RSS

Arxiu d'etiquetes: Salut pública

La millora de la qualitat democràtica en salut

patchwork.jpg

El dia 4 de maig, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) juntament amb la  Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya , organitzen la jornada de debat com millorar la qualitat democràtica en l’àmbit de la salut i el sistema sanitari. 

Tot i no poder-hi anar personalment, m’hi sentiré plenament representada pels companys i companyes que vagin en nom de Dempeus per la Salut Pública. Estic segura que la seva participació serà de qualitat i enriquirà el debat. Vist amb una certa distància, les meves consideracions anirien, de lo particular a lo general,  en aquest sentit:

1) Un exemple especialment  esforçat i que representa grans i seriosos esforços de participació per part de la ciutadania (en especial quan es tracta de col.lectius de persones malaltes) és la presentació d’Iniciatives Legislatives Populars. Pel que fa a l’àmbit de la salut, prenc com a  referent la ILP per a un millor tractament de la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica i a l’hora de valorar la qualitat democràtica caldria no sols analitzar i revisar molt a fons com l’administració i polítics en general varen rebre i tractar la iniciativa i  les persones que formen la Comissió Promotora, sinó posar els mecanismes per eliminar d’una vegada per totes, de l’Administració, comportaments prepotents i desencoratjadors… és molt difícil seguir defensant la participació política quan s’ha viscut una experiència com la de la ILP de la que parlem. Per no parlar de que la Resolució 203/VIII, votada per unanimitat en el Parlament de Catalunya,  encara està empantanada en un procés difícil de descriure (i millor potser no intentar-ho en aquest context)  desprès d’haver vençut el seu termini de compliment. En lloc de ser un estímul per afavorir i engrescar a la participació, aquesta ILP i la seva Resolució han posat de relleu  un greu dèficit democràtic entre una Conselleria que no escolta, un  Parlament que hauria de fer complir la paraula donada, i la societat que així (encara) ho espera…

2) Perquè està molt relacionada amb temes de salut, també vull fer esment, en el mateix sentit, de  l’experiència dels companys i companyes que varen presentar la ILP sobre transgènics… Tot un exemple per part dels partits majoritaris de com no s’estimula (ni tant sols es respecta) la participació popular, i com s’allunya a les persones de les institucions que haurien de representar-la. Veure, sobre els punts anteriors: Iniciatives Legislatives Populars.

3) Es difícil participar en l’àmbit de la salut com caldria quan constament la societat està essent bombardejada per “globus-sonda”  sobre co-pagaments/re-pagaments, insinuacions de culpabilització per al mal us dels serveis sanitaris de les persones més febles (jubilades, immigrades, amb malalties cròniques); quan es produeixen privatitzacions encobertes que lesionen drets; quan s’opta cada dia més per un sistema “mixt” que no és altra cosa que afavorir amb diners públics el desenvolupament de la sanitat privada i la manca d’equitat en salut… i tot això sense un debat obert, transparent, i sense demanar a la ciutadania la seva opinió (segurament perquè està massa demostrat que la immensa majoria de la població prefereix, vol i dóna suport a una sanitat pública, de qualitat, d’accès garantit, i finançada a través d’un sistema públic d’impostos que hauria de ser, a més, progressiu.).  Veure:  El PSC i el repagament.

4) I el darrer punt tindria que veure amb l’acceptació plena de la discrepància, quan aquesta s’expressa de manera articulada i respecta plenament les normes democràtiques. Tindria a veure amb la transparència en els mètodes i les actituds. I desitjo sincerament que per a la millora de la qualitat democràtica a la salut s’abandonin definitivament  pràctiques que acaben per no fer públics materials aportats, o no tractar amb peu d’igualtat  organitzacions que participen en salut des d’una visió pròpia, i defensen interessos que es poden contraposar (dissortadament!) als  d’una administració excessivament centrada en sí mateixa –i que oblida massa sovint la funció per a la que va ser creada. Recordem la dita que també un peix mort “participa” a favor de la corrent… i no cal dir que Dempeus és i pot ser moltes coses, però de cap manera una comparsa de l’administració.  Veure: DEMPEUS a la Jornada del CAPS: “Salut en Temps de Crisi”

La salut és pública, o no serà, i la salut pública implica participació real, molta més democràcia radical (d’anar a l’arrel dels problemes per trobar les solucions), saber escoltar i posar les persones, els seus drets i les seves necessitats en salut  per davant  d’interessos partidaris o del manteniment de jerarquies mediocres que fomenten de tot, menys política democràtica i participativa en salut, és a dir, de les persones, amb les persones i per les persones.

 

Etiquetes: , ,

Josep Carreras defensa la Salut Pública

josep_carreras_leucemia.jpg

Hem llegit en el bloc de Dempeus per la Salut Pública una notícia que m’alegra enormement:  Josep Carreras no sols lluita contra la leucèmia, sinò que defensa la salut pública!

Les declaracions valentes de  Josep Carreras ahir a TV3 debien deixar parada a més d’una persona que es pensa (molt erròniament!) que això de la salut pública i la sanitat a l’abast de tothom era una qüestió de la que en Josep Carreras (com moltes persones amb mitjans econòmics suficients) n’estava molt per sobre. No és així, com podeu veure i sentir. En les seves declaracions, absolutament inequívoques, el tenor català fa una aposta clara pels bancs públics de cordó umbilical, i perquè, com es diu en el bloc de Dempeus,  “totes les persones que tinguin la dissort de contraure aquesta malaltia puguin ser atesos, amb el màxim de garanties i equitat, a la sanitat pública i no, com el mateix tenor declara, previ pagament, a cap hospital privat.

Molt bé per Josep Carreras i per TV3 (quan toca, toca, i no ens sap gens de greu reconèixer la bona feina) que ha difós aquesta petició de Josep Carreras que va molt més enllà de la lluita contra la leucèmia: és una autèntica aposta pel dret a la salut de totes les persones, per la sensibilitat social que tots i totes portem a dins, i pel dret a un servei de salut públic que combini l’atenció, la formació i la investigació al màxim nivell.

I, sobre tot, perquè és una crida a que la gent (les mares a punt de donar a llum, en aquest cas) siguin generoses, pensin en la societat en que volen que creixin els seus nadons, i en un acte lliure d’egoisme, facin d’aquest món, un món més segur, un món més solidari, un món millor.”

Dempeus per la Salut Pública saluda i agraeix tant les declaracions de Josep Carreras, que fins i tot li “condeix”, a títol honorífic, el de membre d’honor de Dempeus per la Salut Pública (esperant que li arribi la notícia i tingui a bé d’acceptar-ho…!).

De fet, té tota la raó el bloc de l’organització cívica i ciutadana quan afirma que de veritat, val la pena que escoltin i s’escoltin les opinions de Josep Carreras en temps de tanta gasiveria i atac a la sanitat pública: no s’ho perdin:

http://www.3cat24.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

(Els trasplantaments de medul·la i de sang de cordó umbilical han revolucionat l’índex de supervivència a la leucèmia. Fer-ho saber i sensibilitzar la societat perquè cada cop hi hagi més donants és un dels cavalls de batalla del tenor Josep Carreras.)

fundacion-josep-carreras-para-grupo-abaco-copia.jpg

 
2 comentaris

Publicat per a 5 Abril 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

El PSC i el re-pagament

el-roto-muerte-por-la-privada.gif

Publica avui Dempeus per la salut pública que a les tesis de desembre que el Partit Socialista de Catalunya va aprovar diu:

“Un bon ús dels recursos sanitaris i arribar a la sostenibilitat del sistema requereix de l’aportació econòmica dels ciutadans i ciutadanes com succeeix en tants serveis públics, a través d’un sistema de copagament en funció de les rendes, del patrimoni i del tipus de patologia de cada usuari. Cal assumir que introduir el copagament sanitari en el discurs polític ens pot portar a un desgast electoral, per tant, abans de la seva instauració cal un autèntic esforç de conscienciació social”.

Permetin alguns comentaris sobre la frase que té un munt de malentesos a esclarir:

1) En primer lloc, els serveis de salut no són assimilables a d'”altres serveis públics”, com diu el paràgraf citat, a excepció potser, i amb molts matisos, de l’ensenyament. En qualsevol cas, que els socialistes catalans es tranquil·litzin perquè ja es paga en funció de les rendes: la sanitat es financia també a través dels Impostos que haurien de ser progressius. (I cal confiar que encara ho són malgrat les rebaixes que tan graciosament ha fet el PSOE dels tipus més alts d’IRPF). A més, si la sanitat no es paga en funció del patrimoni, és perquè el PSC-PSOE van legislar abolint l’Impost corresponent. I sobre la patologia, em sembla un escarni equiparar-la a rendes i riquesa (com argument per a un re-pagament) ni que sigui en una redacció mal feta.

2) Aquest recórrer a la patologia com argument per a un re-pagament s’adiu amb el que cal fer un “autèntic esforç de conscienciació social” que no passa per altra cosa que culpabilitzar, de nou, i més, a les persones malaltes. I això hauria de fer molta vergonya, i sobre tot a la Consellera que és metgessa i hauria d’aplicar, també en les polítiques de salut, el principi de “primum non noccere”.

Perquè per justificar el re-pagament no tot s’hi val. Si una persona pateix d’una malaltia que requereix més despesa sanitària, no s’ha de sentir culpable fins al punt d’acceptar que en el seu cas sí que ha de repagar. Per què? És que ara a les persones que pateixen càncer de pulmó se les ha de culpabilitzar, quan ja estan malaltes, per haver fumat, mentre quan encara estan sanes l’Estat no sols no prohibeix el tabac, sinò que cobra bons impostos per la seva venda?

3) La “conscienciació” de la que el PSC parla passa per culpar els col·lectius més febles, com les persones immigrades i les persones jubilades, i llençar falses acusacions de que unes col·lapsen les consultes i les altres emmagatzemen els remeis. Sobre les persones immigrades, està demostrat que la seva salut és força millor que la de la mitjana de la població autòctona, i sobre les persones jubilades, potser ja seria hora que el personal mèdic que les atén disposés de més temps per cada visita i pogués vigilar més atentament la medicació (en quantitat i qualitat) que es prenen (o que no es prenen, que de tot hi ha). A més, l’atenció de les persones grans sabem perfectament que és un problema que no hem resolt com a societat, i que ens hem de plantejar amb rigor, i no agafant el rave per les fulles, quan ens convé, i a sobre perquè la societat les miri de reüll quan, de manera força despersonalitzada en la majoria de CAPs, van a fer receptes.

Finalment, el PSC-PSOE sembla que argumenta que “el copagament ha estat, tanmateix, un tema tabú en el tripartit perquè els partits d’esquerra consideren que l’assistència sanitària gratuïta és un dret universal”.

Doncs s’equivoquen de mig a mig, perquè cal deixar ben clar que els “partits d’esquerra”, per exemple, Esquerra Unida i Alternativa, i organitzacions com Dempeus per la salut pública que s’oposen al co/re-pagament, no pensen ni per un moment que l’assistència sanitària és gratuïta, sinó tot el contrari. A Dempeus, en concret, pensem que la sanitat ja la paguem entre totes i tots, i li donem molt de valor. Tant que volem que tothom pugui tenir dret als nivells actuals de qualitat del sistema sanitari, administrant bé, sense dubtes, amb claredat, davant la ciutadania, la Sindicatura de Comptes i els Tribunals de Comptes si cal, que sembla que a en algun cas, si que cal… I no deixant cap dubte ni en procediments foscos de consorcis creats per l’ocasió, ni sobre els drets a aplicar, que recorden, dissortadament, ni que sigui de lluny, altres facècies.

I si cal estalviar, que sempre és bo, que millori l’administració i es retallin costos dels proveïdors, com ja ha començat a fer la Ministra. Més genèrics i menys proximitat amb les grans patronals de l’assegurança mèdica i del sector hospitalari i farmacèutic privats. Perquè si no hi haguessin malversaments manifestos en sanitat no caldria escurar encara més les butxaques de la ciutadania. Anar a recaptar més diners de la gent que per força ha d’acudir als serveis sanitaris és massa fàcil, és un escàndol i és una vergonya!

Altres artícles relacionats:

Pacte Nacional per la Sanitat

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles

 

 

 
3 comentaris

Publicat per a 1 Abril 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Infermeria en primera línea

paqui-pavon.bmp

Sobre les noves propostes i experiencies que s’estan fent a diversos CAP de Catalunya (a la foto, l’equip de Can Bou, de Castelldefels, del projecte pioner) i de les que La Vanguardia va informar el passat mes de gener, voldria d’una banda, reconèixer la tasca que fa el grup multidisciplinari en el que hi intervé la meva amiga i magnífica infermera Paqui Pavón i, per l’altre, difondre aquestes reflexions de la també boníssima companya i amiga Carmina Olivé, infermera de vocació, de les de veritat i de tota la vida, fundadora de de Dempeus per la Salut Pública i a més, professora de Fonaments d’Infermeria a la U.B.

Infermeria, una professió tant antiga com d’altres! I tant sacsejada, com d’altres també.

carmina-olive.JPGAnem a la història recent, després d’un parèntesi tenebrós en el que ens varen anomenar com ATS (Ajudant Tècnic Sanitari) vam entrar a la universitat com Diplomades el 1977, un primer cicle, fa anys d’això, però no tants pels temps que necessiten els canvis estructurals i sociològics. Ens varen deixar aquí, sense possibilitat de tirar endavant en la carrera acadèmica, un sostre com el de vidre, amb vistes, i així hi va haver companyes que van fer antropologia, o comunicació àudio-visual, o altres ensenyaments de primer i segon cicle, buscant fer el doctorat, tant apreciat per fer investigació pròpia, créixer en els nostres sabers i alhora, col·laborar d’igual a igual amb els altres professionals, de la salut o no, estem pel treball multi i transdisciplinar.

Amb això dir que la cursa per la formació competencial de les infermeres és llarga i curulla, que tenim un rol propi que desenvolupar, que sempre ens hem vist lligades amb el cuidar i acompanyem en el curar i el tractar.

Dit això, que se’ns reconegui és perfecte, seguirem treballant i esforçant-nos com portem tants anys fent-ho, moltes vegades entenem els nostres desitjos i anhels professionals de la ma del feminisme, o no som moltes més dones que homes en el col·lectiu? Si mes no, en el d’a peu, en els de dalt… la piràmide s’inverteix. Doncs això, molts dels problemes i les faltes de reconeixement es donen per que reproduïm el mateix esquema, dones fent una feina de… no ho vull dir!

Reconeixement professional i primera línia pel que som, per les competències pròpies que ens atorga la formació universitària i la formació que seguim fent en el decurs de la vida professional, fins aquí SI! de tota manera, si del que es tracta és de contractar infermeres per fer feines de metges per què, o be en falten o be resulten més econòmiques: NO.

Cal que les infermeres fem les tasques de cura i acompanyament, ansietat, mal de cap? Si el que cal és escoltar, contemplar la globalitat de l’individu, atendre’l en el seu dia a dia: PERFECTE! Si del que es tracta és APLICAR PROTOCOLS, de tasques de les quals els facultatius en son els metges:

QUI FARÀ LES FUNCIONS DE LES INFERMERES?

Hem parlat del paral·lelisme infermera/dona, caldrà que siguem infermeres super10 o be contractaran personal per que ens faci el que ens és propi a les infermeres? O potser encara millor per l’administració:

ES DEIXARÀ DE FER LA TASCA DE CURA I ACOMPANYAMENT?

Carmina Olivé

 
5 comentaris

Publicat per a 17 febrer 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , ,

Les responsabilitats pels casos d’hepatitis

Del 3/24:

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

El Departament de Salut reconeix irregularitats al centre d’hemodiàlisi de Tarragona on set pacients es van infectar d’hepatits C. En un comunicat, afirma que els problemes s’han detectat a la zona de preparació de medicaments i en les condicions d’ús únic d’alguns medicaments. Segons sembla, alguns dels fàrmacs s’haurien subministrat a diferents pacients amb el mateix envàs en lloc de fer-ho en dosis individuals.

Per la seva banda, sis pacients infectats han decidit avui, divendres, obrir un procediment de reclamació per la via penal al centre de diàlisi de Tarragona a través de la Asociació de Defensa del Pacient. Un ex-pacient ha declarat a TV3 que es veia clarament que el centre en qüestió “era un negoci, no un hospital”.

 
2 comentaris

Publicat per a 12 febrer 2010 in Salut

 

Etiquetes: , , ,

Campaña estatal por la sanidad pública, contra el copago (o repago)

La Sanidad NO es un NEGOCIO: Ni Privatización ni Copago

Políticos y empresarios están preparando el terreno para llevar a cabo una nueva agresión contra los usuarios: la introducción del copago por la utilización de servicios sanitarios públicos. El Dr. Antoni Barbarà Molina ya lo denunció en octubre del 2008, y lo publicamos en este blog. Ahora, sigue la ofensiva.  

Recogida de firmas contra el copago en: www.casmadrid.org

Comunicado estatal contra la privatizacion y el deterioro de la sanidad

En los últimos años, al tiempo que se está produciendo en todo el estado un importante deterioro del sistema sanitario, políticos y gestores difunden el falso discurso de que lo público no funciona, para justificar la introducción de medidas privatizadoras, supuestamente destinadas a salvar lo que ellos mismos han deteriorado.

El objetivo es convertir la Sanidad Pública en un negocio más.

El objetivo de políticos y empresarios es que la privatización pase lo más desapercibida posible, por eso, comienza por los denominados servicios auxiliares (limpieza, comidas, mantenimiento, ….), pasando a continuación a los servicios médicos y clínicos, hasta el punto de que ya existen hospitales y centros sanitarios de propiedad totalmente privada, con contratos con la Administración Pública por 30-60 años que les aseguran elevados beneficios, y que sólo tienen de público los pacientes y el dinero que reciben.

informe SAS imagen 1

Los beneficios, por supuesto, son privados, aunque si tienen pérdidas siempre recurren a la Administración Pública.

Todas las medidas que se están aplicando van dirigidas a facilitar la entrada de empresas privadas en la sanidad, cuando la evidencia internacional demuestra que los hospitales con ánimo de lucro tienen resultados mucho peores que los que no reparten beneficios:

  • Mortalidad en adultos un 2% superior.

  • Mortalidad en recién nacidos casi un 10 % superior.

  • Mortalidad en determinados pacientes crónicos –renales- un 8 % superior.

  • Disminución de limpiadoras y más infecciones hospitalarias.

  • Disminución de médicos y enfermer@s por cama.

  • Menor número de días de estancia hospitalaria (altas prematuras).

Los centros privados parasitan a los públicos (eligiendo las operaciones y pacientes más rentables). Su principal finalidad es el reparto de beneficios económicos.

El dinero público, en vez de utilizarse para nuestra salud, acaba en manos privadas.

Por otra parte, nos están bombardeando con noticias de que “la sanidad pública no se puede sostener” (ocultando que el gasto sanitario se ha disparado –sin aumentar recursos– precisamente en las CCAA donde más ha avanzado la privatización), para preparar y justificar la introducción de mecanismos de copago que, de introducirse, limitaran el acceso a los sectores de población más desfavorecidos, incrementando las ya muy elevadas desigualdades en salud (en el estado español, las diferencias de esperanza de vida entre barrios de una misma ciudad, son de hasta 9-10 años, e incluso de hasta 16,6 años entre zonas de un mismo barrio).

informe SAS imagen 2

Tener que pagar por ir a consulta médica, a urgencias, por cada día de ingreso en hospital, los pensionistas un % de las recetas, ….

Las medidas privatizadoras son posibles por la existencia de leyes autonómicas y estatales (como la Ley 15/97) que permiten la entrada de las empresas privadas con ánimo de lucro en la sanidad. Estas leyes han sido aprobadas por PP, PSOE, CiU, PNV y CC, siendo por tanto los responsables de lo que está ocurriendo.

El copago ataca los principios de universalidad y gratuidad, pudiendo convertir en crónicas patologías agudas, potencialmente curables.

Para defender nuestro sistema sanitario público deberemos movilizarnos y exigir:

  • La derogación de todas las leyes que permiten la privatización.

  • Que no se implanten medidas de copago.

DIFUNDE:

SASSindicato Asambleario de Sanidad (Madrid)

Coordinadora de Organizaciones por la Sanidad Pública

Visto en  dempeus4.jpg

COMUNICADO DIFUNDIDO EN TODO EL ESTADO POR DECENAS DE ORGANIZACIONES

 
2 comentaris

Publicat per a 29 gener 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Co-pago, re-pago y tri-pago… ¡lo tuyo es mega-pago!


Barcelona 14 de diciembre 2009
Clara Valverde

privada.jpg

La Consellera Geli acaba de anunciar su regalo de Navidad a los catalanes: el “co-pago”. Eso consiste en que los pacientes tendrán que pagar dos veces por recibir atención sanitaria: una vez a través de los impuestos y otra vez, en metálico, al acudir a su CAP u hospital (por eso pensamos que la expresión “re-pago” es más acertada que la de “co-pago”). Pero los ciudadanos de Cataluña ya están pagando varias veces por los servicios sanitarios sin saberlo (lo llamaremos, por lo menos, “tri-pago”…¿qué se puede esperar de este gobierno tri-partito?) a través de la privatización en cubierta de la sanidad catalana.

Miremos en más detalle cómo funciona ésto:
Tú, ciudadano catalán, pagas impuestos que financian la sanidad catalana y, ¿qué hace el gobierno catalán con ese dinero? Se lo da a empresas para que gestionen la sanidad y para poder forrarse especulando con tu dinero (todo esto es muy legal gracias a las leyes catalanas LOSC de 1990 y de 1996 que permiten el ánimo de lucro en la gestión de la salud pública, reforzadas por la ley española 15/97). Si hay beneficios, se los quedan las empresas (y la manera más segura de que haya beneficios es recortando las plantillas en hospitales y primaria, subcontratando a compañías que hacen y gestionan los servicios por menos y con menos calidad, etc). Y si hay pérdidas (como en el Hospital General de Catalunya, en el Hospital Oncológico Duran i Reynals y en tantos otros negocios que han fracasado), también las pagas tú. Sí, porque como el gobierno tiene que asegurar a los ciudadanos servicios sanitarios bajo la Constitución, cualquier deuda o quiebra se paga con el dinero de los contribuyentes.

(Y no olvidemos pequeños detalles como los 70 millones de euros que se llevó el Sr Millet de la aseguradora Agrupació Mútua. Esos millones los paga ahora el gobierno. O sea tú y yo).

¿POR QUÉ TIENES QUE PAGAR TÚ?
El dinero de tus impuestos, que se supone que tiene que ir a costear la sanidad pública catalana, en realidad está yendo a financiar negocios de empresas públicas-privadas, consorcios, hospitales-fundaciones, EBAs y todas las otras maneras de pasar el dinero público a bolsillos privados que son parte del modelo sanitario catalán a través de “relaciones de confianza y poder” descritas por la economista catalana Raquel Gallego. Estos negocios que utilizan dinero público están bajo las leyes mercantiles, por eso ni el Parlament ni los ciudadanos tienen nada que decir sobre cómo se gasta ese dinero y si se hace bien o no. No hay control de ese dinero público. La sanidad “pública” no lo controla el público. La controlan unos cuantos empresarios.

Hace unas semanas, la Consellera Geli dijo que iba a resucitar el Informe Vilardell del 2005 en el cual se animaba a seguir llevando a cabo esta gestión “mixta” de la sanidad catalana (“mixta” quiere decir, en realidad, que dinero público pasa a manos privadas). Como algunos recordaréis, en el Informe Vilardell, sus autores Miquel Vilardell (autor del Nou Model Fibromialgia-SFC, más conocido como el “Plan Guantánamo”), Viçenc Navarro, Guillem López i Casanovas y otros asesores de la Consellera, ya proponían “un co-pago por el uso inadecuado de los servicios de salud”. ¿Quién crees que van a ser esos que hacen un uso “inadecuado”? Sí, nosotras, las fibro-químico-fatigadas, nosotras las “hiperfrecuentadoras” que no conseguimos un diagnóstico correcto o que, teniendo ya el diagnóstico, no encontramos, por mucho “frecuentar”, un médico que sepa hacer las analíticas adecuadas ni los tratamientos relevantes para nuestras enfermedades emergentes. Sí, tú y yo y nuestros hijos, que también tienen síntomas de estas enfermedades, que no conseguimos encontrar un pediatra que nos atienda. Sí, tú y yo, compañera de fatigas, (¿sabes que la fatiga es el síntoma presente en 1/3 de los pacientes de primaria?) que bien conocemos el “peregrinaje médico”, esa tortura de ir de médico en médico buscando uno que esté al día de nuestras enfermedades, de su bioquímica, de la microinmunología, del retrovirus XMRV, de la oxidación, del daño mitocondrial, del rol de los tóxicos en nuestro sistema endocrino, y todo lo que implican estas enfermedades.

(Para leer más sobre el Informe Vilardell)

¿CÓMO EMPEZARÁ EL CO-PAGO?
El co-pago empezará con “campañas de sensibilización” (El País, 12/12/2009). “Sensibilización” = “comer el coco”. Van a utilizar tu dinero (¡otra vez!) para convencerte de que es buena idea quitarte más de tu dinero (son muy inteligentes, por eso están en el gobierno). Cuando en los próximos meses oigas o veas publicidad o artículos en los medios de comunicación en los que el Departament de Salut utiliza palabras como: eficiencia y eficacia, financiamiento insuficiente, los gastos crecen mucho, sostenibilidad económica, reformas, nuevo sistema de financiación, racionalización, medidas de corrección, priorizar, progresivamente, de manera gradual, transparente, transparencia, información accesible, corrección, plan de sistemas coherente, utilización racional,escucha también el sonido del dinero que va desde tu bolsillo hasta la arcas de las empresas gestoras de los servicios sanitarios (Consorci Hospitalari de Catalunya, Sagessa, etc) y, claro, a las compañías de publicidad.

¿Y LAS FIBRO-QUÍMICO FATIGADAS?
Si tienes fibromialgia, SFC o SQM, como ya sabes bien, tú no tienes derecho a la sanidad pública. Con listas de espera de 2,5 años para la Unidad del SFC del Clinic (en la cual no tienen presupuesto para analíticas, tratamientos o investigación), con las otras unidades FM-SFC siendo aún virtuales (“están en papel, están en planificación”), sin pediatras formados en fibro-SFC, con médicos que no “creen” en estas enfermedades, con médicos (esos reumatólogos que coordinan las unidades virtuales que son de la Fundación FF del PSC o directamente del PSC) que diagnostican todas estas enfermedades como “fibromialgia leve” y recetan medicaciones dañinas y/o prohibidas (Lyrica, Neurotin, antidepresivos, etc), con Urgencias a las cuales tú no puedes acceder cuando te desmayas, haces un choc tóxico, tienes problemas cardiovasculares, tienes convulsiones, pulmonía, etc, porque esas Urgencias están llenas de tóxicos que te empeoran la salud y de médicos que no creen que en estas enfermedades hayan urgencias. Tú, como toda fibro-químico-fatigada en Cataluña acabas acudiendo a la sanidad privada de verdad y pagando, otra vez. Pagas por analíticas y tratamientos (los mínimos tratamientos para poderte levantar, andar hasta tu ordenador y escribir a la Consellera Geli). Tú no haces co-pago, ni re-pago, ni tri-pago…lo tuyo es mega-pago!

Seguir leyendo en: La Bruja Nocturna.

Han escrito también sobre el tema: Antoni Barbarà: “Dempeus contra el co-pago”.

Y en este blog: “La cançó enfadosa del co-pagament en el programa del PSC-PSOE i les desigualtats en salut”.

 

Etiquetes: , ,

La cançó enfadosa del co-pagament en el programa del PSC-PSOE i les desigualtats en salut.

saltimbanqui.jpg

Ha sortit a diversos mitjans que el PSC-PSOE ha determinat entre les moltes mesures que deuen contenir el 308 folis del seu programa electoral, que la sanitat pública haurà d’impulsar un sistema de co-pagament dels usuaris “per mantenir el seu nivell de qualitat”.

Com que ja en començo a estar massa tipa dels globus-sonda de la Sra. Geli (que sembla tenir la sensibilitat social al congelador) sempre amb la mateixa cançó dels co-pagaments que tan entusiasmen a la sanitat privada, i les elaborades solucions de saltimbanqui del seu equip d’assessors, aquesta vegada no contestaré amb paraules pròpies ni amb arguments de Dempeus per la Salut pública ni amb altres escrits que en el seu moment ja es varen fer públics i que podeu llegir, per exemple, clickant aquí o aquí.

Em limitaré a recordar, en canvi, el encara molt recent discurs fet per Margaret Chan, Directora General de la OMS, el passat mes de març a Alemanya, en el XXIII Foro sobre assumptes d’interès mundial celebrat a Berlín davant membres de la comunitat científica, representants de la indústria i de la societat civil, i en el que entre altres coses, deia:

Margaret Chan OMS

“El mundo se enfrenta a graves dificultades, de las que nosotros somos en gran parte responsables. La crisis financiera y el cambio climático no son meras “anomalías” del sistema de mercado, ni singularidades de la naturaleza. No son acontecimientos inevitables en la sucesión de altibajos del ciclo de la historia humana. Son indicadores de un gran fracaso de los sistemas internacionales que rigen la interacción entre las naciones y sus poblaciones. Son indicadores de fracaso en una época de interdependencia sin precedentes entre las sociedades, los mercados de capital, las economías y el comercio. Son, en definitiva, resultado de políticas equivocadas. Somos responsables de esta desastrosa situación, y los errores hoy en día son muy contagiosos. (…)

La crisis financiera y el cambio climático no son los únicos indicadores de políticas equivocadas y de fracaso de los sistemas de gobierno. Las diferencias en resultados sanitarios, tanto entre países como dentro de cada país, son mayores ahora que en ningún otro momento de la historia reciente. La diferencia entre la esperanza de vida de los países más ricos y la de los más pobres supera actualmente los 40 años. El gasto público anual en salud varía, a nivel mundial, desde tan solo 20 dólares EE.UU. por persona hasta bastante más de 6000 dólares EE.UU.

La medicina nunca había dispuesto de un arsenal tan avanzado de instrumentos e intervenciones para curar las enfermedades y prolongar la vida. Sin embargo, casi 10 millones de niños de corta edad y mujeres embarazadas mueren prematuramente cada año por causas en gran medida evitables.

Algo ha fallado.

No hemos logrado, entre todos, dotar de una dimensión moral a los sistemas que gobiernan las relaciones internacionales. Los valores y preocupaciones de la sociedad rara vez conforman el funcionamiento de estos sistemas internacionales. Si las empresas, como las del sector farmacéutico, están impulsadas por la necesidad de ser rentables, ¿cómo podemos esperar que inviertan en I+D para curar las enfermedades de los pobres, cuyo poder adquisitivo es nulo?

En demasiados casos, se ha perseguido el crecimiento económico, con ciega determinación, como si fuera el objetivo único y panacea contra todos los males. El crecimiento económico, creían muchos, acabaría con la pobreza y mejoraría la salud. No fue así.

Se aceptó la globalización como la marea creciente que haría flotar todos los barcos. No fue así. Por el contrario, la abundancia ha llegado en forma de olas que impulsan a los barcos grandes, pero inundan o hunden muchos de los barcos más pequeños.

El aumento de la eficiencia de los mercados, se pensaba, mejoraría la igualdad en materia de salud. No fue así. (…)

El cobro de tarifas a los usuarios de servicios de atención de salud se presentó como una forma de recuperar costos y desalentar el uso excesivo de los servicios de atención de salud y cuidados. No fue así. Por el contrario, el cobro de tarifas castigó a los pobres.

La OMS calcula que, cada año, los costos de la atención de salud empujan a alrededor de 100 millones de personas por debajo del umbral de pobreza, lo cual resulta amargamente irónico en una época en la que la comunidad internacional está comprometida a reducir la pobreza. Resulta todavía más amargo en una época de crisis financiera. (…)

El mundo necesita desesperadamente una estrategia correctora. Las enormes diferencias actuales, en niveles de ingresos, oportunidades y resultados sanitarios, son precursores de la descomposición social. Un mundo con grandes desequilibrios en materia de salud no es estable ni seguro. No me malinterpreten: no estoy en contra del libre comercio, ni estoy a favor del proteccionismo; soy plenamente consciente de la estrecha vinculación entre el aumento de la prosperidad económica, a nivel de los hogares y nacional, y la mejora de la salud.

Pero debo afirmar lo siguiente: el mercado no resuelve los problemas sociales.

Las políticas que rigen los sistemas internacionales que nos vinculan a todos tan estrechamente deben mirar más allá de los beneficios financieros, las ventajas para el comercio, y el crecimiento económico sin objetivos ulteriores; deben responder a las preguntas realmente importantes:

¿Qué efecto tienen sobre la pobreza, la miseria, la mala salud y la muerte prematura? ¿Contribuyen a hacer más justa la distribución de los beneficios del progreso socioeconómico? ¿O nos están llevando hacia un mundo cada vez más desequilibrado, especialmente en materia de salud?

Yo opino que el acceso equitativo a la atención de salud y una mayor equidad en los resultados de salud son fundamentales para el buen funcionamiento de la economía. Opino también que los resultados de salud equitativos deberían ser la principal medida de nuestro progreso, como sociedad civilizada.”

Veure també: “Dempeus” frente al copago-repago.
I també al bloc de Dempeus.

 
5 comentaris

Publicat per a 13 Desembre 2009 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Trinidad Jiménez i la defensa de la sanitat pública

trinidad-jimenez.jpg

En unes declaracions que recollia ahir el diari adn la ministra de Sanidad y Política Social, Trinidad Jiménez, va explicar que el problema del Sistema Nacional de Salut no és de “sostenibilitat”, com venen afirmant de forma interessada i maxacona destacats dirigents de la patronal sanitaria que vetllen per les butxaques dels seus inversors, sinó de que el pressupost és insuficient.

llamazares-iu.jpg

En el Club Siglo XXI Trinidad Jiménez va comentar la proposició de llei d’Izquierda Unida feta en el Congreso de los Diputados per Gaspar Llamazares sobre gestió del model sanitari, en el sentit d’eliminar propostes d’un sistema mixt que alimenta el sector privat amb diners públics i/o els diners de totes les persones. Ens referim als “concerts” i altres propostes com el co-pagament que des de Dempeus per la salut pública, amb tot l’encert, se’n diuen re-pagaments.

El problema, segons Trinidad Jiménez, és que es venen arrossegant (ja des del temps de les “vaques grasses”) dèficits entorn al 10% per sota de les quantitats que seria necessari pressupostar, i que han convertit aquest dèficit de la sanitat en “estructural”. En aquest sentit, demana per a la Sanitat Pública els recursos suficients en el marc d’una “decissió política”, tenint en compte les característiques i les necessitats de la població.

Trinidad Jiménez va reivindicar el model que ernest_lluch.jpgErnest Lluch va posar en marxa l’any 1986 i que, segons va dir Trinidad Jiménez, va representar per primera vegada a Espanya i en el món un sistema “universal i gratuit”. El seu encert es demostra en que en aquell moment la Sanitat pública va representar el 4,5% del PIB i el 2009 sols representa el 6%, una quantitat del tot insuficient si mirem als països del nostre entorn (Espanya és el segon pais amb menys despesa sanitaria de la Unió Europea), amb tots els progressos fets per la tecnologia i els avenços científics del món de la salut. Segons Jiménez, no es pot dubtar de l’eficiència de la sanitat pública.

La ministra de Sanitat reitera que el problema és de pressupost baix i no de co-pagament, ja que (i són de manual d’economia del benestar les paraules de la ministra) “establir un cost per als serveis de salut n’apartaria a les persones amb menys possibilitats i podria crear, en canvi, un problema sanitari més gran”.

Jiménez no critica  els convenis amb organitzacions privades critica, però sí que afirma que “inicialmente se pensó que una concertación con clínicas privadas podía ahorrar al sistema determinados recursos y, los datos que están llegando, ahora nos dicen que no”.

La ministra va demanar que en el debat sobre la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salud s’actui amb “solvència, serietat i experiència comparada”… és a dir, al contrari del que fa el senyor Boi Ruiz i que podem llegir al bloc de Dempeus per la Salut Pública,  “el president de la Unió Catalana d’Hospitals, aquell senyor que fa dies deia coses com que per exemple potser caldria pagar el menjar als hospitals, el transport sanitari, els medicaments que et donen mentre estàs ingressat o ingressada, o fins i tot “el servei de bugaderia”…! (VilaWeb)

El mateix senyor Boi Ruiz que va tenir aquella expressió feliç de que “La barra lliure només s’ha de poder oferir a aquell que la pugui pagar”  (confonent segurament  una barra de bar a la “happy hour” amb la seva, de barra!).  El mateix Boi Ruiz del que ens recordaven fa temps en un editorial de Catalunyapress que corria pels despatxos per a “recordar el seu passat ugetista”,  en actuacions que provocaven un cert “pitorreo” i que portaven a que fins i tot l’anomenessin “el transvestit Ruiz”. (CatalunyaPress)

ruiz.jpg

El mateix Boi Ruiz del que a  lamalla.cat  es diu textualment que podia estar implicat, presumptament, a un desviament de 460.000 euros destinats a cursos de formació, juntament amb tres ex-alts càrrecs de l’Hospital Esperit Sant de Santa Coloma de Gramenet i tres directius de la Unió Catalana d’Hospitals, encara que Boi Ruiz va poder explicar a Com-Ràdio que sobre les presumptes irregularitats, denunciades pel sindicat CATAC-CTS,  l’Hospital del Sant Esperit no va aportar la documentació necessària dels cursos de l’any 1996 i van haver de tornar 30 milions de pessetes, més de 180.000 €.  

El mateix Boi Ruiz que ens trobarà Dempeus per la salut pública, mentre ell s’apunta a la conxorxa de retallar els drets de la ciutadania a una atenció pública de qualitat, universal i garantida.”

Sobre el pensament d’Ernest Lluch en sanitat pública, veure: Montserrat Lamarca a Dempeus.
Veure també la proposta de Gaspar Llamazares en defensa de la Sanitat Pública.

 
2 comentaris

Publicat per a 3 Desembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , , , ,

 
%d bloggers like this: