RSS

Arxiu d'etiquetes: Salut

Contra el càncer de mama

nenacancermama.jpg
Corre per Internet una campanya contra el càncer de mama tendra i imaginativa, amb la foto entrenyable de la nena que demana que es trobi una cura definitiva abans no li creixin els pits. 
Qui m’ho ha enviat no és addicta a saturar correus, però tot i així demana que la campanya no s’aturi.

En memòria de les dones (algunes, molt amigues) que han mort o que lluiten contra el càncer de mama.


 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 Setembre 2009 in Gènere, Salut

 

Etiquetes: , ,

La responsabilidad del Estado francés en France-Télécom

un-nouveau-suicide-a-france-telecom.jpg

Fanny Doumayrou escribe en L’Humanité que el Estado francés se ha decidido a intervenir por fin en France Télécom tras 23 suicidios. Sin embargo, lo hace corroborando la tesis de los «dramas personales». Los trabajadores y trabajadoras del grupo France-Télecom no comparten esta idea, y están mucho más cercanos a las ideas expresadas en una “carta abierta” de un trabajador reducido a un número de matrícula con la “reorganización” de la empresa. ((No se pierdan la lectura de esta carta).

Según la dirección de France Télécom, ahora es el gobierno el que está obligado a reaccionar, aunque sea tarde, a la ola de suicidios en esa empresa. Después del nuevo drama del pasado viernes que hace subir a 23 el número de suicidios desde el año 2008 en la empresa ex-pública, el gobierno baja a la arena. El ministro de trabajo, Xavier Darcos, que dice estar « muy preocupado » por la situación, se reunió con el PDG del grupo, Didier Lombard. Entre las medidas « exigidas » por el ministro está la propuesta de que el director general de trabajo, Jean-Denis Combrexelle, asista a la próxima reunión del comité nacional de higiene, seguridad y condiciones de trabajo (CNHSCT) de la empresa. Pide también a la empresa que abra negociaciones sobre stress… aunque estas discusiones estaban ya en el programa …

«Es una obligación, es un deber de la empresa y del gobierno, que es un potente accionista, volcarse en esta cuestión», declaró, solemnemente, el secretario general del Eliseo, para quien «el ministro estudiará con el presidente de France Télécom la manera de aportar ayuda moral y psicológica al conjunto de la plantilla, y verá si se pueden tomar medidas en términos de organización del trabajo».

Nada nuevo o insospechado: El Eliseo retoma la línea de defender a los directivos. Dice Claude Guéant: «El suicidio es un asunto demasiado grave, demasiado personal, para que podamos reducir este fenómeno a un problema de organización de empresa». Y sigue diciendo que, en su opinión, la intervención de la dirección está relacionada con la «solidaridad», con un deber moral de «acudir en ayuda de las personas en dificultades, que están angustiadas ».

Este tipo de declaraciones ha desencadenado las protestas de los sindicatos. «Lo que se ha publicado sobre los problemas personales de los trabajadores es escandaloso. Hace ya doce años que nos remiten a la fragilidad individual, y no es más que una coartada de la dirección». Y otros sindicalistas opinan: «A los trabajadores los ha vuelto frágiles la estrategia de la empresa», y que «hacer lo que hacen en su lugar de trabajo, es llamar la atención sobre un problema directamente vinculado a este lugar». En este contexto, la CGT, en un comunicado de la Confederación, considera que “las directrices de la empresa que se niegan a escuchar a los sindicatos tienen una gran responsabilidad en estos terribles dramas”.

Los sindicatos esperan una intervención firme del Estado “que imponga a France Télécom medidas reales para detener esta espiral infernal, como la congelación de las reestructuraciones y la apertura de verdaderas negociaciones sobre la organización del trabajo”, dice Christine Pernot, de SUD. “Que el Estado obligue a la empresa a revisar su estrategia en la organización del trabajo, su contenido, sus finalidades. No se va a resolver el problema con medidas cautelares y paliativas”, dice Christian Mathorel, que subraya la responsabilidad del Estado, el principal accionista de la empresa.

Nada de lo que ha ocurrido era imprevisible. El Estado ha creado las condiciones. Se suponía que iba a seguir siendo accionista en un 100%, pero ha ido vendiendo acciones hasta bajar al 26%. Y cada mes avala la estrategia de la empresa en el consejo de administración. La ministra de Economía, Christine Lagarde, ha pedido la convocatoria “urgente” un Consejo. Lamentablemente, ésta será la primera vez que los representantes del Estado y de la dirección abordarán la situación de la plantilla.

Fuente: L’Humanité

Traducido del francés por Elena Alvarez Andrés.

 
2 comentaris

Publicat per a 20 Setembre 2009 in Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Carta oberta al Director General de France-Télécom

suicide-france-telecom.jpg

Per a France Télécom, no té nom. Com els seus col legues, cada vegada que ha de realitzar una transacció, s’identifica per un codi de quatre lletres i quatre números. El seu és Dydo 5 403 i és així que signa aquesta carta oberta. Fa sis anys, ja en 2002, havia intentat posar fi als seus dies a l’oficina d’un superior. Havien dit que tancarien el servei en el que treballava com tècnic qualificat en gestió de la xarxa. France Télécom li havia proposat tres nous llocs de treball, i cap tenia res a veure amb el seu treball. “Jo sóc un tècnic, no un venedor”, repetia, per a continuació, rebutjar les ofertes. Aleshores se li va aplicar el procediment. Desprès de vint anys de carrera, en dos mesos tot es va enfonsar. Després de deu mesos sense destí, Dydo 5 403 van haver d’acceptar un lloc de treball “per sota del seu nivell”, com ell explica.

Estira fils tot el dia, però ha triat “no callar”. Ha retrobat el seu nom en el seu poble de 6 000 persones, on l’han elegit regidor, i en el seu sindicat, la CGT. I ajuda a crear un grup de treball sobre el tema. El seu “Jo acuso”, que es pot llegir a continuació, va ser enviat al seu cap per seguir els nivells jeràrquics: Recursos Humans locals, Direcció territorial Centre-Est, i finalment, Direcció General.

Carta oberta

Davant la catàstrofe humana d’aquests dies, em permeto dirigir-me a vostè per donar-li la meva visió de treballador de France Télécom sobre el terratrèmol que no ha vist venir, tancat com està a la seva torre de Babel. Considero que és el meu deure compartir amb vostè els meus pensaments per tal d’entendre com hem arribat fins aquí. Estic convençut que vostè no té el monopoli de la veritat, malgrat la seva posició de conseller delegat.

Amb els directors executius que l’han precedit, els senyors Bon i Breton, ha planificat i programat amb advocats, experts, consultors, organismes de formació de quadres, la gestió de la política i l’organització per posar sobre els carrils del capitalisme pur i dur la nostra empresa. Amb aquesta política ha laminat els sindicats, ha allunyat que els centres de decisió dels territoris i ha deixat prop dels seus agents uns quants encarregats per servir d’enllaç .

El primer gran error d’aquesta política ha estat privar d’identitat professional a la majoria dels agents (…) fent-los servir com un relé per aplicar els seus mètodes, les seves orientacions, les seves aspiracions a suprimir llocs de treball per guanyar credibilitat en els mercats financers.

Del sindicats, parlem-ne… (…) Vostè volia els sindicats debilitats. El seu compromís amb els mercats financers i els accionistes el va portar a destruir de manera insidiosa el poder dels que podien garantir l’equilibri social. Certament, més enllà de les seves expectatives …

Sí, durant anys, donat l’abast limitat de la lluita col • lectiva, vostè creia que havia guanyat. Vostè va pensar, com el president de la República, que “quan hi ha una vaga en France Télécom, ningú se n’adona”. Navegant entre la demagògia i la individualització a qualsevol cost, ha posat en marxa la política de reestructuració continua de serveis.

Després de la pèrdua de la identitat professional, la pèrdua de la identitat geogràfica: la mobilitat forçada, imposada. Amb el treball repetitiu clau, sense autonomia, en lloc d’un veritable ofici.

Com pensa recosntruit l’identitat de tot aquest personal que va d’un cantó a un altre? Amb el seu pla d’empresa? Vostè creu sincerament que ens pot atraure? Quina manca de discerniment!

Per aixafar qualsevol veleitat, vosté munta un sistema de gestió implacable, infantil, en el que cada directiu dóna les mateixes respostes, repeteix les mateixes frases, els mateixos arguments, fins i tot amb les mateixes pauses, per fer-nos acceptar l’inacceptable. Per no parlar de les xifres, els indicadors … Aquest anys que vostè està dirigint l’empresa són increïblement violents. Estic segur que la història el jutjarà un dia o altre. I ara aquesta violència li rebota a la cara com un bumerang.

Vostè va pensar que va guanyar, però va perdre. Deixant poc espai per a l’expressió democràtica, la lluita col • lectiva, la resistència organitzada, menyspreant la representació sindical (n’hi ha prou amb llegir les respostes a les preguntes dels sindicats i els representants del personal que transpuen arrogància, vanitat, menyspreu). Vostè no ha vist o no ha volgut veure que sorgia en els darrers anys una nova forma de lluita insidiosa, subterrània: el suïcidi… La natura abomina el buit. Seguint el consell d’experts en comunicació a sou dels que decideixen en política i economia, vostè ho ha negat. Vostè ha tacat la memòria dels primers companys desapareguts menyspreant, limitant el seu gest desesperat a problemes familiars, personals.

Quin error, quin menyspreu, quina autosuficiència! A força de no moure’s dels arcans de la vida política, econòmica, i dels mitjans de comunicació, vostès es tornen cecs … Els treballadors, les persones corrents, els milions i milions de persones que no tenen un Rolex als cinquanta-cinc anys ja no existeixen …

I, no obstant, els experts en salut laboral, malgrat els seus mitjans limitats, l’avisaven, i també ho feien els comitès d’empresa (CE) i els comitès de seguretat i higiene (CHSCT). Però la victòria és una droga que embriaga i aïlla. La seva piconadora ho aixafava tot al seu pas. Les xifres de beneficis, any rere any, justificaven en els mercats que vostè era l’home adequat. I els accionistes li donaven les gràcies …

Davant la desaparició de lluites dignes d’aquest nom (…) quedaven obertes de bat a bat les portes al neoliberalisme . Vostè creia que havia guanyat… Però aleshores comença a sentir-se un gra de sorra a les sabates… Homes i dones que volen viure dempeus, dignes, davant el seu mutisme s’atreveixen a cometre suïcidi, simbòlicament, en el seu lloc de treball. Crim de lesa majestat …

En resposta, sempre menyspreu. Per aplacar als mitjans de comunicació, fa dir a un dels seus directors: “A France Télécom, no es suïciden més que en altres llocs.” Quin error! I quin cop addicional per aquests homes i dones! Vostè no s’adona on els porta la seva ceguesa? Obliga als seus treballadors a que abans del seu darrer gest deixin ben clar que no tenen problemes familiars, ni financers ni de cap altra mena. El seu problema és France Télécom, és la política de gestió que vostè ha posat en marxa. És una violència suplementaria per a la que no trobo nom. És un insult a la dignitat d’aquestes persones i les seves famílies. El que vaig escriure i publicar  abans dels successos del 10 de setembre del 2009 (un col.lega es va apunyalar) i del 11 de setembre (un col lega es va tirar per la finestra), lamentablement em dónen la raó: “El pitjor encara ha d’arribar .”

(…)

En el moment en que estem, com pot aconseguir que el creguin els seus treballadors i treballadores? Reconegui públicament la seva responsabilitat i obri autèntiques negociacions amb els sindicats per donar un tomb a la seva política d’empresa. Aquesta decisió podria esmorteir l’espiral infernal, però requereix coratge i cor … Si vostè no fa cap gest i segueix negant la relació de causa-efecte de la seva política, em temo el pitjor …

Per la meva banda, no acceptarè la tercera opció que es va perfilant: identificar les persones de més risc per fer-lis un tractament individualitzat i eradicar-les, culpabilitzar-les, estigmatitzar-les…  i començar de nou, com si res no hagués passat.

Si us plau, accepti aquesta humil contribució al seu pensament, humanament, per tots els meus col legues, ja no podia seguir en silenci. Malgrat el sofriment que em corrou, rebi el meu respecte.

Aquest és el meu “codi France Télécom”, ja que com a ésser humà, no existeixo des de 2002 a la seva empresa.

Dydo 5.403

Vist a L’Humanité

 
2 comentaris

Publicat per a 19 Setembre 2009 in Economia crítica, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Les privatitzacions maten: els suicidis de France Télécom

Moltes i molts de vosaltres ho haureu vist

http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf

A Le Monde sota l’explícit títol de “Les humiliacions quotidianes” deien fa uns dies: “En tant que els suïcidis i els intents de suïcidi es multipliquen a France Télécom, Le Monde.fr ha demanat a treballadors que expliquin les seves condicions de treball. I si alguns relativitzen una “repercusió exagerada als mitjans de drames persones”, altres apunten directament a una forma de dirigir l’empresa pel terror i a una cultura del benefici.”

 
2 comentaris

Publicat per a 18 Setembre 2009 in Economia crítica, Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

La privatització de la política

historia.jpg

Quan s’està descobrint per tota la geografia on governa el PP un maridatge vergonyòs entre el món de la política i el món dels negocis enterbolits que posa sota sospita –cada dia– a nous implicats, des de tresorers de partit com Bàrcenas, a senadors i alts càrrecs de diverses comunitats (ara i de nou, a les Balears), convindria reflexionar més enllà de l’escàndol (que arriba molt -massa- amunt) sobre el model econòmic, social i polític que volem –i que, si no hi posem remei, acabaran per imposar-nos.

En alguns casos, l’excusa que es dona, amb la boca petita, és que no està solucionada ni ben legislada la qüestió del finançament dels partits polítics i per tant “no hi havia altre remei” que recòrrer a tractes boirosos, de dubtosa pulcritut i gens assegurada absència de butxaques privades, per a poder mantenir la maquinària partidista… és a dir, que el fi justificaria els mitjans “pel manteniment de la democràcia”…

El que succeix realment és que també en política sembla massa veritat allò de que “qui paga mana” (i no qui vota!). Però no qui paga impostos (com originàriament es va fonamentar l’ampliació del vot) sinò qui financia directament les campanyes dels que tenen opcions de guanyar. I, en aquest sentit, crec que ve a tomb recordar les opinions del catedràtic de la UPF Vicenç Navarro sobre “el model liberal sanitari” del Estats Units. Navarro ha escrit molt sobre el tema, però ara explica, de nou i de manera planera, com és als Estats Units la situació financera d’aquest servei fonamental, i el perquè resulta tant enormement car i deixa sense cobertura a 48 milions de ciutadans i ciutadanes; com a dada que esgarrifa, afegeix que un 40% de la gent que es mor als hospitals es preocupa, en les seves darreres hores de vida, pel cost sanitari de les atencions que reb i per com quedarà l’estat financer de la seva família desprès de fer front a la factura hospitalària.

El model sanitari “liberal” es reflexe del sistema “neoliberal” de finançar la política i administrar la societat. De fet, aquest model sanitari privatitzat ajuda a disciplinar i atemorir als treballadores i treballadores i a que no facin front a empresaris abussius (per por a perdre no sols la feina, sinó l’assegurança mèdica). Però, finalment, on es veu el poder dels grans lobbies per aconseguir que les coses es quedin com estan és en les grans inversions que fan en la financiació de les campanyes electorals dels futurs presidents dels Estats Units.

Els “liberals” d’aqui (“neo-cons” als USA) ens diuen: aquesta és la solució per acabar amb la “pressumpte” corrupció política!

Davant de tant cinisme, la resposta és evident: en primer lloc, no està demostrat que així s’acabi amb els grans negocis a costa dels que paguem impostos (també hi ha escàndols, i dels grossos, als Estats Units). Però a més, el que sí queda demostrat és que d’aquesta manera la privatització arriba fins al mateix procès electoral!

Si entenem això, entenem per què li està costant tant a Obama canviar el sistema de financiació sanitària… Navarro ens dona la resposta: A les darreres eleccions Hillary Clinton va rebre de les companyies d’assegurances 525.188 dòlars; 414.853 dòlars varen anar, en segon lloc pel candidat Obama, i sols la mòdica quantitat de 277.724 dòlars varen tenir a McCain per destinatari (les asseguradores i indústria farmacéutica no el veien amb massa possibilitats de guanyar… tot i que segurament era qui més podia estar d’acord amb els seus interessos). Però si sumem les “aportacions” a Clinton i Obama ens adonarem com els candidats del Partit Demòcrata varen rebre un tracte de privilegi per part dels lobbies de la salut… No és gens estrany, doncs, que hi hagi senadors i congressistes demòcrates que es facin massa de pregar per votar els canvis proposats per Obama.

poder-economico.jpg

I és que el fet que una candidata i un candidat que havien manifestat clarament la seva voluntat de fer universal el sistema sanitari del seu país rebessin les aportaciones més grans implica la prepotència i la confiança d’aquests totpoderosos de la indústria sanitària, convençuts que les polítiques que finalment s’imposarien, guanyès qui guanyès, serien les que ells volen… No va passar ja així amb el primer mandat de Bill Clinton? Per una banda, mitjançant una certa manera de xantatge “legalitzat” –però del tot contundent– per les enormes quantitats de diners que destinen al finançament de les seves campanyes i que pretenen lligar de peus i mans als polítics (i si no als polítics, als Partits) que han rebut les seves donacions. En segon lloc, reforçant el maridatge entre els grups empresarials i financers i els polítics. Per això té sentit que ens preguntem si aquest és realment el model polític que volem pel nostre país. Perquè aquest model ens condemna a una salut cada vegada més privatitzada, amb més gent exclosa, molt més orientada al benefici privat que a l’atenció de les persones malaltes… I ens condemna, a que, cada vegada més, la política sigui una qüestió dissortadament aliena als interessos i participació de la ciutadania.

Sobre aquest tema, veure també: “Creix l’abstenció, perd la democràcia”

 

Etiquetes: , , , , , ,

Chefs de cuina contra transgènics

Antonio Cerillo publica un extens article a La Vanguardia d’avui en el que recull la por dels chefs de que els transgènics facin perdre la varietat a l’alimentació, en tant que més agricultors ecològics es queixen de que els seus camps són contaminats.

El debat ha sobrepassat la ILP que es va presentar (i desestimar per manca de capteniment democràtic del PSC, Ciu i PP) al Parlament de Catalunya el passat més de juny, però ha entrat a les cuines dels restaurants amb estrelles Michelin. Ja són una vintena els cuiners catalans de més nom que s’oposen als aliments modificats genèticament, al costat de les organitzacions agràries i ecologistes, als productors d’aliments ecològics i a organitzacions de cooperació internacional. Els chefs estan segur que la societat vol aliments lliures de pesticides, aliments que conservin el seu olor i el seu gust.

Les organitzacions que varen impulsar la ILP sobre transgèncis —Assemblea Pagesa, la coordinadora Som lo que Sembrem, Greepeace, Amics de la Terra– es preparen per rellançar la lluita desprès de l’estiu. Gerard Batalla, portaveu de Som lo que Sembrem, considera que la manera de tancar la ILP impedint la seva discussió va vulnerar els drets de les més de 100.000 persones que lo varen donar suport, i ara s’hi sumen més cuiners, com Oriol Rovira, propietari del restaurant Els Casals, en Sagàs (Berguedà), amb una estrella Michelin, que opina que els transgènics poden agravar la pèrdua de varietat dels aliments. Santi Santamaria (amb tres estrelles Michelin a Can Fabes, de Sant Celoni), que va donar des de fa temps el seu suport als pagesos en lluita contra els trangènics, pensa de manera semblant. I hi ha més noms: Enric Millà, del restaurant El Dien, de Vallfogona de Balaguer (Noguera); Joan M. Ribas, del restaurant Melba, de Vic, o Valentí Mongay, de La Salseta, de Sitges.

Per què Catalunya ha de ser diferent dels 8 països europeus que han invocat la clàusula de salvaguarda i han prohibit el cultiu del blat de moro MON 810 pel principi de precaució i la necessitat d’efectuar nous estudis i garantir que el blat de moro genèticament modificat no té impacte a llarg termini ni afecta al medi? Sense anar més lluny, és envejable la normativa de les Illes Balears sobre aquest tema.

Però a la resta de l’estat espanyol cada dia es sembra més blat de moro modificat (segons informacions que ens dona el periodista, són ja unes 80.000 hectàrees, d’un total de 400.000), sobre tot a la vall de l’Ebre, que es destina a pinsos per animals. Però el fet és que España lidera la producción de la única planta modificada sembrada de forma comercial a la UE: el blat de moro Bt MON 810, que segrega una toxina que actua com insecticida. La seva introducció provoca conflictes perquè alguns agricultors ecològics ja han denunciat que els seus camps es veuen contaminats pel blat de moro trangènic.

Juan Carlos Simón, un agricultor de Tauste (Zaragoza) que cultiva productes ecològicos (cereals, horticultura) haurà de deixar de sembrar blat de moro ecològic per la contaminació i no dubta en donar la culpa a Monsanto. Però segons declaracions de Greenpeace, “no hi ha cap llei que determini la responsabilitat de qui contamina. L’Administració retira el segell ecològic a l’agricultor, és a dir, castiga a les víctimes de la contaminació, però no a qui la provoca.”

Des d’aquest bloc on s’ha expressat moltes vegades que la participació ciutadana que no ha de ser ni una coartada “democràtica” ni una burla cap a la ciutadania, donarem suport a les iniciatives de la tardor per una Catalunya lliure de transgènics, en defensa de la salut de les persones, de la diversitat ecològica, i dels petits i mitjans agricultors que no tenen perquè acabar presoners en mans de la multinacional Monsanto que sols procura el seu benefici.

 

Etiquetes: , , ,

Carta abierta a la ministra Elena Espinosa contra autorización nuevos transgénicos

stop-the-crop-logo_small.jpg

Estimada Dª Elena Espinosa Mangana:

Actualmente en Europa se están tomando decisiones cruciales para el cultivo de plantas genéticamente modificadas. Esto significa que el futuro de nuestros alimentos, nuestra salud y el medio ambiente están en riesgo.

Primero que nada quisiera expresarle mi reconocimiento y mis agradecimientos por haber defendido con el NO español el 2. de marzo en el Consejo de Ministros las prohibiciones nacionales de transgénicos en Hungría y Austria frente a las propuestas de la
Comisión Europea. Con eso Ud. ha actuado sin duda alguna en nombre de una gran mayoría en Alemania. Espero que Ud. tambien apoye la posición de Francia y Grecia que también prohibirán, como ya han anunciado, el cultivo de Mon 810.

La Comisión Europea solicita ahora, por primera vez desde 1998 el permiso para cultivar dos variedades de maíz, Syngenta Bt11 y Pioneer 1507.

Le ruego considerar

• Están aumentando las dudas científicas debido a efectos incalculables e imprevistos de plantas genéticamente modificadas sobre nuestra salud y el medio ambiente. Una serie de trabajos cientficos que han sido publicados recientemente en revistas científicas comprueban los efectos perjudiciales sobre el medio ambiente del MON 810 y las otras plantas trangénicas Bt

• Ambas variedades sobre cuya admisión votarán, son sumamente discutidas. No esta comprobado que no tengan efectos negativos para el medio ambiente y la salud de las personas y los animales. Están manipuladas genticamente para producir un veneno, que también puede amenazar a los organismos no deseados (p. ej., mariposas), así como organismos del suelo y del agua. Además son tolerantes a un herbicida que tiene que ser retirado del mercado, según la nueva legislación de pesticida de UE, debido a su nocividad.

• Una gran cantidad de casos concretos de contaminaciones y estudios científicos implican que las plantas genéticamente modificadas ponen en peligro la agricultura convencional y ecológica. Por falta de leyes armonizadas sobre responsabilidades en la UE, los causantes tienen que compensar a los agricultores afectados sólo en casos excepcionales.

• En diciembre del 2008 todos los 27 estados miembros exigieron por unanimidad revisar el procedimiento de admisión actual para plantas genéticamente modificadas; exigían especialmente vastas correcciones en la evaluación de riesgo de plantas transgénicas, la adaptación de la evaluación de riesgos de plantas transgénicas y pesticidas, la consideración de aspectos socioeconómicos y las particularidades locales (medio ambiente y agricultura).

• Autorizar las propuestas actuales de la comisión para cultivar las lineas de maíz transgénico el Bt11 y en 1507 y forzar a estados miembros para que autorizen el cultivo del MON 810 está en contradicción clara del mandato del Consejo de Ministros.

Cómo Ud. sabe, una abstención de España en estas votaciones significaría de hecho una aprobación a las propuestas de la comisión. Le pido por eso urgentemente votar contra estas propuestas de la Comisión y le ruego hacer pública su posición y su comportamiento de votación en estas decisiones cruciales.

Para firmar: Clicka aquí, y firma al final de la página.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Juliol 2009 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Transgènics: Prashant Bhusan, del Tribunal Suprem de la Índia, creu que es pot demandar al Govern espanyol.

mr-prashant-bhushan.JPG

Fa poques setmanes, una majoria del Parlament de Catalunya formada pel PSC-Ciutadans pel Canvi, PP i CiU no va acceptar a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular “Per una Catalunya lliure de transgènics“, avalada per més de 100.000 signatures. ERC,ICV i EUiA varen declarar que hi votarien a favor (la votació va ser secreta) i així, “Som lo que Sembrem” va rebre el suport de 34 diputats i diputades. Hi va haver també una abstenció.

En la votació del Parlament de Catalunya, la majoria “transgènica” es va situar en plena sintonia amb el Govern espanyol, que segons declara Prashant Bhusan, advocat del Tribunal Suprem de la Índia i un activista històric en contra dels transgènics, seria possible demandar al Govern espanyol” per la signatura de l’acord al que ha arribat amb la Índia a fi d’impulsar la investigació i comerç de transgènics. En opinió de Bhusan, Espanya accepta amb aquest acord el paper de “catapulta” dels organismes modificats cap a la Unió Europea.

Reproduïm a continuació part de l’entrevista que Izaskun Sánchez Aroca va fer a Prashant Bhusan i que va es va publicar a Diagonal .

cocacola.jpg

Bayer, Coca-Cola, Unilever, Cargill, Nestlé, un mundo aparentemente controlado por multinacionales que campan a sus anchas. Uno de los casos más emblemáticos es el de la India: en los últimos diez años más de 200.000 campesinos se han suicidado por no poder pagar las deudas contraídas con la multinacional de la biotecnología Monsanto. Pese a que los supuestos beneficios de los transgénicos son refutados por multitud de organizaciones y científicos, la propaganda sobre sus múltiples beneficios se multiplica alrededor del mundo en lo que la ecofeminista india Vandana Shiva denomina “monocultivo de la mente”. El poder de las multinacionales y los lobbies de la industria biotecnológica en los Gobiernos es un mal muy extendido y el Estado español no se queda atrás (ver DIAGONAL nº 101). El pasado mes de abril el Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino del Estado español (MARM) firmó un acuerdo con el Gobierno de la India para colaborar en materia comercial, agrícola y económica. Un acuerdo que abre literalmente la puerta a los transgénicos al identificar como áreas de cooperación “la comercialización y consumo de los productos agroalimentarios, incluyendo los organismos genéticamente modificados (OGM)”. Como colofón el acuerdo también recoge el “fomento de energías renovables para el impulso en el sector agrario de la biomasa y los biocarburantes”, sin especificar qué tipos de cultivos se van a destinar para la producción de energía. Este acuerdo posiciona al Estado español como catapulta de los OGM en el continente europeo, que cada vez se muestra más reacio a este tipo de cultivos. El pasado mes de marzo, más de 20 países votaban en contra la proposición de la Comisión Europea de suprimir la moratoria sobre el cultivo de transgénicos en la Unión. Un mes después, en abril, Alemania se subía al carro de países como Francia o Grecia que prohíben el cultivo de maíz BT invocando el recurso preventivo de la moratoria europea. En este panorama, el Estado español se sitúa como el mayor productor de transgénicos de Europa con más de 80.000 hectáreas de maíz BT cultivadas en 2008 y ocupa el puesto 14 del ránking mundial.

Grupos de presión

Según el abogado indio Prashant Bhusan, en declaraciones a DIAGONAL, “aunque el acuerdo indio-español es bastante genérico, es sorprendente cómo se refiere específicamente al consumo de OGM como un área de cooperación y promoción. Demuestra una vez más la influencia de las compañías de OGM ya que, según un informe de la IAASTD (Evaluación Internacional del Papel del Conocimiento, la Ciencia y la Tecnología en el Desarrollo Agrícola), los transgénicos no son el camino a seguir”. Bhusan es abogado del Tribunal Supremo de la India y lleva más de 25 años luchando por el medio ambiente, los derechos humanos y la responsabilidad social de la administración. Ha participado en importantes casos contra multinacionales como Enron o Coca-Cola. Ahora sus esfuerzos se centran en combatir el lobby de las multinacionales en el Gobierno indio. Bhusan ha sabido encontrar un agujero en el sistema para luchar contra este conflicto de intereses, llegando hasta la corte india y logrando una victoria sin precedentes.

DIAGONAL: ¿Qué pasos has seguido para llevar el caso a las cortes?

PRASHANT BHUSAN: En la India existe un organismo, el Comité de Evaluación de Ingeniería Genética (GEAC, en sus siglas en inglés) que supuestamente concede las autorizaciones sobre transgénicos. Debe asegurar que no existe ningún riesgo para la salud ni para el medio ambiente. Lo que ocurre es que las funciones de este comité fueron suplantadas por el Departamento de Biotecnología. Además, casualmente, su codirector es miembro del consejo del ISAAA, una organización estadounidense, fundada y financiada por industrias de la biotecnología como Monsanto y Syngenta. Su principal objetivo es promover los OMG, sobre todo los destinados a la alimentación, y aumentar su presencia en todo el mundo, especialmente en los países más pobres. Llevamos este caso a los juzgados alegando conflicto de intereses. Las cortes dictaminaron que el GEAC debía incluir científicos independientes en su plantilla, que los laboratorios que analizasen los OMG también deberían ser independientes. Hasta la fecha se aprobaba los OMG en función de los informes de Monsanto, que los mantenía en secreto alegando a la propiedad intelectual. Tras un fallo de la Corte suprema la multinacional se vio obligada a hacer públicos sus informes, pero lo cierto es que no valen para nada porque no miden en ningún momento la toxicidad. Actualmente en la India hay campos de ensayo para diez tipos de verduras modificadas genéticamente. Son cultivos que no se han probado en ninguna otra parte del mundo, como el de la berenjena BT, que puede ver la luz a final de año. De momento el caso sigue abierto.

D.: ¿Qué posibilidades de lucha legal observas en el caso del Estado español?

P. B.: La legislación española y la directiva europea tratan el tema de los peligros de los alimentos transgénicos y mencionan el principio de precaución. Esto quiere decir que el Gobierno español y todos los gobiernos deberían examinar si la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA en sus siglas en inglés) realiza todas las pruebas necesarias de bioseguridad. Ya que el Gobierno español confía enteramente en sus informes creo que podría existir una posibilidad de demandar al Gobierno por la vía administrativa pidiéndole que realice las pruebas indicadas por científicos independientes, como las que recomienda el doctor Bhargava en la India, llevadas a cabo por laboratorios públicos independientes con completa transparencia.

Posts relacionats:

Vandana Shiva i les Llavors (seeds, semillas)
El mundo según Monsanto
Alexis Anglada: Som lo que sembrem
Els transgènics NO són una arma carregada de futur
Vaga de fam a les portes del Parlament
CARTA OBERTA AL PARLAMENT DE CATALUNYA,
Un pagès ecològic i jove …
‘Som lo que sembrem’ retreu que el Parlament impedeixi debatre sobre transgènics
SOM LO QUE SEMBREM CONTINUA LA VAGA DE FAM AL PARLAMENT
Vaga de fam al Parlament
‘Som lo que sembrem’ treu més de 2.000 persones al carrer contra els transgènics
De veritat es vol democràcia participativa?

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Juliol 2009 in Economia crítica, Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

Crisi econòmica, condicions de treball i la salut de les dones

Com explicava en altres entrades, amb l’Annalí Casanueva Artís anem analitzant  des de l’inici de la crisi els seus efectes de gènere. En aquesta entrada citem treballs d’investigadores de primer nivel com són la Lucía Artazcoz, la Carme Borrell  i tot el seu equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

EFECTES DE LA CRISI SOBRE LA SALUT DE LES DONES

lucia-artazcoz.jpg

No hi ha dubte que totes les tensions socials agreujades per la crisi econòmica empitjoren l’estat de salut de les dones. No sols pel menor consum propi en aliments i cura amb la disminució dels ingressos familiars, sinò pel major nombre d’hores que s’han de dedicar al treball remunerat i no remunerat a fi i efecte de compensar –en la mesura que sigui possible— els efectes negatius de la crisi. L’intercanvi que les dones solen fer en aquests casos de temps per renda intentant mantenir estable el benestar de les persones properes té repercusions directes sobre la salut de les mateixes dones.

Pel que fa a la salut laboral, en la presentació de Dempeus per la Salut Pública el pasat mes de febrer, Lucía Artazcoz (2009) ens recordava que en un context de crisi i globalització no ens podíem permetre ser optimistes perquè les regles de joc dels mercats de treball ja no les marquen els governs sinò les multinacionals i les empreses financeres i el seu objetiu no és la qualitat de vida de las persones sinò el benefici econòmic. En aquest context de crisi i incertesa, amb moltes famílies molt endeutades, no sols la jornada laboral tendirà a incrementar-se, sinò que s’acceptaran condicions de treball més difícils per por a perdre el lloc de treball. Artazcoz afegia que el retall de costos per part de les empreses pot començar per les condicions de seguretat i salut laboral, i que les creixents demandes econòmiques i socials ens estan portant a una societat de 24 hores, en la que cada vegada més els treballadors i treballadores es veuen en l’obligació de cumplir horaris atípics. I encara que es vol afalagar la nostra condició de consumidors/es i ens volen presentar aquesta jornada ininterrumpida de treball –i la major flexibilitat horària que comporta– com una “oportunitat” per adquirir béns i serveis totes les hores del dia, és més preocupant l’efecte negatiu sobre la salut dels horaris atípics (en el comerç, per exemple, amb una ocupació molt feminitzada) i la pèrdua crònica d’hores de son.

Citant la investigació que en el seu moment es va publicar a la revista Lancet, Artazcoz recordava com el fet d’obligar a les mosques a canviar de forma constant el seu rellotge biològic s’associava a una reducció de l’esperança de vida. I seguia dient: “La manipulació dels éssers humans, de la mateixa manera, no és ética. No obstant, ja sigui per elecció o per necessitat, moltes persones estem realitzant experiments incontrolats amb nosaltres mateixos.” En aquest sentit, l’equip format per Artazcoz, Borrell, etc. (2007)ha investigat l’efecte de les llargues jornades de treball sobre la salut i els hàbits relacionats: les dones que treballen més de 40 hores a la setmana tenen més problemes de salut que els homes amb la mateixa jornada laboral –i d’entitat diferent. Entre els homes els simptones es tradueixen sobre tot per manca de son – amb les complicacions que comporta-, i entre les dones s’associa a simptomes depressius, ansietat, major probabilitat de fumar, hipertensió, sedentarisme i més insatisfacció laboral. Pel que fa als problemes de salut mental, es pot apreciar clarament l’impacte i prevalència diferents per gènere entre treballadors i treballadores manuals a Espanya en funció del tipus de contracte.

salutgenere.jpg
Les autores van més enllà de recomenar com a mesura bàsica -i moltes vegades única– la reducció de jornada, ja que en el cas de les dones s’ha de tenir també en compte l’exposició continuada a condicions de treball deficients i el mateix treball domèstic. Per exemple, a l’estudi del 2007 valoren si la larga jornada es fa per elecció de la persona o no, i assenyalen que molts professionals d’alta qualificació poden escollir quantes hores dediquen al seu treball, que a més pot ser creatiu, i gairebé sempre suposa gratificació i reconeixement personals. En canvi, les llargues jornades de les persones poc qualificades o amb dificultats econòmiques s’expliquen gairebé sempre per presió de l’empresa o necessitat econòmica. Els resultats demostren que en el cas dels homes amb un status laboral alt, solen treballar més de 40 hores a la setmana amb un alt nivell de benestar personal, i en el cas de les dones, les jornades extenses van unides a situacions de vulnerabilitat (status laboral baix, dones separades o divorciades).

És a dir, la repercussió de les llargues jornades en una salut millor o pitjor entre homes i dones s’explicava porquè les dones que treballen més de 40 hores a la setmana ocupen llocs poc qualificats i tenen unes condicions de treball pitjors. “El treball menys qualificat es paga pitjor, no compensa a nivell personal, en tant que en el cas dels homes hi ha més elecció, perquè els resulta enriquidor i els reporta més beneficis”, explica Artazcoz en relació als resultats de l’estudi.

En aquest sentit, la investigació conclou que les dones en situacions socioeconòmiques més difícils són també les que treballen més hores, al contrari del que succeix entre els homes – el 5,8% de les dones divorciades treballaven més de 40 hores a la setmana, i els homes divorciats eren sols el 2,2%.

Fins fa molt poc, la salut laboral s’ocupava de sectors tradicionalment ocupats per homes, com la indústria o la construcció, i ni tan sols entrava a considerar altres sectors en els que predominen les dones, com els serveis en general, el comerç o la neteja. Ara, però, sembla evident que cal analitzar les necessitats de les dones que treballen al sector serveis i millorar les seves condicions laborals, igual com s’ha fet en altres sectors i llocs de treball.

Lucía Artazcoz acaba recomenant polítiques de salut laboral més ambicioses, transversals amb la resta de les polítiques, i que valorin abans que res el seu impacte en les persones i la seva salut. “D’aquesta manera ja no es podria seguir parlant de com abaratir l’acomiadament o de com retallar les prestacions econòmicas de l’atur.”

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Juliol 2009 in Gènere, Salut

 

Etiquetes: , , , , ,

Alexis Inglada: Som Lo que Sembrem

Si pulseu la imatge podreu veure i escoltar la defensa que va fer ahir Alexis Inglada de la ILP per a la prohibició del cultiu de productes transgènics a Catalunya.

50228_proposici_de_llei_per_a_la_prohibici_del_cultiu_de_productes_01.jpg

Si pulseu sobre aquesta altre imatge podreu veure i escoltar els arguments que va donar la diputada Caterina Mieras en nom del PSC-CpC per impedir que prosperès la seva discusió al Parlament:

50230_proposici_de_llei_per_a_la_prohibici_del_cultiu_de_productes_01.jpg

(O com en nom de la “ciència” es barra el pas a la discussió científica, i com en nom del debat “amb rigor” es barra el pas arbitràriament a discutir i analitzar amb arguments DEMOCRÀTICS i CIENTÍFICS en el Parlament de Catalunya –tal com una part important I JOVE la nostra pagesia ens demana! O com volent “situar el debat en una perspectiva oberta” es tanca el tràmit d’una Iniciativa avalada per 105.000 ciutadans i ciutadanes…)

Quins papers li toca fet, senyora Diputada! Quina llàstima!

 
 

Etiquetes: , , , ,

 
%d bloggers like this: