en alguns països d’Europa i les injeccions de liquiditat, no es pot donar la crisi per acabada. Les principals mesures que fins ara s’han posat en pràctica intenten passar els costos de la crisis a les pobles en general i tindran com a conseqüència una major concentració de la riquesa i el capital.
tempo_mudar_over.jpg

 
2 comentaris

Publicat per a 8 Octubre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , ,

Reflexions sobre la crisi

portaventura_in1.jpg

El gran joc especulador d’inversors que es deleixen pels guanys a curt termini –amb l’ajut de polítics sensibles a l’oferta més alta– ha portat a la crisi de l’habitatge. Els comportaments poc assenyat de grans bancs han conduït a la crisi hipotecària i a l’encariment dels tipus d’interès. La possibilitat de que en un mercat mundial desregulat de productes financers es fessin nous negocis comprant i venent les promeses de pagament de demandes insolvents ha globalitzat la crisi. L’instint de cacera per altes rendibilitats ha reconduït cap els mercats de futurs en matèries primeres les grans fortunes deleroses de trobar terrenys fèrtils i igualment desregulats pels seus negocis. La prepotència de l’imperi per fer-se convidar d’altres economies del món ha seguit mantenint molt baix el preu del dòlar i alt el preu d’un euro regit pel Banc Central Europeu que lluita contra la inflació sense cap altra engruna de sensibilitat. I del temps en que especuladors i intermediaris han fet l’agost en tant els bancs centrals intervenen per evitar la fallida de bancs privats se’n diu també crisi econòmica.

Les conseqüències per als pocs que han provocat tot l’enrenou: un lleuger vertigen en augmentar el risc de desbocament.

outofmoney.jpg Per a la majoria: més sacrificis per arribar a final de mes, dificultat –o impossibilitat—de seguir pagant l’habitatge. Més precarietat. Més por a perdre la feina, a que la crisi empitjori. L’augment dels preus dels productes alimentaris i dels tipus d’interès (hipoteca més cara, crèdits que costen més de tornar), ja estan repercutint en el nivell i qualitat de consum i la salut de moltes persones. I ja s’adverteix des d’un Banc d’Espanya amb massa poca feina des de la Unió Monetària que per frenar la inflació caldrà que els salaris no augmentin. Naturalment, no és veritat, però els poderosos sempre aprofiten la conjuntura per repartir-se millor el pastís entre ells. Perquè no parlen, naturalment, de les provocadores remuneracions dels grans executius… A més, sempre quedaran alguns immigrants per culpabilitzar i portar als camps al retorn, sobre tot quan ja poca gent es creu que la culpa de l’increment de preus sigui de la Xina!

Mentrestant, unes persones que solen estar fora d’aquest món estant debatent a la Comisión Nacional de la Energía si el rebut de l’electricitat ha de reflectir o no uns costos que es diuen reals –i que no tenen res a veure amb la realitat–, al Parlament de Madrid si s’ha de privatitzar o no l’aeroport de Barcelona, i al Tribunal Constitucional si l’Estatut de Catalunya ja ha passat prou pel ribot de la prepotència i el centralisme rapinyaire… Sembla urgent començar a canviar les coses!

 

Etiquetes: , , ,

Pobresa i precarietat a Europa

untitled.bmp

Acabo de llegir la notícia que segons Adecco i l’escola IESE caldrà crear més treballs a temps parcial per als joves catalans a fi de reduir la seva taxa d’atur que es preveu s’incrementi en el proper any. Aquesta idea és un tant antiga: ja es va intentar posar en marxa fa uns quants anys a fi d’ “incorporar” dones al mercat laboral, encara que a l’informe Adecco-IESE sembla una novetat. El que no diuen és el baix grau de satisfacció de les persones que a l’Estat espanyol tenen aquest contracte, ni el salari que cobren: normalment, els treballs parcials signifiquen sous parcials, que mantenen la dependència econòmica i de vida de joves i dones. En lloc de reduir la jornada laboral per a tothom mantenint els salaris, les empreses i els seus “gurús” proposen contractes precaris, a termini o a temps parcial, que disminueixen els sous de les persones treballadores i incrementen en molt els beneficis empresarials.

Així, a Europa es viu com una realitat important i en creixement el nombre de persones amb contracte laboral però que segueixen sense sortir de la pobresa. Per al 2005 Eurostat calculava que a tota la EU-25, malgrat tenir un lloc de treball, hi havia 14 milions de persones pobres, front els gairebé 7 milions de persones pobres a l’atur.

Com a dada suplementària, la taxa de pobresa de les persones amb contractes temporals era 3 vegades més alta que les que tenien contracte fixe (Comissió Europea 2005b: 193).


I ja que parlem de pobresa a Europa:

Les darreres dades sobre pobresa a la UE indiquen que el 2005 es mantenia l’increment de la mitjana del 2004 fins el 16%, amb valors màxims del 21% per Polònia i Lituania, Grècia, Espanya i Irlanda en el 20%, i Portugal i Letònia en el 19%. En canvi, els valors mínims els presentaven Suècia, amb un 9% i la República Txeca, amb un 10%.

Front a una taxa mitjana per la UE-25 i per adults homes del 14% i per dones del 15%, la taxa per infants de menys de 16 anys puja fins el 19%, la mateixa de les persones de més de 65%.

Sembla, doncs, en base a les dades d’Eurostat-Database (novembre 2007), el risc més alt de pobresa està a la infància, a la tercera edat, en els contractes en precari i a l’atur. Pel que fa als infants de la UE-25, pràcticamente un de cada cinc infants de menys de 16 anys de mitjana viuen en llars pobres, encara que en el cas d’Espanya, Itàlia, Polònia i Lituania, en són més: un de cada quatre.

 
1 comentari

Publicat per a 26 Desembre 2007 in Benestar, Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , ,

 
%d bloggers like this: