RSS

Arxiu d'etiquetes: PSUC

ANDREU MAYAYO: “no invoquin el nom del PSUC en va”

Per “reiniciar” el bloc desprès de la tempesta del #27S, trio aquest text breu però contundent d’Andreu Mayayo. La memòria a 10 anys també pot ser molt aclaridora per la història, i pot ajudar a vèncer cants de sirenes que no són altra cosa que caríssimes tramoïes polítiques per deixar sense alternativa les classes treballadores. (Mentre vaig fent aquesta entradeta, no deixo de pensar en amics comuns que dissortadament ja no estan entre nosaltres, i que segurament veurien bé les idees fonamentals de Mayayo per recomençar la necessària drecera.)

image

.

EL CATALANISME: ALLÒ QUE EL VENT S’ENDUGUÈ

Avui fa deu anys d’una foto històrica a l’hemicicle del Parlament, amb els diputats dempeus aplaudint. En la instantània hi vèiem, a la primera fila, Pasqual Maragall radiant, Artur Mas sense ulleres posant la mà a l’espatlla d’una Manuela de Madre somrient, al seu costat Josep-Lluís Carod-Rovira amb cara de satisfet i tot seguit Joan Saura picant de mans. Darrere de les seves espatlles es distingeixen Miquel Iceta, Joan Ridao, Felip Puig, Josep M. Pelegrí, Francesc Homs… Tan sols quedava fora de pla Josep Piqué, president del Grup Parlamentari del PP, que de ben segur arrufava el nas.

El 30 de setembre del 2005 el Parlament de Catalunya aprovava per 120 vots a favor i 15 en contra el nou projecte d’Estatut d’Autonomia. El catalanisme polític, liderat pel Govern d’Esquerres, havia fet el cim. Un catalanisme polític, convé recordar, representat per CiU, PSC, ERC i ICV-EUIA, que aplegava, des de feia vint-i-cinc anys, el 90% dels diputats i el 85% del vot popular. Això sí, amb una forta abstenció diferencial, respecte les eleccions a Corts, que oscil·lava entre el mig i el milió de vots.

Després d’una intervenció unilateral en el procés negociador d’Artur Mas amb el president Rodríguez Zapatero, que esquerdava la unitat catalanista, en el referèndum –aquest sí amb paperetes del sí i del no– ERC es despenjava del sí i coincidia –per raons diferents, per descomptat– amb el no del PP. L’Estatut naixia afeblit i amb plom a les ales que feia preveure una volada curta, sobretot davant la fugida d’estudi del PSOE i l’acarnissament del PP. El relat d’aquest darrers deu anys és més o menys conegut encara que caldrà explicar-ho tot amb pèls i senyals per a treure l’aigua clara.

Les eleccions del proppassat diumenge, amb una participació extraordinària, suposen un canvi radical en el sistema de partits i en la correlació de forces al Parlament. Hem passat de la polarització social (dreta/esquerra) a la polarització identitària (independentistes/unionistes). Surfejant amb habilitat sobre l’onada d’indignació popular, Artur Mas –l’únic supervivent polític de la primera fila de la foto de deu anys enrere– ha estat l’arquitecte del nou escenari polític postcatalanista. Artur Mas ha decretat la fi de la política, del conflicte social, de la confrontació d’esquerres i de dretes tot dibuixant i etiquetant els nous subjectes polític. Ras i curt: no hi ha espai electoral pel catalanisme no independentista i l’alternativa és un partit català però anticatalanista. En aquest sentit, podem passar d’una nació sense Estat a un Estat sense nació. I un prec final, deixin de llençar floretes i d’invocar el nom del PSUC en va. Aquesta no és la Catalunya del PSUC.

 

Etiquetes: , , , ,

Gregorio López Raimundo

Gregorio Lopez Raimundo

Conocí personalmente a Gregorio López Raimundo como militante del PSUC en la universidad, cuando todavía “el partido” crecía en la clandestinidad, cuando la tortura y la cárcel eran una realidad demasiado frecuente, posible y cercana para las mujeres y los hombres comunistas y el heroismo y la resistencia de Gregorio eran para los estudiantes de la época un referente a admirar e imitar, y muy cercano.

Me cautivó su sencillez y su capacidad para comprender todo lo humano. Ya entonces los que Manuel Sacristán llamaba “bonzos de la política” estaban ajando una historia de lucha democrática y de clase, pero Gregorio, empujado –a veces sin miramientos– hacia las bambalinas, seguía sonriendo a la juventud y transmitiendo la convicción que es posible luchar por un mundo más digno e igualitario, y transformar la sociedad sin dejarse en el camino ni un sólo átomo de humanidad. Más tarde me sorprendió lo fácil que era leer en su rostro; Gregorio era capaz de transmitir esperanza o advertir errores con un simple gesto y muy pocas palabras, y cómo su mano podía alentar o insinuar disuasión sin imponer nunca un dictado al que tan proclives eran algunos políticos que le rodearon. Cuando pienso en toda una vida dedicada a la política desde las ideas más nobles y en el más absoluto desinterés personal pienso en Gregorio y en Josep Serradell (Román)… ellos han sido todo lo contrario de lo que pueda definir la expresión “clase política”, si es que ese concepto tuvo alguna vez algún sentido.

Jordi Miralles ha definido a Gregorio como un hombre valiente, coherente y unitario: me uno a sus palabras, en especial cuando destaca que este comunista catalán de Tauste supo unir lo social y lo nacional en una misma lucha política. Gregorio López Raimundo supo además imprimir en nuestra historia la dignidad forjada en la lucha obrera, democrática y antifascista, y la enriqueció con la ingente sabiduría del que ha aprendido tanto en los libros como en el trabajo y en el roce y las palabras de la saga de tantas mujeres y hombres dispuestos a conseguir para el mundo mayor justicia e igualdad.

Gregorio López Raimundo puso un sello humano y personal a sus trabados ideales que hoy heredamos: los calabozos y tantos años de lucha pudieron quizás deformar y envejecer su cuerpo, pero en absoluto su ánimo y su empeño. En las mujeres y hombres que nos identificamos con su herencia recae ahora la dignidad de su ejemplo.

.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Novembre 2007 in Igualtat, Persones a recordar

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: