RSS

Arxiu d'etiquetes: serveis de salut.

Insisteixen en el copagament a la terra dels peatges

copago.jpg

I segueixen insistint. Ahir, el telenotícies nit de TV3 recollia veus doctes com la del Conseller d’Economia, un conseller del Banc d’Espanya i President ds l’Associació Mundial d’Economia de la Salut (que com que diu coses diferents de les de la OMS sobre el tema, crec que es deixa portat pel primer dels càrrecs, és a dir, el del Banc d’Espanya) i el Director de Centre de Recerca en Economia i Salut que amb tots els respectes i de bon rotllo, sembla que ens expliqui una rondalla..

Però són tres pesos pesats del món de l’economia i la sanitat vista des de la perpsectiva neoliberal, i que donaven tot tipus d’arguments per introduir el copagament a l’estil de la recepta de l’all-i-oli, ho barrejaven i esclafaven tot en el morter abans de donar-hi voltes: reducció del dèficit, altres països Europeus, la funció del metge o metgessa de capçalera, desanimar la demanda innecessària… i fins i tot una miqueta d’equitat, entesa a la manera equivocada!

Com podran veure en el video, diuen el que diuen amb un to tant convincent, tant savi i doctoral, i a la vegada de tant bons nois, que sembla mentida que ningú pugui portar-lis la contrària… Però resulta que és la mateixa OMS la que ho fa, i països sensats com Austràlia i Canadà han eliminat el copagament a l’avaluar el seu impacte negatiu (i no eficient!) sobre l’equitat.

Vostès poden veure molts i molts arguments sensats contra el copagament anant a aquesta pàgina de Dempeus per la Salut Pública amb el Dossier complet de la Jornada sobre el Copagament, que els aconsello visitar, però a més, aquest matí, a Els Matins de TV3, en Joan Julivert ha recordat una altra cosa bàsica que s’havien oblidat de mencionar els que proposen aquest impost sobre les persones malaltes, per més excusen que s’hi busquin….

miitjana-salaris-europa.png

I és que, si es tracta d’acostar-nos a Europa en el que és dolent per als treballadors i treballadores, també ho podem fer en el que és bo. I, com poden veure, la mitjana dels salaris a Espanya està molt per sota dels països que ens diuen que tenen algun sistema o altra de copagament (com per altra banda ja tenim a casa nostra amb els medicaments, a més del cèntim sobre el litre de benzina, que sempre se n’obliden…)

Des de Dempeus per la Salut Pública diem que la salut i els serveis de salut tenen un valor, i no han de tenir un preu (quan en canvi, amb fins recaptatoris, semblaria molt més fàcil aplicar un dòlar per nit a un servei tant mercantilitzat com és el turisme sobre cada pernoctació en qualsevol hotel de Catalunya… i com ja s’aplica a tantes i tantes ciutats del món. Però, en canvi, el gremi d’hosteleria diu que aquests taxa és inviable i posa el crit al cel, però en canvi, sí que es pot proposar un impost sobre les persones malaltes i l’hospitalització, i volen fer-ho passar per una decissió entenimentada.

Doncs ja m’explicaran com entenen l’equitat i la lluita contra les desigualtats, i la protecció a les persones en situació difícil tots aquests senyors aparentment tan sensats que parlen en el video:

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

 
2 comentaris

Publicat per a 13 Juliol 2010 in Europa, Salut, Serveis Públics

 

Etiquetes: , ,

Salut i Immigració

Avui que es celebra la Festa d’Avant, amb l’amic Antoni Barbarà i Molina  hem publicat a  l’Avant i a Dempeus per la Salut Pública unes reflexions sobre Salut i Immigració a partir, també de la nostra experiència personal i col.lectiva. Volem aportar alguns elements que ajudin, de manera especial, a combatre la xenofòbia des de la salut i a combatre tota mena de  culpabilitzacions construides a partir de fer responsables a les persones immigrants de disfuncionaments o manca de previsió del sistema (per exemple,  la saturació dels serveis sanitaris). I voldríem ressaltar, de manera especial, que és l’accès a aquests serveis públics de manera estacada, amb els d’ensenyament, una eina fonamental per a la millor convivència.

SALUT I IMMIGRACIÓ DES D’UNA PERSPECTIVA NO CONVENCIONAL

Velas y flores en el lugar de Salt (Girona) donde una mujer de unos  30 años ha muerto tras ser apuñalada en plena calle por su pareja.  (efe)El dia que varem començar a pensar en aquest article es coneixia una trista notícia que marca l’enfocament inicial que li donem: Dissortadament, acabava de saber-se que una dona de Salt havia mort a mans del seu company. Era una víctima més de la violència de gènere que no té fronteres ni colors, però el locutor que l’explicava es va veure en l’obligació de dir que ni la dona assassinada ni el seu assassí eren immigrants… Per què calia fer aquesta observació? Perquè Salt és una localitat amb un percentatge més alt que la mitjana a Catalunya de població immigrada? Perquè s’espera comportaments especialment agressius i patològics dels homes immigrants? (aquesta sospita ens aproparia massa de la xenofòbia, però, a més, ens hauríem de preguntar si val i tenim el recel per a tots els orígens…) Perquè el masclisme és especialment assassí quan l’home té una determinada nacionalitat…? Ja sabem que no és el cas!

Sorprèn massa sovint que agències especialitzades, personal mèdic avesat a treballar en barris o localitats on la població nascuda en un altre país representa un percentatge més alt de la mitjana, iniciïn la problemàtica de la salut de les persones immigrades com feia el locutor per un cas dramàtic de violència de gènere: sense tenir present la seva condició de classe, les característiques dels seus treballs, la precarietat en que viuen les persones, siguin del lloc que siguin.

Amb la globalització s’incrementen tot tipus de diferències i desigualtats: també entre països i les migracions sols podran seguir una tendència a créixer més i més en la mesura que les perspectives econòmiques, socials i polítiques de determinats països empitjorin sense que s’obri una esperança de millora en les condicions de vida. La immigració ha estat des dels inicis dels temps un recurs dolorós però necessari per a la supervivència dels col·lectius… Per què no abordar el tractament de la salut des d’aquest determinant, i fer que els serveis d’atenció sanitària siguin un mecanisme més –i dels més efectius, juntament amb l’escolarització i el compartir altres espais i serveis públics – per resoldre els problemes de desarrelament i de desigualtat?

barcelona_cola_inmigrantes_regularizacionCada vegada hi ha més veus que volen afegir a les pitjors condicions laborals de la majoria de les persones immigrades, un accés restringit als serveis de salut. La culpabilització de les persones més febles pel no acompanyament pressupostari de la despesa sanitària les engloba directament, juntament amb els pensionistes i les persones amb malalties cròniques… En el món del treball s’assimilen als col·lectius més explotats: dones, joves… En els serveis públics, i en concret en els serveis sanitaris, als col·lectius més febles, més fàcils de culpabilitzar i convertir en els responsables d’una mala gestió i d’una avarícia privatitzadora.

Es posa l’èmfasi a més en les característiques biològiques i psíquiques, molt més que en les condicions socials, que poden no estar tant lluny (o fins i tot haver empitjorat) en relació al lloc de procedència. Les dificultats per a fer poder fer àpats equilibrats, trobar un habitatge en condicions saludables, sense amuntegaments en un barri mínimament saludable, entendre bé l’idioma i adaptar-se a unes normes de convivència (que molts i moltes han d’aprendre) es sumen a la dificultat de poder tenir una feina no precària, i en massa casos, per massa temps, la impossibilitat de poder conviure amb les persones que s’estimen.

Sentir les veus de persones de casa nostra, com l’alcalde de Vic, que poden restringir amb la seva actitud xenòfoba l’accés als serveis de salut i migrantenkinder_dw__887638g.jpgd’ensenyament reforça el que ja sabíem en el sentit de que, de fet, qui més gaudeix de les millores dels serveis d’assistència no són precisament les persones més pobres, immigrades o no, sinó les capes mitjanes que coneixen la seva existència i saben com fer amb èxit la tramitació burocràtica per a gaudir dels seus beneficis. Difícilment es pot pensar, per altra banda, que el nivell de salut de les persones immigrants, més l’accés als serveis sanitaris del país on van a viure, millorarà instantàniament les seves perspectives de supervivència, o de viure més anys en bones condicions de salut. Les diferències perduraran molt de temps, entre altres coses perquè les condicions del lloc on van a treballar i viure no els ofereixen –malgrat les lleis que així ho determinin—una igualtat completa. Però la única possibilitat de que millorin les perspectives per als seus fills i filles, i que la segona generació ja pugui acostar-se als paràmetres de la mitjana, passa per poder donar el màxim de facilitat a les persones immigrades de la primera generació, juntament amb l’accés als serveis d’ensenyament i de cultura.

La visió de Dempeus per la Salut Pública

El més cert és que, en la majoria de casos, els col·lectius de persones vingudes d’altres punts del planeta representa un grup de persones excepcionalment fortes i resistents doncs han estat capaços de sobreviure i arribar fins aquí en unes condicions sovint duríssimes i mai fàcils. Son bàsicament sectors de població jove, disposada, treballadora i capaç, tant físicament com psicològica. Son persones amb unes tradicions d’ auto- cura sovint envejables pel fet d’evitar la sobremedicació (que els és aliena culturalment) i de respondre amb molta capacitat a l’abús d’ intervencionisme biomèdic.

Amb una forta impregnació xenòfoba (més conscient o menys) se’ls acusa de tots els mals dels nostres propis problemes i per suposat del mal us i abús del sistema públic de salut. La frase és al carrer: “ens ocupen els ambulatoris, ens col·lapse els hospitals, ens prenen els serveis i ajudes socials, ens…”. Sempre des d’una òptica perversa del que és “meu -nostre” i del que “ells”s’apropien. S’omet sistemàticament que la ràtio entre el que paguen- cotitzen a la seguretat social i els que consumeixen d’aquesta és en el cas dels i de les immigrants de les més de les més favorables a la pretesa bondat d’ajust de recursos.

Es parla també de patologies, malalties, de la gent immigrant…situant de forma sibil·lina la presumpció de culpabilitzar a les persones nouvingudes d’”importar” aquí processos o patologies desconegudes i/o no habituals a casa nostra, amb el paradigma il·lustratiu d’infeccions inusuals i malalties exòtiques –“ tropicals”. La realitat mostra que l’increment –real- de malalties d’orígens forans o importades és conseqüència fonamentalment d’ adquisicions o contagis per part de naturals autòctons desplaçats a aquells territoris (ja sigui amb finalitats turístiques, empresarials com també humanitàries o científiques) i on els processos són endèmics, i les condicions, vectors, clima, alimentació, higiene, medi, esdevenen els determinants.

Per als immigrants, per la població al·lòctona, a les nostres terres i ciutats, el risc de contraure malalties és en tot cas superior per a ells i per a elles, desplaçats en usos i costums, en forçada adaptació d’estils de vida i treball, amb unes dinàmiques socials de vegades colpidores i finalment amb un sistema autoimmunitari diferent i que ha de fer-se eficaç a marxes forçades per tal de sobreviure front nous contaminants, nous agents infecciosos, nous al·lèrgens, nous sistemes d’atenció sanitària…

Que hauríem de recomanar des de Dempeus per a una racional, eficaç i justa atenció sanitària de persones (vol dir amb TOTS els drets humans) immigrants ? Una adequació intel·ligent en forma d’invitació- no pas imposició forçada- de les nostres costums,tradicions, usos i estils de vida (però només dels saludables !!). Una adaptació de les atencions personals a les seves demandes, necessitats a la fi, d’horaris i temps per a les consultes: si una persona immigrada treballa tota al jornada haurà de consultar per ella mateix o dur la mainada al pediatra a la fi dels horaris (llargs horaris !) laborals, o el cap de setmana si fa festa…i per tant, quan els CAPs són ja tancats, hauran d’anar a Urgències amb l’evident inadequació de tot tipus de l’assistència. Encara una reivindicació, lògica a més de molt útil: caldrà dotar i incrementar la presència i l’aportació a les atencions de “mediadors/es” que puguin “traduir” no solament en termes d’idioma, que també, però exercint funcions de veritable comunicació cultural mútua entre pacients i professionals de la salut.

Un cop més, a Dempeus, fem certa aquella afirmació esdevinguda reivindicació: la sanitat podrà ser individual o privada, però la salut és i serà sempre pública !! I això serà incloent a TOTES les persones amb independència del seu origen, com també del gènere, el grau de dis/capacitat, l’edat, la classe social, l’ estatus econòmic, el color de la pell, l’orientació sexual, i els seus valors ètics i culturals… Negar-ho és ser, a més de racista o xenòfob, o masclista, o homòfob, o tantes coses… profundament inútil i estúpid.

emigrantes2rotoMirem-ho d’aquesta manera: si la classe obrera és una sola, al marge del lloc de naixement de cadascuna de les persones que la integren, la millor manera de cohesionar-la com a classe va més enllà de la vida sindical i la defensa dels seus drets laborals: passa necessàriament perquè ningú dubti del seu dret als serveis públics bàsics. I, en aquest sentit, seria especialment contrari a l’equitat l’establiment de qualsevol taxa o copagament per accedir als metges de capçalera o als serveis d’urgències… Per no parlar de la major desatenció a la que se’ls condemnaria en casos d’accidents laborals… Recordem el cas de l’empresari que va abandonar el treballador accidentat a les portes d’unes urgències hospitalàries per la seva irregular condició laboral. Si ja s’observen moltes reticències, en segons quins casos, per acudir als serveis sanitaris quan caldria, hem d’acceptar precisament el contrari del que molts prediquen: que els serveis d’atenció de la salut s’haurien de flexibilitzar en favor de les persones immigrades, i que haurien d’atendre amb especial cura i delicadesa els homes i les dones que estan pagant, de manera especialment dura, amb el desarrelament i la lluita per la supervivència més crua, les grans desigualtats globalitzades.

Antoni Barbarà i Àngels Martínez Castells

Dempeus per la Salut Pública

 
3 comentaris

Publicat per a 3 Juliol 2010 in Salut

 

Etiquetes: , ,

Nuevas noticias de Pilar, enferma de FM, SFC y SQM

desconsol.jpg

La primera carta que recibí de Pilar, tan sincera como conmovedora, podeis leerla aquí. Ahora, cuando ya debería estar en funcionamiento en el Hospital de Mataró una de las 16 unidades multidiscipliarias en base a la resolución 203/VIII para un mejor tratamiento de la Fibromialgia y de la Síndrome de la Fatiga Crónica, Pilar me manda este pequeño informe:

HOJA DE INFORMACIÓN PARA EL OBSERVATORIO SOBRE LA RESOLUCIÓN FIBRO-SFC

Fecha: 17-07-2009
Tu nombre o iniciales: Pilar XX
Región sanitaria: MARESME

Mi diagnóstico (marca todos tus diagnósticos):
Fibromialgia (III) SFC (III) SQM (sensibilidad química a medicamentos y haciéndose extensivo a otros productos: limpieza, perfumes, alimentos….)

ATENCIÓN PRIMARIA
Fui a mi médico de cabecera el 20 de abril de 2009
y le pedí que me derivara a la Unidad de fibro-SFC que me corresponde y su respuesta fue:

Asentir con un movimiento de cabeza y darme un documento a entregar en recepción para gestionar la petición. Su comentario fue que lo tramitara cuanto antes porque era un proceso largo. Al salir de la consulta revisé la hoja. Estaba dirigida al “Consorci Sanitari del Maresme” y ante mi sorpresa a Psiquiatría.

Con fecha del 25-06-09 recibí una carta en la que me citaban el día 09-07-09 en la UNITAT PSIQUIATRIA ADULTS.

Fui a la visita y después de hablar durante una hora y entre otras muchas cosas decirme que ellos no le llaman Fibromialgia, sino “estado del sistema nervioso”, llegó la pregunta clave de la doctora y tú ¿por qué has pedido que te envíen a psiquiatría?…

……Evidentemente le contesté que yo no había pedido tal cosa, sino que como “ya” no puedo pagar tantas visitas privadas, y que como ciudadana tengo derecho a una sanidad pública, mi petición era muy sencilla: que me derivaran a la Unidad de Fibromialgía que me correspondiera.

Su respuesta nada convincente fue “echar pelotas fuera”: que a veces nos derivan a reumatólogos, otros a psiquiatría…….con el tipo de tratamiento de cada especialista, la interpretación que cada uno de ellos hace de la enfermedad, etc., etc.

Le contesté que todo eso ya lo conocía (desgraciadamente por haberlo vivido) pero que también sabía que se había aprobado la Resolución 203/VIII sobre la ILP y que mi pretensión era, sencillamente, ir a una de las Unidades de Fibromialgía que el Parlamento se comprometió a llevar a cabo.

Respuesta y “cambio de expresión” ante el tema de la ILP:
….es que no hay nada…….. En el Hospital de Mataró ha habido una reunión en la que se habló de este tema, pero no hay nada hecho, no hay ninguna unidad de fibromialgia ……….

……Tú decides, si quiere te llevamos en psiquiatría o si no estás de acuerdo se lo comentas a tu médico de familia y que te derive a un reumatólogo, o algún otro especialista……….. o continúas con el Dr. F. Solá……..

Me dio hora para el mes de octubre para realizar terapia de grupo con el psicólogo y me recetó un medicamento más: Neurontin 300mg, (medicamento que no pensaba tomar y que posteriormente he visto que lo mencionáis en vuestra web).

Creo que algunos profesionales piensan que los afectados de FM-SFC-SIQ tenemos unos “órganos anatómicos especiales y a prueba de cualquier medicamento” o quizá es que nos quieren utilizar de “cobayas”….. no sé tengo mis dudas………….

Como mi médico de familia está de vacaciones, no he podido realizar ninguna gestión más.

Resumiendo: Desamparo total en cuanto a orientación médica (Tú eliges!), de momento ninguna Unidad para derivarnos y por supuesto receta de más medicamentos..

 

Etiquetes: , , ,

Avui en fa un any!

Avui en fa un any que moltes dones i homes amb il•lusió, carregades d’arguments i de pancartes, decidides a esperar tota l’estona que fes falta, i a posar-nos dempeus per defensar la nostra salut i una millor atenció sanitària, vàrem anar a raure al Parlament de Catalunya. Entre tots i totes havíem recollit molts suports, moltes signatures –teníem l’aval de la raó i unes mancances que tota la societat coneix. Havíem aconseguit que els continguts de la ILP no sortissin malmesos d’unes negociacions especialment difícils. Fa un any varen aconseguir, amb orgull i alegria compartits, que els arguments fonamentals de la Iniciativa Legislativa Popular per la que veníem lluitant entressin a la política per la porta gran.

Fa un any vàrem demostrar que creiem en el gran esforç personal i col•lectiu de la participació política, però també va quedar clar que ens creiem la democràcia participativa fins al final: fins al control –no sols parlamentari, sinó de tots i totes– sobre el compliment de la paraula donada... I fins a la denúncia pública si no es complien els acords.

És greu –i en algunes societats inadmissible– que un polític no compleixi els seus compromisos perquè devalua la confiança en un sistema democràtic que ha costat massa d’aconseguir… però si el que es defrauda és un compromís amb persones malaltes i els familiars d’aquestes persones –tota aquesta gent que pateix i s’esforça cada dia de la seva vida per aconseguir una millor atenció, un alleugeriment, un tracte digne dins el sector públic de salut– aleshores no sols en pateix la democràcia, sinó que es pot arribar a posar en dubte que la política (tal com es practica en aquest casos) sigui compatible amb un tracte humà. Quan es confon posar-se al SERVEI PÚBLIC amb SERVIR-SE de les persones s’està tolerant una manera de viure en col•lectiu que converteix l’administració pública en un circ on es tergiversen les necessitats reals i on treuen tots els premis els mediocres espavilats i fins i tot els corruptes.

Les dones malaltes a la que la societat fa invisibles ens hem convertit en protagonistes del nostre dret a una millor atenció en el servei públic de salut. No hem de tolerar més vexacions, ni més insinuacions de mala baba sobre el nostre pes, la qualitat de la nostra vida sexual, ni que siguem indefectiblement carn de psiquiatria pel masclisme que ha arrelat en alguns especialistes i la seva incapacitat manifesta per entendre i investigar la Fibromiàlgia, la Síndrome de la Fatiga Crònica i ara, a més la Sensibilitat Química Múltiple. Les dones que hem treballat tota la vida no acceptarem que se’ns negui el nostre dret a una pensió o a un subsidi d’invalidesa digne perquè se’ns escatimen uns informes mèdics de qualitat o perquè es considera que les rendes de la dona són subsidiàries –en una mentalitat androcèntrica i ben endarrerida.. Nosaltres volem viure –tot i la nostra malaltia—en un futur d’igualtat, d’autonomia, i que garanteixi per a tota la societat la SALUT com aquella manera de viure feliç, autònoma, harmònica amb un mateix/una mateixa i el seu entorn…

Nosaltres esperarem, insistirem perquè es compleixi la Resolució 203/VIII en els seus termes i en l’esperit que la va inspirar… no tolerarem burles ni oblidarem els nostres drets ni el que tant ens va costar d’aconseguir. Tenim poc per perdre… Quan algú de nosaltres hagi de descansar, una altra persona ocuparà el seu lloc, i amb la mateixa enteresa i el mateix convenciment. Som com una cooperativa plural de dones i homes que sabem el que volem i el que ens pertany. I les forces que tenim –poques o moltes– les administrarem amb cura per aconseguir que es compleixi la paraula que se’ns va donar, avui fa un any!

Una mica d’història gràfica:

ilp-002.jpg
11_au_ilp_fibromialgia_04.jpg
premi_lalternativa.jpg
collegi-metges.jpg
concentracio2.jpg
sortida-parlament.jpg

concentracio.jpg

 

Etiquetes: , , ,

Dia Internacional de la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

Resolució 203/VIII del Parlament de Catalunya, sobre l’atenció a la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica

Tram. 250-00770/08

 Ple del Parlament

 El Ple del Parlament, en sessió tinguda el dia 21 de maig de 2008, ha debatut el text de la Proposta de resolució sobre l’atenció a la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica (tram. 250-00770/08), presentada pel diputat Antoni Comín Oliveres, del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, les esmenes presentades pel Grup Parlamentari de Convergència i Unió (reg. 23782) i l’esmena transaccional presentada per tots els grups parlamentaris.

Finalment, d’acord amb l’article 146 del Reglament, ha adoptat la següent

 Resolució

 La fibromiàlgia (FM) i la síndrome de fatiga crònica (SFC) són malalties que afecten significativament la salut i la qualitat de vida de les persones que les pateixen i tenen un gran impacte social i econòmic. Per bé que les dues malalties són reconegudes per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i tenen una prevalença prou elevada, encara hi ha molt desconeixement d’aquestes malalties. A vegades s’han diagnosticat erròniament i, per tant, han estat tractades de manera inadequada, amb el consegüent greuge afegit per a les persones malaltes i també per al conjunt de la societat.

El sistema públic de salut ha de proporcionar un bon diagnòstic diferencial i un bon tractament, en el camí de racionalitzar i millorar l’assistència de les persones afectades.

La incidència i l’impacte personal, familiar, laboral i social de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, a més de la complexitat que presenten i la inexistència de tractaments resolutius, fan necessària una resposta proporcionada a l’abast real de les problemàtiques que aquestes malalties comporten.

Hi ha casos en què l’afectació d’aquestes malalties és molt greu i té unes repercussions greus sobre les capacitats físiques i cognitives, que poden resultar molt invalidants i limitar greument la vida quotidiana de les persones afectades. Hi ha altres casos en què pot resultar impossible exercir una ocupació laboral amb la dedicació, l’atenció i l’eficàcia mínimes; aquestes persones, si no tenen el reconeixement necessari d’incapacitat laboral, queden en risc de patir una exclusió social total.

El Parlament de Catalunya, per aquests motius, considera que des del sistema públic de salut s’ha d’esmerçar l’assistència primària i especialitzada necessària, per a possibilitar, així, un diagnòstic acurat, base imprescindible per a un tractament posterior que garanteixi la màxima efectivitat. També considera del tot necessàries la realització de programes de formació que difonguin el coneixement i la promoció de la recerca sobre aquestes patologies, l’accessibilitat garantida a les noves unitats especialitzades i l’adopció de les mesures que permetin a les persones malaltes de fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica tenir el reconeixement de la incapacitat laboral quan, per la gravetat de les malalties que pateixen, així ho aconsellin les valoracions corresponents.

El Parlament de Catalunya considera també que l’atenció primària i especialitzada, àgil i proporcionada, que es proposa esdevé la millor eina per a assolir la màxima eficàcia, no només des de la perspectiva sanitària i social, sinó també des d’una perspectiva econòmica i de racionalització dels recursos existents.

 El Parlament de Catalunya, en aquest sentit, insta el Govern a implantar el protocol següent:

 1. Pel que fa als equips d’atenció primària (EAP)

En el moment que arribi a un EAP una persona ma­lalta amb símptomes de FM o de SFC:

a) S’ha de fer el cribratge per a descartar altres pato­logies.

b) S’ha d’elaborar un estudi protocol·litzat amb l’objec­tiu d’establir una primera orientació diagnòstica. En el procés de confirmació del diagnòstic, l’EAP pot rebre el suport i l’assessorament dels serveis especialitzats de referència del territori.

– Els casos greus o especialment complexos han d’ésser derivats directament des de l’EAP a la unitat hospita­lària especialitzada (UHE), per tal que n’estableixi el diagnòstic.

– En la resta de casos, la derivació a la UHE s’ha de fer sempre que la persona afectada ho demani, amb l’objectiu de disposar d’una confirmació diagnòstica.

– L’EAP ha de seguir, en tots els casos, el tractament establert per la UHE, ha d’informar de les incidències evolutives de la persona malalta i ha de responsabilit­zar-se de fer-ne el seguiment rutinari.

 

2. Pel que fa a les unitats hospitalàries especialitzades (UHE)

 – Per tal de millorar l’atenció dels malalts de FM i SFC, s’han de crear unitats hospitalàries especialitzades en FM i SFC. L’àmbit territorial d’atenció, el personal i el funcionament d’aquestes unitats s’han de determinar en la corresponent ordre del conseller o consellera de salut.

– Les UHE han d’assessorar els EAP i han d’atendre directament els malalts que els siguin derivats.

– Les funcions de les UHE han d’incloure, segons els casos, la confirmació diagnòstica, l’aplicació del tractament multidisciplinari i el control evolutiu periòdic dels casos greus o especialment complexos.

Les UHE s’han de compondre d’un equip multidisciplinari de professionals especialistes en medicina interna,  reumatologia, neurologia, psicologia clínica i totes les altres especialitats que es considerin necessàries en cada cas –com, per exemple, endocrinologia, cardiologia o psiquiatria–, a més dels especialistes en rehabilitació, infermeria i treball social. Per tal de donar resposta a les necessitats dels malalts de FM o SFC no adults, les UHE han d’incorporar també un professional especialista en pediatria. Totes les UHE han de comptar amb una gestora de casos d’infermeria.

 

3. Pel que fa al desplegament de les UHE

 – Per tal de garantir el que estableix l’apartat 2, cal disposar inicialment de quatre UHE per a la regió sanitària de Barcelona, una UHE per a les regions sanitàries de Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, una UHE per a les regions sanitàries de Lleida i de l’Alt Pirineu i Aran, una UHE per a la regió sanitària de Girona i una UHE per a la Catalunya central.

– Aquestes UHE s’han de complementar amb tres unitats altament especialitzades que han d’assessorar els professionals amb relació al maneig i la supervisió terapèutica de casos altament complexos molt greus i amb una baixa resposta als tractaments prescrits. Aquestes unitats han d’actuar com a centres difusors de coneixement i promotors de la recerca sobre aquestes patologies i s’han d’emplaçar a l’Hospital Clínic, a l’Hospital de la Vall d’Hebron i a l’Hospital del Mar-IMAS.

L’establiment i la posada en funcionament de totes aquestes unitats s’han de fer dins el termini d’un any des de la data d’aprovació d’aquesta resolució.

 

4. Pel que fa a les llistes d’espera

 Per a accedir a les UHE els malalts de FM o SFC no poden romandre més de noranta dies en espera.

 

5. Pel que fa a la formació

 – Els especialistes  en FM i SFC que  treballen en les UHE han de dur a terme programes de formació específica sobre aquestes malalties.

– S’han d’impartir cursos de detecció, atenció i actualització de coneixements sobre la FM i la SFC per a tot el personal de l’atenció primària, inclosos els professionals  de pediatria.

– Aquests  cursos,  que s’ha de procurar incentivar, han d’ésser impartits per especialistes amb reconeixement en aquesta matèria.  En aquest sentit, convindria incorporar-hi  els avenços que es produeixen en l’àmbit estatal i en l’internacional i les aportacions de les figures capdavanteres en la investigació en fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica, d’acord amb l’evidència científica.

 

6. Amb relació a la incapacitat laboral i les valoracions

 – Les persones diagnosticades de FM o de SFC han de tenir accés al sistema d’incapacitat laboral i a les prestacions econòmiques, sanitàries i socials que en derivin, a partir dels diagnòstics clínics i dels informes emesos pels metges del sistema sanitari.

Per les característiques d’aquestes malalties, els pacients han de tenir dret a poder presentar informes, i a disposar-ne, que haurien d’ésser emesos per les UHE.

– L’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), l’organisme competent per a valorar la incapacitat laboral, quan la incapacitat estigui motivada per FM o SFC, ha d’aplicar els protocols clínics consensuats per a avaluar les persones afectades.

– Si l’ICAM acorda sotmetre una persona malalta de FM o SFC a una avaluació mèdica, aquesta l’ha de dur a terme un metge o metgessa avaluador especialment format en aquestes malalties. Els especialistes acreditats han de dur a terme aquesta formació, que ha d’ésser certificada amb l’acreditació corresponent. 

 

7. Pel que fa a l’avaluació i el seguiment

 – S’ha de crear un comitè de seguiment d’aquest circuit assistencial, el qual ha de comptar amb la participació de les societats científiques i de les diverses organitzacions representatives dels malalts de FM i SFC, amb el control que estableix el Reglament del Parlament de Catalunya.

– S’han de mantenir reunions periòdiques del comitè de seguiment, que han d’ésser de caràcter semestral en el període d’implantació de les mesures establertes per aquesta resolució, i de caràcter anual amb posterioritat, per a avaluar l’efectivitat de les mesures adoptades i per a introduir-hi revisions i millores.

 Palau del Parlament, 21 de maig de 2008

 La secretària primera                                         El president del Parlament

Lídia Santos i Arnau                                              Ernest Benach i Pascual

 

ATENCIÓ:  EL PUNT 1 és la versió VÀLIDA  procedent de la correcció d’errades que es pot trobar a :  http://docs.google.com/gview?a=v&pid=gmail&attid=0.1&thid=11a2f4c2d6c0c8f0&mt=application%2Fpdf)

 

 

Etiquetes: , ,

Carta oberta als Parlamentaris i Parlamentàries de Catalunya

jordi-calm.jpgEl company Jordi Calm, president de l’Associació de Familiars de Malalts de Fibromiàlgia i un dels fundadors de Dempeus per la salut pública, va assistir el passat 6 d’abril a una reunió de seguiment de l’aplicació de la Resolució 203/VIII aprovada el 21 de maig de 2008 i que hauria d’estar totalment aplicada en el temini d’un any, que venç aquest mes de maig. Però tenim l’impresió que el Departament de Salut està intentant tergiversar i minimitzar el mandat de Parlament sobre la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.

Llegiu les seves reflexions al respecte:

El departament de salut ens sorprèn per la seva manca de connexió amb la realitat

8 maig 2009

1977741878_a6b59b76f4_m1.jpgEl passat dimecres dia 6 de maig de 2009, vàrem assistir a la reunió de seguiment de la resolució 203/VIII on s’havia de tractar l’estat actual de desplegament de les Unitats Hospitalàries Especialitzades (UHE) que preveu dita resolució. 

 Prèviament a aquesta reunió, representants dels malalts vàrem visitar els  hospitals, on a priori i segons la resolució parlamentària s’havien de desplegar aquestes UHE.  

Ens varen comunicar que el dia 26 de maig s’obriran 16 UHE, però nosaltres amb la informació que tenim, creiem que realment és impossible que tinguin la capacitat real de desplegar-les tal i com es disposa a la resolució 203/VIII. Per aquesta raó, fem publica aquesta  

Carta Oberta als Parlamentaris de Catalunya

  El dimecres 6 de maig, varem participar de la reunió de seguiment de la resolució 203/VIII a la Conselleria de Salut. La impressió que en vàrem treure d’aquesta reunió és que volen minimitzar al màxim la SFC, fins el punt de que les 16 unitats funcionals que pensen obrir, les portaran reumatòlegs que únicament diagnosticaran FM.

 Com que no hi hauran diagnòstics de SFC, la prevalença de la SFC caurà en picat, passarà a ser considerada malaltia rara, i per tant ja no es justificarà cap unitat especifica per aquesta malaltia, ni caldrà parlar-ne. 

Tanmateix, com que la FM no es considera tant invalidant com la SFC, ja no hauran de donar tantes invalideses, i l’ICAM per sistema tornarà tothom a la feina. Entenem que  la unitat de Síndrome de Fatiga Crònica del Clínic es tancarà i quedarà minimitzada, sota els dictats de la unitat de FM.

El Dr. Joaquim Fernàndez Solà, cap de la unitat de SFC, és l’únic cap d’unitat que sempre s’ha mantingut del tot independent, no segueix les directrius marcades (antidepressius i antiepileptics per tothom), i és considerat per als malalts el metge de referència (amb les enveges que això pugui comportar), i així tenim el perquè de les presses per tancar aquesta unitat.  

A la reunió de seguiment de la resolució, el Dr. Argimón ens va dir que no era que tanquessin aquesta unitat, sinó que  unien les UHE de FM i  SFC, per a millorar i reforçar l’atenció als malalts i que els mateixos metges que atenien fins ara els malalts hi serien. I això últim ho va remarcar molt. Nosaltres vàrem preguntar qui seria el responsable, ja que teníem molt clar qui era cadascú, i que no valoràvem d’igual manera els dos actuals responsables i ell va insistir en que hi haurien els mateixos metges que tenim ara però treballant junts.

En quan a la unitat de la Vall d’Hebron pot anar fent, però de fet cal remarcar que aquest metge no ha mantingut mai cap mena d’independència. 

De fet l’acord no està tancat i se’ns fa molt difícil creure que pugui ser així. Després d’haver parlat amb hospitals (gerències i direccions) , amb CAPS, amb metges i amb molts malalts d’arreu de Catalunya, massa sovint ha donat la impressió que es vol imposar des de la Conselleria el que tenien previst  en el “Nou Model d’Atenció” però disfressant-ho amb el nom d’Unitats Funcionals, que res tenen a veure amb allò que disposa la resolució 203/VIII que vàreu aprovar al Parlament per unanimitat.

On son els internistes, els neuròlegs, els pediatres, els cardiòlegs … Vista la situació, de quina manera ens podeu ajudar? Podeu frenar d’alguna manera el fet real, que és que ens tanquen la unitat de Síndrome de Fatiga Crònica de l’Hospital Clínic, única unitat ben considerada arreu d’Espanya? Que hem de fer?

 Que hem d’explicar a la gent que ens esta preguntant? Què els hem de dir als milers de persones desesperades que reclamen els seus drets? On us els hem d’adreçar, al Parlament, a la Generalitat, als hospitals, als carrers…?  Que hi podeu fer vosaltres? N’estem tant cansats d’aquesta situació!!! Clama el cel tanta injustícia i tanta irresponsabilitat per part de qui te el mandat de vetllar per els drets i el benestar de la ciutadania!

Plataforma de Familiars de FM-SFC

Més informació a: Fer honor a la paraula donada

 

Etiquetes: , , ,

Fer honor a la paraula donada….

Teniu una mica de temps aquesta setmana, esteu sensibilitzats per malalties desateses com la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, creieu –encara– en la participació política i defenseu la sobirania del nostre Parlament?

Doncs mireu unes imatges de les que el dia 21 de maig en farà un any i escolteu sobre tot uns arguments que ningú ha negat:

Per veure i sentir com varem defensar la Resolució sobre la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica, CLICKA sobre la imatge:

ilp-parlament.jpg

Per escoltar i observar el que ens varen contestar tots els grups parlamentaris, clicka AQUI.

I si sols tens poc més d’un minut, AQUI pots veure com varen votar per unanimitat i aplaudir dempeus la Resolució.

I ara? Mantindran la paraula donada?

 

Etiquetes: , ,

No pinta gens bé!

jordi-calm.jpgUna nota del company i amic Jordi Calm sobre les indagacions dutes a terme per saber si es compleix la voluntat del Parlament de Catalunya en relació a la Resolució 203/VIII sobre Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica.

 

NO PINTA GENS BÉ!

Ahir vàrem anar a visitar persones de l’equip de direcció d’un hospital que ha tingut l’amabilitat de rebre’ns per parlar de l’implementació de la Resolució 230/VIII.

Les nostres preguntes varen ser ben senzilles…què us han dit que heu de fer, quines directrius heu rebut del Departament, com està el desenvolupament del pla funcional, com abordeu la fibromiàlgia i la fatiga crònica: conjuntament  o per  separat…totes elles preguntes de bon  contestar…si des del Departament i la Conselleria s’havien fet els deures.

Però…  Ningú del departament s’havia posat en contacte amb l’Hospital visitat per parlar de la resolució, de  la seva implementació, ni per descomptat de cap mena d’Unitat Hospitalària Especialitzada(UHE). Tracten, doncs,  la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica en base a un protocol basat en el nou (vell) model  ( any 2007, que la ILP va demostrar que no servia!).

Les conclusions són clares. Ni l’Hospital visitat (que no serà l’ últim) ni  el Departament ni la Conselleria, han mogut un dit per estructurar cap mena  d’ UHE. ” No tenim res contractat” ens han dit, encara que compten amb un equip d’especialistes, i per la seva iniciativa es porta a terme una atenció especialitzada  basada en un metge reumatòleg per a la fibromiàlgia. No passa el mateix pel que fa a la fatiga  crònica.

No hi ha atenció pediàtrica, en el sentit que marca la Resolució.

 Es confirmen les males impressions pel que fa al no compliment de la
 Resolució…a veure què trobem al següent hospital que pensem visitar…però no pinta gens bé, no.

 

Aquesta deixadesa no solament ens ha de preocupar a les associacions de malalts i de familiars. Ha de preocupar –i molt seriosament —  al Parlament de Catalunya, perquè el 21 de maig de 2008, es va votar la Resolució per unanimitat.  

Aquesta unanimitat es tradueix amb una cosa ben concreta: tots els diputats TOTS, han de sentir-se obligats a defensar el seu compliment. Penseu que aquest text es fruït d’una Iniciativa Legislativa Popular, la ciutadanía de Catalunya va expressar clarament amb 150.000 signatures quina era la seva voluntat, voluntat que va ser recollida en forma de mandat del Parlament.

Poca broma. Estem davant d’una qüestió molt seriosa. Si la Resolució 203/VIII, no es veu complida, l’escarni arriba al propi Parlament de Catalunya, però també als ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Contínuament es parla de la desafecció dels ciutadans vers els seus mandataris polítics. Doncs si finalment assistim a l’incompliment del mandat parlamentari, sorgit de la voluntat ciutadana… en què queda la voluntat de que hi hagi participació democràtica de la ciutadanía en el nostre país?

 No pinta gens bé, no.

 

Etiquetes: , ,

Educació per la Ciutadania

mafalda.gifDes del primer moment que es va parlar de la introducció d’aquesta nova assignatura en el currículum escolar vaig pensar que la Mafalda en seria una ferma defensora: les persones s’han de formar en els valors ètics, de treball i del servei, sense discriminacions per gènere, ètnia, edat, orientació sexual o creences (o ateïsme). A més, l’educació per la ciutadania pot ajudar a eliminar els tics i hàbits de prepotència de certs gremis o grups de privilegi (que alguns anomenen erròniament “classe”. Per exemple, “classe mèdica”, “classe política”, etc…), i accelerar els procediments burocràtics.

Tot això ve a tomb perquè un ciutadà va preguntar a l’Administració de Salut si en els Pressupostos de la Generalitat d’enguany estaven contemplades les partides necessàries per convertir en realitat els acords de la Resolució aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya el passat 21 de maig, fruit de l’esforç i la massiva participació ciutadana entorn a la Iniciativa Legislativa Popular sobre la Fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga Crònica… (i que va ser per a moltes persones una autèntica lliçó de ciutadania).

La resposta rebuda des de la Divisió d’Atenció al Ciutadà de CatSalut no té desperdici. Diuen textualment:

“Senyor,
En relació amb el correu electrònic que heu adreçat referent a la Resolució 203/ VIII del Parlament de Catalunya, us comuniquem que hem sol.licitat informació a la Divisió de Compra de Serveis Assistencials del CatSalut, des d’on ens han comunicat que en aquesta resolució es proposa millorar l’atenció sanitària a les persones amb Síndrome de fatiga crònica i/o fibromiàlgia. El CatSalut ja va iniciar aquesta millora mitjançant la implantació d’un Nou Model d’atenció definit pel Departament de Salut al 2005. Per implantar el nou model es desenvolupà també un pla de formació dels professionals sanitaris implicats. Aquesta pla de formació s’inicià el 2006 i s’ha anat ampliant anualment.
Des del Departament de Salut estem treballant, en la actualitat, per desenvolupar totes les actuacions en els terminis establerts que preveu l’esmentada resolució.
Atentament….”

El text m’ha arribat a les mans i no puc deixar de fer alguns comentaris. En primer lloc, estic contenta de saber que la “Divisió de Compra de Serveis Assistencials” ha informat a la Divisió d’Atenció al Ciutadà (que pel que sembla no ho sabia) que la Resolució en qüestió proposa millores per a les persones malaltes de fibromiàlgia i/o la síndrome de la fatiga crònica…. No acabo de veure perquè la “Divisió de Compra” té un paper tan central en la qüestió, però una vegada ja introduida a la trama, la carta es despenja amb un apunt històric sobre el Nou Model (que precisament per la seva incompetència va motivar la ILP) i que sols serveix per liar la troca. El reconeixent final que el Departament de Salut treballa per desenvolupar la resolució en els terminis establerts és tot el que calia dir.

Llegida la carta, penso que si l’administració assumís el fons de l’Educació per la Ciutadania millorarien molt les formes. Per exemple, aquesta carta hauria estat molt més curta, entenedora, amable, i portadora de les bones notícies per les que es preguntava, i no donaria informació confosa sobre un Nou Model que si manté el seu text d’abans del 21 de maig és ja un exercici periclitat i democràticament vençut… Però és que a vegades –ves a saber per qué– alguns Departaments i Ministeris semblen respondre al model del vídeo:

 

Etiquetes: , , ,

 
A %d bloguers els agrada això: