A Paris, l’any 1889, el congrés obrer socialista va acordar que en record dels màrtirs de Chicago el Primer de Maig seria el dia internacional de les reivindicacions obreres, entre les que la jornada de 8 hores ocupava el lloc central: per aquest motiu, cada 1 de maig les treballadores i els treballadors anaven a la vaga per imposar la jornada de 8 hores a la patronal i als governs.
A Paris, aquest any, el que es prefigura com a guanyador de les properes eleccions a la Presidència de la República ha fet un acte de campanya en el que ha promès acabar amb les restes que queden de les 35 hores, més salari nomès si es treballa més, creació d’un ministeri de la immigració i la identitat nacional i enterrar definitivament l’ideari del Maig del 68. Per això va comptar amb André Gluksmann, vella glòria del 68 i des dels anys 90 un dels intel.lectuals entregats amb molt bona paga a la missió impossible de donar al “capitalisme un rostre humà”. Des de la primera filera i prenent la paraula, Gluksmann ha acabat servint cínicament de coartada a la reaccionària reivindicació “moral” de Sarkozy.
Es tracta a més d’un exercici massa hipòcrita. Enmig del discurs “moralista” hi ha tot l’interès en oblidar les conquestes obreres i socials del 68 i els anomenats “Acords de Grenelle” (seu del Ministeri d’Assumptes Socials): Augment del salari minim interprofessional d’un 25%, la resta de salaris en un 10% i reducció de la jornada de treball. Posteriorment, però també indestriable del maig 68, dret de les dones a mesures contraceptives i a decidir sobre el seu cos.
Com les esquerres denuncien, i Ségolène Royal no es cansa de repetir, la proposta de Sarkozy és brutalitat, és retrocès humà i social (vegis les seves opinions sobre la homosexualitat i la joventut dels barris obrers) i un president francès amb tanta impunitat com la legislació permet, alimentat no sols pels vots sinó pel pensament lepenista, és un perill massa gran per la democràcia i les conquestes obreres europees. Sarkozy promet fer entrar per sota de la finestra el projecte de Constitució europea que el poble francès va refusar.
El proper diumenge es demostrarà fins a quin punt el centre polític existeix. François Bayrou pot intentar fer un salt endavant i anunciar per a les properes legislatives la creació d’un nou partit demócrata, però mentrestant no pot defugir situar-se amb les dretes o les esquerres. Com va dir un economista intel.ligent: “el centre és nomès un punt débil, gairebé inapreciable, entre l’egoïsme i l’altruïsme”
A més de 1000 kms. al sud de París, les centrals sindicals de Catalunya ens convoquen a manifestar-nos per la igualtat, l’ocupació de qualitat que potenciï la lluita contra la sinistralitat laboral, i salaris dignes. Els motius centrals de la convocatòria són potents i importants, i tant de bo els carrers s’omplin amb dones i homes que defensin aquests lemes. Les treballadores i els treballadors, a París i Catalunya, tornaran a ser aquest any protagonistes d’excepció d’un 1er. de Maig de reivindicació social i política.
Punts de Vista 