Alfons Quintà: tres articles sobre la destrucció de la sanitat pública a Catalunya

Alfons Quintà ha escrit una trilogia d’articles amb el títol compartit de “Mas no pararà la destrucció de la sanitat” . En el tercer,  publicat avui a Crònica Global, Quintå es refereix al Ple de salut celebrat al Parlament  en el que Ruiz va admetre la seva dèria de voler marginar el dret administratiu. El periodista creu que, de manera deliberada,  Mas va usar la separació de CDC i UDC per fer passar per alt el ple de sanitat. Ell i Ruiz es mostraren decidits a destrossar-ho tot. Volen anihilar la sanitat pública i fer-ho ràpid. Ja reconeixen voler marginar el dret administratiu, cosa que afavoriria la corrupció. Els favorables a la sanitat pública han de poder formular i exposar millor els seus criteris.

Els articles anteriors podeu trobar-los aquí:

Mas no pararà la destrucció de la sanitat (1): un procés perseguit des de fa anys per CDC

Mas no pararà la destrucció de la sanitat (2): sanitat, corrupció, pujolisme i velles raons estructurals

Després de trenta anys sense haver-n’hi, dimecres hi hagué un ple del Parlament sobre sanitat. A la vista del resultat es podia haver esperat 30 anys més. La primera barrera defensiva va ser el cinisme de Boi Ruiz. La segona, l’indecent control mediàtic posterior. Tanmateix, goso citar un vers del millor poeta obrer català del segle XX, Joan Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí, ni cap hora és isarda”.

El seu desenvolupament va quedar afectat pel l’arribada al seu zenit de la batussa entre CDC i UDC. No va ser per atzar. Llavors mateix, una destacada font de CDC em va fer saber que la coincidència en el temps del debat sanitari i el trencament entre CDC i UDC havia estat premeditadament buscat per CDC. Per això CDC va efectuar un “ultimàtum”, com digué UDC. La coincidència en el temps era per CDC un factor important. Res no fou cap atzar.

La font me’n va donar detalls. No volien que les portades dels diaris de l’endemà es referissin a aquell ple, malgrat estar essencialment controlats per la Generalitat, excepte mínimes escletxes. Ho van assolir: la informació sobre el ple de salut va ser tapada per la informació sobre la fi de la federació CiU.

La Vanguardia, callant descaradament

El més gros és que La Vanguardia de dissabte no va publicar ni una línia de les conclusions del ple, ni de res del tema, malgrat que aquelles conclusions fossin fetes públiques el divendres, després d’haver estat acordades per CDC i ERC des de l’inici. Els diaris de dissabte que volgueren les van publicar, sempre molt marginalment. Les conclusions, en qualsevol cas, estaven destinades a ser passades pel folre per Mas. Els que volen seguir l’agonia de la sanitat pública i encara compren La Vanguardia cometen un greu error. Una altra equivocació és que mostra la por cerval que el tema produeix en Mas. Els partits contraris a aquell silenci haurien d’obrar en conseqüència.

Ara bé, hi hagué novetats positives. Per primera vegada, una diputada (Carme Pérez, de Ciutadans) es va referir en el Parlament, i de manera solemne, a que en el 2012 hi hagué a Catalunya un increment de la mortalitat del 5,3 per cent, Ho vaig calcular jo mateix fa mesos i ho he estat publicant, primer com primícia i després com justificada base de molts de anàlisis, des del llunyà 3 de desembre del 2013.

Augment acreditat de la mortalitat

Era i és així. Hi haurà reacció a la intervenció de la diputada? No ho crec. A més de no llegir-me, cosa excusable, també faran veure que no van sentir a la diputada Carme Pérez. Són així i encara poden ser pitjors. El 23 de febrer del 2015 en vaig publicar un informe encara més detallat.

Afegeixo que, poc després de la meva primícia, el butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya va demanar als seus membres quina creien que era la causa d’aquell enorme augment de la mortalitat a Catalunya. Un 78 per cent dels metges va afirmar que eren “les retallades sanitàries” de la Generalitat. Però va continuar i continua el silenci mediàtic. Només jo ho vaig reproduir.

Eliminar de la sanitat pública el dret administratiu

Un altre fet cabdal del ple és la confessió formal de Ruiz de voler posar “elements de dret mercantil” en l’avui lògicament obligat dret administratiu per, digué, agilitzar la gestió dels diners (públics) de la sanitat catalana. Ho he estat exposant durant mesos, com un dels més grans perills, o potser el més gran. Seria alimentar de manera descarada la corrupció ja existent en la sanitat catalana. La Generalitat no solament destrueix la sanitat pública i augmenta la mortalitat sinó que a més vol carregar-se una distinció jurídica -l’existent entre dret civil i el mercantil, per un costat, i administratiu, per l’altre. Per manca d’ambició i per ximpleria no queden.

Com escrivia jo mateix el passat 15 d’abril “estan obsessionats en marginar el dret administratiu, millor garantia contra la corrupció”. Impedir-ho ha de ser absolutament prioritari. No solament per defensar la sanitat pública sinó també l’Estat de dret. Jo ja ho he escrit diverses vegades però oficialment la Generalitat no en deia res. Cal agrair el bocamoll Ruiz la seva insolent confirmació.

El cinisme radical d’ERC

Una altra revelació també clau fou l’actitud d’ERC. El seu cinisme va ser d’una claredat meridiana. Malgrat que la convocatòria del ple, que ERC havia signat, havia estat per a condemnar “les polítiques de Boi Ruiz”, una vegada més ERC va salvar descaradament a l’inefable conseller. ERC tornà demostrar que se’n fot de tot el que no sigui aconseguir el poder pel poder. Aconsello cercar i escoltar a internet les intervencions d’Oriol Junqueras i del gran paradigma de la ignorància que és Alba Vergés, portaveu d’ERC en sanitat. Tenen un fetge com un armari mirall.

Mas i Ruiz van faltar a la veritat de forma sistemàtica. Respecte a l’escàndol Innova, amb els seus 40 imputats, van superar els límits de la decència. És un front que requeriria un atac precís per part de partits que en són capaços, però que sovint no volen efectuar-ho.

Josep Prat i Artur Mas, un vella i forta relació

Els que hagin comès errors ho han d’aclarir, malgrat que la certesa de les certeses és que Josep Prat sempre ha estat un home de CDC i en concret de Mas. Com director general del Servei General de la Salut (CatSalut) va estar despatxant sistemàticament amb Artur Mas. Anys després, el va fer el seu assessor àulic en sanitat. El model Innova era el model que CDC volia aplicar a tota Catalunya.

El Parlament va tornar a demostrar que no és, per desgràcia, el lloc més apte per l’obligat i urgent aclariment de la monstruosa destrucció de la sanitat catalana. Per això, estic proposant a diverses forces polítiques que organitzin, de la manera més àmplia possible, sense cap apriorisme, un seguit de debats públics, estructurats i articulats, amb presència dels mitjans, que duguin a terme el que no ha estat possible en el Parlament.

Una comissió cívica sobre sanitat

No es tracta de repetir el que volia ser el “Tribunal Bertrand Russell” sobre la guerra de Vietnam, ni el raport Rettig xilè, ni els magnífics debats públics, cercant la reconciliació, que hi hagué a Sud-àfrica, després de l’apartheid. Contemplaria un tema menys greu. El que el fa més greu és la seva maldat estructural. Ens ha portat a un desastre enorme i pot portar-nos a un de pitjor.

Els debats que he esmentat, en particular el Sud-africà, foren un model d’exposició pública i de voluntat de superar una maldat. El que caldria és una exposició ponderada i clara de la més gran monstruositat comesa per Mas. Faria que el vot del 27-S fos qualitativament millor, més conscient. La manera d’obrar de La Vanguardia i de TV3 són models a superar, a contradir. Contra silenci i mentides, veus i veritats.

Liquidar la pública, afavorir la privada

Ruiz va posar de relleu una altra gran maldat en parlar mil vegades de CatSalut, no pas l’Institut Català de la Salut, tot i mostrant la tarja del CatSalut com si fos el remei per a tots els mals. No és res banal. Vol que el CatSalut disposi de tots els diners i des d’allí dur a terme la definitiva privatització de tot. Unifiquen la caixa, primant la privada i marginalitzant la pública. Per això no parlen de titularitat ni de “privatització”. Si destrueixen el que és públic només quedarà del privat: objectiu assolit.

La creació del SISCAT (Sistema Integral d’Utilització Pública) com una ampliació de la XHUT (Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública) ha consagrat als hospitals amb ànim de lucre com a part integral d’un sistema de pagament públic. A la vegada hi ha hagut una destrucció brutal de Institut Català de la Salut (ICS).

Mostra que es vol convertir tota la sanitat fins ara pública en un sistema cada dia més privat i pitjor. L’ICS passaria de ser central a esdevenir residual, per estar mal finançat, o sigui ofegat. Això s’ha d’explicar molt bé, de manera comprensiva i detallada. Fins ara ha estat impossible efectuar-ho. Calen, per tant, nous instruments. N’haurem de parlar en altres capítols d’aquesta sèrie. El seu títol (“Mas no pararà la destrucció de la sanitat”) ha quedat reafirmat pel recent ple. El que no ha quedat clara, com caldria, és la via per parar-los-hi els peus ràpidament.

 

Toni Barbarà y la batalla por el Hospital Clínic: ese oscuro deseo privatizador

Así se reproduce en Dempeus el artículo de Toni Barbarà, secretario de Dempeus per la Salut Pública y publicado originalmente en La Lamentable, y que incide en las ansias privatizadoras el gobierno catalán en el ámbito sanitario en particular… Pero no sólo. CIU quiere dejar bien “atado” su “legado” antes que las urnas les dejen fuera de juego.

Desde hace años venimos asistiendo a la teorización/entronización de un pretendido modelo de excelencia sanitaria denominado modelo catalán. Esta fórmula de éxito, según las sucesivas administraciones del sistema, se basaba (además de un contrastado y no tan considerado alto nivel profesional) en un carácter mixto de convergencia (aquí con todo rigor en su acepción) entre lo público y lo privado. Ese modelo sanitario pretendía ser una virtuosa suma de potencialidades empresariales, modernas y eficientes, junto a unos recursos públicos importantes (aunque según dicen de gestión obsoleta y burocrática).

Ha sido la maravilla de los consorcios, las gobernanzas, la locomotora de la simbiosis público (recursos) – privado (lucro). Décadas de praxis y de experiencia elaborada bajo el amparo de un autogobierno convergente que mimaba a los amigos y socios de los Pujol y su casta. Con una base argumental tan perversa como solvente se ejemplarizaba sobre la idoneidad de una gestión moderna y una legislación acorde con los intereses de los nuevos tiempos y del mercado.

Se afeaba en cambio la torpeza de otras comunidades del Estado, especialmente las de Madrid o Valencia, que actuaban desde la autoridad competente, más incompetente, a golpe de compra, talonario y decreto. En Cataluña las cosas se hacían de manera más sutil y la aceptación resignada de las “externalizaciones” y los diálogos y alianzas estratégicas penetraban sin apenas resistencia entre la ciudadanía, ahora convertida en adulado cliente.

Posteriormente, llegaron años de la conocida sociovergencia –PSC-CiU–, continuadora de la obra de 23 años de pujolismo. Nuevas filigranas, más eufemismos, desregulación enfermiza y reglamentos neo-liberalizadores, unidos a ententes y complicidades empresariales, complicidad e impunidad compartida en tantos casos como los que ahora se van destapando a pesar de la omertá de decenios. Épocas de instauración de un verdadero club del negocio sanitario con apellidos ilustres en los consejos de administración públicos y de empresas privadas del sector y de la industria farmacéutica y con inaudita osadía en sus tejemanejes, propiamente llamados en tantos casos: corrupción. La ilustración de lo descrito es tarea imposible en un breve artículo, pero hoy abundan kilos de información y basta con querer acceder a ella.

Así las cosas, en cada caso la norma en el trato era elemental: ¿Amigo, o desafecto? Las carreras profesionales y los laureles tenían premio entre los colegas de clan. Por el contrario, para foráneos y aspirantes funcionaba sencillamente el miedo y el sometimiento. A la vez se practicaba un nepotismo inverso: l@s díscolos e insurrectos veían su presente y futuro más que comprometido. Decenios de privilegio y de liderazgo de élites médicas versus trabajador@s del sector, en especial en el caso del Hospital Clínico que nos ocupa.

El apremio actual y la aceleración compulsiva de normativas para los procesos de instauración de lo privado incrustado en los servicios públicos (léase el paradigma Barna Clínic) se debe a la incertidumbre de un ciclo electoral que se muestra inquietante. Las inmediatas elecciones generales de fin de año, pero aún antes las previsibles y anunciadas autonómicas en Cataluña para el 27 de septiembre, han aconsejado a CiU/Generalitat/ Boi/Mas a acortar plazos, a ir cerrando negocios en gestación, a hacer caja, y atar bien atado todo lo posible ante previsibles reveses electorales.

Ante el dilema del Govern: Acelerar procesos o maquillar recortes, necesidad obliga: ambas cosas a la vez.

Caso Clínic. Antecedentes
.
La historia del Hospital Clínic merece una pincelada por su carácter de hospital singular. Emergente desde una titularidad compleja y cambiante. Realidad cívica y cultural de Barcelona, además de referencia sanitaria. Histórico vínculo con la docencia de la Universidad de Barcelona, con la investigación pionera, los trasplantes, con el prestigio bien ganado por sus notables profesores y profesionales, y todo eso de la mano de una tradición de beneficencia y a la par de excelencia.

Pero el Clínic ha sido también escenario de una inveterada pugna entre élites médicas versus trabajadores/as de segunda. Una ilustración de auténtica lucha de clases y entre estamentos, con las honrosas excepciones.

Interesante seguir los cambios de estatus, la llegada de sucesivos gestores y con ellos de nuevas formas de gestión. La sostenida eficacia demostrada para desregular y prosperar lo privado. La implantación creciente de derivaciones, la reordenación racional–RAT– del territorio y los flujos de asistencia. Leer el proceso de privatización que ya no ha cesado y tampoco los intentos de formación de órganos de gestión con presencia privada-empresarial. En el curso de la historia el Patronato ha ido mixtificándose, aunque sin perder papel el llamado Comité de Delegados Médicos (un selecto núcleo a modo de pseudo-sindicato corporativo), o ya desde 1985 con la inclusión de Fundaciones como la Clínic per la Recerca, que velaría por generar alianzas estratégicas con el sector privado.

Y ahora una nueva escalada con la puesta en marcha del nuevo Consorcio que ha generado la presente batalla.

Es muy difícil precisar con cifras la sangría de actividad hacia centros privados en un continuo goteo siempre creciente. La opacidad de esos datos se acompaña de la falta de credibilidad de las informaciones oficiales publicadas.

Pero nadie pone en duda el incremento de la derivación de enfermos a centros privados, ya sea de cirugía menor ambulatoria, de procedimientos diagnósticos o de cirugía convencional (de baja complejidad –y alto beneficio-). Anualmente 16.000 pacientes derivados a centros privados, entre los cuales la mitad al Grupo IDC Salud (Ex Capio) como el hospital del Sagrado Corazón, Clínica del Pilar. En paralelo, decrece la actividad en horarios y servicios y se van perdiendo camas, 200 cerradas hoy día. Entre 2012-13 la factura abonada a IDC Salud se incrementó en el 100% y superó los 127 millones €.

Tancada Clínic (2) es una organización ciudadana que se moviliza y se ocupa de la defensa del hospital público, a partir de un encierro/tancada y que ahora mismo pilota la denuncia frente al intento en curso y en fase de alegaciones de constituir un Nuevo Consorcio para el Clínic, todavía más permeable para los intereses privados.

Tancada Clínic denuncia el cambio de forma jurídica del hospital a derecho privado, la explícita actividad privada en el centro y en otros públicos, la gestión privada tanto directa como indirecta, los principios mercantiles que regirán y su tratamiento de mercado, la pérdida de control público sobre la gestión, la precarización del personal sanitario, la liquidación de la debida universalidad y equidad del sistema, la falta de participación de ususari@s y de transparencia y control democrático de la ciudadanía.., entre otras cuestiones.

Se han presentado miles de firmas de ciudadanos y entidades que avalan la presentación de alegaciones contra esta nueva agresión.

BarnaClínic, el buque insignia privado

Un invento rentable y un escaparate en marcha. Desde unos primeros precursores allá en el 89 con CrioBarna y posteriores fundaciones se ha concretado el brazo privado de BarnaClínic, hoy denunciado y sometido a estudio y control.

En esta planta noble, con ilustres pacientes, la sucesión de irregularidades es continua. La opacidad es la norma, la negativa a suministrar las cuentas al Parlament un descaro, el descontrol consiguiente lo más habitual, las incompatibilidades, los conflictos de intereses y las puertas giratorias lo cotidiano, salarios de más de 150.000 € a altos directivos… y un totum revolutum de imposible fiscalización: Una doble puerta de entrada alevosa por inequidad y discriminatoria, con doble lenguaje y doble moral, que produce pingües beneficios.

Podemos saber que en 2013 trabajaron en Barna Clínic 561 profesionales procedentes del centro público. Es materialmente imposible contabilizar horas, insumos, suministros y prestaciones del Clínic empleados en la planta privada. Incluso la patronal del sector privado del sector sanidad (ACES) denunció a Barnaclínic por competencia desleal.

Tan evidente es que algo huele a podrido que el hedor llega al Parlament. Finalmente, la cámara se pronuncia, a pesar de CiU, y en febrero pasado el Parlament de Catalunya desautorizó BarnaClínc, e instó a frenar cautelarmente su actividad mientras no se conozca una auditoria en profundidad de su actuación.

Pero el Parlament es burlado y desatendido y, otra vez más, el Departament de Salud sigue sordo e impune. En pocos días reactiva y decreta sobre sus conflictos en auge, ya sea en el Consorcio del ICS de Lleida (operación que ha quedado felizmente desmantelada gracias a la movilización popular), la operación de venta de datos clínicos conocida como Visc+ (hoy en compás de espera), o un decreto de prestación de Servicios privados en Centros públicos, suspendido a los quince días en perspectiva de campaña electoral.

Agresiones, resistencias, movilizaciones y debates; todo se acelera. El 28 de febrero 2015, en el Paraninfo de la Universidad del Hospital nace la Marea Blanca Catalana (3), confluencia de más de 70 entidades de todo tipo que cierran filas en defensa del carácter público del sistema sanitario. Además de firmas, charlas, movilizaciones y ocupaciones, la Marea Blanca se dirige a los Grupos parlamentarios y presenta una carta en solicitud de amparo a la presidenta del Parlament.

Último capítulo, por ahora, de la cruzada neoliberal

En esta situación, el proceso privatizador activa toda la munición en la recámara. El Colegio Oficial de Médicos (COMB/CiU) de Barcelona pasa de la complicidad tradicional con el Departament de Boi Ruiz, a la arenga comprometida con la desregulación.

Más leña al fuego del troceo, del cuarteamiento del sistema público restante, del ICS, y de su acomodo para la privatización lucrativa en cada caso, forma y manera

El tridente de todas las estrategias: Departamento de Salud /Generalitat/influencia institucional y mediática. Empresas voraces, pongamos el grupo privado IDC Salud como paradigma, PWC como fábrica del ataque a lo público…y ahora la élite corporativista del COMB.

¿Qué hacer?

Por descontado confluir, sumar, revertir, recuperar, promover saludable insumisión y lucha democrática…

Con unos medios de comunicación al servicio de sus consejos de administración se impone de entrada: Recuperar el lenguaje frente a los eufemismos maquilladores. Desenmascarar la substancia profunda de términos presentados como seductores o razonables a la hora de calificar el nuevo consorcio:

Formas de gestión empresarial. Alianzas estratégicas, consorcios y gobernanzas no son sino estrategia mediática para la autoinculpación y la resignación de la ciudadanía.

Gratis. Dicen que no cuesta nada, pero no es cierto porque la sanidad pública no recibe nada a cambio, una sanidad pública que ha sido y está pagada con nuestros impuestos y nuestro trabajo.

Co-pago. Tampoco este término se ajusta a la verdad porque, hablando con propiedad, es RE-PAGO, ya que nos cobran, otra vez, aquello que ya hemos pagado.

Derivación. Este término implica el desvío calculado a centros privados y con ánimo de lucro de pacientes y procedimientos financiados por los recursos públicos. En términos biológicos, para definir ese chupar la sangre deberíamos hablar de parasitación.

¿Lista de espera? Más bien desespero insoportable, en ocasiones con fatales consecuencias, que sirve para promover el doble aseguramiento concertando –quien pueda hacerlo– con empresas y mutuas privadas

No son necesarias más aclaraciones, si bien otros conceptos, lamentablemente vinculados a la sanidad catalana y española, podrían ser los siguientes: corrupción, parasitación, recortes y escándalos que incluyen muertes y damnificados de miles de pacientes con prótesis caducadas o falsificadas…

De todo lo cual se deduce, sin la menor duda, que la Salud es luchar, y a la recíproca, Luchar es Salud. Frente a las graves patologías sociales llamadas miedo, resignación y autoinculpación, la salida es la reconquista del Sistema Público de Salud.

(1) Dempeus per la Salut Pública

(2) Tancada Clínic

(3) Viento Sur

 

Diu el PSUCviu: “Privatitza, que fa pàtria”

La revista FRONT és portaveu de l’organització del PSUCviu a les comarques gironines. En l’edició de març publica un editorial valent, dedicat a les privatitzacions i altres perles de la política sanitària, que em sembla bo de difondre per aportar arguments i fets a un debat imprescindible sobre la Catalunya que volem:

El Diari de Girona del 19 de febrer informava que “Salut vol treure a concurs la gestió de vuit CAP gironins més aquest any”, entre els quals les ABS de Palafrugell, la de Ribes de Freser/Campdevànol, la de Peralada i la de la Cerdanya, a banda de la de L’Escala. Continuem? Fa uns dies el Departament de Salut va resoldre gestionar la venda de les dades “anonimitzades” dels usuaris de l’ICS amb participació privada, malgrat que temporalment el Parlament havia deturat el projecte de vendre per 25 milions d’euros la gestió d’aquesta informació per vuit anys a una empresa privada.

Són dos “detallets”, només dos entre molts altres que podríem mencionar, però que indiquen clarament quina és la finalitat del “full de ruta” del conseller Boi Ruiz i el seu amic Josep Prat: desmantellar i privatitzar l’ICS, buscar el lucre de les entitats privades en detriment dels beneficis d’una sanitat pública, avui objecte per part de CiU i de ERC, aliadíssims en els pressupostos, de retallades dels recursos, de tancament de llits i quiròfans i d’empitjorament de les condicions laborals de les treballadores i treballadors. Literalment volen trossejar l’ICS i permetre la participació de capital privat per poder estendre un model sanitari dual (una sanitat per a rics i una altra per a pobres) a tot Catalunya.

I després s’ompliran la boca parlant de les estructures d’estat que cal muntar per l’endemà de la independència, però no dubten de vendre al millor postor aquelles estructures, realment d’estat i patrimoni del conjunt de la ciutadania, conquerides per la lluita dels treballadors, no per a lucre privat d’uns pocs, sinó per garantir els drets de tots, entre ells el dret a la salut.

És la trista i dissortada imatge d’una realitat nacional convertida en negoci, en corrupció i en enviliment descarat. No és aquesta la Catalunya que volem. Se la poden ben confitar!

 

La salut en perill: debat amb @_Focap_ @Dempeus i @CUPCelra

Jornades sobre la sanitat organitzades per la CUP de Celrà el 17 de maig de 2014 amb el títol:
RETALLADES I PRIVATITZACIONS: A QUIN MODEL ENS ABOQUEN?

Per seguir tota la sessió, la intervenció d´Albert Planes i debat, aneu a CUP Celrà

 

El saqueo del Clínic denunciado por la CUP

Se trata de un Hospital de referencia de la sanidad pública, y no sólo para Catalunya. La avaricia de Boi Ruiz y sus amigos de CAPIO, además de privatizarlo, puede hundirlo en la mediocridad: es la consecuencia obligada de las decisiones estúpidas, destrozar todo lo que tocan, todo lo que nos quitan y defraudan. Y lo peor es que con sus saqueos, muchas vidas, mucha salud y muchos puestos de trabajo quedarían en la precariedad más absoluta. Todas las denuncias para frenar el estropicio pueden ayudar, pero esta denuncia de la diputada Isabel Vallet, en nombre de la CUP, parece especialmente acertada. Lo transcribo tal como lo he leído en el diario.es, recordando la convocatoria de la FAVB para SALVAR el CLÍNIC:

La privatización del Hospital Clínic de Barcelona, que desde mediados de septiembre ha recibido un polémico impulso con el anuncio del cierre de 74 camas y el recorte en tres meses de 17,5 millones de euros, se empezó a gestar el año 2009, cuando el centro hospitalario firmó un acuerdo de colaboración con la empresa Capio Hospital General de Catalunya (actual IDC Salud), según denuncia la CUP en su página web. La formación también denuncia que el consejero delegado del Hospital Clínic en el momento de firmar el acuerdo era Raimon Belenes, quien meses después de ser destituido en 2011 pasó a ocupar el cargo de director general de Innovación del grupo Capio. Según la formación independentista, este hecho demuestra que la “cohabitación pública y privada da pie a situaciones de puertas giratorias como vía directa para la corrupción”.

Toda esta información ha llegado a manos de la CUP (y del resto de formaciones parlamentarias) gracias a la documentación aportada durante la Comisión de Investigación sobre la Gestión en el Ámbito Sanitario y las relaciones entre Sector Público Sanitario y las Empresas, que se celebró en el Parlamento el pasado mes de mayo. Según fija el reglamento interno del Parlamento, hay algunas informaciones extraídas de las comisiones de investigación que no se pueden hacer públicas, pero los abogados de la CUP consideran que no es el caso. Además, la diputada Isabel Vallet, en declaraciones a Catalunya Plural, ha recordado que el compromiso de la CUP es hacer pública “toda la información que demuestre un derroche de los recursos públicos”.

La diputada Vallet denuncia el escándalo que supone que después de que los recortes de la Generalitat en sanidad obliguen al Hospital Clínic a externalizar parte de su servicio (el más rentable) al Hospital del Sagrado Corazón, gestionado por IDC Salud, se sepa que existen acuerdos de colaboración entre los dos centros desde 2009. “Es una práctica éticamente reprobable y un presunto delito de trato de influencias”, ha criticado la diputada, que ha confirmado que el viernes lo pondrán en manos de la fiscalía. Según Vallet, entre las altas esferas de la sanidad, “existen unas 40 personas que van rotando entre la pública y la privada”. Como ejemplos, Vallet ha recordado el escándalo del Hospital de Sant Pau, Innova y el del Consorcio Hospitalario de la Selva y el Maresme. “Desde que Boi Ruiz es consejero de Sanidad, este es el patrón que se está siguiendo”, ha lamentado.

El gran beneficiado de los recortes

IDC Salud, antes Capio, es el principal beneficiado de los recortes y privatizaciones de la sanidad pública que se están aplicando en todo el Estado, pero en Cataluña y en la Comunidad de Madrid. Las administraciones cierran camas de hospitales públicos y pagan a los privados para que atiendan a los pacientes. Y IDC Salud es quien ha sacado más provecho de ello. En muy poco tiempo, el grupo se ha convertido en un gigante dentro del sector y también en el blanco de los colectivos opositores a los recortes en sanidad. La empresa facturó a la Generalitat 127 millones de euros durante el año pasado, el doble que durante el 2010, el año en que Boi Ruiz fue nombrado consejero de Sanidad.

Un caso más a la lista

La denuncia de la CUP levanta nuevamente muchas sospechas en la relación entre la sanidad pública y las empresas privadas que están aumentando mucho su volumen de negocio gracias a las privatizaciones. El consejero de Sanidad, Boi Ruiz, conoce muy bien las dos realidades, ya que antes de jurar el cargo era el presidente de la patronal sanitaria concertada Unión Catalana de Hospitales. El consejero fue a declarar durante la comisión parlamentaria que investigaba la relación entre el sector público y el privado y criticó “el mito las puertas giratorias”, así como cualquier otra sospecha de irregularidades. Aun así, las constantes denuncias, que van desde el escándalo del Hospital de Sant Pau hasta el informe Crespo, de Lloret de Mar, parecen indicar más bien todo lo contrario. La Oficina Antifraude ha pedido máxima atención en este sistema de colaboraciones y cada vez aumenta la sospecha de que, aprovechando los recortes en sanidad y las constantes privatizaciones, se están cometiendo muchas irregularidades.

 

Govern, escolta: prou privatitzacions AIGUA ES VIDA!

La plataforma  aiguaesvida  ha fet pública aquesta carta que avui Dempeus per la Salut Pública recolza i difon, en la defensa d’un servei públic absolutament imprescindible per una vida amable amb les persones, respectuosa en relació al medi i que permeti que la salut (començant per un determinant tan fonamental com és l’accès a l’aigua) no sigui una mercaderia més al servei d’una minoria. També des d’aquest bloc, que tants arguments ha donat contra les privatitzacions de tota mena, em sumo a la campanya de denúncia i reivindicació, amb la indignació que mereix l’atemptat barruer, gasiu i prepotent contra l’aigua de totes, un bé d’accès garantit al servei de la comunitat.

Carta oberta d’Aigua és Vida al President, al Govern i al Parlament de Catalunya

Molt Honorable President, Honorables Conselleres i Consellers del Govern, Il·lustres diputades i diputats del Parlament de Catalunya,

Coneixedors que el pròxim dia 29 d’agost la Diputació Permanent del Parlament celebrarà una sessió per tractar la crisi oberta arran de la privatització de l’empresa pública d’abastament en alta Aigües Ter–Llobregat (ATL), la Plataforma Aigua és Vida vol fer-vos arribar les reflexions següents.

En primer lloc, recordar-vos que ATL era l’empresa pública responsable de la gestió de l’aigua en alta per a més de 120 municipis, els quals subministraven aquest bé essencial, fràgil i finit a gairebé 5 milions de catalans i catalanes. La gestió d’ATL era excel·lent, tal i com fou reconegut el dia 18 d’abril de 2010 a Berlín, quan el Sr. Kofi Annan va lliurar als representants d’ATL el segon premi com a millor empresa pública d’aigua del món. Ben lluny de preservar la gestió pública del servei i, així, assegurar la qualitat d’un recurs bàsic per al ciutadà i indispensable per als nostres ecosistemes, s’optà per la privatització d’una estructura d’estat imprescindible per a Catalunya.  Difícilment pot governar-se un país si la gestió i el control dels nostres recursos naturals més essencials són a les ordres de les fluctuacions dels mercats. Uns mercats que, per cert, s’han mostrat incapaços d’administrar els serveis bàsics i fonamentals en nombroses ocasions. De què serveix disposar de plenes competències si menystenim les eines de govern per a poder exercir-les?

En segon lloc, heu de saber que des de la Plataforma Aigua és Vida, formada per més de 40 organitzacions veïnals, socials, sindicals, ecologistes i de solidaritat de Catalunya, i conjuntament amb d’altres organitzacions europees i de la resta del món, seguim amb molta preocupació els processos de privatització de l’aigua endegats arreu del país. La transformació d’un bé essencial per a la vida de les persones i del medi natural com és l’aigua en un actiu financer que ajudi a resoldre les grans dificultats econòmiques que afronten les nostres institucions, mai no solucionarà la tresoreria de la Generalitat o de qualsevol Ajuntament. Els serveis públics de l’aigua tenen un valor incalculable perquè esdevenen necessaris per a la cohesió social i indispensables per assegurar l’equitat i la igualtat entre tots i totes. Catalunya és a les portes d’una fractura social i ecològica sense precedents i mercadejar amb els serveis més bàsics no fa altra cosa que empènyer-nos a l’abisme, agreujant i fomentant a curt i mig termini l’aflorament de bosses de pobresa, l’aparició de guetos i l’exclusió social.

En conseqüència, pot afirmar-se categòricament que la privatització d’ATL no respon a una mala gestió, ni tampoc a la necessitat de sanejar l’endeutament –que no ha estat traspassat a la nova concessionària, sinó que segueix sent públic-, sinó que la raó de la privatització del servei només respon a la urgència d’aconseguir diners per reduir el dèficit públic pressupostari. Però és que tampoc aquesta necessitat imperiosa sembla avui justificada, més si es compara la xifra dels 300 milions d’euros ingressats per la concessió davant els més de 44.000 milions d’euros de deute de la Generalitat. Els serveis públics són fruit del més gran dels consensos socials, essència de la democràcia, i no poden ser instrumentalitzats per finançar operacions de tot tipus. Si per salvar el país ens l’hem de vendre, quin país ens quedarà per viure-hi?

En tercer lloc, indicar-vos que la ciutadania no només haurà de pagar aquests 300 milions, sinó que en pagarà molts més degut al benefici industrial de la concessionària i a una sèrie de sobrecostos derivats de la privatització, elements totalment innecessaris si es rescatés la concessió i es mantingués la gestió pública d’ATL. Així, als costos polítics i de governança cal afegir els costos econòmics esmentats i també els costos socials; no només perquè suposa un espoli de l’economia familiar sinó perquè avui a Catalunya està en joc poder garantir el dret humà a l’aigua i al sanejament, dret que aprovà l’Assemblea General de les Nacions Unides el juliol de 2010. En aquest sentit, anunciar-vos que en pocs mesos el Parlament Europeu debatrà la primera Iniciativa Ciutadana Europea de la seva història: més d’un milió set-centes mil signatures que clamen que l’aigua és un dret humà i no pas un bé comercial.

En quart lloc, i per acabar, heu de prendre consciència que els costos d’aquesta privatització són tan grans que cal que reviseu la idoneïtat i necessitat del procés de  privatització d’ATL. Rectificar és de savis, i és per les raons breument exposades que sol·licitem al Molt Honorable President, als Honorables Conselleres i Consellers del Govern i a les Il·lustres Diputades i Diputats de totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya la configuració d’una unitat política que, aliena als interessos partidistes o ideològics, sigui capaç de recuperar la gestió pública de l’aigua en alta, amb transparència i de forma participativa amb l’únic propòsit de prestar el millor servei al ciutadà i als nostres ecosistemes. La gestió mercantil ens aboca a una política de l’aigua que s’escriu a base de plets i recursos contenciosos administratius, on el nostre Parlament és només un espectador. Un Parlament que pot i ha de recuperar l’esperit que va fer possible que l’any 1990 aprovés per unanimitat la creació d’un ens públic d’aigua, anomenat Aigües Ter-Llobregat.
—

…. Vols rebre més informació? Contacta amb AIGUA ES VIDA!

 

La salut el negoci de la vida. Denúncia tu també que #privatitzarmata

Col.labora en el micromecenatge dels projectes en defensa de la sanitat pública de SICOM entrant a GOTEO i fent la teva aportació, que serà molt benvinguda!

“La Salut el Negoci de la Vida” és un projecte de periodisme d’investigació i preventiu, en ple desenvolupament, produït i dirigit per SICOM i realitzat per How Audiovisual i Multimèdia, format per diferents productes que es concentren a la web www.sicom.cat/salutelnegocidelavida.

Es basa en una anàlisi exhaustiva de la situació de la salut pública: dels determinants de la salut, de les desigualtats socials, del dret universal a la sanitat que per causa de les polítiques governamentals s’està perdent, de les privatitzacions que beneficien a les grans corporacions industrials i financeres, de l’exclusió que està causant i de la corrupció en el sector de la salut a Catalunya.

“La Salut el Negoci de la Vida” és una mirada profunda als determinants de la salut, a les privatitzacions dels centre de salut per part de l’administració, les retallades de serveis, l’augment de les llistes d’espera, els co-pagaments i a d’altres factors com el poder que el sector farmacèutic exerceix sobre la tria de medicaments, el seu preu i la formació dels metges. (…)  Ara, amb l’entrada en vigor del decret Rajoy a Catalunya, que li treu a sis-centes mil persones el dret universal a la salut i les condemnarà a l’exclusió social, cal una actualització del documental on quedi explícita l’exclusió social que causarà aquesta mesura i per tant, la discriminació a la que serà sotmesa una part significativa de la ciutadania. La crisi en el sector sanitari a Catalunya avança tan ràpid que ens veiem obligats a introduir altres aspectes com la privatització de l’Hospital Clínic o les dobles llistes d’espera en benefici d’aquella part de la ciutadania que es pot permetre pagar una sanitat privada.

“Draps Bruts” és el nom del segon documental en el que estem treballant en aquests moments, centrat en la corrupció que esquitxa la sanitat de casa nostra, i volem explicar les males pràctiques d’una part dels gestors de la sanitat pública que amb l’empara de la sociovergència – pacte no escrit que ha fomentat els negocis tèrbols a la societat catalana –, s’han privatitzat recursos per obtenir així grans negocis a costa de tots.

Desmuntar l’estat del benestar i aconseguir la pèrdua definitiva del dret universal a la salut, és l’objectiu final d’aquest entramat econòmic i polític que vol convertir la vida en un negoci i la salut en una mercaderia.

Característiques bàsiques

El primer resultat del projecte ha estat un documental que engloba tots els apartats subjecte d’investigació i anàlisi amb el mateix títol que el projecte, “La Salut el Negoci de la Vida” on es desenvolupa el concepte de salut i s’explica quins són els determinants socials que la condicionen: feina, habitatge, alimentació, pobresa, classe social, gènere, medi ambient, territori, etc.

Un primer documental que ja es projecta en centres cívics, hospitals, cinemes i casals en sessions organitzades per sindicats i plataformes unitàries de salut en particular o de defensa dels drets socials en general i que, per la seva pròpia condició de projecte d’investigació, està en constant renovació i actualització, tractant d’anticipar-se a les decisions de l’Administració, denunciant la precarietat d’un sistema sanitari afeblit per les privatitzacions.(…)

La salut és un bé comú i un dret universal de la ciutadania, i per tant, el projecte va dirigit a tota la població: la gent gran que necessita que el sistema sanitari es faci càrrec de manera pública del seu envelliment, la població de mitjana edat que necessitaran d’aquest servei en un futur proper, però sobretot la gent jove, qui ha de defensar la sanitat pública com un bé comú que amb el pas dels anys es converteix en imprescindible.

Així, el nostre públic objectiu és el total de la ciutadania, que veu com ha de pagar amb els seus impostos una suposada sanitat pública però que a l’hora de la veritat actua de manera privatitzada, obligant-los a repagar a través de taxes, quotes o d’altres instruments il·legítims.

Objectius

SICOM ha sigut l’encarregat de finançar tota la investigació feta fins al moment, així com la realització i la producció del primer documental “La Salut, el negoci de la vida”. Però al tractar-se d’una entitat sense ànim de lucre, SICOM ja no disposa de més recursos per continuar desenvolupant el projecte i avançant en la investigació.

Els objectius de la campanya de micromecenatge són bàsicament reunir el finançament imprescindible per a poder investigar a fons el funcionament real del sistema sanitari per fer noves produccions audiovisuals i per enllestir les que ja estan marxa. Els suïcidis, tema que ja apareix a “La Salut el negoci de la vida”, serà un dels temes d’anàlisi així com les conseqüències fatals que la crisi sanitaria tindrà sobre la ciutadania.

Un dels nostres objectius és fer arribar la situació actual del nostre mal anomenat sistema de salut pública al màxim nombre de persones possible, i per això creiem necessària la seva subtitulació en anglès i en castellà.

Ajuda a fer-ho possible!

 

Homs embolcalla amb la senyera l’euro de la vergonya

Conseller Homs i bandera (falta l’euro)

Recull el 3/24 unes declaracions del conseller Homs (repetides constanment per “la seva”) desprès de saber la decissió del Tribunal Constitucional d’aturar l’aplicació de l’euro per medicament a Catalunya que “Un dia el govern espanyol declararà inconstitucional respirar en català”.

Amb una mica de tremolo a la veu resulta fins i tot emotiu! El victimisme i la defensa de la mesura arbitrària i contrària a l’equitat de Boi Ruiz, la converteix en un crit de supervivència de Catalunya. Sabem de sobres que, en polítiques neoliberals i privatitzadores, PP i CIU no són gens diferents: i si és cert que el govern espanyol no ens vols deixar “respirar en català” (?) el govern dels Millet no ens vol deixar respirar a seques. En especial, si es té una malaltia crònica, no es tenen unes rendes massa folgades i calen diversos medicaments per diverses malalties…

I tant moderns com sempre, han inventat (millor adaptat) un concepte nou: la prohibició “preventiva”… És a dir, aturar l’euro per recepta és una mesura “preventiva” del dret a decidir de Catalunya… Quina barra, senyor Homs! O creu vostè que el poble de Catalunya, si poguès decidir-ho lliurement, optaria per ofegar-se ell mateix, privar-se dels medicaments que necessita? Vostè té tan poc respecte pel dret a decidir, entèn tant poc el que és el dret a l’autodeterminació, que es pensa que hi cap en una taxa que fomenta les desigualtats i empitjora la vida de les persones més febles….

En el mateix to de suficiència burleta que sol escaure als saltataulells, però no a un conseller de la Generalitat, Homs ha dit que, per part del govern espanyol, amb aquests recursos “estan a punt de fer el ridícul més gran del segle”. Doncs miri, de moment qui ha fet el ridícul és el senyor Boi Ruiz; i el senyor Mas-Collell, que ja tarden a presentar la dimissió. I a la seva pregunta sobre “Com ho explicaran, això, a Europa” li puc dir com ho explicaria jo mateixa: dient que s’ha eliminat una mesura de desigualtat que significava exprèmer fins al darrer euro les persones que haurien de ser més protegides -i no estafades- per les polítiques de salut. Una mesura que pot haver afectat seriosament la salut de les persones. Perque si vol, li explico com s’ha aconseguit reduir una part d’aquest 20% de la despesa farmacèutica en un context de polítiques ideològiques i insanes d’austeritat i retallades que fins i tot Stiglitz, Juncker i Blanchard ara abominen: deixant de prendre la medicació necessària i receptada pels metges per part de moltes persones, o deixant de menjar carn i peix per poder pagar la farmàcia per part d’altres. Per sort, molts altres catalans i catalanes, començant pels iaioflautes i dempeus, hem fet objecció i no ha pogut ingressar, per part nostre, l’euro de la vergonya.

Senyor Homs, entenc finalment que en un pais que costa tant que es parli en diferents idiomes surti més rendible “respirar” que no “parlar” en català, castellà, anglès, francès, etc… Sobre tot perquè per parlar es bo disposar d’arguments i d’idees. Per exemple, per explciar perquè no s’incrementen els impostos progressius de la Generalitat sobre les rendes més altes (en les seves diferents versions de renda i riquesa) perfectament compatibles amb el que està establert, que no carregar els neulers a les persones que, davant una malaltia, poques possibilitats tenen de defensar-se… o d’enviar l’euro per medicament que es puguin estalviar ara a paradisos fiscals, al costat de comptes de polítics i artistes nostrats i que respiren molt, però molt, en català.

Senyor Homs, res ens impedeix avui celebrar la decissió del Tribunal Constitucional, ni seguir demanant a les persones que necessitin un medicament, que continuïn fent INSUBMISSIÓ “fins que els ordinadors” deixin de reclamar l’euro de la vergonya. Aquesta victòria és dels enemics de la desigualtat, dels defensors de la salut i la sanitat públiques, i ni el PP ni vostè ens l’amargarà…I per no acabar prenent mal tots plegats crec que val la pena començar per no confondre les coses, ni fer apel.lació a la llagrimeta fàcil. Comprengui que n’hi ha prou de que corruptes (fins i tot famílies senceres) s’embolcallin amb les quatre barres, no vulgui vostè també protegir amb la senyera una mesura injusta, una estafa més que perjudica de manera dolorosa a les persones malaltes i en situació precària (que cada vegada són més gràcies a les seves polítiques).

Quan vostè disposa de tota la televisió de Catalunya i tants de mitjans per justificar l’injustificable, em ve a la memòria la valent llucidesa de Pepe Rubianes i on i a què enviava a la gent que deia coses com les que vostè deia ahir… Senyor Homs, en homenatge al gran galaico-català que respirava llibertat en tots els idiomes, busqui’s una platja arracerada.

—

Veure també el bloc de Dempeus.
Arguments en castellà també No al euro por receta, la tasa más indigna de los gobiernos más cobardes.

 

Dia 22-J Per una nova cultura de la salut. Vine i participa!

Amb una fila cero de luxe en la que esperem trobar una bona representació dels moviments socials que defensen la salut entesa de manera plena, una vida millor i els drets laborals i de ciutadania, ens trobarem el proper dia 22 en una convenció per una nova cultura de la salut, amb la participació i la col.laboració de totes i tots.

Comptem amb els amics i amigues que, de forma conscient, organitzada i compromesa, s’esforcen per aconseguir un món millor, una atenció sanitària pública sense retallades, uns serveis públics de qualitat… però que entenen també que una societat amb taxes d’atur del 20% –i un atur entre joves i noies de més del 40% és un fracàs imperdonable que cal corregir el més aviat possible.

La nova cultura de la salut ha de recuperar la visió global dels antics metges que varen donar una impronta social a l’exercici de la seva professió a Catalunya. I de la mateixa manera que varen donar arguments per enderrocar les muralles, per humanitzar una indústria neixent, ara ens toca dir que no és de cap manera saludable viure en una economia venuda a organismes i empreses multinacionals que dicten les polítiques segons els seus interessos, ni a unes indústries químiques i farmacèutiques que enverinen els nostres aliments i els nostres cossos, ni a unes institucions financeres que s’apropien dels nostres impostos per a les seves especulacions, mentre fomenten l’atur en retallar els crèdits a les petites i mitjanes empreses, i executen hpoteques que deixen a tants treballadors i treballadores sense casa –si no ho impedim. Les privatitzacions, les retallades, el menysteniment dels drets, tenen clarament biaix de gènere i de classe, desestructuren la nostra societat i estan preparant el camí a una noves formes d’explotació, marginació i infelicitat de les persones: ja estan germinant les llavors del feixisme.

No és bo per la salut que les persones, el medi, la qualitat de vida, les necessaries relacions de suport. participació social i la cultura, siguin mercaderia. I amb la mateixa força volem dir que la SALUT NO POT SER MONEDA DE CANVI DELS GUANYS d’uns pocs, i que ens mereixem una societat millor.

Volem viure en una societat sana, equitativa, plenament democràtica i saludable, en harmonia, autonomia i solidaritat. I perquè sabem que som moltes i moltes les persones que pensem així, les que estem disposades a treballar per una nova cultura de la salut que ens permeti viure en un món més lliure i igual, us esperem i us donem des d’ara, en peu d’igualtat, la benvinguda a la convenció del proper dia 22. Aquest és el programa:

 

“Llei òmnibus” d’entrega de la sanitat al sector privat

Tweet

Convergència i Unió no ha ensenyat, dissimuladament, la pota de llop per sota la porta per veure si segueix enganyar a la parròquia. Amb la “llei òmnibus” esbotza la porta de la sanitat pública per entregar-la, sense condicions, a la iniciativa privada.

Els costos socials d’aquesta operació privatitzadora importen poc a CiU. S’han apuntat a la mercantilització econòmica més perjudicial per a la salut i la convivència de les persones. El benefici dels seus amics propietaris de mútues i hospitals privats s’anteposen a les necessitats de la mejoria de les persones. Ja sabiem per a qui governava CiU. El que estan demostrant ara és la forma barroera –i molt perillosa– de fer-ho. Amb tanta il.lusió (diuen) com manca d’escrúpols. Els seus intents de demolició d’allò que és public no sols tindran repercusió en salut i convivència: es tradueixen en manca de qualitat democràtica i una xenofòbia imperdonables.

Ho hem llegit a Vilaweb: El govern ha presentat l’avantprojecte de Llei de simplificació administrativa de la Generalitat (pdf), l’anomenada ‘llei òmnibus’, que té el propòsit d’aprimar la legislació, facilitar la competitivitat i fer l’administració més àgil i eficient. Però el text ha rebut crítiques. L’àmbit de la sanitat i dels serveis socials és un dels més afectats: un examen de l’articulat del text revela la voluntat de simplificar estructures i de fer més fàcil la penetració del sector privat.

La gran majoria de modificacions de lleis en l’àmbit sociosanitari van orientades a eliminar la feixuguesa en el redactat i a fer més simples les estructures d’alguns organismes. Ara, en la sanitat hi ha alguns canvis importants que són els que han generat més polèmica.

Canvis a la llei de l’Institut Català de la Salut

Un d’aquests articles és el que preveu la cessió d’instal·lacions de l’Institut Català de la Salut a empreses privades. Per això, el govern vol modificar l’apartat 2 de l’article 15 de la llei 8/2007 de 30 de juliol, de l’Institut Català de la Salut.

D’aquest redactat: ‘Les instal·lacions dels centres i els serveis de l’Institut Català de la Salut no es poden utilitzar per a prestar-hi assistència sanitària privada de cap mena, sinó que s’han de dedicar a les activitats d’interès públic pròpies de l’Institut, amb un ús intensiu i eficient’ es passa a aquest: ‘Les instal·lacions dels centres i els serveis de l’Institut Català de la Salut, per raó d’interès públic declarat per acord del Consell d’Administració, es podran utilitzar per a prestar-hi assistència sanitària no finançada amb càrrec a fons públics’.

En la llei de L’ICS també s’hi vol fer una modificació per tal que el consell d’administració només hagi de donar el vist-i-plau a aquells convenis o acords amb altres entitats que tinguin un valor superior al milió d’euros; fins ara ho ha de fer en molts més: en aquells que tenen un valor superior a noranta mil euros.

Mig any d’empadronament per a l’assistència sanitària

En l’àmbit sanitari també hi ha una altra de les mesures controvertides d’aquest text: El govern vol demanar un mínim de sis mesos d’empadronament en qualsevol municipi català per tenir dret de cobertura pública a càrrec del Servei Català de Salut. Així es proposa de modificar la lletra a) de l’apartat 2 de l’article 2 de la llei 21/2010, de 7 de juliol, d’accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec del Servei Català de la Salut.

L’actual norma sanitària (pdf), aprovada el 2010, assenyala com a titulars del dret a aquesta assistència sanitària pública ‘les persones empadronades en qualsevol municipi de Catalunya que acreditin que no tenen accés a l’assistència sanitària de cobertura pública a càrrec d’una altra entitat diferent del Servei Català de la Salut’.

Reestructuració de l’ordenació sanitària

La ‘llei òmnibus’ també preveu una reestructuració de la gestió de les regions sanitàries. En aquest sentit hi ha una modificació a fons de la llei 15/1990 de 9 de juliol d’ordenació sanitària de Catalunya:

– S’hi modifica l’apartat 1 de l’article 13, sobre la composició del consell de direcció del servei català de la salut, augmentant de disset a vint-i-un el nombre de vocals.

– Es modifica l’apartat 1 de l’article 30, de tal manera que augmenta en dos membres el Consell de Salut.

– Es modifica també l’apartat 1 de l’article 34, relatiu a la composició del Consell de Direcció, que és l’òrgan de govern del sector sanitari. El conseller passa a tenir més capacitat de decisió sobre la composició d’aquest Consell i a poder influir més la direcció dels sectors sanitaris, segons la modificació de l’apartat 3 de l’article 37.

– Les organitzacions empresarials i les corporacions professionals sanitàries passen a tenir representació en el consell de participació del sector sanitari amb la modificació de l’apartat 1 de l’article 39.

– Es modifica la lletra d) de l’apartat 1 de l’article 50, sobre els béns i drets que s’adscriuen al Servei Català de la Salut. Al redactat: ‘Tots els béns i els drets dels consorcis, les societats, incloses les mercantils de capital majoritàriament públic, i les fundacions públiques, que siguin adscrits d’acord amb els terminis establerts a la Llei’, s’hi afegeix: ‘…sens perjudici que el seu ús i gestió s’encomani a un tercer’.

– S’afegeix una disposició addicional, la dissetena, per a a creació de comissions específiques que abordar temes específics.

Canvis a la llei de serveis socials

En l’àmbit del benestar social també s’inclouen canvis importants, sobretot a la llei 12/2007 d’11 d’octubre de serveis socials, facilitant la participació de les entitats privades i limitant el paper dels ens locals.

– Es modifica l’apartat 4 de l’article 25, sobre la revisió de la cartera de serveis socials, prescindint de la decisió dels ens locals i del Consell de Coordinació de Benestar Social.

– Es modifica l’apartat 2 de l’article 37, sobre l’elaboració del pla estratègic de serveis socials. Es prescindeix novament del Consell de Coordinació de Benestar Social.

– Es modifica l’article 40, sobre l’òrgan de coordinació dels serveis socials, que deixa de ser el Consell de Coordinació de Benestar Social i passa a ser el Comitè d’Avaluació de Necessitats de Serveis Socials.

– S’afegeix a l’apartat 2 de l’article 50 la nova competència del Consell General de Serveis Socials, de coordinació de polítiques de serveis socials.

– Es modifiquen els apartats 1, 2 i 3 de l’article 70, de tal manera que es faciliten les condicions perquè una entitat d’iniciativa privada pugui formar part de la xarxa de serveis socials d’atenció pública.

Modificació de la llei de polítiques de joventut

A la llei 33/2010, de l’1 d’octubre, de polítiques de joventut també hi ha canvis importants, sobretot pel suport que es compromet a donar-hi la Generalitat.

– Es modifiquen les lletres e) i f) de l’article 9, relatiu a les funcions del departament competent en matèria de joventut, deixant de fer obligatòria la regulació dels equipaments i serveis adreçats als joves.

– Se suprimeix l’apartat 3 de l’article 27, que fixava en un màxim de cinc anys la vigència del mapa general d’instruments d’execució, amb què es concreta el desplegament del pla nacional del joventut.

– Es modifica l’apartat 3 de l’article 33, sobre la definició d’equipaments juvenils.

– Es modifica l’article 34, sobre el cens d’equipaments i serveis juvenils.

– Es modifica l’apartat 1 de l’article 35, sobre el suport públic als serveis de joventut, eliminant la referència al suport econòmic.

– Es modifica l’article 41, de tal manera que el registre d’entitats juvenils es passa a dir Cens d’Entitats Juvenils.

Veure també: Los presupuestos de la pobreza infantil en Catalunya