Al Parlament avui cauen caretes: Agustí Colom, vetat per dir la veritat i fer la feina ben feta

Agustí Colom

Aquest és el candidat a síndic d’honestedat més que provada que podria anomenar avui el Parlament de Catalunya. La proposta, del grup ICVEUiA. Però no aconseguirà els vots suficients. A més de la comfirmació de que la sociovergència es tapa les vergonyes (i no perdonen que Agustí Colom sigui l’autor del “tapat” Informe Crespo) caurà també (i em sap especial greu) la careta del grup parlamentari d’ERC. Ens haurem de’inventar una paraula nova per explicar aquesta nova aliança de l’omertà, socivergent amb diputats d’ERC, que fa el joc a la privatització de la sanitat, amaga corrupcions i tolera la pèrdua de drets cívics i humans a la sanitat?

Així ho varen denunciar en roda de premsa Joan Herrera i David Companyon al Parlament de Catalunya:

Volen saber més d’Agusti Colom? Escoltin el que diu sobre REpagament (sanitari) i els impostos per a SICOMtelevision (extracte de “La salut, el negoci de la vida”) :

I a Mecánica del Muro, sobre la crisi, les desigualtats que provoca i la necessitat de vèncer políticament el neoliberalisme:

I per Attac, sobre polítiques monetàries europees i sortida o no de l’euro…

Si han arribat fins aquí i han escoltat tots els videos, crec que ja els queden pocs dubtes. Voldria afegir, tan sols, que vaig tenir el privilegi de ser, durant molts i molts anys, companya seva a Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, i vaig col.laborar amb ell en estudis i investigacions. És una persona d’una vàlua innegable.

Però avui serà vetat amb arguments espuris, que empobriran un organisme que necessitem fort i transparent, com és la Sindicatura de Comptes. Avui, algun grup admitirà amb els seus actes desvergonyits la màfia sociovergent. Algun altre grup, votarà contra natura…. Però el que sí és cert és que avui, al Parlament, cauran caretes.

 

De pactes, crisi, sentiment nacional i unitat d’esquerres

Tota la discussió que hi està havent sobre crisi i pactes (en els matins de TV3 fins i tot es pregunta, sense cap innocència, si avorreixen) em fa pensar unes quantes coses que enumero tot seguit:

1.- Les majories absolutes són dolentes per la democràcia, però els partits majoritaris no deixen de procurar-les. Tendir a un sistema bipartidista com el dels Estats Units assegura la professionalització de la política i la desatenció creixent dels problemes reals de la gent. Però els grans partits fan campanya pel bipartidisme, i això implica no donar arguments per entendre els pactes posteriors. Per crear una democràcia més rica, amb més veus representades, caldria assegurar governs plurals fins i tot en majories absolutes quan les ideologies són properes, i no estic dient res que no s’hagi vist : l’alcalde Maragall va fer-ho a Barcelona en una situació semblant. Les coalicions no haurien de ser una solució per governar amb tranquil•litat, sinó una cultura de diàleg permanent.

2.- Els partits haurien d’explicar en campanya amb qui volen pactar, i tant si són grans com no tant : aquesta claredat va afavorir a les eleccions al Parlament de Catalunya la coalició ICV-EUiA. En canvi, no fer-ho ha perjudicat per dues vegades ERC, encara que en un primer moment no es traduís en pèrdua de vots: ara, la seva crisi té arrels en l’anterior campanya, i en l’ambigüitat d’un concepte que s’utilitza, l’equidistància, que s’assembla massa a un dubte no resolt entre afavorir CiU o afavorir les forces d’esquerra en la seva pluralitat (i on, dissortadament, el PSC-PSOE confon massa vegades les seves opcions amb el consens).

3.- És difícil, per no dir impossible, trobar o crear de bell nou, des de les esquerres, un equilibri entre sentiment nacional i sentit de classe. Crec que ajuda a entendre el que vull dir haver viscut l’Assemblea de Catalunya i com es va resoldre, de manera gairebé espontània, aquesta qüestió. Els “nous catalans” varen aixecar amb igual força la bandera catalana i la bandera roja, i era a les fàbriques on més impressió feia sentir el crit de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. En el primer 1 de maig de la democràcia els drets nacionals i les reivindicacions obreres eren la mateixa cosa. I sé que la història no s’ha de repetir, però tampoc es pot oblidar ni trair.

4.- Altres coses d’ordre menor: la condició que vol posar CiU de que governi la llista més votada ni tant sols aquesta coalició la respecta, però a més no satisfà, al contrari del que s’argumenta, més voluntats de la població. Tampoc la sortida que es dona d’obligar a coalicions més amples. Quan hi ha majories plurals d’esquerra no hi ha en democràcia cap argument per exigir que sensibilitats polítiques diferents es presentin sota unes mateixes sigles: en canvi, hi ha un munt d’arguments, entre ells el de que més gent es senti representada en el nou govern, per arribar a un programa comú .

5.- Benvinguda la discussió política, si pot ser amb serenor, perquè enraonar vol dir donar raons, i el pitjor que pot haver-hi en política és que ens abstinguem fins i tot del necessari diàleg. Però no hauria de perillar la unitat de les esquerres perque crec que hem de posar per davant la política contra la precarietat i els accidents laborals, l’habitatge social, millorar el sistema de salut per exemple fent que malalties que no hi són prou ben tractades siguin ben ateses, i prendre mesures més actives contra la violència de gènere, i l’acolliment i drets de les persones immigrades, sense eufemismes i tenint en compte les necessitats específiques de les dones immigrades. En aquest sentit, darrerament s’ha iniciat a Europa una discussió molt interessant sobre el paper de les religions i les condicions de les dones, on s’hi inclou les invisibilitats obligades en el vestir, les mutilacions, la “conformitat” als papers tradicionals que allunyen de qualsevol empoderament… En aquest sentit, no veig en millors mans l’Institut Català de les Dones, però tampoc la Conselleria de Treball… (i fins i tot el senyor Bru de Sala reconeix avui els mèrits del conseller Saura!!!)