RSS

Arxiu d'etiquetes: Salut

Enhorabona a Dempeus per la Salut Pública!

Enhorabona!

dempeus2.jpgEl bloc de Dempeus per la salut pública dirigit per la companya Elena Àlvarez ha arribat a les 100.000 visites en menys d’un any!

Aquí teniu la seva primera entrada, amb el Manifest, que us convidem a signar si encara no ho heu fet:

Manifest DEMPEUS PER LA SALUT PÚBLICA

i, a més, hi ha un doble motiu de celebració: la publicació feta gràcies a la Fundació Pere Ardiaca, De Barris i el suport d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona, de les principals intervencions públiques que ha fet Dempeus per la salut pública, també en menys d’un any, i que recullen des de la seva presentació a l’Ateneu Barcelonès el 19 de febrer del 2009, fins els textos de la Primera Jornada celebrada a la Universitat Pompeu Fabra el 21 d’octubre, junt amb ponències i comunicacions presentades en diferents àmbits socials.

A la publicació del llibre…
dempeus-llibre.jpg

…hi ha col.laborat, molta, molta gent, i per no deixar-me ningú us recomano que mireu de fer-vos amb un exemplar del llibre, o veniu a la presentació que en farem properament!

Aquest doble éxit –de bloc i de llibre– no hauria estat possible de cap de les maneres si la lluita per la salut pública no fos una necessitat URGENT i molt sentida per la immensa majoria de les persones. Aquí en teniu unes quantes que varen formar el grup pre-fundacional del col.lectiu:

grup-pre-fundacional-de-dempeus.JPG

Moltes gràcies a totes i a tots! Seguim endavant, a per les 200.000 visites i a per una enciclopèdia sencera per la SALUT PÚBLICA, universal, de qualitat, amb investigació i atenció digne, per a totes les persones malaltes i en especial, per aquelles que patexeixen malalties que hi ha massa interessos privats en no reconèixer: La salut és un DRET, no una MERCADERIA!

 

Etiquetes: , , , ,

Un inici del 2010 sota sospita

presidencia-ue1.jpg

Passada l’eufòria del cava o d’una ingesta de dolços sempre excessiva en aquestes dates, inaugurem el 2010 amb la ciutadania preocupada, amb tota la raó, per unes taxes d’atur difícils d’assumir. Espanya –sobre tot l’Espanya oficial– inaugura la presidència d’una institució europea massa dominada pel fonamentalisme neoliberal, tradicionalment gens preocupada per l’ocupació i els temes socials, i mirant tossudament a una economia USA que ha demostrat els seus immensos errors… i els ha fet pagar a la seva ciutadania i a la resta de països del món. I l’inaugura, a més, amb la posada en vigor d’un Tractat de Lisboa que ben poca sensibilitat social conté, i en canvi sí que representa la sacralització de tots els dogmes i rites que han portat l’economia capitalista al desastre i a la crisi econòmica que patim. Tot i així, el discurs europeu no té ni un bri d’autocrítica, i és de tèmer que la presidència europea poca cosa serà que “més de lo mateix”… i algunes fotografies ansiosament desitjades.

La realitat és ben bé una altra, i es manifesta a totes les enquestes en les que la preocupació per l’atur ocupa un lloc molt destacat, ja que percentatge s’acosta massa ràpidament al 20% de la població activa. Iniciar l’any amb aquestes taxes d’atur equival a iniciar un any en precari, amb el benestar de la majoria de la societat sota sospita.

En altres ocasions ja he dit el que massa gent sap per experiència pròpia i amarga: que les repercussions de l’atur en la salut i la felicitat de qui el pateix i les persones properes són devastadores. Amb raó s’ha considerat el segon gran trasbals que més afecta a una societat, desprès d’una guerra. Però, curiosament, no es veu que davant d’un problema d’aquesta magnitud es mobilitzin recursos i idees amb la celeritat i disponibilitat amb que la majoria d’estats varen córrer a salvar els bancs que, per la seva mala gestió, estaven (i potser alguns estan encara) en fallida.

Enumeraré uns quans camps on és urgent i imprescindible la creació d’ocupació:
– en una banca pública que asseguri que el finançament necessari arribi en forma de crèdits, a uns tipus d’interès raonables, a les petites i mitjanes empreses i als particulars que ho necessiten;
– en uns serveis socials que atenguin els estralls de la crisi en col•lectius especialment afectats (els actuals, totalment desbordats, estan a un pas del col•lapse, amb seriores repercussions en la salut de les pesones que hi treballen);
– en millorar i enfortir un sector de salut que té massa mancances, i ara s’està demostrant, a més, que pateix la mala gestió i desatenció de les noves malalties que cada vegada afecten a més població treballadora, i en especial, a dones. També en el sector de la salut la manca de pediatres mereix una actuació urgent.
– en una millor gestió de la política d’habitatge –públic i privat– que asseguri que ningú perd la seva casa per causa d’una crisi de la que no n’és en absolut responsable, sinó víctima;
– en la inspecció i vigilància del frau fiscal de les grans empreses i els grans professionals que cotitzen menys que les persones treballadores i condemnen a que, a través dels impostos, les persones pobres (cada vegada més pobres) es redistribueixin els migrats recursos.

La manca de qualsevol senyal de que s’actuarà (o fins i tot que es contempla la necessitat d’actuar) en la creació d’aquests llocs de treball em porta a dir que el segon element que fa que el 2010 neixi sota sospita sigui la renovada constatació de que els polítics segueixen massa entestats en mirar i maniobrar en el curt termini d’una enquesta o d’unes eleccions, que a trobar sortides reals (sobre tot per a les persones) a una crisi econòmica que exigeix necessariament canvis en el propi sistema.

Si juntament amb aquesta creació de llocs de treball del sector públic es considera seriosament una reducció de la jornada i repartir millor els treballs necessaris entre tota la societat, amb uns salaris dignes, es començaran a posar les primeres pedres perquè realment el 2010 sigui l’any que la crisi comença a cedir i –al marge de Presidències europees i altres escenografies més o menys aconseguides– s’obren les perspectives per una societat de més igualtat.

 
6 comentaris

Publicat per a 1 gener 2010 in Economia crítica, Europa

 

Etiquetes: , , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: sostenibilitat i alternatives

Tercera i darrera entrada sobre la ponència de tema Crisi i Salut presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el passat 21 d’octubre d’enguany. Podeu trobar la resta de materials en les dues entrades anteriors i al “Dossier Primera Jornada de Dempeus“.

salud-es-derecho.jpg

La sostenibilitat del sector sanitari

Cada vegada més es pretén fer-nos dubtar de la sostenibilitat del sistema sanitari, oblidant que és una peça cabdal de les polítiques de salut, i que la salut implica –per la seva mateixa naturalesa—la transversalitat de la majoria de polítiques públiques. Sobre aquesta qüestió em remeto a les reflexions d’Ortún i Puig-Junoy (2004) en les que afirmaven que “La sostenibilitat (del sistema sanitari) ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític” que no pas econòmic. En aquest sentit, recentment la Fundación del BBVA ha publicat un Informe (juliol 2009) en el que queda palès no sols l’interès de les persones pels temes de salut, sinó fins i tot que una majoria important de les persones enquestades (58,70%) preferirien un sistema ampli de Seguretat Social, tot i que això impliqués pagar més impostos, front a les que s’inclinaven per fórmules mixtes tipus co-pagament (15,6%), i els liberals recalcitrants (19%, als que cal suposar tanta bona salut com fortuna personal) que preferien impostos baixos i que cadascú tractés individualment de les seves necessitats.

Per tant, la disponibilitat social a que la ciutadania, mitjançant els seus impostos, assumeixi la sostenibilitat del sistema de salut sembla assegurada, i Ortún i Puig ens diuen que cal tenir present que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinó com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.
2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l’establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de “butlles” a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l’anterior Govern- per poder “pecar” impunement, n’hi ha prou d’observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.
3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l’Estat.
4. Les reformes en el finançament de la salut necessiten un consens parlamentari més difícil d’obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els “pobres financen els pobres”.

A manera de conclusió: Algunes alternatives des de la ciutadania…

Segurament serien moltes les conclusions que podríem treure de tot el que hem anat analitzant fins ara, però en un esforç de concreció –i juntament amb Sánchez-Bayle (2009) pel que fa al primer punt, recomanaríem:

1) A nivell global, reconèixer el dret a la salut com un DRET BÀSIC, a incorporar als tractats i acords internacionals. La salut és un DRET i no una MERCADERIA, i cal, en aquest sentit, treballar per la universalització del dret a l’atenció sanitària i eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, etc…)

2) Potenciar i desenvolupar serveis públics de salut que assegurin una atenció sanitària a tota la població, des del servei públic, de qualitat i el tracte digne, amb separació nítida del servei públic de salut i la sanitat privada, i assegurant mitjançant participació i control de la pròpia Administració i de la ciutadania, que els diners de tots van a la sanitat de tots (i no a l’enriquiment privat d’una minoria).

3) Potenciar a l’alça (i no a la baixa, com ja succeeix en algunes comunitats) l’anivellament de l’atenció, formació, investigació i tracte en el servei públic, amb particular atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada indret , sense biaix de classe, ètnia o gènere.

4)Des de la participació compromesa, introducció de mecanismes de control i responsabilització (rendiment de comptes) realment democràtics….

5)I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades pels retalls i la precarització dels serveis de salut; dels treballadors en el seu conjunt, i en la seva qualitat també de consumidors; i dels col•lectius d’ajuda mútua i de les persones més febles.

El repte és crear una societat en la que augmenti l’autonomia i la capacitat de decidir de les dones i les persones que pertanyen als col•lectius més febles. S’ha de construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un major control efectiu sobre les mateixes.

Bibliografia bàsica:

Artazcoz, L., (2005) La salut des de la sensibilitat de gènere, Quaderns de l’Institut, Institut Català de les Dones.

Baquero, J., (2009) “Más allá de la gripe A. No es la naturaleza ni una conspiración, es el sistema”, Viento Sur,

Baquero, J. (2004) , Privatización y negocio sanitario: La salud del capital. Tierra de Nadie Ediciones.

Baquero,J. I San José, P., (2008) “La mercantilización de la sanidad” Revista de Economía Crítica, núm. 6.

Barbarà Molina. A., (2009) “Capitalisme i crisi o salut, nosaltres triem” L’Espurna, núm. 8
.
Benach, J., i Muntaner, C., (2009) “Desigualtats en salut: una epidèmia que podem evitar”, L’Espurna, núm. 8.

Casanueva Artís, A., i Martínez Castells, A., (2009) “La crisis en femenino plural”. Revista de Economía Crítica, en premsa.

Fundación BBVA (2009), Departamento de Estudios Sociales y Opinión Pública. Percepción del modelo económico y valoración de la crisis.

Levy, B., i Sidel, V., “Crisis económica y salud pública”, a Medicina Social, juny 2009.

Martínez Castells, A., (2008) “El gran casino de l’economia financera” Illacrua, núm. 160.

Martínez Castells, A., “Arguments per a no refundar altra vegada el capitalisme” L’Espurna, núm. 8.

Martínez Castells, A., (2009) “¿Puede sobrevivir la democracia al capitalismo financiero?” El Viejo Topo, núm. 253.

Ortún, V., i Puig-Junoy, (2004) “És sostenible el model sanitari a Catalunya?”, Revista Econòmica de Catalunya., núm. 49-50.

Sánchez Bayle, M. (2009) “Salud y crisis global”, Nueva Tribuna.es.

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: un dret de ciutadania que es privatitza

Segona entrada de la Ponència presentada a la Jornada de Dempeus per la Salut Pública el dia 21 d’octubre d’enguany.

escher_variaciones.jpg

Salut: dret de ciutadania

En aquests 30 darrers anys d’ hegemonia neoliberal, el FMI, el BM i la OMC han imposat les polítiques favorables al capital financer i a les empreses multinacionals i han restat sobirania als diferents països membres, per sobre dels interessos i necessitats de la ciutadania. Front el terreny planer que es troben alló on les polítiques liberals han aconseguit que la salut es considerés poc més que una mercaderia, la privatització dels serveis públics de salut representa un problema en els països que ho consideren un dret de ciutadania. Per tant, des de les institucions econòmiques internacionals (FMI, BM, OMC i OCDE) es recomanen diferents estratègies per aconseguir treure rendibilitat dels centres sanitaris i la seva posterior (?) privatització.

Així, l’estratègia privatitzadora consisteix en:
1) Debilitar i fragmentar el sector públic.
2) Crear competència entre proveïdors per reduir costos.
3) Crear organismes autònoms com fundacions, consorcis, etc., a fi d’escapar controls tan de l’administració pública com de la participació social que farien que el servei públic pogués actuar de manera més transparent i ser més democràtic.
4) Actuar directament en la provisió de serveis, transferint-los a les empreses privades.

Fites de la privatització a Espanya

L’any 1991, l’Informe Abril, seguint aquestes directrius que acabem de veure, aconsella separar finançament i gestió de gestió i provisió de serveis, introduir la gestió empresarial en els centres sanitaris, donar autonomia de gestió als hospitals, i sotmetre’ls al dret privat. L’ instrument fonamental de que es dota és la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió, que tan sols aplicar-se ja origina problemes de mala gestió. Així, l’ empresarialització dels centres sanitaris es reflexa en negatiu a l’Informe del Tribunal de Cuentas sobre hospitals de l’ INSALUD del 1998 destacant que 10 hospitals havien “vulnerat sistemàticament els principis de publicitat, concurrència, eficiència i legalitat en la contractació de serveis”, i que en la compra de productes mèdics i farmacèutics cada centre pagava un preu diferent per un mateix medicament, i fins a 4 vegades per sobre del preu de mercat. (El País, 2001).

El “Tribunal de Cuentas”, en Informes successius, crida l’atenció sobre el mal control de les històries clíniques -o l’ incompliment de requisits legals i ètics en assajos clínics, en contractes al personal, i “absoluta falta d’ homogeneïtat” en aspectes jurídics, administratius, econòmics i financers, i “importants omissions” en facturació i ingressos.

Catalunya, tristament pionera…

La Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya ( LOSC ) de juliol de 1990, va consolidar un model “mixt” i va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). El 1991 es crea el Servei Català de la Salut (CatSalut), com un ens adscrit al Departament de Salut responsable de garantir la prestació dels serveis sanitaris de cobertura pública a la ciutadania de Catalunya sense cap tipus de discriminació, ni de gènere, ni classe, ni lloc de procedència. Catalunya va anar doncs –i tristament– per davant de la Llei 15/97 de “noves formes de gestió”.

L’experiència catalana afavorida per la Llei 15/97 permet que altres comunitats segueixin amb forta embranzida les tendències privatitzadores, i en destaquen de manera especial la de València i la de Madrid, on s’aplica la política de col•laboració público-privada (PPP ) per a construir i explotar establiments sanitaris i que va sorgir al Regne Unit el 1991. En diferents fases, hi ha 13 hospitals a la Comunitat Valenciana i els centres de salut de Torrevieja, Dènia, Manises y Elx (que representen l’atenció a un 25% de la població). A la Comunidad de Madrid són 8 els nous hospitals de gestió directa, i que han aixecat importants protestes per part de la població afectada en la mesura que a la Comunitat madrilenya s’han perdut en 10 anys un 23% dels llits hospitalaris (El País, 2009). La Comunitat Valenciana, per la seva banda, presenta els resultats pitjors en salut de tot l’Estat.

De totes maneres, aquestes nefastes experiències sols segueixen les orientacions de la Unió Europea, des d’on es van emetent orientacions i propostes reiterades per a la construcció d’ un “mercat sanitari intern” adient amb el contingut dels diferents Tractats i Directives.

La sanitat privada costa més que la pública

D’aquesta manera es va aprofitant per part de les empreses privades que “inverteixen” en el sector sanitari les vies d’expansió per als guanys del capital dels que hem estat parlant abastament. Fins i tot la OMS (2006), en un estudi sobre la col•laboració pública-privada, denuncia que a la privada tot és més car, tant la construcció com el funcionament. I afegeix: “Aparentment és una forma de tenir ajuda financera del sector privat per a finançar estructures cares, però a mig i llarg termini el cost pot ser més gran que si l’hagués assumit el sector públic… (arrendament de la infraestructura, prestació de serveis, contractes… tot això impedeix que s’aconsegueix l’estalvi que es pretenia.)

La conclusió que en podríem treure és que la salut està malalta a Europa, i donarem tan sols per il•lustrar-ho dues cites que semblen particularment rellevants. Per una banda, diu Frédéric Pierru, sociòleg i investigador del CNRS:

“En el terreny de les polítiques de salut, totes les comparacions fetes amb un mínim de rigor porten a rebutjar el model ara tant de moda de “clau en mà”. No hi ha cap excepció, en especial des del punt de vista de l’augment de les despeses de la sanitat. A tot arreu aquest model neoliberal fa que les despeses augmentin amb més rapidesa que el PIB i les polítiques públiques no poden contenir-les. De manera especial, està demostrat el fracàs i els efectes perversos de les mesures adoptades actualment a tota Europa, com la “corresponsabilitat financera” de la ciutadania, o la introducció de la competència entre hospitals, o la proliferació d’indicadors d’execució. La paradoxa és que alguns “bons alumnes” europeus semblen inspirar-se en l’experiència nord-americana que ha posat a prova els seus propis límits. Estats Units és el país de la OCDE que dedica una major proporció del PIB a despesa sanitària (16 % contra una forquilla que va del 9 % fins al 11 % a Europa), tot i que no existeix un sistema de salut universal i obligatori. En els USA hi viuen 46 milions d’americans sense cap tipus d’assegurança mèdica, per no parlar de les grans desigualtats que hi ha en aquell país davant la malaltia i la mort. …! “ (L’Humanité, 2009)

I l’ex-ministre de Sanitat del primer govern de Tony Blair, Frank Dobson, advertia a la ciutadania del Canadà per a no deixar-se arravatar el seu sistema públic de salut:

health_care_is_a_right_not_a_privilege_small.gif“Sé que esteu orgullosos del vostre sistema públic de salut. (…) Fins fa poc, Gran Bretanya tenia un sistema como el de Canadà , el National Health Service (NHS), (…) però el seu futur està en perill amb la introducció de les “forces del mercat” i de proveïdors que es mouen per l’afany de beneficis privats. Entenc que els polítics i els membres dels lobbies privats de la sanitat diguin que la privatització del sistema de salut al R.U. ha estat un èxit, però res està més lluny de la veritat. Gran Bretanya ha introduït recentment hospitals privats, com clíniques quirúrgiques privades, per encarregar-se de les operacions barates, de menor rics, i per a pacients en general benestants. Per dir-ho sense embuts, es queden amb les intervencions que donen benefici i deixen als hospitals del NHS a les persones amb menys possibilitats econòmics i totes les intervencions difícils (…)”(The Vancouver Sun, 2007).

Tot i que Dobson denuncia que els costos són un 11% superiors a la privada que a la pública, i aquest increment de costos sols pot tenir explicació en la necessitat de remunerar els capitals privats (recompensar “l’afany de lucre” que tan lluny hauria d’estar dels serveis públics) s’asseguren els guanys privats mitjançant contractes com el que Dobson explica: “Es contracta per atendre 5.000 persones a l’any i encara que n’atenguin menys, cobren igual.” I en tant es garanteixen els ingressos de la privada, s’obliga a competir a la pública, fins i tot entre els propis centres públics, mitjançant el mecanisme que es coneix com a “pagament per resultats” o “finançament centrat en el pacient”. Dobson explica també que amb aquest sistema s’ha augmentat la part del pressupost de salut destinat a burocràcia (des d’un 4% a un 15%) , tot i que la privatització es va presentar com una manera de reduir costos i llistes d’espera. La introducció del concepte de competència en serveis públics, denuncia Dobson, sols ha servir perquè els hospitals no compartissin les millores en investigació, organització i tractaments per treure avantatges entre sí… i en detriment de les persones malaltes.

Podríem seguir donant centenars d’exemples i testimonis, però podríem resumir en 6 punts fonamentals la deriva del que està succeint:
1) No funcionen mecanismes de control.
2) S’imposen en el sector públic les fórmules empresarials de direcció i funcionament i els interessos corporatius i de gestió.
3) Guanya la prioritat economicista per sobre les necessitats de salut de les persones.
4) La participació social en salut és testimonial i sense capacitat decisòria pràctica, en especial quan no va a favor de l’establer, i obliga a pensar més, a pensar millor, o a pensar diferent.
5) Es produeix una sistemàtica i dolorosa degradació de les condicions de treball.
6) Augmenta dia a dia la capacitat determinant de les grans empreses asseguradores, farmacèutiques, biomèdiques.

Aquestes línees degeneratives són fàcils de discernir perquè acaben per canviar fins i tot el llenguatge dels serveis públics, i naturalment, del sector de salut. Així:

1) S’accepten com a propis conceptes “de mercat” i es comença, per exemple, parlant de clients en lloc de parlar de persones malaltes (i dels seus drets, i de les seves necessitats).
2) Es raona en termes de cost-benefici privat, sense tenir present que del que es tracta de la salut tant els costos com els beneficis són socials.
3) S’intenta monopolitzar l’eficiència pel sector privat, quan no és cert que el que és públic sigui ineficient necessàriament i que el que és privat sigui eficient i eficaç per naturalesa… i no s’admet que la privatització dels recursos de salut i el seu malbaratament és immoral.

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi, Salut i Participació: una mica d’història econòmica

Transcric ara, en tres entrades, la intervenció que vaig fer a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública, a la UPF, el dia 21 d’octubre d’enguany. Espero que us interessi!
titanic_01.jpg
La crisi: financera, econòmica, de sobreproducció, energètica, alimentària, de valors, afecta també la salut de les persones.

No podem entendre què està passant amb l’actual crisi econòmica si no fem, molt breument, una mica d’història. Tal com moltes veus d’economistes recomanen, per poder-nos guiar en les causes de la crisi actual hem de remuntar-nos al crack de l’any 1929 i la gran Depressió que la va seguir. Tant la crisi del 29 com l’actual tenen unes causes semblants, un impacte molt fort i unes repercussions que afecten la salut i la qualitat de vida de una immensa majoria de persones. En el cas de la crisi de 1929, convé recordar que sols desprès d’un llarg període d’inactivitat per part de les autoritats econòmiques i polítiques en les que triomfava el “laissez faire, laissez passer” mentre l’economia mundial s’enfonsava i cada vegada l’atur era una lacra impossible de solucionar, es varen començar a atacar les causes. Malgrat que fins la fi de la II Guerra Mundial no podem tornar a parlar de “remuntada” del creixement econòmic, la crisi del 29 va començar a remetre quan finalment es varen adoptar mesures que posaven límits a la desregulació, augmentaven els sous mínims, i es destinava una importantíssima dotació pressupostària a la inversió pública.

Mentrestant, la salut de la població se’n va ressentir amb força, i la desnutrició es va convertir en un problema de primera magnitud. Per exemple, el 1932 i als Estats Units, un de cada tres infants i una de cada 4 persones adultes en patien. Arreu on la crisi s’anava estenent augmentaven els casos de violència de gènere, els problemes de salut ambiental i laboral i creixia la injustícia social i es violaven els drets humans (Levy i Sindel, 2009). Aquest mateix any de 1932, i en el mes d’abril Roosevelt tenia clar que no n’hi havia prou amb les ajudes de l’Administració a les empreses i els bancs mentre s’oblidaven dels que més patien la crisi: treballadors i treballadores amb o sense lloc de treball. A la seva administració, a més del New Deal i la regulació bancària que comencen el 1933, el President Roosevelt va posar límits al capital financer donant un nou paper a la Reserva Federal, separant la banca comercial i la d’inversió i creant la garantia de dipòsits, topalls al pagament d’interessos, etc. Amb totes les seves limitacions, la Seguretat Social dels Estats Units es va crear el 1935.

Però era evident que aquestes regulacions que significaven massa traves per al poder econòmic (que acostuma a imposar els seus criteris al poder polític) serien combatudes ben aviat. I de fet, es comencen a debilitar amb la construcció del nou ordre financer internacional desprès de la II Guerra Mundial, a la Conferència de Bretton Woods (1944).

Europa front els USA

La sortida de la II GM no va ser la mateixa pels Estats Units i Europa. Els USA protagonitzen i volen jugar en solitari el paper de vencedors, ignorant l’esforç de la Unió Soviètica i combatent –des de lluny—una alternativa de model econòmic que amb l’acabament de la II GM s’estava estenent i guanyant adeptes per Europa. Els països europeus tenen l’alternativa a tocar, i el capital europeu no pot de cap manera optar –amb governs de coalició amb les esquerres en molts països i alts percentatges de vot cap als Partits Comunistes– per les polítiques únicament centrades en els interessos del capital, com succeeix en els USA. Així, doncs, fins els anys 70 la majoria de països europeus opten en economia per polítiques de plena ocupació i de serveis públics més o menys garantits, mentre els Estats Units creixen i es converteixen en el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, el seu paper hegemònic militar, l’explotació dels seus propis treballadors i treballadores i la de la resta de països amb qui mantenen relacions comercials o de dominació.

Els models s’acosten amb la globalització….

En la dècada negra dels anys 80-90 coincideixen, en el temps:
– els governs de Ronald Reagan y M. Thatcher,
-la reconversió industrial,
-els primers atacs importants a Europa en contra dels sindicats i conquestes obreres,
-i l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven del “socialisme real”.

L’any 1989 significa no sols la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava, i com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre tot sobre les dones. En les polítiques neoliberals s’ajunta el biaix de classe i de gènere, i el seu bateig oficial es produeix en el Consens de Washington de l’any següent, amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Partit Republicà dels Estats Units i els principals dirigents econòmics i polítics del món. En el Consens de Washington es marquen les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització i fer prosperar les propostes de desregulació, privatització, reducció de la despesa pública… És a dir, pren cos i es fa real el somni neoliberal de la globalització, que assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme, que retornarà amb crisis de nou inevitables, quan en el període 45-73 semblaven oblidades… i fins la crisi dels nostres dies.

Triomf del neoliberalisme

Podríem simbolitzar la fi de les regulacions de Roosevelt amb l’abolició feta per Clinton de la Glass-Steagall Act (Llei de Regulació Bancària) el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mida que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió. Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que és difícil distingir on comença un i acaba l’altre, i d’aquesta mena de construcció impossible i de tan difícil delimitació no se n’escapa de cap manera el sector de la salut.

Atac al sector públic

L’ ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 pels governs USA i en alguns d’Europa (Regne Unit) i s’escampa amb les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM) . Aquest organismes internacionals promouen la privatització o reducció de sectors que representen conquestes de ciutadania (i són més amics de les dones i les persones més febles) posant com a condició de les ajudes econòmiques o fins i tot la qualitat de membre, a la reducció de la despesa pública i l’ “aprimament” de l’Estat (en especial, de l’Estat del Benestar”) per obrir també noves bandes de creixement del benefici privat a partir dels sectors potencialment més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i la privatització i retallada del sistema públic de pensions (on no s’aconsegueix, les amenaces es renoven de manera periòdica, a partir d’estudis dels principals bancs o Caixes d’estalvis.)

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’ Acord General de Comerç i Serveis de la OMC, va imposar importants limitacions als Estats en polítiques de protecció del medi, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar als Estats membres a reduir les regulacions internes i a derogar procediments o normes que limitin les llicències a l’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats. Si un Estat no ho compleix, la OMC pot expulsar l’Estat rebel, cercant el seu aïllament econòmic. Aquesta limitació de la OMC a la sobirania política dels Estats representa una gran font de beneficis per a les empreses privades. Per exemple, podem llegir a Baquero (2004) “que sols el sector de l’aigua genera uns ingressos anuals d’un bilió de dòlars, encara que sols està privatitzat actualment entre el 5 i el 10 por cent del sector mundial”.

També Baquero (2009) denuncia que la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries … perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en les que es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets…” Però a Catalunya en tenim una demostració evident en el que sembla la incapacitat de les autoritats en salut per complir la Resolució 203/VIII aprovada pel Parlament de Catalunya per unanimitat i que representa una millor atenció i tractament per a les persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica. També en aquest cas s’anteposa la rendibilitat econòmica a les necessitats existents i al mandat parlamentari, deixant palès que, sense una lluita que ha de continuar per part de la ciutadania, l’economia s’imposa a la política i a les conquestes democràtiques.

 

Etiquetes: , , , , ,

Jornada DEMPEUS per la salut pública

Si dissabte passat us vareu quedar amb ganes de parlar al debat sobre el Model Sanitari a la Festa d’Euia… Si no vareu anar-hi però us interessen els temes de salut… Si creieu que la manera d’abordar la Fibromiàlgia, la Síndrome de la Fatiga Crònica i la Sensibilitat Química Múltiple a Catalunya deixa molt que desitjar malgrat haver aconseguit el suport unànim del Parlament a la Resolució 203/VIII… i voleu saber què en pensen en Sergi Estanyol, la Clara Valverde i la Cristina Montané... Si voleu sentir parlar amb valentia de la crisi i la salut mental al Sergi Raventós… Si esteu pensant que la Carme Borrell ens explicarà molt bé quines polítiques s’haurien de fer per disminuir les desigualtats socials en  salut a Catalunya i teniu ganes finalment de que parlem sobre com participar i de quina ho hem de fer per a que ens escoltin… en especial, en temps de crisi, no ho dubteu, veniu a la Primera Jornada de Dempeus per la Salut Pública!

421_a5_1jorn_dempeus.jpg

 

Etiquetes: , , , ,

France-Télécom: el síndrome del superviviente

Original francés : Après des licenciements, le syndrome du survivant de Vincent Bordas

Después de los despidos, el síndrome del superviviente

traducido al castellano  por J.A. Pina

“¿Por qué les ha pasado a los otros y a mí no ?” “¿Seré el próximo en la lista ?” “¿Dónde están mis colegas ?” “Estas son las preguntas, obsesivas y sin respuesta, que se plantea todo aquél que los investigadores en ciencias sociales llaman comúnmente “el superviviente”. Tras un plan de despidos masivos en una empresa, permanecen aquellos a los que se les ha dicho que tenían la suerte de no estar en la lista. Y sin embargo, la empresa que se encuentran después de la ola de despidos ya no es la misma. Además de los sentimientos de culpabilidad y de inseguridad respecto a su propio futuro, el trabajador sufre la reestructuración subsiguiente, con las ficciones que forzosamente la acompañan. “Estos empleados sienten que han ocurrido cambios importantes en su trabajo y tienen la impresión de que su papel en la empresa es cada vez más ambiguo”, describen los expertos del grupo europeo Hires, que estudia las consecuencias de las reestructuraciones sobre la salud. Pero, principalmente, si hay despidos, habitualmente es para reducir la “masa salarial” y ganar en productividad.

“Esta racionalización se hace a costa de una sobrecarga creciente de trabajo (…) que es una fuente mayor de estrés y de otras amenazas sobre la salud mental”, dicen los expertos. Tensiones que recaen masivamente sobre los más frágiles de la empresa : las mujeres y los empleados de más bajos salarios. Sufren las consecuencias psíquicas de las reestructuraciones que acaban por provocar trastornos musculo-esqueléticos (TMS) en gran cantidad. Y la factura a pagar por el colectivo de estos “supervivientes” es a menudo excesiva : “las reducciones de efectivos corresponden con aumentos de las tasas de traumatismos, con una más elevada mortalidad cardiovascular y con un aumento de la prescripción de psicóticos.” Según algunos estudios, las reducciones de efectivos se corresponderían con periodos de duplicación de pensiones de invalidez entre los trabajadores “supervivientes”. Supervivientes al plan de despidos pero no supervivientes a la brutalidad del capitalismo.


 
 

Etiquetes: , , , , ,

Sostenibilitat del sistema sanitari a Catalunya

elpais20041223vinetaelroto-silespagamoslomerecidopediranmas.png

Vicente Ortún i Jaume Puig-Junoy varen publicar a la Revista Econòmica de Catalunya. núms. 49-50 del 2004, i en un monogràfic sobre reptes de futur de l’economia catalana,  l’article: És sostenible el model sanitari a Catalunya?. En la recerca de materials per “El model Sanitari a debat” que es celebrarà a la Festa d’Euia a l’edifici de l’INEF el proper dissabte, 3 d’octubre, a les 6:30 de la tarda, reprodueixo l’apartat sobre sostenibilitat del model, amb les seves llums i les seves ombres (i els seus inevitables “tics” acadèmics). Sols m’he permès posar en negreta les afirmacions que em semblen especialment destacables:

SOSTENIBILITAT DEL SISTEMA SANITARI

“Amb la disposicó a pagar dels individus pel guany d’un any de vida ajustat per qualitat no hi ha cap problema de sostenibilitat per a aquells que tenen renda i riquesa suficients. No hi ha problemes de sostenibilitat amb la demanda solvent: es tracta més aviat de mantenir un sistema on l’accés depengui de la necessitat, la qual cosa implica finançament impositiu. El que importa és la disposició social a pagar. I abans de fer projeccions de necessitats de despesa en un futur proper convé recordar estilitzadament alguns fets:

1. El finançament impositiu de la sanitat constitueix més una resposta a una fallida de mercat (impossibilitat d’un mercat d’asseguradores en competència per una prestació en què el 5% dels usuaris representen més del 50% de la despesa d’un any) que no pas una expressió de preocupació per l’equitat.

2. Es creu que uns impostos més elevats per finançar despeses socials redueixen la productivitat, però és una creença que no té cap fonament ni a les estadístiques ni a la història (Lindert, 2004). La despesa social finançada amb impostos no ha perjudicat els incentius ni el creixement econòmic. Els països amb estat de benestar més desenvolupat s’han beneficiat dels costos administratius més petits de l’universalisme i han controlat els incentius contraproduents a través de:
– Una combinació d’impostos poc progressiva (regressiva en el marge) i afavoridora del creixement (impostos sobre rendes de treball, sobre consum i sobre substàncies additives).
– Unes prestacions que no desestimulin ni la responsabilitat individual ni la necessitat de treballar.
– Sotmetre’s a la disciplina de la competència internacional en unes economies molt obertes.

3. La discussió sobre els avantatges i inconvenients de la redistribució a través de l’Estat té segles d’antiguitat i resulta ingenu pensar que els fets contundents al seu favor posaran punt i final al debat. Aquest continuarà i els països continuaran els seus recorreguts condicionats per la seva història i ideologia: diferent entre Suïssa i Suècia, per exemple.
La projecció de la despesa sanitària pública a Espanya pel que fa al PIB (Puig-Junoy, 2004) indica que en 10 anys es requerirà, molt probablement, una assignació superior a l’actual en 0,2-0,5 punts de PIB. En l’escenari base, la despesa sanitària pública augmentaria des del 5,46% del PIB l’any 2003 fins arribar al 5,7% l’any 2013, tot experimentant un augment de 0,24 punts del PIB en aquests deu anys. En l’escenari expansiu, la proporció del PIB destinada a finançar la despesa sanitària pública augmentaria en 0,53 punts. Aixó implica que, sense alterar la pressiò fiscal actual, caldria dedicar fins a una cinquena part de l’augment de la recaptació a sanitat.

La sostenibilitat, per tant, ha de plantejar-se una vegada que la societat està convençuda de la desitjabilitat de les prestacions sanitàries i constitueix més un problema polític -de mantenir una disposició social a pagar per les prestacions socials- que atorgui a la sanitat finançada públicament la prioritat que requereix perquè augmenti el seu pes al PIB.
Són nombroses les actuacions sobre ingressos i despeses públics que poden afavorir la sostenibilitat política d’un sistema nacional de salut (SNS). Ens equivocaríem greument si pensèssim només estretament en ingressos i despeses (encara que també ho farem). Però abans convé afirmar que:

1. Allò important no és la quantitat que es gasta sinò com es gasta. I aquí les consideracions clíniques i sanitàries són determinants.

2. La sostenibilitat política depèn del grau de transparència en els processos socials que porten a l’establiment de prioritats; en aquest apartat Catalunya està encara molt lluny de ser transparent. No cal anar al vergonyós, i massa aviat oblidat, episodi de la compra de “butlles” a mitjans de comunicació selectes -més de 3 euros per català i any per part de l’anterior Govern- per poder “pecar” impunement, n’hi ha prou d’observar la realitat quotidiana: són molt més accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.

3. La planificació i regulació sanitàries han ser independents de les patronals (encara que sense patrons) i de les corporacions que confonen estat del benestar amb benestar dels qui treballen per a l’Estat.

Pel que fa a ingressos públics, els impostos sobre la renda (IRPF i impost sobre societats), sobre el consum en general (IVA) i sobre consums específics (impostos especials) representen més del 90% dels impostos. Quina possibilitat hi ha d’augmentar la recaptació procedent d’aquests tributs?   L’IVA és un impost relativament harmonitzat subjecte a directiva europea. En els impostos especials, bàsicament alcohol, tabac i hidrocarburs, existeix marge de maniobra.

L’IRPF ha anat evolucionant cap a un impost discriminatori segons l’origen de les rendes: les del treball possiblement superin el 80% del total (diem probablement perquè aquestes dades han estat curosament guardades). A banda de treball, a l’IRPF li queda guanys patrimonials i activitats econòmiques. Els guanys patrimonials tributen a un tipus més baix que les rendes del treball, la qual cosa no constitueix cap originalitat ja que d’altres països europeus tracten encara més favorablement les plusvàlues financeres. Recordi’s que el capital es deslocalitza am un clic de ratolí. I pel que fa a la capacitat recaptadora de les activitats econòmiques (professionals, empresarials, agrícoles, ramaderes i forestals) a l’IRPF, serveixi com a mostra una dada apareguda a la premsa als anys noranta: els rendiments declarats pels seus titulars eren, de mitjana, inferiors als del propis assalariats.

Queda com a marge d’actuació important per al sistema fiscal espanyol l’economia oculta (que inclou la criminal) estimada en més d’un 20% del PIB.  En la lluita contra el frau fiscal es requereixen reformes legals en les figures impositives i en els procediments tributaris per tancar les vies d’elusió fiscal, així com una administració fiscal amb les energies i el convenciment necessari per aplicar-les. Les reformes necessiten un consens parlamentari més difícil d’obtenir com més progressiva es pretén que sigui la reforma. Convé recordar aquí la lliçó dels països amb estats del benestar més desenvolupats en què essencialment els “pobres financen els pobres” (Sànchez, 2004).”

 
1 comentari

Publicat per a 29 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Die Linke: un gran avenç de l’esquerra alemana

01365947_100.jpg

No és massa arriscat augurar més comoditat per a les polítiques de govern d’Angela Merkel en la propera legislatura, associada amb els liberals del FPO. La “gran coalició” amb el SPD ja no és necessària pel fort retrocès del partit socialdemòcrata, encara que també Merkel ha obtingut també el pitjor resultat des de 1949. Tot i així, amb un 33,8% segueix essent –sense sorpreses– la coalició guanyadora. En canvi, els liberals han tingut el millor resultat de la seva història amb un 14,6%, segurament perquè ja no es presenten con els ultraliberals aferrissats d’altres eleccions i s’apunten a l’invent de la “política social de mercat” que ha mantingut la majoria per a Merkel però ha fet fracassar els socialdemòcrates. Fins i tot sembla que avui –l’endemà de les eleccions– ja es veu probable que renuncïin a la baixada d’impostos que havien promès durant la campanya per a finançar el nou model d’estat social —l’Estat del Benestar “tradicional” alemany ja havia estat desmuntat pels governs socialdemòcrates de Gerhard Schröder.

El SPD, amb un 23% de vots, paga molt car haver governat amb Merkel 11 anys. Ara caldrà veure si davant els possibles intents de privatització del sistema sanitari el SPD s’arrenglararà amb Die Linke per a fer-hi oposició, o bé donarà suport a unes polítiques anti-salut pública que demostren la seva ineficiència i capacitat d’enriquiment d’uns pocs arreu d’on s’apliquen.

La bona notícia és la pujada electoral de Die Linke, que passa del 8,7% i 54 escons del 2005 a un 11,9% dels vots i 76 escons. Representa un augment del 36% de suport electoral i un increment del 40% dels diputats. Les eleccions confirmen també el procés de creixement experimentat per Die Linke des de la seva fundació el juny de 2007, tant en les successives eleccions als Länder com a les darreres eleccions europees.

S´han celebrat també eleccions aquest diumenge als Länder de Brandenburg i Schleswig-Holstein. A Brandenburg, Die Linke continua com a segona força més votada amb prop d´un 27,2% dels sufragis i pel que fa al Lander de Schleswig-Holstein ha passat del 0,8% al 6%, amb 6 diputats i una entrada espectacular al Parlament d’aquest Lander.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Setembre 2009 in Europa

 

Etiquetes: , , , , ,

El VALOR de la salut, i el seu PREU al Círculo Ecuestre

Expliquen els que eren “de la pomada” que en aquelles ocasions que el Palau de la Música s’omplia de gom a gom una remor corria per les balconades: “Avui hi som tots”… A partir d’ara, quan torni a sonar solemnement el Mesies de Haëndel ja no hi serà en Fèlix Millet i alguns/es comparses, però sobre tot haurà canviat aquella idea “made in Jordi Pujol” de que la societat civil catalana començava i acabava –i cabia sencera– en el Palau de la Música, el Liceu i el Círculo Ecuestre.

Qui no ho ha entès encara és la consellera Marina Geli, sobre tot si hem de fer cas al bitllet d’opinió de Josep Maria Ureta que avui publica l’edició catalana de El Periodico. Diu així:

La salut té preu

33La consellera Marina Geli i el president d’AED, Ramon Adell, ahir, al Círculo Ecuestre de Barcelona. Foto: JOAN CORTADELLAS
Foto: JOAN CORTADELLAS
Josep-Maria Ureta

“Per escoltar Marina Geli, consellera de Salut, al Círculo Ecuestre de Barcelona s’havien de complir tres requisits: ser soci de l’Associació Espanyola de Directius –amb fort pes català– portar corbata i preveure que la doctora Geli supervisaria si el menú era l’adequat a la dieta mediterrània. A la primera condició, van complir uns 50 socis. A la segona, tots, algun queixós que ahir fos el primer dia d’exigència de la peça penjant, que arriba amb la tardor, igual que el menú: sopa de porros, galtes de vedella i minestra de fruites. Aprovat alt.

Geli va optar per un discurs en el qual no apareixia–¡visca!– la grip A. «Hem de tornar a ser un país industrial», va ser la visió macroeconòmica. La novetat és que en aquell concepte hi va incloure la «indústria de la salut», prenent com a referència del sector secundari l’eficiència i la creació de benefici social i econòmic perquè «la salut sigui una locomotora». On s’ubica un hospital, es crea teixit econòmic. I si és comarcal (Puigcerdà, Tremp, Igualada), més. I si se sap actuar com la indústria agroalimentària –des del producte de la terra de qualitat fins al seu envasat i distribució o els restaurants amb estrelles–, el cicle virtuós es completa. En el cas de Catalunya i el seu singular model de cooperació públicoprivada en la provisió de serveis sanitaris, Geli va recordar els èxits d’estar en els circuits mundials d’excel·lència –noms com els investigadors Massagué i Izpisua són indiscutibles–, ser seu de congressos internacionals («després del de cardiologia a l’agost els taxistes em feien l’onada») i l’alta capacitat de compra de serveis del seu departament per encunyar un concepte ben explícit: la salut és una economia d’arrossegament, genera activitat en tots els sectors.

Va complir, per tant, amb l’exigència del president d’AED, el catedràtic Ramon Adell, que en la seva presentació va avisar que «no podem ser bons en tot, s’ha de triar en quins camps». Va dir això de la indústria de la salut i Geli s’hi va apuntar de seguida….”

Ai, senyora Consellera, si a aquestes alçades encara no distingim entre valor i preu (sobre tot en salut) i ens apuntem “de seguida” a empassar-nos les pastenagues que ens ensenyen  ex-assessors dels especuladors mercats de futurs com en Ramon Adell…  on anirem a parar?

 
2 comentaris

Publicat per a 24 Setembre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , , ,

 
%d bloggers like this: