RSS

Arxiu d'etiquetes: reforma fiscal

Montoro manos-tijeras contra la sanidad pública

image

Cada vez son más las personas y organizaciones que defienden la sanidad pública y denuncian que las últimas propuestas fiscales de Montoro se traducirán en nuevos recortes en sanidad. Unos recortes a dos bandas, con “efecto tijera”: por una parte, el aumento del tipo de IVA para determinados productos sanitarios y, por otra, la reducción del impuesto de la renta para “determinadas” personas físicas.

Si sobre esta segunda medida bailan las cifras de impacto sobre las rentas medias mientras todos los expertos coinciden en los substanciales ahorros para las rentas más altas, pocas dudas caben de que el incremento del IVA sanitario afecta directamente los presupuestos de los Hospitales y Centros de Salud públicos. Deberán pagar un mayor IVA para muchos de productos necesarios, sin que se compense esta subida con un crédito suplementario. Esto significa, a fin de cuentas, mayor gasto con el mismo presupuesto. O también, que el IVA sanitario signifique, desde la sanidad pública, mayores ingresos para Hacienda mientras los Presupuestos públicos para sanidad disminuyen. La cuadratura del círculo del cinismo que puede servir de base falaz para nuevos repagos.

Julián Pérez Garcia en Acta Sanitaria nos recuerda que el presupuesto de sanidad representa entre el 34% y el 40% de los presupuestos de las CCAA, y por ello la rebaja de ingresos fiscales por la menor recaudación del IRPF en determinadas rentas va a afectar a los presupuestos en negativo. Y no parece que pueda ser de otro modo porque pocos economistas coinciden con Montoro en los efectos mágicos en reactivación de su reforma fiscal. Por tanto, volverá de nuevo a pedirse “a los gestores sanitarios, a los profesionales de la salud y a la población usuaria de la sanidad pública que se sacrifiquen para que otros puedan seguir viviendo sin que les afecte la crisis“. Y de nuevo se lesionarán gravemente los derechos laborales y los derechos ciudadanos y humanos… Hasta que ya no lo toleremos. O hasta que se llegue al límite de la barbarie.

Las medidas fiscales de Montoro, sigue diciéndonos Pérez García, “no preocupan a los gestores bancarios, ni a los gestores de patrimonios o de fortunas (ni grandes ni pequeñas) ya que no se grava el capital o el patrimonio”. Pero sí deberían preocupar a toda la sociedad en la medida que se penaliza la equidad y el acceso a los bienes y servicios más necesarios para la gente más desfavorecida, con el empeoramiento de la atención en el sector sanitario.

El panorama empeora si recordamos las exigencias de la UE para que los dos próximos ejercicios de 2015 y 2016 el déficit público no sobrepase el 4,2% y el 3% respectivamente, lo cual (si no cambian los signos de los tiempos) sólo puede significar un panorama más desolador para la sanidad pública. Y más si no cerramos los ojos a la realidad y asumimos (como ya nos enseñó la Crisis de 1929) que con un descalabro económico de tal magnitud y la total inoperancia de los políticos para atender a la gente más afectada, el gasto sanitario deberá incrementarse por las tensiones que se incrementan en salud mental, violencia de género, desnutrición infantil, infecciones y suicidios.

Lo que los expertos anuncian, desde distinto signo ideológico, es que los indicadores de salud de los que tanto nos enorgullecemos van a sufrir (si no están sufriendo ya) un profundo deterioro, por lo que a pesar -o a causa- de las nuevas tijeras de Montoro, se producirá un mayor gasto sanitario.

Y a pesar de los argumentos expuestos, no se pierdan la denuncia que hoy se recoge en el blog de Dempeus per la salut pública en el sentido de que “Una casta profesional apoya la privatización del sistema sanitario público”. Una denuncia que ya iniciamos en estas páginas con la Denuncia del Club Gertech y las nuevas vías privatizadoras de la sanidad.

 

Etiquetes: , , , , ,

Unes propostes fiscals necessàries i assenyades

desigualdadelroto.jpg

Digui el que digui algun esperpent televisiu que nega “seny” a les propostes fiscals de la coalició ICV/EUiA, l’entrevista que aquest matí ha fet en Josep Cuní a Joan Herrera ha permès deixar ben palesa la proposta d’aquesta coalició.

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

A més del arguments transparents, assenyats, lùcids i, sobre tot, lògics, de Joan Herrera, em permetria afegir dues concepcions de fons:

1) Que la mínima cohesió social que permet una convivència democràtica de qualitat implica el funcionament d’un mecanisme redistributiu que assegura no sols una redistribució progressiva de la renda i la riquesa, sinò, de manera especial, la igualtat d’oportunitats . Aquesta igualtat d’oportunitats la brinda l’accès als serveis públics (en especial, d’ensenyament i de salut) que reben els embats més forts de privatització i reducció del seu abast en temps de crisi.

2) Qualsevol disminució dels serveis que poden afavorir la mobilitat social en sentit ascendent en el sentit de facilitar l’accès a l’ensenyament de qualitat o a uns serveis d’atenció i cura absolutament necessaris per potenciar la salut i autonomia de les persones, és una estafa social que perjudica de manera especial a les dones (ja que la seva capacitat de treball, atenció i cura no és d’elasticitat infinita), els joves (que es veuen privats d’oportunitats d’estudi i formació), les persones amb malalties cròniques, les que pateixen alguna discapacitació (perquè no reben l’atenció que els cal i es mereixen), i les persones jubilades en la mesura que les aïlla en condicions de penúria i  impideix que mantinguin una vinculació estreta amb la societat.

3) En temps no sols de crisi, sinò en temps en els que és constant la imatge de la corrupció insuficientment perseguida, el frau, la trivialitat i l’individualisme exaltats front a valor socials repetits en la brossa esperpèntica dels programes de televisió per “entretenir” , la manca d’un discurs potent alternatiu, la temptació de caure en l’efecte “túnel” que denunciava Albert O. Hirschman es veu fins i tot estimulada. (Hirschman explica que un conductor atrapat en una filera de cotxes en un túnel, on no es pot saltar la línia contínua, acceptarà la seva situació encara que no li agrada sempre que no siguin massa els conductors que es saltin les normes i circulin pel costat no permès…) Vull dir que l’increment de les desigualtats, de manera ostensible, i més en temps de crisi, fomenta l’individualisme, el “salvi’s qui pugui”, el que siguin ben vistos els deliquents (no podríem explicar així perquè determinats personatges públics encausats pels Tribunals no perden intenció de vot?)… i fins i tot conviden a comportaments antisocials, al frau i al delicte.

En definitiva, la reforma fiscal que cal no sols ha d’assegurar una millor redistribució de la renda i el reforçament de la igualtat d’oporunitats (en especial per a joves, dones i persones a l’atur i amb menys ingressos) sinò que ha de permetre que la nostra societat tingui percepció de viure en més equitat per a reforçar els comportaments cívics i la democràcia

I rès d’això s’aconsegueix incrementant les desigualtats amb el debilitament dels serveis públics, la seva privatització i altres mesures que augmenten els beneficis privats però generen una insoportable inequitat social. Ja veuen, doncs, que hi ha molts i molts motius de fons per estar a favor d’una política fiscal de més equitat i més redistributiva.

 

Etiquetes: , , , ,

El conseller Castells, els salaris i els manuals (i II)

segueix de l’entrada anterior

lacrisis_que_la_paguen_los_ricos_ii.jpg

Segons informa El Periodico, ahir en el Govern de la Generalitat també es va discutir en base als models dels manuals d’Hisenda dels que parlava en l’entrada anterior. Sembla que es considera massa escàs el volum de recaptació que es pot aconseguir amb la pujada de l’impost sobre la renda (IRPF) per als contribuents més rics, i que per tant s’ha “contingut” la pressió que en aquest sentit feien ERC i d’ICV-EUiA per incrementar en cinc punts (del 43% al 48%) el tipus impositiu de l’IRPF per als contribuents amb ­ingressos superiors a 100.000 euros… Ha sorgit un nou problema gairebé metafísic, que és el de no perjudicar les capes mitjanes… sense que s’arribi a cap acord sobre què són i qui formen les capes mitjanes. I tot ha quedat, de moment, en declaracions molt poc concretades: compromís d’un avantprojecte de llei de mesures fiscals dirigides a «persones amb rendes i patrimonis elevats» emparant-se en la «justícia tributària»… L’avantprojecte aniria dirigit, doncs, a persones que es consideren “un grup selecte”… Selecte, sí, però no precisament petit…

rendes-catalunya.png

Com es pot veure en el gràfic de El Periódico, les rendes susceptibles d’augmentar, de forma progressiva,  per a una millor redistribució de la renda i fer front als costos de la crisi, van molt més enllà del 0,01% que anunciava Zapatero, i hauria d’afectar de manera molt clara  un  5,1% si es limita  l’augment de la tributació a rendes superios als 60.000 euros anuals declarats.  Però és que també s’hauria d’afinar més en les mesures entre el grup dels super-selectes coneguts, on destaquen els consellers de les empreses que formen l’Ibex, amb contractes blindats,  i que poden arribar als 294 milions d’euros al any. (Llegir més, aquí.)  I també són més de 0,01% , un  col·lectiu d’autèntics rics dels que parlen els estudis de la Banca Popular de Inversión, que té com a clients   “empresaris a qui les coses han anat bé, autònoms i professionals de despatxos importants i després, evidentment, els hereus de famílies amb fortuna”. Dels 400.000 clients super-selectes de banca privada que Banif calcula que hi ha a Espanya, gairebé 100.000 s’ubiquen a Madrid, uns 75.000 a Catalunya i 30.000 a Andalusia.

Tot i així,  mentre hi hagi aquestes relacions “fraternals” amb Andorra, Miami, i altres paradisos fiscals dels nostres “famosos” dels esports,  les finances  i el paper couché, les mesures seguiran sent poc equitatives. Per això, i per sobre de tot,  manca el restabliment de l’Impost sobre el Patrimoni… difícilment es podrà creure en la justícia fiscal sinó s’elimina l’eliminació d’aquest impost sobre la riquesa i les possessions de la que fan ostentació obscena en temps de crisi els autèntics poderosos… Per no parlar de modificar el règim de les SICAV que poden tributar un 1% sobre els Beneficis!

I parlant de grans patrimonis, vegi’s, per exemple, aquest altre gràfic que avui ha publicat El Periódico, on Espanya ocupa el dotzè lloc, i per al que no calen massa comentaris addicionals:

Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.

(per ampliar, clickar sobre l’imatge)

Sobre l’Impost de Patrimoni i la congelació de les pensions, a Ventanas del Falcón.

 
4 comentaris

Publicat per a 30 Mai 2010 in Economia crítica

 

Etiquetes: , ,

Llamazares i Miralles front la crisi i contra la corrupció

Miralles i Llamazares defensen una reforma fiscal progressiva i i criden a combatre els “corruptors econòmics”

1257534893165.jpgGaspar Llamazares, diputat d´IU i Jordi Miralles, diputat al Parlament de Catalunya i coordinador d’EUiA, en un acte de la formació catalana a L´Hospitalet, ´Crisi? Respostes des de l´esquerra´, amb Ramón Górriz, secretari confederal d´Acció Sindical de CCOO, Alfonso Salmerón, coordinador local d´EUiA i regidor, i Núria Lozano, responsable de Món del Treball d’EUiA.

Gaspar Lllamazares i Jordi Miralles varen oferir una roda de premsa prèvia a l´acte en la que el diputat d´IU,  va declarar  que el Govern espanyol i el president Zapatero “han desaprofitat l´oportunitat de donar una sortida d´esquerres a la crisi, desbordats per la situació, han estat incapaços d´unir al conjunt de l´esquerra i els treballadors front la crisi”. Segons Llamazares la mostra en són els pressupostos generals “injustos” doncs “l´esforç front la crisi no el fa qui més té”.

El diputat d´Izquierda Unida també considera “insuficients” aquests pressupostos, perquè no impulsen les polítiques socials i retallen la despesa pública “donant un missatge conservador a la UE”. Llamazares ha reiterat que aquesta és una oportunitat perduda, doncs “els pressupostos podrien encara ser justos i que pagués més qui més té”. I tot i que ha considerat positiu l´impost als futbolistes d´elit, ha recordat que “hi ha galàctics també en economia, que defrauden i eludeixen impostos, mentre els assalariats i els consumidors són els únics que en paguen”. Per això, Llamazares ha defensat una reforma fiscal progressiva i “un canvi de model econòmic més just i sostenible”.

Corrupció

Gaspar Llamazares s´ha referit també a la corrupció que “contamina i degrada la política, derivada d´una política econòmica neoliberal, de l´especulació urbanística i que ocasiona un retrocés de la política i lo públic”. Així, ha fet una crida a “l´ètica de l´esforç i l´honestedat” i ha enumerat algunes de les propostes d´IU per a fer-hi front: impedir que el sòl públic generi benefici privat, contractes de l´Estat, persecució del frau fiscal, polítiques econòmiques i fiscals que previnguin crisis futures de la política i la pròpia corrupció. El diputat d´IU ha cridat a “lluitar per aïllar els corruptes i també els corruptors de l´àmbit econòmic”.

Un record pels pescadors de l´Alakrana

Per acabar, Llamazares ha tingut un record pels perscadors de l´Alakrana segrestats per pirates somalís: “IU i EUiA som solidaris amb les seves famílies i estem amb ells” i ha instat el Govern a “gestionar de la millor manera possible per a què surtin sans i estalvis del segrest”. En aquesta línia, ha dit que “sobren debats creuats per part d´alguns, és una equivocació equiparar la responsabilitat del Govern amb la dels segrestadors i passar-se factura quan perillen vides”. Llamazares ha conclòs que “sobren fetes bèl.liques” davant els que plantegen una possible intervenció militar, i ha defensat “la via de la negociació que està en marxa fins esgotar-la”.

Miralles defensa debatre més enllà de l´impost de successions

Jordi Miralles, ha felicitat els diputats Llamazares i Herrera per l´aprovació de les dues esmenes als pressupostos generals de l´Estat presentades pel grup IU-ICV-EUiA, referents als impostos dels esportistes d´elit i l´eliminació de l´ajut “populista i electoralista” dels 400 euros, menys per a les rendes més baixes. Segons Miralles “són de sentit comú, doncs no pot ser que la contribució fiscal sigui igual per algú que cobra 500.000 euros que per un mil.leurista, és tremendament injust, igual que percebi l´ajut de 400 euros tant un ciutadà mig de L´Hospitalet com el banquer Botín”.

Miralles també ha destacat la participació a l´acte d´EUiA ´Crisi? Respostes des de l´esquerra´ del secretari confederal d´Acció Sindical de CCOO, Ramón Górriz, com un exemple de què “quan anem junts l´esquerra i el moviment sindical, ens és més fàcil aconseguir que es facin polítiques d´esquerres”.

Centrat ja en el tema de l´acte públic, la proposta d´EUiA per una reforma fiscal progressiva, el dirigent de la formació i diputat ha instat als seus socis del Govern d´Entesa i també a l´oposició a anar més enllà del impost de successions i discutir sobre altres temes que garanteixin “una reforma basada en la justícia fiscal, l´equitat i la progressivitat”. En concret, s´ha referit a com combatre el frau fiscal, l´economia submergida, els paradisos fiscals, a incrementar l´IVA als productes de luxe, o una proposta fiscal ecològica, “qui contamini més, que pagui més”.

Miralles ha informat que EUiA repartirà 75.000 exemplars de la revista que ha editat amb la seva proposta de reforma fiscal, tant als territoris, com avui a l´acte de L´Hospitalet, com als centres de treball.

Anar a pels “corruptors”

Pel que fa al tema de la corrupció, el màxim dirigent d´EUiA ha declarat que “la crisi econòmica castiga els treballadors, i la corrupció castiga la consciència de la gent i les institucions”. Ha afegit que “ens quedarem a mig camí si només demanem reformes en els àmbits institucional i polític, doncs els corruptors sempre provenen del món econòmic”. Així, Miralles ha reclamat “noves legislacions” que controlin el model especulatiu, la bombolla immobiliària, les privatitzacions, el frau fiscal…

El coordinador general d´EUiA ha afegit que “cal anar a fons i ser implacables tant en l´àmbit econòmic com en el polític”, perquè “si només situem el focus en el finançament dels partits i en la Llei electoral, i no es va a la base, la dels corruptors econòmics”, la conseqüència serà “el creixement del populisme i l´abstenció, quan el que cal és més democràcia política i econòmica”.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Novembre 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La crisis y la Gripe A

1252483104847zapatero.jpg

La crisis económica se parece cada vez más a la gripe A. En ocasiones parece mortal… en otras, un achaque más, casi sin importancia. Esto es lo que está sucediendo en el Parlamento español, donde Rodriguez Zapatero nos ha explicado que “la crisis la hemos dejado atrás”, y que “el momento más duro de la crisis ya es historia”. Con un cierto optimismo resignado el “brote verde” tranquilizador lo ha puesto la agencia de medición de riesgos, Moody’s que no prevé quitar a la economía española la Triple A de máxima confianza, aunque luego se ha extendido con indicadores, que “aunque son muy preocupantes”, son “positivos” como las ventas de coches, el IPC, el déficit comercial, las suspensiones de pago, etc., que parecen dotados, como los virus, de una cierta manera de autonomía y vida propia…

Zapatero ha reconocido que los problemas del empleo y del tejido empresarial durarán todavía un tiempo, y que el desempleo es una auténtica herida social. Pero el plan de superación, basado muy al estilo Barack Obama en la economía sostenible no parece un envite suficiente ante los retos de la crisis, ni mucho menos el anuncio de que el gasto se reducirá un 4,5% con respecto a la liquidación de 2009, aunque por DL se aprobará el próximo mes un fondo de 5.000 millones para los ayuntamientos.

Sobre el polémico debate fiscal, el presidente del Ejecutivo ha reconocido que nuestra presión fiscal estará por debajo de la media europea, que para el 2010 será inferior a la del 2004, y que no subirá más de un 1,5% del PIB, aunque no ha concretado más. Con todas estas declaraciones, mucho nos tememos que se trata de una nueva “reforma” con fines recaudatorios y no redistributivos que altera tipos y tramos entre las rentas medias-bajas y no va al fondo de los problemas reales de distribución insuficiente ni desigual entre rentas del trabajo y el capital.

Sobre las medidas que se anunciaron cuando políticos y autoridades económicas estaban bajo el impacto de la crisis, no se ha mencionado ni una sola. Ni la eliminación de los paraísos fiscales –o por lo menos control de los capitales que los alimentan; ni persecución del fraude fiscal (sólo Alfredo Pastor habló ayer de ello) en la seguridad que la crisis ha propiciado su crecimiento; ni medidas fuertes para combatir la financierización de la economía y su regulación definitiva (al contrario, las prácticas especulativas esperan agazapadas a una nueva oportunidad para seguir con la privatización más o menos encubierta de los servicios públicos (el de la salud, en especial) y el asalto definitivo –y catastrófico– a los fondos de pensiones.

Y mientras, ministros y conselleras ceden ante ERE injustos, especulativos y prepotentes, que dejan a trabajadoras y trabajadores en el desempleo, la precariedad, y el desamparo… Son la herida social que no sólo sigue abierta, sino que se amplía y cronifica. Pero las medidas reales que pueden suponer una mayor equidad en economía ni siquiera se llegan a proponer… Lo más piadoso es dudar si no se hace por la debilidad de quien convalece de una enfermedad muy seria, o por el delirio de quien todavía sufre la fiebre de los peores momentos de la dolencia…

 
3 comentaris

Publicat per a 9 Setembre 2009 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: