RSS

Arxiu d'etiquetes: salut mental

En el dia Internacional de la salut en el treball constatem de nou que les condicions de salut laboral empitjoren

iiheacbe_newsletter_newsletter16.jpg

Un estudi de la OIT sobre dades d’alguns països de la Unió Europea i dels USA denunciava el creixement dels problemes de salut en general, i especialment els mentals, entre treballadors i treballadores. Des d’aquest bloc i el de Dempeus ja haviem alertat de que la crisi econòmica comportava un empitjorament de les condicions de salut, en especial per a les persones assalariades, però també, i amb molta cruesa, per les que perdien la seva feina.

Algunes de mes mesures preventivas efectives en conflictes de gravetat molt inferior a la de serien:

* Eliminar la monotonia en el treball, augmentat l’autonomia i la creativitat de treballadores i treballadors.
* Ritmes de treball adequats, que permetin pauses.
* El personal ha de participar en l’organització del seu propi treball.
* Valoració de la seva funció per persones que en són usuàries, companye si companys i caps de secció o de l’empresa.
* Estabilitat a la feina, possibilitats de promoció, no ser objecte de canvis indesitjats.
* Adaptar el treball a la persona, i no al revès, com la mateixa “Ley de Prevención de Riesgos Laborales” estableix.

Avui, en el Dia internacional de la Salut Laboral volem destacar alguns dels problemes més seriosos que emmalalteixen la nostra societat, segons dades d’aquest estudi i el recull que poeu trobar a aquesta pàgina de Stee-eilas.

* El 20% de la població adulta pateix depresió, ansietat, estress o la síndrome de “burnout”.
* El 7% de les jubilacions anticipades per invalidesa a Alemanya estan motivades per problemes de depressió.
* El 50 % de la població laboral de Finlàndia presenta símtomes d’estress (ansietat, depressió, por, exclussió social o trastorns de son). El 7% presenta símtomes greus de burnout (esgotament, capacitat professional reduïda, trastorns de salut mental).

*A Catalunya, el 30% dels accidents de treball coneguts es produeixen en petites i mitjanes empreses sense representació sindical.

* Les mútues d’accidents de treball i de malalties professionals han iterferit a la realitat per aconseguir que a les estadístiques figurin, per l’any 2009, 1850 malalties professionals menys (que no han desaparegut, simplement s’han esborrat del Registre!).

i així podríem seguir amb dades properes i llunyanes, però igualment preocupants. El que cal retenir és que cal modificar les estratègies per prevenir l’estress a la feina. No serveix modificar els elements del lloc de treball, la forma d’organizar el treball, les tècniques de relaxació, etc… Si l’ambient de treball és insà, la desigualtat i la injustícia és manifesta, poca cosa es podrà fer si no és no anant directament a les causes.

De fet, en situacions en les que han sorgit problemes de salut mental s’ha tendit a culpabilitzar a las persones treballadores abans que actuar sobre els factors de risc i desencadenants de les reaccions (Vegis tota l’experiència de France Télécom a França i el post publicat “Treballar mata amb total impunitat”).

Aquí teniu el manifest elaborat per CC.OO i UGT “Amb sindicats, la feina més segura”.

I si en voleu saber més d’aquests temes, aquestes lectures poden servir de base:

Estrés Laboral
Ponència de LUCIA ARTAZCOZ i ISIDRE RABADÁ en el “I Curso de Verano sobre prevención de riesgos laborales en la enseñanza”

No sólo son los accidentes: La importancia del riesgo psicosocial en el trabajo
LUCIA ARTAZCOZ en el número especial de la revista Lan Osasuna

I ha parlat també del tema Antonio Rodríguez.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Abril 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Liv Capozzi: El malaltís negoci de la psicologia

Voldria que llegíssiu l’experiència d’aquest psicoterapeuta del Canadà i el conflicte que explica entre la pràctica de la seva professió orientada al benefici i el seu propi compromís amb les persones malaltes i la salut mental. Tanmateix, observeu que de les persones que atén en diu “clients”… i imagino que el conflicte de Capozzi seria encara molt més gran si hagués entès que moltes d’aquestes persones són portades a la força a la condició de “clients” perquè en donar-lis aquesta denominació es posa en qüestió el dret universal a l’atenció de salut mental, i es desvirtua una necessitat que sols poden veure satisfeta les persones que tenen diners suficients per poder accedir a l’estatus de “clients” (en un món en el que la salut, i en aquest cas, la salut mental, és una mercaderia).

De totes maneres, “clients” a banda, les reflexions de Capozzi són prou interessants i alliçonadores:

moebiussinnene.jpg

El gener de 2008, vaig conèixer un jove psicòleg que recentment havia aconseguit el seu doctorat i s’havia registrat en el Col·legi de Psicòlegs d’Ontario. Em va agradar de seguida i em va alegrar poder entrar a treballar per a ell. Jo havia estat buscant un supervisor apassionat pel seu treball i que em donés suport a les meves pràctiques de clínica.

Quan portaven treballant menys d’un mes ja va contractar un altre terapeuta. En tres mesos ja n’érem quatre, i en sis mesos ja no podia seguir la pista a tots els terapeutes. Quan més eren els que treballaven per a ell, més diners guanyava.

Passaven els mesos, i jo tenia cada vegada més i més feina, i el veia cada cop menys. Les converses sobre les necessitats de les persones que ateníem van començar a ser substituïdes per converses sobre el negoci de fer diners.

La primera d’aquestes converses va tenir lloc quan vaig recomanar suspendre el tractament a un client que havia patit un accident de cotxe dos mesos abans. Tenia molt poc dolor físic i havia tornat a la feina i a les seves activitats socials. Negava cap sensació d’ansietat o de tenir altres dificultats emocionals. El seu discurs era articulat i profund i deixava molt clar que no estava interessat en seguir cap mena de tractament psicològic.

Quan l’advocat del client va llegir el meu informe, va trucar a la clínica per parlar amb l’administrador. L’administrador de la clínica va trucar al meu supervisor per informar-lo que era necessari seguir amb el tractament. El meu supervisor, al seu torn, em va trucar.

Quan li vaig explicar per què havia recomanat aturar el tractament, el meu supervisor tímidament va argumentar que “tothom pot beneficiar-se de la psicoteràpia”.

A mí també m’agradaria que totes les persones tinguessin accés a la psicoteràpia, però crec que la gent té el dret a decidir si vol o no el tractament. Jo havia estat treballant sota la suposició que la meva primera prioritat era proporcionar atenció de salut mental. Aquesta trucada em va fer adonar que hi havia altres interessos en joc.

Durant els mesos següents hi varen haver altres trucades de telèfon similars. Va quedar clar que la meva continuïtat en l’ocupació depenia de que la clínica on treballava i els advocats dels meus pacients fossin feliços. Els advocats volen que els seus clients tinguin quan més problemes millor. Les clíniques volen maximitzar els seus guanys mitjançant la maximització del tractament i manteniment els advocats, la seva font de referència, feliços.

Després de cada trucada telefònica em sentia més i més compromès. Volia mantenir la meva feina, i més perquè m’hi guanyava molt bé la vida. Però estava començant a perdre de vista qui era jo i en el que creia.

Igual que la majoria de les persones que treballem en el sector de la salut, vaig entrar en la meva professió per ajudar a la gent. En canvi, estava ajudant als advocats, a la clínica i al meu supervisor a fer-se rics.

El conflicte entre els meus ideals i la meva feina es veia agreujat pel contrast entre el patiment econòmic dels meus clients i la gran quantitat de diners que se’n treien del seu sofriment. Aquestes contradiccions varen afectar la meva vida personal. No tenia energia. Em sentia pessimista i impotent.

Finalment, he decidit canviar de lloc de treball.

Ara tinc una feina sense ànim de lucre. No he de preocupar-me per la gestió o els interessos dels advocats, ni haig d’anteposar els seus interessos als dels meus clients. Em puc concentrar en l’atenció de la salut mental, i em sento molt millor.

La meva preocupació és que les “fàbriques” de psicoteràpia són altament competitives, i no contenen cap alternativa humanitària ni per als clients ni per a treballadors de la salut que pensin com jo.

Liv Capozzi és un psicoterapeuta de Toronto, Ontario.

Vist a People First!

Veure també sobre el tema Sergi Raventós “Crisi i salut mental”
i Jordi Marfà: La cosntrucció industrial de la malaltia

 
3 comentaris

Publicat per a 12 gener 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Gaza i la salut mental

mh-gaza-52.JPG

Nou mesos desprès de la ferotge invasió i més de dos anys desprès d’un setge sense cap mena de compasió, Gaza està a un pas de l’abisme. Cap aspecte de la vida pública o privada ha escapat dels danys de la guerra, la pobresa, l’atur, la destrucció i l’aillament. La guerra d’Israel a Gaza ho afecta tot i a tothom. Es varen destruir o destroçar vint mil llars i tota la infraestructura civil. Varen morir més de 1.400 persones i varen rebre ferides més de 5.000, i la majoria eren civils. Es va disparar a centenars de pares, mares i fills i filles, o es varen destroçar sota l’explosió de les bombes, o varen rebre cremades mortals per la utilizació d’armament amb fòsfor blanc.

Una població furiosa, dolguda i traumatitzada lluita per fer front a la pèrdua i l’agonia. La magnitud del sofriment ha sobrepassat la capacitat institucional per prestar suport terapèutic.

El bombardeig i el bloqueig de Gaza l’han reduïda a un erm econòmic. Les fàbriques estan en ruïnes, els cultius són arrencats per les excavadores israelianes, els pescadors es mantenen prop de la riba i són atacats a trets per les patrulles navals si s’aventuren massa lluny. Una aclaparadora majoria de les persones que viuen a Gaza estan a l’atur, i en un 80 per cent depenen dels aliments donats per organitzacions internacionals d’ajuda. Més enllà d’un salari, l’ocupació remunerada és la clau per l’orgull personal, poder-se casar, tenir una llar i una família. Aquestes expectatives normals s’han convertit en luxes que ara estan fora de l’abast de gairebé tothom.

El pas de l’autosuficiència a la dependència ha desencadenat una cascada de problemes socials, incloent una epidèmia de violència domèstica. Els nois, que veuen els seus pares humiliats en la inactivitat troben un model pr escapar-ne en la resistència armada. Moltes escoles van ser danyades o destruïdes, i les aules pateixen greus condicions d’amuntegament. Els mestres estan mal pagats i desmoralitzats. Sense recursos, poc més poden fer que imposar disciplina.

mh-gaza-55.JPG

Els estudiants universitaris no poden pagar l’augment de la matrícula. El setge ha interromput d’intercanvi amb professors i professores d’altres països i manté estudiants i professionals intel.lectualment aïllats. Menys de l’u per cent dels joves i noies en edat universitària poden permetre’s d’estudiar a l’estranger.

El setge de Gaza obligat literalment a recòrrer a l’economia submergida. Un fluxe constant de productes de contraban passa per un gran sistema de túnels entre Rafah i Egipte. Mentre que el mercat negre proporciona els béns necessaris, s’ha generat una elit empresarial que es beneficia del caos, acapara productes i fa les seves pròpies regles. Els que “adminsitren” els túnels busquen mà d’obra barata i obliguen als nens de famílies necessitades a treballar llargues hores en perill , i molt sovint sota la influència de drogues per mantenir-alerta.

El càstig col • lectiu

Cap d’aquest sofriment és accidental. Israel va lliurar una guerra salvatge i segueix imposant un asfixiant setge per degradar, intimidar i aïllar a un milió i mig de persones en l’esperança de que acceptaran la seva derrota total. L’ Informe Goldstone documenta la naturalesa criminal d’aquest càstig col • lectiu, malgrat que interessos molt poderosos han tractat d’ignorar, minimitzar i rebutjar aquest informe, juntament amb la desesperada situació que es viu a Gaza. La nostra tasca és pressionar per a la rendició de comptes, per posar fi a la impunitat i per a la plena aplicació del dret internacional.

Les persones que han fet de la cura de la salut mental la seva professió entenen la naturalesa patològica de la crueltat i els seus terribles efectes a llarg termini sobre les víctimes i els perpetradors. En el Dia Mundial de la Salut Mental, demanem la seva ajuda per posar fi immediatament al setge israelià, ajuda d’emergència a la reconstrucció de Gaza i la reparació per al poble de Palestina.

Vegeu també: Amnesty International Report

Fotografies de Eman Mohamed per al GCMHP

Marwan A. Diab treballa en salut mental i és la persona encarregada de les Relacions Públiques del Programa de Salut Mental de la Comunitat de Gaza (GCMHP): Gaza Community Mental Health Programme

Versió original a People First!

 
4 comentaris

Publicat per a 5 Novembre 2009 in Pau, Salut

 

Etiquetes: , ,

La salut mental de les parelles de militars, “danys col.laterals” de la guerra.

stacy-bannerman.jpg

Stacy Bannerman ha publicat un informe a truthout on explica que els efectes de vuit anys de guerra s’acumulen en les famílies de militars, i un nombre creixent de parelles de soldats pateixen estrès, depressió i tenen pensaments de suïcidi, sense aconseguir l’atenció sanitària que necessiten. Hi ha “una greu escassetat de serveis de salut mental, atenció a les famílies, sobretot perquè els centres de salut ja estan plens al màxim amb els soldats”, segons declara el psiquiatra de l’Exèrcit coronel Kris Peterson. (Army News Service, 13 d’octubre de 2009)

L’Exèrcit segueix de prop el repunt dels problemes de salut mental dels soldats, i està col • laborant amb l’Institut Nacional de Salut Mental a “l’estudi més gran de suïcidi i salut mental en els militars”. La qüestió és que els membres de la família de militars no estan inclosos en l’estudi, i sols aquest darrer mes de juliol dues dones varen morir per lesions auto-infligides.

Una de les dones tenia 40 anys i estava embarassada. Va trucar a emergències amenaçant de fer-se mal. Quan va arribar la policia, ja estava morta per una ferida d’arma de foc. (…) Fa gairebé tres anys, una altra dona de Fort Bragg es va suïcidar per enverinament de monòxid de carboni, en tancar-se ella i els seus fills petits al garatge amb el motor del cotxe en marxa. El seu marit, un tinent coronel de l’exèrcit, havia estat enviat a l’Iraq només dos mesos abans, just després del naixement de la filla de la parella. I el 2008, C. W., la dona d’un veterà de la guerra de l’Iraq, es va suïcidar pocs dies després de que el seu marit també s’haguès suïcidat. (…) Els suïcidis de les dones de militars en general no es fan públics, per la qual cosa es desconeix la magnitud del problema.

L’American Psychiatric Association va fer una enquesta entre els/les cònjuges de militars en actiu el 2008 i va concloure que un 40 per cent creu que la seva salut mental es veu afectada pel fet que la seva parella estigui en actiu a l’estranger. Aproximadament un 25 per cent va explicar que tenia problemes d’ insomni, ansietat i depressió. Altres símptomes i diagnòstics fets a una población semblant inclouen depressió, ansietat, insomni, trastorn d’adaptació, nerviosisme, mals de cap, disfòria i canvis en els hàbits d’alimentació. (Frankel, Snowden, i Nelson, 1992; Milgram & Bar, 1993; Fusta Scarville, 1995, et. Al) “Hi ha una gran quantitat d’investigacions que demostren que les parelles i els fills o filles pateixen d’estrès postraumàtic secundari “, explica Tom Berger, analista de problemes de salut mental dels veterans de la guerra del Vietnam.

Les investigacions sobre la salut mental de les esposes de veterans de guerra posen de relleu que els alts nivells d’angoixa, la pobra salut física i psicològica persisteixen durant tota la vida, i signifiquen un major aïllament social(…) De fet, els soldats reben formació per a preparar-se per al servei exterior, però els/les cònjuges no, i l’estigma que impedeix que les tropes busquin ajuda en serveis de salut mental afecta també a les seves parelles.

bannerman_when_war_home.jpg

Stacy Bannerman és autora de When the War Came Home: The Inside Story of Reservists and the Families They Leave Behind, i pot llegir-se més del que ha escrit a http://: http://www.stacybannerman.com

Per a llegir-ne l’article sencer: truthout

 
Deixa un comentari

Publicat per a 25 Octubre 2009 in Pau, Salut

 

Etiquetes: , ,

Una Jornada Dempeus i participativa

Malgrat la pluja, els virus i bacteris i els embussos de tràfic, avui s’ha celebrat a la UPF la 1a. Jornada de Dempeus per la Salut Pública. Podeu veure el programa en entrades anteriors, i demà ja donarem alguns continguts: de moment, algunes imatges:

En començar, molta pluja i encara poca gent, poc desprès de les 9 del matí,  la Clara Valverde i la Cristina Montané parlaven de les desigualtats i les malalties emergents:

pjd-clara-y-cristina.jpg

poc desprès, en Sergi Estanyol es sumava a la taula:pjd-sergi-y-cristina.jpg

L’Elena Alvarez ha presentat en Sergi Raventós, especialista en el tema de salut mental:

img_0795.JPG

i la Vanessa Barrachina a la Carme Borrell que ha parlat de politiques per disminuir les desigualtats en salut:

pjd-carme-borrell.jpg

I finalment, l’Àngels Altès, en Toni Barbarà i jo mateixa parlant de crisi, salut i participació, quan ja era la 1 de la tarda:

pjd-angels-i-toni-1.jpg

I una bona panoràmica de la gent Dempeus que ha desafiat els elements!img_0794.JPG

Moltes gràcies a totes i tots. Sense gent disposada a defensar la salut pública mai no s’hauria pogut assolir una fita com aquesta. Les fotos són el record de la Primera Jornada!… Però en farem moltes més, i seguirem Dempeus,  com una manera d’entendre la vida.

 

Etiquetes: , , , ,

1a. Jornada Dempeus per la Salut Pública

dempeus.jpg

Primera Jornada Dempeus per la Salut Pública:

On es fa? A la Universitat Pompeu Fabra, edifici Roger de Llúria (en el mapa, en vermell), aula 40.008, planta baixa, carrer Ramon Trías Fargas,  25-27, 08005 Barcelona.

Com arrivar?

Metro: Línea 4 (Parada CIUTADELLA – VILLA OLÍMPICA)
Autobusos propers : Línia 14 VILLA OLÍMPICA – PG. BONANOVA (parada Ramon Trias Fargas i Sardenya),
Tramvia: Línia 4 (Parada CIUTADELLA – VILLA OLÍMPICA)

roger.jpg

Qui parla?   Parlarà tota la gent que vulgui participar en torn als temes de:

“Evidenciar les desigualtats: malalties emergents”, a càrrec de Clara Valverde, Sergi Estanyol i Cristina Montané.

 “Crisi i salut mental”, a càrrec de Sergi Raventós  (presentat per Elena Àlvarez).

 “Les polítiques per disminuir les desigualtats socials en salut”, a càrrec de Carme Borrell (presentada per Vanessa Puig i Barrachina)

 “Participació en salut en temps de crisi”, a càrrec de Antoni Barbarà Molina i Àngels Martínez Castells, (presentats per  Àngels Altés i Planas).

La Jornada s’iniciarà a les 9 del matí i la Cloenda serà de 13:30 a 14 hores.

Comfirmar l’assistència a:

Dempeusperlasalut@gmail.com

(Es prega no usar perfums, desodorants ni locions per respecte a les persones amb Sensibilitat Química Múltiple.)

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi i salut mental

salud_mental.jpgEn Sergi Raventós m’envia aquestes línees perquè poguem començar a tenir una idea del que parlarà el dia 21 d’aquest mes, a la Primera Jornada de Dempeus sobre la Salut Pública.

“Abans de la crisi diferents estudis de la OMS i la UE van avançar algunes dades que apunto:

• Es calcula que unes 450 milions de persones en el món pateixen d’un problema mental o de comportament i un milió de persones aproximadament es suïciden cada any.
• Més del 75% de les persones que pateixen un desordre mental en el món en desenvolupament no rep atenció i moltes d’elles són estigmatitzades.
• La depressió es preveu que serà la segona o primera causa de malaltia en els països desenvolupats a l’any 2020.
• En el Regne Unit, quasi 3 de cada 10 ocupats presenten problemes de salut mental.
• Els trastorns mentals a Finlàndia són la principal causa de pensions per incapacitat.
• L’impacte en l’economia també és molt elevat. A la Unió Europea el cost dels problemes de salut mental es calculen a l’entorn d’un 3-4% del PIB.

Encara no sabem l’impacte de la crisi econòmica en aquests moments però si sabem que serà una crisi persistent o depressió econòmica que pot durar anys malgrat hi ha gent que veu “brots verds” de recuperació quan milers de persones van a l’atur cada dia.
Les conseqüències per a la salut mental no sabem quines seran però podem preveure que seran dramàtiques. Ja tenim algunes experiències al llarg del segle XX de com impacten les crisis en la salut mental: la crisis del 1929, la 1a i 2a gran guerra mundial, la crisi del 77, etc. amb augment molt importants de malalties cardiovasculars, depressions, suïcidis, etc.”

Sergi Raventós intervindrà a la Jornada juntament amb Carme Borrell, que ens parlarà de les polítiques públiques necessàries per a disminuit les desigualtats socials en salut a Catalunya… I també parlaran en Sergi Estanyol, la Cristina Montané i la Clara Valverde amb qui avui, juntament amb en Jordi Calm i la Lídia Monterde, hem fet un pas endavant més,  davant la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya,  per a fer complir sense més tripijocs i fil per randa, com cal i és mandat del Parlament,  la Resolució 203/VIII sobre el Tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica a Catalunya…

De tot plegat n’anirem parlant en aquest bloc… I ho podrem fer personalmente a la Jornada del dia 21, on tots i totes podrem dir-hi la nostra, juntament amb en Toni Barbarà, amb qui compartirem reflexions –com les que ja hem defensat aquest matí en el Parlament, n’estic segura– sobre la participació en salut en temps de crisi.

Mentrestant, agraïr a en Sergi Raventós aquestes idees que ens avança, que ens fan venir més ganes d’escoltar-lo el dia 21, i d’aprofundir en la problemàtica de la crisi i la salut mental.

421_a5_1jorn_dempeus.jpg

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: