RSS

Arxiu d'etiquetes: sanitat privada

Sala-i-Martin en mode “sectorial” de pensions privatitzades

imageNo sé si els motius pels que una sectorial de l’ANC recomanès un exèrcit català tenen a veure amb guanyar el suport de les empreses i entitats financeres vinculades amb la indústria d’armament que es mencionen a 18,9 milions en subvencions per la indústria militar catalana. El que si sé és que va aixecar moltes crítiques perquè la majoria de gent que sembla lluitar pel dret a decidir té més a veure amb el pacifisme i vol una Catalunya en pau, sense F-16 ni canons.

Tampoc sé amb certesa si un altre document sobre sanitat i presentat per Helena Ris, directora de la Unió Catalana d’hospitals que aplega la patronal hospitalària (i que abans tenia com president a Boi Ruiz) en presència de la presidenta de l’ANC, tenia l’objectiu de guanyar-se el favor del grans laboratoris farmacèutics catalans i la sanitat privada (en especial, la que està guiada per aquest ànim de lucre que cada dia descobrim que ens ve de lluny i és molt nostrat). Sembla que el CAPS, Dempeus, Cafeambllet, CATAC/Iac, Podem-Sanitat, 15-M Sanitat, GREDS-Emconet i tans d’altres grups i persones que defensen la sanitat pública tenien raó, perquè es va retirar el document de la pàgina web de l’ANC…

Ara sembla també que és en Xavier Sala-i-Martin, la reina mare dels economistes de Catalunya, qui fa les funcions de “sectorial” de les pensions. Un senyor que tot i que declara que “no és ni de dretes ni d’esquerres” ha de ser molt de dretes per dir que Samuelson és un economista d’esquerres, (però tant s’hi val!) El missatge de l’economista en cap de TV3 sembla ser “Tranquil, Fainé, tranquil”, que si t’apuntes a la “nostra” independència et privatitzarem les pensions i CaixaBanc ferà el gran negoci de la seva vida. Aconseguirà finalment el somni que persegueix des de fa tants i tants anys i pel que ha pagat tants estudis de fantasia a sengles mercenaris en ciències econòmiques… (Per si hi ha dubtes de qui parlo, Isidre Fainé és el president de CaixaBank, de la Fundació ”la Caixa” i de Criteria CaixaHolding, de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA) i és vicepresident d’European Savings Banks Group (ESBG), membre titular de la Comissió Gestora del Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d’Estalvis i de la Comissió Rectora del fons de reestructuració ordenada bancària (FROB), vicepresident de Telefónica, Abertis, Repsol i de la Societat General d’Aigües de Barcelona… és a dir, un peix molt, molt, molt gros, dels que es menja peixos mitjans i petits, i pot decidir si s’alimenta d’independentistes, federalistes, o centralistes segons convingui; és a dir, ell és el que posa i tria l’esquer.

Però no sé si en Fainé estarà massa content, perquè l’economista de les jaquetes llampants ha estat tant maldestre com els intents que (pressumptament) el precedeixen: compara el sistema de repartiment de les pensions amb estafes piramidals que són delicte “si no les fan els governs”, oblidant, com li sol passar, el que és fonamental: que el sistema de “capitalització” que ell defensa sí que ha representat en molts casos un delicte perquè ha deixat a molta gent sense pensió i en una vellesa de miseria.

Sala-i-Martín reprodueix ara a Catalunya, jugant a ser un Rick Perry de “l’Aromes Party”, un atac a les pensions públiques que es va iniciar amb l’assessorament de Milton Friedman a les dictadures de Xile i Argentina, i el fet que des de 1995 aquesta nova despossessió dels més febles hagi estat beneït pel Banc Mundial, sols vol dir que els poders financers es deleixen per fer-se amb l’estalvi ingent que les pensions representen… I que han de mentir i difamar perquè el sistema es pot mantenir si aconseguim apartar els voltors i els tril.lers que vénen arguments falsos… Sols cal llegir els treballs de Miren Etxezarreta i altres economistes del Seminari Taifa, o a Juan Torres Lopez, Vicenç Navarro i Alberto Garzón.

Amb Sala-i-Martín (que segons ell mateix diu de sí mateix) “ha rebut nombrosos premis incloent el Premi Joan Carles I concedit bianualmente pel Banc d’Espanya al millor economista d’Espanya i Amèrica Llatina, el Premi Arrow concedit per l’International Health Economics Association al millor economista del món en el camp de l’economia de la salut” (?!!)i el premi Conde de Godó de Periodisme, comparteixo la pell prima quan algú diu “rentable” per “rendible”, però em molesta molt més que un economista amb tots aquests guardons demostri una gran ignorància afirmant que Arthur Cécil Pigou, nascut el 1877 en Beachlands (Ryle, illa de Wight) professor de Cambridge, succesor de Marshall, fundador de l’Economia del Benestar i mort a l’any 1959, és francès. I que el mateix “conde Godó” que li dóna premis no deixi publicar una carta al director dient que Sala-i-Martí no és cap ésser superior infalible, i que malgrat com s’ha sabut vendre, té alguna que altra llacuna en història del pensament econòmic. I això ve a tomb d’un llarg intercanvi de piulades amb el periodista Oriol Güell, però també d’una de les primeres entrades d’aquest bloc.

El fet és que a la vida ens trobem, algunes vegades, en situacions especialment irritants: per exemple, la que pot provocar una persona que es creu per sobre del bé i el mal, pontificant sobre tot, per acabar donant-se la raó i felicitant-se per haver-se conegut… Aquestes persones enamorades d’elles mateixes i que disfruten intentant posar en ridícul als altres poder arribar a dir, d’un mateix, que “Xavier és capaç de transmetre idees complexes en un format fàcil d’entendre utilitzant exemples acolorits i llenguatge entretingut. Amb una reputació de presentacions humorístiques i esclaridores, Xavier està en gran demanda com a conferenciant en els principals esdeveniments financers de tot el món.”

Doncs quina sort! Perquè ara també s’han trobat oferta i demanda. La oferta en mode “privatització de pensions” à la Milton Friedman, i la demanda d’una Catalunya lliure però de molt, molt “alt standing”, amb un exèrcit de F-16, i sanitat i pensions sols per a qui se les pugui pagar.

I si és així, crec que no anem bé. I que cal començar a treure caretes. Però de bon rotllo, que deia en Buenafuente, perquè no cal fer-se mal. Però tampoc fer passar bou per bèstia grossa.

 
19 comentaris

Publicat per a 8 Agost 2014 in Serveis Públics

 

Etiquetes: , , , ,

Agustí Colom i @_cafeambllet (dos repressaliats de CiU) parlen de sanitat pública

pdsbarnaclinic1Quan els servidors dels de molt amunt ens volen fer passar garces per perdius, i reinicien en bucle la cerimònia de la confusió posant el que és de totes i tots en un mateix sobre o sac  d’uns quans espavilats rapinyaires,  les nostres neurones agraeixen i troben descans en les preguntes ben formulades d’Albano Dante (Cafeambllet) i les respostes clares i sense ambigüetats de l’Agustí Colom sobre una de les peces estratègiques en el tauler de les privatitzacions: Barnaclínic (la “cirereta” de l’Hospital Clínic, també ara en procès obert i descarat de privatització). Segurament vostès, com jo, abans de sentir el video, ja donàvem per fet que Barnaclínic, amb els seus preus tant “Louis Vuitton”, pertanyia a la élite de la sanitat privada.. doncs ja veuran quina sorpresa s’emporten!

De la manera que parla Agustí Colom, i per les coses que diu, es fa molt difícil que tal com estan les coses ara per ara,  l’acceptin  a la “clique”  dels organismes que haurien de vetllar per la transparència de les institucions i organismes públics.  I si,  per atzars de la fortuna, va ser una vegada Síndic de Comptes, ja veiem què passa quan les majories estan en mans de partits dels que els mateixos tribunals posen en qüestió com varen finançar les seves campanyes (per no parlar del frau democràtic que hauria de se-hor també  de llei, de no complir les seves promeses).  L’Agustí Colom es va guanyar a l’ensems el veto de la reacció i dels que anàven perden la careta per les cantonades. Però val la pena agraïr als companys de SICOM que deixessin constància de la seva honestedat intel.lectual i de la seva capacitat per fer-nos entendre el que és públic  (de tots)  en especial a la sanitat. No es perdin de SICOM  (i ajudin a difondre arreu)  les seves produccions “Drats bruts” i “La Salut, el negoci de la vida”.

I voldria demanar, finalment, que no caigui en l’oblit la petició feta per Joan Herrera de que es conegui del tot, amb pèls i senyals, el què va passar amb el frustrat “Informe Crespo”.  Reivindicar la bona feina i l’ honestetat  de l’Agustí Colom passa també perquè se li permeti explicar tota la veritat … i callin així, per sempre,  els corruptes!

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Per Nadal, un caganer, un llibre i 2 tasses de @_cafeambllet

Primer, la bona notícia, de l’Albano i la Marta:

Ver texto del video en castellano aquí

Boi Ruiz caganer I, ara, seguint en la defensa de la sanitat amb la Marta i l’Albano, sabeu també que la tradició catalana dels pessebres són els caganers. Si hem de declarar el mal “caganer” nostrat que més mal ha fet a la sanitat catalana, i pitjors idees ha donat als rapinyaires de la sanitat pública del PP de tota Espanya, aquí teniu dues versions del mateix personatge, cagant-la de valent!

Boir-r

Diuen que haurà de repetir, perquè Artur Mas no troba qui vulgui entomar la conselleria de salut i perquè en Mas-Colell s’entesta en anar-hi de bracet al Govern dels Millet. Si és així, ens veurem el proper any a les mobilitzacions, als tribunals amb la #querellaBoi, i fins i tot li penjarem la llufa de les innocentades menys innocents (perque amb la sanitat no s’hi juga).

Per això, pels nostres drets i la defensa de la salut pública, aquestes festes (i més enllà) seguim DEMPEUS!

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Liv Capozzi: El malaltís negoci de la psicologia

Voldria que llegíssiu l’experiència d’aquest psicoterapeuta del Canadà i el conflicte que explica entre la pràctica de la seva professió orientada al benefici i el seu propi compromís amb les persones malaltes i la salut mental. Tanmateix, observeu que de les persones que atén en diu “clients”… i imagino que el conflicte de Capozzi seria encara molt més gran si hagués entès que moltes d’aquestes persones són portades a la força a la condició de “clients” perquè en donar-lis aquesta denominació es posa en qüestió el dret universal a l’atenció de salut mental, i es desvirtua una necessitat que sols poden veure satisfeta les persones que tenen diners suficients per poder accedir a l’estatus de “clients” (en un món en el que la salut, i en aquest cas, la salut mental, és una mercaderia).

De totes maneres, “clients” a banda, les reflexions de Capozzi són prou interessants i alliçonadores:

moebiussinnene.jpg

El gener de 2008, vaig conèixer un jove psicòleg que recentment havia aconseguit el seu doctorat i s’havia registrat en el Col·legi de Psicòlegs d’Ontario. Em va agradar de seguida i em va alegrar poder entrar a treballar per a ell. Jo havia estat buscant un supervisor apassionat pel seu treball i que em donés suport a les meves pràctiques de clínica.

Quan portaven treballant menys d’un mes ja va contractar un altre terapeuta. En tres mesos ja n’érem quatre, i en sis mesos ja no podia seguir la pista a tots els terapeutes. Quan més eren els que treballaven per a ell, més diners guanyava.

Passaven els mesos, i jo tenia cada vegada més i més feina, i el veia cada cop menys. Les converses sobre les necessitats de les persones que ateníem van començar a ser substituïdes per converses sobre el negoci de fer diners.

La primera d’aquestes converses va tenir lloc quan vaig recomanar suspendre el tractament a un client que havia patit un accident de cotxe dos mesos abans. Tenia molt poc dolor físic i havia tornat a la feina i a les seves activitats socials. Negava cap sensació d’ansietat o de tenir altres dificultats emocionals. El seu discurs era articulat i profund i deixava molt clar que no estava interessat en seguir cap mena de tractament psicològic.

Quan l’advocat del client va llegir el meu informe, va trucar a la clínica per parlar amb l’administrador. L’administrador de la clínica va trucar al meu supervisor per informar-lo que era necessari seguir amb el tractament. El meu supervisor, al seu torn, em va trucar.

Quan li vaig explicar per què havia recomanat aturar el tractament, el meu supervisor tímidament va argumentar que “tothom pot beneficiar-se de la psicoteràpia”.

A mí també m’agradaria que totes les persones tinguessin accés a la psicoteràpia, però crec que la gent té el dret a decidir si vol o no el tractament. Jo havia estat treballant sota la suposició que la meva primera prioritat era proporcionar atenció de salut mental. Aquesta trucada em va fer adonar que hi havia altres interessos en joc.

Durant els mesos següents hi varen haver altres trucades de telèfon similars. Va quedar clar que la meva continuïtat en l’ocupació depenia de que la clínica on treballava i els advocats dels meus pacients fossin feliços. Els advocats volen que els seus clients tinguin quan més problemes millor. Les clíniques volen maximitzar els seus guanys mitjançant la maximització del tractament i manteniment els advocats, la seva font de referència, feliços.

Després de cada trucada telefònica em sentia més i més compromès. Volia mantenir la meva feina, i més perquè m’hi guanyava molt bé la vida. Però estava començant a perdre de vista qui era jo i en el que creia.

Igual que la majoria de les persones que treballem en el sector de la salut, vaig entrar en la meva professió per ajudar a la gent. En canvi, estava ajudant als advocats, a la clínica i al meu supervisor a fer-se rics.

El conflicte entre els meus ideals i la meva feina es veia agreujat pel contrast entre el patiment econòmic dels meus clients i la gran quantitat de diners que se’n treien del seu sofriment. Aquestes contradiccions varen afectar la meva vida personal. No tenia energia. Em sentia pessimista i impotent.

Finalment, he decidit canviar de lloc de treball.

Ara tinc una feina sense ànim de lucre. No he de preocupar-me per la gestió o els interessos dels advocats, ni haig d’anteposar els seus interessos als dels meus clients. Em puc concentrar en l’atenció de la salut mental, i em sento molt millor.

La meva preocupació és que les “fàbriques” de psicoteràpia són altament competitives, i no contenen cap alternativa humanitària ni per als clients ni per a treballadors de la salut que pensin com jo.

Liv Capozzi és un psicoterapeuta de Toronto, Ontario.

Vist a People First!

Veure també sobre el tema Sergi Raventós “Crisi i salut mental”
i Jordi Marfà: La cosntrucció industrial de la malaltia

 
3 comentaris

Publicat per a 12 gener 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

El valor de la salut i els procediments de “mercat”


captura-sanidad.JPG

Desprès que el bloc de Dempeus  es fes ressò del tracte inqualificable que va rebre Jesús Pérez, de 59 anys, tret d’un quiròfan quan ja estaven a punt d’operar-lo per impagament de la darrera quota d’assegurança de 166,44 euros (notícia que va publicar El País i que Dempeus va recollir) aquesta organització ha rebut un misatge de SANITAS en el que expliquen que, desprès de fer les oportunes investigacions, la responsabilitat recau a la clínica Vissum i que per la seva banda varen cometre l’error de denegar una autorización para una intervención que ya estaba autorizada, independientemente de si se pidió una modificación posterior. Esta autorización también debía ser independiente de si la póliza figuraba o no como impagada. Además de reconocer el error, Sanitas ha tomado medidas para que no vuelva a repetirse una situación como ésta.”… I desprès al.leguen que no se’ls va avisar que en Jesús Pérez ja estava a quiròfan, que fan 15 M. d’actes mèdics cada any sense problemes, i que ja s’ha facilitat el tractament adequat al senyor Pèrez….

El que m’interessa de manera especial, però, són les reflexions que des de Dempeus per la salut pública es fan en relació a aquesta situació i personalment em sumo a reflexionar sobre el motiu pel que es poden donar situacions com la que lamentem… si tan fàcil és desdir l’operació d’una persona que ha patit l’angoixa d’entrar a quiròfan, si és un fet que ningú nega que una persona que necessita una operació a la vista ha rebut aquest tracte tan inhumà, és que hi ha alguna cosa més, al marge del fet concret i anant al fons del problema, que fa que a la sanitat privada siguin massa freqüents auqest tipus de situacions. La persona malalta no és el centre on convergeixen els interessos i preocupacions del sector privat de la sanitat, perquè d’altra manera no s’hi posaria per davant si s’està o no al corrent del pagament de la darrera quota… I si cal, aquí en tenen un altre exemple: una amiga tenia una manera molt fàcil de treure’s de sobre les ofertes de Mútues privades per subscriure una pòlissa… sols havia de dir que patia una malaltia crònica perquè immediatemt li retiressin l’oferiment.

Per més estrany que sembli –o per més que es vulgui negar– el “mercat” no és cap bon instrument per a garantir un tracte igual, de respecte i qualitat en la salut per a tota la població. Els negocis privats a la salut porten desatenció, perquè per la seva pròpia lògica els guanys s’anteposen a les persones malaltes… I amb aquesta mentalitat  que pot servir perfectament per vendre begudes refrescants, quan es tracta de salut pot passar de tot: des de que una persona mori abandonada a la porta d’una clínica privada de Barcelona perquè no li donen assistència, fins a que es practiquin operacions sense garanties per a fer front a possibles complicacions de quiròfan, i amb el pitjor desenllaç.

Dempeus per la salut pública defensa el sistema públic de salut i seguirà intentant convèncer amb arguments, exemples i fonamentació científica de que per a una sanitat amb més equitat i justícia, cal que cada vegada –en aquest sistema mixt que tenim– la sanitat pública sigui més gran, amb més qualitat i prestigi i amb més investigació. I seguirà maldant perquè des de tota la sanitat (pública i privada) es segueixi donant el tracte més digne a les persones.

 
1 comentari

Publicat per a 26 Octubre 2009 in Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: ,

 
%d bloggers like this: