RSS

Arxiu d'etiquetes: privatitzacio sanitat

Qui mana a la sanitat catalana, com la desmunta, i com ho patim…

La gent que lluita per la sanitat pública a Catalunya cerca arguments i maneres enginyoses per fer-nos adonar com aquesta gran estafa de les privatitzacions, les retallades sense ànima, vulneren els nostres drets i responen a interessos espuris que ens costen molt i molt cars. Les portes giratòries amb Boi Ruiz com a protagonista tenen quelcom d’astracanada sinistre, però les conseqüències, com s’exposen a continuació, del desmantallament de la sanitat pública són desastroses per Catalunya:

caja o ataudEscriuen Isabel Vallet, Diputada de la CUP-AE i Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, que la política actual del Govern consisteix en escanyar poc a poc els centres públics i fer-los progressivament més ineficients. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, la seva intenció és la de vendre els centres públics a grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. Tota aquesta maquinació per desposseir-nos de la sanitat té de fet un transfons què va més enllà de Catalunya: respon a una planificació que s’està negociant en secret entre els més poderosos dels Estats Units i la Unió Europea, amb el vist i plau de les troikes-antipersones, i que poden llegir a Análisis desde la Sanidad de la Asociación Transatlántica para el Comercio y la Inversión (TTIP).

Per això té molt sentit que, segons els autors de l’article, la Conselleria de Salut estigui complint fil per randa les línies d’actuació suggerides a l’informe “Aproximación a un nuevo planteamiento estratégico para las empresas públicas y consorcios de salud de la Generalitat”, elaborat l’any 2011 per la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC)… (oi que les coses ja lliguen?):

Entre les instruccions donades per la multinacional, Vallet i Lleonart destaquen:

1) El desmembrament, desmantellament i fragmentació de l’Institut Català de la Salut (ICS) en entitats amb autonomia de gestió com a primer pas d’una posterior privatització.

2) El traspàs de l’assistència sanitària pública a ens de gestió privada, sobre el paper: més eficients.

… i per això la concentració de serveis sanitaris que s’estan engegant a Lleida i Girona.

Com a segon punt de la seva anàlisi, ens recorden les fortes retallades en els seus pressupostos, que arriben a comprometre la viabilitat del centre. I ens donen dades: Per exemple, segons dades del CatSalut, el pressupost de l’Hospital de Bellvitge ha passat de 322,6 milions d’euros el 2010 a 288,9 milions el 2012 (-10.5%). El Consorci Sanitari de Terrassa, de 100,7 milions el 2010 a 84,6 el 2011 (-16 %). El Consorci Sanitari del Parc Taulí, de 194,2 milions el 2010 a 173,9 el 2012 (-10.5%). Això ha comportat: acomiadaments, reduccions de plantilla, tancament de dispositius i la descapitalització d’infraestructures en centres de la sanitat pública. Com a conseqüència ens trobem amb un increment descontrolat de les llistes d’espera i l’empitjorament perceptible de la qualitat assistencial.

I què ha passat mentrestant amb els centres privats amb ànim de lucre? Vallet i Lleonart ens donen l’exemple més paradigmàtic a Catalunya: “La quantitat abonada pel CatSalut a IDC en concepte d’assistència hospitalària ha passat de 71,1 milions d’euros el 2010 a 126,9 milions el 2012 un increment del 78%”. i encara, un parell d’exemples més: L’Hospital de Terrassa (Consorci Sanitari de Terrassa) ha passat de tenir 273 llits d’aguts al 2010 a 217 llits el 2013 (-20%). L’Hospital de Mataró (Consorci Sanitari del Maresme) ha passat d’operar l’any 2010 4.955 pacients de 13 de les 14 intervencions quirúrgiques amb temps d’espera garantit de sis mesos, a operar 3401 malalts l’any 2012 (-31%). I no hi ha factor sorpresa: la major part d’aquests pacients s’han derivat a centres del grup IDC.

I continuen denunciant:

“Ara, amb una sanitat pública que veu els seus pressupostos i recursos retallats, amb llits i quiròfans tancats i acomiadaments l’augment de les llistes d’espera és la nineta dels ulls del Conseller, és un altre nínxol de negoci per la sanitat privada, i és que tenim coneixement que el CatSalut està contactant amb els centres de la xarxa sanitària pública reclamant-los la gestió directa de la llista d’espera. Acompanyada amb l’advertència que, de no fer-ho, no podran complir els terminis de les intervencions amb temps d’espera garantit per la mateixa Administració, fet que comportarà una penalització econòmica i una retallada afegida als pressupostos. Tot i que es tracti d’una situació versemblant en alguns casos, la veritat és que en la majoria és només una excusa per derivar milers de pacients de la llista d’espera dels centres públics cap a centres del grup IDC. Només amb la reobertura dels llits i quiròfans hospitalaris tancats en aquests mateixos centres es podria eixugar la llista de pacients que, segons el CatSalut, els dispositius públics no són capaços d’assumir.

Salut argumenta que aquestes derivacions tenen un cost menor per l’Administració que tractar els pacients a la seva pròpia xarxa de centres. Però aquesta afirmació es pot rebatre amb quatre motius bàsics:

1) A la sanitat privada sovint les ratios de personal per tractar els pacients són inferiors o molt inferiors a les ratios de personal a la sanitat pública. I això implica menor marge de maniobra i capacitat de reacció davant complicacions no previstes.

2) Els costos de personal són molt inferiors a la sanitat privada, sobre tot perquè sovint es nodreixen del mateix personal que treballa a la sanitat pública. D’aquesta manera, per mitjà de contractes de prestació de serveis, l’empresa s’estalvia bona part dels costos socials derivats de la contractació d’aquest personal.

3) Els centres privats acostumen a “escollir” entre els malalts que estan a les llistes d’espera aquells que tenen un risc menor de complicacions, deixant els més complicats perquè siguin tractats als centres públics. Això fa que els costos de tractament d’uns malalts i dels altres presentin grans diferències.

4) Finalment, la immensa majoria dels projectes de recerca i innovació es fan a centres públics, que financen la investigació dels seus professionals per tal de seguir sent referents a aquest nivell. Aquest concepte ni es planteja en els centres privats de “sanitat low-cost” que tenen com a objectiu fonamental tractar el màxim de pacients, amb la menor complexitat possible, als mateixos preus que els pacients més complexos de la sanitat pública.

L’objectiu final d’aquesta política sembla ben clar: escanyar poc a poc els centres públics, fer-los progressivament més ineficients i acostumar a la població a acudir a centres privats amb ànim de lucre. Posteriorment, quan ja s’identifiqui públic amb ineficient i privat amb eficient, vendre els centres públics (via concessió) a aquests grans grups privats amb ànim de lucre per tal que ho gestionin. És a dir, quelcom similar al conegut com a model Alzira. I com ha passat amb els hospitals valencians, si les coses van bé (en detriment de la qualitat assistencial i de les condicions laborals dels professionals) no es gastarà més, sinó que arribaran menys recursos públics a la població i s’incrementaran els marges de benefici empresarial, i si les coses no van bé, caldrà “rescatar” amb diners públics aquestes empreses, i d’això també en tenim experiència.”

Vallet i Lleonart acaben l’article dient que o bé es capgira la situació o farem tard: de la sanitat pública no en quedarà res. I perquè vegin que en el fons les coses no estan de cap manera per fer-hi broma, i fins a quin punt la injustícia social amb biaix de salut provoca malaltia i morts prematures a gran escala, poden llegir a Dempeus amb unes declaracions de Michael Marmot de les que ja ens en havíem fet ressò a Dempeus i a Punts de Vista, però que cal no oblidar.

 

Etiquetes: , , , , ,

De la Comissió d’Investigació s/Gestió Sanitària al Nápoles de la Camorra

lucas-pacioloLa comisión que investiga los escándalos en la sanidad pública catalana no sólo demostró ayer que CiU y el PSC “se conjuraron para no salir dañados al airearse los trapos sucios de la sanidad catalana”, como explica El Pais. También sirvió de escaparate para las miserias personales de altos cargos de la sanidad catalana que tienen tan buen concepto de sí mismos que convirtieron la sala en una feria de globos (que podían ascender a los cielos, de tan hinchados, o estallar de un momento a otro por un abuso de auto-satisfaccion). El exceso de helio podía deberse a que sus guardias de corps parlamentarios ya se habían encargado de vetar a quien pudiera contradecirles. Por eso, a pesar de que las piezas claves en el transfondo eran el libro “Artur Mas, on són els meus diners?” de Albano Dante Fachin i Marta Sibina, y el llamado ‘informe Crespo’ del síndic Agustí Colom realizado en el año 2006, ninguno había recibido los votos suficientes para poder comparecer. En la caseta del tiro al blanco de la feria parlamentaria, disparar a Agustí Colom, Marta Sibina, Albano Dante o ya de paso, a Victor Catalán, salía casi gratis… Por tanto, bien podían los fantoches negar enfáticamente todas las irregularidades de los Centros Médicos Selva i Maresme (CMSM) —filial de gestión privada de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva— o las retribuciones irregulares al alto personal de las mismas, o reivindicar las turbias gestiones y compra-ventas del ahora diputado de CiU y entonces alcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo. Patente de corso para sus “mecachis, que guapo soy” mientras descalificaban informe y libro sin que sus vetados autores pudieran desenmascararles. Así se las ponían a Fernando VII… y ellos no podían ser menos. Pero tanta impunidad y juego sucio, tanta pólvora quemada para preservar unos egos hipertrofiados, no puede quedar impune.

No voy a pedirles que revisen la comparecencia de Crespo -imputado en otro caso por presunta relación con la mafia rusa- porque no les pase lo que sucedió en directo: que supuestos “errores técnicos” en la retransmisión se sumaron a la conjura de los necios, y el Canal Parlament entró en una especie de bucle en el que sólo se oía decir, muy sobreactuado, a Xavier Crespo que era doctor (cuando al parecer sólo es médico). Les voy a pedir que dediquen unos minutos (tampoco demasiados, no vale la pena) a la comparecencia de Albert Fernández Terricabras, el sucesor de Carles Manté en la presidencia de la Corporació Salut del Maresme i la Selva, agraviado por dos hechos imperdonables: primero, que Albano Dante y Marta Sibina se habían equivocado en algún dato de su biografía y quedaban condenados por ello a no ser creídos en nada de lo que dijeran ni escribieran de por vida; el malestar que el “error” parecía haber causado a su familia recordaba las jeremiadas de Pons sobre sus supuestos hijos supuestamente aterrorizados por un supuesto escrache de la PAH de Valencia, aunque el dignísimo profesor de IESE echaba a la hoguera a quienes al parecer, carecen de padres, hijos, amigos y perro que les ladre o gato que les maulle. Y segundo, que Victor Catalán (muy inteligente por otra parte) se había levantado enfadado de una reunión en la que estaba sentado a su lado, y se había ido sin despedirse para después escribir en su blog su opinión sobre la transparencia…. Sólo Isabel Vallet de la CUP y Marc Vidal de ICV/EUiA le recriminaron su comportamiento. Pero sólo tenían cinco minutos, y se necesitaba mucho más para desmontar la vaciedad de un discurso sin ideas, o la publicidad sin rubor de la gestión privada como supuesto argumento para cargarse la sanidad pública, o los balbuceos inconexos del de IESE cuando Marc Vidal le pregunta sobre ética, o sus triquiñuelas de escapista para no reconocer el concepto (ni el valor) de la sanidad pública apelando a normas y conceptos contables, y abundando en el error de confundir autonomía de gestión con patente de corso para aplicar criterios mercantiles de empresa privada a la sanidad pública.

Quiero recordar a Marta y Albano de cafeambllet (porque Agustí Colom por su formación de economista, lo debe tener muy presente y ya se debió reir mucho al oírlo) que ningún buen gestor, ningún profesor universitario serio puede apoyarse en estudios sobre co-repago que le den fundamento para expulsar a las personas con menores rentas de la sanidad. Incluso la OMS lo denuncia. Y ni siquiera (o sobre todo) puede valer el REpago para las urgencias, en un sistema en el que por desgracia demasiadas personas sólo se sienten seguras si acuden a los servicios de emergencias (o sólo puede n acudir al médico sin perder el empleo en horario extra-laboral). La cháchara adicional sobre listas de espera (menos mal que no mencionó a los inmigrantes) sólo es humo para enturbiar la razón de fondo: que nos quieren dejar sin derecho a la sanidad pública. Y más, que repitiendo como posesos que es preciso que la sanidad pública sea sostenible (y por eso cometen el fiasco de parasitarla con cirugías estéticas demasiadas veces tan peligrosas como innecesarias) se están cargando la sostenibilidad de la propia sociedad y el pacto social que proporcionaba un mínimo de seguridad, bienestar y cohesión. Pero a ellos, esos privilegiados, indigitados por dios o por wall street que tanto monta, la barbarie ya les conviene. Gozan de perros guardianes que les privan de comparecencias molestas y de servicios de seguridad (para los que no hay recortes) que les quieren asegurar un mejor y más tranquilo pasar que a la inmensa mayoría. Consuelo espiritual necesitan poco, porque esos gestores de IESE que hacen publicidad engañosa, sin ética ni estética, de la sanidad y la enseñanza privada, tienen más de autómata que de persona, porque no sienten ninguna empatía con sus semejantes, y tampoco les importa demasiado dejarnos sin nada.

Parecen no darse cuenta de que ahora el 99% de la población, las clases subalternas tan mayoritarias, vamos perdiendo el miedo y ahora ya, no sólo nos enciende tanta corrupción, engaños y robos, sino que lo queremos todo. Y antes que nada, perderles de vista. Porque estamos hartas de tantos sepulcros blanqueados, de tanta mala baba, de tanto hacer pasar por ciencia inapelable lo que sólo son asientos contables que ya se hacían mejor, y eran más fiables, quinientos años atrás, en el Nápoles de la Camorra.

 

Etiquetes: , , ,

Fes sentir el teu suport en defensa l’Hospital Clínic

 

Signant en nom de Dempeus i propi per la no privatització de l'Hospital Clínic. Foto: Zé Moreira

Signant en nom de Dempeus i propi per la no privatització de l’Hospital Clínic. Foto: Zé Moreira

 

Avui eren moltes les persones que donaven la seva signatura de suport a les treballadores de l’Hospital Clínic per posar fre al procès privatitzador. El personal de l’Hospital Clínic ens alerta que el model que vol implantar la Generalitat i la Junta Rectora, com ja ens temíem des de fa dies, seria semblant al model de gestió de l’Hospital de Sant Pau:  crear fundacions privades que gestionarien el patrimoni i els serveis públics. Es a dir, canviar el règim jurídic de l’hospital i permetre l’entrada a la gestió privada.

Si ja la gestió actual no manca de polèmica, s’adjudiquen contractes d’obres i serveis a dit (l’empresa LICON, S.A. que s’encarrega de la neteja posseeix un contracte verbal, quan aquest hauria d’haver sigut adjudicat mitjançant un concurs públic) i es fa ús d’instaŀlacions i personal públic per prestar serveis sanitaris privats (els pacients de BARNACLÍNIC, S.A. tenen prioritat absoluta en l’atenció sanitària, emprant les instaŀlacions públiques i el seu personal, i saltant-se les llistes d’espera).

Mobilització al Clínic. Foto: Zé Moreira

Mobilització al Clínic. Foto: Zé Moreira

No contents amb això, volen implantar una fòrmula de gestió mitjançant la qual alguns interessos privats porten anys lucrant-se amb diners públics. La Sindicatura de Comptes manifesta l’existència d’irregularitats en la gestió i administració, l’incompliment de diverses normatives comptables i contractuals i desajustos importants en els comptes. I aquí rau l’interès en convertir una gestió pública defectuosa en privada: la opacitat per evitar els òrgans de control, d’opinió, i si hi cap de justícia. Encara que l’informe esmentat de la Sindicatura de Comptes, recomana encaridament, en diverses ocasions, que s’assimili a un ens públic i que es gestioni com a tal.

De fet, volen aplicar un model que ha portat la gestió de l’Hospital de Sant Pau a ser objecte d’investigació judicial per presumptes irregularitats en contractes públics, pagament de sobresous a directius i indemnitzacions injustificades. La publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes en el que es parla de l’Hospital de Sant Pau encara no s’ha fet i va ser retrassada per interessos polítics fins a després de les eleccions.

A l’experiència ens remetem. La gestió privada dels béns públics ens surt més cara a canvi d’un pitjor servei.

Aquest hospital funciona amb els nostres diners i no pot seguir essent manipulat per aquells que pretenen fer-ne una mercaderia.

NO A LA PRIVATITZACIÓ DE L’HOSPITAL CLÍNIC

 
2 comentaris

Publicat per a 13 Desembre 2012 in Salut

 

Etiquetes: ,

Sobre l’euro per recepta, dimissions i coaccions

Sobre la innoble taxa de l’euro per recepta que es vol començar a recaptar aquest dissabte,  des de l‘Ara se`ns informa que Jordi de Dalmases, el president del Col·legi de Farmacèutics.  diu que ” tot i que els farmacèutics “no som recaptadors d’impostos,  ens ho han manat i ho farem“.  Entrevistat al programa Els Matins ha afegit que  “com a ciutadà crec que hem de ser conscients que no hi ha res gratuït, el sistema públic de salut s’ha de pagar i l’euro per recepta és una mesura mixta”.

Mira a qui va a explicar el senyor Dalmases que no hi ha res de gratuït!   Precisament a la gent que paga impostos i no s’aprofita d’aquesta “boira” de les coses “mixtes” a la sanitat que tan be resumeix la revista CafeAMBllet amb el seu darrer treball El PDF de la vergonya.   El senyor Boi Ruiz vol fer arribar a totes les farmàcies uns cartells per ajudar-les a recaptar… doncs per què no aprofita i reparteix també un exemplar de la revista gratuita cafeambllet ?  Li asseguro que la ciutadania tindria molt clar si ha de pagar o no l’euro!

Queda clar que si no hi ha diners a la sanitat no és perquè la ciutadania no pagui els seus impostos, sinó perquè l’administració deixa molt i molt que desitjar, perquè els poderosos s’escapoleixen de tributar, i perquè  les mans brutes es troben arreu, i aquest sistema “mixt” en el que va el sentit  del REpagament sota la fórmula d’un euro per recepta (l’euro de la vergonya!) està servint.encara ara, perquè facin beneficis  il·legítims -o legitimats a costa del dret de les persones a la salut- uns quants espavilats…

El president del Col·legi de Farmacèutics ha dit que hi ha certa preocupació entre el personal de les farmàcies per la possible reacció d’alguns ciutadans contraris a la mesura. Des de Dempeus, i de part de la ciutadania que hagi llegit o entregui la nostra carta, crec que el podem tranquil·litzar.   Però sap que passa, que això de  “nosaltres només obeïm, ens manen cobrar” ja no val, ja no és excusa, quan el que s’està fent és desmuntar l’estat del benestar, les xarxes de solidaritat que impedeixen que aquesta societat es faci engrunes i les persones es sentin cada vegada més soles, indefenses i esporuguides.

Ho explicava molt bé ahir en Toni Barbarà en un comentari al post en el que es parlava de no pagar l’euro de la vergonya. Deia:

“Para empezar el riesgo que corre la ciudadanía, si paga docilmente, es el de liquidar otro espacio más ( y van…) del Sistema Público de Salud y en la perspectiva de muy dificil recuperación en el tiempo. La resignación y la autoinculpación son sin duda los mayores riesgos imaginables. Cierto que el sistema prepara su mensaje de intimidación habitual para atemorizar cualquier disidencia. De eso saben y ejercen sin piedad. ¿Que nos “fichan” como “deudores” de la Generalitat? Es posible, en el caso de no estemos ya fichad@s. ¿Que nos tramitarán una sanción y recargo? Es seguro que les va a costar más el trámite que el recargo… Sobretodo si somos MILES de ciudadanos y ciudadanas los que nos negamos a REPAGAR, hoy el euro de penalización, mañana la tasa co/re/pago del Estado. Y acabo; ¿Es tolerable, desde una óptica ética, que quienes estan en el punto de mira de las mil y una corruptelas, chanchullos, y todo tipo de “conflicto de intereses”, pretendan, ellos, “sancionar” a las personas enfermas que necesitan un tratamiento prescrito por el profesional del sistema público ? Como los chistes, o se entiende a la primera o no vale la pena inisitir. La ciudadanía que estamos por la Salud Pública NUNCA promoveríamos una acción que pudiera ocasionar algun tipo de deterioro a la salud de las personas, como el incumplimiento o abandono de un tratamiento. Son unos (i)responsables concretos, con nombres, apellidos e impunidad y aforamientos, quienes no se inmutan cuando ponen en cuestión el acceso de los enfermos a su medicación. Esto va más allá que una barrera de autopista.”

Faig meves cadascuna de les seves paraules.  I crec que a la gent Dempeus no l’aturaran ni les amenaces de que si no paguem l’euro de la vergonya ens convertim en deutors de la Generalitat. Poden llegir tota la galdosa explicació aquí del gerent d’Atenció Farmacèutica i Prestacions Complementàries del Servei Català de la Salut (CatSalut), Antoni Gilabert… jo sols els destaco algunes frases:

“Com el medicament és un bé que no es pot negar, se li lliurarà a l’usuari encara que no vulgui pagar la taxa, però a partir d’aquest moment es convertirà en deutor”  (…).  En el cas de què un usuari es negui a pagar, haurà d’omplir en la farmàcia un formulari amb les seves dades que el farmacèutic remetrà al Departament de Salut.  Tal com succeeix amb la resta dels tributs, l’administració catalana serà l’encarregada de reclamar el cobrament de la taxa pendent i el consegüent recàrrec per la via voluntària o per execució forçosa.”

Però atenció, que ara ve la perla:

“Gilabert espera que siguin pocs els ciutadans que es neguin a pagar un impost que està pensat per contribuir a millorar el finançament del sistema sanitari  (permeti que ho dubti!!!!) i que es calcula que generarà uns ingressos de 100 milions d’euros a l’any.”

Esperen que siguem pocs els que ens neguem a pagar, perquè és evident que la força la tenim nosaltres si som, com diu en Toni Barbarà, MILERS i MILERS els que diem PROU a la poca-vergonya…. Si som molts i molts, els pot costar més el farciment que l’indiot els seus intents de cobrar la taxa, i demostraran una vegada més que, sense amenaces, mentides i repressió, no saben fer res, i amb amenaces i intents de culpabilització, TAMPOC! 

I que estan negats per  fer polítiques de salut en benefici de la ciutadania… sols cal veure totes les denúncies que fa cafeambllet per NO entendre com s’ha pogut permetre aquest cau de malversació… i atrevir-se a sobre a exigir-nos l’euro de la vergonya per recepta!

Dimiteixin ja,  com els demanen els sindicats aquí i aquí, i que sigui gent honorable, que cerca el bé comú i defensa la salut pública, gent que lluita contra les desigualtats i vol una societat més democràtica, la que porti endavant les polítiques de salut.

 
7 comentaris

Publicat per a 22 Juny 2012 in Ciutadania/Política, Salut

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

 
%d bloggers like this: