RSS

Arxiu d'etiquetes: sobirania

Josep Cabayol fa preguntes incòmodes per obrir debat democràtic

imageA finals del passat mes de Juliol, el periodista i amic Josep Cabayol publicava a Crític una reflexió que es ressentia en aquell moment molt més de l’impacte del drama i el frau democràtic de Grècia, del que no sembla tenir avui -tot i la vigència innegable (i que no podrem defugir) del que Cabayol es i ens pregunta.

La pregunta de Cabayol forma part d’aquelles qüestions incòmodes -massa, per alguns- que solen contestar amb afirmacions tan contundents com indemostrades i que posen de manifest fins a quin punt alguns polítics ens confonen amb els seus fills menors d’edat (o fins i tot amb nets futuribles…) Però debatre, donar sentit, avaluar totes i cadascuna de les esquerdes que s’obren (o es tanquen) entorn a les diverses posicions que implica el 27S per Catalunya i més enllà, vol dir acceptar sortir dels contes de fades, els “deus ex machina” de tramoïes pre-preparades i sempre deficients, i assumir entre adultes, i com adultes, que hi ha encara moltes preguntes cabdals per contestar. Entre elles, les de Josep Cabayol. Perquè sapiguem on anem, i què votem, i que el panorama que tenim (i el que s’obre) no és precissament cap escenari de la Disney, amb bons molt bons i malignes molt malignes… (Segons qui m’explica què, sento que insulten la meva intel.ligència… No els hi passa també a vostès?) en canvi, ens fan més adultes i conscients, estiguem o no d’acord, textos com els de Cabayol:

Josep Cabayol amb Nuria Martí Sato, Albano-Dante Fachin i Angels M. Castells en un acte en defensa sanitat pública. Terrassa.

Josep Cabayol amb Nuria Martí Sato, Albano-Dante Fachin i Angels M. Castells en un acte en defensa sanitat pública. Terrassa.

Paga la pena que Catalunya sigui a la UE?

Les eleccions catalanes del 27-S són presentades per les forces que es reclamen innovadores com la porta cap a un futur millor. Tant els neoliberals, siguin independentistes o no, com les esquerres, asseguren tenir a les mans les claus per a un futur millor. Es pot conquerir, però, aquest futur de romandre en el si de la Unió Europea?

En una de les presentacions dels documentals de SICOM (Solidaritat i Comunicació), algú em va preguntar quina de les noves opcions polítiques em resultava més creïble. Vaig contestar: aquella que disposi de diners per acomplir els objectius electorals. Pregunteu com finançaran tot allò que proposen. Pregunteu com recuperaran la sobirania econòmica imprescindible per fer Política.

Grècia

Grècia ens ensenya com es pot exercir la sobirania política i perdre la sobirania econòmica i, per tant, la capacitat de fer Política. Pels grecs votar no ha servit (gairebé) de res. Han votat, han donat un gran tomb polític, han posat al Govern un partit (nou) d’esquerres, han votat i guanyat un referèndum contra el parer d’Europa i al final han hagut d’acceptar les condicions econòmiques ‘proposades’ per Brussel·les. Només el 10,3% dels diners rebuts per Grècia fins al juliol de 2015 s’han pogut fer servir per a la despesa corrent; la resta ha estat per a pagaments predeterminats.

S’ha imposat el pensament únic econòmic i han descobert què significa la pèrdua de sobirania política: no poder decidir sobre una qüestió clau per a un país, qui té dret a què i si algú ha de quedar fora (hauria de ser obligació que ningú).

Grècia ens demostra que, a l’actual Unió Europea, votar no serveix de res si no ets aquiescent a les ‘recomanacions’ comunitàries.

Merkel

L’1 de setembre de 2011, Angela Merkel va limitar la sobirania econòmica del Bundestag: “Vivim en una democràcia parlamentària i, per tant, la confecció del pressupost és un dret bàsic del Parlament. Això no obstant, trobarem la manera de fer-ho perquè estigui d’acord amb els mercats”.

Aquell dia, Merkel va deixar ben clares dues coses: que l’única política possible era la dictada pels poders financers i que la sobirania econòmica ja no descansava en el poble. (La meitat de la població alemanya acumula el 99% de la riquesa nacional; l’altra meitat, l’1,1%.)

Un dia després, el Congrés dels Diputats espanyol va aprovar la modificació del l’article 135 de la Constitució introduint-hi el concepte d’estabilitat pressupostària i la prioritat absoluta del pagament del deute per sobre de qualsevol altra ‘obligació’ constitucional. El president Zapatero havia cedit a les pressions el 23 d’agost.

Aquells dies 1 i 2 de setembre, els drets socials, els drets dels ciutadans/anes van quedar per sota dels drets dels poders financers, del capital. Des d’aquell dia, les persones, i per decisió política, ja valíem menys que els bitllets.

La dita Europa és un ens netament identificable amb els interessos neoliberals. I quins són aquests interessos? Doncs, de cara a la galeria, construir l’única societat possible per aconseguir la ‘recuperació’; en la pràctica, una societat per a les elits financeres i els ‘supervivents’ que hi càpiguen; i en la interioritat/hipocresia moral, pels que s’ho mereixen: “Si Déu t’ho nega, per alguna cosa deu ser!”.

La selecció i els tests de supervivència

Si vols ser membre de la societat neoliberal que propugna la UE —visquis on visquis—, hauràs de superar:

La privatització dels béns comuns i dels drets socials que ens porten a haver de ‘pagar per viure’: pagar per la salut, l’educació, l’habitatge, l’aigua, els aliments, l’aire, condicions indispensables per tenir futur.

La negació del dret al treball com a dret fonamental i la consegüent flexibilització/inseguretat dels sous que obliguen les persones a buscar feina —la que trobin— sense reivindicar salaris justos ni tenir temps per organitzar-se per exigir drets.

La retallada d’unes pensions que ja eren escasses i que converteixen el dia a dia dels més grans en una heroïcitat i els escurça la vida.

Recomano la lectura de l’article de l’historiador Josep Fontana “La lògica del camp de concentració” a ‘La Lamentable’.

Viure menys vol dir menys costos

Totes tres condicions signifiquen una disminució de l’esperança de vida, la reducció de costos socials per a les elits i l’augment exponencial de beneficis per a les classes dirigents.

El resultat serà una societat dual en la qual els que s’ho puguin pagar tindran futur i els que no puguin, amb prou feines podran fer front al present, seran persones/coses amortitzables/substituïbles/prescindibles.

I totes tres condicions s’aplicaran arreu però començant —ja ho ha fet— pel Sud, convençut com està el Nord agrupat al voltant de Berlín, que aplicar austeritat i disciplina a la Mediterrània millorarà la seva situació. Saben que la crisi sistèmica avança de Sud a Nord i han decidit allargar-ne l’arribada sacrificant els mes febles. És la decisió: sacrificar els més febles, primer els de fora i si cal, també els de dins. Necessiten perifèries a dins i a fora, per produir barat.

Claustre o presó? En aquestes condicions, a les quals hauríem d’afegir les polítiques discriminatòries per no dir racistes, amb els immigrants, val la pena romandre a la UE? Li valdrà la pena a Grècia? Li valdrà la pena a la Catalunya per venir?

És la UE el claustre on evoluciona el benestar o és una presó per a tots aquells que no tenen diners per satisfer els guardians? És reformable la UE sense abandonar el neoliberalisme/capitalisme?

Catalunya

Cada cop s’escolta més dir que entrar a la Unió Europea i a la moneda comuna va ser un error però que sortir-ne resultaria massa car. Massa car per a qui? Estem parlant de fer un país nou, una república catalana més igualitària, més justa, no? N’esteu segurs, membres dels partits polítics i coalicions, que aquesta UE és beneficiosa per a la majoria de les persones? Per què tanta por, com a mínim, del debat democràtic?

Què li ha passat a Grècia quan s’ha negat a acceptar el creixement de les desigualtats com a manera indiscutible d’abordar el futur, quan ha qüestionat si el deute era il·legal? Doncs l’amo/mestressa li ho va deixar ben clar: o acceptes les condicions que hem decidit per a tu o marxa fora del claustre europeu. I, per romandre a Europa, l’han obligat a vendre/privatitzar actius (propietats/béns) públics per un import de 50.000 milions d’euros, reduir al mínim les polítiques socials, revisar la negociació col·lectiva i reformar les pensions, és a dir, abaixar pensions i sous i que els contractes siguin temporals. I, si tot va bé, Brussel·les accedirà a parlar de reestructurar el deute, però en cap cas n’acceptarà una quitança.

Què li passarà a Catalunya —la reflexió val per a Espanya— quan exigeixi canviar les polítiques d’austeritat per combatre les desigualtats? Permetran Berlín i Brussel·les que el pagament del deute no sigui la primera obligació d’una possible Catalunya independent?

(El deute públic espanyol és del 98% del PIB, i el català del 32% del PIB de Catalunya. I una part de l’espanyol tocaria a Catalunya,)

D’on es trauran els diners per fer polítiques socials que retornin els drets als seus legítims propietaris si el deute s’ha de pagar ineludiblement i l’Estat no té capacitat de fabricar diners? Es desobeirà el BCE i es faran diners a Barcelona —o a Madrid—? Es nacionalitzaran els bancs o es crearà un sistema monetari propi?

Els partits i coalicions que diuen representar-nos haurien de respondre unes quantes preguntes:

Hi ha cap possibilitat d’evitar la privatització dels drets socials si romanem a la UE?

Les persones tenim cap possibilitat de fer valer els nostres drets i evitar que les necessitats ineludibles que haurien de ser inalienables acabin convertint-se en objecte de negoci?

I, si hem de pagar per les necessitats bàsiques, no esdevenim esclaus?

Val la pena pagar el preu de mantenir-nos en el si de la UE amb aquestes condicions? No seria millor que els països del Sud ens anéssim organitzant conjuntament i, des de les persones com a propietàries dels drets i dels béns comuns, plantem cara?

Josep Cabayol és periodista i president de SICOM

 
2 comentaris

Publicat per a 9 Agost 2015 in Europa

 

Etiquetes: , , , ,

Punts clau per una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat

imageESQUEMA presentat sobre les Bases d’un Nou Model Sanitari i Punts clau en la construcció d’una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat.

Desprès d’agrair ser convidada per CUP-Sanitat, calia recordar el FONAMENTAL, és a dir, que ens hem de creure que PODEM construir-la, i que cal saludar i aprendre de la Marea Blanca de Madrid. (La meva aportació, necessariament breu, podia ajudar a desconfiar del paper d’alguns economistes en el procès de privatització de la sanitat).

imageCom deia José Luis Sampedro: “Hay dos tipos de economistas: los que trabajan para hacer más ricos a los ricos y los que trabajamos para hacer menos pobres a los pobres”.

En el món de la sanitat i la salut també hi són, i cal distingir entre els que argumenten, investiguen i actúen en favor de les persones, la SALUT i la sanitat pública, i els mercenaris dels laboratoris, mútues i fons voltors.

UN PUNT FONAMENTAL d’entrada: la sanitat pública és la única que permet ACTUAR sobre els determinants socials i compensar les tensions que condicionen l’estat de salut d’una societat: és un autèntic DELICTE SOCIAL PRIVATITZAR LA SANITAT PÚBLICA QUAN ELS DETERMINANTS DE SALUT ES DESMORONEN.

primers punts CLAU FONAMENTALS: ENTENDRE col.lectivament PER QUÈ la sanitat ha de ser pública:

-SOSTENIBILITAT DE LA SOCIETAT (i no a l’inrevès)
-COMPENSADORA DE DESIQUILIBRIS (funció redistributiva + assignativa)
-FINANÇAMENT PÚBLIC PER IMPOSTOS i SUFICIÈNCIA PRESSUPOSTARIA (considerant el Pressupost com un tot, al servei de les necessitats de la gent, i lluny de repagaments, euros per visita o recepta, taxes i altres “mordidas” institucionalitzades)
-La sanitat pública és fonamental, bàsica, imprescindible, perquè es pugui parlar de SOBIRANIA SANITARIA.

Segons punts clau, “de base”:

Tornar a parlar de la sanitat pública amb els conceptes que li pertoquen: així, cal triar entre entendre la sanitat com:

1) la sanitat no és un COST, sinó una INVERSIÓ no sols econòmica, sinó també social i política.
2) no s’ha de valorar pels PREUS, sinò pel seu VALOR, que n’incorpora molts d’altres (inclós el de la SOLIDARITAT i el de la INSUMISSIÓ per defensar la sanitat per totes les persones).
3) ha de tenir la SANITAT un VALOR D’US, al servei de les persones, o un VALOR DE CANVI, al marge de la seva efectivitat, en una mercantilització al servei del benefici privat?
4) En lloc d’enfrontar EFICIÈNCIA-EQUITAT, utilitzar l’eficiència, juntament amb l’equitat, per combatre les desigualtats.
5) els DRETS HUMANS mai es poden retallar ni sotmetre a la maximització del benefici.

Tercers punts clau especialment actuals pels que cal que la sanitat sigui pública en el s/XXI

1) PREVENIR i promocionar salut més que CURAR/ reparar / ATENCIÓ PRIMÀRIA PERÒ TAMBÉ TREBALL SOCIAL i ESCOLA.
2) INVESTIGAR NO PER RENDIMENT sinó INVESTIGAR PER PREVENIR I CURAR i en funció de la necessitat social i no del sector o la indústria, i això vol dir incloure TOTES les “patologies bio-psico-socials”.
3) CURAR / CUIDAR en COL.LECTIU (biaix de gènere que s’uneix al de classe).
4) FORMAR i fer DOCÈNCIA en base a les necessitats socials i el treball científic honest, no als interessos de les farmacèutiques.

I finalment, punts a exigir PER ASSEGURAR SANITAT PÚBLICA:

1)TRANSPARENCIA El dret a la informació és bàsic en el control de la corrupció, i gairebé s’ha convertit ja en un determinant de salut per dret propi. No sols en llistes d’espera, també en gestió i portes giratòries. Cap més cas com el de CaféAMBllet!
2)RENDIMENT POLÍTIC, SOCIAL I ECONOMIC DE COMPTES ( amb dret de revocació de baix a dalt al marge del cicle electoral)
3)PARTICIPACIÓ REAL, empoderada (no peix mort), posant a l’agenda política les necessitats reals de les persones.

Des de Dempeus posem especial ènfasi en la participació de la ciutadania i considerem fonamental la prioritat del Servei Públic i el Dret a la salut pel damunt del benefici, el “mercat” i els criteris economicistes. Els Drets Humans s’han de preservar de les urpes de gavines i voltors perquè ens hi va la salut, que és tant com dir que ens hi va la vida.

 

Etiquetes: , , , ,

Jornada de Reflexió XSUC i Socialisme 21

En el marc de la Conferència de Confluència entre la Xarxa Socialista Unificada de Catalunya i Socialisme 21, avui, 12 d’octubre es celebra una jornada de reflexió amb el seguent programa al centre cívic La Sedeta de Barcelona (Sicília, 321 Metro Joanic)

a ) 10 h. La Unió Europea com a problema : els efectes de l’euro i les seves alternatives. Pedro Montes, Giaime Pala, Salvador Jove

b ) 12 h . Sobirania Nacional i Procés Constituent. Diosdado Toledano, Jaume Botey, Armando Steinko

c ) 16 h . Quin futur per al Sistema de Pensions, L’Educació i la Salut. Hector Illueca, Àngels Martinez Castells, Rosa Cañadell, Vidal Aragones

d) 18 h . Alternativa Socialista i subjecte del canvi. Ramon Franquesa, Joan Tafalla, Manolo Monereo

El diumenge 13 al matí, a partir de les 10 hores, tindrà lloc la Conferència d’Unificació , on s’exposarà i debatrà el document polític “Sumant per transformar”.

image

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Octubre 2013 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , , , , ,

La sentència del TC des d’angles diferents

nosaltres-decidim-som-una-nacio.jpg

Dos comentaris interessants sobre la sentència de l’Estatut pel Tribunal Constitucional les poden trobar en dos blocs de fóra de Catalunya: el primer, en el de l’amic Rafa G.Almazán, que ressalta l’indesitjat i migrat éxit pel PP amb la sentència, i repeteix la recomanació que fa Mariano Rajoy (que ara no sap massa bé què fer amb un regal enverinat que putinejen dirigents del seu partit fent encara més galdosa la fita aconseguida).

L’altre es troba en el bloc d’Escolar, que reflexiona en poques línees però arribant fins al moll de l’ós sobre el que trenca Espanya, incidint a més (encara que no es coneixi del tot la lletra petita del text) en el caràcter corporatiu de la sentència…

Discutíem ahir un grup d’amics (tot sopant amb el España-Portugal de fons) que ni tant sols podem dir que “España” de nou ens tracta com a súbdits… Han estat uns quants senyors i senyores d’un Tribunal caducat que s’han cregut en la missió històrica de fer-se valer menynstenint una nació i la seva sobirania, confonent les seves dèries personals amb una interpretació moderna i intel.ligent de la Constitució que pot, i ha de ser, molt més generosa.

Estic d’acord amb moltes de les coses que es diuen a les entrades de Kabila i Escolar, però també amb el comentarista de Catalunya-Ràdio que vaig sentir en tornar cap a casa, desprès de la victòria de “la roja” i que unia en una cantarella lùcida i veu apagada els dos grans temes del dia: “Villa, Villa, Villa, i als catalans ens tornen calderilla…”

Sobre el tema: “El Tribunal Constitucional pide respeto” i Del Tribunal Constitucional i altres imposicions.

I també: Dempeus per Catalunya

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Juny 2010 in Despropòsits

 

Etiquetes: , , ,

 
%d bloggers like this: